CREURE ÉS UNA ALTRA COSA

Evangeli (Lc 1, 39-45) i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.-

39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:

--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà! (Lc 1,39-45.BCI)

Comentari.-

Estem vivint uns temps en què cada vegada més l’única manera de poder creure de veritat serà per a molts aprendre a creure d’una altra manera. Ja el gran convers John Henry Newman va anunciar aquesta situació quan advertia que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria entre les persones cultes en «indiferència», i entre les persones senzilles en «superstició». És bo recordar alguns aspectes essencials de la fe.

La fe és sempre una experiència personal. No n’hi ha prou de creure en allò que altres ens prediquen de Déu. Cadascú només creu, en definitiva, allò que de veritat creu en el fons del seu cor davant Déu, no el que sent dir a uns altres. Per creure en Déu cal passar d’una fe passiva, infantil, heretada, a una fe més responsable i personal. Aquesta és la primera pregunta: jo crec en Déu o en aquells que em parlen d’ell?

En la fe no tot és igual. Cal saber diferenciar allò essencial d’allò que és accessori, i, després de vint segles, hi ha molt d’accessori en el nostre cristianisme. La fe de qui confia en Déu és més enllà de les paraules, les discussions teològiques i les normes eclesiàstiques. El que defineix un cristià no és l’ésser virtuós o observant, sinó viure confiant en un Déu proper pel qual se sent estimat sense condicions. Aquesta pot ser la segona pregunta: ¿confio en Déu o em quedo bloquejat en altres qüestions secundàries?

En la fe, l’important no és afirmar que hom creu en Déu, sinó saber en quin Déu creu. No hi ha res de més decisiu que la idea que cadascú es fa de Déu. Si crec en un Déu autoritari i justicier acabaré provant de dominar i jutjar tothom. Si crec en un Déu que és amor i perdó viuré estimant i perdonant. Aquesta pot ser la pregunta: ¿en quin Déu crec jo: en un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o en el Déu viu revelat en Jesús?

La fe, d’altra banda, no és una espècie de «capital» que rebem en el baptisme i que podem disposar-ne per a la resta de la vida. La fe és una actitud viva que ens manté atents a Déu, oberts cada dia al seu misteri de proximitat i amor a cada ésser humà.

Maria és el millor model d’aquesta fe viva i confiada. La dona que sap escoltar Déu en el fons del seu cor i viu oberta als seus designis de salvació. La seva cosina Elisabet la lloa amb aquestes paraules memorables: «Feliç tu que has cregut!». Feliç també tu si aprens a creure. És el millor que et pot passar a la vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 19 de desembre, 4t. d’Advent del

nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “creure és una altre cosa”, sobre uns pocs fragments del capítol 1 de l’evangeli de Lluc. Tot i així, l’homilia és contundent i categòrica quan ens adverteix que, molt probablement la nostra manera de creure és del tot obsoleta i conseqüentment cada vegada més l’única manera de poder creure de veritat serà per a molts aprendre a creure d’una altra manera i amb John Henry Newman, ens adverteix que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria entre les persones cultes en «indiferència», i entre les persones senzilles en «superstició». Doncs cal tenir sempre present que la fe és sempre una experiència personal. És imprescindible, per tan, que la teva, i la meva fe  sigui una fe més responsable i personal.

Seguint amb la mateixa contundència, l’homilia exposa que després de vint segles, hi ha molt d’accessori en el nostre cristianisme. El que defineix un cristià no és l’ésser virtuós o observant, sinó viure confiant en un Déu proper pel qual se sent estimat sense condicions. Cal que ens sincerem i ens fen aquestes importants preguntes: ¿confio en Déu o em quedo bloquejat en altres qüestions secundàries? ¿en quin Déu crec jo: en un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o en el Déu viu revelat en Jesús?

Maria, la mare de Jesús, és el millor model d’aquesta fe viva i confiada.

L’homilia conclou amb un cant d’esperança que ens hauria d’animar a deixar la fe infantil que, malauradament, és la que ens van ensenyar i que en molts indrets de casa nostra encara segueixen predicant o ensenyant: «Feliç tu que has cregut!». Feliç també tu si aprens a creure. És el millor que et pot passar a la vida.

Déu de l'univers, renoveu-nos,

feu-nos veure la claror de la vostra mirada,

i serem salvats.

 Amigues i amics, una magnifica homilia d’Advent de preparació del Nadal, però molt especialment per revisar la nostra fe i de Convertir-nos a la fe en Jesús de Natzaret i que el Baptista clamava al desert, tot animant als homes i dones del seu temps, però que les seves paraules també van adreçades als homes i dones d’ara, a confiar amb el missatge de Jesús.         

GOSAREM COMPARTIR?

Evangeli (Lluc 3,10-18) i comentari,de J.A,Pagola

Evangeli.-

¹⁰ La gent li preguntava:

--Així, doncs, què hem de fer?

¹¹ Ell els responia:

--Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.

¹² Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:

--Mestre, què hem de fer?

¹³ Ell els respongué:

--No exigiu més del que està establert.

¹⁴ Igualment uns soldats li preguntaven:

--I nosaltres, què hem de fer?

Els va respondre:

--No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.

¹⁵ El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. ¹⁶ Joan respongué dient a tothom:

--Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. ¹⁷ Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.

¹⁸ Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.(Lc 3,10-18.BCI)

 

Comentari.-

Els mitjans de comunicació ens informen cada vegada amb més rapidesa del que passa al món. Coneixem cada vegada millor les injustícies, misèries i abusos que es cometen diàriament en tots els països.

Aquesta informació crea fàcilment en nosaltres un cert sentiment de solidaritat amb tants homes i dones, víctimes d’un món egoista i injust. Fins i tot pot despertar un sentiment de vaga culpabilitat. Però, al mateix temps, fa créixer la nostra sensació d’impotència.

Les nostres possibilitats d’actuació són molt minses. Tots coneixem més misèria i injustícia que la que podem resoldre amb les nostres forces. Per això és difícil evitar una pregunta al fons de la nostra consciència davant d’una societat tan deshumanitzada: «Què podem fer?».

Joan Baptista ens ofereix una resposta terrible enmig de la seva simplicitat. Una resposta decisiva, que ens posa davant de la nostra pròpia veritat. «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».

No és fàcil escoltar aquestes paraules sense sentir un cert malestar. Cal tenir coratge per acollir-les. Cal tenir temps per deixar-se interpel·lar. Són paraules que fan patir. Aquí acaba la nostra falsa «bona voluntat». Aquí es revela la veritat de la nostra solidaritat. Aquí es dilueix el nostre sentimentalisme religiós. Què podem fer? Senzillament compartir el que tenim amb els qui ho necessiten.

Moltes de les nostres discussions socials i polítiques, moltes de les nostres protestes i crits, que sovint ens dispensen d’una actuació més responsable, queden reduïdes de sobte a una pregunta molt senzilla. Gosarem compartir el que és nostre amb els necessitats?

De manera ingènua creiem gairebé sempre que la nostra societat serà més justa i més humana quan canviïn els altres, i quan es transformin les estructures socials i polítiques que ens impedeixen de ser més humans.

I, no obstant, les senzilles paraules del Baptista ens obliguen a pensar que l’arrel de les injustícies està també en nosaltres. Les estructures reflecteixen massa bé l’esperit que ens anima a gairebé tots. Reprodueixen amb fidelitat l’ambició, l’egoisme i la set de posseir que hi ha en cada un de nosaltres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentarim per: Jaume Rocabert

En l0homilia del Pagola o dels seus colaboradors, pel diumenge 12 de desembre 3r. d'Advent del nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “Gosarem compartir?, sobre uns fragments del capítol 3 de l’evangeli de Lluc. L’homilia ens comenta que en l’actualitat, a tots (o si més no moltíssim) Coneixem cada vegada millor les injustícies, misèries i abusos que es cometen diàriament en tots els països. Notícies que provoquen un sentiment de solidaritat i fins i tot pot despertar un sentiment de vaga culpabilitat. Però, al mateix temps, fa créixer la nostra sensació d’impotència. 

Davant de tota aquesta injustícia hom es pregunta «Què podem fer?». Segons el Baptista, la resposta no té pal·liatius: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi»

Aquesta categòrica resposta, tal com ens diu l’homilia ens hauria d’interpel·lar, però al fer-ho sovint busquem excuses que, en definitiva són el fi de la nostra falsa «bona voluntat» i es dilueix el nostre sentimentalisme religiós.

En front d’això què podem fer? Senzillament compartir el que tenim amb els qui ho necessiten.

L’homilia conclou amb una valenta sinceritat del quina és la malaurada i trista realitat: les senzilles paraules del Baptista ens obliguen a pensar que l’arrel de les injustícies està també en nosaltres.                  Que reproduïm massa bé l’esperit que ens anima a gairebé tots: l’ambició, l’egoisme i la set de posseir que hi ha en cada un de nosaltres.

El temps d’Advent o de preparació pel Nadal, és un temps idoni per mesurar si la gran disbauxa que tots fem en el conjunt de les festes nadalenques, les podrien mesurar més i millors amb ulls solidaris i de germanor. A ben segon si ho reflexionem bé, podrem trobar un millor equilibri solidari.  

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

Amigues i amics, tal i com us aconsellava la setmana passada, guardeu-vos del fred que, pel que  ens diuen el meteoròlegs, enguany ens ha vingut unes temperatures que els que ja tenim una edat, ja les havíem tingut d’aguantar i patir, en pitjor condicions de confort que les d’ara, no obstant no tothom té el mínim necessari, per no passar fred. 

D'OÏDA

 Evangeli (Lc 3,1-6) i comentari,de J.A,Pagola

Evangeli.-

¹ L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, ² durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. ³ Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, ⁴ tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

⁵ S'alçaran les fondalades,

s'abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

⁶ i tothom veurà la salvació de Déu.(Lc 3,1-6.BCI)

 

Comentari.-

Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Només coneixen Déu «d’oïda». Els falta experiència personal. Assisteixen potser a celebracions religioses, però mai obren el seu cor a Déu. Mai s’aturen a percebre la seva presència a l’interior del seu ésser.

És un fenomen freqüent: vivim girant al voltant de nosaltres mateixos, però fora de nosaltres; treballem i gaudim, estimem i patim, vivim i envellim, però la nostra vida transcorre sense misteri i sense horitzó últim.

Fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu». Se’ns fa difícil reconèixer-nos com a éssers fràgils, però estimats infinitament per ell. No sabem admirar la seva grandesa insondable ni fruir de la seva presència propera. No sabem invocar ni lloar.

Fa pena de veure com es discuteix de Déu en certs programes de televisió. Es parla «d’oïda». Es debat el que no es coneix. Els convidats s’acaloren parlant del papa, però no se sent parlar ningú amb una mica de profunditat d’aquest Misteri que els creients anomenem «Déu».

Per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida.

Quan durant anys s’ha viscut la religió com un deure o com un pes, només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu: poder comprovar, encara que només sigui de forma embrionària i humil, que és bo creure, que Déu fa bé.

Aquesta trobada amb Déu no sempre és fàcil. L’important és cercar. No tancar cap porta; no rebutjar cap crida. Continuar cercant, potser amb el que ens resta de les nostres forces. Moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Déu no s’amaga dels qui el cerquen i pregunten per ell. Tard o d’hora rebem la seva «visita» inconfusible. Llavors tot canvia. El crèiem llunyà, i és a prop. El sentíem amenaçador, i és el millor amic. Podem dir les mateixes paraules que Job: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 5 de desembre, 2n. d’Advent del

nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “D’oïda”, sobre uns pocs fragments del capítol 3 de l’evangeli de Lluc.

 L’homilia d’aquest proper diumenge, de nou arrenca exposant el que malauradament s’ha convertit en una realitat: Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Això vol dir exactament, creure més en una determinada religió, que creure en el Déu que ens estima i a més d’estimar-nos, el poden sentir en el nostre interior, per poc que intentem connectar amb qui en tot moment està obert a que ens hi obrim per explicar-li les nostre preocupacions i els nostres anells. Aquesta no és una qüestió menor car, fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu».

Hi ha un moment de l’homilia, que se’ns diu obertament que per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida. Només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu. Malgrat que pugui semblar que el tenim molt llunyà, és a ben prop.

 No cal neguitejar-nos, pel fet que tinguem la sensació que no sabem o no poder connectat amb Déu, doncs moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Que Déu ens hi ajudi, però això si, posant-hi de la nostra part, desig, voluntat i quelcom d’esforç.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

Amigues i amics, guardeu-vos del fred que, enguany, ens ha vingut força abans del que darrerament estàvem acostumats. Una forta abraçada i fins la setmana vinent.

 

«TEOLOGIA BÍBLICA» DEL SOFRIMENT

Per: Antoni Ferret

Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.

Comentari rebut. de Maria de Àfrca.-

A mi m'agrada pensar en la paraula "sacrifici" com a "ofrena", lligant-la així al sentit antropológic d'ofrena als deus feta des de temps immemorial...

Queda clar que le sofriment no és un "bé" desitjat ni per Déu ni per ningú, Però el sofriment viscut, que maularadament tots en un moment o altre experimentem, pot ser vist com oportunitat per a fer el el bé des de fora, per exemple la "paràbola del samarità", o des de dins, quan som nosaltres els sofrents, oferint el dolor (inevitable) com a "ofrena" pel bé del món...

 Moltes gràcies, per la paciència i dedicació, que setmana rere setmana m'arriva 

 Una barçada

QUÈ ÉS VIURE DESPERTS?

 Evangeli (Lc 21,25-28.34-36) i comentari,de J.A,Pagola

 Evangeli.-  

25 »Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. 26 La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. 27 Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. 28 Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta.

 

34 »Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, 35 que caurà sobre tots els habitants de la terra. 36 Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home. (Lc 21,25-28.34-36.BCI)

Comentari.-

Jesús no es va dedicar a explicar una doctrina religiosa perquè els seus deixebles l’aprenguessin correctament i la difonguessin després per tot arreu. No era aquest el seu objectiu. Ell els parlava d’un «esdeveniment» que estava ja succeint: «Déu s’està introduint al món. Vol que les coses canviïn. Només cerca que la vida sigui més digna i més feliç per a tothom».

Jesús a això li deia el «Regne de Déu». Hem d’estar molt atents a la seva vinguda. Hem de viure desperts: obrir bé els ulls del cor; desitjar ardentment que el món canviï; creure en aquesta bona notícia que triga tant a fer-se realitat plena; canviar de manera de pensar i d’actuar; viure cercant i acollint el «Regne de Déu».

No és estrany que, al llarg de l’evangeli, escoltem tantes vegades la seva crida insistent: «vigileu», «estigueu atents a la seva vinguda», «viviu desperts». És la primera actitud de qui es decideix a viure la vida com la va viure Jesús. La primera cosa de la que hem de tenir cura per seguir els seus passos.

«Viure desperts» vol dir no caure en l’escepticisme i la indiferència davant la marxa del món. No deixar que el nostre cor s’endureixi. No quedar-se només en queixes, crítiques i condemnes. Despertar activament l’esperança.

«Viure desperts» vol dir viure de manera més lúcida, sense deixar-se arrossegar per la insensatesa que de vegades sembla envair-ho tot. Atrevir-se a ser diferents. No deixar que s’apagui en nosaltres el desig de cercar el bé per a tothom.

«Viure desperts» significa viure amb passió la petita aventura de cada dia. No desentendre’s de qui ens necessita. Seguir fent aquests «petits gestos» que aparentment no serveixen per a res, però que sostenen l’esperança de les persones i fan la vida una mica més amable.

«Viure desperts» significa despertar la nostra fe. Cercar Déu en la vida i des de la vida. Intuir-lo molt a prop de cada persona. Descobrir-lo atraient-nos a tots cap a la felicitat. Viure no només dels nostres petits projectes, sinó atents al projecte de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

TESTIMONIS DE LA VERITAT

Evangeli (Jn 18,33-37) i comentaris de J.A.Pagola

Evangeli.-

³³ Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

--¿Tu ets el rei dels jueus?

³⁴ Jesús contestà:

--¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?

³⁵ Pilat replicà:

--Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?

³⁶ Jesús contestà:

--La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.

³⁷ Pilat li digué:

--Per tant, tu ets rei?

Jesús contestà:

--Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.(Jn 18,33-37.BCI)

 Comentari.-

El judici té lloc al palau on resideix el prefecte romà quan va a Jerusalem. És a punta d’alba. Pilat ocupa el setial des del que dicta les seves sentències. Jesús compareix lligat de mans, com un delinqüent. Allí hi ha, cara a cara, el representant de l’imperi més poderós i el profeta del regne de Déu.

A Pilat li resulta increïble que aquell home intenti desafiar Roma: «Per tant, tu ets rei?». Jesús és molt clar: «La meva reialesa no és d’aquest món». No pertany a cap sistema injust d’aquest món. No pretén ocupar cap tron. No busca poder ni riquesa.

Però no li amaga la veritat: «Jo sóc rei». Ha vingut a aquest món a introduir veritat. Si el seu regne fos d’aquest món tindria «guàrdies» que lluitarien per ell amb armes. Però els seus seguidors no són «legionaris», sinó «deixebles» que escolten el seu missatge i es dediquen a posar veritat, justícia i amor al món.

El regne de Jesús no és el de Pilat. El prefecte viu per extreure les riqueses dels pobles i conduir-les a Roma. Jesús viu «per donar testimoni de la veritat». La seva vida és tot un desafiament: «Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Pilat no és de la veritat. No escolta la veu de Jesús. D’aquí a unes hores intentarà apagar-la per sempre.

El seguidor de Jesús no és «guardià» de la veritat, sinó «testimoni». El seu quefer no és disputar, combatre i derrotar els adversaris, sinó viure la veritat de l’evangeli i comunicar l’experiència de Jesús, que està canviant la seva vida.

El cristià tampoc és «propietari» de la veritat, sinó testimoni. No imposa la seva doctrina, no controla la fe dels altres, no pretén tenir raó en tot. Viu convertint-se a Jesús, encomana l’atracció que sent per ell, ajuda a mirar cap a l’evangeli, posa a tot arreu la veritat de Jesús. L’Església atraurà la gent quan vegin que el nostre rostre s’assembla al de Jesús, i que la nostra vida recorda la seva.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 21 de novembre i 34 durant l’any, ens l’ofereixen amb el títol, “Testimonis de la veritat”, sobre uns pocs fragments del 4rt evangeli, el de la comunitat Joànica, conegut com el de Joan, que dóna peu a mals entesos. Car són molts els que es pregunten si és un evangeli d’un sol autor com ho són els tres sinòptics, o sigui els de Marc, Mateu i Luc, o el tal Joan és el de l’apòstol Joan, o el Joan Baptista o un altre Joan. Res d’això, ja que aquest, el darrer dels evangelis canònics, es va començar a escriure a finals del segle I, als voltat dels anys 80/90 i es va donar per acabat molt a finals de segle o inicis del nou segle. Conseqüentment són uns textos escrits per diferents membres de l’esmentada Comunitat Joànica i no per ordre cronològic, doncs per exemple, el Pròleg sembla que va ser incorporat quasi al final.  Aquest evangeli, com els altres, van ser escrits en grec (segons les darreres fonts), però als ser escrits per jueus, tot i no ser escrits en hebreu sinó en grec, si que foren escrits amb el llenguatge típicament jueu o sigui amb llenguatge metafòric o simbòlic, en el qual utilitzaven passatges de la tradició bíblica per fer entendre un passatge de la vida de Jesús, que el jueus captaven sense cap mena de problema. El problema va aparèixer i continua existint a partir que es van divulgar entre els no jueus, d’aleshores i els d’ara, car el llenguatge grec i el nostre occidental és un llenguatge eminentment literal. Nosaltres només podem entendre els evangelis amb ulls jueus o sigui, no com una narració històrica, sinó com una seria de vivències i testimonis explicats per mitja de metàfores.

He volgut fer aquesta petita introducció, perquè no caigueu en el parany de llegir literalment tot el que està escrit en els textos dels quatre evangelis, com uns fets històrics. En una altre ocasió m’endinsaré a comentar-vos alguns exemples que són clarament metàfores i no pas fets històrics.

 

Centrant-me en l’homilia, resta evident que la missió de Jesús, no era alliberar el poble jueu del poder en que restava sotmès a l’imperi romà.  Quan Pilat intenta desafiar Jesús, la seva resposta és contundent: «La meva reialesa no és d’aquest món»

El seguidor de Jesús no és «guardià» de la veritat, sinó «testimoni». El seu quefer no és disputar, combatre i derrotar els adversaris,  com malauradament va succeir en temps passats, sinó viure la veritat de l’evangeli i comunicar l’experiència de Jesús, que està canviant la seva vida. El cristià tampoc ha de ser «propietari» de la veritat, sinó testimoni. No ha d’imposar la seva doctrina, ni controlar la fe dels altres, no ha de pretendre tenir raó en tot.

 

L’homilia, novament, conclou amb una sentència que ens hauria de sacsejar a totes i a tots, especialment a la jerarquia: L’Església atraurà la gent quan vegin que el nostre rostre s’assembla al de Jesús, i que la nostra vida recorda la seva.  Aquests dies hem pogut captar un mea culpa del cardenal Omella, tot afirmant que “els bisbes també eren culpables de la cada cop més manca de fe de l’actual societat” Una afirmació que si va acompanyada dels canvis urgents que són urgents en el si de l’Església en general i de la catalana en particular també, podran ser ben acollides, del contrari podríem dir allò que no només de bones paraules viu l’home i la dona...

 

El vostre pacte és irrevocable; la santedat, Senyor, escau a casa vostra al llarg de tots els temps.

Si bé en aquest comentari, m’ha semblat oportú, matisar la qüestió dels autors dels evangelis i en particular del 4rt, així com introduir unes petites explicacions de com i de quina manera hem de llegir els textos evangèlics, l’homilia d’aquest proper diumenge 21 de novembre, és un nou exemple de quina va ser la missió apostòlica de Jesús de Natzaret. A nosaltres, els cristians, ens correspon prendre exemple de com i de quina manera, l’hem d’exercir.  

Amigues i amics, una forta abraçada i fins la setmana vinent.