Evangeli (Lluc 3,10-18) i comentari,de J.A,Pagola
10 La
gent li preguntava:
--Així,
doncs, què hem de fer?
11 Ell
els responia:
--Qui
tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que
també el comparteixi.
12 Entre
els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li
deien:
--Mestre,
què hem de fer?
13 Ell
els respongué:
--No
exigiu més del que està establert.
14 Igualment
uns soldats li preguntaven:
--I
nosaltres, què hem de fer?
Els
va respondre:
--No
feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de
ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
15 El
poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el
Messies. 16 Joan
respongué dient a tothom:
--Jo
us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de
deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant
i amb foc. 17 Ja
té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al
graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.
18 Amb
aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.(Lc
3,10-18.BCI)
Comentari.-
Els mitjans de comunicació ens
informen cada vegada amb més rapidesa del que passa al món. Coneixem cada
vegada millor les injustícies, misèries i abusos que es cometen diàriament en
tots els països.
Aquesta informació crea fàcilment
en nosaltres un cert sentiment de solidaritat amb tants homes i dones, víctimes
d’un món egoista i injust. Fins i tot pot despertar un sentiment de vaga
culpabilitat. Però, al mateix temps, fa créixer la nostra sensació
d’impotència.
Les nostres possibilitats
d’actuació són molt minses. Tots coneixem més misèria i injustícia que la que
podem resoldre amb les nostres forces. Per això és difícil evitar una pregunta
al fons de la nostra consciència davant d’una societat tan deshumanitzada: «Què
podem fer?».
Joan Baptista ens ofereix una
resposta terrible enmig de la seva simplicitat. Una resposta decisiva, que ens
posa davant de la nostra pròpia veritat. «Qui tingui dos vestits, que en doni
un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».
No és fàcil escoltar aquestes
paraules sense sentir un cert malestar. Cal tenir coratge per acollir-les. Cal
tenir temps per deixar-se interpel·lar. Són paraules que fan patir. Aquí acaba
la nostra falsa «bona voluntat». Aquí es revela la veritat de la nostra
solidaritat. Aquí es dilueix el nostre sentimentalisme religiós. Què podem fer?
Senzillament compartir el que tenim amb els qui ho necessiten.
Moltes de les nostres discussions
socials i polítiques, moltes de les nostres protestes i crits, que sovint ens
dispensen d’una actuació més responsable, queden reduïdes de sobte a una
pregunta molt senzilla. Gosarem compartir el que és nostre amb els necessitats?
De manera ingènua creiem gairebé
sempre que la nostra societat serà més justa i més humana quan canviïn els
altres, i quan es transformin les estructures socials i polítiques que ens
impedeixen de ser més humans.
I, no obstant, les senzilles
paraules del Baptista ens obliguen a pensar que l’arrel de les injustícies està
també en nosaltres. Les estructures reflecteixen massa bé l’esperit que ens
anima a gairebé tots. Reprodueixen amb fidelitat l’ambició, l’egoisme i la set
de posseir que hi ha en cada un de nosaltres.
José Antonio
Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Comentari al comentarim per: Jaume Rocabert
En l0homilia del Pagola o dels seus colaboradors, pel diumenge 12 de desembre 3r. d'Advent del nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “Gosarem compartir?, sobre uns fragments del capítol 3 de l’evangeli de Lluc. L’homilia ens comenta que en l’actualitat, a tots (o si més no moltíssim) Coneixem cada vegada millor les injustícies, misèries i abusos que es cometen diàriament en tots els països. Notícies que provoquen un sentiment de solidaritat i fins i tot pot despertar un sentiment de vaga culpabilitat. Però, al mateix temps, fa créixer la nostra sensació d’impotència.
Davant de tota aquesta injustícia hom es pregunta «Què podem fer?». Segons el Baptista, la resposta no té pal·liatius: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi»
Aquesta categòrica resposta, tal com ens diu l’homilia ens hauria d’interpel·lar, però al fer-ho sovint busquem excuses que, en definitiva són el fi de la nostra falsa «bona voluntat» i es dilueix el nostre sentimentalisme religiós.
En front d’això què podem fer? Senzillament compartir el que tenim amb els qui ho necessiten.
L’homilia conclou amb una valenta sinceritat del quina és la malaurada i trista realitat: les senzilles paraules del Baptista ens obliguen a pensar que l’arrel de les injustícies està també en nosaltres. Que reproduïm massa bé l’esperit que ens anima a gairebé tots: l’ambició, l’egoisme i la set de posseir que hi ha en cada un de nosaltres.
El temps d’Advent o de preparació pel Nadal, és un temps idoni per mesurar si la gran disbauxa que tots fem en el conjunt de les festes nadalenques, les podrien mesurar més i millors amb ulls solidaris i de germanor. A ben segon si ho reflexionem bé, podrem trobar un millor equilibri solidari.
L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.
Amigues i amics, tal i com us aconsellava la setmana passada, guardeu-vos del fred que, pel que ens diuen el meteoròlegs, enguany ens ha vingut unes temperatures que els que ja tenim una edat, ja les havíem tingut d’aguantar i patir, en pitjor condicions de confort que les d’ara, no obstant no tothom té el mínim necessari, per no passar fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada