dijous, 25 de març del 2021

JESÚS DAVANT LA SEVA MORT

Evangeli Mc 14,1-15,47 (Passió de nostre Senyor Jesucrist) i comentari

Evangeli.-

Discutien quina seria la manera més astuta d'apoderar-se de Jesús i matar-lo

C. Quan faltaven dos dies per a la festa de la Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots i els mestres de la Llei discutien quina seria la manera més astuta d'apoderar-se de Jesús i de matar-lo. Deien: S. «No podem fer-ho en un acte de la festa; potser el poble s'avalotaria».

 S'ha anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat

C. A Bet-Hània, a casa de Simó el leprós, mentre Jesús era a taula, vingué una dona amb un gerret d'alabastre que contenia un perfum preuadíssim de nard autèntic. La dona trencà l'alabastre i vessà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns s'ho miraren malament i comentaven entre ells: S. «Per què malgastar el perfum d'aquesta manera? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar-ho als pobres». C. I estaven disgustats amb ella. Però Jesús digué: + «Deixeu-la estar. Per què la inquieteu? Això que ha fet amb mi és molt bo. Els pobres els teniu sempre amb vosaltres i els podreu fer bé sempre que voldreu, però a mi, no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que ha pogut: s'ha anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat. Us ho dic amb tota veritat: Quan aquesta bona nova serà proclamada a tot el món, també diran això que ha fet aquesta dona, perquè Déu li ho tingui present».

 Prometeren a Judes Iscariot de donar-li una paga

C. Judes Iscariot, un dels dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús. Ells se n'alegraren i prometeren de donar-li una paga. I buscava com podria fer-ho en un bon moment.

 On m'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els meus deixebles?

C. El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: S. «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l'anyell pasqual?» C. Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: + «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar». C. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.

 Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi

C. Cap al tard, vingué Jesús amb els dotze. Posats a taula, Jesús digué tot menjant: + «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi». C. Ells es posaren tots tristos i començaren a dir-li, un per un: S. «No soc pas jo?» C. Jesús els digué: + «Un dels dotze que suca amb mi en el mateix plat. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut».

 Això és el meu cos. Això és la meva sang, la sang de l'aliança

C. I mentre menjaven, prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: + «Preneu-lo: això és el meu cos». C. Després prengué un calze, digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: + «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu».

 Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades

C. Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres. I Jesús els digué: + «Tots tindreu un desengany, perquè l'Escriptura diu: Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran. Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant vostre a Galilea». C. Pere li digué: S. «Ni que tots es desenganyin, jo, no». C. Jesús li respongué: + «T'ho dic amb tota veritat: Avui, aquesta mateixa nit, tu, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». C. Però ell insistia: S. «Ni que hagi de morir amb vós, no us negaré». C. I tots els altres deien el mateix.

Començà a sentir-se esglaiat i abatut

C. Arribaren a una propietat anomenada Guet-Semaní, i Jesús diu als deixebles: + «Seieu aquí mentre jo prego». C. Prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà de sentir-se esglaiat i abatut. I els digué: + «Sento una tristor a l'ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu». C. Ell s'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia: + «Abbà, Pare, a vós tot us és possible: allunyeu de mi aquest calze. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu». C. Després va cap als deixebles i els troba adormits. Diu a Pere: + «Simó, dorms? No has estat capaç de vetllar ni una hora? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L'esperit està decidit a tot; però l'home és feble». C. Se n'anà una altra vegada i pregà repetint les mateixes paraules. Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven, i no sabien què respondre-li. Ve després per tercera vegada i els diu: + «Ja podeu dormir tranquils. És massa tard. Ha arribat l'hora, el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí».

 Deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur

C. Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presentà Judes, un dels dotze. L'acompanyava gent armada amb espases i garrots que venia de part dels grans sacerdots i notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: S. «És aquell que jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur». C. Tot seguit se li acosta i li diu: S. «Rabí». C. I el besà. Ells detingueren Jesús. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué: + «Heu vingut a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu amb vosaltres al temple ensenyant i mai no em detinguéreu. És que s'havien de complir les Escriptures». C. Llavors tots el deixaren sol i fugiren. El seguia un jove cobert només amb un llençol, i el van agafar, ell deixà el llençol i fugí tot nu.

Ets tu el Messies, el Fill d'aquell que és beneït?

C. S'endugueren Jesús al palau del gran sacerdot, i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el seguia de lluny fins al pati interior del palau del gran sacerdot, i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè, tot i que eren molts els qui declaraven en fals contra ell, les seves declaracions no concordaven. També s'alçaren alguns que presentaven aquesta falsa acusació: S. «Nosaltres vam sentir que deia això: Jo destruiré aquest santuari, fet de mà d'homes, i en tres dies en reconstruiré un altre, no fet de mà d'homes». C. Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot s'aixecà, es posà al mig i preguntà a Jesús: S. «No et vols defensar de res? Què ens dius de les acusacions que et fan aquests testimonis?» C. Però ell callava i no es defensava de res. Llavors el gran sacerdot li va fer aquesta pregunta: S. «Ets tu el Messies, el fill d'aquell que és beneït?» C. Jesús respongué: + «Sí que el soc, i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós, i venint enmig dels núvols del cel». C. Però el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot dient: S. «Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos heu sentit la blasfèmia. Què us en sembla?» C. Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Alguns començaren a escopir-lo, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: S. «Profetitza». C. I els guardes li donaven bufetades.

 No conec de res aquest home de qui parleu

C. Mentre Pere era a baix, al pati, ve una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l mira bé i diu: S. «Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús». C. Però ell ho negà i digué: S. «No sé res d'això que em parles». C. Sortí a fora, cap al vestíbul, i el gall cantà; i la criada, en veure'l, començà una altra vegada a dir als qui eren allà: S. «Aquest home és d'ells». C. Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allà li tornaren a dir: S. «Segur que ho ets. Se't coneix fins i tot que ets galileu». C. Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home de qui parlaven. En aquell moment el gall cantà una altra vegada, i Pere es recordà que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades», i esclatà en plors.

 Voleu que us indulti el rei dels jueus?

C. Tot seguit, de bon matí, els grans sacerdots amb els notables del poble i els mestres de la Llei i tot el sanedrí, celebraren una sessió, encadenaren Jesús, el dugueren i l'entregaren a Pilat. Pilat l'interrogà: S. «Ets tu el rei dels jueus?» C. Ell li respongué: + «Sí, teniu raó». C. Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat li preguntà altra vegada: S. «No et vols defensar de res? Mira quantes acusacions et fan». C. Però Jesús ja no li respongué res més, tant, que Pilat n'estava sorprès. Cada any, per la festa, Pilat els indultava el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Bar-Abàs, empresonat amb els revoltosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, pujà i començà a demanar a Pilat que els concedís el que solia fer. Pilat els digué: S. «Voleu que us indulti el rei dels jueus?» C. Perquè s'adonà que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots excitaren la gent perquè fessin indultar Bar-Abàs. Pilat tornà a parlar-los i els deia: S. «I de Jesús, que teniu per rei dels jueus, què n'he de fer?» C. La gent cridà: S. «Crucifiqueu-lo». C. Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Bar-Abàs, i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.

 El coronaren amb una corona d'espines que havien teixit

C. Els soldats el conduïren a l'interior del pati del palau, que és el pretori, convocaren tota la tropa, el vestiren de porpra, el coronaren amb una corona d'espines que havien teixit i es posaren a saludar-lo: S. «Salve, rei dels jueus». C. Després li pegaven al cap amb una canya, l'escopien i s'agenollaven com si li fessin homenatge. Acabada la burla, li tragueren el vestit de porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren a fora per crucificar-lo.

 Portaren Jesús a l'indret del Gólgota

C. I obligaren a carregar-se la creu de Jesús un tal Simó de Cirena, pare d'Alexandre i de Rufus, que passava tornant del camp. Portaren Jesús a l'indret del Gólgota, que, traduït, vol dir «lloc de la Calavera».

El van comptar entre els delinqüents

C. I li oferien vi adobat amb mirra, però no en va prendre. El crucificaren i es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus, a veure què treia cadascun. Era mig matí quan el crucificaren. En un rètol constava la causa de la seva condemna: «El rei dels jueus». Juntament amb ell crucificaren dos bandolers, un a la seva dreta i un altre a la seva esquerra.

 Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix

C. Els qui passaven l'insultaven, movien el cap amb aire de mofa i deien: S. «Ah, tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't tu mateix i baixa de la creu». C. També se'n burlaven els grans sacerdots comentant amb els mestres de la Llei: S. «Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix. El Messies, el rei d'Israel, que baixi ara de la creu, i nosaltres, quan ho veurem, creurem en ell». C. També li feien retrets els qui havien estat crucificats amb ell.

Jesús llançà un gran crit i expirà

C. Arribat el migdia s'estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. I a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força: + «Elohi, Elohi, lamà sabactani?» C. Que traduït vol dir: + «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?» C. Alguns dels qui eren allí deien: S. «Mireu com crida Elies». C. Un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya perquè begués, i deia: S. «Deixeu, a veure si ve Elies a desclavar-lo». C. Jesús llançà un gran crit i expirà.

 Aquí tothom s'agenolla, i fa una pausa.

 C. En aquell moment la cortina que tancava el santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava dret davant d'ell, quan veié com havia expirat digué: S. «És veritat; aquest home era Fill de Déu». C. També hi havia unes dones mirant-s'ho de lluny. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el menor i de Josep, i Salomé, que havien seguit Jesús quan era a Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos; n'hi havia també moltes altres, que havien pujat amb ell a Jerusalem.

 Josep feu rodolar una pedra per tancar l'entrada del sepulcre

C. Ja cap al tard, com que era divendres, a punt de començar el repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre honorable del sanedrí, que esperava també el Regne de Déu, va atrevir-se a anar a trobar Pilat i a demanar-li el cos de Jesús. Pilat s'estranyà que ja fos mort. Cridà el centurió per informar-se'n, i un cop ho sabé per ell, donà el cos a Josep. Josep comprà un llençol, desclavà Jesús, l'amortallà amb el llençol, i el posà en un sepulcre tallat a la roca. Després feu rodolar una gran pedra per tancar l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l'enterraven. (Mc 14,1-15,47)

 

Comentari.-

Jesús ha previst seriosament la possibilitat d’una mort violenta. Potser no comptava amb la intervenció de l’autoritat romana ni amb la crucifixió com a últim destí més probable. Però no deixava de veure la reacció que la seva actuació estava provocant en els sectors més poderosos. El rostre de Déu que presenta desfà massa esquemes teològics, i l’anunci del seu regnat trenca massa seguretats polítiques i religioses.

No obstant això, res modifica la seva actuació. No eludeix la mort. No es defensa. No emprèn la fugida. Tampoc cerca la seva perdició. No és Jesús l’home que cerca la seva mort en actitud suïcida. Durant la seva curta estada a Jerusalem s’esforça per amagar-se i no aparèixer en públic.

Si volem saber com va viure Jesús la seva mort, hem d’aturar-nos en dues actituds fonamentals que donen sentit a tot el seu comportament final. Tota la seva vida ha estat un «desviure’s» per la causa de Déu i el servei alliberador als homes. La seva mort segellarà ara la seva vida. Jesús morirà per fidelitat al Pare i per solidaritat amb els homes.

En primer lloc, Jesús s’enfronta a la seva pròpia mort des d’una actitud de confiança total en el Pare. Avança cap a la mort, convençut que la seva execució no podrà impedir l’arribada del regne de Déu, que segueix anunciant fins al final.

En el sopar de comiat, Jesús manifesta la seva fe total en què tornarà a menjar amb els seus la Pasqua veritable, quan s’estableixi el regne definitiu de Déu, per sobre de totes les injustícies que puguem cometre els humans.

Quan tot fracassa i fins Déu sembla abandonar-lo com un fals profeta, condemnat justament en nom de la llei, Jesús crida: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit».

D’altra banda, Jesús mor en una actitud de solidaritat i de servei a tothom. Tota la seva vida ha consistit en defensar els pobres davant la inhumanitat dels rics, en solidaritzar-se amb els febles davant els interessos egoistes dels poderosos, a anunciar el perdó als pecadors davant la duresa incommovible dels «justos».

Ara pateix la mort d’un pobre, d’un abandonat que res pot davant el poder dels que dominen la terra. I viu la seva mort com un servei. L’últim i suprem servei que pot fer a la causa de Déu i la salvació definitiva dels seus fills i filles.


José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 19 de març del 2021

UNA LLEI PARADOXAL

Evangeli (Jn 12,20-32) del diumenge 21 de març de 2021, (4r. de Quaresma) i comentari de J.A.Pagola    ,,

 

Evangeli.- 20 Entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. 21 Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren:

--Senyor, voldríem veure Jesús.

22 Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. 23 Ell respongué:

--Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. 24 Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. 25 Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. 26 Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

27 »Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! 28 Pare, glorifica el teu nom.

Aleshores una veu va dir del cel estant:

--Ja l'he glorificat i encara el glorificaré.

29 Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D'altres replicaven:

--Un àngel li ha parlat.

30 Jesús els digué:

--Aquesta veu no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres. 31 Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. 32 I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.

33 Deia això indicant de quina manera havia de morir. (Jn 12,20-33.BIC)

 

Comentari.- Poques frases trobem en l’evangeli tan desafiants com aquestes paraules que recullen una convicció molt de Jesús: «En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit».

La idea de Jesús és clara. Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat, que ha de morir per alliberar tota la seva energia i produir un dia fruit. Si «no mor» es queda sobre el terreny. Per contra, si «mor» torna a aixecar-se portant amb si nous grans i nova vida.

Amb aquest llenguatge tan gràfic i ple de força, Jesús deixa entreveure que la seva mort, lluny de ser un fracàs, serà precisament el que donarà fecunditat a la seva vida. Però, al mateix temps, convida els seus seguidors a viure segons aquesta mateixa llei paradoxal: per donar vida cal «morir».

No es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No és possible ajudar a viure si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. Ningú contribueix a un món més just i més humà vivint aferrat al seu propi benestar. Ningú treballa seriosament pel Regne de Déu i la seva justícia si no està disposat a assumir els riscos i rebuigs, la conflictivitat i persecució que va patir Jesús.

Ens passem la vida intentant evitar patiments i problemes. La cultura del benestar ens empeny a organitzar-nos de la manera més còmoda i agradable possible. És l’ideal suprem. No obstant això, hi ha patiments i renúncies que cal assumir si volem que la nostra vida sigui fecunda i creativa. L’hedonisme no és una força mobilitzadora; l’obsessió pel propi benestar empetiteix les persones.

Ens estem acostumant a viure tancant els ulls al patiment dels altres. Sembla el més intel·ligent i assenyat per a ser feliços. És un error. Segurament aconseguirem evitar-nos alguns problemes i disgustos, però el nostre benestar serà cada vegada més buit i estèril, la nostra religió cada vegada més trista i egoista. Mentrestant, els oprimits i afligits volen saber si li importa a algú el seu dolor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 11 de març del 2021

DÉU ESTIMA EL MÓN

Evangeli (Jn 3,14-21) del diumenge 14 de març de 2021, (4r. de Quaresma) i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-  

14 I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, 15 perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. 16 Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. 17 Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. 18 Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. 19 La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. 20 Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. 21 Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu. (Jn 3,14-21.BIC) 

 

Comentari.-

No és una frase més. Paraules que es podrien eliminar de l’evangeli sense que res important canviés. És l’afirmació que recull el nucli essencial de la fe cristiana. «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic». Aquest amor de Déu és l’origen i el fonament de la nostra esperança.

«Déu estima el món». L’estima tal com és. Inacabat i incert. Ple de conflictes i de contradiccions. Capaç del millor i del pitjor. Aquest món no recorre el seu camí sol, perdut i desemparat. Déu l’envolta amb el seu amor pels quatre costats. Això té conseqüències de la màxima importància.

Primer. Jesús és, primer de tot, el «regal» que Déu ha fet al món, no només als cristians. Els investigadors poden discutir sense fi sobre molts aspectes de la seva figura històrica. Els teòlegs poden seguir desenvolupant les seves teories més enginyoses. Només qui s’acosta a Jesús com el gran regal de Déu pot anar descobrint en ell, amb emoció i goig, la proximitat de Déu a tot ésser humà.

Segon. La raó de ser de l’Església, l’únic que justifica la seva presència al món, és recordar l’amor de Déu. Ho ha subratllat moltes vegades el Vaticà II: l’Església «és enviada per Crist a manifestar i comunicar l’amor de Déu a tots els homes». No hi ha res més important. El primer és comunicar aquest amor de Déu a tot ésser humà.

Tercer. Segons l’evangelista, Déu fa al món aquest gran regal que és Jesús, no «perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mirjà d’ell». És perillós fer de la denúncia i la condemna del món modern tot un programa pastoral. Només amb el cor ple d’amor a tothom podem cridar-nos els uns als altres a la conversió. Si les persones se senten condemnades per Déu, no els estem transmetent el missatge de Jesús, sinó una altra cosa: potser el nostre ressentiment i enuig.

Quart. En aquests moments en què tot sembla confús, incert i descoratjador, res no ens impedeix a cadascú d’introduir una mica d’amor en el món. És el que va fer Jesús. No cal esperar res. Per què no pot haver-hi en aquests moments homes i dones bons que introdueixin en el món amor, amistat, compassió, justícia, sensibilitat i ajuda als que pateixen…? Ells construeixen l’Església de Jesús, l’Església de l’amor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 4 de març del 2021

L'AMOR NO ES COMPRA

Evangeli (Jn 2,13-25) del diumenge 07 de març de 2021, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 13 Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. 14 En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. 15 Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; 16 i digué als venedors de coloms:

--Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!

17 Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: El zel del teu temple em consumeix.

18 Llavors els jueus el van interrogar:

--Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?

19 Jesús els contestà:

--Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré.

20 Els jueus replicaren:

--Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?

21 Però ell es referia al santuari del seu cos. 22 Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.

23 Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. 24 Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots 25 i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú. (Jn 2,13-25.BIC)                                                                                                                                     Comentari.- Quan Jesús entra al Temple de Jerusalem no troba gent que cerquen Déu, sinó comerç religiós. La seva actuació violenta enfront de «venedors i canvistes» no és sinó la reacció del Profeta que es troba amb la religió convertida en mercat.

Aquell Temple, cridat a ser el lloc en què s’havia de manifestar la glòria de Déu i el seu amor fidel, s’ha convertit en lloc d’enganys i d’abusos, on regna l’afany de diners i el comerç interessat.

Qui conegui Jesús no s’estranyarà de la seva indignació. Si alguna cosa apareix constantment en el nucli mateix del seu missatge és la gratuïtat de Déu, que estima els seus fills i filles sense límits i només vol veure entre ells amor fratern i solidari.

Per això, una vida convertida en mercat, on tot es compra i es ven fins i tot la relació amb el misteri de Déu-, és la perversió més destructora del que Jesús vol promoure. És cert que la nostra vida només és possible des de l’intercanvi i el mutu servei. Tots vivim donant i rebent. El risc està en reduir les nostres relacions a comerç interessat, pensant que a la vida tot consisteix a vendre i comprar, traient el màxim profit dels altres.

Gairebé sense adonar-nos ens podem convertir en «venedors i canvistes» que no saben fer altra cosa sinó negociar. Homes i dones incapacitats per estimar, que han eliminat de la seva vida tot el que sigui donar.

És fàcil llavors la temptació de negociar fins i tot amb Déu. Se l’obsequia amb algun culte per quedar bé amb ell, es paguen misses o es fan prometenses per obtenir d’ell algun benefici, es compleixen ritus per tenir-lo al nostre favor. El greu és oblidar que Déu és amor, i l’amor no es compra. Per alguna cosa deia Jesús que Déu «vol amor i no sacrificis».

Potser, el primer que necessitem sentir avui en l’Església és l’anunci de la gratuïtat de Déu. En un món convertit en mercat, on tot és exigit, comprat o guanyat, només la gratuïtat pot continuar fascinant i sorprenent, ja que és el signe més autèntic de l’amor.

Els creients hem d’estar més atents a no desfigurar un Déu que és amor gratuït, fent-lo a la nostra mida: tan trist, egoista i petit com les nostres vides mercantilitzades.

Qui coneix «la sensació de la gràcia» i ha experimentat alguna vegada l’amor sorprenent de Déu, se sent convidat a irradiar la seva gratuïtat i, probablement, és qui millor pot introduir alguna cosa bona i nova en aquesta societat on tantes persones moren de soledat, avorriment i falta d’amor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat