Evangeli Mc 14,1-15,47 (Passió de nostre Senyor Jesucrist) i comentari
Evangeli.-
Discutien quina seria la manera més astuta d'apoderar-se de Jesús i matar-lo
C. Quan
faltaven dos dies per a la festa de la Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots
i els mestres de la Llei discutien quina seria la manera més astuta
d'apoderar-se de Jesús i de matar-lo. Deien: S. «No podem fer-ho en un acte de
la festa; potser el poble s'avalotaria».
C. A
Bet-Hània, a casa de Simó el leprós, mentre Jesús era a taula, vingué una dona
amb un gerret d'alabastre que contenia un perfum preuadíssim de nard autèntic.
La dona trencà l'alabastre i vessà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns s'ho
miraren malament i comentaven entre ells: S. «Per què malgastar el perfum
d'aquesta manera? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i
donar-ho als pobres». C. I estaven disgustats amb ella. Però Jesús digué: +
«Deixeu-la estar. Per què la inquieteu? Això que ha fet amb mi és molt bo. Els
pobres els teniu sempre amb vosaltres i els podreu fer bé sempre que voldreu,
però a mi, no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que ha pogut: s'ha
anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat. Us ho dic amb tota
veritat: Quan aquesta bona nova serà proclamada a tot el món, també diran això
que ha fet aquesta dona, perquè Déu li ho tingui present».
C. Judes
Iscariot, un dels dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los
Jesús. Ells se n'alegraren i prometeren de donar-li una paga. I buscava com
podria fer-ho en un bon moment.
C. El
primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles
digueren a Jesús: S. «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem
menjar l'anyell pasqual?» C. Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta
consigna: + «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra
d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta
on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell
us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins.
Prepareu-nos allà el sopar». C. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la
ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar
pasqual.
C. Cap al
tard, vingué Jesús amb els dotze. Posats a taula, Jesús digué tot menjant: +
«Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi».
C. Ells es posaren tots tristos i començaren a dir-li, un per un: S. «No soc
pas jo?» C. Jesús els digué: + «Un dels dotze que suca amb mi en el mateix
plat. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell,
però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut».
C. I
mentre menjaven, prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i
digué: + «Preneu-lo: això és el meu cos». C. Després prengué un calze, digué
l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: + «Això és la
meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota
veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de
novell en el Regne de Déu».
C. Després
de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres. I Jesús els
digué: + «Tots tindreu un desengany, perquè l'Escriptura diu: Mataré el pastor,
i les ovelles es dispersaran. Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant vostre
a Galilea». C. Pere li digué: S. «Ni que tots es desenganyin, jo, no». C. Jesús
li respongué: + «T'ho dic amb tota veritat: Avui, aquesta mateixa nit, tu,
abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». C. Però ell
insistia: S. «Ni que hagi de morir amb vós, no us negaré». C. I tots els altres
deien el mateix.
Començà a sentir-se esglaiat i abatut
C.
Arribaren a una propietat anomenada Guet-Semaní, i Jesús diu als deixebles: +
«Seieu aquí mentre jo prego». C. Prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà
de sentir-se esglaiat i abatut. I els digué: + «Sento una tristor a l'ànima com
per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu». C. Ell s'avançà un tros enllà, es
deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella
hora. Deia: + «Abbà, Pare, a vós tot us és possible: allunyeu de mi aquest
calze. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu». C. Després
va cap als deixebles i els troba adormits. Diu a Pere: + «Simó, dorms? No has
estat capaç de vetllar ni una hora? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la
temptació. L'esperit està decidit a tot; però l'home és feble». C. Se n'anà una
altra vegada i pregà repetint les mateixes paraules. Després tornà i els trobà
adormits: és que els ulls els pesaven, i no sabien què respondre-li. Ve després
per tercera vegada i els diu: + «Ja podeu dormir tranquils. És massa tard. Ha
arribat l'hora, el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors.
Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí».
C.
Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presentà Judes, un dels dotze.
L'acompanyava gent armada amb espases i garrots que venia de part dels grans
sacerdots i notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquesta
contrasenya: S. «És aquell que jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben
segur». C. Tot seguit se li acosta i li diu: S. «Rabí». C. I el besà. Ells
detingueren Jesús. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà
l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué: + «Heu vingut a agafar-me
armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu amb
vosaltres al temple ensenyant i mai no em detinguéreu. És que s'havien de
complir les Escriptures». C. Llavors tots el deixaren sol i fugiren. El seguia
un jove cobert només amb un llençol, i el van agafar, ell deixà el llençol i
fugí tot nu.
Ets tu el Messies, el Fill d'aquell que és beneït?
C.
S'endugueren Jesús al palau del gran sacerdot, i s'hi reuniren tots els grans
sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el seguia de lluny fins
al pati interior del palau del gran sacerdot, i s'estava assegut amb els
guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí
buscaven alguna declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven
cap, perquè, tot i que eren molts els qui declaraven en fals contra ell, les
seves declaracions no concordaven. També s'alçaren alguns que presentaven
aquesta falsa acusació: S. «Nosaltres vam sentir que deia això: Jo destruiré
aquest santuari, fet de mà d'homes, i en tres dies en reconstruiré un altre, no
fet de mà d'homes». C. Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors
el gran sacerdot s'aixecà, es posà al mig i preguntà a Jesús: S. «No et vols
defensar de res? Què ens dius de les acusacions que et fan aquests testimonis?»
C. Però ell callava i no es defensava de res. Llavors el gran sacerdot li va
fer aquesta pregunta: S. «Ets tu el Messies, el fill d'aquell que és beneït?»
C. Jesús respongué: + «Sí que el soc, i veureu el Fill de l'home assegut a la
dreta del Totpoderós, i venint enmig dels núvols del cel». C. Però el gran
sacerdot s'esquinçà els vestits tot dient: S. «Quina falta ens fan els
testimonis? Vosaltres mateixos heu sentit la blasfèmia. Què us en sembla?» C.
Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Alguns començaren a escopir-lo,
a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: S. «Profetitza». C. I
els guardes li donaven bufetades.
C. Mentre
Pere era a baix, al pati, ve una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l
allà escalfant-se, se'l mira bé i diu: S. «Tu també hi anaves, amb el Natzarè,
amb Jesús». C. Però ell ho negà i digué: S. «No sé res d'això que em parles».
C. Sortí a fora, cap al vestíbul, i el gall cantà; i la criada, en veure'l,
començà una altra vegada a dir als qui eren allà: S. «Aquest home és d'ells».
C. Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allà li tornaren a dir: S.
«Segur que ho ets. Se't coneix fins i tot que ets galileu». C. Ell es posà a
proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home
de qui parlaven. En aquell moment el gall cantà una altra vegada, i Pere es
recordà que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat
tres vegades», i esclatà en plors.
C. Tot
seguit, de bon matí, els grans sacerdots amb els notables del poble i els
mestres de la Llei i tot el sanedrí, celebraren una sessió, encadenaren Jesús,
el dugueren i l'entregaren a Pilat. Pilat l'interrogà: S. «Ets tu el rei dels
jueus?» C. Ell li respongué: + «Sí, teniu raó». C. Els grans sacerdots li feien
moltes acusacions. Llavors Pilat li preguntà altra vegada: S. «No et vols
defensar de res? Mira quantes acusacions et fan». C. Però Jesús ja no li
respongué res més, tant, que Pilat n'estava sorprès. Cada any, per la festa,
Pilat els indultava el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Bar-Abàs,
empresonat amb els revoltosos que havien comès un assassinat durant els
disturbis. La gent, doncs, pujà i començà a demanar a Pilat que els concedís el
que solia fer. Pilat els digué: S. «Voleu que us indulti el rei dels jueus?» C.
Perquè s'adonà que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja.
Però els grans sacerdots excitaren la gent perquè fessin indultar Bar-Abàs.
Pilat tornà a parlar-los i els deia: S. «I de Jesús, que teniu per rei dels
jueus, què n'he de fer?» C. La gent cridà: S. «Crucifiqueu-lo». C. Pilat,
volent acontentar la gent, els deixà lliure Bar-Abàs, i entregà Jesús, després
de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.
C. Els
soldats el conduïren a l'interior del pati del palau, que és el pretori,
convocaren tota la tropa, el vestiren de porpra, el coronaren amb una corona
d'espines que havien teixit i es posaren a saludar-lo: S. «Salve, rei dels
jueus». C. Després li pegaven al cap amb una canya, l'escopien i s'agenollaven
com si li fessin homenatge. Acabada la burla, li tragueren el vestit de porpra,
li posaren els seus vestits i se l'endugueren a fora per crucificar-lo.
C. I
obligaren a carregar-se la creu de Jesús un tal Simó de Cirena, pare
d'Alexandre i de Rufus, que passava tornant del camp. Portaren Jesús a l'indret
del Gólgota, que, traduït, vol dir «lloc de la Calavera».
El van comptar entre els delinqüents
C. I li
oferien vi adobat amb mirra, però no en va prendre. El crucificaren i es
repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus, a veure què treia
cadascun. Era mig matí quan el crucificaren. En un rètol constava la causa de
la seva condemna: «El rei dels jueus». Juntament amb ell crucificaren dos
bandolers, un a la seva dreta i un altre a la seva esquerra.
C. Els qui
passaven l'insultaven, movien el cap amb aire de mofa i deien: S. «Ah, tu que
vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't tu mateix i
baixa de la creu». C. També se'n burlaven els grans sacerdots comentant amb els
mestres de la Llei: S. «Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se
ell mateix. El Messies, el rei d'Israel, que baixi ara de la creu, i nosaltres,
quan ho veurem, creurem en ell». C. També li feien retrets els qui havien estat
crucificats amb ell.
Jesús llançà un gran crit i expirà
C. Arribat
el migdia s'estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. I a mitja
tarda Jesús cridà amb tota la força: + «Elohi, Elohi, lamà sabactani?» C. Que
traduït vol dir: + «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?» C. Alguns dels
qui eren allí deien: S. «Mireu com crida Elies». C. Un corregué, xopà de
vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya perquè begués, i deia: S.
«Deixeu, a veure si ve Elies a desclavar-lo». C. Jesús llançà un gran crit i
expirà.
C. Ja cap
al tard, com que era divendres, a punt de començar el repòs del dissabte, Josep
d'Arimatea, membre honorable del sanedrí, que esperava també el Regne de Déu,
va atrevir-se a anar a trobar Pilat i a demanar-li el cos de Jesús. Pilat
s'estranyà que ja fos mort. Cridà el centurió per informar-se'n, i un cop ho
sabé per ell, donà el cos a Josep. Josep comprà un llençol, desclavà Jesús,
l'amortallà amb el llençol, i el posà en un sepulcre tallat a la roca. Després
feu rodolar una gran pedra per tancar l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i
Maria de Josep miraven on l'enterraven. (Mc 14,1-15,47)
Comentari.-
Jesús ha previst seriosament la possibilitat d’una mort
violenta. Potser no comptava amb la intervenció de l’autoritat romana ni amb la
crucifixió com a últim destí més probable. Però no deixava de veure la reacció
que la seva actuació estava provocant en els sectors més poderosos. El rostre
de Déu que presenta desfà massa esquemes teològics, i l’anunci del seu regnat
trenca massa seguretats polítiques i religioses.
No obstant això, res modifica la seva actuació. No
eludeix la mort. No es defensa. No emprèn la fugida. Tampoc cerca la seva
perdició. No és Jesús l’home que cerca la seva mort en actitud suïcida. Durant
la seva curta estada a Jerusalem s’esforça per amagar-se i no aparèixer en
públic.
Si volem saber com va viure Jesús la seva mort, hem
d’aturar-nos en dues actituds fonamentals que donen sentit a tot el seu
comportament final. Tota la seva vida ha estat un «desviure’s» per la causa de
Déu i el servei alliberador als homes. La seva mort segellarà ara la seva vida.
Jesús morirà per fidelitat al Pare i per solidaritat amb els homes.
En primer lloc, Jesús s’enfronta a la seva pròpia mort
des d’una actitud de confiança total en el Pare. Avança cap a la mort,
convençut que la seva execució no podrà impedir l’arribada del regne de Déu,
que segueix anunciant fins al final.
En el sopar de comiat, Jesús manifesta la seva fe total
en què tornarà a menjar amb els seus la Pasqua veritable, quan s’estableixi el
regne definitiu de Déu, per sobre de totes les injustícies que puguem cometre
els humans.
Quan tot fracassa i fins Déu sembla abandonar-lo com un
fals profeta, condemnat justament en nom de la llei, Jesús crida: «Pare, a les
teves mans confio el meu esperit».
D’altra banda, Jesús mor en una actitud de solidaritat i
de servei a tothom. Tota la seva vida ha consistit en defensar els pobres
davant la inhumanitat dels rics, en solidaritzar-se amb els febles davant els
interessos egoistes dels poderosos, a anunciar el perdó als pecadors davant la
duresa incommovible dels «justos».
Ara pateix la mort d’un pobre, d’un abandonat que res pot
davant el poder dels que dominen la terra. I viu la seva mort com un servei.
L’últim i suprem servei que pot fer a la causa de Déu i la salvació definitiva
dels seus fills i filles.
José Antonio Pagola
Traductor:
Francesc Bragulat