ELS MÉS DESVALGUTS DAVANT EL MAL

 Evangeli (Mc 1,21-28) del diumenge 31 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- 21 Després van anar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. 22 La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. 23 En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: 24 --Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! 25 Però Jesús el va increpar dient: --Calla i surt d'aquest home. 26 Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. 27 Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: --Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen! 28 I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea. (Mc 1,21-28.BCI)

Comentari.- Uns estan reclosos definitivament en un centre. Altres deambulen pels nostres carrers. La immensa majoria viu amb la seva família. Estan entre nosaltres, però no susciten gaire l’interès de ningú. Són els malalts mentals.

No resulta fàcil de penetrar en el seu món de dolor i de solitud. Privades, en algun grau, de vida conscient i afectiva sana, no els resulta fàcil conviure. Molts d’ells són éssers febles i vulnerables, o viuen turmentats per la por a una societat que els tem o es desentén d’ells.

Des de temps immemorial, un conjunt de prejudicis, pors i recels ha anat aixecant una mena de mur invisible entre aquest món de foscor i de dolor, i la vida dels que ens considerem «sans». El malalt psíquic crea inseguretat, i la seva presència sembla sempre perillosa. El més prudent és defensar la nostra «normalitat», recloent-los o allunyant-los del nostre entorn.

Avui es parla de la inserció social d’aquests malalts i del suport terapèutic que pot significar la seva integració en la convivència. Però tot això no deixa de ser una bella teoria si no es produeix un canvi d’actitud davant el malalt psíquic i no s’ajuda de forma més eficaç a tantes famílies que se senten soles o amb poc suport per fer front als problemes que han de suportar a causa de la malaltia d’un dels seus membres.

Hi ha famílies que saben cuidar el seu ésser estimat amb amor i paciència, col·laborant positivament amb els metges. Però també hi ha llars en què el malalt resulta una càrrega difícil de suportar. A poc a poc, la convivència es deteriora i tota la família va quedant afectada negativament, afavorint al seu torn l’empitjorament del malalt.

És una ironia llavors continuar defensant teòricament la millor qualitat de vida per al malalt psíquic, la seva integració social o el dret a una atenció adequada a les seves necessitats afectives, familiars i socials. Tot això ha de ser així, però per a això cal una ajuda més real a les famílies i una col·laboració més estreta entre els metges que atenen el malalt i persones que sàpiguen estar al seu costat des d’una relació humana i amistosa.

Quin lloc ocupen aquests malalts a les nostres comunitats cristianes? ¿No són els grans oblidats? L’evangeli de Marc subratlla de manera especial l’atenció de Jesús amb «els posseïts per esperits malignes». La seva proximitat a les persones més indefenses i desvalgudes davant el mal sempre serà per a nosaltres una crida interpel·ladora.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EL PROJECTE DEL REGNE DE DÉU

 Evangeli (Mc 1,14-20) del diumenge 24 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.- ¹⁴ Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. ¹⁵ Deia:

--S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.

Crida dels primers deixebles

¹⁶ Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. ¹⁷ Jesús els digué:

--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.

¹⁸ Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.

¹⁹ Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, ²⁰ i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús. (Mc 1, 14-20.BCI)

 Comentari.- S’han escrit obres molt importants per definir on és l’«essència de l’cristianisme». No obstant això, per conèixer el centre de la fe cristiana no cal acudir a cap teoria teològica. El primer és copsar quin va ser el seu objectiu per a Jesús, el centre de la seva vida, la causa a la qual es va dedicar en cos i ànima.

Ningú dubta avui que l’evangeli de Marc ho ha resumit encertadament amb aquestes paraules: «El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». L’objectiu de Jesús va ser introduir en el món el que ell anomenava «el regne de Déu»: una societat estructurada de manera justa i digna per a tothom, tal com la vol Déu.

Quan Déu regna en el món, la humanitat progressa en justícia, solidaritat, compassió, fraternitat i pau. A això es va dedicar Jesús amb veritable passió. Per això va ser perseguit, torturat i executat. «El regne de Déu» va ser l’absolut per a ell.

La conclusió és evident: la força, el motor, l’objectiu, la raó i el sentit últim del cristianisme és «el regne de Déu», no una altra cosa. El criteri per mesurar la identitat dels cristians, la veritat d’una espiritualitat o l’autenticitat del que fa l’Església és sempre «el regne de Déu». Un regne que comença aquí i aconsegueix la seva plenitud en la vida eterna.

L’única manera de mirar la vida com la mirava Jesús, l’única forma de sentir les coses com les sentia ell, l’única manera d’actuar com ell actuava, és orientar la vida a construir un món més humà. No obstant això, molts cristians no han sentit parlar així del «regne de Déu». I no pocs teòlegs ho hem hagut d’anar descobrint a poc a poc al llarg de la nostra vida.

Una de les «heretgies» més greus que s’ha anat introduint en el cristianisme és fer de l’Església l’absolut. Pensar que l’Església és el centre, la realitat davant la qual tota la resta ha de quedar subordinat; fer de l’Església el «substitutiu» del Regne de Déu; treballar per l’Església i preocupar-se dels seus problemes, oblidant el sofriment que hi ha al món i la lluita per una organització més justa de la vida.

No és fàcil mantenir un cristianisme orientat segons el Regne de Déu, però, quan es treballa en aquesta direcció, la fe es transforma, es fa més creativa i, sobretot, més evangèlica i més humana.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

FER-SE MÉS CRISTIANS

Evangeli (Jn 1,35-42) del diumenge 17 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ³⁵ L'endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles ³⁶ i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar:

--Mireu l'anyell de Déu!

³⁷ Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. ³⁸ Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:

--Què busqueu?

Ells li digueren:

--Rabí —que vol dir «mestre»—, on t'estàs?

³⁹ Els respon:

--Veniu i ho veureu.

Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda.

⁴⁰ Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. ⁴¹ Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:

--Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit».

⁴² I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:

--Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir «pedra». (Jn 1,35-42.BCI)

 

Comentari.- ¿Això que visc jo és fe?, com ens fem més creients?, quins passos cal donar? Són preguntes que sento amb freqüència de persones que volen fer un recorregut interior cap a Jesucrist, però no saben quin camí seguir. Cadascú ha d’escoltar la seva pròpia crida, però a tots ens pot fer bé de recordar coses essencials.

Creure en Jesucrist no és tenir una opinió sobre ell. M’han parlat moltes vegades d’ell; potser he llegit alguna cosa sobre la seva vida; m’atrau la seva personalitat; tinc una idea del seu missatge. No n’hi ha prou. Si vull viure una nova experiència del que és creure en Crist, he de mobilitzar tot el meu món interior.

És molt important no pensar en Crist com algú absent i llunyà. No quedar-se en el «Nen de Betlem», el «Mestre de Galilea» o el «Crucificat del Calvari». No reduir-lo tampoc a una idea o un concepte. Crist és una «presència viva», algú que està en la nostra vida i amb qui podem comunicar-nos en l’aventura de cada dia.

No pretenguis imitar ràpidament. Abans és millor penetrar en una comprensió més íntima de la seva persona. Deixar-se seduir pel seu misteri. Copsar l’Esperit que el fa viure d’una manera tan humana. Intuir la força del seu amor a l’ésser humà, la seva passió per la vida, la seva tendresa cap al feble, la seva confiança total en la salvació de Déu.

Un pas decisiu pot ser llegir els evangelis per cercar personalment la veritat de Jesús. No cal saber molt per entendre el seu missatge. No cal dominar les tècniques més modernes d’interpretació. Allò decisiu és anar al fons d’aquesta vida des de la meva pròpia experiència. Guardar les seves paraules dins el cor. Alimentar el gust de la vida amb el seu foc.

Llegir l’evangeli no és exactament trobar «receptes» per viure. És una altra cosa. És experimentar que, vivint com ell, es pot viure de manera diferent, amb llibertat i alegria interiors. Els primers cristians vivien amb aquesta idea: ser cristià és «revestir-se de Crist», reproduir en nosaltres la seva vida. Això és l’essencial. Per això, quan dos deixebles pregunten a Jesús: «Mestre, ¿on vius?», què és per a tu viure? Ell els respon: «Veniu i ho veureu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EL CAMÍ OBERT PER JESÚS

Evangeli (Mc 1,7-11) – Baptisme de Jesús, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ⁷ Joan… predicava així:

--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. ⁸ Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.

⁹ Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. ¹⁰ I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. ¹¹ I una veu digué des del cel:

--Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.(Mc 1,7-11.BCI)

 

Comentari.- No pocs cristians practicants entenen la seva fe només com una «obligació». Hi ha un conjunt de creences que s’«han» acceptar, encara que hom no conegui el seu contingut ni sàpiga l’interès que poden tenir per a la seva vida; hi ha també un codi de lleis que «cal» observar, encara que hom no entengui bé tanta exigència de Déu; hi ha, finalment, unes pràctiques religioses que s’«han» de complir, encara que sigui de manera rutinària.

Aquesta manera d’entendre i de viure la fe genera un tipus de cristià avorrit, sense desig de Déu i sense creativitat ni passió alguna per encomanar la seva fe. Només cal «complir». Aquesta religió no té cap atractiu; esdevé un pes difícil de suportar; a no pocs els produeix al·lèrgia. No anava desencaminada Simone Weil quan escrivia que «on falta el desig de trobar-se amb Déu, allà no hi ha creients, sinó pobres caricatures de persones que es dirigeixen a Déu per por o per interès».

En les primeres comunitats cristianes es van viure les coses d’una altra manera. La fe cristiana no era entesa com un «sistema religiós». L’anomenaven «camí» i el proposaven com la via més encertada per viure amb sentit i esperança. Es diu que és un «camí nou i viu» que «ha estat inaugurat per Jesús per a nosaltres», un camí que es recorre amb «la mirada fixa en Jesús» (Hebreus 10,20; 12,2).

És de gran importància prendre consciència que la fe és un recorregut i no un sistema religiós. I en un recorregut hi ha de tot: marxa joiosa i moments de recerca, proves que cal superar i retrocessos, decisions ineludibles, dubtes i interrogants. Tot és part del camí: també els dubtes, que poden ser més estimulants que no pas poques certeses i seguretats posseïdes de forma rutinària i simplista.

Cadascú ha de fer el seu propi recorregut. Cadascú és responsable de l’«aventura» de la seva vida. Cadascú té el seu propi ritme. No cal forçar res. En el camí cristià hi ha etapes: les persones poden viure moments i situacions diferents. L’important és «caminar», no aturar-se, escoltar la crida que a tots se’ns fa de viure de manera més digna i més feliç. Aquesta pot ser la millor manera de «preparar el camí del Senyor».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LA NOSTRA INCAPACITAT PER ADORAR

 Evangeli (Mt 2,1-12) – Epifania del Senyor, i comentari de J.A.Pagola 

Evangeli.- ¹ Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, ² preguntaven:

--On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

³ Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. ⁴ Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. ⁵ Ells li respongueren:

--A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:

⁶ » I tu Betlem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

de les principals viles de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble.

⁷ Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella ⁸ i els encaminà a Betlem dient-los:

--Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

⁹ Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. ¹⁰ L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. ¹¹ Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

¹² I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí. (Mt 2,1-12-BCI)

 

Comentari.- L’home actual ha quedat en gran mesura atrofiat per descobrir Déu. No és que sigui ateu. És que s’ha fet «incapaç de Déu». Quan un home o una dona només busca o coneix l’amor sota formes decadents, quan la seva vida està moguda exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, alguna cosa s’asseca en el seu cor.

Molts viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix. Envellits prematurament, endurits per dins, sense capacitat d’obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminen per la vida sense la companyia interior de ningú.

El teòleg Alfred Delp, executat pels nazis, veia en aquest «enduriment interior» el major perill per a l’home modern: «Així l’home deixa d’alçar cap a les estrelles les mans del seu ésser. La incapacitat de l’home actual per adorar, estimar i venerar té la seva causa en la seva desmesurada ambició i en l’enduriment de la seva existència».

Aquesta incapacitat per adorar Déu s’ha apoderat també de molts creients, que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi per als seus projectes individualistes. Déu queda així convertit en un «article de consum» de què disposar segons les nostres conveniències i interessos. Però Déu és una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en la nostra pròpia existència. I, davant d’aquest Déu, el primer és l’adoració, la joia, l’acció de gràcies.

Quan s’oblida això, el cristianisme corre el perill de convertir-se en un esforç gegantí d’humanització, i l’Església en una institució sempre tensa, sempre atabalada, sempre amb la sensació de no aconseguir l’èxit moral pel que lluita i s’esforça.

No obstant això, la fe cristiana és, primer de tot, descobriment de la bondat de Déu, experiència agraïda que només ell salva: el gest dels mags davant el Nen de Betlem expressa l’actitud primera de tot creient davant Déu fet home.

Déu existeix. Hi és, en el fons de la nostra vida. Som acollits per ell. No estem perduts enmig de l’univers. Podem viure amb confiança. Davant d’un Déu del que només sabem que és Amor, no hi cap sinó el goig, l’adoració i l’acció de gràcies. Per això, «quan un cristià pensa que ja ni tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir almenys alegria» (Ladislau Boros).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat