El títol d’aquest capítol del llibre de Pagola, Jesús. Aproximación histórica, ens situa a la resposta que Pere donà al gran sacerdot: «El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús» (Ac 5,30). Déu, que no va intervenir davant l’execució del seu fill: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 15,34) «va intervenir per arrencar-lo del poder de la mort» (Pagola, llibre citat)
Quan els romans van executar Jesús els deixebles van tornar a Galilea. No van estar al peu de la creu. Van agafar por? Van creure que tot s’havia acabat? Sembla que la intenció va ser tornar al poble i reprendre les seves tasques d’abans?. En tot cas, el desencant va durar poc. Tots van tornar a Jerusalem per proclamar llur convicció unànime: Jesús viu. Aquest és el fet transcendent.
Déu rescatà Jesús de la mort: «Ell, en efecte, quan va ser crucificat estava voltat de feblesa, però ara viu pel poder de Déu» (2Co 13,4). En la teologia de Pau, aquesta intervenció de Déu en la història de la humanitat representa la consolidació de la promesa d’alliberament: «I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Ro 8,11)
Jesús es presenta als seus deixebles ple de vida, amb un «cos espiritual». Ells l’experimenten així, i així el prediquen als seus conciutadans, afrontant el perill que significa posar-se de part d’un ajusticiat per enfrontar-se al poder del temple i de Roma. A la seva manera, i amb llenguatges diferents, tots els apòstols i seguidors diuen el mateix: El crucificat és viu. Déu l’ha ressuscitat. Pau va una mica més enllà i ens parla de redempció. Enllaçant amb les Escriptures, en carta als cristians de Corint (any 55-56) explica el significat d’aquesta mort: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». (1Co 15, 3-4). Ningú es pot sentir aliè al que Pau afirma, la seva confessió ens involucra a tots.
Pagola ens adverteix que algun d’aquests esdeveniments ens pot sorprendre, o alguna de les expressions: «Per què es diu que Jesús ressuscità el tercer dia, segons les escriptures?». En llenguatge bíblic el «tercer dia» significa «el dia decisiu», el dia que Déu compleix la promesa. Osees fa una exhortació al seu poble: «Veniu, tornem al Senyor. [...] Ens tornarà la vida en dos dies, el tercer ens farà aixecar i viurem a la seva presència».(Os 6,1-2). Els primers cristians creuen que per a Jesús ha arribat ja aquests «tercer dia» definitiu. El que l’ha dut a la «plena salvació».
La resurrecció no era acceptada per la cultura grega. Quan Pau a l’Areòpag d’Atenes va parlar d’aquesta qüestió ningú se’l cregué. «Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d’altres digueren: sobre aquests punt ja t’escoltarem un altre dia» (Ac 17,32). Per això els evangelistes utilitzen aquests conceptes amb molta prudència. Lluc, en el seu evangeli, prefereix presentar Jesús com «el que està viu» sense deixar de parlar de resurrecció: Diuen a les «dones» els dos «homes amb vestits resplendents [...] Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?» (Lc 24,5)
La resurrecció de Jesús no és cap invent dels primers cristians. En això Pagola s’expressa molt clarament quan diu: «La resurrecció és una cosa que li ha passat a Jesús. Una cosa que s’ha produït en el crucificat, no pas en la imaginació dels seus seguidors. [...] És cert que en el cor dels deixebles ha brotat una fe nova en Jesús, però la seva resurrecció és un fet anterior, que precedeix a tot el que els seus seguidors han pogut viure després. És, precisament, l’esdeveniment que els ha arrencat del seu desconcert i frustració, transformant d'arrel la seva adhesió a Jesús».
Durant la seva vida humana Jesús va tornar a la vida a Llàtzer, la filla de Jairo, el jove de Naïm, que segons els evangelis havien mort. En aquests casos es tractava d’una «revivificació», del retorn a una vida mortal. No, Jesús no torna a aquesta vida. «Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu» (Ro 6,9-10). En els evangelis, diu Pagola, el Jesús de les aparicions «és el mateix però no és el d’abans. [...] Sens dubta és Jesús, però amb una existència nova»
Els jueus recitaven un benedicció que deia: «Beneït ets, Senyor, que fas viure als morts». Malgrat això, i que Daniel havia profetitzat que «Molts del qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran» (Dn 12,2), pels deixebles, la resurrecció de Jesús havia de ser una experiència plena de confusió i misteri. Avui no som capaços de saber del cert com es van produir les aparicions. Com va ser l’encontre del ressuscitat amb els deixebles. Sabem que a les aparicions es presentava amb un cos, però pel cos no el reconeixien. Els deixebles d’Emaús no el van reconèixer fins la fracció del pa. De quin material havia de ser el cos «nou» de Jesús perquè pogués entrar quan les portes estaven tancades? Podia ser el que havia «desaparegut» del sepulcre?. Només sabem que Lluc, ens descriu la transformació d’uns homes que no dubten que el crucificat està amb ells, donant-los-hi l’alè necessària perquè segueixin treballant per l’establiment del Regne. Pagola diu: «Totes les fonts ho afirmen: han viscut (els apòstols) un procés que no només ha revifat la fe que tenien en Jesús, sinó que els ha obert una experiència nova i inesperada de la seva presència entre ells». Aquest és el fet decisiu, el que ha canviat la història.
Salvador Sol