dijous, 2 de desembre de 2021

D'OÏDA

 Evangeli (Lc 3,1-6) i comentari,de J.A,Pagola

Evangeli.-

1 L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, 2 durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. 3 Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

S'alçaran les fondalades,

s'abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

6 i tothom veurà la salvació de Déu.(Lc 3,1-6.BCI)

 

Comentari.-

Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Només coneixen Déu «d’oïda». Els falta experiència personal. Assisteixen potser a celebracions religioses, però mai obren el seu cor a Déu. Mai s’aturen a percebre la seva presència a l’interior del seu ésser.

És un fenomen freqüent: vivim girant al voltant de nosaltres mateixos, però fora de nosaltres; treballem i gaudim, estimem i patim, vivim i envellim, però la nostra vida transcorre sense misteri i sense horitzó últim.

Fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu». Se’ns fa difícil reconèixer-nos com a éssers fràgils, però estimats infinitament per ell. No sabem admirar la seva grandesa insondable ni fruir de la seva presència propera. No sabem invocar ni lloar.

Fa pena de veure com es discuteix de Déu en certs programes de televisió. Es parla «d’oïda». Es debat el que no es coneix. Els convidats s’acaloren parlant del papa, però no se sent parlar ningú amb una mica de profunditat d’aquest Misteri que els creients anomenem «Déu».

Per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida.

Quan durant anys s’ha viscut la religió com un deure o com un pes, només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu: poder comprovar, encara que només sigui de forma embrionària i humil, que és bo creure, que Déu fa bé.

Aquesta trobada amb Déu no sempre és fàcil. L’important és cercar. No tancar cap porta; no rebutjar cap crida. Continuar cercant, potser amb el que ens resta de les nostres forces. Moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Déu no s’amaga dels qui el cerquen i pregunten per ell. Tard o d’hora rebem la seva «visita» inconfusible. Llavors tot canvia. El crèiem llunyà, i és a prop. El sentíem amenaçador, i és el millor amic. Podem dir les mateixes paraules que Job: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 5 de desembre, 2n. d’Advent del

nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “D’oïda”, sobre uns pocs fragments del capítol 3 de l’evangeli de Lluc.

 L’homilia d’aquest proper diumenge, de nou arrenca exposant el que malauradament s’ha convertit en una realitat: Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Això vol dir exactament, creure més en una determinada religió, que creure en el Déu que ens estima i a més d’estimar-nos, el poden sentir en el nostre interior, per poc que intentem connectar amb qui en tot moment està obert a que ens hi obrim per explicar-li les nostre preocupacions i els nostres anells. Aquesta no és una qüestió menor car, fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu».

Hi ha un moment de l’homilia, que se’ns diu obertament que per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida. Només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu. Malgrat que pugui semblar que el tenim molt llunyà, és a ben prop.

 No cal neguitejar-nos, pel fet que tinguem la sensació que no sabem o no poder connectat amb Déu, doncs moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Que Déu ens hi ajudi, però això si, posant-hi de la nostra part, desig, voluntat i quelcom d’esforç.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

Amigues i amics, guardeu-vos del fred que, enguany, ens ha vingut força abans del que darrerament estàvem acostumats. Una forta abraçada i fins la setmana vinent.


divendres, 26 de novembre de 2021

 

«TEOLOGIA BÍBLICA» DEL SOFRIMENT

Per: Antoni Ferret


Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.


Comentari rebut. de Maria de Àfrca.-

A mi m'agrada pensar en la paraula "sacrifici" com a "ofrena", lligant-la així al sentit antropológic d'ofrena als deus feta des de temps immemorial...

Queda clar que le sofriment no és un "bé" desitjat ni per Déu ni per ningú, Però el sofriment viscut, que maularadament tots en un moment o altre experimentem, pot ser vist com oportunitat per a fer el el bé des de fora, per exemple la "paràbola del samarità", o des de dins, quan som nosaltres els sofrents, oferint el dolor (inevitable) com a "ofrena" pel bé del món...

 Moltes gràcies, per la paciència i dedicació, que setmana rere setmana m'arriva 

 Una barçada


dijous, 25 de novembre de 2021

QUÈ ÉS VIURE DESPERTS?

 Evangeli (Lc 21,25-28.34-36) i comentari,de J.A,Pagola

 Evangeli.-  

25 »Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. 26 La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. 27 Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. 28 Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta.

 

 34 »Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, 35 que caurà sobre tots els habitants de la terra. 36 Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home. (Lc 21,25-28.34-36.BCI)

Comentari.-

Jesús no es va dedicar a explicar una doctrina religiosa perquè els seus deixebles l’aprenguessin correctament i la difonguessin després per tot arreu. No era aquest el seu objectiu. Ell els parlava d’un «esdeveniment» que estava ja succeint: «Déu s’està introduint al món. Vol que les coses canviïn. Només cerca que la vida sigui més digna i més feliç per a tothom».

Jesús a això li deia el «Regne de Déu». Hem d’estar molt atents a la seva vinguda. Hem de viure desperts: obrir bé els ulls del cor; desitjar ardentment que el món canviï; creure en aquesta bona notícia que triga tant a fer-se realitat plena; canviar de manera de pensar i d’actuar; viure cercant i acollint el «Regne de Déu».

No és estrany que, al llarg de l’evangeli, escoltem tantes vegades la seva crida insistent: «vigileu», «estigueu atents a la seva vinguda», «viviu desperts». És la primera actitud de qui es decideix a viure la vida com la va viure Jesús. La primera cosa de la que hem de tenir cura per seguir els seus passos.

«Viure desperts» vol dir no caure en l’escepticisme i la indiferència davant la marxa del món. No deixar que el nostre cor s’endureixi. No quedar-se només en queixes, crítiques i condemnes. Despertar activament l’esperança.

«Viure desperts» vol dir viure de manera més lúcida, sense deixar-se arrossegar per la insensatesa que de vegades sembla envair-ho tot. Atrevir-se a ser diferents. No deixar que s’apagui en nosaltres el desig de cercar el bé per a tothom.

«Viure desperts» significa viure amb passió la petita aventura de cada dia. No desentendre’s de qui ens necessita. Seguir fent aquests «petits gestos» que aparentment no serveixen per a res, però que sostenen l’esperança de les persones i fan la vida una mica més amable.

«Viure desperts» significa despertar la nostra fe. Cercar Déu en la vida i des de la vida. Intuir-lo molt a prop de cada persona. Descobrir-lo atraient-nos a tots cap a la felicitat. Viure no només dels nostres petits projectes, sinó atents al projecte de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 18 de novembre de 2021

TESTIMONIS DE LA VERITAT

Evangeli (Jn 18,33-37) i comentaris de J.A.Pagola

Evangeli.-

33 Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

--¿Tu ets el rei dels jueus?

34 Jesús contestà:

--¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?

35 Pilat replicà:

--Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?

36 Jesús contestà:

--La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.

37 Pilat li digué:

--Per tant, tu ets rei?

Jesús contestà:

--Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.(Jn 18,33-37.BCI)

 Comentari.-

El judici té lloc al palau on resideix el prefecte romà quan va a Jerusalem. És a punta d’alba. Pilat ocupa el setial des del que dicta les seves sentències. Jesús compareix lligat de mans, com un delinqüent. Allí hi ha, cara a cara, el representant de l’imperi més poderós i el profeta del regne de Déu.

A Pilat li resulta increïble que aquell home intenti desafiar Roma: «Per tant, tu ets rei?». Jesús és molt clar: «La meva reialesa no és d’aquest món». No pertany a cap sistema injust d’aquest món. No pretén ocupar cap tron. No busca poder ni riquesa.

Però no li amaga la veritat: «Jo sóc rei». Ha vingut a aquest món a introduir veritat. Si el seu regne fos d’aquest món tindria «guàrdies» que lluitarien per ell amb armes. Però els seus seguidors no són «legionaris», sinó «deixebles» que escolten el seu missatge i es dediquen a posar veritat, justícia i amor al món.

El regne de Jesús no és el de Pilat. El prefecte viu per extreure les riqueses dels pobles i conduir-les a Roma. Jesús viu «per donar testimoni de la veritat». La seva vida és tot un desafiament: «Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Pilat no és de la veritat. No escolta la veu de Jesús. D’aquí a unes hores intentarà apagar-la per sempre.

El seguidor de Jesús no és «guardià» de la veritat, sinó «testimoni». El seu quefer no és disputar, combatre i derrotar els adversaris, sinó viure la veritat de l’evangeli i comunicar l’experiència de Jesús, que està canviant la seva vida.

El cristià tampoc és «propietari» de la veritat, sinó testimoni. No imposa la seva doctrina, no controla la fe dels altres, no pretén tenir raó en tot. Viu convertint-se a Jesús, encomana l’atracció que sent per ell, ajuda a mirar cap a l’evangeli, posa a tot arreu la veritat de Jesús. L’Església atraurà la gent quan vegin que el nostre rostre s’assembla al de Jesús, i que la nostra vida recorda la seva.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 21 de novembre i 34 durant l’any, ens l’ofereixen amb el títol, “Testimonis de la veritat”, sobre uns pocs fragments del 4rt evangeli, el de la comunitat Joànica, conegut com el de Joan, que dóna peu a mals entesos. Car són molts els que es pregunten si és un evangeli d’un sol autor com ho són els tres sinòptics, o sigui els de Marc, Mateu i Luc, o el tal Joan és el de l’apòstol Joan, o el Joan Baptista o un altre Joan. Res d’això, ja que aquest, el darrer dels evangelis canònics, es va començar a escriure a finals del segle I, als voltat dels anys 80/90 i es va donar per acabat molt a finals de segle o inicis del nou segle. Conseqüentment són uns textos escrits per diferents membres de l’esmentada Comunitat Joànica i no per ordre cronològic, doncs per exemple, el Pròleg sembla que va ser incorporat quasi al final.  Aquest evangeli, com els altres, van ser escrits en grec (segons les darreres fonts), però als ser escrits per jueus, tot i no ser escrits en hebreu sinó en grec, si que foren escrits amb el llenguatge típicament jueu o sigui amb llenguatge metafòric o simbòlic, en el qual utilitzaven passatges de la tradició bíblica per fer entendre un passatge de la vida de Jesús, que el jueus captaven sense cap mena de problema. El problema va aparèixer i continua existint a partir que es van divulgar entre els no jueus, d’aleshores i els d’ara, car el llenguatge grec i el nostre occidental és un llenguatge eminentment literal. Nosaltres només podem entendre els evangelis amb ulls jueus o sigui, no com una narració històrica, sinó com una seria de vivències i testimonis explicats per mitja de metàfores.

He volgut fer aquesta petita introducció, perquè no caigueu en el parany de llegir literalment tot el que està escrit en els textos dels quatre evangelis, com uns fets històrics. En una altre ocasió m’endinsaré a comentar-vos alguns exemples que són clarament metàfores i no pas fets històrics.

 

Centrant-me en l’homilia, resta evident que la missió de Jesús, no era alliberar el poble jueu del poder en que restava sotmès a l’imperi romà.  Quan Pilat intenta desafiar Jesús, la seva resposta és contundent: «La meva reialesa no és d’aquest món»

El seguidor de Jesús no és «guardià» de la veritat, sinó «testimoni». El seu quefer no és disputar, combatre i derrotar els adversaris,  com malauradament va succeir en temps passats, sinó viure la veritat de l’evangeli i comunicar l’experiència de Jesús, que està canviant la seva vida. El cristià tampoc ha de ser «propietari» de la veritat, sinó testimoni. No ha d’imposar la seva doctrina, ni controlar la fe dels altres, no ha de pretendre tenir raó en tot.

 

L’homilia, novament, conclou amb una sentència que ens hauria de sacsejar a totes i a tots, especialment a la jerarquia: L’Església atraurà la gent quan vegin que el nostre rostre s’assembla al de Jesús, i que la nostra vida recorda la seva.  Aquests dies hem pogut captar un mea culpa del cardenal Omella, tot afirmant que “els bisbes també eren culpables de la cada cop més manca de fe de l’actual societat” Una afirmació que si va acompanyada dels canvis urgents que són urgents en el si de l’Església en general i de la catalana en particular també, podran ser ben acollides, del contrari podríem dir allò que no només de bones paraules viu l’home i la dona...

 

El vostre pacte és irrevocable; la santedat, Senyor, escau a casa vostra al llarg de tots els temps.

Si bé en aquest comentari, m’ha semblat oportú, matisar la qüestió dels autors dels evangelis i en particular del 4rt, així com introduir unes petites explicacions de com i de quina manera hem de llegir els textos evangèlics, l’homilia d’aquest proper diumenge 21 de novembre, és un nou exemple de quina va ser la missió apostòlica de Jesús de Natzaret. A nosaltres, els cristians, ens correspon prendre exemple de com i de quina manera, l’hem d’exercir.  

Amigues i amics, una forta abraçada i fins la setmana vinent.

dijous, 11 de novembre de 2021

LES PARAULES DE JESÚS NO PASSARAN

 

Evangeli (Mc 13,24-32) i comentaris de J.A.Pagola

 

Evangeli.-
24 »Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; 25 les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran.

26 »Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. 27 I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

28 »Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; 29 igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. 30 Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. 31 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.

32 »D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare. (Mc 13.2432.BCI).

 Comentari.-

Els signes de desesperança no són sempre del tot visibles, car la falta d’esperança pot disfressar-se d’optimisme superficial, activisme cec o secret passotisme.

D’altra banda, són bastants els que no reconeixen sentir por, avorriment, soledat o desesperança perquè, segons el model social vigent, se suposa que un home que triomfa a la vida no pot sentir-se sol, avorrit o temorós. Erich Fromm, amb la seva habitual perspicàcia, ha assenyalat que l’home contemporani està tractant de lliurar-se d’algunes repressions com la sexual, però es veu obligat a «reprimir tant la por i el dubte com la depressió, l’avorriment i la manca d’esperança».

Altres vegades ens defensem del nostre «buit d’esperança» submergint-nos en l’activitat. No suportem estar sense fer res. Necessitem estar ocupats en alguna cosa per no enfrontar-nos al nostre futur.

Però la pregunta és inevitable: què ens espera després de tants esforços, lluites, il·lusions i disgustos? No tenim un altre objectiu sinó produir cada vegada més, gaudir cada vegada millor d’allò produït i consumir més i més, fins a ser consumits per la nostra pròpia caducitat?

L’ésser humà necessita una esperança per viure. Una esperança que no sigui «un embolcall per a la resignació», com la d’aquells que fan mans i mànigues per organitzar-se una vida prou tolerable per aguantar l’aventura de cada dia. Una esperança que no s’ha de confondre tampoc amb una espera passiva, que només és, sovint, «una forma disfressada de desesperança i impotència» (Erich Fromm).

L’home necessita en el seu cor una esperança que es mantingui viva, encara que altres petites esperances es vegin malmeses i fins i tot completament destruïdes.

Els cristians trobem aquesta esperança en Jesucrist i en les seves paraules, que «no passaran». No esperem quelcom d’il·lusori. La nostra esperança recolza en el fet incommovible de la resurrecció de Jesús. Des de Crist ressuscitat ens atrevim a veure la vida present en «estat de gestació», com a germen d’una vida que arribarà a la seva plenitud final en Déu.

 José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

dijous, 4 de novembre de 2021

MALA CONSCIÈNCIA

 Evangeli (Mc 12,38-44)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.-

38 Jesús, instruint la gent, deia:

--Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.

41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:

--Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.(Mc 12,38-44,BCI)

 

Comentari.-

En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús: els preferits, els primers que han d’atreure la nostra atenció i interès. Però és només en teoria, ja que de fet no és així. I no és qüestió d’idees, sinó de sensibilitat davant el sofriment dels febles. En teoria, tot cristià dirà que està de part dels pobres. La qüestió és saber quin lloc ocupen realment en la vida de l’Església i dels cristians.

És veritat -i cal dir-ho en veu alta- que en l’Església hi ha moltes, moltíssimes persones, grups, organismes, congregacions, missioners, voluntaris laics, que no només es preocupen dels pobres, sinó que, impulsats pel mateix esperit de Jesús, dediquen tota la seva vida i fins i tot l’arrisquen per defensar la dignitat i els drets dels més desvalguts, però ¿quina és la nostra actitud generalitzada en les comunitats cristianes dels països rics?

Mentre només es tracta d’aportar alguna ajuda o de donar un donatiu no hi ha cap problema especial. Les almoines ens tranquil·litzen per continuar vivint amb bona consciència. Els pobres comencen a inquietar-nos quan ens obliguen a plantejar-nos quin nivell de vida ens podem permetre, sabent que cada dia moren de fam al món no menys de setanta mil persones.

En general, entre nosaltres no són tan visibles la fam i la misèria. El més patent és la vida injustament marginada i poc digna dels pobres. A la pràctica, els pobres de la nostra societat no disposen dels drets que tenim els altres; no mereixen el respecte que mereix tota persona normal; no representen res important per a gairebé ningú. Trobar-se amb ells ens neguiteja. Els pobres desemmascaren els nostres grans discursos sobre el progrés i posen al descobert la mesquinesa de la nostra caritat. No ens deixen viure amb bona consciència.

L’episodi evangèlic en què Jesús lloa la viuda pobra ens deixa avergonyits als que vivim satisfets en el nostre benestar. Nosaltres potser donem una mica del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot el que té per a viure». Quantes vegades són els pobres els que millor ens ensenyen a viure de manera digna i amb cor gran i generós.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 07 de novembre i 32 durant l’any, ens l’ofereixen amb el títol, “Mala consciència”.

 

Certament un títol, però especialment un contingut, que ens hauria d’interpel·lar a totes i a tots. L’homilia arrenca sense pal·liatius amb aquestes paraules: En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús. Aquest “en teoria”, és prou concís i aclaridor, car la trista realitat és que només és en teoria, car a la pràctica l’Església institucional, la jerarquia eclesiàstica, cardenals, bisbes i demés membres de la cúria vaticana, així com d’una gran majoria d’arquebisbats i bisbats, a la pràctica no exterioritzen en absolut aquella senzillesa vivencial de Jesús de Natzaret que els quatre evangelis ens descriuen.

 

Sortosament l’Església no només és la seva infraestructura jeràrquica de palaus, d’arcaica vestimenta pomposa i de maneres de fer del tot a les antípodes de les que exterioritzava el fill de Déu; també existeix l’Església Poble de Déu, dins la qual la història en general i la més recent, ens posa exemples de cristians, clergues o no, que ens han donat uns testimonis d’autèntic amors als pobres. Podem citar a Óscar Romero bisbe d’El Salvador assassinat mentre oficiava l’eucaristia, a dos testimonis de casa nostra Pere Casaldàliga, nascut a Balsareny i bisbe de Sao Félix do Araguaia, així com a Joan Alsina, nascut a Castelló d’Empúries i assassinat a Santiago de Xile, duran el cop d’estat, pels botxins del general Pinochet, com també tants i tants anònims, que els pobres fores la seva opció de vida.

 

L’homilia no ens pot deixar indiferents, car descrius tot un seguit d’exemples que amb categòrica denúncia, ens hi hem de veure reflectits tots i cadascú de nosaltres i que he subratllat amb groc. Per concloure aquesta homilia tant contundent, però al mateix temps realista, ens deixa per reflexionar aqueta reflexió: «Nosaltres potser donem una mica del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot el que té per a viure».

 

El Senyor, que es manté fidel per sempre,

fa justícia als oprimits,

dona pa als qui tenen fam

El Senyor deslliura els presos.

 

Tota una altre homilia, que ens hauria de convidar a meditar amb profunditat, si la nostra actitud com a cristians, correspon o no al què caldria que testimoniéssim als que ens anomenem cristians. 

Amigues i amics, una forta abraçada i fins la setmana vinent.

dijous, 28 d’octubre de 2021

L’AMOR S’APRÈN

Evangeli (Mc 12,28-34)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.- 

 28 Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

--Quin és el primer de tots els manaments?

29 Jesús va respondre:

--El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. 31 El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

32 Llavors el mestre de la Llei li digué:

--És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell , 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

--No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. (Mc 12,28-34.BCI)

 

Comentari.-

Gairebé ningú pensa que l’amor és una cosa que cal anar aprenent a poc a poc al llarg de la vida. La majoria dóna per fet que l’ésser humà sap estimar espontàniament. Per això es poden detectar tants errors i tanta ambigüitat en aquest món misteriós i atractiu de l’amor.

N’hi ha que pensen que l’amor consisteix fonamentalment en ser estimat i no en estimar. Per això es passen la vida esforçant-se per aconseguir que algú els estimi. Per a aquestes persones, l’important és ser atractiu, resultar agradable, tenir una conversa interessant, fer-se estimar. En general acaben sent bastant desgraciats.

Altres estan convençuts que estimar és una cosa senzilla, i que el difícil és trobar persones agradables a les que se’ls pugui estimar. Aquests només s’acosten a qui els cau simpàtic. Quan no troben la resposta que els ve de gust, el seu «amor» s’esvaeix.

N’hi ha que confonen l’amor amb el desig. Tot ho redueixen a trobar algú que satisfaci el seu desig de companyia, d’afecte o de plaer. Quan diuen «t’estimo», en realitat estan dient «et desitjo», «em vens de gust».

Quan Jesús parla de l’amor a Déu i al proïsme com el més important i decisiu de la vida, està pensant en una altra cosa. Per a Jesús, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.

Però, concretament, aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

La primera tasca és aprendre a escoltar l’altre. Procurar de comprendre el que viu. Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor.

El segon és aprendre a donar. No hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal. L’amor és tot el contrari d’acaparar, apropiar-se de l’altre, utilitzar-lo, aprofitar-se d’ell.

Finalment, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

                                                                               

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 31 durant l’any, duu per títol, «L’amor s’aprèn».

Certament un títol suggeridor, del que com molt bé ens explica l’homilia cal aprendre a estimar i la manera més autèntica d’aconseguir-ho, és sent veritablement conscient que hi ha que t’estima i/o que està necessitat de què l’estimis, que el comprenguis, que et donis desinteressadament a ell o a ella, com també a ells, o a elles segons siguin poc o molts els qui estant reclamant aquest amor.

L’homilia ens descriu uns exemple gens utòpics que malauradament, els podem constatar entre la nostra mateixa societat, veïnat i fins i tot entre persones del nostre entorn familiar o d’amistats.

Per Jesús, però, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.  Aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

No obstant, Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor. Això és així, perquè no hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal.

L’homilia conclou el seu anàlisi sobre el què és l’amor afirmant que, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

Déu meu, penyal on m'emparo,

escut i força que em salva.

Rodejat d'adversaris delirants, clamo el Senyor,

crido auxili d'entre els enemics.

Malgrat que el nostra món està cada cop més materialitzat per les influències de la maleïda i depredadora societat neocapitalista, a la qual o ens hi oposem o restarem absorbits per la força dels seus tentacles que ens desactivarà gradualment. Cal no perdre l’esperança i seguir lluitant per una societat més propera al Regne de Déu: un regne d’amor de justícia i de pau.