CREURE ÉS UNA ALTRA COSA

Evangeli (Lc 1, 39-45) i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.-

39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:

--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà! (Lc 1,39-45.BCI)

Comentari.-

Estem vivint uns temps en què cada vegada més l’única manera de poder creure de veritat serà per a molts aprendre a creure d’una altra manera. Ja el gran convers John Henry Newman va anunciar aquesta situació quan advertia que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria entre les persones cultes en «indiferència», i entre les persones senzilles en «superstició». És bo recordar alguns aspectes essencials de la fe.

La fe és sempre una experiència personal. No n’hi ha prou de creure en allò que altres ens prediquen de Déu. Cadascú només creu, en definitiva, allò que de veritat creu en el fons del seu cor davant Déu, no el que sent dir a uns altres. Per creure en Déu cal passar d’una fe passiva, infantil, heretada, a una fe més responsable i personal. Aquesta és la primera pregunta: jo crec en Déu o en aquells que em parlen d’ell?

En la fe no tot és igual. Cal saber diferenciar allò essencial d’allò que és accessori, i, després de vint segles, hi ha molt d’accessori en el nostre cristianisme. La fe de qui confia en Déu és més enllà de les paraules, les discussions teològiques i les normes eclesiàstiques. El que defineix un cristià no és l’ésser virtuós o observant, sinó viure confiant en un Déu proper pel qual se sent estimat sense condicions. Aquesta pot ser la segona pregunta: ¿confio en Déu o em quedo bloquejat en altres qüestions secundàries?

En la fe, l’important no és afirmar que hom creu en Déu, sinó saber en quin Déu creu. No hi ha res de més decisiu que la idea que cadascú es fa de Déu. Si crec en un Déu autoritari i justicier acabaré provant de dominar i jutjar tothom. Si crec en un Déu que és amor i perdó viuré estimant i perdonant. Aquesta pot ser la pregunta: ¿en quin Déu crec jo: en un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o en el Déu viu revelat en Jesús?

La fe, d’altra banda, no és una espècie de «capital» que rebem en el baptisme i que podem disposar-ne per a la resta de la vida. La fe és una actitud viva que ens manté atents a Déu, oberts cada dia al seu misteri de proximitat i amor a cada ésser humà.

Maria és el millor model d’aquesta fe viva i confiada. La dona que sap escoltar Déu en el fons del seu cor i viu oberta als seus designis de salvació. La seva cosina Elisabet la lloa amb aquestes paraules memorables: «Feliç tu que has cregut!». Feliç també tu si aprens a creure. És el millor que et pot passar a la vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 19 de desembre, 4t. d’Advent del

nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “creure és una altre cosa”, sobre uns pocs fragments del capítol 1 de l’evangeli de Lluc. Tot i així, l’homilia és contundent i categòrica quan ens adverteix que, molt probablement la nostra manera de creure és del tot obsoleta i conseqüentment cada vegada més l’única manera de poder creure de veritat serà per a molts aprendre a creure d’una altra manera i amb John Henry Newman, ens adverteix que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria entre les persones cultes en «indiferència», i entre les persones senzilles en «superstició». Doncs cal tenir sempre present que la fe és sempre una experiència personal. És imprescindible, per tan, que la teva, i la meva fe  sigui una fe més responsable i personal.

Seguint amb la mateixa contundència, l’homilia exposa que després de vint segles, hi ha molt d’accessori en el nostre cristianisme. El que defineix un cristià no és l’ésser virtuós o observant, sinó viure confiant en un Déu proper pel qual se sent estimat sense condicions. Cal que ens sincerem i ens fen aquestes importants preguntes: ¿confio en Déu o em quedo bloquejat en altres qüestions secundàries? ¿en quin Déu crec jo: en un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o en el Déu viu revelat en Jesús?

Maria, la mare de Jesús, és el millor model d’aquesta fe viva i confiada.

L’homilia conclou amb un cant d’esperança que ens hauria d’animar a deixar la fe infantil que, malauradament, és la que ens van ensenyar i que en molts indrets de casa nostra encara segueixen predicant o ensenyant: «Feliç tu que has cregut!». Feliç també tu si aprens a creure. És el millor que et pot passar a la vida.

Déu de l'univers, renoveu-nos,

feu-nos veure la claror de la vostra mirada,

i serem salvats.

 Amigues i amics, una magnifica homilia d’Advent de preparació del Nadal, però molt especialment per revisar la nostra fe i de Convertir-nos a la fe en Jesús de Natzaret i que el Baptista clamava al desert, tot animant als homes i dones del seu temps, però que les seves paraules també van adreçades als homes i dones d’ara, a confiar amb el missatge de Jesús.