dijous, 11 de juliol del 2024

 Sense suport social?

Comentari a l'evangeli (Mc 6,7-13) escrit per J.A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d'enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l'hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Comentari.- 

Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social i tornar a exercir aquella influència que va tenir en la nostra societat fa només alguns anys? Sense confessar-ho potser en veu alta, són força els que enyoren aquells temps en què l’Església podia anunciar el seu missatge des de plataformes privilegiades que comptaven amb el suport del poder polític.

No hem de lluitar per recuperar un altre cop aquest poder perdut que ens permeti fer una «propaganda» religiosa i moral eficaç, capaç de superar altres ideologies i corrents d’opinió que es van imposant entre nosaltres? No hem de desenvolupar unes estructures religioses més poderoses, enfortir els nostres organismes i fer de l’Església una empresa més competitiva i més rendible?

Sens dubte, en el fons d’aquesta inquietud hi ha una voluntat sincera de portar l’evangeli als homes i les dones del nostre temps, però és aquest el camí a seguir? Les paraules de Jesús, en enviar els seus deixebles sense pa ni alforja, sense diners ni túnica de recanvi, insisteixen més aviat a «caminar» pobrament, amb llibertat, lleugeresa i disponibilitat total.

El que és important no és un equipament que ens doni seguretat, sinó la força mateixa de l’evangeli viscut amb sinceritat, ja que l’evangeli penetra a la societat no tant a través de mitjans eficaços de propaganda, sinó per mitjà de testimonis que viuen fidelment el seguiment a Jesucrist.

Són necessàries a l’Església l’organització i les estructures, però només per sostenir la vida evangèlica dels creients. Una Església carregada d’equipatge excessiu corre el risc de fer-se sedentària i conservadora. A la llarga es preocuparà més de proveir-se a si mateixa que de caminar lliurement al servei del regne de Déu. Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.

                         osé Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat



Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert 


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 14 de juliol de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Sense suport social?”, té com a fonament els fragments (7-13) del capítol 6 de l’evangeli de Marc.


De nou l’homilia d’aquest proper diumenge, no ens deixarà indiferents, doncs una vegada més posa el dit a la llaga. Mai millor dit, doncs la Conferència Episcopal Espanyola, sempre tant immobilista i vinculada al passat, ni tan sols intenta dissimular la seva fidelitat a aquella concepció vinculada al poder polític d’anys enrere: Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social i tornar a exercir aquella influència que va tenir en la nostra societat fa només alguns anys? Sense confessar-ho potser en veu alta, són força els que enyoren aquells temps en què l’Església podia anunciar el seu missatge des de plataformes privilegiades que comptaven amb el suport del poder polític.

En front d’aquesta malaurada enyorança, l’homilia ens diu: No hem de lluitar per recuperar un altre cop aquell poder perdut que ens permeti fer una «propaganda» religiosa i moral eficaç, capaç de superar altres ideologies i corrents d’opinió que es van imposant entre nosaltres? No hem de desenvolupar unes estructures religioses més poderoses, enfortir els nostres organismes i fer de l’Església una empresa més competitiva i més rendible? 

En front d’aquesta temptació, l’homilia ens exhorta a reflexionar: és aquest però, el camí a seguir? Les paraules de Jesús, en enviar els seus deixebles sense pa ni alforja, sense diners ni túnica de recanvi, insisteixen més aviat a «caminar» pobrament, amb llibertat, lleugeresa i disponibilitat total.

En front d’aquesta dicotomia o maneres oposades d’entendre el què ens proposa l’homilia és ser fidels al missatge de Jesús: El que és important no és un equipament que ens doni seguretat, sinó la força mateixa de l’evangeli viscut amb sinceritat, ja que l’evangeli penetra a la societat no tant a través de mitjans eficaços de propaganda, sinó per mitjà de testimonis que viuen fidelment el seguiment a Jesucrist. 

En el darrer paràgraf, l’homilia conclou amb contundència quina ha de ser la convenient i necessària estructura que és requereix per a ser fidels veritables al missatge de Jesús: Són necessàries a l’Església l’organització i les estructures, però només per sostenir la vida evangèlica dels creients. Una Església carregada d’equipatge excessiu corre el risc de fer-se sedentària i conservadora. A la llarga es preocuparà més de proveir-se a si mateixa que de caminar lliurement al servei del regne de Déu. Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.

Al·leluia Cf. Ef 1,17-18

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.


Una vegada més, l’homilia del diumenge 14 de juliol, ens descriu de manera clara i diàfana, per quina Església d’arreu, hem de vetllar i dedicar el nostres esforços, per tal que trenqui d’una vegada per totes amb el passat que tantes desviacions han provocat els seus jerarques al llarg de moltíssims anys, i aconsegueixi el que és la conclusió de l’homilia: Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.      


dijous, 4 de juliol del 2024

 APRENDRE A VIURE DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 6,1-6) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n'estranyava i deia: «D'on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?». I se n'escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva». I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Comentari.-

La vida d’un cristià comença a canviar el dia que descobreix que Jesús és algú que li pot ensenyar a viure. Els relats evangèlics no es cansen de presentar-nos Jesús com a Mestre. Algú que pot ensenyar una «saviesa única». Aquesta saviesa que tant sorprèn els seus veïns de Natzaret.

De fet, els primers que es van trobar amb ell es van anomenar «deixebles», alumnes, és a dir, homes i dones disposats a aprendre del seu Mestre Jesús.

Els cristians d’avui ens hem de preguntar si no hem oblidat que ser cristians és senzillament «viure aprenent» de Jesús. Anar descobrint-hi quina és la manera més humana, més autèntica i joiosa d’enfrontar-se a la vida.

Quants esforços no es fan avui per aprendre a triomfar a la vida: mètodes per obtenir l’èxit en el treball professional, tècniques per conquerir amics, arts per sortir triomfants en les relacions socials. Però, on aprendre a ser senzillament humans?

Són molts els cristians per als quals Jesús no és de cap manera l’inspirador de la seva vida. No encerten a veure quina relació pugui existir entre Jesús i allò que ells viuen diàriament. Jesús s’ha convertit en un personatge que creuen conèixer des de petits, quan en realitat continua sent per a molts el «gran desconegut». Un Jesús sense consistència real, incapaç d’animar la seva existència diària.

I, tanmateix, aquest Jesús més ben conegut i més fidelment seguit podria transformar la nostra vida. No com el mestre llunyà que ha deixat un llegat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del fons mateix del nostre ésser, ens acompanya amb paciència, comprensió i tendresa.

Ell pot ser el nostre mestre de vida. Ens pot ensenyar a viure, no per manipular els altres, sinó per servir. Ens pot descobrir que és millor viure donant que acaparant. Escoltant el seu missatge i seguint els seus passos podem aprendre a viure de manera més solidària i menys egoista, a arriscar-nos més per tot allò que és bo i just, a estimar les persones com les volia ell, a confiar en el Pare com ell hi confiava.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat