dimecres, 22 de juliol del 2020

DESCOBRIR EL PROJECTE DE DÉU*

Evangeli (Mt 13,44-52) i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L'home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l'aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s'asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues». (Mt 13,44-52)

Comentari.- No era fàcil de creure Jesús. Alguns se sentien atrets per les seves paraules. En d’altres, per contra, sorgien no pocs dubtes. Era raonable seguir Jesús o era una bogeria? Avui passa el mateix: ¿val la pena de comprometre’s en el seu projecte d’humanitzar la vida o és més pràctic d’ocupar-se cadascú del seu propi benestar? Mentrestant podem passar-nos la vida sense prendre cap decisió.
Jesús explica dues breus paràboles. En tots dos relats, el respectiu protagonista és un tresor enormement valuós o una perla de valor incalculable. Els dos reaccionen de la mateixa manera: venen tot el que tenen i compren el tresor o la perla. És, sens dubte, el més sensat i raonable.
El regne de Déu és «amagat». Molts no han descobert encara el gran projecte d’un món nou que té Déu. No obstant això, no és un misteri inaccessible. És «amagat» en Jesús, en la seva vida i en el seu missatge. Una comunitat cristiana que no ha descobert el Regne de Déu no coneix bé Jesús, no pot seguir els seus passos.
El descobriment del regne de Déu canvia la vida de qui el descobreix. La seva «alegria» és inconfusible. Ha trobat l’essencial, el millor de Jesús, el que pot transformar la seva vida. Si els cristians no descobrim el projecte de Jesús, a l’Església no hi haurà alegria.
Els dos protagonistes de les paràboles prenen la mateixa decisió: «venen tot el que tenen». No hi ha res de més important que «cercar el regne de Déu i la seva justícia.» Tota la resta ve després, és relatiu i ha de quedar subordinat al projecte de Déu.
Aquesta és la decisió més important que hem de prendre a l’Església i a les comunitats cristianes: alliberar-nos de tantes coses accidentals per comprometre’ns amb el regne de Déu. Despullar-se d’allò superflu. Oblidar-se d’altres interessos. Saber «perdre» per «guanyar» en autenticitat. Si ho fem, estem col·laborant en la conversió de l’Església.
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 17 de juliol del 2020

LA VIDA ÉS MÉS QUE ALLÒ QUE ES VEU*

Evangeli (Mt 13,24-43),  i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n'anà.
Quan el sembrat hagué crescut i s'espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».
Llavors, deixà la gent i se n'anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L'enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
Qui tingui orelles, que ho senti». (Mt 13,24-43)

Comentari.- En general, tendim a cercar Déu en allò espectacular i prodigiós, i no en el que és petit i insignificant. Per això els resultava difícil als galileus creure Jesús quan els deia que Déu estava ja actuant en el món. On es podia sentir el seu poder? On eren els «senyals extraordinaris» dels que parlaven els escriptors apocalíptics?
Jesús va haver d’ensenyar-los a entendre la presència salvadora de Déu d’una altra manera. Els va descobrir la seva gran convicció: la vida és més que allò que es veu. Mentre anem vivint de manera distreta sense adonar-nos de res especial, alguna cosa misteriosa està succeint a l’interior de la vida.
Amb aquesta fe vivia Jesús: no experimentarem res d’extraordinari, però Déu està treballant en el món. La seva força és irresistible. Es necessita temps per veure el resultat final. Es necessita, sobretot, fe i paciència per mirar la vida fins al fons i intuir l’acció secreta de Déu.
Potser la paràbola que més els va sorprendre va ser la del gra de mostassa. És la més petita de totes les llavors, com el cap d’una agulla, però amb el temps es converteix en un bell arbust. A l’abril, tothom pot veure estols de caderneres aixoplugant-se a les seves branques. Així és el «Regne de Déu».
El desconcert devia ser general. No parlaven així els profetes. Ezequiel el comparava amb un «cedre magnífic», plantat en una «muntanya elevada i excelsa,» que treuria un brancatge frondós i serviria d’aixopluc a tots els ocells i aus del cel. Per a Jesús, la veritable metàfora de Déu no és el «cedre», que fa pensar en una cosa grandiosa i poderosa, sinó la «mostassa», que suggereix allò petit i insignificant.
Per seguir Jesús no cal somniar en coses grans. És un error que els seus seguidors cerquin una Església poderosa i forta que s’imposi sobre els altres. L’ideal no és el cedre encimbellat sobre una muntanya alta, sinó l’arbust de mostassa que creix a la vora dels camins i acull a l’abril les caderneres.
Déu no es troba en l’èxit, el poder o la superioritat. Per descobrir la seva presència salvadora, hem d’estar atents a allò que és petit, allò ordinari i quotidià. La vida no és només allò que es veu. És molt més. Així pensava Jesús.
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 9 de juliol del 2020

LA FORÇA AMAGADA DE L’EVANGELI

Evangheli (Mt 13,1-23) - Diumenge 12 de juliol de 2020 i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d'ell, que pujà a una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà vora l'aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s'assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l'ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».
Els deixebles s'acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d'ells es compleix aquella profecia d'Isaïes que deia: "Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d'aquest poble s'ha fet insensible, s'ha tornat dur d'orella i s'ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut". Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l'entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l'ofeguen i no dona fruit.
La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l'han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta». (Mt 13,1-23)

Comentari.- La paràbola del sembrador és una invitació a l’esperança. La sembra de l’evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions, té una força incontenible. Malgrat tots els obstacles i dificultats, i fins i tot amb resultats molt diversos, la sembra acaba en collita fecunda que fa oblidar altres fracassos.
No hem de perdre la confiança a causa de l’aparent impotència del Regne de Déu. Sempre sembla que «la causa de Déu» està en decadència i que l’evangeli és una cosa insignificant i sense futur. I no obstant això no és així. L’evangeli no és una moral ni una política, ni tan sols una religió amb més o menys futur. L’evangeli és la força salvadora de Déu «sembrada» per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.
Empesos pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que només tenim ulls per veure el mal. I ja no sabem endevinar aquesta força de vida que es troba amagada sota les aparences més descoratjadores.
Si poguéssim observar l’interior de les vides, ens sorprendria trobar tanta bondat, donació, sacrifici, generositat i amor veritable. Hi ha violència i sang en el món, però creix en molts l’anhel d’una veritable pau. S’imposa el consumisme egoista en la nostra societat, però són bastants els que descobreixen el goig d’una vida senzilla i compartida. La indiferència sembla haver apagat la religió, però en no poques persones es desperta la nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.
L’energia transformadora de l’evangeli és present treballant la humanitat. La set de justícia i d’amor continuarà creixent. La sembra de Jesús no acabarà en fracàs. El que se’ns demana és acollir la llavor. No descobrim en nosaltres mateixos aquesta força que no prové de nosaltres i que ens convida sense parar a créixer, a ser més humans, a transformar la nostra vida, a teixir relacions noves entre les persones, a viure amb més transparència, a obrir-nos amb més veritat a Déu?
Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 3 de juliol del 2020

APRENDRE DELS SENZILLS

Evangheli (Mt 11,25-30) - Diumenge 5 de juliol de 2020 i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». (Mt 11,25-30)

Comentari.- Jesús no va tenir problemes amb la gent senzilla del poble. Sabia que l’entenien. El que el preocupava era si algun dia arribarien a copsar el seu missatge els líders religiosos, els especialistes de la llei, els grans mestres d’Israel. Cada dia era més evident: allò que el poble senzill l’omplia d’alegria, a ells els deixava indiferents.
Aquells pagesos que vivien defensant-se de la fam i dels grans terratinents l’entenien molt bé: Déu els volia veure feliços, sense fam ni opressors. Els malalts es refiaven d’ell i, animats per la seva fe, tornaven a creure en el Déu de la vida. Les dones que s’atrevien a sortir de casa per escoltar-lo intuïen que Déu havia d’estimar tal com deia Jesús: amb entranyes de mare. La gent senzilla del poble sintonitzava amb ell. El Déu que els anunciava era el que anhelaven i necessitaven.
L’actitud dels «entesos» era diferent. Caifàs i els sacerdots de Jerusalem el veien com un perill. Els mestres de la Llei no entenien que es preocupés tant pel patiment de la gent i s’oblidés de les exigències de la religió. Per això, entre els seguidors més propers de Jesús no hi va haver sacerdots, escribes o mestres de la llei.
Un dia, Jesús va descobrir a tothom el que sentia en el seu cor. Ple d’alegria li va resar així a Déu: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.»
Sempre és igual. La mirada de la gent senzilla és, d’ordinari, més neta. No hi ha en el seu cor tant d’interès esbiaixat. Van a l’essencial. Saben el que és patir, sentir-se malament i viure sense seguretat. Són els primers que entenen l’evangeli.
Aquesta gent senzilla és el millor que tenim a l’Església. D’ells hem d’aprendre bisbes, teòlegs, moralistes i entesos en religió. A ells els descobreix Déu alguna cosa que a nosaltres se’ns escapa. Els eclesiàstics tenim el risc de racionalitzar, teoritzar i «complicar» massa la fe. Només dues preguntes: per què hi ha tanta distància entre la nostra paraula i la vida de la gent? Per què el nostre missatge resulta gairebé sempre més fosc i complicat que el de Jesús?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat