NO MATEM L’ESPERANÇA

Comentari a l’evangeli (Lc 21,25-28,34-36) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l'ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l'alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l'estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l'home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

Estigueu atents sobre vosaltres: Que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l'home».

Comentari.

Jesús fou un creador d’esperança incansable. Tota la seva existència va consistir a contagiar als altres l’esperança que ell mateix vivia des del més profund del seu ésser. Avui sentim el seu crit d’alerta: «Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor».

Les paraules de Jesús no han perdut actualitat, ja que també avui seguim matant l’esperança i fent malbé la vida de moltes maneres. No pensem en els qui, al marge de tota fe, viuen segons allò de «mengem i beguem, que demà morirem», sinó en els qui, anomenant-nos cristians, podem caure en una actitud no gaire diferent: «Mengem i beguem, que demà vindrà el Messies».

Quan en una societat es té com a objectiu gairebé únic de la vida la satisfacció cega de les apetències i es tanca cadascú en el seu propi gaudi, hi mor l’esperança.

Els satisfets no busquen res realment nou. No treballen per canviar el món. No els interessa un futur millor. No es rebel·len davant de les injustícies, patiments i absurds del món present. En realitat, aquest món és per a ells «el cel» on s’apuntarien per sempre. Es poden permetre el luxe de no esperar res millor.

Que temptador resulta sempre adaptar-nos a la situació, instal·lar-nos confortablement al nostre petit món i viure tranquils, sense més aspiracions. Gairebé inconscientment nia en nosaltres la il·lusió de poder aconseguir la pròpia felicitat sense canviar per res el món. Però no ho oblidem: «Només aquells que tanquen els ulls i les orelles, només aquells que s’han insensibilitzat, poden sentir-se a gust en un món com aquest» (R. A. Alves).

Qui estima de debò la vida i se sent solidari de tots els éssers humans pateix en veure que encara una immensa majoria no pot viure de manera digna. Aquest patiment és signe que encara seguim vius i som conscients que alguna cosa va malament. Hem de continuar cercant el regne de Déu i la seva justícia.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 24 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “No matem l’esperança”, té com a fonament els fragments (25-28.34-36) del capítol 21 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 1 de desembre, inici de l’Advent, és una cant a l’esperança, una esperança que Jesús no es va cansar de pregonar: Jesús fou un creador d’esperança incansable. Tota la seva existència va consistir a contagiar als altres l’esperança que ell mateix vivia des del més profund del seu ésser. Avui sentim el seu crit d’alerta: «Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor».

També en els nostres dies, el crit d’esperança resta diluït i apagat per l’excés de soroll que de manera volguda o inconscient, es promou al nostra voltant. Les paraules de Jesús no han perdut actualitat, ja que també avui seguim matant l’esperança i fent malbé la vida de moltes maneres. No pensem en els qui, al marge de tota fe, viuen segons allò de «mengem i beguem, que demà morirem», sinó en els qui, anomenant-nos cristians, podem caure en una actitud no gaire diferent: «Mengem i beguem, que demà vindrà el Messies». Quan en una societat es té com a objectiu gairebé únic de la vida la satisfacció cega de les apetències i es tanca cadascú en el seu propi gaudi, hi mor l’esperança.

El més trist del que ens envolta, és haver caigut, volgudament o inconscient, en la teranyina o ratera, de la qual és molt difícil sortir-ne, és per això que l’homilia ho denuncia categòricament: Els satisfets no busquen res realment nou. No treballen per canviar el món. No els interessa un futur millor. No es rebel·len davant de les injustícies, patiments i absurds del món present. En realitat, aquest món és per a ells «el cel» on s’apuntarien per sempre. Es poden permetre el luxe de no esperar res millor.

Tot i la trista realitat que ens envolta, del menfotisme cada cop més instal·lat en la nostra societat, l’homilia fa un nou intent de fer un crit esperançador, com ho va fer Jesús en el seu temps, ver l’esperança: Que temptador resulta sempre adaptar-nos a la situació, instal·lar-nos confortablement al nostre petit món i viure tranquils, sense més aspiracions. Gairebé inconscientment nia en nosaltres la il·lusió de poder aconseguir la pròpia felicitat sense canviar per res el món. Però no ho oblidem: «Només aquells que tanquen els ulls i les orelles, només aquells que s’han insensibilitzat, poden sentir-se a gust en un món com aquest» (R. A. Alves). Qui estima de debò la vida i se sent solidari de tots els éssers humans pateix en veure que encara una immensa majoria no pot viure de manera digna. Aquest patiment és signe que encara seguim vius i som conscients que alguna cosa va malament. Conseqüentment, si encara en el nostre interior hi resta una petita flama d’esperança, ens cal, com ens proposa l’homilia: continuar cercant el regne de Déu i la seva justícia.

Al·leluia Salm 84,8

Senyor, feu-nos veure el vostre amor

i doneu-nos la vostra salvació.

Tradicionalment l’Advent ha estat, i es pretén que continuï sent, un període de preparació al Nadal, d’un Nadal que potser, els interessos del neocapitalisme deshumanitzat, l’han desvirtuat més del compte amb tota la propaganda dirigida, de manera descarada, a atraure’ns amb la seva persistent propaganda de tot tipus, per tal que de manera inconscient, tothom es decanti més per la part material del nadal que ens proposa l’esmentat neocapitalisme, que el Nadal cristià que ens proposa el cristianisme militant en totes les seves variants.  

 SER DE LA VERITAT

Comentari a l’evangeli (Jn 18,33-37) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d'altres els qui us ho han dit de mi?». Respongué Pilat: «Jo, no soc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t'han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d'aquí». Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei». Jesús contestà: «Teniu raó: jo soc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Comentari.

És estrany que una persona pugui viure tota la vida sense plantejar-se mai el sentit últim de l’existència. Per molt frívol que sigui el discórrer dels seus dies, tard o d’hora es produeixen «moments de ruptura» que poden fer brollar a la persona interrogants de fons sobre el problema de la vida.

Hi ha hores de felicitat intensa que ens obliguen a preguntar-se per què la vida no és sempre joia i plenitud. Moments de desgràcia que desperten en nosaltres pensaments ombrívols: per què tant patiment?, val la pena viure? Instants de més lucidesa que ens condueixen a les qüestions fonamentals: qui sóc jo? Què és la vida? Què m’espera?

Tard o d’hora, d’una manera o altra, tota persona acaba plantejant-se un dia el sentit de la vida. Tot pot no anar més enllà o també es pot despertar de manera callada, però inevitable, la qüestió de Déu. Les reaccions poden ser llavors molt diverses.

N’hi ha que fa temps que han abandonat, si no Déu, sí un munt de coses que tenien relació amb Déu: l’Església, la missa dominical, els dogmes. A poc a poc s’han anat desprenent d’alguna cosa que ja no té cap interès per a ells. Abandonat tot aquest món religiós, què cal fer ara davant la qüestió de Déu?

Altres han abandonat fins i tot la idea de Déu. No en tenen necessitat. Els sembla una cosa inútil i superflua. Déu no els aportaria res de positiu. Al contrari, tenen la impressió que els complicaria l’existència. Accepten la vida tal com és, i segueixen el camí sense preocupar-se excessivament del final.

Altres viuen envoltats de la incertesa. No estan segurs de res: què és creure en Déu? Com ens hi podem relacionar? Qui en sap res d’aquestes coses? Mentrestant, Déu no s’imposa. No força des de l’exterior amb proves ni evidències. No es revela des de dins amb llums o revelacions. Només és silenci, oportunitat, invitació respectuosa…

El primer que cal davant Déu és ser honestos. No anar eludint la seva presència amb plantejaments poc sincers. Qui s’esforça per cercar Déu amb honradesa i veritat no n’està lluny. No hem d’oblidar unes paraules de Jesús que poden il·luminar qui viu en la incertesa religiosa: «Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 24 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ser de la veritat”, té com a fonament els fragments (33b-37) del capítol 18 de l’evangeli Joànic.

L’homilia del proper diumenge ens situa en el centre mateix del que és el concepte transcendent, un concepte aquests que ja sigui per apatia personal, ja sigui perquè la societat actual és víctima de la propaganda que promou el neocapitalisme, de manera constant i fins i tot subliminal per tal que siguem esclaus del interessos, o sigui esclaus del consumisme, de la moda i de viure allunyats d’inquietuds socials, religioses o que puguin donar sentit a la vida. Del que es tracte, és justament aniquilar la nostra capacitat de raciocini, de reflexió i/o de despreocupar-nos pels demés i, òbviament del final de la nostra existència.  

Tant és així, que l’homilia ja en el seu primer paràgraf, ens situa en aquesta realitat que ens agradi o no, els humans som ser que tenim un inici i un final: És estrany que una persona pugui viure tota la vida sense plantejar-se mai el sentit últim de l’existència. Per molt frívol que sigui el discórrer dels seus dies, tard o d’hora es produeixen «moments de ruptura» que poden fer brollar a la persona interrogants de fons sobre el problema de la vida. Hi ha hores de felicitat intensa que ens obliguen a preguntar-se per què la vida no és sempre joia i plenitud. Moments de desgràcia que desperten en nosaltres pensaments ombrívols: per què tant patiment?, val la pena viure? Instants de més lucidesa que ens condueixen a les qüestions fonamentals: qui sóc jo? Què és la vida? Què m’espera?

Tard o d’hora, d’una manera o altra, tota persona acaba plantejant-se un dia el sentit de la vida. Tot pot no anar més enllà o també es pot despertar de manera callada, però inevitable, la qüestió de Déu. Les reaccions poden ser llavors molt diverses. N’hi ha que fa temps que han abandonat, si no Déu, sí un munt de coses que tenien relació amb Déu: l’Església, la missa dominical, els dogmes. A poc a poc s’han anat desprenent d’alguna cosa que ja no té cap interès per a ells. Abandonat tot aquest món religiós, què cal fer ara davant la qüestió de Déu?

Altres han abandonat fins i tot la idea de Déu. No en tenen necessitat. Els sembla una cosa inútil i supèrflua. Déu no els aportaria res de positiu. Al contrari, tenen la impressió que els complicaria l’existència. Accepten la vida tal com és, i segueixen el camí sense preocupar-se excessivament del final. Altres viuen envoltats de la incertesa. No estan segurs de res: què és creure en Déu? Com ens hi podem relacionar? Qui en sap res d’aquestes coses? Mentrestant, Déu no s’imposa. No força des de l’exterior amb proves ni evidències. No es revela des de dins amb llums o revelacions. Només és silenci, oportunitat, invitació respectuosa…

En front de totes aquestes disjuntives, l’homilia conclou expressant que: El primer que cal davant Déu és ser honestos. No anar eludint la seva presència amb plantejaments poc sincers. Qui s’esforça per cercar Déu amb honradesa i veritat no n’està lluny. No hem d’oblidar unes paraules de Jesús que poden il·luminar qui viu en la incertesa religiosa: «Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Al·leluia Mc 11,10

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el Regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

Si una virtut tenen les homilies del Pagola i/o de l’equip dels seus col·laboradors, és que no ens ofereixen floretes ni arguments tranquil·litzants. Seguir el missatge de Jesús no comporta que homes i dones ens fem monges i monjos de clausura, ni que no puguem gaudir de la natura. Si que comporta viure de manera honesta, sense fastiguejar a ningú i tenir sensibilitat en front del patiment dels nostres iguals, sensibilitat que cadascú la pot manifestar segons siguin les seves possibilitats. Estimar veritablement, no només es manifesta amb diners. Hi han maneres més efectives que els diners, com per exemple exterioritzant l’estimació amb sentiments amb afecte i amb sensibilitat, vers el sofriments dels germans...    

 PLANTEJAR-SE LES GRANS QÜESTIONS

Comentari a l’evangeli (Mc 13,24-32) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-  

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d'aquelles desgràcies, el sol s'enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l'home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l'estiu s'acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s'acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s'hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l'hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare».

Comentari.

A l’home contemporani ja no l’atemoreixen els discursos apocalíptics sobre «la fi del món». Tampoc no s’atura a escoltar el missatge esperançador de Jesús, que, emprant aquest mateix llenguatge, anuncia tanmateix el naixement d’un món nou. Allò que el preocupa és la «crisi ecològica». No és només una crisi de l’entorn natural de l’home. És una crisi de l’home mateix. Una crisi global de la vida en aquest planeta. Crisi mortal no només per a l’ésser humà, sinó per als altres éssers animats que la pateixen des de fa temps.

A poc a poc comencem a adonar-nos que ens hem ficat en un atzucac, posant en crisi tot el sistema de la vida al món. Avui, «progrés» no és una paraula d’esperança com ho fou el segle passat, ja que cada vegada es tem més que el progrés no acabi servint a la vida, sinó a la mort. La humanitat comença a tenir el pressentiment que no pot ser encertat un camí que condueix a una crisi global, des de l’extinció dels boscos fins a la propagació de les neurosis, des de la pol·lució de les aigües fins al «buit existencial» de tants habitants de les ciutats massificades.

Per aturar el «desastre» és urgent canviar de rumb. No n’hi ha prou de substituir les tecnologies «brutes» per altres de més «netes» o la industrialització «salvatge» per una altra de més «civilitzada». Calen canvis profunds en els interessos que avui dirigeixen el desenvolupament i el progrés de les tecnologies. Aquí comença el drama de l’home modern. Les societats no es mostren capaces d’introduir canvis decisius al sistema de valors i de sentit. Els interessos econòmics immediats són més forts que qualsevol altre plantejament. És millor desdramatitzar la crisi, desqualificar «els quatre ecologistes exaltats» i afavorir la indiferència.

No ha arribat ja el moment de plantejar-se les grans qüestions que ens permetin recuperar el sentit global de l’existència humana sobre la Terra, i aprendre a viure una relació més pacífica entre els homes i amb la creació sencera?

Què és el món? Un «bé sense amo» que els homes podem explotar de manera despietada i sense cap mirament o la casa que el Creador ens regala per fer-la cada dia més habitable? Què és el cosmos? Un material brut que podem manipular al nostre gust o la creació d’un Déu que mitjançant el seu Esperit ho vivifica tot i condueix «els cels i la terra» cap a la consumació definitiva?

Què és l’home? Un ésser perdut en el cosmos, lluitant desesperadament contra la natura, però destinat a extingir-se sense remei, o un ésser cridat per Déu a viure en pau amb la creació, col·laborant en l’orientació intel·ligent de la vida cap a la seva plenitud en el Creador?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 17 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Plantejar-se les grans qüestions”, té com a fonament els fragments (24-32) del capítol 13 de l’evangeli de Marc.

L’homilia que ens ofereix l’equip del Pagola, és contundent i diàfana. No aplica cataplasmes per diagnosticar com el interessos econòmics dels grans potentats, han aconseguit que el planeta Terra, estigui cada cop més accentuat, en un procés de destrucció irreversible, que difícilment –si persisteix l’actual dinàmica- es podrà frenar. És per aquesta raó que avui, les generacions actuals no els interessa, en absolut, els valors ètic i morals i molt menys els que proven del missatge que ens va deixar Jesús: A l’home contemporani ja no l’atemoreixen els discursos apocalíptics sobre «la fi del món». Tampoc no s’atura a escoltar el missatge esperançador de Jesús, que, emprant aquest mateix llenguatge, anuncia tanmateix el naixement d’un món nou. Allò que el preocupa és la «crisi ecològica». No és només una crisi de l’entorn natural de l’home. És una crisi de l’home mateix. Una crisi global de la vida en aquest planeta. Crisi mortal no només per a l’ésser humà, sinó per als altres éssers animats que la pateixen des de fa temps. 

L’homilia insisteix ens fer esment que: A poc a poc comencem a adonar-nos que ens hem ficat en un atzucac, posant en crisi tot el sistema de la vida al món. Avui, «progrés» no és una paraula d’esperança com ho fou el segle passat, ja que cada vegada es tem més que el progrés no acabi servint a la vida, sinó a la mort. La humanitat comença a tenir el pressentiment que no pot ser encertat un camí que condueix a una crisi global, des de l’extinció dels boscos fins a la propagació de les neurosis, des de la pol·lució de les aigües fins al «buit existencial» de tants habitants de les ciutats massificades.

En front de la gravetat social i ecològica, l’homilia ens ofereix un camí: Per aturar el «desastre» és urgent canviar de rumb. No n’hi ha prou de substituir les tecnologies «brutes» per altres de més «netes» o la industrialització «salvatge» per una altra de més «civilitzada». Calen canvis profunds en els interessos que avui dirigeixen el desenvolupament i el progrés de les tecnologies. Aquí comença el drama de l’home modern. Les societats no es mostren capaces d’introduir canvis decisius al sistema de valors i de sentit. Els interessos econòmics immediats són més forts que qualsevol altre plantejament. És millor desdramatitzar la crisi, desqualificar «els quatre ecologistes exaltats» i afavorir la indiferència.

Una vegada vista la greu problemàtica, l’homilia ens pregunta: No ha arribat ja el moment de plantejar-se les grans qüestions que ens permetin recuperar el sentit global de l’existència humana sobre la Terra, i aprendre a viure una relació més pacífica entre els homes i amb la creació sencera?

Què és el món? Un «bé sense amo» que els homes podem explotar de manera despietada i sense cap mirament o la casa que el Creador ens regala per fer-la cada dia més habitable? Què és el cosmos? Un material brut que podem manipular al nostre gust o la creació d’un Déu que mitjançant el seu Esperit ho vivifica tot i condueix «els cels i la terra» cap a la consumació definitiva?

Què és l’home? Un ésser perdut en el cosmos, lluitant desesperadament contra la natura, però destinat a extingir-se sense remei, o un ésser cridat per Déu a viure en pau amb la creació, col·laborant en l’orientació intel·ligent de la vida cap a la seva plenitud en el Creador?

Al·leluia Lc 21,36

Estigueu alerta pregant en tota ocasió

perquè us pugueu mantenir drets

davant el Fill de l'home.

Una homilia clara i concisa explicada a la manera que nosaltres diríem: clar i català. La trista realitat del món d’aquest segla XXI, és els interessos econòmics, representats políticament per l’extrema dreta, que cada cop s’expandeix més i més, tant a Amèrica, com a Europa,  però també en moltes altres latituds, que no només compte amb el suport de banquers i empresaris, sinó que també (i això és la demostració que la societat actual està molt desorientada i materialitzada), té el suport de part de les classes populars i fins tot d’una part de la jerarquia eclesiàstica... (Que això és el més preocupant: Donald Trump, a Estats Units, ha tingut el suports d’una notable part dels bisbes i cardenals...)  

   

 NEUROSI DE POSSESSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 12,38-44) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l'oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament».

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia».

Comentari.

Una de les aportacions més valuoses de l’evangeli a l’home contemporani és ajudar-lo a viure amb un sentit més humà enmig d’una societat malalta de «neurosi de possessió».

El model de societat i de convivència que configura el nostre viure diari està basat no en allò que cada persona és, sinó en allò que cada persona té. L’important és «tenir» diners, prestigi, poder, autoritat… El que posseeix això surt endavant i triomfa a la vida. El que no aconsegueix alguna cosa queda desqualificat.

Des dels primers anys, al nen se l’educa més per «tenir» que per «ésser». El que interessa és que es capaciti perquè el dia de demà «tingui» una posició, uns ingressos, un nom, una seguretat. Així, gairebé inconscientment, preparem les noves generacions per a la competència i la rivalitat.

Vivim en un model de societat que fàcilment empobreix les persones. La demanda d’afecte, de tendresa i d’amistat que batega en tot ésser humà és atesa amb objectes. La comunicació queda substituïda per la possessió de coses.

Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

Per això adquireix especial relleu als nostres dies la invitació de Jesús a valorar la persona des de la seva capacitat de servei i de solidaritat. La grandesa d’una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que posseeix, ni pels béns que ha aconseguit acumular, ni per l’èxit que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar els altres a viure de manera més humana.

Quanta gent humil, com la vídua de l’evangeli, aporten més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats que molts protagonistes de la vida social, política o religiosa, hàbils defensors dels seus interessos, el seu protagonisme i la seva posició.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocavert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 10 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Neurosi de possessió”, té com a fonament els fragments (38-44) del capítol 12 de l’evangeli de Marc.

L’homilia del proper diumenge 10 de novembre, no escatima l’acostumada contundència per intentar fer-nos veure que, en els temps que ens toca viure, els valor humans, com també els cristians, han estat substituïts per la malaltissa “neurosi de possessió”. D’aquesta trista realitat, observem que en la manera de viure i de pensar, s’han extirpat els valors amb els que havíem aprés en les generacions del segle passat: Una de les aportacions més valuoses de l’evangeli a l’home contemporani és ajudar-lo a viure amb un sentit més humà enmig d’una societat malalta de «neurosi de possessió». El model de societat i de convivència que configura el nostre viure diari està basat no en allò que cada persona és, sinó en allò que cada persona té. L’important és «tenir» diners, prestigi, poder, autoritat… El que posseeix això surt endavant i triomfa a la vida. El que no aconsegueix alguna cosa queda desqualificat.

L’homilia ens descriu com els nens i les nenes se’ls inculca, sense escrúpols, però de manera subtil i subliminal-ment, els valors que els poden portar a triomfar a la vida: Des dels primers anys, al nen se l’educa més per «tenir» que per «ésser». El que interessa és que es capaciti perquè el dia de demà «tingui» una posició, uns ingressos, un nom, una seguretat. Així, gairebé inconscientment, preparem les noves generacions per a la competència i la rivalitat. Vivim en un model de societat que fàcilment empobreix les persones. La demanda d’afecte, de tendresa i d’amistat que batega en tot ésser humà és atesa amb objectes. La comunicació queda substituïda per la possessió de coses.

Així d’aquesta manera, com ens descriu l’homilia: Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

En front d’aquests conceptes, l’homilia ens adverteix que seguint aquest principis i desmarcant-se dels valors estrictament humans de solidaritat: Les persones s’acostumen a valorar-se pel que tenen. I així corren el risc d’anar-se incapacitant per a l’amor, la tendresa, el servei generós, l’ajuda solidària, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, en solidaritat i en preocupació pels drets dels altres.

En front d’aquests conceptes estrictament materials i insolidaris: adquireix especial relleu als nostres dies la invitació de Jesús a valorar la persona des de la seva capacitat de servei i de solidaritat. La grandesa d’una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que posseeix, ni pels béns que ha aconseguit acumular, ni per l’èxit que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar els altres a viure de manera més humana.

L’homilia, conclou amb quelcom que ens hauria de fer pensar a totes i tots: Quanta gent humil, com la vídua de l’evangeli, aporten més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats que molts protagonistes de la vida social, política o religiosa, hàbils defensors dels seus interessos, el seu protagonisme i la seva posició.

Al·leluia Mt 5,3

Feliços els pobres en l'esperit:

el Regne del cel és per a ells.

L’homilia del proper diumenge, és clara i concisa i no ens pot deixar dubtes de cap mena, de quin camí cal escollir per ser veritable cristià i de quins són els valors veritablement solidaris que cal aplicar per no desconnectar de les veritables necessitats del món actual. Malauradament la nostre societat actual, viu totalment confusa, tan que majoritàriament es deixa portar pels cants de sirena, aquells que proclamen allò que interessa més als poders econòmics i que dissortadament cada dia més la dreta i l’extrema dreta que són els qui els proclamen, estant governant en més països del Planeta...

 

 EL PRIMER DE TOTS

Comentari a l’evangeli (Mc 12,28-34) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». Jesús li respongué: «El primer és aquest: "Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix". No hi ha cap altre manament més gran que aquest». El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n'hi ha cap altre fora d'ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l'altar». Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

Comentari.

Hi ha poques experiències cristianes més joioses que la de trobar-se de sobte amb una paraula de Jesús que il·lumina el més profund del nostre ésser amb una llum nova i intensa. Així és la resposta a aquell escriba que li pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?»

Jesús no dubta. El primer de tots és estimar. No hi ha res més decisiu que estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’última paraula sempre la té l’amor. És clar. L’amor és allò que veritablement justifica la nostra existència. La saba de la vida. El secret últim de la nostra felicitat. La clau de la nostra vida personal i social.

És així. Persones de gran intel·ligència, amb sorprenent capacitat de treball, d’una eficàcia sorprenent en diversos camps de la vida, acaben sent éssers mediocres, buits i freds quan es tanquen a la fraternitat i es van incapacitant per a l’amor, la tendresa o la solidaritat.

Per contra, homes i dones de possibilitats aparentment molt limitades, poc dotats per a grans èxits, acaben sovint irradiant una vida autèntica al seu voltant senzillament perquè s’arrisquen a renunciar als seus interessos egoistes i són capaços de viure amb atenta generositat cap als altres.

Ho creguem o no, dia a dia anem construint en cadascun de nosaltres un petit monstre d’egoisme, fredor i insensibilitat envers els altres o un petit prodigi de tendresa, fraternitat i solidaritat amb els necessitats. Qui ens podrà lliurar d’aquesta mandra increïble per estimar amb generositat i d’aquest egoisme que nia al fons del nostre ésser?

L´amor no s´improvisa, ni s´inventa, ni es fabrica de qualsevol manera. L’amor s’acull, s’aprèn i s’encomana. Una atenció més gran a l’amor de Déu revelat en Jesús, una escolta més profunda de l’evangeli i una obertura més gran al seu Esperit poden fer brollar del nostre ésser, a poc a poc, possibilitats d’amor que avui ni sospitem.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 3 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “El primer de tots”, té com a fonament els fragments (28b-34) del capítol 12 de l’evangeli de Marc.

En l’inici de l’homilia del proper diumenge 3 de novembre, Jesús ens defineix quin és el primer i més gran manament, responent a aquell escriba que li fa la pregunta, però també a cada un de nosaltres, siguem laics o siguem clergues, siguem pobres o rics: Jesús no dubta. El primer de tots és estimar. No hi ha res més decisiu que estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L'última paraula sempre la té l'amor. És clar. L'amor és allò que veritablement justifica la nostra existència. La saba de la vida. El secret darrer de la nostra felicitat. La clau de la nostra vida personal i social.

L’homilia, ens ho diu amb la mateixa contundència i claredat que l’evangeli de Marc: Persones de gran intel·ligència, amb sorprenent capacitat de treball, d'una eficàcia sorprenent en diversos camps de la vida, acaben sent éssers mediocres, buits i freds quan es tanquen a la fraternitat i es van incapacitant per a l'amor, la tendresa o la solidaritat.

No obstant, sortosament, hi han, homes i dones de possibilitats aparentment molt limitades, poc dotats per a grans èxits, acaben sovint irradiant una vida autèntica al seu voltant senzillament perquè s'arrisquin a renunciar als seus interessos egoistes i són capaces de viure amb atenta generositat cap als altres.

En el següent paràgraf, l’homilia ens adverteix que: Ho creguem o no, dia a dia anem construint a cadascú de nosaltres un petit monstre d'egoisme, fredor i insensibilitat envers els altres o un petit prodigi de tendresa, fraternitat i solidaritat amb les necessitats. Qui ens podrà lliurar d'aquesta mandra increïble per estimar amb generositat i d'aquest egoisme que anirà al fons de nostre ésser?

En el darrer paràgraf, l’homilia ens ofereix el com i de quina manera podem, també cadascun de nosaltres, expressar i transmetre aquest amor imprescindible per esdevenir un bon seguidor/a de Jesús: L´amor no s´improvisa, ni s´inventa, ni és fabrica de qualsevol manera. L'amor s'acull, s'aprèn i s'encomana. Una atenció més gran a l'amor de Déu revelat a Jesús, una escorta més profunda de l'evangeli i una obertura més gran al seu Esperit poden fer brollar del nostre ésser, de mica en mica, possibilitats d'amor que avui ni sospitem.

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

És evident que sense amor, difícilment podem pretendre ser cristians seguidors de Jesús, també és evident que els humans tenim moltes mancances i que si no ens disposem a fer el mínim imprescindible, com és posar-nos a disposició de l’Esperit Sant, que justament està permanentment al nostre interior, esperant que, amb tota la humilitat, li demanem la seva ajuda per seguir amb més fermesa les petjades de Jesús, difícilment aconseguirem tenir la sensibilitat i l’estimació imprescindible vers tots els germans, exactament com la que ens estimem a nosaltres, cam cadascun s’estima a si mateix, no aconseguirem d’estimar als demés. El Camí de qualsevol que vulgui ser veritablement cristià, és únic: és estimar als altre com ens estimem a nosaltres mateixos.