SER DE LA VERITAT

Comentari a l’evangeli (Jn 18,33-37) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d'altres els qui us ho han dit de mi?». Respongué Pilat: «Jo, no soc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t'han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d'aquí». Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei». Jesús contestà: «Teniu raó: jo soc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Comentari.

És estrany que una persona pugui viure tota la vida sense plantejar-se mai el sentit últim de l’existència. Per molt frívol que sigui el discórrer dels seus dies, tard o d’hora es produeixen «moments de ruptura» que poden fer brollar a la persona interrogants de fons sobre el problema de la vida.

Hi ha hores de felicitat intensa que ens obliguen a preguntar-se per què la vida no és sempre joia i plenitud. Moments de desgràcia que desperten en nosaltres pensaments ombrívols: per què tant patiment?, val la pena viure? Instants de més lucidesa que ens condueixen a les qüestions fonamentals: qui sóc jo? Què és la vida? Què m’espera?

Tard o d’hora, d’una manera o altra, tota persona acaba plantejant-se un dia el sentit de la vida. Tot pot no anar més enllà o també es pot despertar de manera callada, però inevitable, la qüestió de Déu. Les reaccions poden ser llavors molt diverses.

N’hi ha que fa temps que han abandonat, si no Déu, sí un munt de coses que tenien relació amb Déu: l’Església, la missa dominical, els dogmes. A poc a poc s’han anat desprenent d’alguna cosa que ja no té cap interès per a ells. Abandonat tot aquest món religiós, què cal fer ara davant la qüestió de Déu?

Altres han abandonat fins i tot la idea de Déu. No en tenen necessitat. Els sembla una cosa inútil i superflua. Déu no els aportaria res de positiu. Al contrari, tenen la impressió que els complicaria l’existència. Accepten la vida tal com és, i segueixen el camí sense preocupar-se excessivament del final.

Altres viuen envoltats de la incertesa. No estan segurs de res: què és creure en Déu? Com ens hi podem relacionar? Qui en sap res d’aquestes coses? Mentrestant, Déu no s’imposa. No força des de l’exterior amb proves ni evidències. No es revela des de dins amb llums o revelacions. Només és silenci, oportunitat, invitació respectuosa…

El primer que cal davant Déu és ser honestos. No anar eludint la seva presència amb plantejaments poc sincers. Qui s’esforça per cercar Déu amb honradesa i veritat no n’està lluny. No hem d’oblidar unes paraules de Jesús que poden il·luminar qui viu en la incertesa religiosa: «Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 24 de novembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ser de la veritat”, té com a fonament els fragments (33b-37) del capítol 18 de l’evangeli Joànic.

L’homilia del proper diumenge ens situa en el centre mateix del que és el concepte transcendent, un concepte aquests que ja sigui per apatia personal, ja sigui perquè la societat actual és víctima de la propaganda que promou el neocapitalisme, de manera constant i fins i tot subliminal per tal que siguem esclaus del interessos, o sigui esclaus del consumisme, de la moda i de viure allunyats d’inquietuds socials, religioses o que puguin donar sentit a la vida. Del que es tracte, és justament aniquilar la nostra capacitat de raciocini, de reflexió i/o de despreocupar-nos pels demés i, òbviament del final de la nostra existència.  

Tant és així, que l’homilia ja en el seu primer paràgraf, ens situa en aquesta realitat que ens agradi o no, els humans som ser que tenim un inici i un final: És estrany que una persona pugui viure tota la vida sense plantejar-se mai el sentit últim de l’existència. Per molt frívol que sigui el discórrer dels seus dies, tard o d’hora es produeixen «moments de ruptura» que poden fer brollar a la persona interrogants de fons sobre el problema de la vida. Hi ha hores de felicitat intensa que ens obliguen a preguntar-se per què la vida no és sempre joia i plenitud. Moments de desgràcia que desperten en nosaltres pensaments ombrívols: per què tant patiment?, val la pena viure? Instants de més lucidesa que ens condueixen a les qüestions fonamentals: qui sóc jo? Què és la vida? Què m’espera?

Tard o d’hora, d’una manera o altra, tota persona acaba plantejant-se un dia el sentit de la vida. Tot pot no anar més enllà o també es pot despertar de manera callada, però inevitable, la qüestió de Déu. Les reaccions poden ser llavors molt diverses. N’hi ha que fa temps que han abandonat, si no Déu, sí un munt de coses que tenien relació amb Déu: l’Església, la missa dominical, els dogmes. A poc a poc s’han anat desprenent d’alguna cosa que ja no té cap interès per a ells. Abandonat tot aquest món religiós, què cal fer ara davant la qüestió de Déu?

Altres han abandonat fins i tot la idea de Déu. No en tenen necessitat. Els sembla una cosa inútil i supèrflua. Déu no els aportaria res de positiu. Al contrari, tenen la impressió que els complicaria l’existència. Accepten la vida tal com és, i segueixen el camí sense preocupar-se excessivament del final. Altres viuen envoltats de la incertesa. No estan segurs de res: què és creure en Déu? Com ens hi podem relacionar? Qui en sap res d’aquestes coses? Mentrestant, Déu no s’imposa. No força des de l’exterior amb proves ni evidències. No es revela des de dins amb llums o revelacions. Només és silenci, oportunitat, invitació respectuosa…

En front de totes aquestes disjuntives, l’homilia conclou expressant que: El primer que cal davant Déu és ser honestos. No anar eludint la seva presència amb plantejaments poc sincers. Qui s’esforça per cercar Déu amb honradesa i veritat no n’està lluny. No hem d’oblidar unes paraules de Jesús que poden il·luminar qui viu en la incertesa religiosa: «Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Al·leluia Mc 11,10

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el Regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

Si una virtut tenen les homilies del Pagola i/o de l’equip dels seus col·laboradors, és que no ens ofereixen floretes ni arguments tranquil·litzants. Seguir el missatge de Jesús no comporta que homes i dones ens fem monges i monjos de clausura, ni que no puguem gaudir de la natura. Si que comporta viure de manera honesta, sense fastiguejar a ningú i tenir sensibilitat en front del patiment dels nostres iguals, sensibilitat que cadascú la pot manifestar segons siguin les seves possibilitats. Estimar veritablement, no només es manifesta amb diners. Hi han maneres més efectives que els diners, com per exemple exterioritzant l’estimació amb sentiments amb afecte i amb sensibilitat, vers el sofriments dels germans...