dijous, 22 de desembre del 2011

ADVENT: UN CRIT DE DENÚNCIA I D’ESPERANÇA.



El Baptista denuncia la injustícia del poble d’Israel perquè els poderosos i els ocupants espolien els pocs recursos de la gent, convertint-los en esclaus a la seva pròpia casa, i marginen els malalts, allunyant-los de les ciutats y del temple. Per això Joan no es cansa de repetir: Convertiu-vos! Però era una veu que clamava en el desert. Ni els sacerdots, ni els poderosos ni els ocupants li van fer cas. Però com ha escrit algú, «les veus que són de denúncia i que reclamen rectitud, justícia i equilibri saben (també avui) que parlen en el “desert”». Joan insistia: aplaneu els camins del Senyor! I, encara que no el vegeu el qui ve després de mi ja és entre vosaltres.

Advent és aquests temps de deixar enrere el viure d’esquena a la voluntat de Déu, immergir-se en les aigües del Jordà, i estar a punt per a rebre la Bona Nova de Betlem.

Per Advent anem encenent ciris, com feien aquells avantpassats nòrdics que encenien fogueres esperant que el sol, després del fosc hivern tornés a brillar. El cristians esperem celebrar la vinguda al món de qui és la llum, però aquesta llum deixem que il·lumini verdaderament les nostres vides?. Pagola ho ha dit d’una forma ben clara: «A les nostres comunitats estem necessitats d'aquests testimonis de Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a despertar avui en l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de la foscor dels nostres temps necessitem testimonis de la llum».

Ho denunciava Paul Claudel, quan dirigint-se a nosaltres, els cristians, ens preguntava: «vosaltres que teniu la llum, què en feu? Els cristians d’avui, aquesta  pregunta encara ens interpel·la. Què fem de la Llum que ens dona vida?, què en fen de la nostra fe...? Per ajudar-nos a respondre’ns personalment aquesta pregunta és pel que ens agrada celebrar la Trobada Eucarística d’Advent, com ho feien les primeres comunitats de fe cristianes, amb lectures, pregàries i eucaristia. La intenció és poder apropar-nos al misteri del Déu fet home, que equival a penetrar en el misteri del Pla de Déu. Conscients de que mai ho aconseguiren del tot, aquí a la terra.

Temps de denúncia, hem dit, i d’esperança. Però també temps de renúncia i penitència. Molts dels batejats per Joan després anaven al desert, com va fer Jesús, en record d’aquell poble que fugint de l’esclavitud del Faraó cercava la terra promesa. Rentar-se a les aigües del Jordà per a desprendre’s del que no té sentit i merèixer descobrir el misteri.

Avui, la societat secularitzada ens presenta un Nadal amb llums artificials, guarniments de posar i treure, i anuncis que ens inviten a “regalar Nadal”, com si es tractés d’una mercaderia. Però Nadal no es regala, Nadal es viu i es testimonia; és un fet transcendent indemostrable, un acte de fe. Segarra, en el seu poema, ens diu que; «L'àngel ha parlat, l'estrella ha anunciat, el gall ha cantat, però el misteri és lluny encara». Què ens falta per a descobrir l’esperit de Nadal? Potser entendre el que ens diu Julio Ciges en la seva felicitació des de la parròquia Maria Immaculada de Vera (València): «La Salvación viene desde lo pequeño, lo marginal, lo que es nada. Navidad es estar al raso junto a quienes nada son, nada tienen, nada pintan en nuestra sociedad». Que aquests Nadal ens apropi a l'amor de Déu, que és l'autèntica llum del món; la que de debó ens il·lumina.

Salvador Sol

diumenge, 4 de desembre del 2011

SIGNIFICAT TEOLÒGIC DE LES ACTITUTS I COMPORTAMENT DE JESÚS

Sempre que parlem de Déu fem, d’alguna manera, teo-logia. Així, el teòleg Leonardo Boff, intenta donar explicacions a les actituds i comportament de Jesús. Perquè l’interès per les actituds i el comportament del Jesús històric parteix del següent pressupòsit: «En Jesús es revelà allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu». En el Jesús històric descobrim aquella manera de viure que Déu vol per a l’home; el nou Adam, com el descriu sant Pau. L’home perfecta, segons Dostoievski «Crec que no existeix res més bell, més profund, més atraient, més viril i més perfecte que Crist».
Un altre teòleg, Josep M.Rovira Bellosos ens diu: El que emergeix i s’expressà en Jesús ha d’emergir i expressar-se també en els seus seguidors: als apòstols, que ho han de deixar tot i als altres seguidors, als qui no obliga deixar el seu treball. (cf. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, pág. 205).

El que viu Jesús és «la total obertura a Déu i als altres», «l’amor indiscriminat i sense límits». Un comportament que ens interpel·la a ser crítics enfront d’una situació, tant social com religiosa, que no encarna la voluntat de Déu.

La societat i la religió ens obliga al compliment d’unes lleis, moltes vegades injustes. El cristià ha de ser una persona lliura i alliberada, ens diu Boff. L’apòstol Pau confessa que «ja no està sota la llei» (Rm 6,15), sinó que se sotmet a la «llei de Crist» (1 Cor 9,21), que li permet -«ésser totalment lliure» (1 Cor 9,19). «Per què gaudim d’aquesta llibertat, Crist ens va fer lliures... i jamai ens haurem de deixar subjectar de nou al jou de la servitud» (Gál 5,1).

Amb Jesús, la religió: es desteologitza, i la voluntat de Déu s’haurà de buscar no només en els Llibres Sants, sinó principalment en la vida diària; es desmitologitza el llenguatge religiós usant expressions de les experiències comunes a tots; es desritualitza la pietat, insistint en que l’home/dona està sempre davant Déu i no solament quan va al temple a resar; s’emancipa el missatge de Déu de la seva relació amb una comunitat religiosa determinada, dirigint-la a cada home/dona de bona voluntat. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. (Mc 9,40-41); finalment, se secularitzen els mitjans de salvació (secularitzar vol dir fer-se laic), fent del sagrament de l’altre (sagrament del germà) l’element determinant per entrar en el regne de Déu. Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. (Jn 15,12)

Crist no vingué a fer més còmoda la vida dels homes/dones. Ben al contrari. En paraules del Gran Inquisidor de Dostoievski: «En vez de dominar la conciencia, viniste a profundizarla más; en vez de cercenar la libertad de los hombres, viniste a ampliarles el horizonte. Tu deseo era liberar al hombre para el amor. Libre debe seguirte, sentirse atraído y preso por ti. En lugar de obedecer las duras leyes del pasado, debe el hombre, a partir de ahora, con el corazón libre, decidir lo que es bueno y lo que es malo, teniendo tu ejemplo ante sus ojos».

Intentar viure un projecte semblant de vida és seguir a Crist, amb tota la plenitud del significat d’aquesta paraula -seguir i imitar Crist- inclou tot el Nou Testament. Seguiment que significa alliberament i experiència de la novetat d’una vida redimida i reconciliada, però també pot incloure, com a Jesús (Crist), persecució i mort.

Diu Dostoiewski, en retornar de la casa dels morts, la condemna a treballs forçats a Sibèria: «A veces Dios me envía instantes de paz; en estos instantes, amo y siento que soy amado; en uno de esos momentos compuse para mí mismo un credo, donde todo es claro y sagrado. Es un credo muy simple. Helo aquí: y me lo digo a mí mismo, con un amor más celoso que cuanto existe o puede existir. Y si alguien me probara que Cristo está fuera de la verdad y que ésta no se halla en él, prefiero permanecer con Cristo a permanecer con la verdad» (Correspondance I (Paris 1961) 157, en carta a la baronesa von Wizine).


Jesús desperta admiració en la gent que el veu i l’escolta
L’admiració és l’inici de la filosofia i de la cristologia. Admirar alguna cosa o a algú és captar cóm la llum brilla i resplendeix en ells; Si alguna cosa ens causa admiració, és perquè no s’enquadra en categories preexistents, sinó que emergeixen en tota naturalitat i originalitat.

Jesús va provocar gran sorpresa, perquè va trencar tots els esquemes d'interpretació donats. Ja essent un nen de dotze anys, els seus pares el busquen: (Lc 2, 46-47); A la sinagoga de Natzaret, (Mt. 13, 54-55); A la sinagoga de Cafarnaüm, (Mc 1, 23-28) Jesús «Parla en nom de Déu, amb un estil de gran sobirania, emprant frases com: Us ho asseguro..., i amplia el contingut dels Escrits: Però jo us dic... Segons la fe i la tradició jueves, això només ho pot fer Déu. En aplacar la tempesta al mar, els deixebles, admirats, exclamen: «Qui és aquest que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27; Mc 4,41; Lc 8,25).

Jesús té consciència que instaura el Regne. Està obert a tots: als pecadors públics i als recaptadors d'impostos -amb qui menja-, als observants de la llei i als fariseus, a les dones, i als estrangers i als nens. Fins i tot als guerrillers zelotes (zelosos per Jahvé). (Lc 6, 12-16)

Déu estima a tots i a tots convida al banquet escatològic, que té a veure amb l’hospitalitat Divina: I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel. (Mt 8, 11-12) 

Seguir la llei o la voluntat de Déu?. «I quina és la voluntat de Déu? –es pregunta Hans Kung- Jesús ho té clar: la felicitat dels homes» (H.Kung, ¿Qué es el mensaje cristiano?, Revista Concilium, nº 238 – 1970). 

Salvador Sol