El Baptista denuncia la injustícia del poble d’Israel perquè els
poderosos i els ocupants espolien els pocs recursos de la gent, convertint-los
en esclaus a la seva pròpia casa, i marginen els malalts, allunyant-los de les
ciutats y del temple. Per això Joan no es cansa de repetir: Convertiu-vos! Però
era una veu que clamava en el desert. Ni els sacerdots, ni els poderosos ni els
ocupants li van fer cas. Però com ha escrit algú, «les veus que són de denúncia
i que reclamen rectitud, justícia i equilibri saben (també avui) que parlen en
el “desert”». Joan insistia: aplaneu els camins del Senyor! I, encara que no el
vegeu el qui ve després de mi ja és entre vosaltres.
Advent és aquests temps de deixar enrere el viure d’esquena a la
voluntat de Déu, immergir-se en les aigües del Jordà, i estar a punt per a
rebre la Bona Nova
de Betlem.
Per Advent anem encenent ciris, com feien aquells avantpassats nòrdics
que encenien fogueres esperant que el
sol, després del fosc hivern tornés a brillar. El cristians
esperem celebrar la vinguda al món de qui és la llum, però aquesta llum deixem
que il·lumini verdaderament les nostres vides?. Pagola ho ha dit d’una forma
ben clara: «A les nostres comunitats estem necessitats d'aquests testimonis de
Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a
despertar avui en l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de la foscor
dels nostres temps necessitem testimonis
de la llum».
Ho denunciava Paul Claudel, quan dirigint-se a nosaltres, els cristians,
ens preguntava: «vosaltres que teniu la llum, què en feu? Els cristians d’avui,
aquesta pregunta encara ens interpel·la.
Què fem de la Llum que ens dona vida?, què en fen de la nostra fe...? Per
ajudar-nos a respondre’ns personalment aquesta pregunta és pel que ens agrada celebrar
la Trobada
Eucarística d’Advent, com ho feien les primeres comunitats de
fe cristianes, amb lectures, pregàries i eucaristia. La intenció és poder
apropar-nos al misteri del Déu fet home, que equival a penetrar en el misteri del
Pla de Déu. Conscients de que mai ho aconseguiren del tot, aquí a la terra.
Temps de denúncia, hem dit, i d’esperança. Però també temps de renúncia
i penitència. Molts dels batejats per Joan després anaven al desert, com va fer
Jesús, en record d’aquell poble que fugint de l’esclavitud del Faraó cercava la
terra promesa. Rentar-se a les aigües del Jordà per a desprendre’s del que no
té sentit i merèixer descobrir el misteri.
Avui, la societat secularitzada ens presenta un Nadal amb llums
artificials, guarniments de posar i treure, i anuncis que ens inviten a “regalar
Nadal”, com si es tractés d’una mercaderia. Però Nadal no es regala, Nadal es
viu i es testimonia; és un fet transcendent indemostrable, un acte de fe.
Segarra, en el seu poema, ens diu que; «L'àngel ha parlat, l'estrella ha anunciat,
el gall ha cantat, però el misteri és lluny encara». Què ens falta per a
descobrir l’esperit de Nadal? Potser entendre el que ens diu Julio Ciges en la
seva felicitació des de la parròquia Maria
Immaculada de Vera (València): «La
Salvación viene desde lo pequeño, lo marginal, lo que es nada. Navidad es estar
al raso junto a quienes nada son, nada tienen, nada pintan en nuestra sociedad». Que aquests Nadal ens apropi a l'amor de Déu, que és l'autèntica llum del món; la que de debó ens il·lumina.
Salvador Sol