dijous, 27 d’octubre del 2022

JESÚS ESTIMA ELS RICS

 

Comentari de l’evangeli (Lc 19,1-10) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:

--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.

Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:

--Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!

Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:

--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.

Jesús li digué:

--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. 10 El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut. (Lc 19,1-10.BCI)

 Comentari.-

La trobada de Jesús amb el ric Zaqueu és un relat conegut. L’escena ha estat molt treballada per Lluc, preocupat potser per la dificultat que trobaven algunes famílies riques per a integrar-se a les primeres comunitats cristianes.

Zaqueu és un ric ben conegut a Jericó. «Petit d’estatura», però poderós «cap dels recaptadors» que controlen el pas de mercaderies en una important cruïlla de camins. No és un home estimat. La gent el considera «pecador», exclòs de l’Aliança. Viu explotant els altres. «No és fill d’Abraham».

No obstant això, aquest home vol veure «qui és Jesús». Ha sentit parlar d’ell, però no el coneix. No li importa fer el ridícul actuant de manera poc d’acord amb la seva dignitat: com un nen, «corre» per passar davant de tothom i «s’enfila dalt d’una figuera». Només cerca «veure» Jesús. Probablement ni ell mateix sap que està buscant pau, veritat, un sentit més digne per a la seva vida.

Quan Jesús arriba en aquell indret, «alça els ulls» i veu Zaqueu. El relat suggereix un intercanvi de mirades entre el profeta defensor dels pobres i aquell ric explotador. Jesús el crida pel seu nom: «Zaqueu, baixa de pressa». No cal perdre més temps. «Avui m’haig d’hostatjar a casa teva i estar amb tu». Jesús vol entrar en el món d’aquest ric.

Zaqueu li obre la porta de casa seva amb alegria. El deixa entrar al seu món de diners i de poder, mentre a Jericó tots critiquen Jesús per haver entrat «a casa d’un pecador».

En contacte amb Jesús, Zaqueu canvia. Comença a pensar en els «pobres»: compartirà amb ells els seus béns. Es recorda dels qui són víctimes dels seus negocis: els tornarà amb escreix el que els ha robat. Deixa que Jesús introdueixi en la seva vida veritat, justícia i compassió. Zaqueu se sent un altre. Amb Jesús tot és possible.

Jesús s’alegra perquè la «salvació» ha arribat també a aquesta casa poderosa i rica. A això ha vingut ell: «a cercar i salvar allò que està perdut». Jesús és sincer: la vida dels qui són esclaus dels diners són vides perdudes, vides sense veritat, sense justícia i sense compassió cap els qui pateixen. Però Jesús estima els rics. No vol que cap faci malbé la seva vida. Qualsevol ric que el deixi entrar al seu món experimentarà la seva força salvadora.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia vol deixar clar que malgrat pugui semblar una contradicció que fins i tot els seus deixebles no entengueren, Jesús estima a tothom als pobres i també als rics, malgrat que aquests darrers ho tinguin molt més difícil, donada la seva servitud pels diners i pel poder que aquests els proporciona. En qualsevol cas, per aquells que es volen apropar a Jesús, no ten cap problema si el seu apropament és sincer i en voluntat d’acceptar allò que Jesús ens demana a tothom, Zaqueu: Ha sentit parlar d’ell, però no el coneix. No li importa fer el ridícul actuant de manera poc d’acord amb la seva dignitat: com un nen, «corre» per passar davant de tothom i «s’enfila dalt d’una figuera». Només cerca «veure» Jesús. Probablement ni ell mateix sap que està buscant pau, veritat, un sentit més digne per a la seva vida.

Així Jesús, en veure l’interès de Zaqueu li diu: «Zaqueu, baixa de pressa». No cal perdre més temps. «Avui m’haig d’hostatjar a casa teva i estar amb tu». Jesús vol entrar en el món d’aquest ric.

L’evangeli de Lluc i l’homilia, ens destaquen que quan qualsevol que vulgui apropar-se a Jesús, sempre tindrà els seus braços estesos per acollir-lo: En contacte amb Jesús, Zaqueu canvia.

Comença a pensar en els «pobres»: compartirà amb ells els seus béns. Es recorda dels qui són víctimes dels seus negocis: els tornarà amb escreix el que els ha robat. Deixa que Jesús introdueixi en la seva vida veritat, justícia i compassió. Zaqueu se sent un altre. Amb Jesús tot és possible.

L’homilia, posa l’èmfasi amb el goig que exterioritza Jesús i que també ens hauria de produir a tots nosaltres, si en qualsevol moment ens assabentem que alguns dels magnats dels nostres dies, aferrats als diner i al poder, la seva consciència els força a fer un gir copernicà: Jesús s’alegra  perquè la «salvació» ha arribat també a aquesta casa poderosa i rica. A això ha vingut ell: «a cercar i salvar allò que està perdut». Jesús és sincer: la vida dels qui són esclaus dels diners són vides perdudes, vides sense veritat, sense justícia i sense compassió cap els qui pateixen.

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic;tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Una homilia on resta evident l’estimació que Jesús sents per tots i cada un dels humans i s’alegra com aquell pare de la paràbola, al veure que els seu fill torna a casa i sense retreure-li la mala vida que havia portat, l’abraça i fa una gran festa. Així és Déu i així és Jesús, que per damunt de les nostres limitacions i a voltes de la nostra vida de hipotètiques disbauxes o d’explotadors dels més pobres, ens estima en tot moment tot esperant la nostra conversió o canvi de manera de fer.


 

dijous, 20 d’octubre del 2022

DESCONCERTANT

Comentari de l’evangeli (Lc 18,9-14) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:

10 --Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.

11 »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12 Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."

13 »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."

14 »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.(Lc 18,9-14.BCI) 

Comentari.-

Fou una de les paràboles més desconcertants de Jesús. Un piadós fariseu i un recaptador d’impostos pugen al temple a pregar. Com reaccionarà Déu davant dues persones de vida moral i religiosa tan diferent i oposada?

El fariseu prega dempeus, segur i sense cap temença. La seva consciència no l’acusa de res. No és hipòcrita. El que diu és veritat. Compleix fidelment la Llei, i fins i tot la sobrepassa. No s’atribueix cap mèrit, sinó que tot ho agraeix a Déu: «Déu meu, et dono gràcies». Si aquest home no és sant, qui ho serà? Segur que pot comptar amb la benedicció de Déu.

El recaptador, per contra, es retira a un racó. No se sent còmode en aquell lloc sant. No és el seu lloc. Ni tan sols s’atreveix a aixecar els seus ulls de terra. Es colpeja el pit i reconeix el seu pecat. No promet res. No pot deixar la seva feina ni tornar el que ha robat. No pot canviar de vida. Només li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador». Ningú voldria estar al seu lloc. Déu no pot aprovar la seva conducta.

Tot d’una, Jesús conclou la seva paràbola amb una afirmació desconcertant: «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre». Als oients se’ls trenquen tots els esquemes. Com pot dir que Déu no reconeix el piadós i, per contra, concedeix la seva gràcia al pecador? ¿No està Jesús jugant amb foc? Serà veritat que, a la fi, el que compta no és la vida religiosa que hom porta, sinó la misericòrdia insondable de Déu?

Si és veritat el que diu Jesús, davant Déu no hi ha seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Tots hem de recórrer a la seva misericòrdia. Quan hom se sent bé amb si mateix, apel·la a la seva pròpia vida i no sent necessitat de res més. Quan hom es veu acusat per la seva consciència i sense capacitat per canviar, només sent necessitat d’acollir-se a la compassió de Déu, i només a la seva compassió.

Hi ha alguna cosa fascinant en Jesús. És tan desconcertant la seva fe en la misericòrdia de Déu que no és fàcil creure en ell. Probablement els qui millor el poden entendre són els qui no tenen forces per sortir de la seva vida immoral.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’evangeli d’aquest diumenge ens proposa una nova paràbola, que –al meu entendre- l’homilia ens ajuda entendre millor el perquè de la pregaria del fariseu i la del publicà: El fariseu prega dempeus, segur i sense cap temença. La seva consciència no l’acusa de res. No és hipòcrita. El que diu és veritat. Compleix fidelment la Llei, i fins i tot la sobrepassa. No s’atribueix cap mèrit, sinó que tot ho agraeix a Déu: «Déu meu, et dono gràcies». Si aquest home no és sant, qui ho serà? Segur que pot comptar amb la benedicció de Déu. La del publicà és la d’una persona que es troba des ubicat davant Déu: Es colpeja el pit i reconeix el seu pecat. No promet res. No pot deixar la seva feina ni tornar el que ha robat. No pot canviar de vida. Només li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador».

Jesús conclou la paràbola amb una afirmació que els deixà desconcertats i que avui, per a molts també ho és: «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre». A aquells oients, però també per a nosaltres les seves paraules són força xocants, ens trenquen tots els esquemes i tot el què la religió ens havia ensenyat. L’homilia, però, ens front de la perplexitat que ens ocasiona la resposta de Jesús, ens qüestiona amb dues preguntes: ¿No està Jesús jugant amb foc?

Serà veritat que, a la fi, el que compta no és la vida religiosa que hom porta, sinó la misericòrdia insondable de Déu?

La homilia, en front de la perplexitat de les paraules de Jesús, que desmitifica aquella creença que seguint fil per randa les orientacions donades per la religió, en tindríem prou per assolir la salvació, conclou la seva exposició així: Si és veritat el que diu Jesús, davant Déu no hi ha seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Cosa que vol dir que tots hem de recórrer a la seva misericòrdia i afirma dues conclusions: A) Quan hom se sent bé amb si mateix, apel·la a la seva pròpia vida i no sent necessitat de res més. B) Quan hom es veu acusat per la seva consciència i sense capacitat per canviar, només sent necessitat d’acollir-se a la compassió de Déu, i només a la seva compassió. L’homilia ens diu que hi ha quelcom fascinant en Jesús: És tan desconcertant la seva fe en la misericòrdia de Déu que no és fàcil creure en ell. Probablement els qui millor el poden entendre són els qui no tenen forces per sortir de la seva vida immoral.

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Una homilia amb unes conclusions en relació a la paràbola del fariseu i del publicà, que veritablement no són fàcils d’entendre des de la formació religiosa que tots hem rebut, però el que és cert

És que per ser un bon cristià i conseqüentment un seguidor de Jesús, la primera cosa que hem d’aprendre és a ser molt humils i per tant a no creure mai que amb les nostre pregaries i devocions i amb el compliment del manament, ja tenim la salvació garantida. Ens cal per tant, tenir present que el què ens cal és l’actitud i humilitat del publicà

 

 

dijous, 13 d’octubre del 2022

DÉU NO ÉS IMPARCIAL

 Comentari de l’evangeli (Lc 18,1-8) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir:

--En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia:

»--Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet.

»Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: "Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més."

I el Senyor va afegir:

--Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra? (Lc 18,1-8.BCI)

 Comentari.-

La paràbola de Jesús reflecteix una situació força habitual a la Galilea del seu temps. Un jutge corrupte menysprea arrogant una pobra vídua que demana justícia. El cas de la dona sembla desesperat, ja que no té cap home que la defensi. Ella, però, lluny de resignar-se, segueix reclamant els seus drets. Només a la fi, molest per tanta insistència, el jutge acaba per escoltar-la.

Lluc presenta el relat com una exhortació a pregar sense «desanimar-se», però la paràbola conté un missatge previ, molt estimat per Jesús. Aquest jutge és l’«antimetàfora» de Déu, la justícia consisteix precisament en escoltar els pobres més vulnerables.

El símbol de la justícia en el món grecoromà era una dona que, amb els ulls embenats, imparteix un veredicte suposadament «imparcial». Segons Jesús, Déu no és aquest tipus de jutge imparcial. No té els ulls embenats. Coneix molt bé les injustícies que es cometen amb els febles i la seva misericòrdia el fa inclinar-se a favor d’ells.

Aquesta «parcialitat» de la justícia de Déu cap als febles és un escàndol per a les nostres oïdes burgeses, però convé recordar-la, ja que en la societat moderna funciona una altra «parcialitat» de signe contrari: la justícia afavoreix més el poderós que el feble. Com pot ser que Déu no estigui de part d’aquells que no poden defensar-se?

Ens creiem progressistes defensant teòricament que «tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets», però tots sabem que és fals. Per gaudir de drets reals i efectius és més important néixer en un país poderós i ric que ser persona en un país pobre.

Les democràcies modernes es preocupen dels pobres, però el centre de la seva atenció no és l’indefens, sinó el ciutadà en general. A l’Església es fan esforços per alleujar la sort dels indigents, però el centre de les nostres preocupacions no és el patiment dels últims, sinó la vida moral i religiosa dels cristians. És bo que Jesús ens recordi que són els éssers més desvalguts els qui ocupen el cor de Déu.

Mai veureu el seu nom als diaris. Ningú els cedeix el pas enlloc. No tenen títols ni comptes corrents envejables, però són grans. No posseeixen moltes riqueses, però tenen alguna cosa que no es pot comprar amb diners: bondat, capacitat d’acolliment, tendresa i compassió cap al necessitat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

dijous, 6 d’octubre del 2022

RECUPERAR L’AGRAÏMENT

 Comentari de l’evangeli (Lc 17,11-19) per: J.A.Pagola

 Evangeli.

11 Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. 12 A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny 13 i es posaren a cridar:
--Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!
14 En veure'ls, Jesús els digué:
--Aneu a presentar-vos als sacerdots.
Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. 15 Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, 16 es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. 17 Jesús digué:
--¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? 18 ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?
19 I li digué:

--Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat. (Lc 17,11-19.BCI)


 Comentari.-

S’ha dit que l’agraïment està desapareixent del «paisatge afectiu» de la vida moderna. El conegut assagista José Antonio Marina recordava recentment que el pas de Nietzsche, Freud i Marx ens ha deixat sumits en una «cultura de la sospita» que fa difícil l’agraïment.

Es desconfia del gest realitzat per pura generositat. Segons el professor, «s’ha fet dogma de fe que ningú no dóna res gratuïtament i que qualsevol intenció aparentment bona amaga una impostura». És fàcil llavors considerar la gratitud com «un sentiment de babaus, d’equivocats o d’esclaus».

No sé si aquesta actitud és tan generalitzada. Però sí que és cert que, en la nostra «civilització mercantilista», cada vegada hi ha menys lloc per la gratuïtat. Tot s’intercanvia, es presta, es deu o s’exigeix. En aquest clima social la gratitud desapareix. Cadascú té el que es mereix, el que s’ha guanyat amb el seu propi esforç. A ningú se li regala res.

Una cosa semblant pot succeir en la relació amb Déu si la religió es converteix en una mena de contracte amb ell: «Jo t’ofereixo oracions i sacrificis i tu m’assegures la teva protecció. Jo compleixo l’estipulat i tu em recompenses». Desapareixen així de l’experiència religiosa la lloança i l’acció de gràcies a Déu, font i origen de tot bé.

Per a molts creients, recuperar la gratitud pot ser el primer pas per restablir la relació amb Déu. Aquesta lloança agraïda no consisteix primàriament en tributar elogis ni en enumerar els dons rebuts. El primer és adonar-se de la grandesa de Déu i la seva bondat insondable. Intuir que només es pot viure davant seu donant gràcies. Aquest agraïment radical a Déu genera en la persona una forma nova de mirar-se a si mateixa, de relacionar-se amb les coses i de conviure amb els altres.

El creient agraït sap que la seva entera existència és do de Déu. Les coses que l’envolten adquireixen una profunditat abans ignorada; no hi són només com a objectes que serveixen per satisfer necessitats; són signes de la gràcia i la bondat del Creador. Les persones que troba en el seu camí són també regal i gràcia; a través d’elles se li ofereix la presència invisible de Déu.

Dels deu leprosos guarits per Jesús, només un torna «glorificant Déu», i només ell sent les paraules de Jesús: «La teva fe t’ha salvat». El reconeixement joiós i la lloança a Déu sempre són font de salvació.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-11 
Per: Jaume Rocabert

L’homilia fa referència a l’opinió de l’assagista José Antonio Marina, en relació a la filosofia de Nietzsche, Freud i Marx posant l’èmfasi en que els tres, ens han deixat sumits en una «cultura de la sospita», la qual cosa fa difícil l’agraïment: La resposta que ens dóna l’homilia: Es que es desconfia del gest realitzat per pura generositat. Segons el professor, «s’ha fet dogma de fe que ningú no dóna res gratuïtament i que qualsevol intenció aparentment bona amaga una impostura».

És fàcil llavors considerar la gratitud com «un sentiment de babaus, d’equivocats o d’esclaus».

L’homilia dubte que aquesta actitud, sigui generalitzada, però al mateix temps afegeix: Però sí que és cert que, en la nostra «civilització mercantilista», cada vegada hi ha menys lloc per la gratuïtat.

Tot s’intercanvia, es presta, es deu o s’exigeix. I afegeix: Una cosa semblant pot succeir en la relació amb Déu si la religió es converteix en una mena de contracte amb Ell:

Si veritablement, volem ser cristians, encara que sigui en una expressió de mínims, cal que els que encara som creients: recuperar la gratitud pot ser el primer pas per restablir la relació amb Déu.

Aquesta lloança agraïda no consisteix primàriament en tributar elogis ni en enumerar els dons rebuts. El primer és adonar-se de la grandesa de Déu i la seva bondat insondable. L’agraïment radical a Déu genera en la persona una forma nova de mirar-se a si mateixa, de relacionar-se amb les coses i de conviure amb els altres.

Conseqüentment, no cal pensar que la nostra flaquesa humana, no ens deixa ser veritablement creients cristians, doncs: El creient agraït sap que la seva entera existència és do de Déu. Les coses que l’envolten adquireixen una profunditat abans ignorada; no hi són només com a objectes que serveixen per satisfer necessitats; són signes de la gràcia i la bondat del Creador.

L’homilia, però, ens alerta de la nostra ingratitud humana: Dels deu leprosos guarits per Jesús, només un torna «glorificant Déu», i només ell sent les paraules de Jesús: «La teva fe t’ha salvat».

Doneu gràcies en tot. Perquè això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.

Cal ser conseqüents, ser cristià no és el mateix que creure en una determinada religió, ser cristià és cercar Déu en tot moment i a tota hora, és saber reconèixer que la salut, els fills la bona convivència i tantes i tantes coses de les quals hauríem de saber agrair a Déu, si ens esforcéssim
a fer un breu exercici cada dia.