dissabte, 26 d’abril del 2014

UNA FORMA INSÒLITA DE VIDA

Apunts, 11a  Trobada (Curs 2013-2014).

«Les Escriptures donen sentit a la vida terrena de Jesús, i aquesta vida dóna sentit a les Escriptures» (E.Charpentier, Para leer el NT, p.54).
 
L’esquema èxode-terra promesa.- Les primeres experiències de fe en el Déu bíblic venien de la història; experiències de “sortida”, de posar-se a caminar a la recerca lenta d’una meta confusa. Així ho van fer els primers creients Abraham i Moisès. Abraham, creu escoltar una veu que li diu “surt”. Moisés, creu sentir una veu que el convoca a escoltar «el clam d’un poble oprimit». Segles més tard s’acompleix la promesa de Jahvé: «alliberaré el meu poble» El poble de Moisès es retroba en una terra nova, cridat a establir-hi un poble en igualtat i justícia, on no hi hagi pobres i, si n’hi ha, se’ls atengui (Dt 15,11); on els conflictes es resolguin per jutges carismàtics i no per poders totalitaris establerts. El camí va haver de vèncer una dura etapa de desert, amb temptacions i desesperació, però també, enyorant la comoditat perduda malgrat ser esclaus.  
 
L’esquema exili-retorn.- L’exili a Babilònia va ser per a Israel una temptació que semblava anunciar l’abandonament de Déu i el fracàs de la fe jueva. No obstant, l’exili va ser una gran font d’experiència de Déu. Jeremies els va ensenyar a acceptar el desterrament (Jr 29) enfront dels «profetes de Babilònia» que anunciaven un retorn immediat i triomfal. L’acceptació de l’exili va ensenyar al poble la seva llarga trajectòria d’infidelitat. I que Déu és un Déu de tots els homes, malgrat que hi hagi maldat. «Perquè, de fet, tots els estrangers són incircumcisos, i el mateix poble d’Israel és incircumcís de cor» (Jr 9,24). Jeremies els va ensenyar, també, que els que semblaven grans enemics de Déu, com Nabucodonosor, podien ser vistos com servents de Déu enviats per Ell i no com a mers enemics a eliminar Potser Marx, o Freud, o Nietzsche, hagin estat enviats per Déu per a purificar l’Església.
 
A l’exili, Israel va aprendre la seva missió històrica que Isaïes concreta en el «Servent de Jahvè»: treballar per implantar la justícia en totes les nacions, sense violència, sense trencar cap llavor i sense desànim, malgrat les dificultats. I, encarnar aquella figura que assumeix els pecats del món fins a perdre la vida per ells, i es converteix en salvació de tots.
 
“El nou poble de Déu” no hauria d’oblidar la purificació d’aquell exili. L’Església de Jesús ha comès un pecat històric similar al d’Israel amb la monarquia: l’aliança (i després identificació) amb els poders d’aquesta terra: Constantí, Carlemany i el poder temporal dels papes. Amb moments d’esplendor, però seguits d’una sèrie de desastres (corrupció, cismes, etc.
 
L’esquema mort-resurrecció.- Jesús apareix en aquest context històric. I en ell es repetiran els esquemes. La primera investigació sobre Jesús (va tenir encerts) però va errar en prescindir d’aquest context i mirar els Evangelis com si haguessin estat escrits en qualsevol universitat alemanya del segle XIX. Jesús, és la (“justícia de Déu”). Mateu ens el presenta com un nou Moisès, un autèntic Profeta i el veritable Servent de Jahvè.
a)   Com Moisès, Jesús encarna l’esquema de
      l’Èxode: sortir cap a la terra promesa será ara seguir
      Jesús.
b)   Com vertader profeta, enfront de la “falsa profecia” de
      sacerdots i saduceus, denunciant el “vaticà” d’aquell
      temps: que «mata els profetes i assassina els enviats
      de Déu».
   c)  Com a Servent de Jahvé, va venir a servir i no a ser
        servit. I servir, carregant-se sobre les espatlles totes les
        misèries i dolors de la humanitat sofrent, fins a donar la
        vida.
 
Mateu (Cap.16. 16-17) presenta Jesús felicitant Pere per la seva fe (Mt 16,16-17) I, titllant-lo de satanàs (Mt 16,22) perquè actua fora del pensament de Déu, com en la falsa ortodoxia.

Salvador Sol (Font: González faus, Por de Jesús, QCJ nº 163)