«Les
Escriptures donen sentit a la vida terrena de Jesús, i aquesta vida dóna sentit
a les Escriptures» (E.Charpentier, Para
leer el NT, p.54).
L’esquema èxode-terra promesa.- Les primeres
experiències de fe en el Déu bíblic venien de la història; experiències de
“sortida”, de posar-se a caminar a la recerca lenta d’una meta confusa. Així ho
van fer els primers creients Abraham i Moisès. Abraham, creu escoltar una veu
que li diu “surt”. Moisés, creu sentir una veu que el convoca a escoltar «el
clam d’un poble oprimit». Segles més tard s’acompleix la promesa de Jahvé: «alliberaré
el meu poble» El poble de Moisès es retroba en una terra nova, cridat a
establir-hi un poble en igualtat i justícia, on no hi hagi pobres i, si n’hi
ha, se’ls atengui (Dt 15,11); on els conflictes es resolguin per jutges
carismàtics i no per poders totalitaris establerts. El camí va haver de vèncer
una dura etapa de desert, amb temptacions i desesperació, però també, enyorant
la comoditat perduda malgrat ser esclaus.
L’esquema exili-retorn.- L’exili a
Babilònia va ser per a Israel una temptació que semblava anunciar
l’abandonament de Déu i el fracàs de la fe jueva. No obstant, l’exili va ser
una gran font d’experiència de Déu. Jeremies els va ensenyar a acceptar el
desterrament (Jr 29) enfront dels «profetes de Babilònia» que anunciaven un
retorn immediat i triomfal. L’acceptació de l’exili va ensenyar al poble la
seva llarga trajectòria d’infidelitat. I que Déu és un Déu de tots els homes, malgrat
que hi hagi maldat. «Perquè, de fet, tots els estrangers són incircumcisos, i
el mateix poble d’Israel és incircumcís de cor» (Jr 9,24). Jeremies
els va ensenyar,
també, que els que semblaven grans enemics de Déu, com Nabucodonosor, podien
ser vistos com servents de Déu enviats per Ell i no com a mers enemics a
eliminar Potser Marx, o Freud, o Nietzsche, hagin estat enviats per
Déu per a purificar l’Església.
A
l’exili, Israel va aprendre la seva missió històrica que Isaïes concreta en el «Servent
de Jahvè»: treballar per implantar la justícia en totes les nacions, sense
violència, sense trencar cap llavor i sense desànim, malgrat les dificultats.
I, encarnar aquella figura que assumeix els pecats del món fins a perdre la
vida per ells, i es converteix en salvació de tots.
“El
nou poble de Déu” no hauria d’oblidar la purificació d’aquell exili. L’Església
de Jesús ha comès un pecat històric similar al d’Israel amb la monarquia:
l’aliança (i després identificació) amb els poders d’aquesta terra: Constantí, Carlemany
i el poder temporal dels papes. Amb moments d’esplendor, però seguits d’una
sèrie de desastres (corrupció, cismes, etc.
L’esquema mort-resurrecció.- Jesús
apareix en aquest context històric. I en ell es repetiran els esquemes. La primera
investigació sobre Jesús (va tenir encerts) però va errar en prescindir
d’aquest context i mirar els Evangelis com si haguessin estat escrits en
qualsevol universitat alemanya del segle XIX. Jesús, és la (“justícia de Déu”).
Mateu ens el presenta com un nou Moisès, un autèntic Profeta i el veritable
Servent de Jahvè.
a) Com Moisès, Jesús encarna l’esquema de
l’Èxode: sortir cap a la terra promesa será ara seguir
Jesús.
b) Com vertader profeta, enfront de la “falsa
profecia” de
sacerdots i saduceus, denunciant el “vaticà” d’aquell
temps: que «mata els profetes i
assassina els enviats
de Déu».
c) Com a Servent
de Jahvé, va venir a servir i no a ser
servit. I servir, carregant-se sobre les espatlles totes les
misèries i
dolors de la humanitat sofrent, fins a donar la
vida.
Mateu
(Cap.16. 16-17) presenta Jesús felicitant Pere per la seva fe (Mt 16,16-17) I, titllant-lo
de satanàs (Mt 16,22) perquè actua fora del pensament
de Déu, com en la falsa ortodoxia.
Salvador Sol (Font: González faus, Por de Jesús, QCJ nº 163)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada