LA CREU ÉS UNA ALTRA COSA

Comentari a l’evangeli (Mt 16,21-27) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d'anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!». Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».

Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l'home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres».

Comentari.-

És difícil no sentir confusió i malestar en escoltar una vegada més les paraules de Jesús: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Entenem molt bé la reacció de Pere, que, en sentir Jesús parlar de rebuig i patiment, «el prengué a part i es posà a renyar-lo». El teòleg màrtir Dietrich Bonhoeffer diu que aquesta reacció de Pere «prova que, des del principi, l’Església s’ha escandalitzat del Crist sofrent. No vol que el Senyor li imposi la llei del patiment».

Aquest escàndol es pot fer avui insuportable per als qui vivim en allò que Leszek Kolakowsky anomena «la cultura d’analgèsics», aquesta societat obsessionada per eliminar el patiment i malestar per mitjà de tota mena de drogues, narcòtics i evasions.

Si volem clarificar quina ha de ser l’actitud cristiana, hem de comprendre bé en què consisteix la creu per al cristià, ja que pot passar que nosaltres la posem on Jesús mai no la va posar.

Nosaltres anomenem fàcilment «creu» tot allò que ens fa patir, fins i tot aquest patiment que apareix a la nostra vida generat pel nostre propi pecat o la nostra manera equivocada de viure. Però no hem de confondre la creu amb qualsevol desgràcia, contrarietat o malestar que es produeix a la vida.

La creu és una altra cosa. Jesús crida els seus deixebles perquè el segueixin fidelment i es posin al servei d’un món més humà: el regne de Déu. Això és el primer. La creu no és sinó el patiment que ens arribarà com a conseqüència del seguiment; el destí dolorós que haurem de compartir amb Crist si seguim realment els seus passos. Per això no hem de confondre el «prendre la creu» amb postures masoquistes, una falsa mortificació o el que P. Evdokimov anomena «ascetisme barat» i individualista.

D’altra banda, hem d’entendre correctament «negar-se a si mateix» que demana Jesús per portar la creu i seguir-lo. «Negar-se a si mateix» no significa mortificar-se de qualsevol manera, castigar-se a si mateix i, encara menys, anul·lar-se o autodestruir-se. «Negar-se a si mateix» és no viure pendent d’un mateix, oblidar-se del propi «ego», per construir l’existència sobre Jesucrist. Alliberar-nos de nosaltres mateixos per adherir-nos-hi radicalment. Dit d’una altra manera, «prendre la creu» significa seguir Jesús disposats a assumir la inseguretat, la conflictivitat, el rebuig o la persecució que va haver de patir el mateix Crucificat.

Però els creients no vivim la creu com a derrotats, sinó com a portadors d’una esperança final. Tothom que perdi la vida per Jesucrist la trobarà. El Déu que va ressuscitar Jesús ens ressuscitarà també a nosaltres a una vida plena.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de setembre XXI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “La creu és una altre cosa”, té com a fonament els fragments (21-27) dels capítol 16 de l’evangeli de Mateu.

Una homilia, la d’aquest proper diumenge, que desqualifica una metodologia implantada en una gran majoria de convents i seminaris, on als novicis/es i seminaristes se’ls inculcava a posar-se silicis per mortificar el cos, doncs no és aquest el patiment que Jesús no ens demana: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Segons el teòleg Dietrich Bonhoeffer, diu que la reacció de Pere «prova que, des del principi, l’Església s’ha escandalitzat del Crist sofrent. No vol que el Senyor li imposi la llei del patiment». Malauradament, això és així, no entre els pobres i marginats, sinó justament entre una bona part de bisbes, cardenals i alts membres de la jerarquia eclesiàstica. Aquest escàndol es pot fer avui insuportable per als qui vivim en allò que Leszek Kolakowsky anomena «la cultura d’analgèsics» L’homilia ho recalca molt bé: Si volem clarificar quina ha de ser l’actitud cristiana, hem de comprendre bé en què consisteix la creu per al cristià, ja que pot passar que nosaltres la posem on Jesús mai no la va posar. Cal, conseqüentment: no confondre la creu amb qualsevol desgràcia, contrarietat o malestar que es produeix a la vida. 

Tal i com ens diu l’homilia: La creu és una altra cosa. Jesús crida els seus deixebles perquè el segueixin fidelment i es posin al servei d’un món més humà: el regne de Déu. Això és el primer. La creu no és sinó el patiment que ens arribarà com a conseqüència del seguiment; el destí dolorós que haurem de compartir amb Crist si seguim realment els seus passos. Com comentàvem unes ratlles més amunt: «Negar-se a si mateix» no significa mortificar-se de qualsevol manera, castigar-se a si mateix i, encara menys, anul·lar-se o autodestruir-se. «Negar-se a si mateix» és no viure pendent d’un mateix, oblidar-se del propi «ego», per construir l’existència sobre Jesucrist. Dit d’una altra manera, «prendre la creu» significa seguir Jesús disposats a assumir la inseguretat, la conflictivitat, el rebuig o la persecució que va haver de patir el mateix Crucificat. 

L’homilia, però, conclou amb un to pessimista, tot al contrari: Els creients no vivim la creu com a derrotats, sinó com a portadors d’una esperança final. Tothom que perdi la vida per Jesucrist la trobarà. El Déu que va ressuscitar Jesús ens ressuscitarà també a nosaltres a una vida plena.  

Al·leluia Cf. Ef 1,17-18

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.

A aquesta homilia que una vegada més és l’antítesi dels soporífers o d’una dosi de tranquil·litzants, avui m’ha semblat adient afegir als meus comentaris, un fragment de la carta de Pau als cristians de Roma: “Germans, per l'amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.          

 LA NOSTRA IMATGE DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 16,13-20) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

Comentari.-

La pregunta de Jesús: «I vosaltres, qui dieu que soc?», continua demanant encara una resposta als creients del nostre temps. No tots tenim la mateixa imatge de Jesús. I això no només pel caràcter inesgotable de la seva personalitat, sinó, sobretot, perquè cadascú anem elaborant la nostra imatge de Jesús a partir dels nostres interessos i preocupacions, condicionats per la nostra psicologia personal i el medi social a què pertanyem, i marcats per la formació religiosa que hem rebut.

I, tanmateix, la imatge de Crist que puguem tenir cadascú té importància decisiva per a la nostra vida, ja que condiciona la nostra manera d’entendre i de viure la fe. Una imatge empobrida, unilateral, parcial o falsa de Jesús ens conduirà a una vivència empobrida, unilateral, parcial o falsa de la fe. Per això és important evitar possibles deformacions de la nostra visió de Jesús i de purificar la nostra adhesió a ell.

D’altra banda, és pura il·lusió pensar que hom creu en Jesucrist perquè «creu» en un dogma o perquè està disposat a creure «en allò que la santa Mare Església creu». En realitat, cada creient creu en allò que creu ell, és a dir, en allò que personalment va descobrint en el seu seguiment a Jesucrist, encara que, naturalment, ho faci dins de la comunitat cristiana.

Per desgràcia, són força els cristians que entenen i viuen la seva religió de tal manera que, probablement, mai no podran tenir una experiència una mica viva del que és trobar-se personalment amb Crist.

Ja en una època molt primerenca de la seva vida s’han fet una idea infantil de Jesús, quan potser encara no s’havien plantejat amb prou lucidesa les qüestions i preguntes a què Crist pot respondre.

Més tard ja no han tornat a repensar la seva fe en Jesucrist, bé perquè la consideren una cosa trivial i sense cap importància per a les seves vides, bé perquè no s’atreveixen a examinar-la amb serietat i rigor, bé perquè s’acontenten de conservar-la de manera indiferent i apàtica, sense ressò en el seu ésser.

Malauradament no sospiten allò que Jesús podria ser per a ells. Marcel Légaut escrivia aquesta frase dura, però potser molt real: «Aquests cristians ignoren qui és Jesús i estan condemnats per la seva mateixa religió a no descobrir-ho mai».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaun¡me Rocabert

Novament en l’homilia d’aquest proper diumenge, no es limita a plantejar-nos superficialment qüestions importants de la nostra fe, ni obviar el què comporta ser cristià. Malauradament en molts moments de la nostra infantesa, se’ns ensenyava una religió de conveniències, d’acord amb el que el  nacionalcatolicisme (una mena de conxorxa entre la dictadura i els bisbes) l’interessava fer creure. O sigui que, per cap

circumstància els creients tinguessin la més mínima possibilitat d’adquirir uns coneixements que podrien

desestabilitzar al règim. Avui, sortosament, la cosa ha canviat pels que intenten aprofundir en qualsevol matèria, per així allunyar-se de la tendenciosa ignorància que interès.sa als poders. Tornant a l’homilia, d’entrada i sense embuts, Jesús ens pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?», continua demanant encara una resposta als creients del nostre temps. No tots tenim la mateixa imatge de Jesús. I això no només pel

caràcter inesgotable de la seva personalitat, sinó, sobretot, perquè cadascú anem elaborant la nostra imatge de Jesús a partir dels nostres interessos i preocupacions, condicionats per la nostra psicologia personal i el medi social a què pertanyem, i marcats per la formació religiosa que hem rebut.

Malauradament no en som conscients, però és tenir o no tenir un coneixement el més aproximat de Jesús és vital per a la nostra vida: Per això és important evitar possibles deformacions de la nostra visió de Jesús i de purificar la nostra adhesió a ell. D’altra banda, és pura il·lusió pensar que hom creu en Jesucrist perquè «creu» en un dogma o perquè està disposat a creure «en allò que la santa Mare Església creu». En realitat, cada creient creu en allò que creu ell, és a dir, en allò que personalment va descobrint en el seu seguiment a Jesucrist, encara que, naturalment, ho faci dins de la comunitat cristiana.

Ho hem dit moltes vegades, certament, però, sovint la religió oficial (la de casa nostra), és la que més interessa a la Conferència episcopal espanyola, potser la més carca a nivell europeu. Per desgràcia, són força els cristians que entenen i viuen la seva religió de tal manera que, probablement, mai no podran tenir una experiència una mica viva del que és trobar-se personalment amb Crist. Ja en una època molt primerenca de la seva vida s’han fet una idea infantil de Jesús, quan potser encara no s’havien plantejat amb prou lucidesa les qüestions i preguntes a què Crist pot respondre.

L’homilia conclou amb una frase força lapidària, per a totes i tots aquells que de Jesús, només en tenen allò que els hi van mal explicar en la seva etapa de catequesi: Malauradament no sospiten allò que Jesús podria ser per a ells. Marcel Légaut escrivia aquesta frase dura, però potser molt real: «Aquests cristians ignoren qui és Jesús i estan condemnats per la seva mateixa religió a no descobrir-ho mai».

Al·leluia Mt 16,18

Tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Una vegada més les homilies del Pagola o dels seus col·laboradors, no ens deixen indiferents, car intenten

sacsejar-nos, potser només a pocs, però el ser cristià, a diferència de ser d’una determinada religió, no ha

estat mai un moviment de masses, malgrat que el gran objectiu sigui establir el Regne de Déu entre

nosaltres, o sigui el Regne de Pau, d’Amor i de Justícia.

 DEMANAR AMB FE

Comentari a l’evangeli (Mt 15,21-28) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d'allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d'una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l'instant es posà bona la seva filla.

Comentari.-

L’oració de petició ha estat objecte d’una forta crítica al llarg d’aquests anys. L’home il·lustrat de l’època moderna no encerta a posar-se en actitud de súplica davant Déu, ja que sap que Déu no alterarà el curs natural dels esdeveniments per atendre els seus desitjos.

La natura és una màquina que funciona segons unes lleis naturals, i l’home és l’únic ésser que pot actuar i transformar, només en part, el món i la història amb la seva intervenció.

Aleshores l’oració de petició queda arraconada per cultivar altres formes de pregària com la lloança, l’acció de gràcies o l’adoració, que es poden harmonitzar millor amb el pensament modern.

Altres vegades la súplica de la criatura al seu Creador queda substituïda per la meditació o la immersió de l’ànima en Déu, últim misteri de l’existència i font de tota vida.

Tanmateix, la pregària de súplica, tan controvertida pels possibles malentesos, és decisiva per expressar i viure des de la fe la nostra dependència creatural davant Déu.

No és estrany que Jesús mateix lloï la fe gran d’una dona senzilla que sap suplicar de manera insistent la seva ajuda. A Déu se’l pot invocar des de qualsevol situació. Des de la felicitat i des de l’adversitat; des del benestar i des del patiment.

L’home o la dona que eleva a Déu la seva petició no s’adreça a un ésser apàtic o indiferent al patiment de les seves criatures, sinó a un Déu que pot sortir del seu ocultament i manifestar la seva proximitat als qui el supliquen.

Doncs d’això es tracta. No d’utilitzar Déu per aconseguir els nostres objectius, sinó de cercar i demanar la proximitat de Déu en aquella situació. I l’experiència de la proximitat de Déu no depèn primàriament de si es compleixen els nostres desitjos.

El creient pot experimentar de moltes maneres la proximitat de Déu, independentment de com es resolgui el nostre problema. Recordem la sàvia advertència de sant Agustí: «Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa».

Aquest no és el temps del compliment definitiu. El mal no és vençut de manera total. L’orant experimenta la contradicció entre la desgràcia que pateix i la salvació definitiva promesa per Déu. Per això tota súplica i petició concreta a Déu queda sempre envoltada d’aquesta gran súplica que ens va ensenyar el mateix Jesús: «Vingui a nosaltres el vostre regne», el regne de la salvació i de la vida definitiva.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia per el proper diumenge, en proposa una reflexió sobre la pregaria al Pare Déu, avui malauradament. Si fem cas de la desconnexió amb la religió de les noves generacions, la pregaria també estaria, suposadament, en alarmant retrocés, però jo no soc ningú per fer cap afirmació sobre aquesta qüestió. La pregaria o la súplica amb Déu és una qüestió molt personal, molt íntima i difícilment podem afirmar si l’home i la dona dels nostres temps connecta o no amb Déu. L’homilia, però, ens intenta indicar els paràmetres en el què s’ha de situar la pregaria, com podria ser: la súplica de la criatura al seu Creador pot queda substituïda per la meditació o la immersió de l’ànima en Déu, últim misteri de l’existència i font de tota vida.

Tanmateix, la pregària de súplica, tan controvertida pels possibles malentesos, és decisiva per expressar i viure des de la fe la nostra dependència de creatures davant Déu. No és estrany que Jesús mateix lloï la fe gran d’una dona senzilla que sap suplicar de manera insistent la seva ajuda. A Déu se’l pot invocar des de qualsevol situació. Des de la felicitat i des de l’adversitat; des del benestar i des del patiment.

Cal tenir en compte, ens diu l’homilia que: 1.- L’home o la dona que eleva a Déu la seva petició no s’adreça a un ésser apàtic o indiferent al patiment de les seves criatures, sinó a un Déu que pot sortir del seu ocultament i manifestar la seva proximitat als qui el supliquen. Doncs d’això es tracta. No d’utilitzar Déu per aconseguir els nostres objectius, sinó de cercar i demanar la proximitat de Déu en aquella situació. I l’experiència de la proximitat de Déu no depèn primàriament de si es compleixen els nostres desitjos. 2.- «Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa».

La pregaria, ens recorda l’homilia: que cal demanar amb fe, conseqüentment com a tal acte de fe: L’orant experimenta la contradicció entre la desgràcia que pateix i la salvació definitiva promesa per Déu. Per això tota súplica i petició concreta a Déu queda sempre envoltada d’aquesta gran súplica que ens va ensenyar el mateix Jesús: «Vingui a nosaltres el vostre regne», el regne de la salvació i de la vida definitiva.

Al·leluia Mt 4,23

Jesús predicava la Bona Nova del Regne, i guaria en el poble tota malaltia.

Una molt adequada homilia, especialment per clarificar i superar els mal entesos que molt sovint hem tingut totes i tots sobre aquesta qüestió vital de la relació de qualsevol de nosaltres amb el Creador. Pregar no és per demanar foteses ni perquè ens toqui la loteria. És per intentar superar una malaltia, o per poder superar les conseqüències d’un esdeveniment terrorífic, així com per demanar recuperar la fe perduda etc.

«Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa» deia Sant Agustí.

 ABANS D’ENFONSAR-SE

Cmentari a l’evangeli (Mt 14,22-33) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren, s'esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s'acovardí i començà d'enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l'instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».

Comentari.-

És sorprenent l’actualitat que adquireix en aquests temps de crisi religiosa el relat de la tempesta al llac de Galilea. Mateu descriu amb trets encertats la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat de la mar; la barca està «sacsejada per les onades», desbordada per forces adverses; «el vent és contrari», tot es gira en contra; és «negra nit», les tenebres impedeixen veure l’horitzó.

Així viuen no pocs creients el moment actual. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sotmesa a tota mena d’acusacions i sospites. Es parla del cristianisme com d’una «religió terminal» que pertany al passat; es diu que estem entrant en una «era postcristiana» (E. Poulat). En alguns neix l’interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».

La reacció de Jesús és immediata: «Coratge! Soc jo. No tingueu por.» Animat per aquestes paraules, Pere fa a Jesús una petició inaudita: «Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua». No sap si Jesús és un fantasma o algú real, però vol comprovar que s’hi pot anar caminant, no sobre terra ferma, sinó sobre l’aigua, no recolzant-se en arguments segurs, sinó en la feblesa de la fe.

Així el creient viu la seva adhesió a Crist en moments de crisi i de foscor. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a la nostra salvació. No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per experiència que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en la seva paraula.

No és fàcil viure aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere «va sentir la força del vent», «es va espantar» i «començà d’enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-se només en la força del mal, deixar-se paralitzar per la por i enfonsar-se en la desesperança.

Pere reacciona i, abans d’enfonsar-se del tot, crida: «Senyor, salva’m». La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor, salva’m». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, alhora que ens diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per. Jaume Rocabert

Que en l’actualitat vivim una crisi de fe i/o de religió que mai havia estat pronunciada, tant entre les persones de més de 50/60 anys, però molt especialment entre el jovent. (la concentració de jovent aquest darrer cap de setmana en la trobada a Lisboa amb el papa Francesc, no ens enganyem: “una flor no fa estiu”!). El que intenta l’homilia és, fer servir l’exemple del text de Mateu per fer-nos veure que els dubtes, la por, la incertesa són fenòmens humans que requereixen arropar-se justament amb la fe, per sortir del pou de les inseguretats i dels temors: És sorprenent l’actualitat que adquireix en aquests temps de crisi religiosa el relat de la tempesta al llac de Galilea. Mateu descriu amb trets encertats la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat de la mar; la barca està «sacsejada per les onades», desbordada per forces adverses; «el vent és contrari», tot es gira en contra; és «negra nit», les tenebres impedeixen veure l’horitzó.

És cert com ens explica l’homilia que avui viuen no pocs creients el moment actual. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sotmesa a tota mena d’acusacions i sospites. Es parla del cristianisme com d’una «religió terminal» que pertany al passat; es diu que estem entrant en una «era post-cristiana» (E. Poulat). Tant que en no pocs neix l’interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».

Què ens diu Jesús, quan ens trobem en aquesta situació: «Coratge! Soc jo. No tingueu por.» Així el creient viu la seva adhesió a Crist en moments de crisi i de foscor. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a la nostra salvació. No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per experiència que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en la seva paraula.

Certament, tal com expressa l’homilia: No és fàcil viure aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere «va sentir la força del vent», «es va espantar» i «començà d’enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-se només en la força del mal, deixar-se paralitzar per la por i enfonsar-se en la desesperança. Pere reacciona i, abans d’enfonsar-se del tot, crida: «Senyor, salva’m».

Es podria creure que el que ens exposa l’homilia és una faula i que quan hom s’ha desviat del camí i s’ha desanimat per culpa de les grans contradiccions que avui tothom coneix del si del catolicisme i qualsevol altre religió, ja no hi ha possibilitats de retorn justament per les grans decepcions que ens ha proporcionat, però no és en la religió amb qui hem de creure, sinó en Jesús. Val la pena deixar clar que som molts els que en el transcurs de la nostra vida, hem caigut en el pou del desànim i de la no esperança, però sempre hi ha un camí de retorn, si en aquesta situació, aixeques els ulls tot intentant veure com el Pare ens està oferint la seva ma paternal per retornar-nos al camí. La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor, salva’m». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, alhora que ens diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?».

Al·leluia Salm 129,5

Confio en el Senyor,

confio en la seva paraula.

Una molt bonica i esperançadora homilia que quan tot sembla que s’enfonsa al nostra entorn, només un sincer desig de voler trobar el camí, sempre hi ha la ma estesa que – no en tinguis el menor dubte- que el teu desig de retornar al camí, et serà complagut. Això no vol dir que a partir d’aquest moment tot seran flors i violes. De nou en el camí, seguirem trobant-t’hi pedregam i pujades i baixades, però a ben segur que per poc que t’esforcis mai més deixaràs de tenir tota la capacitat intacte per seguir a Jesús. També ens hi podrà ajudar, si finalment el papa Francesc aconsegueix que se celebri el Camí Sinodal previst pel 2024 i que, amb l’ajuda de Déu, esperem que es puguin portar a bon port les urgents reformes que requereix el envellit i tronat vaixell del catolicisme per tornar a navegar a la velocitat de creuer que es requereixen en els temps actuals. Que Déu nostre Senyor hi faci més que nosaltres.

 POR A JESÚS

Festa de la TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR (Mt 17,1-9)

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

Comentari de José Antonio Pagola.-

L’escena coneguda com «la transfiguració de Jesús» conclou d’una manera inesperada. Una veu des de d’alt deixa els deixebles astorats: ««Aquest és el meu Fill, el meu estimat»: el que té el rostre transfigurat. «Escolteu-lo a ell». No a Moisès, el legislador. No a Elies, el profeta. Escolteu Jesús. Només a ell.

«En sentir això, els deixebles es prosternaren de front a terra», espantats. Els frapa la presència propera del misteri de Déu, però també els fa por haver de viure a partir d’ara escoltant només a Jesús. L’escena és insòlita: els deixebles preferits de Jesús caiguts per terra, atemorits, sense atrevir-se a reaccionar davant de la veu de Déu.

L’actuació de Jesús és commovedora: «S’apropa» perquè sentin la seva presència amistosa. «Els toca» per a infondre’ls força i confiança. I els hi diu unes paraules inoblidables: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Poseu-vos drets i seguiu-me. No tingueu por de viure escoltant-me a mi.

Resulta ja difícil amagar-ho. A l’Església tenim por a escoltar Jesús. Una por soterrada que ens està paralitzant fins a impedir-nos que avui visquem en pau , confiança i audàcia seguint els passos de Jesús, el nostre únic Senyor.

Tenim por a la innovació, però no a l’immobilisme que ens allunya cada cop més dels homes i dones d’avui. Diríem que l’únic que ens cal fer en aquest temps de canvis profunds és conservar i repetir el passat. Què s’amaga darrera d’aquesta por? Seguim amb fidelitat a Jesús o tenim por a posar en «bots vells» el «vi nou» de l’Evangeli?

¿Tenim por a unes celebracions més vives, creatives i expressives de la fe dels creients d’avui, i no ens preocupa l'avorriment generalitzat de tants bons cristians que no poden sintonitzar ni vibrar amb el que allà s’està celebrant?. ¿Som més fidels a Jesús donant preferència a les normes litúrgiques, o ens fa por «fer memòria» d’ell celebrant la nostra fe amb més veritat i creativitat?

Tenim por a la llibertat dels creients. Ens neguiteja que el poble de Déu recuperi la paraula i digui en veu alta les seves aspiracions, o que els laics assumeixin responsabilitats escoltant la veu de la seva consciència. En alguns creix el recel davant de religiosos i religioses que busquen ser fidels al carisma profètic que han rebut de Déu. ¿Ens fa por escoltar allò que l’Esperit pugui estar dient a les nostres esglésies? ¿No tenim por a apagar l’Esperit en el poble de Déu?

En el centre de l’Església Jesús segueix viu, però necessitem sentir amb més fe la seva presència i escoltar sense por les seves paraules: «Aixequeu-vos, no tingueu por»