LA CREU ÉS UNA ALTRA COSA

Comentari a l’evangeli (Mt 16,21-27) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d'anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!». Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».

Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l'home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres».

Comentari.-

És difícil no sentir confusió i malestar en escoltar una vegada més les paraules de Jesús: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Entenem molt bé la reacció de Pere, que, en sentir Jesús parlar de rebuig i patiment, «el prengué a part i es posà a renyar-lo». El teòleg màrtir Dietrich Bonhoeffer diu que aquesta reacció de Pere «prova que, des del principi, l’Església s’ha escandalitzat del Crist sofrent. No vol que el Senyor li imposi la llei del patiment».

Aquest escàndol es pot fer avui insuportable per als qui vivim en allò que Leszek Kolakowsky anomena «la cultura d’analgèsics», aquesta societat obsessionada per eliminar el patiment i malestar per mitjà de tota mena de drogues, narcòtics i evasions.

Si volem clarificar quina ha de ser l’actitud cristiana, hem de comprendre bé en què consisteix la creu per al cristià, ja que pot passar que nosaltres la posem on Jesús mai no la va posar.

Nosaltres anomenem fàcilment «creu» tot allò que ens fa patir, fins i tot aquest patiment que apareix a la nostra vida generat pel nostre propi pecat o la nostra manera equivocada de viure. Però no hem de confondre la creu amb qualsevol desgràcia, contrarietat o malestar que es produeix a la vida.

La creu és una altra cosa. Jesús crida els seus deixebles perquè el segueixin fidelment i es posin al servei d’un món més humà: el regne de Déu. Això és el primer. La creu no és sinó el patiment que ens arribarà com a conseqüència del seguiment; el destí dolorós que haurem de compartir amb Crist si seguim realment els seus passos. Per això no hem de confondre el «prendre la creu» amb postures masoquistes, una falsa mortificació o el que P. Evdokimov anomena «ascetisme barat» i individualista.

D’altra banda, hem d’entendre correctament «negar-se a si mateix» que demana Jesús per portar la creu i seguir-lo. «Negar-se a si mateix» no significa mortificar-se de qualsevol manera, castigar-se a si mateix i, encara menys, anul·lar-se o autodestruir-se. «Negar-se a si mateix» és no viure pendent d’un mateix, oblidar-se del propi «ego», per construir l’existència sobre Jesucrist. Alliberar-nos de nosaltres mateixos per adherir-nos-hi radicalment. Dit d’una altra manera, «prendre la creu» significa seguir Jesús disposats a assumir la inseguretat, la conflictivitat, el rebuig o la persecució que va haver de patir el mateix Crucificat.

Però els creients no vivim la creu com a derrotats, sinó com a portadors d’una esperança final. Tothom que perdi la vida per Jesucrist la trobarà. El Déu que va ressuscitar Jesús ens ressuscitarà també a nosaltres a una vida plena.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de setembre XXI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “La creu és una altre cosa”, té com a fonament els fragments (21-27) dels capítol 16 de l’evangeli de Mateu.

Una homilia, la d’aquest proper diumenge, que desqualifica una metodologia implantada en una gran majoria de convents i seminaris, on als novicis/es i seminaristes se’ls inculcava a posar-se silicis per mortificar el cos, doncs no és aquest el patiment que Jesús no ens demana: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Segons el teòleg Dietrich Bonhoeffer, diu que la reacció de Pere «prova que, des del principi, l’Església s’ha escandalitzat del Crist sofrent. No vol que el Senyor li imposi la llei del patiment». Malauradament, això és així, no entre els pobres i marginats, sinó justament entre una bona part de bisbes, cardenals i alts membres de la jerarquia eclesiàstica. Aquest escàndol es pot fer avui insuportable per als qui vivim en allò que Leszek Kolakowsky anomena «la cultura d’analgèsics» L’homilia ho recalca molt bé: Si volem clarificar quina ha de ser l’actitud cristiana, hem de comprendre bé en què consisteix la creu per al cristià, ja que pot passar que nosaltres la posem on Jesús mai no la va posar. Cal, conseqüentment: no confondre la creu amb qualsevol desgràcia, contrarietat o malestar que es produeix a la vida. 

Tal i com ens diu l’homilia: La creu és una altra cosa. Jesús crida els seus deixebles perquè el segueixin fidelment i es posin al servei d’un món més humà: el regne de Déu. Això és el primer. La creu no és sinó el patiment que ens arribarà com a conseqüència del seguiment; el destí dolorós que haurem de compartir amb Crist si seguim realment els seus passos. Com comentàvem unes ratlles més amunt: «Negar-se a si mateix» no significa mortificar-se de qualsevol manera, castigar-se a si mateix i, encara menys, anul·lar-se o autodestruir-se. «Negar-se a si mateix» és no viure pendent d’un mateix, oblidar-se del propi «ego», per construir l’existència sobre Jesucrist. Dit d’una altra manera, «prendre la creu» significa seguir Jesús disposats a assumir la inseguretat, la conflictivitat, el rebuig o la persecució que va haver de patir el mateix Crucificat. 

L’homilia, però, conclou amb un to pessimista, tot al contrari: Els creients no vivim la creu com a derrotats, sinó com a portadors d’una esperança final. Tothom que perdi la vida per Jesucrist la trobarà. El Déu que va ressuscitar Jesús ens ressuscitarà també a nosaltres a una vida plena.  

Al·leluia Cf. Ef 1,17-18

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.

A aquesta homilia que una vegada més és l’antítesi dels soporífers o d’una dosi de tranquil·litzants, avui m’ha semblat adient afegir als meus comentaris, un fragment de la carta de Pau als cristians de Roma: “Germans, per l'amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.