ESCOLTAR LA VEU DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Jn 10,1-10) per J.A.Pagola

Veure evangeli:

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

Comentari:

En alguns àmbits de l’Església s’insisteix més que mai en la necessitat d’un magisteri eclesiàstic fort per dirigir els fidels enmig de la crisi actual. Aquestes crides no aconsegueixen, però, aturar la seva creixent «devaluació» entre amplis sectors de cristians.

De fet, no poques intervencions dels bisbes provoquen reaccions oposades. Uns les lloen amb fervor, altres les critiquen durament, i la majoria les obliden pocs dies després. Mentrestant, a l’evangeli se’ns recorden unes paraules de Jesús que ens interpel·len a tots: «Les ovelles segueixen el pastor perquè reconeixen la seva veu».

El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions.

Això exigeix no confondre sense més ni més la veu de Jesucrist amb qualsevol paraula que es pronuncia a l’Església. No hem de donar per suposat que en tota intervenció dels bisbes, en tota predicació dels capellans, en tot escrit dels teòlegs o en tota exposició dels catequistes, s’està escoltant fidelment la veu de Jesús.

Sempre hi ha un risc. Que omplim l’Església d’escrits i cartes pastorals, de documents i llibres de teologia, de catequesi i predicacions, substituint amb el nostre soroll la veu inconfusible de Jesús, el nostre únic mestre. Ho recordava una vegada i una altra el bisbe sant Agustí: «Tenim un sol mestre. I, sota ell, tots som condeixebles. No ens vam constituir en mestres pel fet de parlar des de la trona. El veritable Mestre parla des de dins».

Ens hem de preguntar si la paraula que se sent a l’Església prové de Galilea i neix de l’Esperit del Ressuscitat. Això és decisiu, ja que el magisteri, la predicació o la teologia han de ser una invitació perquè tots i cadascun dels creients escoltem de manera fidel la veu de Crist. Només quan hom «aprèn» alguna cosa de Jesús es converteix en el seu seguidor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rcabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 30 d’abril, IV de Pasqua de l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la veu de Jesús”, té com a fonament els fragments (1-10) del capítol 10 de l’evangeli joànic.

Una nova homilia, on se’ns insisteix una vegada més, en la necessitat d’escoltar de manera inequívoca i preferent, la veu de Jesús, tot i així en l’inici de l’homilia se’ns recorda que: En alguns àmbits de l’Església s’insisteix més que mai en la necessitat d’un magisteri eclesiàstic fort per dirigir els fidels enmig de la crisi actual.

Tota una afirmació que sona o que exterioritza la nostàlgia vers aquell magisteri que vàrem patir durant el “nacional-catolicisme” del temps de la dictadura. L’homilia, però és molt contundent quan afirma: a l’evangeli se’ns recorden unes paraules de Jesús que ens interpel·len a tots: «Les ovelles segueixen el pastor perquè reconeixen la seva veu».

Conseqüentment, és fonamental i bàsic que: El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions.

Per tant és molt important No donar per suposat que en tota intervenció dels bisbes, en tota predicació dels capellans, en tot escrit dels teòlegs o en tota exposició dels catequistes, s’està escoltant fidelment la veu de Jesús. Veus ací una afirmació clara i contundent que ens transmet l’homilia, tot acompanyar-la d’una afirmació de qui també fou bisbe: Ho recordava una vegada i una altra el bisbe sant Agustí: «Tenim un sol mestre. I, sota ell, tots som condeixebles. No ens vam constituir en mestres pel fet de parlar des de la trona. El veritable Mestre parla des de dins». Ens hem de preguntar si la paraula que se sent a l’Església prové de Galilea i neix de l’Esperit del Ressuscitat.

En la seva conclusió, l’homilia ens diu el com i de quina manera podem passar a ser un bon cristià: Només quan hom «aprèn» alguna cosa de Jesús es converteix en el seu seguidor.

Al·leluia Jo 10,14

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor:

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixen a mi.

Una vegada més l’homilia de l’equip del Pagola, és clar i al mateix temps contundent, com per exemple quan ens diu: El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions. Malauradament, massa sovint les homilies són una descripció molt literària del que està escrit en les lectures de l’eucaristia dominical, però sense –ja sigui per no perdre “punts” davant del bisbe o ja sigui perquè segueixen fil per randa, la manera tradicional de fer les homilies, diguem-ne de manera neutre, sense mullar-se, com si ho fa l’equip del Pagola.

NO FUGIR CAP A EMMAÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 24,13-35) per J.A.Pagola

Evangeli: 

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Comentari:

No són pocs els que miren avui l’Església amb pessimisme i desencís. No és la que ells voldrien. Una Església viva i dinàmica, fidel a Jesucrist, compromesa de debò a construir una societat més humana.

La veuen immòbil i desfasada, excessivament ocupada a defensar una moral obsoleta que interessa a poca gent, fent penosos esforços per recuperar una credibilitat que sembla trobar-se «sota mínims». La perceben com una institució que hi és gairebé sempre per acusar i condemnar, poques vegades per ajudar i infondre esperança en el cor humà. La senten sovint trista i avorrida, i d’alguna manera intueixen –amb l’escriptor francès Georges Bernanos– que «el contrari d’un poble cristià és un poble trist».

La temptació fàcil és l’abandó i la fugida. Alguns fa temps que ho van fer, fins i tot de manera sorollosa: avui afirmen gairebé amb orgull creure en Déu, però no en l’Església. Altres se’n van distanciant a poc a poc, «de puntetes i sense fer soroll»: sense adonar-se’n gairebé ningú es va apagant al seu cor l’afecte i l’adhesió d’altres temps.

Certament, seria un error alimentar en aquests moments un optimisme ingenu, pensant que arribaran temps millors. Encara seria més greu tancar els ulls i ignorar la mediocritat i el pecat de l’Església. Però el nostre pecat més gran seria «fugir cap a Emmaús», abandonar la comunitat i dispersar-se cadascú pel seu camí, enfonsats en la decepció i el desencís.

Hem d’aprendre la lliçó d’Emmaús. La solució no és abandonar l’Església, sinó refer la nostra vinculació amb algun grup cristià, comunitat, moviment o parròquia on poder compartir i revifar la nostra esperança en Jesús.

On uns homes i dones caminen preguntant-se per ell i endinsant-se en el seu missatge, allà es fa present el Ressuscitat. És fàcil que un dia, en escoltar l’Evangeli, tornin a sentir «abrusar-se el seu cor». On uns creients es troben per celebrar junts l’eucaristia, allà hi ha el Ressuscitat alimentant les seves vides. És fàcil que un dia «s’obrin els seus ulls» i el vegin.

Per molt morta que aparegui davant dels nostres ulls, en aquesta Església hi habita el Ressuscitat. Per això també aquí tenen sentit els versos d’Antonio Machado: «Vaig creure el meu fogar apagat, vaig remenar les cendres… em vaig cremar la mà».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari: al comentari:

Per Jaume Rocabert

L’homilia descriu en el seu inici un preocupant pessimisme: No són pocs els que miren avui l’Església amb pessimisme i desencís. No és la que ells voldrien. Una Església viva i dinàmica, fidel a Jesucrist, compromesa de debò a construir una societat més humana. La veuen immòbil i desfasada, excessivament ocupada a defensar una moral obsoleta que interessa a poca gent, fent penosos esforços per recuperar una credibilitat que sembla trobar-se «sota mínims».

Des de la meva òptica, crec que el pessimisme és deu a que es confon l’Església, poble de Déu de creients i seguidors del missatge de Jesús de Natzaret, amb el que són les seves institucions o infraestructures eclesials de la diverses religions cristianes. A casa nostra la catòlica. La temptació fàcil és l’abandó i la fugida. Alguns fa temps que ho van fer, fins i tot de manera sorollosa: avui afirmen gairebé amb orgull creure en Déu, però no en l’Església, que crec s’ha d’entendre que creuen en Déu, però no en la religió.

En aquest sentit l’homilia deixa ben clar que seria un error alimentar en aquests moments un optimisme ingenu, pensant que arribaran temps millors. O encara seria més greu tancar els ulls i ignorar la mediocritat i el pecat de l’Església (de la religió).

El missatge de l’homilia és molt alliçonador: Hem d’aprendre la lliçó d’Emmaús. La solució no és abandonar, sinó refer la nostra vinculació amb algun grup cristià, comunitat, moviment o parròquia on poder compartir i revifar la nostra esperança en Jesús.

És en la lliçó d’Emmaús que l’homilia conclou amb un consell molt adient i esperançador: On uns homes i dones caminen preguntant-se per ell i endinsant-se en el seu missatge, allà es fa present el Ressuscitat. És fàcil que un dia, en escoltar l’Evangeli, tornin a sentir «abrusar-se el seu cor». On uns creients es troben per celebrar junts l’eucaristia, allà hi ha el Ressuscitat alimentant les seves vides. Per molt morta que aparegui davant dels nostres ulls, en aquesta Església (poble de Déu) hi habita el Ressuscitat.

Al·leluia Cf. Lc. 24,32

Jesús, Senyor nostre,

obriu-nos el sentit de les Escriptures;

feu que s'abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

En aquesta homilia, hi descobrim dues realitats diferenciades que per raons òbvies, els seus autors no ho poden afirmar-ho obertament, doncs podrien ser represaliats per la jerarquia a divinis, si fessin esment que l’Església no és exactament sinònim de la Religió Catòlica, com s’afirma en el credo promogut a l’any 325 en el concili de Nicea, amb l’emperador Constantí presidint-lo (?). Les dues realitats són que una cosa és l’Església (Poble de Déu) com institució de seguidors de Jesús, siguin de qualsevol religió cristiana i l’altra realitat és que cadascuna de les estructures eclesials de les diverses religions cristianes i la Catòlica en particular, són estructures humans, amb el que això comporta d’imperfectes i limitades. Conseqüentment, el que ens cal és intentar ser bàsicament fidels al missatge de Jesús i de l’Esperit de Déu que ens vol guiar en tot moment. Només cal qui ens hi obrim i que ens deixem portar.

 

 OBERTS A L'ESPERIT

Comentar a l’evangeli (Jn 20,19-31), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.-

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó d’una realitat més fonda. Es troben retirats als monestirs o amagats al mig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, tanmateix, irradien energia interior allà on són.

No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n’adonin són sobre la terra reflex del Misteri de Déu.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desitjos, paraules i decisions.

Només cal posar-s’hi en contacte per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones que no han vist mai. Estimen amb tendresa i compassió gent que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació.

Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia ens encoratja ha emmirallar-nos, molt especialment, amb aquelles persones que sense fer soroll, discretament, molt naturals, les trobem en el camí caminant com la resta d’humans, però traspuant una naturalitat gens estrident, però que quant hi tens un petit contacte sents una sobtada admiració: No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

Són homes i dones que No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita.

L’homilia recalca que nos estant immunitzats contra qualsevol temptació, Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

L’homilia conclou, com quasi sempre, amb una reflexió esperançadora, amb quelcom que ens invita a reflexionar: Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació. Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

Al·leluia Jo 20,29

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

En aquesta homilia, hi descobrim que la rectitud d’esperit, és la conseqüència d’una forta connexió amb l’Esperit que habita dins de cadascú, i que – si hi estem en constant contacte- ens il·lumina i ajuda a discernir allò correcte del que no ho és, ja siguin orientacions provinents del neocapitalisme, ja siguin provinents de l’àmbit religiós que malauradament, tal i com ho hem pogut contrastar, també han estat i són susceptibles a donar orientacions erràtiques. Només l’Esperit és el guia que ens pot portar pel bon camí.

 DÉU TÉ LA DARRERA PARAULA

Comentar a l’evangeli (Mt 28,1-10), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 1 Passat el dissabte, quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a visitar el sepulcre. 2 Tot d'una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s'hi va asseure al damunt. 3 Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. 4 De por d'ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts. 5 L'àngel digué a les dones:

--No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. 6 No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. 7 Aneu de seguida a dir als seus deixebles: "Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu." Aquest és el missatge que us havia de donar.

8 Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles.

9 Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. 10 Jesús els digué:

--No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran. (Mt 28,1-10.BCI)

Comentari. La resurrecció de Jesús no és només una celebració litúrgica. És, abans que res, la manifestació de l’amor poderós de Déu, que ens salva de la mort i del pecat. És possible experimentar avui la seva força vivificadora?

El primer és prendre consciència que la vida és habitada per un Misteri acollidor que Jesús anomena «Pare». Al món hi ha tant d’«excés» de patiment que la vida ens pot semblar una cosa caòtica i absurda. No és així. Encara que de vegades no sigui fàcil experimentar-ho, la nostra existència està sostinguda i dirigida per Déu cap a una plenitud final.

Això ho hem de començar a viure des del nostre propi ésser: jo sóc estimat per Déu; a mi m’espera una plenitud sense fi. Hi ha tantes frustracions a la nostra vida, ens estimem de vegades tan poc, ens menyspreem tant, que ofeguem en nosaltres l’alegria de viure. Déu ressuscitador pot tornar a despertar la nostra confiança i el nostre goig.

No és la mort la que té la darrera paraula, sinó Déu. Hi ha tanta mort injusta, tanta malaltia dolorosa, tanta vida sense sentit, que podríem enfonsar-nos en la desesperança. La resurrecció de Jesús ens recorda que Déu existeix i salva. Ell ens farà conèixer la vida plena que aquí no hem conegut.

Celebrar la resurrecció de Jesús és obrir-se a l’energia vivificadora de Déu. El veritable enemic de la vida no és el patiment, sinó la tristesa. Ens falta passió per la vida i compassió pels qui pateixen. I ens sobra apatia i hedonisme barat que ens fan viure sense gaudir de la millor existència: l’amor. La resurrecció pot ser font i estímul de vida nova.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.