OBERTS A L'ESPERIT

Comentar a l’evangeli (Jn 20,19-31), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.-

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó d’una realitat més fonda. Es troben retirats als monestirs o amagats al mig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, tanmateix, irradien energia interior allà on són.

No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n’adonin són sobre la terra reflex del Misteri de Déu.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desitjos, paraules i decisions.

Només cal posar-s’hi en contacte per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones que no han vist mai. Estimen amb tendresa i compassió gent que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació.

Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia ens encoratja ha emmirallar-nos, molt especialment, amb aquelles persones que sense fer soroll, discretament, molt naturals, les trobem en el camí caminant com la resta d’humans, però traspuant una naturalitat gens estrident, però que quant hi tens un petit contacte sents una sobtada admiració: No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

Són homes i dones que No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita.

L’homilia recalca que nos estant immunitzats contra qualsevol temptació, Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

L’homilia conclou, com quasi sempre, amb una reflexió esperançadora, amb quelcom que ens invita a reflexionar: Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació. Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

Al·leluia Jo 20,29

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

En aquesta homilia, hi descobrim que la rectitud d’esperit, és la conseqüència d’una forta connexió amb l’Esperit que habita dins de cadascú, i que – si hi estem en constant contacte- ens il·lumina i ajuda a discernir allò correcte del que no ho és, ja siguin orientacions provinents del neocapitalisme, ja siguin provinents de l’àmbit religiós que malauradament, tal i com ho hem pogut contrastar, també han estat i són susceptibles a donar orientacions erràtiques. Només l’Esperit és el guia que ens pot portar pel bon camí.