SEGUIR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 9,51-62) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es girà i els va renyar. I se n’anaren en un altre poble. Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. A un altre li digué: —Segueix-me. *Ell respongué: Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. Jesús li contestà:—Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu. Un altre li digué: Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. Jesús li va respondre:—Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.

Comentari

«Seguir» Jesús és una metàfora que els deixebles van aprendre pels camins de Galilea. Per a ells significa en concret: no perdre de vista Jesús; no quedar-se aturats lluny d’ell; caminar, moure’s i fer passos darrere seu. «Seguir» Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això l’immobilisme dins de l’Església és una malaltia mortal: mata la passió per seguir Jesús compartint la seva vida, la seva causa i el seu destí.

Les primeres generacions cristianes mai no obliden que ser cristià és «seguir» Jesús i viure com ell. Això és fonamental. Per això Lluc dóna tanta importància a tres dites de Jesús.

Primera dita. A un que se li acosta decidit a seguir-lo, Jesús l’adverteix així: «el Fill de l’home no té on reposar el cap». L’instint per sobreviure enmig de la societat moderna ens porta avui els cristians a buscar seguretat. La jerarquia s’afanya per recuperar un suport social que va decreixent. Les comunitats cristianes perden pes i força per influir a l’ambient. No sabem «on reposar el cap». És el moment d’aprendre a seguir Jesús de manera més humil i més vulnerable, però també més autèntica i més real.

Segona dita. A un que li demana anar abans a enterrar el seu pare Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu». A l’Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que provenen del passat, però que avui no ajuden a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que se senten com «morts que es dediquen a enterrar morts». És el moment de tornar a Jesús i buscar primer el regne de Déu. Només així ens col·locarem en la veritable perspectiva per entendre i viure la fe com ell volia.

Tercera dita. A un altre li diu: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu». Mirant només enrere no és possible anunciar el regne de Déu. Quan s’ofega la creativitat o es mata la imaginació evangèlica, quan es controla qualsevol novetat com a perillosa i es promou una religió estàtica, estem impedint el seguiment viu de Jesús. És el moment de buscar, una vegada més, «vi nou en bots nous». Ho demanava Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 29de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir Jesús” té com a fonament els fragments (51-62) del capítol 9 de l’evangeli de Lluc.

En la homilia del proper diumenge, se’ns planteja amb rotunditat que seguir a Jesús, no és una tasca senzilla ni fàcil. Veritablement requereix plena dedicació. Una dedicació que sortosament tenim molts exemples de gent que ni surt als mitjans ni tampoc ho pretenen, però que el seu testimoniatge ha estat fins els seus darrers dies, d’un seguiment i testimoniatge autènticament cristià i de seguiment a Jesús. Deixeu-me que en aquest sentit, faci un senzill homenatge a qui fins els seus darrers dies ens va manifestar el testimoniatge del que ens parla l’homilia del Pagola, em refereixo a la gironina Joaquima Tomàs que a ben segur el Déu Pare ja li ha reservat un lloc adequat a la seva vida de lluita i donació vers els més necessitats.

«Seguir» Jesús és una metàfora que els deixebles van aprendre pels camins de Galilea. Per a ells significa en concret: no perdre de vista Jesús; no quedar-se aturats lluny d’ell; caminar, moure’s i fer passos darrere seu. «Seguir» Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això l’immobilisme dins de l’Església és una malaltia mortal: mata la passió per seguir Jesús compartint la seva vida, la seva causa i el seu destí. Les primeres generacions cristianes mai no podem oblidar que ser cristià és «seguir» Jesús i viure com ell. Això és fonamental. Per això Lluc dóna tanta importància a tres dites de Jesús.

Primera dita. A un que se li acosta decidit a seguir-lo, Jesús l’adverteix així: «el Fill de l’home no té on reposar el cap». L’instint per sobreviure enmig de la societat moderna ens porta avui els cristians a buscar seguretat. La jerarquia s’afanya per recuperar un suport social que va decreixent. Les comunitats cristianes perden pes i força per influir a l’ambient. No sabem «on reposar el cap». És el moment d’aprendre a seguir Jesús de manera més humil i més vulnerable, però també més autèntica i més real.

Segona dita. A un que li demana anar abans a enterrar el seu pare Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu». A l’Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que provenen del passat, però que avui no ajuden a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que se senten com «morts que es dediquen a enterrar morts». És el moment de tornar a Jesús i buscar primer el regne de Déu. Només així ens col·locarem en la veritable perspectiva per entendre i viure la fe com ell volia.

Tercera dita. A un altre li diu: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu». Mirant només enrere no és possible anunciar el regne de Déu. Quan s’ofega la creativitat o es mata la imaginació evangèlica, quan es controla qualsevol novetat com a perillosa i es promou una religió estàtica, estem impedint el seguiment viu de Jesús. És el moment de buscar, una vegada més, «vi nou en bots nous». Ho demanava Jesús.

Al·leluia Mt 16,18
Tu ets Pere.
Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església
i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

En aquest propè diumenge, el fragment de l’evangeli de Lluc és molt contundent i fins i tot difícil d’entendre’l al peu de la lletra, molt especialment en la nostra època en la qual ens hem acostumat a viure i entendre un cristianisme molt poc exigent, un cristianisme molt sovint farcit de cerimònies, un cristianisme embolcallat per la gran parafernàlia litúrgica, inexistent durant la vida de Jesús en els seus anys en terres de Galilea o en la Jerusalem, centre de l’expressió del judaisme més ranci i antagònic del seu missatge.

El missatge de Jesús i el seu testimoniatge, no només fou l’antítesi de la religió expressada en el Temple pels grans sacerdots d’aquella època, sinó que tampoc ho és del que sovint s’expressa en moltes de les catedrals i basíliques d’arreu o en la mateixa basílica del Vaticà. L’expressió cristiana d’avui del missatge de Jesús, requereix, despullar-la de la seva gran fastuositat per tal que sigui més reconeixible.

 COMPARTIR ALLÒ QUE TENIM AMB ELS NECESSITATS

Comentari a l’evangeli (Lc 9,11b-17) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Un dia Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat». Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. Hem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?». Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Els deixebles ho feren i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

Comentari

Els dos problemes més angoixants als llogarets de Galilea eren: la fam i els deutes. Era el que més feia patir Jesús. Quan els seus deixebles li van demanar que els ensenyés a pregar, a Jesús li van sortir des de molt endins les dues peticions: «Pare, doneu-nos avui el pa necessari»; «Pare, perdoneu-nos els nostres deutes, perquè també nosaltres perdonem els qui ens deuen alguna cosa».

Què podien fer contra la fam que els destruïa i contra els deutes que els portaven a perdre les terres? Jesús veia amb claredat la voluntat de Déu: compartir el poc que tenien i perdonar-se mútuament els deutes. Només així naixeria un món nou.

Les fonts cristianes han conservat el record d’un àpat memorable amb Jesús. Fou a camp obert i hi va prendre part molta gent. És difícil de reconstruir el que va passar. El record que va quedar va ser aquest: entre la gent només van recollir «cinc pans i dos peixos», però van compartir la poca cosa que tenien i, amb la benedicció de Jesús, van poder menjar tots.

Al començament del relat es produeix un diàleg molt aclaridor. En veure que la gent té gana, els deixebles proposen la solució més còmoda i menys compromesa; «que vagin als pobles i comprin alguna cosa per menjar»; que cadascú resolgui els seus problemes com pugui. Jesús els replica reclamant la seva responsabilitat; «Doneu-los menjar vosaltres mateixos»; no deixeu els famolencs abandonats a la seva sort.

No ho hem d’oblidar. Si vivim d’esquena els famolencs del món, perdem la nostra identitat cristiana; no som fidels a Jesús; als nostres àpats eucarístics els falta la seva sensibilitat i el seu horitzó, els falta la seva compassió. Com es transforma una religió com la nostra en un moviment de seguidors més fidel a Jesús?

El primer és no perdre la seva perspectiva fonamental: deixar-se afectar més i més pel patiment dels que no saben què és viure amb pa i amb dignitat. La segona cosa, comprometre’s en petites iniciatives, concretes, modestes, parcials, que ens ensenyen a compartir i ens identifiquen més amb l’estil de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 ÉS NECESSARI CREURE EN LA TRINITAT?

Comentari a l’evangeli (Jn 16,12-15) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Comentari

Cal creure en la Trinitat?, es pot?, serveix per a alguna cosa?, no és una construcció intel·lectual innecessària?, canvia en alguna cosa la nostra fe si no creiem en el Déu trinitari? Fa dos segles, el cèlebre filòsof Immanuel Kant escrivia aquestes paraules: «Des del punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil».

Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no només la nostra visió de Déu, sinó també la nostra manera d’entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d’amor. No un ésser tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. La seva intimitat misteriosa és només amor i comunicació. Conseqüència: en el fons últim de la realitat, donant sentit i existència a tot, no hi ha sinó Amor. Tot allò que existeix ve de l’Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Comença l’amor. «Només ell comença a estimar sense motius; és més, és ell qui des de sempre ha començat a estimar» (Eberhard Jüngel). El Pare estima des de sempre i per sempre, sense ser obligat ni motivat des de fora. És l’«etern Amant». Estima i seguirà estimant sempre. No ens retirarà mai el seu amor i la seva fidelitat. D’ell només brolla amor. Conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per estimar. Només estimant encertem l’existència.

L’ésser del Fill consisteix a rebre l’amor del Pare. Ell és l’«Estimat eternament», abans de la creació del món. El Fill és l’Amor que acull la resposta eterna de l’amor del Pare. El misteri de Déu consisteix, doncs, a donar i també a rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar. Rebre amor és també diví! Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets no només per estimar, sinó per a ser estimats.

L’Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l’Amor etern entre el Pare amant i el Fill estimat, qui revela que l’amor diví no és possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L’amor veritable és sempre obertura, do, comunicació desbordant. Per això, l’Amor de Déu no es queda en si mateix, sinó que es comunica i s’estén fins a les criatures. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Romans 5,5). Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets per estimar-nos, sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 8 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “És necessari creure en la Trinitat?” té com a fonament els fragments (12-15) del capítol 16 de l’evangeli Joànic.

En la homilia del proper diumenge, se’ns pregunta: És necessari creure en la Trinitat? Vet aquí una pregunta que la majoria de cristians, molt probablement no sabríem que respondre. El fet, és que aquesta qüestió la formula per primera vegada, Teòfil d’Antioquia a l’any 170 i més posteriorment es formula en el Concili de Nicea a l’any 325 i encara més posteriorment en el de Laterà IV. En l’actualitat és dogma de fe, però la realitat és que si bé Jesús fa referència del Pare i també més posteriorment de l’Esperit, en cap moment se li va ocorre promoure cap expressió de tipus dogmàtica per tal que els seus deixebles creessin el que els estava ensenyant. Resumint, no veig cap obligació de que hagi de ser dogma quelcom que segueix sent amb dogma o sense, una qüestió que en qualsevol cas no és ni més ni menys, que un més dels misteris relacionats en la nostra fe, i que justament per la fe amb Déu, tenim tota l’esperança depositada en el retrobament amb Déu (Pare, Fill i Esperit Sant) després de la mort: Cal creure en la Trinitat?, es pot?, serveix per a alguna cosa?, no és una construcció intel·lectual innecessària?, canvia en alguna cosa la nostra fe si no creiem en el Déu trinitari? Fa dos segles, el cèlebre filòsof Immanuel Kant escrivia aquestes paraules: «Des del punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil».  Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no només la nostra visió de Déu, sinó també la nostra manera d’entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d’amor. No un ésser tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. La seva intimitat misteriosa és només amor i comunicació. Conseqüència: en el fons últim de la realitat, donant sentit i existència a tot, no hi ha sinó Amor. Tot allò que existeix ve de l’Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Comença l’amor. «Només ell comença a estimar sense motius; és més, és ell qui des de sempre ha començat a estimar» (Eberhard Jüngel). El Pare estima des de sempre i per sempre, sense ser obligat ni motivat des de fora. És «l’etern Amant». Estima i seguirà estimant sempre. No ens retirarà mai el seu amor i la seva fidelitat. D’ell només brolla amor. Conseqüència: creats a la seva imatge, estem fets per estimar. Només estimant encertem l’existència.

L’ésser del Fill consisteix a rebre l’amor del Pare. Ell és «l’Estimat eternament», abans de la creació del món. El Fill és l’Amor que acull la resposta eterna de l’amor del Pare. El misteri de Déu consisteix, doncs, a donar i també a rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar. Rebre amor és també diví! Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets no només per estimar, sinó per a ser estimats.

L’Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l’Amor etern entre el Pare amant i el Fill estimat, qui revela que l’amor diví no és possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L’amor veritable és sempre obertura, do, comunicació desbordant. Per això, l’Amor de Déu no es queda en si mateix, sinó que es comunica i s’estén fins a les criatures. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Romans 5,5). Conseqüència: creats a imatge d’aquest Déu, estem fets per estimar-nos, sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

Al·leluia Cf. Ap 1,8

Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant,

a Déu que és, que era i que ha de venir

En aquest propè diumenge, posterior a la Pasqua de Pentecosta, la litúrgia ens proposa celebrar la festivat de la festivitat  de la “Santíssima Trinitat”. És aquesta una celebració que té quelcom a veure amb les efemèrides relacionades en la vida de Jesús? La resposta és no. És necessària aquesta celebració, potser si sempre que se’ns faci una acurada pedagogia dels valors intrínsecs del Pare Déu, del Fill que donà la vida per l’amor que en tot moment ens va expressar en els seus tres anys de la seva vida pública, i de l’Esperit Sant que sempre i en tot moment està dins nostra, ben disposat a orientar-nos per seguir degudament pel camí que ens va assenyalà amb el seu Missatge, Jesús de Natzaret. Pel contrari si la litúrgia o alguns liturgistes, el que pretenen és insistir en què la festivitat del proper diumenge té per objectiu insistir en la necessitat que la festa de la Trinitat, és un dogma de fe i que com tot dogma, els cristians tenim l’obligació de celebrar, participant de la Missa dominical i donar testimoni fefaent de la necessitat i conveniència dels dogmes, crec sincerament que farien un mal servei al cristianisme.                

 L’ART DE VIURE DES DE L’ESPERIT DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: “Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”.

Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m'estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre».

Comentari

Els cristians no s’han sentit mai orfes. El buit deixat per la mort de Jesús ha estat omplert per la presència viva de l’Esperit del Ressuscitat. Aquest Esperit del Senyor omple la vida del creient. L’Esperit de la veritat que viu amb nosaltres és en nosaltres i ens ensenya l’art de viure en la veritat.

El que configura la vida d’un creient veritable no és l’ànsia de benestar ni la lluita per l’èxit, ni tan sols l’obediència a un ideal, sinó la recerca joiosa de la veritat de Déu sota l’impuls de l’Esperit.

El veritable creient no cau ni en el legalisme ni en l’anarquia, sinó que cerca amb el cor net la veritat. La seva vida no està programada per prohibicions, sinó que és animada i impulsada positivament per l’Esperit.

Quan viu aquesta experiència de l’Esperit, el creient descobreix que ésser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó que és deixar-se guiar per l’amor creador de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa viure amb una espontaneïtat que neix, no del nostre egoisme, sinó de l’amor. Una espontaneïtat en què hom renuncia als seus interessos egoistes i es confia al goig de l’Esperit. Una espontaneïtat que és regeneració, renaixement i reorientació contínua cap a la veritat de Déu.

Aquesta vida nova en l’Esperit no significa únicament vida interior de pietat i d’oració. La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou, enfrontat a l’estil de vida que brolla de la mentida i l’egoisme. Vivim en una societat on la mentida s’anomena diplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia, ordre establert; al sexe; amor; a l’arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat.

Difícilment aquesta societat pot entendre o acceptar una vida encunyada per l’Esperit. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i el fa caminar cap a la veritat, alliberant-lo de la mentida social, la farsa i la intolerància dels nostres egoismes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 8 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’art de viure des de l’Esperit de Déu” té com a fonament els fragments (15-16.23b-26) del capítol 14 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia se’ns recorda que mai els cristians ens hem pogut sentit pogut sentir orfes i desemparats. Els cristians no s’han sentit mai orfes. El buit deixat per la mort de Jesús ha estat omplert per la presència viva de l’Esperit del Ressuscitat. Aquest Esperit del Senyor omple la vida del creient. L’Esperit de la veritat que viu amb nosaltres és en nosaltres i ens ensenya l’art de viure en la veritat. El que configura la vida d’un creient veritable no és l’ànsia de benestar ni la lluita per l’èxit, ni tan sols l’obediència a un ideal, sinó la recerca joiosa de la veritat de Déu sota l’impuls de l’Esperit.

El veritable creient no cau ni en el legalisme ni en l’anarquia, sinó que cerca amb el cor net la veritat. La seva (nostra) vida no està programada per prohibicions, sinó que és animada i impulsada positivament per l’Esperit. Quan viu aquesta experiència de l’Esperit, el creient descobreix que ésser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó que és deixar-se guiar per l’amor creador de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa viure amb una espontaneïtat que neix, no del nostre egoisme, sinó de l’amor. Una espontaneïtat en què hom renuncia als seus interessos egoistes i es confia al goig de l’Esperit. Una espontaneïtat que és regeneració, renaixement i reorientació contínua cap a la veritat de Déu.

Aquesta vida nova en l’Esperit no significa únicament vida interior de pietat i d’oració. La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou, enfrontat a l’estil de vida que brolla de la mentida i l’egoisme. Vivim en una societat on la mentida s’anomena diplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia, ordre establert; al sexe; amor; a l’arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat. Difícilment aquesta societat pot entendre o acceptar una vida encunyada per l’Esperit. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i el fa caminar cap a la veritat, alliberant-lo de la mentida social, la farsa i la intolerància dels nostres egoismes.

Al·leluia
Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels
i enceneu-hi la flama del vostre amor.

No és ara en els actuals temps que vivim, que els valors cristians hi ha qui els ha volgut capgirat en benefici propi. Una tendència que no sempre ha sorgit de l’exterior de l’Església. La història, sortosament, no ens amaga res i ens deixa molt clar que la virtut no necessàriament, és patrimoni dels cristians, siguin laics, siguin clergues o siguin alts jerarques eclesiàstics. No obstant, com a conseqüència de la nostra feble naturalesa humana, els cristians pel fet d’afirmar que en som, no tenim la garantia de viure cristianament. És per aquesta raó, que cal emmirallar-nos en els que actuen curosament seguint el missatge de Jesús, més que criticant els que, dissortadament, els seu cristianisme té més mancances del compte. En aquest proper diumenge de Pentecosta, demanem que l’Esperit en guia en tot moment, per tal de no apartar-nos del missatge que ens va deixar Jesús de Natzaret.