QUÈ FAIG JO PER UNA ESGLÉSIA MÉS FIDEL A JESÚS?
Comentari a l’evangeli (Mt 18,15-20) per José Antonio Pagola
Evangeli.-
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te'n fa cas, t'hauràs guanyat el germà. Si no te'n fa cas, crida'n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d'ells, parla'n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d'ells».
Comentari
«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer.
Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús?
Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda?
Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat?
Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat?
Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús?
Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida?
Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim.
REFLEXIONS
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 6 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Que faig jo per una Església més fidel a Jesús?”, es fonamenta amb els fragments (15-20) del capítol 18 de l’evangeli de Mateu.
En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 6 de setembre, XXIII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre quina és la meva aportació per una Església més fidel a Jesús.
«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer. Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús? A part de participar o no, en l’eucaristia dominical, cal una actitud de fidelitat, de servei i de testimoni bàsicament en el sentit que ens descriuen els evangelis, més que no pas en el que ens proposa el dret canònic.
Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda? Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat? Penso que l’Església, no és altre cosa que una institució humana i en conseqüència víctima de les pròpies limitacions dels seus màxims dirigents. En aquestes circumstàncies la nostra aportació, cal que sigui per eliminar al que s’allunya del missatge de Jesús.
Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat? Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús? Òbviament, cal que preguem per reconduir-la a que esdevingui el veritable testimoni de Jesús, però al mateix temps ajudar-la amb les critiques que puguem fer de la seva direcció erràtica, per tal que esdevingui veritable testimoni de Jesús.
Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida? Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim. És evident que caldria, que s’apliqués allò que el Concili va proposar que es fes, però que els dirigents successors, ho van bloquejar i conseqüentment ni s’ha pogut aplicar i ara per ara, no hi han símptomes esperançats...
Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d'ells».
Comentari
«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer.
Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús?
Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda?
Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat?
Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat?
Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús?
Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida?
Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
REFLEXIONS
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 6 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Que faig jo per una Església més fidel a Jesús?”, es fonamenta amb els fragments (15-20) del capítol 18 de l’evangeli de Mateu.
En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 6 de setembre, XXIII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre quina és la meva aportació per una Església més fidel a Jesús.
«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer. Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús? A part de participar o no, en l’eucaristia dominical, cal una actitud de fidelitat, de servei i de testimoni bàsicament en el sentit que ens descriuen els evangelis, més que no pas en el que ens proposa el dret canònic.
Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda? Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat? Penso que l’Església, no és altre cosa que una institució humana i en conseqüència víctima de les pròpies limitacions dels seus màxims dirigents. En aquestes circumstàncies la nostra aportació, cal que sigui per eliminar al que s’allunya del missatge de Jesús.
Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat? Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús? Òbviament, cal que preguem per reconduir-la a que esdevingui el veritable testimoni de Jesús, però al mateix temps ajudar-la amb les critiques que puguem fer de la seva direcció erràtica, per tal que esdevingui veritable testimoni de Jesús.
Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida? Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim. És evident que caldria, que s’apliqués allò que el Concili va proposar que es fes, però que els dirigents successors, ho van bloquejar i conseqüentment ni s’ha pogut aplicar i ara per ara, no hi han símptomes esperançats...
COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 6 de setembre, és una nova proposta del Pagola i el seu equip, per tal que els que ens manifestem cristians, preguem i ens identifiquem partidaris d’una Església universal (o sigui no d’una en concret, si no que totes les diferents esglésies cristianes, que cap d’elles ni té, ni pot tenir el títol de “verdadera”, facin tots els possibles per tal que, amb el seu testimoniatge, esdevinguin verdaderes esglésies que segueixin amb la màxima fidelitat el testimoniatge que Jesús ens va oferir per tal que els seus deixebles, d’aleshores i els d’ara, siguin jerarques o siguem simples laics que pretenem seguir amb fidelitat el seu testimoniatge, tinguem la força de voluntat per despullar-nos de les cerimònies així com de la parafernàlia innecessària, i seguim amb més fidelitat i humilitat, el veritable exemple que ens va deixar Jesús, que no és altre la paràbola del bon samarità (els samaritans en l’època de Jesús, eren mal vistos pels jueus). Aquesta paràbola descriu a un jueu que estava de viatge i va ser atacat per uns bandolers que el van deixar malferit i sense diners a la vora d'un camí. Un sacerdot va passar pel costat i el va ignorar, el mateix va fer un servidor del Temple. Posteriorment, va arribar un samarità, que el va portar a un hostal i hi va pagar perquè el guarissin i l'ajudessin fins que es recuperés. La paràbola ens deixa molt clar qui de veritat és el que veritable fa la voluntat de Déu que no és ni el sacerdot ni el servidor del Temple. Si actualitzéssim l’exemple, podríem dir que el samarità, és un musulmà, el sacerdot podria ser qualsevol dels d’ara i el “servidor del Temple” potser podria ser un bisbe...
La homilia del proper diumenge 6 de setembre, és una nova proposta del Pagola i el seu equip, per tal que els que ens manifestem cristians, preguem i ens identifiquem partidaris d’una Església universal (o sigui no d’una en concret, si no que totes les diferents esglésies cristianes, que cap d’elles ni té, ni pot tenir el títol de “verdadera”, facin tots els possibles per tal que, amb el seu testimoniatge, esdevinguin verdaderes esglésies que segueixin amb la màxima fidelitat el testimoniatge que Jesús ens va oferir per tal que els seus deixebles, d’aleshores i els d’ara, siguin jerarques o siguem simples laics que pretenem seguir amb fidelitat el seu testimoniatge, tinguem la força de voluntat per despullar-nos de les cerimònies així com de la parafernàlia innecessària, i seguim amb més fidelitat i humilitat, el veritable exemple que ens va deixar Jesús, que no és altre la paràbola del bon samarità (els samaritans en l’època de Jesús, eren mal vistos pels jueus). Aquesta paràbola descriu a un jueu que estava de viatge i va ser atacat per uns bandolers que el van deixar malferit i sense diners a la vora d'un camí. Un sacerdot va passar pel costat i el va ignorar, el mateix va fer un servidor del Temple. Posteriorment, va arribar un samarità, que el va portar a un hostal i hi va pagar perquè el guarissin i l'ajudessin fins que es recuperés. La paràbola ens deixa molt clar qui de veritat és el que veritable fa la voluntat de Déu que no és ni el sacerdot ni el servidor del Temple. Si actualitzéssim l’exemple, podríem dir que el samarità, és un musulmà, el sacerdot podria ser qualsevol dels d’ara i el “servidor del Temple” potser podria ser un bisbe...
