dijous, 28 de juliol del 2022

LA LUCIDESA DE JESÚS

 Comentari de l’evangeli (Lc 12,13-21) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

13 Llavors un d'entre la gent digué a Jesús:

--Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència.

14 Ell li respongué:

--Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?

15 Llavors digué a la gent:

--Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns.

16 I els explicà una paràbola:

--A un home ric, la terra li va donar molt. 17 Ell pensava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?" 18 I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, 19 i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."

20 »Però Déu li digué:

»--Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?

21 »Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu. (Lc 12,13-21.BCI)

 

Comentari.-

Un dels trets més cridaners en la predicació de Jesús és la lucidesa amb que ha sabut desemmascarar el poder alienant i deshumanitzador que contenen les riqueses.

La visió de Jesús no és la d’un moralista que es preocupa de saber com adquirim els nostres béns i com els fem servir. El risc de qui viu gaudint de les seves riqueses és oblidar la seva condició de fill d’un Déu Pare i germà de tots.

D’aquí el seu crit d’alerta: «No podeu servir alhora Déu i el diner». No podem ser fidels a un Déu Pare que cerca justícia, solidaritat i fraternitat per a tothom, i al mateix temps viure pendents dels nostres béns i riqueses.

Els diners poden donar poder, fama, prestigi, seguretat, benestar… però, en la mesura que esclavitza la persona, la tanca a Déu Pare, li fa oblidar la seva condició de germà i la porta a trencar la solidaritat amb els altres. Déu no pot regnar en la vida de qui està dominat pels diners.

L’arrel profunda està en què les riqueses desperten en nosaltres el desig insaciable de tenir sempre més. I llavors creix en la persona la necessitat d’acumular, capitalitzar i posseir sempre més i més. Jesús considera que és una veritable bogeria la vida d’aquells terratinents de Palestina, obsessionats per emmagatzemar les seves collites en graners cada vegada més grans. És una insensatesa consagrar les millors energies i esforços a adquirir i acumular riqueses.

Quan, a la fi, Déu s’apropa al ric per recollir la seva vida, es posa de manifest que l’ha malbaratat. La seva vida no té contingut i valor. «Insensat!…». «Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.»

Un dia, el pensament cristià descobrirà amb una lucidesa que avui no tenim la profunda contradicció que hi ha entre l’esperit que anima el capitalisme i el que anima el projecte de vida estimat per Jesús. Aquesta contradicció no es resol ni amb la professió de fe dels qui viuen amb esperit capitalista ni amb tota la beneficència que puguin fer amb els seus guanys.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 31 de juliol, que la litúrgia

ens el presenta com Diumenge 18 durant l’any, i que porta per títol “La lucidesa de Jesús” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 13-21 del capítol 12.

L’homilia d’aquest darrer diumenge de juliol, se centra en com i de quina manera Jesús desemmascara el deshumanitzador poder dels que només viuen per tenir més poder i riquesa: La visió de Jesús no és la d’un moralista que es preocupa de saber com adquirim els nostres béns i com els fem servir. El risc de qui viu gaudint de les seves riqueses és oblidar la seva condició de fill d’un

Déu Pare i germà de tots. D’aquí el seu crit d’alerta: «No podeu servir alhora Déu i el diner». No podem ser fidels a un Déu Pare que cerca justícia, solidaritat i fraternitat per a tothom, i al mateix temps viure pendents dels nostres béns i riqueses.

Tot i que Jesús llença la seva denúncia 2.200 anys enrere, avui és de més actualitat que mai: Jesús considera que és una veritable bogeria la vida d’aquells terratinents de Palestina, obsessionats per emmagatzemar les seves collites en graners cada vegada més grans. És una insensatesa consagrar les millors energies i esforços a adquirir i acumular riqueses.

L’homilia és molt taxativa i ens diu obertament quina serà la pobre defensa que farà davant Déu, tots aquells que durant la seva vida han esmerçat els seus esforços per acumular més diners i mes poder: Quan, a la fi, Déu s’apropa al ric per recollir la seva vida, es posa de manifest que l’ha malbaratat. La seva vida no té contingut i valor. «Insensat!…». «Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.»

Malauradament, cada dia són més els viuen obsessionats per aquest afany d’acumular més i més riqueses, amb la intenció totalment erràtica de tenir molt més poder duran els anys de la seva vida, sense adonar-se que la vida dels humans és efímera i conseqüentment, perden el temps i la seva energia i capacitat, en afers estèrils i improductius davant Déu.

L’homilia conclou amb una reflexió que seria extraordinàriament important que ens féssim tots els que ens confessem cristians i seguidors de Jesús: Un dia, el pensament cristià descobrirà amb una lucidesa que avui no tenim, la profunda contradicció que hi ha entre l’esperit que anima el capitalisme i el que anima el projecte de vida estimat per Jesús. Aquesta contradicció no es resol ni amb la professió de fe dels qui viuen amb esperit capitalista ni amb tota la beneficència que puguin fer amb els seus guanys.

Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells.

Amigues i amics, gràcies a Déu que de nou us puc trametre amb regularitat aquesta homilia i espero que també les properes d’ara en endavant. El text de l’homilia, que extreu encertadament el que descriu l’evangelista Lluc, ens invita a reflexionar què significa ser seguidors de Jesús, però també en la intranscendència que comporta viure obsessionats en acumular poder i riquesa en el curt temps de la nostra vida terrenal. Que la nostra vitalitat, energia, intel·ligència i capacitat les esmercem amb projectes relacionats amb allò que ens demana Jesús: construir el Regne de Déu, o sigui enfortir l’amor, la pau i la justícia entre els homes i dones d’aquest món.


 

dijous, 21 de juliol del 2022

NECESSITEM PREGAR

 Comentari de l’evangeli (Lc 11,1-13) per: J.A.Pagola

Evangeli.-

Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:

--Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles.

Ell els digué:

--Quan pregueu, digueu:

Pare,

santifica el teu nom,

vingui el teu Regne.

Dóna'ns cada dia

el pa que necessitem;

perdona els nostres pecats,

que nosaltres també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permetis

que caiguem en la temptació.

I els digué encara:

--Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

»I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10 perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. 11 Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12 I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? 13 Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen.(Lc 11,1-13,BCI)

Comentari.-

Potser la tragèdia més greu de l’home d’avui sigui la seva incapacitat creixent per a la pregària. Se’ns està oblidant que és pregar. Les noves generacions abandonen les pràctiques de pietat i les fórmules de pregària que han alimentat la fe dels seus pares. Hem reduït el temps dedicat a l’oració i a la reflexió interior. A vegades l’excloem pràcticament de la nostra vida.

Però no és això el més greu. Sembla que les persones estan perdent capacitat de silenci interior. Ja no són capaços de trobar-se amb el fons del seu ésser. Distretes per mil sensacions, esmussades interiorment, encadenades a un ritme de vida aclaparador, estan abandonant l’actitud orant davant Déu.

D’altra banda, en una societat en la que s’accepta com a criteri primer i gairebé únic l’eficàcia, el rendiment o la utilitat immediata, l’oració queda devaluada com una cosa inútil. Fàcilment s’afirma que l’important és «la vida», com si l’oració pertanyés al món de «la mort».

No obstant això necessitem pregar. No és possible de viure amb força la fe cristiana ni la vocació humana infra alimentats interiorment. Tard o d’hora la persona experimenta la insatisfacció que produeix en el cor humà el buit interior, la trivialitat de la quotidianitat, l’avorriment de la vida o la incomunicació amb el Misteri.

Necessitem pregar per trobar silenci, serenitat i descans que ens permetin sostenir el ritme de la nostra tasca diària. Necessitem pregar per viure en actitud lúcida i vigilant enmig d’una societat superficial i deshumanitzadora.

Necessitem pregar per enfrontar-nos a la nostra pròpia veritat i ser capaços d’una autocrítica personal sincera. Necessitem pregar per anar-nos alliberant d’allò que ens impedeix de ser més humans. Necessitem pregar per viure davant Déu en actitud més festiva, agraïda i creadora.

Feliços els qui també en els nostres dies són capaços d’experimentar en el profund del seu ésser la veritat de les paraules de Jesús: «Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 25 durant l’any, ha estat titulada, per aquest proper diumenge 12 de setembre, de manera ben sensilla “Importants”.

És evident, que els nostres criteris no coincideixen amb els que haurien de ser uns criteris estrictament cristians. Malauradament, arrosseguem uns criteris religiosos forçats pel dictador: els coneguts com els del nacional-catolicisme, uns criteris que han passat més de 40 anys, aquests es mantenen quasi idènticament: el règim del 78, no va fer ni ha fet res més que intentar una democràcia que en cap cas, no es pot homologar de cap de les maneres, tant des del punt de vista
democràtic, com religiós. El més important no són el reguitzell de pràctiques religioses, ni les cerimònies religioses que, a més, són desfasades en tots els sentits.
Per Jesús, el més importants, són els milers de homes i dones de rostre desconegut, que ningú fa cap homenatge, gent que no pensen en altre cosa que preocupar-se pels altres que vetllar pels demés. Gent, en concret, que ningú sap d’ells, que no surten als mitjans, que treballen professionalment en els llocs de treball, però que a més del seu treball, aporten un plus afegit, en aquesta dissortada societat materialitzada i que no és altre cosa que donar-se al més desfavorits.
L’homilia conclou fent esment a la manera de pregar de Teilhar de Chardin: “Senyor, respondre a la teva inspiració profunda que m’ordena existir, tenint cura de no ofegar ni desviar, ni desaprofitar la meva força d’estimar i fer el bé.

Escolta, poble, el meu ensenyament escolta les meves paraules.
Aprèn dels meus llavis aquests records, t'aclarirà el sentit dels fets passats. Una forta abraçada, amigues i amics i fins la propera setmana, que ja estarem de nou a casa. El testimoniatge de Jesús, és essencial en la vida de qualsevol cristià i, òbviament, molt més en qualsevol eclesiàstic. Els interrogants, els dubtes, no ens han de desanimar, formen part de la
nostra condició humana, la qual cosa no tenen perquè desanimar-nos ni deixar enrere el llastre pesat d’una religiositat

divendres, 15 de juliol del 2022

EL MESTRE INTERIOR

Comentari de l’evangeli (Lc 10,38-42) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

 i l'acollí una dona que es deia Marta. 39 Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. 40 Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué:

--Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.

41 El Senyor li va respondre:

--Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 42 quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa. (Lc 10,38-42.BCI)

 Comentari.-

Mentre la jerarquia catòlica insisteix en la necessitat del «magisteri eclesiàstic» per instruir i guiar els fidels, sectors importants de cristians orienten avui la seva vida sense tenir en compte les seves directrius. Cap a on ens pot conduir aquest fenomen? La qüestió inquieta cada vegada més.

Alguns teòlegs creuen necessari recuperar la consciència del «magisteri interior», tan oblidat entre els cristians. Es ve a dir això: serveix de poca cosa insistir en el «magisteri jeràrquic» si els creients -Jerarquia i fidels- no escoltem la veu de Crist, «Mestre interior» que continua instruint a través del seu Esperit als qui de veritat volen seguir-lo.

La idea de Crist «Mestre interior» arrenca de Jesús mateix: «no us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist» (Mateu 23,10). Però ha estat sobretot sant Agustí qui l’ha introduït en la teologia reivindicant amb força la seva importància: «Tenim un sol Mestre. I sota ell som tots condeixebles. No ens vam constituir en mestres pel fet de parlar-vos des d’un púlpit. El veritable Mestre parla des de dins».

La teologia contemporània insisteix en aquesta veritat massa oblidada per tots, jerarquia i fidels: les paraules que es pronuncien a l’Església només han de servir d’invitació perquè cada creient escolti dins seu la veu de Crist. Això és decisiu. Només quan hom «aprèn» de Crist mateix es produeix «quelcom de nou» en la seva vida de creient.

Això comporta diverses exigències. Primer de tot per als qui parlen amb autoritat dins l’Església. No són els propietaris de la fe ni de la moral cristiana. La seva missió no és judicar i condemnar les persones. Menys encara «carregar fardells pesats i insuportables» als altres. No són mestres de ningú. Són deixebles que han de viure «aprenent» de Crist. Només llavors podran ajudar els altres a «deixar-se ensenyar» per ell. Així interpel·la sant Agustí als predicadors: «Per què t’agrada tant de parlar i tan poc d’escoltar? El qui ensenya de veritat és a dins; en canvi, quan tu tractes d’ensenyar surts de tu mateix i camines per fora. Escolta primer el qui parla per dins, i des de dins parla després als de fora».

D’altra banda, tots hem de recordar que l’important, quan escoltem la paraula del magisteri, és sentir-nos convidats a tornar-nos-en cap a dins per escoltar la veu de l’únic Mestre. Ens ho recorda també sant Agustí: «No caminis per fora. No et dispersis. Endinsa’t en la teva intimitat. La veritat resideix en l’home interior». És alliçonadora l’escena en què Jesús lloa l’actitud de Maria, que, «asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula». Les paraules de Jesús són clares: «Només una cosa és necessària. Maria ha escollit la millor part».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

dijous, 7 de juliol del 2022

ELS FERITS DE LES CUNETES

 Comentari de l’evangeli (Lc 10,25-37) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

Paràbola del bon samarità
25 Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
--Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
26 Jesús li digué:
--Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
27 Ell va respondre:
-- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
28 Jesús li digué:
--Has respost bé: fes això i viuràs.
29 Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
--I qui són els altres que haig d'estimar?
30 Jesús va contestar dient:
--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. 31 Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. 32 Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
33 »Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. 34 S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. 35 L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
»--Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
36 »Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
37 Ell respongué:
--El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
--Vés, i tu fes igual. (Lc 10,25-37.BCI)

Comentari.-

La paràbola del «bon samarità» li va sortir a Jesús del cor, ja que caminava per Galilea molt atent als captaires i malalts que veia a les vores dels camins. Volia ensenyar a tothom a caminar per la vida amb «compassió», però pensava sobretot en els dirigents religiosos.

A la vora d’un camí perillós un home assaltat i robat ha estat abandonat «mig mort». Afortunadament, pel camí arriba un sacerdot i després un levita. Tots dos pertanyen al món oficial del temple. Són persones religioses. Sens dubte es compadiran d’ell.

No és així. En veient el ferit, tots dos tanquen els seus ulls i el seu cor. Per a ells és com si aquell home no existís: «Donen una volta i passen de llarg», sense aturar-se. Ocupats en la seva pietat i el seu culte a Déu, segueixen el seu camí. La seva preocupació no són els qui pateixen.

A l’horitzó apareix un tercer viatger. No és sacerdot ni levita. No ve del temple ni tampoc pertany al poble escollit. És un menyspreable «samarità». Es pot esperar d’ell el pitjor.

No obstant això, en veure el ferit «se li commouen les entranyes». No passa de llarg. S’hi acosta i fa tot el que pot: desinfecta les ferides, les cura i les hi embena. Després el porta amb la seva cavalcadura a un hostal. Allà en té cura personalment i procura que el continuïn atenent.

És difícil d’imaginar una crida més provocativa de Jesús als seus seguidors, i de manera directa als dirigents religiosos. No n’hi ha prou que a l’Església hi hagi institucions, organismes i persones que estan al costat dels qui pateixen. És tota l’Església la que ha d’aparèixer públicament com la institució més sensible i més compromesa amb els qui pateixen físicament i moralment.

Si a l’Església no se li commouen les entranyes davant els ferits de les cunetes, el que faci i el que digui serà bastant irrellevant. Només la compassió pot fer més humana i més creïble avui l’Església de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 3 de juliol, que la litúrgia ens el presenta com Diumenge 14 durant l’any, i que porta per títol “Dues consignes de Jesús” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 1-12.17-20 del capítol 10.

Una vegada més, aquestes homilies, com la del diumenge vinent 3 de juliol, el seu llenguatge i el seu contingut, és directe. No s’entreté en buscar paraules o exemples bonics que no ens he sonin desagradables a les nostres orelles. El llenguatge, com diríem nosaltres, ha de ser clar i català i allunyat de subterfugis. És per aquesta raó que l’homilia ens recorda que el què cal és que:

Simplement no sigui contrari a l'esperit que contenen. El que convé és dir les coses clares, sense voler (com en temps no massa llunyans), emprà un llenguatge agressiu per intentar que els fidels tinguessin un sentiment de culpabilitat: Cada cop que des de l'Església o el seu entorn s'alimenta l'agressivitat i el ressentiment, o es llencen insults i atacs que fan més difícil l'entesa mútua, estem actuant contra l'esperit de Jesús.

L’homilia insisteix en la primera consigna de Jesús: El «primer» que han de comunicar els seus deixebles en entrar a una casa, o iniciar una conversa, és oferir la pau: «Pau en aquesta casa». 

L’altre consigna és molt curiosa, segons ens ho descriu l’homilia: El que sorprèn és que Jesús no està pensant en què han de dur a sobre, sinó precisament en contra: en allò que no han de portar; no fos cas que és distanciessin massa dels més pobres. En aquest sentit, el llenguatge de la homilia segueix sent molt directe: No recorrent simplement a un vestit que ens identifiqui com a membres d'una institució religiosa o responsables d'un càrrec a l'Església. Cadascú de nosaltres hem de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud ens identifiquin millor amb els darrers. Aquest paràgraf, fa al·lusió a la manera de vestir dels clergues i també a la de ses eminències els bisbes i cardenals. Després del Concili Vaticà II, especialment els capellans diocesanes deixaren d’anar amb sotana i vestien com qualsevol laic.

Amb el retrocés eclesial promogut pels pontificats de Wojtyla i Ratzinger, el nous clergues vesteixen majoritàriament amb el clàssic vestit negre de pantaló i americana, camisa també negre amb l’alça coll blanc. Alguns ja no porten l’alça coll blanc. Tot un retrocés contrari a l’esperit de la segona consigna donada per Jesús als seus deixebles.

Un excés de pompositat tant en la manera ordinària de vestir, com en la de les cerimònies. Una pompositat anacrònica que en cap cas s’identifica en la segona consigna de Jesús. Diuen que un exemple, val més que mil paraules: Recordem la manera ordinària de vestir del malaurat bisbe català Pere Casaldàliga. Per celebrar la missa o qualsevol altre cerimònia, no és gens necessària ni la vestimenta ostentosa, ni la parafernàlia habitual que encara ara utilitzen els capellans, i molt menys la que utilitzen els bisbes i cardenals.

Que la paraula de Crist, en tota la seva riquesa, tingui estada entre vosaltres

Amigues i amics, que aquesta homilia sobre el text de l’evangelista Lluc del proper Diumenge dia 3 del mes de juliol, ens invita a ser seguidors de Jesús, però seguint les seves dues consignes extretes del seu missatge d’amor vers els demés, vers els que més ho necessiten, d’aquells que foren els preferits de la seva atenció i de la seva ajuda.