NECESSITEM PREGAR

 Comentari de l’evangeli (Lc 11,1-13) per: J.A.Pagola

Evangeli.-

1 Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:

--Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles.

2 Ell els digué:

--Quan pregueu, digueu:

Pare,

santifica el teu nom,

vingui el teu Regne.

3 Dóna'ns cada dia

el pa que necessitem;

4 perdona els nostres pecats,

que nosaltres també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permetis

que caiguem en la temptació.

5 I els digué encara:

--Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, 6 que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li", 7 segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." 8 Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.

9 »I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10 perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. 11 Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12 I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? 13 Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen.(Lc 11,1-13,BCI)

Comentari.-

Potser la tragèdia més greu de l’home d’avui sigui la seva incapacitat creixent per a la pregària. Se’ns està oblidant que és pregar. Les noves generacions abandonen les pràctiques de pietat i les fórmules de pregària que han alimentat la fe dels seus pares. Hem reduït el temps dedicat a l’oració i a la reflexió interior. A vegades l’excloem pràcticament de la nostra vida.

Però no és això el més greu. Sembla que les persones estan perdent capacitat de silenci interior. Ja no són capaços de trobar-se amb el fons del seu ésser. Distretes per mil sensacions, esmussades interiorment, encadenades a un ritme de vida aclaparador, estan abandonant l’actitud orant davant Déu.

D’altra banda, en una societat en la que s’accepta com a criteri primer i gairebé únic l’eficàcia, el rendiment o la utilitat immediata, l’oració queda devaluada com una cosa inútil. Fàcilment s’afirma que l’important és «la vida», com si l’oració pertanyés al món de «la mort».

No obstant això necessitem pregar. No és possible de viure amb força la fe cristiana ni la vocació humana infra alimentats interiorment. Tard o d’hora la persona experimenta la insatisfacció que produeix en el cor humà el buit interior, la trivialitat de la quotidianitat, l’avorriment de la vida o la incomunicació amb el Misteri.

Necessitem pregar per trobar silenci, serenitat i descans que ens permetin sostenir el ritme de la nostra tasca diària. Necessitem pregar per viure en actitud lúcida i vigilant enmig d’una societat superficial i deshumanitzadora.

Necessitem pregar per enfrontar-nos a la nostra pròpia veritat i ser capaços d’una autocrítica personal sincera. Necessitem pregar per anar-nos alliberant d’allò que ens impedeix de ser més humans. Necessitem pregar per viure davant Déu en actitud més festiva, agraïda i creadora.

Feliços els qui també en els nostres dies són capaços d’experimentar en el profund del seu ésser la veritat de les paraules de Jesús: «Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 25 durant l’any, ha estat titulada, per aquest proper diumenge 12 de setembre, de manera ben sensilla “Importants”.

És evident, que els nostres criteris no coincideixen amb els que haurien de ser uns criteris estrictament cristians. Malauradament, arrosseguem uns criteris religiosos forçats pel dictador: els coneguts com els del nacional-catolicisme, uns criteris que han passat més de 40 anys, aquests es mantenen quasi idènticament: el règim del 78, no va fer ni ha fet res més que intentar una democràcia que en cap cas, no es pot homologar de cap de les maneres, tant des del punt de vista

democràtic, com religiós. El més important no són el reguitzell de pràctiques religioses, ni les cerimònies religioses que, a més, són desfasades en tots els sentits.

Per Jesús, el més importants, són els milers de homes i dones de rostre desconegut, que ningú fa cap homenatge, gent que no pensen en altre cosa que preocupar-se pels altres que vetllar pels demés. Gent, en concret, que ningú sap d’ells, que no surten als mitjans, que treballen professionalment en els llocs de treball, però que a més del seu treball, aporten un plus afegit, en aquesta dissortada societat materialitzada i que no és altre cosa que donar-se al més desfavorits.

L’homilia conclou fent esment a la manera de pregar de Teilhar de Chardin: “Senyor, respondre a la teva inspiració profunda que m’ordena existir, tenint cura de no ofegar ni desviar, ni desaprofitar la meva força d’estimar i fer el bé.

Escolta, poble, el meu ensenyament escolta les meves paraules.

Aprèn dels meus llavis aquests records, t'aclarirà el sentit dels fets passats. Una forta abraçada, amigues i amics i fins la propera setmana, que ja estarem de nou a casa. El testimoniatge de Jesús, és essencial en la vida de qualsevol cristià i, òbviament, molt més en qualsevol eclesiàstic. Els interrogants, els dubtes, no ens han de desanimar, formen part de la

nostra condició humana, la qual cosa no tenen perquè desanimar-nos ni deixar enrere el llastre pesat d’una religiositat