dijous, 28 d’octubre del 2021

L’AMOR S’APRÈN

Evangeli (Mc 12,28-34)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.- 

 28 Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

--Quin és el primer de tots els manaments?

29 Jesús va respondre:

--El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. 31 El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

32 Llavors el mestre de la Llei li digué:

--És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell , 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

--No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. (Mc 12,28-34.BCI)

 

Comentari.-

Gairebé ningú pensa que l’amor és una cosa que cal anar aprenent a poc a poc al llarg de la vida. La majoria dóna per fet que l’ésser humà sap estimar espontàniament. Per això es poden detectar tants errors i tanta ambigüitat en aquest món misteriós i atractiu de l’amor.

N’hi ha que pensen que l’amor consisteix fonamentalment en ser estimat i no en estimar. Per això es passen la vida esforçant-se per aconseguir que algú els estimi. Per a aquestes persones, l’important és ser atractiu, resultar agradable, tenir una conversa interessant, fer-se estimar. En general acaben sent bastant desgraciats.

Altres estan convençuts que estimar és una cosa senzilla, i que el difícil és trobar persones agradables a les que se’ls pugui estimar. Aquests només s’acosten a qui els cau simpàtic. Quan no troben la resposta que els ve de gust, el seu «amor» s’esvaeix.

N’hi ha que confonen l’amor amb el desig. Tot ho redueixen a trobar algú que satisfaci el seu desig de companyia, d’afecte o de plaer. Quan diuen «t’estimo», en realitat estan dient «et desitjo», «em vens de gust».

Quan Jesús parla de l’amor a Déu i al proïsme com el més important i decisiu de la vida, està pensant en una altra cosa. Per a Jesús, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.

Però, concretament, aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

La primera tasca és aprendre a escoltar l’altre. Procurar de comprendre el que viu. Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor.

El segon és aprendre a donar. No hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal. L’amor és tot el contrari d’acaparar, apropiar-se de l’altre, utilitzar-lo, aprofitar-se d’ell.

Finalment, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

                                                                               

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 31 durant l’any, duu per títol, «L’amor s’aprèn».

Certament un títol suggeridor, del que com molt bé ens explica l’homilia cal aprendre a estimar i la manera més autèntica d’aconseguir-ho, és sent veritablement conscient que hi ha que t’estima i/o que està necessitat de què l’estimis, que el comprenguis, que et donis desinteressadament a ell o a ella, com també a ells, o a elles segons siguin poc o molts els qui estant reclamant aquest amor.

L’homilia ens descriu uns exemple gens utòpics que malauradament, els podem constatar entre la nostra mateixa societat, veïnat i fins i tot entre persones del nostre entorn familiar o d’amistats.

Per Jesús, però, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.  Aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

No obstant, Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor. Això és així, perquè no hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal.

L’homilia conclou el seu anàlisi sobre el què és l’amor afirmant que, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

Déu meu, penyal on m'emparo,

escut i força que em salva.

Rodejat d'adversaris delirants, clamo el Senyor,

crido auxili d'entre els enemics.

Malgrat que el nostra món està cada cop més materialitzat per les influències de la maleïda i depredadora societat neocapitalista, a la qual o ens hi oposem o restarem absorbits per la força dels seus tentacles que ens desactivarà gradualment. Cal no perdre l’esperança i seguir lluitant per una societat més propera al Regne de Déu: un regne d’amor de justícia i de pau. 

dissabte, 23 d’octubre del 2021

RFLEXIÓN, sobre el evangelio (Mc 10,36-45)

Por: José Enrique Galarreta

 

En una curación tan "mesiánica" como esta, no podemos menos de sentir la evocación de la misma manifestación mesiánica de Jesús al responder a la embajada del Bautista. Juan Bautista, desde la cárcel, envía a sus discípulos a preguntar a Jesús:

- ¿Eres tú el que ha de venir o esperamos a otro? Jesús responde: - Id y decid a Juan lo que habéis visto: los ciegos recobran la vista, los cojos caminan, los leprosos quedan limpios, los sordos oyen, los muertos resucitan y son los pobres lo que reciben la Buena Noticia: dichosos los que no tropiezan por mi causa.(Mateo 11, Lucas 7)

Jesús, por tanto, se hace heredero del mesianismo más puro de Isaías. Reciben la Buena Noticia los pobres, los ciegos, los enfermos. Pero otros tropezarán. Serán los ricos, los que ven, los sanos.

Es una estremecedora línea, en la que se confunde, hasta no poder separarse, lo sucedido a Jesús, lo sucedido a lo largo de la historia y nuestra propia trayectoria espiritual.

Creyeron en Jesús los que se sentían necesitados de salvación, especialmente los más necesitados, los pecadores. Y los que no se sentían pecadores, no creyeron en Él, más bien tropezaron en Él porque atendía a los pecadores. Jesús ironizó sobre ellos diciendo que "los sanos no tienen necesidad de médico" (Mt.9, Mc.12, Lc.5).

Y los ricos tampoco se atrevieron a irse con él, tenían demasiado bienestar para sentir necesidad de Jesús (Lo vimos hace dos domingos leyendo Marcos 10, el joven rico).

En el pasaje de hoy, el ciego mendigo encuentra a Jesús porque necesita de él y cree en él. La muchedumbre le sigue con aspavientos externos, pero nada más. En el mismo contexto situacional ubicará Lucas el episodio de Zaqueo, que resulta brillantemente paralelo con la vocación de Leví (Mt.9, Mc.2, Lc,5).

Y resulta bastante sintomático que en el principio de la vida pública Jesús se define llamando a los pecadores y comiendo con ellos y al final de la misma (último episodio de Lucas antes de la entrada en Jerusalén) se repite la escena, con el mismo escándalo y la misma reiteración del mensaje de Jesús.

Los evangelistas por tanto acumulan signos sobre el mensaje fundamental: Jesús Salvador, Libertador del pecado, Luz para los humanos, es recibido por los pecadores, que alcanzan la luz de la fe, y rechazado por los "sanos y ricos", que quedan ciegos aunque parezcan sanos, videntes, poderosos. Todo esto nos da pie a largas consideraciones que resumiremos brevemente.

Fundamentalmente, sobre la religiosidad. Jesús se coloca en las antípodas de toda religiosidad de apariencia, de identificación con los poderes de la tierra, de equiparación de fe con esplendor externo, de religión como aceptación de "personas oficialmente santas".... cosas todas ellas tan presentes en las religiones.

Los sacerdotes como personas santas, el alto clero con poder, ocupando un lugar social cercano al poder político, los grandes sabios entendidos en las ciencias sagradas... y la masa de gente sin importancia ni voz, que solamente por medio de los altos eclesiásticos tendrán acceso a Dios. Es una situación real, históricamente repetida en la mayor parte (¿en todas?) las religiones, y espiritualmente aceptada incluso ahora entre nosotros.

Jesús es al revés: el mendigo ciego tiene acceso directo por necesitado y por creyente. Los demás, menos. Y los altos eclesiásticos, los que menos de todos. Aun teniendo acceso como todo el mundo, lo rechazarán explícitamente.

Es significativo comparar esos dos extremos. Mirar la historia de las religiones, tan llenas de acepción de personas, de personajes sagrados con poder, de multitudes de necesitados marginados por la estructura religiosa... Es más impactante aún mirar la historia triunfal de la religión cristiana en Occidente, la estructura física de una catedral gótica, la jerarquizada disposición de la gente en una gran celebración actual.

Mucho más aún, contemplar la historia de las naciones cristianas, el protagonismo religioso de los poderosos, la pobreza y desatención crónica de la gente del pueblo. Mucho más aún mirar las naciones del mundo, las cristianas y las no cristianas, mirar que es el primer mundo el que se dice cristiano y el miserable tercer mundo el que es evangelizado por el primer mundo poderoso...

Mirar la esclavitud, cometida por los cristianos y los musulmanes poderosos contra los miserables paganos de los que se llegó a decir que no tenían alma... Contemplar así la historia religiosa del mundo estremece, porque es exactamente lo contrario de lo que Jesús hacía y decía.

A nivel personal, no puedo menos que recordar la sabiduría del planteamiento de le Ejercicios de San Ignacio: parten del reconocimiento de los pecados. Si no me siento necesitado de Dios, no hay manera de llegar a Jesús.

No pocas veces la Primera Semana de ejercicios se considera como un momento ascético de purificación, examen de conciencia y confesión de los pecados, para poder luego conocer a Jesús. No es correcto. Se trata de sentir necesidad del Salvador. Solamente desde este profundo sentimiento de necesidad, de pobreza y ceguera, se puede acceder a Jesús Salvador.

ELS CECS HI VEUEN: EL REGNE HA ARRIBAT*

Marc, en aquest fragment d’evangeli, situa Jesús fent l’últim miracle, abans de entrar a Jerusalem.

Jesús cura el cec Bartimeu.

Fins aquí, Marc ha dedicat deu capítols a narrar els «dits» i els «fets» de Jesús a Galilea. En els tres capítols  següents, situa Jesús a Jerusalem, on tindrà fortes discussions amb els caps religiosos d’Israel. La resta de l’evangeli de Marc se centra en la passió, mort i resurrecció.

Per tant, aquest fragment d’avui tanca l’època en que Jesús s’ha ocupat dels pobres i els cecs, ignorats i silenciats per tothom, menys per Jesús.

En la narració d’avui, cal destacar dos elements importants: el crit de Bartimeu, que s’adreça a Jesús com a «Fill de David». I, la «compassió», amb que Jesús li correspon: «La teva fe t’ha salvat» (Mc 10,52.BCI). 

En aquesta curació, com en la del leprós (Mc 1,40-45), l’evangelista destaca l’actitud de Jesús que apartant-se de la gent s’apropa al cec, i al leprós. Els hi parla, elogia la seva fe i es converteixen en testimonis del poder de Jesús. 

En el context d’aquesta narració, hi ha la ceguesa dels caps d’Israel. La curació del cec és un símbol que ens evoca un altre miracle: la curació del cec de naixement, que en preguntar-li a Jesús si va pecar ell o els seus pares, aquesta és la resposta: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu». (Jn 9,3)  

És a dir, els que no hi veuen no pequen, però vosaltres –diu Jesús dirigint-se als fariseus--, que dieu que hi veieu, esteu en pecat permanent.

A través de simbolismes, l’evangelista ens vol deixar clar que Jesús «és la llum del món». (Jn 9,5) però s’acosta el seu final.

Als evangelistes els importa molt explicar la Passió a un lector que sàpiga bé qui és el que la sofreix i quin és el seu significat. Jesús, la Llum del Pare, sofrirà la Passió, és a dir, el rebuig dels «cecs». Aquest és el simbolisme que Marc vol donar a la curació del cec Bartimeu.

Jesús és l’enviat. És la Llum que rebutjaran els que diuen que hi veuen i serà acceptada pels pobres i cecs.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol