Apunts, 3a Trobada (Curs 2013-2014).
El
diable situa Jesús al capdamunt del temple i li demana que es llenci daltabaix.
Déu: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les
palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres .
(Mt 4,6). Jesús respon: No temptis el Senyor, el teu Déu. (Mt 4,7)
És
un diàleg entorn de l’Escriptura. «Talment con dos teòlegs que s’interpel·len».
(Ratzinguer). «La temptació [del diable] té a veure en buscar la seguretat en
Déu, en la línia del salm 91: Poder viure
tranquil sostingut pels àngels i caminar sense entrebancs ni perills de cap
tipus». (Pagola). Però Jesús no cau en la temptació; reacciona d’acord amb
el Deuteronomi: 16 No poseu a prova el Senyor, el
vostre Déu, com vau fer a Massà» (Dt 6,16).
Si
Jesús respon al perfil de l’home fidel Déu haurà de complir en Ell la seva
promesa. Si cau en la temptació i es produeix l’espectacle esperat, ningú podrà
dubtar de la seva condició messiànica. «Una prova absolutament decisiva de
fins a quin punt Déu estava
amb Ell» (González Faus). Aleshores no tindria sentit la
pregunta que es feia el poble d’Israel, extenuat, sortint de l’exili: El
Senyor, és o no és amb nosaltres? (Ex 17, 7). Ni l’exclamació des de la creu: Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?»
(Mc 15, 34).
La
promesa de Déu és escatològica: «qui segueixi la voluntat de Déu ha de saber
que enmig de tots els horrors que li puguin succeir no perdrà una última
protecció. [...] No obstant, aquesta confiança que emana de l’Escriptura no ens
autoritza a considerar que Déu està al nostre servei». (Ratzinguer).
Si
Jesús hagués caigut en la temptació «La seva missió seria diferent
de totes les missions
humanes al no haver-hi espai per la fe». La qüestió està
entre: «Un messianisme amb prestigi espectacular,
o un messianisme en l'anonimat i l'ocultació
que dóna el servei desinteressat a la
condició humana. [...]: La religiositat, jueva o grega, amb les seves concepcions sobre els enviats divins,
hauria optat pel primer. Jesús no: la seva intimitat amb Déu i la consciència de la seva unió amb Ell no les utilitza per privilegiar la seva missió Això hauria estat, per Jesús, "temptar Déu" (Mt 4, 7). El que
va llegir la comunitat pasqual en la vida del Jesús
terrenal és que havia dut a terme la seva missió amb la fe i
el risc propis de totes les missions entre els
homes». (González Faus, La nueva
humanidad )).
Aquesta
temptació és recorrent en la vida de Jesús; «els fariseus li demanaven un senyal messiànic inequívoc: 11 Vingueren els fariseus i
començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un
senyal del cel»
(Mc 8, 11).
Es tracta, doncs, d’una temptació aplicada a l'exercici
mateix de la missió messiànica de Jesús, no pas a la seva necessitat personal o al rebuig d'afrontar plenament
la condició humana, [sinó de
demostrar que és verdaderament el Messies]. La temptació
és més subtil, perquè
sembla més desinteressada.
La intervenció de Déu ja no es demana ara
en profit propi [convertir les pedres
ens pans], sinó pel bé de la missió acceptada. (González Faus).
«Jesús
no va caure en la temptació, no es va llençar de dalt del temple. No va posar
Déu a prova». Per això, racionalment, és pertinent preguntar-se: «El pobre, el
dèbil, el fracassat que Déu no va protegir a la creu, que no va portar el
benestar. [...] que no va tenir cap poder humà, és veritablement el Fill de Déu?».
(Ratzinguer. El relato de las tentaciones
de Jesús como espejo de su figura, Jubileo del Año 2000). La resposta només
es pot troba en la fe.
Salvador Sol