diumenge, 25 de març del 2012

LA RESURRECCIÓ, PUNT DE PARTIDA PER DESCOBRIR CRIST


Apunts de cristologia.-
(Sobre un text de José Antonio Pagola)
 

Va ser després de la resurrecció, que els primers creients van començar a reflexionar sobre la vida i la mort de Jesús.

Jesús morí a la creu, en compliment de la llei, abandonat de tots. També abandonat per Déu? No, Déu l’ha ressuscitat desautoritzant la llei i els qui la van interpretar. Les paraules de Pere ho deixen clar: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. [...] vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat. (cf. Ac 2, 23-24). «Vosaltres vau matar el qui obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts» (Ac 3, 15)

«El Déu que ha ressuscitat Jesús, què feia a l'hora de la seva execució?» Paagola es fa aquesta pregunta i ell mateix contesta: «Aquest Déu que en la resurrecció s'ha manifestat plenament identificat amb Jesús, estava també amb ell a la creu». Amb Jesús «moribund a la creu, estava Déu compartint la nostra vida humana fins al fracàs i la destrucció total». Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. (2 Co 5, 19)

Els deixebles van compredre que si Déu havia ressuscitat Jesús, aquests era el messies de la promesa. Però, contràriament al que esperaven: «La mort ha deixat clar que el Messies és un home feble, mortal com nosaltres». I, «si Jesús ha mort, vol dir que és home com tots nosaltres», «Que Déu, en aquest home, ha volgut compartir la nostra vida humana». Com diu Pau: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.  (Fl 2, 6-11)

«La mort de Jesús no ha estat la seva destrucció, sinó el seu pas a la vida del Pare». Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme. (Ap 1, 18)

Si Jesús no és un difunt, els creients sabem que intercedeix al Pare per a tots els homes i dones. Qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? (Rm 8, 34).

Al Senyor ressuscitat se’l descobreix pels signes. Els deixebles d’Emmaús el van reconèixer en partir el pa. (cf. Lc 24, 13-35). Als cristians també ens costa descobrir-lo al costat nostra. Però ell ho ha dit: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». (Mt 28, 20). Les comunitats de creients no s’han de sentir òrfenes, «perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». (Mt 18, 20)

Cal saber-lo descobrir; saber escoltar-lo en l'Evangeli; saber trobar-lo en la persona necessitada.

La resurrecció de Jesús ha estat l'esdeveniment decisiu per a la fe cristiana; per creure en Déu amb una llum nova. Crist ens fa comprendre la nostra existència i ens hi podem enfrontem amb una esperança nova.

Salvador Sol

dimecres, 14 de març del 2012

EL VALOR REDEMPTOR DE LA MORT DE JESÚS


Apunts de cristologia

Pagola destaca de la mort de Jesús l’actitud d'obediència i fidelitat total al Pare i, alhora, una actitud d'amor i perdó pels homes. (Jesucristo. Catequesis cristológica)

La mort, era la manifestació suprema del pecat i la ruptura amb Déu. Ara és la manifestació suprema de l'amor i la reconciliació; s'ha convertit en font de vida per a tots nosaltres. Aquesta gràcia, ara ha estat revelada amb la manifestació de Jesucrist, el nostre salvador, que ha destituït la mort i, per mitjà de l'evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat. (2 Tm 1, 7-10).
Al llarg dels segles, s'ha vist la creu com un ritu de sang que ha apaivagat la ira de Déu, com el sacrifici de l'única víctima agradable al Pare, la pena amb la qual ha estat expiat el càstig infinit merescut pels nostres pecats, el rescat ofert per la nostra redempció, la reparació necessària per satisfer a Déu, etc.
Però pels primers creients, la mort de Jesús a la creu no era un esdeveniment aïllat sinó eÉs el gest que resumeix i on culmina tota la seva vida. Jesús ha anat morint per al Pare i pels homes dia rere dia. Per això, des del seguiment al crucificat els cristians anem donant sentit al sofriment de cada dia i a la mort.
La mort no ha perdut el seu caràcter tràgic, però ha canviat de signe pel creient. Ja no és el final de tot. El cristià no mor per quedar mort sinó per ressuscitar.
El cristià, més que preparar-se per una bona mort, ha d'aprendre a "morir bé"; desvivint-se per la construcció del Regne. Aleshores, el Baptisme cobra un sentit sacramental, ens comprometem a viure la vida "morint en Crist", i l'Eucaristia ens va ajudant a assimilar la mort de Jesús per participar també un dia de la seva resurrecció. I, des d'aquesta esperança aprenem a afrontar amb un altre sentit l'envelliment i la mort de les cultures, de les idees, de la creació entera. Tot el que viu, camina d'alguna manera cap a la mort. Però Crist l’ha vençut.
Seguir Jesús és seguir a Algú que ha acabat executat pels homes. Ser fidel a Algú que ha estat perseguit i condemnat per l'escàndol provocat amb el seu missatge i la seva actuació. Seguir el Crucificat és prosseguir la seva obra, construir el Regne de Déu, defensar la causa de l'home, oferir gratuïtament el perdó, servir al germà i saber que aquesta actuació ens portarà patiment. El creient, no vol el patiment, però accepta seriosament la inseguretat, el sofriment, la solitud, l'alienació, el dolor, el costat fosc i negatiu de la vida. Però amb Crist i des de Crist descobreix que també aquí hi pot haver salvació i alliberament. Des de Crist tracta de descobrir quina és la manera més humana i alliberadora d'assumir i viure el sofriment propi i aliè.
Creure en el Crucificat no suprimeix el mal. El mal continua sent una cosa dolenta i inhumà, però es pot convertir en el lloc més eficaç, realista i convincent de viure la fe en el Pare i la solidaritat amb els homes. Per això el cristià va descobrint que fins i tot el sofriment pot ser alliberador quan es viu amb l'esperit del Crucificat.
Pagola ens invita a descobrir noves possibilitats de seguir avui al Crucificat: preferint sofrir injustament abans de col·laborar amb la injustícia; saber patir el mal abans de cometre el mal, compartir el patiment dels injustament maltractats; acceptar la inseguretat i els riscos propis d'una vida conseqüent amb la fe cristiana; acceptar les conseqüències doloroses d'una defensa clara i ferma de la justícia, la veritat i la llibertat; acceptar la inseguretat, la manca de poder i la debilitat del que vol actuar amb honradesa humana i senzillesa evangèlica; saber comprendre el valor d'una vida austera i equilibrada enmig de la nostra societat de consum i benestar.

Salvador Sol

dilluns, 5 de març del 2012

JESÚS, DESERT,FERES I SATÀN



El primer diumenge d’aquesta quaresma Marc ens va dir que: «l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs, animals feréstecs i àngels» (Mc 1, 12-13). Potser aquesta experiència, als cristians d’avui ens queda lluny, incomprensible... No obstant, pel teòleg Xabier Pikaza, «És un text estranyament actual i recull el primer de tots els grans drames de la història», tot allò que s’oposa al pla de Déu. Perquè seguim vivint atrapats entre les forces del be i del mal, en un món on el Regne encara no és del tot present, encara hem de demanar al Pare que «vingui a nosaltres el vostre regne» i que es faci la «voluntat de Déu, aquí a la terra... ». Satanàs, aquí representa el poder del mal!. En el nostre temps no es parla de posseïts (endimoniats) con en temps de Jesús, però les temptacions existeixen (la possibilitat de fer-se ric sense escrúpols n’és una, i ben actual); la nostra societat hedonista, segueix marginant els pobres (què són, sinó, els desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca...?); pel bé d’una quants, les lleis dels homes permeten perseguir i matar als seus contrais. «Doncs be –escriu Pikaza-, enmig d’aquesta “guerra”, Jesús ha buscat (i trobat) Déu entre aquells a qui la gent tenia com abandonats de Déu». Des del desert Jesús entra a la seva missió apostòlica; ha superat la prova! «Es tracta de la “prova” messiànica, signe de dificultats i problemes (...) en lluita amb Satanàs».
La purificació en el desert era una pràctica dels jueus del temps de Jesús. Potser les temptacions en el desert sigui una construcció de l’evangelista, però sembla un fet cert que en un moment determinat Jesús deixà Galilea per anar al desert a fer-se batejar per Joan, a les aigües del Jordà. Pagola, explica en el seu llibre: Jesús, Aproximación histórica (pàg.64) que: «Quan, en mig del silenci del desert, callaven de nit els crits del Baptista i no s’escoltava el rumor dels pecats confessats (...) Jesús escoltava la veu de Déu, que el cridava a una nova missió». (Pàg.63). Si seguim el relat de Marc, Jesús és temptat per Satanàs. Aquest esperit està descrit en la Bíblia com l’”adversari”. Jesús en parla als seus deixebles: «Jo veia Satanàs –els diu- que queia del cel com un llamp (Lc 10,18). I, tota la seva vida vetllarà per no caure en temptacions. A Pere el refusa dient-li: «Aparta’t de mi Satanàs, perquè els teus pensaments no són els de Déu» (Mc 8,31-33) i al cap de la sinagoga que l’increpa per haver curat una dona en dissabte, li diu: ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d’Abraham que Satanàs tenia subjecta des de feia divuit anys? (Lc 13,16).
Pikaza, en el seu blog, ha escrit que «Marc ha volgut presentar des del principi a Satanàs, perquè se sàpiga qui ha estat (i està sent) l'antagonista de Jesús». És una forma de catequesi en que l’evangelista presenta la vida de Jesús a partir del baptisme. I, ens diu que Jesús estarà al desert quaranta dies. Potser aquesta dada no és exacta; potser ho vol enllaçar amb els quaranta anys que el poble d’Israel va trigar a passar de l’esclavitud d’Egipte a la terra promesa. Tot un simbolisme de l’alliberament que en la teofania del baptisme va experimentar Jesús.
Els israelites, diu Pikaza, qualificaven la impuresa de demoníaca, fruit del pecat, «perquè destrueix l’ésser humà i li impedeix realitzar-se en plenitud. (...) És demoníaca, en especial, una mena de bogeria més o menys propera a l’epilèpsia i/o l’esquizofrènia, ja que treuen l’home fora de si i el deixan en mans d’una espècia de necessitat que el domina». El messianisme de Jesús se centra en alliberar els “posseïts” d’ahir i d’avui, i obrir, també per a ells, el camí del Regne.   
Amb Jesús s’inicia un nou temps en el que ja no seran els àngels els qui lluitaran contra el mal, sinó que serà ell mateix qui se n’allibera, resistint les temptacions. I, conscient de la nostra feblesa, ens ensenya a pregar al Pare demanant-li que no «permeti que caiguem en la temptació». Comentant l’evangeli del primer diumenge de Quaresma, Pagola escriu: «Al llarg de la seva vida, Jesús es mantindrà vigilant per descobrir "Satanàs" en les circumstàncies més inesperades». I, en relació a nosaltres: «Els temps de prova hem de viure'ls, com ell, atents al que ens pot desviar de Déu». 

Salvador Sol

dijous, 1 de març del 2012

L'ENIGMA DE JESÚS

Apunts de cristologia


Afirma Pagola que Jesús no es va aturat massa a parlar de si mateix, i la seva actuació ha  estat sorprenent, enigmàtica i original. Foren les comunitats creients les que li atribuïren els títols de: Senyor, Salvador, Fill de Déu, Paraula de Déu, Imatge del Pare, Déu. Ell no ho havia fet. Tampoc és fàcil saber si Jesús es va definit com a Fill de l'home. Però els seus contemporanis van veure en Jesús el Messies esperat, és a dir, l'”Enviat”, l’”ungit”. Israel l’esperava per a restablir el regne davídic que els alliberés de l’esclavitud de Roma. Pere li diu: «Tu ets el Messies» però Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8, 27-30). No obstant, aquest serà el reconeixement més important. Crist, en grec, esdevindrà per la fe dels creients el veritable alliberador de l'home, l'únic que pot respondre a les esperances i aspiracions de la humanitat. Déu està actuant (a través d’ell) enmig de la vida. (Mt 12, 28). Jesús es considera un factor decisiu per a la salvació de l’home». La sort dels homes dependrà de la postura que adoptin davant seu.. (Vegis Lc 12, 8-9 i Mc 8, 35).
Jesús té autoritat davant la Llei. Es presenta com l'únic que pot interpretar legítimament la Llei de Moisès. Jesús contraposa a la Llei antiga el seu nou missatge: «Ja sabeu que es va dir als antics... Però jo us dic» (Mt 5,21-22). Conscient que la seva interpretació era la correcta, pretenent conèixer, amb certesa suprema i immediata, la voluntat veritable de Déu mateix. Ho diu així: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». (Mt 11, 27). Jesús parla superant la llei de Moisès, i «...la gent quedava admirada de la seva doctrina perquè els ensenyava amb autoritat». (Mt 7,28-29)
Jesús concedeix el perdó als pecadors. És una de les dades, segons Pagola, més testimoniades: Jesús de Natzaret menjava amb publicans i altres pecadors (cf Mc 2,15). No hi ha dubte: Jesús s’atreveix a unir-se als pecadors davant Déu i celebrar anticipadament la festa final, perquè: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passaran al davant en el camí cap al regne de Déu» (Mt 21, 31). El perdó que ofereix Jesús, a diferència del de Joan, no exigeix penitència prèvia. Actitud que Pagola considera sense precedents en la història del poble jueu. Jesús acull els pecadors per a concedir-los el perdó de Déu.  Per explicar-ho, Lluc reprodueix les paràboles de: l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig. (Vg. Lc 15,1-31)
Jesús invoca a Déu com a Pare. Jesús, en dirigir-se a Déu en la seva pregària, empra una expressió sorprenent i inusitada; es dirigeix ​​sempre a Déu dient-li "Abbà" (Mc 14, 36), amb la mateixa confiança i familiaritat amb que un nen jueu es dirigia al seu pare. Cap jueu s'hauria atrevit a adreçar-se així al Senyor. Els primers cristians, no van voler traduir la paraula aramea, que Pau reprodueix, tot i no haver-la escotat mai de llavis del mestre. (Rm 8,15)
Definicions dogmàtiques sobre Crist. Per a definir la naturalesa de Jesús i el seu missatge es van haver de celebrar diversos concilis. La primera, trobada a Jerusalem entre Pere i Jaume per una banda i Pau i Bernabé per l’altre per a definir el destí del missatge: Els cristians no són una secta del judaisme; la circumcisió no és condició necessària per ser batejat; el què realment importa no és complir amb les normes i lleis (la Torà), sinó la fe en Jesús, que és l’únic que salva. Després els concilis: Nicea (325): «Jesús és consubstancial al Pare»; Constantinoble (381): «consubstancialitat de l’Esperit Sant amb el Pare i el Fill»; Efes (431): Maria és Mare de Déu; Calcedònia (451): hi ha dues naturaleses en l’única persona de Crist, «sense que hi hagi confusió, ni divisió, ni separació entre elles».

Text original: José Antonio Pagola
Selecció: Salvador Sol