LA NOSTRA ESPERANÇA

Comentar a l’evangeli (Jn 11,11-45), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».

Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M'alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.

Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Havent dit això se n'anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s'aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s'aixecava així i se n'anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure'l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s'hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l'havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:

«On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Comentari.-

l relat de la resurrecció de Llàtzer és sorprenent. D’una banda, mai no se’ns presenta Jesús tan humà, fràgil i entranyable com en aquest moment en què se li mor un dels seus millors amics. De l’altra, mai no se’ns convida tan directament a creure en el seu poder salvador: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Jesús no amaga el seu afecte cap a aquests tres germans de Betània que, segurament, l’acullen a casa sempre que ve a Jerusalem. Un dia Llàtzer cau malalt, i les seves germanes envien un encàrrec a Jesús: el nostre germà «aquell que estimes», està malalt. Quan arriba Jesús al llogaret, Llàtzer fa quatre dies que està enterrat. Ja ningú no li podrà tornar la vida.

La família està trencada. Quan es presenta Jesús, Maria arrenca a plorar. Ningú no la pot consolar. En veure els sanglots de la seva amiga, Jesús no es pot contenir i també ell es posa a plorar. Se li trenca l’ànima en sentir la impotència de tothom davant de la mort. Qui ens podrà consolar?

Hi ha en nosaltres un desig insaciable de vida. Ens passem els dies i els anys lluitant per viure. Ens agafem a la ciència i, sobretot, a la medicina per allargar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la qual ningú no ens pot guarir.

Tampoc no ens serviria viure aquesta vida per sempre. Seria horrible un món envellit, ple de vells, cada cop amb menys espai per als joves, un món on no es renovés la vida. El que anhelem és una vida diferent, sense dolor ni vellesa, sense fams ni guerres, una vida plenament feliç per a tothom.

Avui vivim en una societat que ha estat descrita pel sociòleg polonès Zygmunt Bauman com «una societat d’incertesa». L’ésser humà no havia tingut mai tant poder per avançar cap a una vida més feliç. I, tanmateix, potser mai no s’ha sentit tan impotent davant d’un futur incert i amenaçador. En què podem esperar?

Com els éssers humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. Què és la vida? Què és la mort? Com cal viure? Com cal morir? Abans de ressuscitar Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules, que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Malgrat els dubtes i les foscors, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Només en ell cerquem llum i força per lluitar per la vida i per enfrontar-nos a la mort. Només en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia aprofita el text de la comunitat joànica per posar l’accent en una qüestió que a tothom el preocupa o, fins i tot, el neguiteja. Òbviament quan ja ens comença a preocupar d’una manera molt més accentuada és, especialment, a partir que arribem a la mitjana i, a partir d’aquí la preocupació, sovint fins i tot el neguit, i s’accentua quan arriben segons quines malalties que malauradament també –en moltes ocasions- arribem molt abans de la mitjana edat. Humanament és del tot comprensible, car la mort arriba per a tothom, sigui pobre o sigui ric. La ciència i la investigació ha aconseguit molt avenços en totes les  disciplines, i també en la medicina i la cirurgia, les quals han aconseguit allargar-nos la vida, però com ens en fa esment l’homilia, malgrat que ens agafem a la ciència i, sobretot, a la medicina per allargar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la qual ningú no ens pot guarir.

Una preocupació i un neguit, el que qui més qui menys tots tenim, l’homilia ens proposa una alternativa molt interessant, se’ns convida al que a ben segur pot apaivagar-los: creure en el seu poder salvador de Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Com sempre la l’homilia conclou amb un argument per la esperança: Com els éssers humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. Què és la vida? Què és la mort? Com cal viure? Com cal morir? Abans de ressuscitar Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules, que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?» Malgrat els dubtes i les foscors, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Només en ell cerquem llum i força per lluitar per la vida i per enfrontar-nos a la mort. Només en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.

Vers abans de l'evangeli Jo 11,25a-26

Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor;

els qui creuen en mi, no moriran mai més.

Una homilia sobre una temàtica que dia si dia també la tenim present, ja sigui perquè se’ns mort un familiar, un amic, un company, la parella d’un amic íntim, que en aquest temps quaresmal, preàmbul de la setmana santa i de la Pasqua de resurrecció, ens pot fer obrir de bat a bat els nostre ulls, massa sovint amb certa miopia que no ens deixen veure el transcendent per culpa de la nostra obsessió per les qüestions materials. Com deia la setmana passada la Quaresma, és temps de meditació i reflexió, fem-ho!

CAMINS VERS LA FE

 

Comentar a l’evangeli (Jn 9,1-41), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m'ha enviat. La nit s'acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món».

Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc».

Llavors li preguntaren: «Com se t'han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me'l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m'he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé».

Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta».

Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.

Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d'ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t'has fet seguidor d'ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d'aquest, ni sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d'on és, però a mi, m'ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D'ençà que el món existeix, no s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res».

Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga.

Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà.

Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».

Comentar.-

El relat és inoblidable. Se l’anomena tradicionalment la guarició del cec de naixement, però és molt més, ja que l’evangelista ens descriu el recorregut interior que va fent un home perdut en tenebres fins a trobar-se amb Jesús, Llum del món.

No en coneixem el nom. Només sabem que és un captaire, cec de naixement, que demana almoina als afores del Temple. No coneix la llum. No l’ha vista mai. No pot caminar ni orientar-se per si mateix. La seva vida transcorre en tenebres. Mai no podrà conèixer una vida digna.

Un dia Jesús passa per la seva vida. El cec està tan necessitat que deixa que li treballi els ulls. No sap qui és, però confia en la seva força guaridora. Seguint les seves indicacions, neteja la seva mirada a la piscina de Siloé i, per primera vegada, comença a veure-hi. La trobada amb Jesús li canviarà la vida.

Els veïns el veuen transformat. És el mateix, però els sembla un altre. L’home els explica la seva experiència: «Aquell home que es diu Jesús» l’ha guarit. No sap res més. Ignora qui és i on és, però li ha obert els ulls. Jesús fa el bé fins i tot a aquells que només el reconeixen com a home.

Els fariseus, entesos en religió, demanen tota mena d’explicacions sobre Jesús. Ell els parla de la seva experiència: «Només sé una cosa: jo era cec i ara hi veig». Li pregunten què pensa de Jesús, i ell els diu què sent: «Que és un profeta». El que n’ha rebut és tan bo que aquest home ha de venir de Déu. Així viu molta gent senzilla la fe en Jesús. No saben teologia, però senten que aquest home ve de Déu.

A poc a poc, el captaire es va quedant sol. Els seus pares no el defensen. Els dirigents religiosos el fan fora de la sinagoga. Però Jesús no abandona qui l’estima i el cerca. «Quan va sentir a dir que l’havien tret fora, el va anar a buscar». Jesús té els seus camins per trobar-se amb els qui el cerquen. Ningú no li ho pot impedir.

Quan Jesús es troba amb aquell home a qui ningú sembla entendre, només li fa una pregunta: «Creus en el Fill de l’home?», creus en l’Home nou, l’Home plenament humà precisament per ser encarnació del misteri insondable de Déu? El captaire està disposat a creure, però es troba més cec que mai: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?».

Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el qui et parla». Al cec se li obren els ulls de l’ànima. Es postra davant de Jesús i li diu: «Hi crec, Senyor». Només escoltant Jesús i deixant-nos conduir interiorment per ell anem caminant cap a una fe més plena i també més humil.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentar al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

 

LA RELIGIÓ DE JESÚS

Comentar a l’evangeli (Jn 4,5-42), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».

Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu:

«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu».

Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.

Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».

Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.

Comentari.-

Cansat de caminar, Jesús s’asseu al costat del pou de Jacob, a prop del llogaret de Sicar. Aviat hi arriba una dona samaritana a sadollar la set. Espontàniament, Jesús comença a parlar amb ella del que porta al seu cor.

En un moment de la conversa, la dona li planteja els conflictes que enfronten jueus i samaritans. Els jueus pelegrinen a Jerusalem per adorar Déu. Els samaritans pugen a la muntanya Garizin, la cimera de la qual s’albira des del pou de Jacob. On cal adorar Déu? Quina és la veritable religió? Què pensa el profeta de Galilea?

Jesús comença per aclarir que el culte veritable no depèn d’un lloc determinat, per molt venerable que pugui ser. El Pare del cel no està lligat enlloc, no és propietat de cap religió. No pertany a cap poble concret.

No ho hem d’oblidar. Per trobar-se amb Déu no cal anar a Roma o peregrinar a Jerusalem. No cal entrar a una capella o visitar una catedral. Des de la presó més secreta, des de la sala de cures intensives d’un hospital, des de qualsevol cuina o lloc de treball, podem elevar el nostre cor cap a Déu.

Jesús no parla a la samaritana d’«adorar Déu». El llenguatge és nou. Fins a tres vegades li parla d’adorar el Pare. Per això no cal pujar a una muntanya per acostar-se una mica més a un Déu llunyà, desentès dels nostres problemes, indiferent als nostres patiments. El veritable culte comença per reconèixer Déu com a Pare estimat que ens acompanya de prop al llarg de la nostra vida.

Jesús li diu encara més. El Pare està buscant «veritables adoradors». No espera dels seus fills grans cerimònies, celebracions solemnes, encensos i processons. El que vol són cors senzills que l’adorin «en esperit i en veritat».

«Adorar el Pare en esperit» és seguir els passos de Jesús i deixar-se conduir com ell per l’Esperit del Pare, que l’envia sempre cap als darrers. Aprendre a ser compassius com és el Pare. Ho diu Jesús de manera clara: «Déu és Esperit, i els qui l’adoren ho han de fer en esperit». Déu és amor, perdó, tendresa, alè vivificador… i els qui l’adoren s’han d’assemblar a ell.

«Adorar el Pare en veritat» és viure en la veritat. Tornar una vegada i una altra a la veritat de l’evangeli. Ser fidels a la veritat de Jesús sense tancar-nos en les nostres pròpies mentides. Després de vint segles de cristianisme, hem après a donar culte veritable a Déu? Som els veritables adoradors que cerca el Pare?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

LA CORDIALITAT

 

Comentar a l’evangeli (Mt 5,38-48), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: "Ull per ull, dent per dent". Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra.

Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dona-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora de camí, porta-li mitja hora. Dona a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar.

Ja sabeu que van dir: "Estima els altres", però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? I si només saludeu els germans, què feu d'extraordinari? Els pagans, no fan també el mateix? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial». (Mt 5,39-48)

Comentari.-

La manifestació sensible dels sentiments no és el millor criteri per verificar l’amor cristià, sinó el comportament sol·lícit pel bé de l’altre. En general, un servei humil al necessitat conté, gairebé sempre, més amor que moltes paraules commovedores.

Però a vegades s’ha insistit tant en l’esforç de la voluntat que hem arribat a privar la caritat del seu contingut afectiu. I, tanmateix, l’amor cristià que neix d’allò més profund de la persona inspira també els sentiments, i es tradueix en afecte cordial.

Estimar el proïsme exigeix fer-li un bé, però significa també acceptar-lo, respectar-lo, valorar el que hi ha d’amable en ell, fer-li sentir el nostre acolliment i el nostre amor. La caritat cristiana indueix la persona a adoptar una actitud cordial de simpatia, sol·licitud i afecte, tot superant postures d’antipatia, indiferència o rebuig.

Naturalment, la nostra manera personal d’estimar està condicionada per la sensibilitat, la riquesa afectiva o la capacitat de comunicació de cadascú. L’amor cristià, però, promou la cordialitat, l’afecte sincer i l’amistat entre les persones.

Aquesta cordialitat no és una mera cortesia exterior exigida per la bona educació, ni simpatia espontània que neix del contacte amb les persones agradables, sinó l’actitud sincera i purificada de qui es deixa vivificar per l’amor cristià.

Potser avui no subratllem prou la importància que té el conreu d’aquesta cordialitat al si de la família, a l’àmbit del treball i en totes les nostres relacions. Tot i això, la cordialitat ajuda les persones a sentir-se millor, suavitza les tensions i conflictes, apropa postures, enforteix l’amistat, fa créixer la fraternitat.

La cordialitat ajuda a alliberar-nos de sentiments d’indiferència i de rebuig, ja que s’oposa directament a la nostra tendència a dominar, manipular o fer patir el proïsme. Els qui saben comunicar afecte de manera sana i generosa creen al seu entorn un món més humà i més habitable.

Jesús insisteix a desplegar aquesta cordialitat no només davant de l’amic o la persona agradable, sinó fins i tot davant de qui ens rebutja. Recordem unes paraules seves que revelen el seu estil de ser: «I, si només saludeu els vostres germans, què feu d’extraordinari?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 19 de febrer, del nou any litúrgic, que se’ns ofereixen amb el títol, “La Cordialitat”, sobre els fragments (38-48) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu, ens proposa per a la nostra reflexió una seria d’actituds i maneres dissortadament poc comuns entre nosaltres que, seguim copiant els estereotips del passat. El que ens proposa Jesús, justament és diametralment el revés: estimar fins i tot

als enemics, i també als jutges que fan tot el que poden i més per fer-nos la guitza als catalans.

La homilia per aquest proper diumenge és tan diàfana que no necessita cap mena d’aclariment ni de puntualització. Sincerament crec que aquesta cop el seu contingut no pot ser objecte de revisió per part dels canonistes de torn que miren amb lupa aquells continguts que creuen que s’aparten de l’ortodòxia, com tantes vegades ha succeït en escrits o documents en els quals la Conferència Episcopal Espanyola ha censurat i fins i tot penalitzat.

Ja en el primer paràgraf, l’homilia ja ens deixa clar que : La manifestació sensible dels sentiments no és el millor criteri per verificar l’amor cristià, sinó el comportament sol·lícit pel bé de l’altre. En general, un servei humil al necessitat conté, gairebé sempre, més amor que moltes paraules commovedores. Però a vegades s’ha insistit tant en l’esforç de la voluntat que hem arribat a privar la caritat del seu contingut afectiu. I, tanmateix, l’amor cristià que neix d’allò més profund de la persona inspira també els sentiments, i es tradueix en afecte cordial.

De manera, segueix l’homilia que Estimar el proïsme exigeix fer-li un bé, però significa també acceptar-lo, respectar-lo, valorar el que hi ha d’amable en ell per tal que La caritat cristiana indueix la persona a adoptar una actitud cordial de simpatia, sol·licitud i afecte, tot superant postures d’antipatia, indiferència o rebuig. Doncs L’amor cristià, promou la cordialitat, afecte sincer i l’amistat entre les persones.

Aquesta cordialitat no és una mera cortesia exterior exigida per la bona educació, ni simpatia espontània que neix del contacte amb les persones agradables, sinó l’actitud sincera i purificada de qui es deixa vivificar per l’amor cristià.

L’homilia conclou afegint que La cordialitat ajuda a alliberar-nos de sentiments d’indiferència i de rebuig, ja que s’oposa directament a la nostra tendència a dominar, manipular o fer patir el proïsme. Els qui saben comunicar afecte de manera sana i generosa creen al seu entorn un món més humà i més habitable. Jesús insisteix a desplegar aquesta cordialitat no només davant de l’amic o la persona agradable, sinó fins i tot davant de qui ens rebutja. Recordem unes paraules seves que revelen el seu estil de ser: «I, si només saludeu els vostres germans, què feu d’extraordinari?».

Al·leluia 1Jo 2,5

Els qui fan cas de la paraula

de Jesucrist

han arribat de debò

a estimar Déu perfectament.

Una conclusió molt pedagògica d’aquests homilia, que hauríem de llegir i rellegir-la sovint per extirpar dels nostres sentiments aquells petits o grans lipomes cancerígens que no ens deixen exercir la caritat cristiana, o el què és el mateix: adoptar una actitud cordial de simpatia, sol·licitud i afecte.

b

NO A LA GUERRA ENTRE NOSALTRES

 

Evangeli i Comentari de J.A.Pagola a l'evangeli (Mt 5,17-37)

Evangeli:  

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

Ja sabeu que als antics els van manar: "No matis", i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l'insulti, acabarà al foc de l'infern. Per això, ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l'últim cèntim.

Ja sabeu que està manat: "No cometis adulteri". Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos.

També està manat: "Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci". Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

També sabeu que als antics els van manar: "No trenquis els juraments". I també: "Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor". Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».

Comentari

Els jueus parlaven amb orgull de la Llei de Moisès. Segons la tradició, Déu mateix l’havia regalat al poble. Era el millor que n’havien rebut. Aquesta Llei enclou la voluntat de l’únic Déu veritable. Aquí poden trobar-hi tot allò que necessiten per ser fidels a Déu.

També per a Jesús la llei és important, però ja no ocupa el lloc central. Ell viu i comunica una altra experiència: arriba el regne de Déu; el Pare està cercant obrir-se camí entre nosaltres per fer un món més humà. No n’hi ha prou de quedar-se complint la Llei de Moisès. Cal obrir-se al Pare i col·laborar-hi per fer la vida més justa i més fraterna.

Per això, segons Jesús, no n’hi ha prou de complir la Llei, que ordena «no mataràs». A més, cal arrencar de la nostra vida l’agressivitat, el menyspreu a l’altre, els insults o les venjances. Aquell que no mata compleix la Llei, però, si no s’allibera de la violència, al seu cor encara no hi regna aquest Déu que cerca construir amb nosaltres una vida més humana.

Segons alguns observadors, a la societat actual s’està estenent un llenguatge que reflecteix el creixement de l’agressivitat. Cada cop són més freqüents els insults ofensius, proferits només per humiliar, menysprear i ferir. Paraules nascudes del rebuig, el ressentiment, l’odi o la venjança.

D’altra banda, les converses estan sovint teixides de paraules injustes que reparteixen condemnes i sembren sospites. Paraules dites sense amor i sense respecte que enverinen la convivència i fan mal. Paraules nascudes gairebé sempre de la irritació, la mesquinesa o la baixesa.

No és aquest un fet que es doni només en la convivència social. També és un greu problema a l’interior de l’Església. El papa Francesc pateix en veure divisions, conflictes i enfrontaments de «cristians en guerra contra altres cristians». És un estat de coses tan contrari a l’Evangeli que ha sentit la necessitat d’adreçar-nos una crida urgent: «No a la guerra entre nosaltres».

Així parla el Papa: «Em dol comprovar com en algunes comunitats cristianes, i fins i tot entre persones consagrades, consentim diverses formes d’odis, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d’imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui evangelitzarem amb aquests comportaments?». El Papa vol treballar per una Església on «tots puguin admirar com us cuideu els uns als altres, com us doneu alè mútuament i com us acompanyeu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per. Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 12 de febrer, del nou any litúrgic, que se’ns ofereixen amb el títol, “No a la guerra entre nosaltres”, sobre els fragments (17-37) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu, ens proposa per a la nostra reflexió tot una seria d’actituds i maneres dissortadament massa comuns entre nosaltres, però no només entre qualsevol home o dona, doncs són denigrants i indignes per qualsevol persona.

Òbviament, molt més per qualsevol cristià i encara moltíssim més si aqueta actitud la manifesten aquells que han estat consagrats i se’ls pressuposa que haurien de ser del tot pulcres en les seves actituds i maneres de fer, cosa que donada la nostra debilitat humana, sovint les nostres actituds s’allunyen del més desitjable.

Els punts nuclears de l’homilia són aquests paràgrafs: Per a Jesús la llei és important, però ja no ocupa el lloc central. Ell viu i comunica una altra experiència: arriba el regne de Déu; el Pare està cercant obrir-se camí entre nosaltres per fer un món més humà. No n’hi ha prou de quedar-se complint la Llei de Moisès. Cal obrir-se al Pare i col·laborar-hi per fer la vida més justa i més fraterna.

Aquell que no mata compleix la Llei, però, si no s’allibera de la violència, al seu cor encara no hi regna aquest Déu que cerca construir amb nosaltres una vida més humana.

Sovint les converses estan teixides de paraules injustes que reparteixen condemnes i sembren sospites. Paraules dites sense amor i sense respecte que enverinen la convivència i fan mal. Paraules nascudes

gairebé sempre de la irritació, la mesquinesa o la baixesa. No és aquest un fet que es doni només en la convivència social. També és un greu problema a l’interior de l’Església. El papa Francesc pateix en veure divisions, conflictes i enfrontaments de «cristians en guerra contra altres cristians». És un estat de coses tan contrari a l’Evangeli que ha sentit la necessitat d’adreçar-nos una crida urgent: «No a la guerra entre nosaltres».

Així parla el Papa: «Em dol comprovar com en algunes comunitats cristianes, i fins i tot entre persones consagrades, consentim diverses formes d’odis, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d’imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui evangelitzarem amb aquests comportaments?». El Papa vol treballar per una Església

on «tots puguin admirar com us cuideu els uns als altres, com us doneu alè mútuament i com us acompanyeu».

La conclusió d’aquests paràgrafs, la podríem sintetitzar dient que una cosa és caure en una actitud indigne i una altre és quan aquesta actitud indigne, ja és sistèmica, la qual cosa demostra que no hi ha voluntat ni intenció de rectificació i menys de compensar els prejudicis causats. Malauradament aquesta manca de voluntat de rectificar l’estem constatant diàriament, entre veïns, entre membres d’organitzacions sindicals o socials, entre als dirigents de partits de partits polítics, també entre els que ho són de partits independentistes, però potser entre els que ens definim com a cristians, és el clam del papa Francesc que posa en evidència les lluites fratricides en el si del Vaticà per la consecució del poder. Dies enrere ja vam tenir-ne un exemple en la persona del secretari particular del difunt papa emèrit Ratzintger, que va aprofitar l’avinentesa de del papa emèrit per llançar una furiosa crítica al papa Francesc. Quines són les intencions d’un més dels cardenals o alts càrrecs del Vaticà? No trigarem a conèixer-ho.

Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Dissortadament, un nou exemple que ens posa de manifest que qualsevol religió, no es pot considerar una institució divina quan només és exclusivament una instituci  humana, amb els valors i defectes dels humans, que als llarg dels temps han estructurat la institució (la catòlica, la protestant o l’ortodoxa), segons els interessos o forma de pensar dels seus dirigents.

Només ens cal, fullejar o millor aprofundir en la història de l’Església del llarg dels anys, perquè ens caigui la vena dels ulls per tenir-ho clar. Ser cristià, no és ser fidel a una religió, sinó ser fidel fonamentalment al missatge de Jesús que, en cap cas ens impedeix poder considerar-nos catòlic, protestant o ortodoxa.

SI LA SAL ES TORNA INSÍPIDA…

 

Comentari a l'evangeli (Mt 5,13-16) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

Vosaltres sou la llum del món

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel».

Comentari.-
Pocs escrits poden sacsejar avui el cor dels creients amb tanta força com el petit llibre de Paul Evdokimov, L’amor boig de Déu. Amb fe ardent i paraules de foc, el teòleg de Sant Petersburg posa al descobert el nostre cristianisme rutinari i satisfet.

Així veu P. Evdokimov el moment actual: «Els cristians han fet tot el possible per esterilitzar l’evangeli; es diria que l’han submergit en un líquid neutralitzant. S’esmorteeix tot allò que impressiona, supera o inverteix. Convertida així en una cosa inofensiva, aquesta religió aplanada, prudent i raonable, l’home no pot sinó vomitar-la». D’on procedeix aquest cristianisme inoperant i esmorteït?

Les crítiques del teòleg ortodox no s’aturen en qüestions secundàries, sinó que apunten a allò essencial. L’Església apareix als seus ulls no com «un organisme viu de la presència real de Crist», sinó com una organització estàtica i «un lloc d’autonutrició». Els cristians no tenen sentit de la missió, i la fe cristiana «ha perdut estranyament la seva qualitat de ferment». L’evangeli viscut pels cristians d’avui «només troba la total indiferència».

Segons Evdokimov, els cristians han perdut contacte amb el Déu viu de Jesucrist i es perden en disquisicions doctrinals. Es confon la veritat de Déu amb les fórmules dogmàtiques, que en realitat només són «icones» que conviden a obrir-nos al Misteri sant de Déu. El cristianisme es desplaça cap a allò exterior i perifèric, quan Déu habita en allò profund.

Aleshores es busca un cristianisme rebaixat i còmode. Com deia Marcel More, «els cristians han trobat la manera de seure, no sabem com, de manera confortable a la creu». S’oblida que el cristianisme «no és una doctrina, sinó una vida, una encarnació». I quan a l’Església ja no hi brilla la vida de Jesús, amb prou feines es constata cap diferència amb el món. L’Església «es converteix en mirall fidel del món», a qui ella reconeix com a «carn de la seva carn».

Molts reaccionaran, sens dubte, posant matisos i objeccions a una denúncia tan contundent, però és difícil no reconèixer el fons de veritat cap al que apunta Evdokimov: a l’Església hi falta santedat, fe viva, contacte amb Déu. Manquen sants que escandalitzin perquè encarnen «l’amor boig de Déu», falten testimonis vius de l’evangeli de Jesucrist.

Les pàgines ardents del teòleg rus no fan sinó recordar les de Jesús: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

CONTINGUT INEXAURIBLE

 Comentari de l’evangeli (Mt 5,1-12) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-          

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

 Comentari.-

Qui s’acosta una vegada i una altra a les benaurances de Jesús s’adona que el seu contingut és inexaurible. Sempre tenen ressonàncies noves. Sempre hi trobem una llum diferent pel moment que estem vivint. Així «ressonen» avui en mi les paraules de Jesús.

Feliços els pobres d’esperit, els qui saben viure amb poca cosa. Tindran menys problemes, estaran més atents als necessitats i viuran amb més llibertat. El dia que ho entenguem serem més humans.

Feliços els mansos, els qui buiden el seu cor de violència i agressivitat. Són un regal per al nostre món violent. Quan tots ho fem, podrem conviure en veritable pau.

Feliços els qui ploren en veure patir els altres. Són gent bona. Amb ells es pot construir un món més fratern i més solidari.

Feliços els qui tenen fam i set de justícia, els qui no han perdut el desig de ser més justos ni la voluntat de fer una societat més digna. En ells hi anima el millor de l’esperit humà.

Feliços els misericordiosos, els qui saben perdonar al fons del seu cor. Només Déu coneix la seva lluita interior i la seva grandesa. Ells són els qui ens poden acostar millor a la reconciliació.

Feliços els qui mantenen el seu cor net d’odis, enganys i interessos ambigus. S’hi pot confiar per construir el futur.

Feliços els qui treballen per la pau amb paciència i amb fe. Sense descoratjar-se davant dels obstacles i dificultats, i cercant sempre el bé de tots. Els necessitem per reconstruir la convivència.

Feliços els qui són perseguits per actuar amb justícia i responen amb mansuetud les injúries i les ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé.

Feliços els qui són insultats, perseguits i calumniats per seguir fidelment la trajectòria de Jesús. El seu patiment no es perdrà inútilment.

Deformaríem, però, el sentit d’aquestes benaurances si no hi afegíssim alguna cosa que se subratlla en cadascuna. Amb belles expressions Jesús posa davant els seus ulls Déu com a garant últim de la benaurança humana. Els qui visquin inspirant-se en aquest programa de vida, un dia «seran consolats», «seran saciats de justícia», «aconseguiran misericòrdia», «veuran Déu» i gaudiran eternament al seu regne.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia, en aquesta ocasió, remarca cadascuna de les 9 benaurances que podem llegir en l’evangeli de Mateu, com a programa de vida de tot aquells que ens volen o volem ser fidels al missatge de Jesús. Un missatge que tot i ser aparentment senzill, malauradament la complexitat del nostre món actual, cada cop més monopolitzat pels grans interessos financers que ens ofeguen amb les seves propostes consumistes, a les quals –dissortadament- sovint esdevenen temptacions que no som capaços de resistí, cosa que ens fan trontollar la nostra voluntat d’esdevenir fidels a Jesús i al seu missatge. L’homilia en la seva conclusió, ens exhorta a viure aquest programa de vida que són les benaurances: Els qui visquin inspirant-se en aquest programa de vida, un dia «seran consolats», «seran saciats de justícia», «aconseguiran misericòrdia», «veuran Déu» i gaudiran eternament al seu regne.

Al·leluia Mt 5,12a

Alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

En aquesta homilia de les benaurances, o del programa de vida autènticament Cristià, hi podem afegir un fragment de la primera carta de Pau als cristians de Corint, que sintonitza perfectament amb l’evangeli de Mateu: Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu. Però vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè, tal com diu l'Escriptura: «Si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor».

Tot un complement espiritual que ens hauria d’interpel·lar i d’animar a considerar seriosament si el nostre cristianisme és autèntic o és nomes superficial. Com deia el nostre estimat amic traspassat, en Lluís Vila, “sigueu bons, si podeu”, o el què és el mateix, feu tot i més per ser fidels seguidors de Jesús i que l’Esperit hi faci més que nosaltres.