DONAR GUST A LA VIDA
Comentari a l’evangeli (Mt 5,13-16) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel».

Comentari.

Una de les tasques més urgents de l’Església d’avui i de sempre és aconseguir que la fe arribi als homes com a «bona notícia».

Sovint entenem l’evangelització com una tasca gairebé exclusivament doctrinal. Evangelitzar seria portar la doctrina de Jesucrist a aquells que encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient.

Aleshores, ens preocupem d’assegurar l’ensenyament religiós i la propagació de la fe davant d’altres ideologies i corrents d’opinió. Cerquem homes i dones ben formats, que coneguin perfectament el missatge cristià i el transmetin de manera correcta. Intentem millorar les nostres tècniques i organització pastoral.

Naturalment, tot això és important, ja que l’evangelització implica anunciar el missatge de Jesucrist. Però això no és l’únic ni el més decisiu. Evangelitzar no significa només anunciar verbalment una doctrina, sinó fer present en la vida de la gent la força humanitzadora, alliberadora i salvadora que conté l’esdeveniment i la persona de Jesucrist.

Entesa així l’evangelització, el més important no és comptar amb mitjans poderosos i eficaços de propaganda religiosa, sinó saber actuar amb l’estil alliberador de Jesús.

El que és decisiu no és tenir homes i dones ben formats doctrinalment, sinó poder comptar amb testimonis vivents de l’evangeli. Creients en la vida dels quals es pugui veure la força humanitzadora i salvadora que conté l’evangeli quan és acollit amb convicció i de manera responsable.

Els cristians hem confós moltes vegades l’evangelització amb el desig que s’accepti socialment el «nostre cristianisme». Les paraules de Jesús cridant-nos a ser «la sal de la terra» i «la llum del món» ens obliguen a fer-nos preguntes molt greus.

Els creients som una «bona notícia» per a algú? Allò que es viu a les nostres comunitats cristianes, allò que s’observa entre els creients, és «bona notícia» per a la gent d’avui?

Posem els cristians en l’actual societat alguna cosa que doni gust a la vida, alguna cosa que purifiqui, guareixi i alliberi de la descomposició espiritual i de l’egoisme brutal i insolidari? Vivim alguna cosa que pugui il·luminar la gent en aquests temps d’incertesa, oferint una esperança i un horitzó nou als que cerquen salvació?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 8 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Donar gust a la vida” té com a fonament els fragments (13-16) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del proper diumenge 8 de febrer, se’ns diu que el més important no només és adoctrinar, i/o explicar de manera clara i planera els continguts dels evangelis; el que cal sigui el més important és que una vegada convençuts del que és el missatge evangèlic, és la nostra manera de fer i d’actuar, estigui en consonància amb el citat missatge de Jesús: 

Una de les tasques més urgents de l’Església d’avui i de sempre és aconseguir que la fe arribi als homes com a «bona notícia». Sovint entenem l’evangelització com una tasca gairebé exclusivament doctrinal. Evangelitzar seria portar la doctrina de Jesucrist a aquells que encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient.

Aleshores, ens preocupem d’assegurar l’ensenyament religiós i la propagació de la fe davant d’altres ideologies i corrents d’opinió. Cerquem homes i dones ben formats, que coneguin perfectament el missatge cristià i el transmetin de manera correcta. Intentem millorar les nostres tècniques i organització pastoral.

Naturalment, tot això és important, ja que l’evangelització implica anunciar el missatge de Jesucrist. Però això no és l’únic ni el més decisiu. Evangelitzar no significa només anunciar verbalment una doctrina, sinó fer present en la vida de la gent la força humanitzant, alliberadora i salvadora que conté l’esdeveniment i la persona de Jesucrist.

Entesa així l’evangelització, el més important no és comptar amb mitjans poderosos i eficaços de propaganda religiosa, sinó saber actuar amb l’estil alliberador de Jesús. El que és decisiu no és tenir homes i dones ben formats doctrinalment, sinó poder comptar amb testimonis vivents de l’evangeli. Creients en la vida dels quals es pugui veure la força humanitzant i salvadora que conté l’evangeli quan és acollit amb convicció i de manera responsable.

Els cristians hem confós moltes vegades l’evangelització amb el desig que s’accepti socialment el «nostre cristianisme». Les paraules de Jesús cridant-nos a ser «la sal de la terra» i «la llum del món» ens obliguen a fer-nos preguntes molt greus. Els creients som una «bona notícia» per a algú? Allò que es viu a les nostres comunitats cristianes, allò que s’observa entre els creients, és «bona notícia» per a la gent d’avui?

Posem els cristians en l’actual societat alguna cosa que doni gust a la vida, alguna cosa que purifiqui, guareixi i alliberi de la descomposició espiritual i de l’egoisme brutal i insolidari? Vivim alguna cosa que pugui il·luminar la gent en aquests temps d’incertesa, oferint una esperança i un horitzó nou als que cerquen salvació?

Al·leluia Jo 8,12

Jo soc la llum del món, diu el Senyor;

el qui em segueix tindrà la llum de la vida.

Com a ven segur, heu pogut captar, ser cristià no només és tenir bons coneixements doctrinals o teològics, sinó que el que cal, el que és imprescindible, és donar testimoni dels que Jesús predicava, del que va ser el seu testimoni, del seu amor per a tots i cadascun de tots el nostres germans, dels que ens cauen simpàtics i també dels que ens són antipàtics. L’evangeli ens descriu la seva sensibilitats pels pobres, pels malalts, pels marginats (que aleshores també ni havia). També ens descriu la seva manifesta oposició a la manera d’actuar dels doctors de la llei i de tots aquells que aparentaven una fidelitat al Temple, però que els seu testimoniatge era pura hipocresia, tot i així, no per això deixava d’estimar-los. Ser cristià, conseqüentment, és intentar posar en pràctica el seu testimoniatge, cosa que molt probablement, també com aleshores, podem crear-nos alguns detractors o enamics.   

...

 ESCOLTAR DE PROP LES BENAURANCES

Comentari a l’evangeli (Mt 5,1-12) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Comentari.

Quan Jesús puja a la muntanya i s’asseu per anunciar les benaurances, hi ha una gentada en aquell entorn, però només «se li acostaren els deixebles» per sentir millor el seu missatge. Què sentim avui els deixebles de Jesús si ens hi acostem?

Feliços «els pobres en l’esperit», els qui saben viure amb poc, confiant sempre en Déu. Feliç una Església amb ànima de pobre perquè tindrà menys problemes, estarà més atenta als necessitats i viurà l’evangeli amb més llibertat. D’ella n’és el regne de Déu.

Feliços «els humils», els que viuen amb cor benèvol i clement. Feliç una Església plena de mansuetud. Serà un regal per a aquest món ple de violència. Ella heretarà la terra promesa.

Feliços «els qui ploren», perquè pateixen injustament patiments i marginació. Amb ells es pot crear un món millor i més digne. Feliç l’Església que pateix per ser fidel a Jesús. Un dia serà consolada per Déu.

Feliços «els qui tenen fam i set de ser justos», els qui no han perdut el desig de ser més justos ni l’afany de fer un món més digne. Feliç l’Església que cerca amb passió el regne de Déu i la seva justícia. Hi animarà el millor de l’esperit humà. Un dia el seu anhel serà saciat.

Feliços «els compassius» que actuen, treballen i viuen moguts per la compassió. Són els qui, a la terra, més s’assemblen al Pare del cel. Feliç l’Església a la qual Déu arrenca el cor de pedra i li dóna un cor de carn. Ella assolirà misericòrdia.

Feliços «els qui treballen per la pau» amb paciència i fe, buscant el bé per a tothom. Feliç l’Església que introdueix al món pau i no discòrdia, reconciliació i no enfrontament. Ella serà «filla de Déu».

Feliços els «perseguits pel fet de ser justos», responen amb mansuetud a les injustícies i ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé. Feliç l’Església perseguida per seguir Jesús. D’ella n’és el regne de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 1 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar de prop les benaurances” té com a fonament els fragments (1-12a) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia ens confirma, per mitjà d’un llenguatge planer, però molt més entenedor, que si bé és cert  que vivim en mig d’una gran crisi religiosa, també és cert que si se utilitzés un llenguatge més planer, com ara el d’aquesta homilia, molt probablement les noves i les antigues generacions ho agrairíem: Quan Jesús puja a la muntanya i s’asseu per anunciar les benaurances, hi ha una gentada en aquell entorn, però només «se li acostaren els deixebles» per sentir millor el seu missatge. Què sentim avui els deixebles de Jesús si ens hi acostem? Feliços «els pobres en l’esperit», els qui saben viure amb poc, confiant sempre en Déu. Feliç una Església amb ànima de pobre perquè tindrà menys problemes, estarà més atenta als necessitats i viurà l’evangeli amb més llibertat. D’ella n’és el regne de Déu.

Feliços «els humils», els que viuen amb cor benèvol i clement. Feliç una Església plena de mansuetud. Serà un regal per a aquest món ple de violència. Ella heretarà la terra promesa. Feliços «els qui ploren», perquè pateixen injustament patiments i marginació. Amb ells es pot crear un món millor i més digne. Feliç l’Església que pateix per ser fidel a Jesús. Un dia serà consolada per Déu.

Feliços «els qui tenen fam i set de ser justos», els qui no han perdut el desig de ser més justos ni l’afany de fer un món més digne. Feliç l’Església que cerca amb passió el regne de Déu i la seva justícia. Hi animarà el millor de l’esperit humà. Un dia el seu anhel serà saciat. Feliços «els compassius» que actuen, treballen i viuen moguts per la compassió. Són els qui, a la terra, més s’assemblen al Pare del cel. Feliç l’Església a la qual Déu arrenca el cor de pedra i li dóna un cor de carn. Ella assolirà misericòrdia.

Feliços «els qui treballen per la pau» amb paciència i fe, buscant el bé per a tothom. Feliç l’Església que introdueix al món pau i no discòrdia, reconciliació i no enfrontament. Ella serà «filla de Déu». Feliços els «perseguits pel fet de ser justos», responen amb mansuetud a les injustícies i ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé. Feliç l’Església perseguida per seguir Jesús. D’ella n’és el regne de Déu.

Al·leluia Mt 5,12a

Alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

Una nova homilia, però especialment molt pedagògica, especialment en aquests temps actuals que ja ningú vol negar, doncs potser l’evidència és tant manifesta que ni tant sols val la pena dissimular-ho o negar-ho. En aquesta nova homilia que, com la seva majoria, sempre són molt pedagògiques i  teològicament encertades, m’ha semblat detectar-hi un intent de redactar-la amb una intencionalitat paral·lela: que la reflexió que cal que fem del seu text, vagi en doble direcció. Que al mateix temps que serveixi perquè els cristians, laiques i laics no siguem els únics a analitzar i valorar la situació que pateix la religió, sinó que també el clero i molt especialment la jerarquia, ens disposem totes i tots, a reflexionar-hi amb rigor i sense els clàssics titubejos que sempre han aparegut a l’hora de plantejar propostes, doncs cal que siguin més obertes i disposat a trencar d’una vegada per sempre, amb els clàssics plantejaments conservadors.        

PERDUTS EN LA CRISI RELIGIOSA
Comentari a l’evangeli (Mt 4,12-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

Comentari.
Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic.

És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.

Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació?

Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.

Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida?

Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.

Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat.

Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert.

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 25 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “Perduts en la crisi religiosa” té com a fonament els fragments (12-23) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia ens confirma que certament vivim en mig d’una gran crisi religiosa. Malgrat aquesta realitat, també és cert que s’obren noves portes i finestres, per purificar l’aire viciat causant de la esmentada crisi: Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic. És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.

Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació? Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.

Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida? Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.

L’homilia mai ens deixa sense respostes positives i esperançadores. Conseqüentment, donat que s’ha volgut negar la realitat del més enllà, sense saber ni poder oferir alternatives més enllà de la dels conceptes, sempre embolcallats per la visió materialitzada, no son pocs (especialment els que encara tenen capacitat de discernir) que després d’una reflexió acurada, sovint feta allunyada dels cercles religiosos, han reprès el camí únic i veritable de retornar, com ho feu el fill pròdig, a la casa del Pare: Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat. Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop»

Al·leluia Jo 1,14a.12a
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
A tots els qui l'han rebut,
els concedeix poder ser fills de Déu.

Una nova homilia que si la llegim i al mateix temps intentem reflexionar-hi, ens dissiparà els grans interrogants perfectament legítims que a ben segur en un moment o altre, totes i tots ens hem pogut qüestionar. És més que probable que aquesta crisi generalitzada de la religió, no només sigui la conseqüència del poderós intent del neó-capitalisme per desviar-nos del camí tradicional que seguíem, per tal de conduir-nos vers on els interessava: la materialització i molt més el consum com a necessitat prioritària. També però, cal que no deixem de ser objectius i crítics amb el alts dirigents de la religió, car –molt probablement- no han estat prou atents i àgils per promoure el que sempre és imprescindible: adaptar-nos a les necessitat dels nous temps. Avui, per exemple, la societat actual no pensa ni té, les mateixes necessitats, ni la manera de pensar ni de viure, que la de mitjans de segle passat. ...

 ESTIMAR LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Jn 1,29-34) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel». Després Joan testificà: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. Jo no sabia qui era, però el qui m'envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l'Esperit Sant». Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu».

Comentari..-

La gent no vol sentir parlar d’espiritualitat, perquè no sap quin sentit té aquesta paraula; ignora que vol dir més que religiositat, i que no s’identifica amb allò que tradicionalment s’entén per pietat. «Espiritualitat» vol dir viure una «relació vital» amb l’Esperit de Déu, i això només és possible quan s’experimenta Déu com a «font de vida» en cada experiència humana.

Com ha exposat Jürgen Moltmann, viure en contacte amb l’Esperit de Déu «no condueix a una espiritualitat que prescindeix dels sentits, girada cap endins, enemiga del cos, apartada del món, sinó a una nova vitalitat de l’amor a la vida.» Enfront del que és mort, petrificat o insensible, l’Esperit desperta sempre l’amor a la vida. Per això, viure «espiritualment» és «viure contra la mort», afirmar la vida malgrat la feblesa, la por, la malaltia o la culpa. Qui viu obert a l’Esperit de Déu vibra amb tot allò que fa créixer la vida i es rebel·la contra allò que la fa mal i la mata.

Aquest amor a la vida genera una alegria diferent, ensenya a viure de manera amistosa i oberta, en pau amb tots, donant-se vida els uns als altres, acompanyant-se en la tasca de fer-nos la vida més digna i més feliç. Aquesta energia vital que l’Esperit infon en la persona, Jürgen Moltmann s’atreveix a anomenar-la «energia erotitzant», ja que fa viure de manera joiosa, atractiva i seductora.

Aquesta experiència espiritual dilata el cor: comencem a sentir que les nostres expectatives i anhels més profunds es barregen amb les promeses de Déu; la nostra vida finita i limitada s’obre a l’infinit. Aleshores descobrim també que «santificar la vida» no és moralitzar-la, sinó viure-la des de l’Esperit Sant, és a dir, veure-la i estimar-la com Déu la veu i l’estima: bona, digna i bella, oberta a la felicitat eterna.

Aquesta és, segons el Baptista, la gran missió de Crist: «batejar-nos amb Esperit Sant», ensenyar-nos a viure en contacte amb l’Esperit. Només això ens pot alliberar d’una manera trista i raquítica d’entendre i viure la fe en Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Cmentai al comentari..-
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 18 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “Estimar la vida” té com a fonament els fragments (29-34) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 3r. diumenge de gener, en descriu amb claredat, que la gent dels nostres dies no entén i no volen saber res d’espiritualitat i menys de religió, donat que ho identifiquen amb els conceptes que ens adoctrinaven als anys 40 i 50 del segle passat: La gent no vol sentir parlar d’espiritualitat, perquè no sap quin sentit té aquesta paraula; ignora que vol dir més que religiositat, i que no s’identifica amb allò que tradicionalment s’entén per pietat. «Espiritualitat» vol dir viure una «relació vital» amb l’Esperit de Déu, i això només és possible quan s’experimenta Déu com a «font de vida» en cada experiència humana.

Certament els conceptes del passat, que encara hi ha qui els segueix plantejant, avui són del tot superats, donat que, com en totes especialitats, també la teologia, s’ha tingut que posar al dia: Com ha exposat Jürgen Moltmann, viure en contacte amb l’Esperit de Déu «no condueix a una espiritualitat que prescindeix dels sentits, girada cap endins, enemiga del cos, apartada del món, sinó a una nova vitalitat de l’amor a la vida.» Enfront del que és mort, petrificat o insensible, l’Esperit desperta sempre l’amor a la vida. Per això, viure «espiritualment» és «viure contra la mort», afirmar la vida malgrat la feblesa, la por, la malaltia o la culpa. Qui viu obert a l’Esperit de Déu vibra amb tot allò que fa créixer la vida i es rebel·la contra allò que la fa mal i la mata.

Aquest amor a la vida genera una alegria diferent, ensenya a viure de manera amistosa i oberta, en pau amb tots, donant-se vida els uns als altres, acompanyant-se en la tasca de fer-nos la vida més digna i més feliç. Aquesta energia vital que l’Esperit infon en la persona, Jürgen Moltmann s’atreveix a anomenar-la «energia erotitzant», ja que fa viure de manera joiosa, atractiva i seductora.

Aquesta experiència espiritual dilata el cor: comencem a sentir que les nostres expectatives i anhels més profunds es barregen amb les promeses de Déu; la nostra vida finita i limitada s’obre a l’infinit. Aleshores descobrim també que «santificar la vida» no és moralitzar-la, sinó viure-la des de l’Esperit Sant, és a dir, veure-la i estimar-la com Déu la veu i l’estima: bona, digna i bella, oberta a la felicitat eterna. Aquesta és, segons el Baptista, la gran missió de Crist: «batejar-nos amb Esperit Sant», ensenyar-nos a viure en contacte amb l’Esperit. Només això ens pot alliberar d’una manera trista i raquítica d’entendre i viure la fe en Déu.

Al·leluia Jo 1,14a.12a
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
A tots els qui l'han rebut,
els concedeix poder ser fills de Déu.


La gran virtut que tenen les homilies del Pagola, és que ens condueixen vers una visió del missatge evangèlic, en definitiva del missatge que Jesús ens va deixar, des de una anàlisi molt més realista, també més pedagògic i, conseqüentment, més realista i entenedor. Malauradament, han estat molts els elements que han desdibuixat, molt sovint de manera tendenciosa i per conceptes sociopolítics, la visió del que fou el testimoniatge i el missatge que Jesús en va deixar. Per sort, malgrat la notable desconnexió que les noves generacions tenen de la religió, tenim a la bast de tothom la possibilitat de poder documentar-nos per mitjà de moltíssims estudiosos cristians (no necessàriament catòlics) que ens ofereixen la seva visió del cristianisme i dels conceptes ètics i morals que ens permeten renovar, enriquir i educar la nostra visió del que anomenem religió, que sovint no s’ajusten als paràmetres oficials...

...

 L’ESPERIT BO DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 3,13-17) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: «Soc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu vens a mi?». Jesús li respongué: «Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d'aquesta manera tot el que és bo de fer».

Llavors hi accedí. Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua a l'instant. Llavors el cel s'obrí i veié que l'Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut».

Comentari..-

Jesús no és un home buit ni dispers interiorment. No actua pels llogarets de Galilea de manera arbitrària ni mogut per qualsevol interès. Els evangelis deixen clar des del principi que Jesús viu i actua mogut per «l’Esperit de Déu».

No volen que se’l confongui amb qualsevol «mestre de la llei», preocupat per introduir més ordre en el comportament d’Israel. No volen que se l’identifiqui amb un fals profeta, disposat a buscar un equilibri entre la religió del temple i el poder de Roma.

Els evangelistes volen, a més, que ningú l’equipari amb el Baptista. Que ningú no el vegi com un simple deixeble i col·laborador d’aquell gran profeta del desert. Jesús és «el Fill estimat» de Déu. Sobre ell «reposa» l’Esperit de Déu. Només ell pot «batejar» amb Esperit Sant.

Segons tota la tradició bíblica, «l’Esperit de Déu» és l’alè de Déu, que crea i sosté tota la vida. La força que Déu posseeix per renovar i transformar els vivents. La seva energia amorosa que busca sempre el millor per als seus fills i filles.

Per això Jesús se sent enviat no a condemnar, destruir o maleir, sinó a guarir, construir i beneir. L’Esperit de Déu el porta a potenciar i millorar la vida. Ple d’aquest «Esperit» bo de Déu, es dedica a alliberar la gent d’«esperits malignes», que no fan més que malmetre, esclavitzar i deshumanitzar.

Les primeres generacions cristianes tenien molt clar què havia estat Jesús. Així resumien el record que va deixar gravat en els seus seguidors: «Ungit per Déu amb l’Esperit Sant… va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell» (Fets dels Apòstols 10,38).

Quin «esperit» ens anima avui els seguidors de Jesús? Quina és la «passió» que mou la seva Església? Quina és la «mística» que fa que les nostres comunitats visquin i actuïn? Què estem posant al món? Si l’Esperit de Jesús és en nosaltres, viurem «guarint» oprimits, deprimits o reprimits pel mal.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert.

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 11 de gener, Baptisme del Senyor, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’Esperit bo de Déu” té com a fonament els fragments (13-17) del capítol 3 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del 2n. diumenge de gener, en descriu amb claredat, que els evangelis descriuen clarament quina va ser la manera d’actuar de qui era el fill de Déu fet home, que en cap cas es va moure per interessos mundans. Jesús no és un home buit ni dispers interiorment. No actua pels llogarets de Galilea de manera arbitrària ni mogut per qualsevol interès. Els evangelis deixen clar des del principi que Jesús viu i actua mogut per «l’Esperit de Déu». No volen que se’l confongui amb qualsevol «mestre de la llei», preocupat per introduir més ordre en el comportament d’Israel. No volen que se l’identifiqui amb un fals profeta, disposat a buscar un equilibri entre la religió del temple i el poder de Roma.

El que tenen en comú els evangelis, és deixar nítidament clar, que Jesús no és un nou profeta dels que ens parla l’Antic Testament. Els evangelistes volen, a més, que ningú l’equipari amb el Baptista. Que ningú no el vegi com un simple deixeble i col·laborador d’aquell gran profeta del desert. Jesús és «el Fill estimat» de Déu. Sobre ell «reposa» l’Esperit de Déu. Només ell pot «batejar» amb Esperit Sant. Segons tota la tradició bíblica, «l’Esperit de Déu» és l’alè de Déu, que crea i sosté tota la vida. La força que Déu posseeix per renovar i transformar els vivents. La seva energia amorosa que busca sempre el millor per als seus fills i filles.

Per això Jesús se sent enviat no a condemnar, destruir o maleir, sinó a guarir, construir i beneir. L’Esperit de Déu el porta a potenciar i millorar la vida. Ple d’aquest «Esperit» bo de Déu, es dedica a alliberar la gent «d’esperits malignes», que no fan més que malmetre, esclavitzar i deshumanitzar. Les primeres generacions cristianes tenien molt clar què havia estat Jesús. Així resumien el record que va deixar gravat en els seus seguidors: «Ungit per Déu amb l’Esperit Sant… va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell» (Fets dels Apòstols 10,38).

En front de la preocupant realitat dels nostres dies   on la disbauxa ha ofegat bona part de la fe i de les tradicions cristianes, l’homilia ens pregunta: Quin «esperit» ens anima avui els seguidors de Jesús? Quina és la «passió» que mou la seva Església? Quina és la «mística» que fa que les nostres comunitats visquin i actuïn? Què estem posant al món? Si l’Esperit de Jesús és en nosaltres, viurem «guarint» oprimits, deprimits o reprimits pel mal.

Al·leluia Cf. Mc 1,11

El cel s'esquinçà, i es va sentir la veu del Pare:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo».

Una vegada més aquesta homilia del Pagola o del seu equip de col·laboradors, no ens deixa indiferents, car d’una manera clara i sense embuts, no només no ens deixa indiferents, sinó que de manera clara i concisa ens dóna motius de reflexió, d’esperança i de renovada convicció que només seguint les petjades de Jesús, la nostra fe es pot revitalitzar i fins i tot la nostra esperança cristiana de que desprès de la mort física del nostre cos, el nostre esperit tindrà el goig de, fonamentalment, retrobar-nos amb el Déu Pare, també amb Jesús i amb tots el que han fet un pelegrinatge, tot intentant de la millor manera i òbviament amb l’ajuda de l’Esperit, que durant el nostre esmentat pelegrinatge, no ens ha deixat sols i amb moltíssimes ocasions, ens ha reconduït vers el veritable camí  de la Pau i de l’Amor etern.

 VIURE SENSE ACOLLIR LA LLUM

Comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués.

Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari.

Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. Tot i això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem-ne un exemple.

Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure ja és, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat.

Tot i això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’única cosa important. Què importen els altres?

Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai no estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.

La vida de la persona es tanca aleshores sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» ara significa posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.

Aquesta manera denfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes… i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per Jaume Rocabbert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge  4 de gener, 2n. de Nadal, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure sense acollir la llum” té com a fonament els fragments (1-18) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 2n diumenge de Nadal se´ns proposa reflexionar sobre com i de quina manera tenim encarrilada la nostra vida, una vida que sovint l’hem encarrilat negativament: Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. Tot i això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem-ne un exemple. 

Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure ja és, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat

Tot i això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’única cosa important. Què importen els altres?

Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai no estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.

La vida de la persona es tanca aleshores sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» ara significa posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.

Quan qualsevol de nosaltres, d’ara o de temps passats, actua mogut per aquesta concepció, és evident que la seva vida no desprèn generositat, ni donació vers als altres. La seva vida està orientada a la manera que la té orientada, entre altres el president Trump. Aquesta manera d’enfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes… i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.

Al·leluia He 1,1-2

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes,

però ara ens ha parlat a nosaltres

en la persona del Fill.

Aquesta primera homilia, del diumenge 4 de gener, no és pas una homilia per felicitar-nos  a totes i a tots per el canvia d’any, del 25 al 26 i per felicitar-nos a tots per el nou any. Ni el seu contingut, ni la seva intencionalitat ens poden fer pensar amb aquesta erràtica costum d´aprofitar qualsevol festiu per aprofitar l’avinentesa per tenir un nou motiu per organitzar una festa familiar o entre amics. Ser cristià, comporta unes petites exigències que passen necessàriament, per meditar i reflexionar sobre com i de de quina manera en la meva vida, també hi ha de tenir-hi lloc aquells que son desnonats per ordre judicial, sense ni tant sols assegurar-los-hi, prèviament, que la sentència, els obligui als que l’han tramitat, el desnonament, una solució que impedeixi, com hem vist en el cas de Badalona, que els desnonats, hagin de viure sota un pont o al carrer, sense cap altre lloc per poder allotjar-se.