INVOCACIÓ

                                    +

Santa Maria, al cel Assumpta.

Cap estel brilla com tu

al firmament de la vida.

Glòria del Pare, Mare del Fill.

Exemple d’amor fidel,

per un poble que et venera.

Mare de gràcia i patiment:

en el teu si s’engendrà

qui és el «camí» í la «vida».

Déu es fixà en tu,

«en la teva petitesa»,

per donar a llum a la Llum.

Dona del gran misteri,

ajuda’ns a ser com tu:

engendradors d’esperança.

                        (ssb - 2026)

EL CRIT DE LA DONA

Comentari a l’evangeli (Mt 15,21-28) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d'allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d'una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l'instant es posà bona la seva filla.

Comentari
Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?

Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots.

L’escena és commovedora. Una dona surt a l’encontre de Jesús. No pertany al poble escollit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havia lluitat contra Israel. És una dona sola i sense nom. Potser és mare soltera, vídua o ha estat abandonada pels seus.

Mateu només en destaca la fe. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva desgràcia. Va darrere dels deixebles «cridant». No s’atura davant del silenci de Jesús ni davant del malestar dels seus deixebles. La desgràcia de la seva filla, que «està endimoniada i sofreix molt», s’ha convertit en el seu propi dolor: «Tingueu compassió de mi, Senyor».

En un moment determinat, la dona arriba al grup, deté Jesús, es prosterna davant d’ell li diu: «Senyor, ajuda’m!» No accepta les explicacions de Jesús, dedicat a la seva tasca a Israel. No accepta l’exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en què hi ha tantes dones, patint solitud i marginació.

És aleshores quan Jesús es manifesta en tota la seva humilitat i grandesa: «Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols». La dona té raó. No ASserveixen de res altres explicacions. El primer és alleujar el patiment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.

Què fem els cristians d’avui davant dels crits de tantes dones soles, marginades, maltractades i oblidades per l’Església? Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d’altres quefers? Jesús no ho va pas fer.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 16 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “El crit de la dona”, es fonamenta amb els fragments (21-28) del capítol 15 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 16 d’agost, XX durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen uns arguments que després de dos mil·lennis encara les dones segueixen marginades. Malauradament les que han superat la marginació, no ha estat per la sensibilitat eclesial.

Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans? Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots. Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans? Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots. Primer i molt important Jesús fill de Déu, no és neguiteja només pels catòlics. Tot ser humà, home o dona de qualsevol religió o dels que no són de cap religió, per Déu, tots creient i no creients, som fills seus.

L’escena és commovedora. Una dona surt a l’encontre de Jesús. No pertany al poble escollit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havia lluitat contra Israel. És una dona sola i sense nom. Potser és mare soltera, vídua o ha estat abandonada pels seus. Mateu només en destaca la fe. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva desgràcia. Va darrere dels deixebles «cridant». No s’atura davant del silenci de Jesús ni davant del malestar dels seus deixebles. La desgràcia de la seva filla, que «està endimoniada i sofreix molt», s’ha convertit en el seu propi dolor: «Tingueu compassió de mi, Senyor». En altres temps, a ben segur que aquestes paràgraf no era objecte d’anàlisi per ningú. Sortosament avui, tot i que les dones segueixen discriminades per segons quin ministeri, en el si de l’Església romana, en la societat occidental, sortosament la discriminació ha trencat molts tabús.

El primer és alleujar el patiment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu. Què fem els cristians d’avui davant dels crits de tantes dones soles, marginades, maltractades i oblidades per l’Església? Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d’altres quefers? Jesús no ho va pas fer. Com fèiem esment, han passat dos mil·lennis i el patriarcalisme de Israel, segueix viu allà i aquí. Per sort la lluita de les dones han trencat moltes barreres, però cal trencar-ne moltíssimes més.


COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 16 d’agost, és una descripció molt diàfana de les moltes llacunes que continuen havent-hi en el si de l’Església romana. No són només les greus discriminacions que han patit i segueixen patint les dones, es quelcom més greu que s’ha volgut tapar durant moltíssims anys de capellans diocesans o de frares que han abusat sexualment de menors, que una vegada descobert, els han traslladat a altres destinacions, sense ni expulsar-los, però si silenciant aquestes anomalies. Per altre banda, se segueix exigint que siguin cèlibes com si un capellà casat no pogués donar tan o més un testimoni exemplar per exercir el sacerdoci. Però encara pitjor que això, son els clergues que han arribat a l’episcopat o al cardenalat, que públicament fan ostentació de la seva concepció política de extrema dreta, totalment contraria al seu ministeri i ni són expulsat ni destituïts dels seus càrrecs, com és el cas del president de la Conferència Episcopal Espanyola, i arquebisbe de Valladolid, Luís Argüello.

 

APRENDRE A CREURE DES DEL DUBTE
Comentari a l’evangeli (Mt 14,22-33) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent era contrari.
Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren, s'esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s'acovardí i començà d'enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l'instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».

Comentari
No és fàcil respondre amb sinceritat la pregunta que Jesús fa a Pere en el moment mateix en què el salva de l’agua: «Per què has dubtat?»

De vegades, les conviccions més fondes se’ns esvaeixen i els ulls de l’ànima se’ns torben sense saber exactament per què. Principis acceptats fins llavors com a incommovibles comencen a trontollar. I es desperta en nosaltres la temptació d’abandonar-ho tot sense reconstruir res de nou.

Adesiara, el misteri de Déu se’ns fa aclaparador. L’última paraula sobre la meva vida se m’escapa i és dur abandonar-me al misteri: la meva raó continua cercant insatisfeta una llum clara i apodíctica que no troba ni podrà trobar mai.

Tal vegada la superficialitat i la lleugeresa de la nostra vida quotidiana i el culte secret a tants ídols ens submergeixen en llargues crisis d’indiferència i d’escepticisme interior, amb la sensació d’haver perdut realment Déu.

Sovint és el nostre propi pecat el que trenca la nostra fe, ja que aquesta decau i s’afebleix quan ens allunyem de Déu. Si som sincers, hem de confessar que hi ha una distància enorme entre el creient que professem ser i el creient que som en realitat. Què fer en constatar en nosaltres una fe de vegades tan fràgil i vacil·lant?

Primer de tot, no desesperar ni espantar-se en descobrir en nosaltres dubtes i vacil·lacions. La recerca de Déu es viu gairebé sempre en la inseguretat, la foscor i el risc. A Déu se’l cerca «a les palpentes». I no hem d’oblidar que moltes vegades «la fe genuïna només pot aparèixer com a dubte superat» (Ladislao Boros).

El que és important és acceptar el misteri de Déu amb el cor obert. La nostra fe depèn de la veritat de la nostra relació amb ell. I no cal esperar que els nostres interrogants i dubtes es resolguin per viure en veritat davant d’aquest Pare.

Per això l’important és saber cridar com Pere: «Senyor, salva’m!» Saber aixecar cap a Déu les nostres mans buides, no només com a gest de súplica, sinó també de lliurament confiat d’algú que se sap petit, ignorant i necessitat de salvació. No oblidem que la fe és «caminar sobre l’aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aquesta mà que ens salva quan comencem a enfonsar-nos.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 9 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre des del dubte”, es fonamenta amb els fragments (22-33) del capítol 14 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 9 d’agost, XIX durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen uns arguments quelcom més ordinàries i freqüents en el nostre dia a dia, la qual cosa no vol dir que siguin més senzills de respondre.

No és fàcil respondre amb sinceritat la pregunta que Jesús fa a Pere en el moment mateix en què el salva de l’agua: «Per què has dubtat?» De vegades, les conviccions més fondes se’ns esvaeixen i els ulls de l’ànima se’ns torben sense saber exactament per què. Principis acceptats fins llavors com a incommovibles comencen a trontollar. I es desperta en nosaltres la temptació d’abandonar-ho tot sense reconstruir res de nou. Aquets dubtes que són circumstancials, ens desorienten i sovint fins i tot ens descararien. La resposta que cal donar, pot trigar, però si ha voluntat de redreçar el camí, només depèn de cadascun.

A voltes, el misteri de Déu se’ns fa aclaparador. L’última paraula sobre la meva vida se m’escapa i és dur abandonar-me al misteri: la meva raó continua cercant insatisfeta una llum clara i apodíctica que no troba ni podrà trobar mai. Tal vegada la superficialitat i la lleugeresa de la nostra vida quotidiana i el culte secret a tants ídols ens submergeixen en llargues crisis d’indiferència i d’escepticisme interior, amb la sensació d’haver perdut realment Déu. En front d’una angoixa d’aquesta naturalesa, cal no fer passos en falç. Tot al contrari, cal calma i una reflexió sincera del que ens comporta de negatiu el pas donat!!!

Sovint és el nostre propi pecat el que trenca la nostra fe, ja que aquesta decau i s’afebleix quan ens allunyem de Déu. Si som sincers, hem de confessar que hi ha una distància enorme entre el creient que professem ser i el creient que som en realitat. Què fer en constatar en nosaltres una fe de vegades tan fràgil i vacil·lant? Primer de tot, no desesperar ni espantar-se en descobrir en nosaltres dubtes i vacil·lacions. La recerca de Déu es viu gairebé sempre en la inseguretat, la foscor i el risc. A Déu se’l cerca «a les palpentes». I no hem d’oblidar que moltes vegades «la fe genuïna només pot aparèixer com a dubte superat» (Ladislao Boros). Curiosament, encara que sembla impossibles, és en aquesta situació en el qual ens sentim en el més profund del pou, quan és possible que se’ns encengui la llum.

El que és important és acceptar el misteri de Déu amb el cor obert. La nostra fe depèn de la veritat de la nostra relació amb ell. I no cal esperar que els nostres interrogants i dubtes es resolguin per viure en veritat davant d’aquest Pare. Per això l’important és saber cridar com Pere: «Senyor, salva’m!» Saber aixecar cap a Déu les nostres mans buides, no només com a gest de súplica, sinó també de lliurament confiat d’algú que se sap petit, ignorant i necessitat de salvació. No oblidem que la fe és «caminar sobre l’aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aquesta mà que ens salva quan comencem a enfonsar-nos. Malgrat ens pugui semblar que ja tenim l’aigua al coll i que sentim que ens estem ofegant, aquesta situació pot ser la més idònia per fer un sincer acte de fe per sortir del més profund del decaïment.

COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 9 d’agost, és un cant a l’esperança! Hem de partir del fet que som humans, cosa que vol dir que som imperfectes i febles i per més que hi hagin algunes persones que puguin haver aconseguit, ves a saber per quins mitjans, una posició de poder, no per això han deixat de ser humans, o sigui de naturalesa feble que la seva riquesa o el seu poder no els ha salvat de l’esmentada feble naturalesa humana. Conseqüentment febles i fins i tot d’una feblesa tan o més estrepitosament més gran que la dels homes i dones més senzills del planeta terra, amb la única diferència que hauran viscut sense necessitats bàsiques, però a ben segur amb altre tipus de necessitats que ni el poder ni els diners els hi poden donar: com podria ser la immortalitat. Per tan com la resta de humans, acabaran enterrats o incinerats...

 

COM BENEIR LA TAULA
Comentari a l’evangeli (Mt 14,13-21) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n'anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se'n vagin als poblets a comprar-se menjar». Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Jesús respongué: «Porteu-me'ls». Llavors ordenà que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n'havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.


Comentari
Gairebé sense adonar-nos-en i empesos per diversos factors, hem anat deshumanitzant a poc a poc aquest gest tan entranyable i humà que és asseure’s a taula a menjar plegats.

El menjar s’ha convertit per a molts en una cosa purament funcional que cal organitzar de manera ràpida i precisa dins la jornada laboral. Cada cop és més estrany aquest moment privilegiat de trobada familiar al voltant de la taula. A moltes llars, aquesta taula feta per ser envoltada ja no serveix perquè pares i fills es trobin, comparteixin les seves vides, conversin i descansin junts.

Altres es van habituant a «alimentar el seu organisme» en aquests menjars impersonals dels restaurants o al racó del self-service de torn. No pocs es veuen obligats a participar en menjars protocol·laris o de treball, on el gest amistós del menjar junts és substituït per l’interès, el pragmatisme o l’ostentació.

El gest de Jesús convidant la gent a asseure’s per compartir junts un menjar senzill, beneint Déu pel pa que rebem, pot ser una crida per a nosaltres. Com exposa sucosament Xabier Basurko al seu estudi Compartir el pa, menjar és molt més que «introduir una determinada ració de calories a l’organisme».

La necessitat d’alimentar-se és, primer de tot, signe de la nostra indigència radical. Obscurament, els éssers humans percebem que no ens fonamentem nosaltres mateixos. En realitat vivim rebent, nodrint-nos d’una vida que, a través de la terra, se’ns regala cada dia a cadascú. Per això és un gest profundament humà recollir-se abans de menjar per agrair a Déu aquests aliments, fruit de l’esforç i de la feina de l’home, però, alhora, regal originari del Déu creador que sustenta la vida.

Però, a més, menjar no és només un acte individualista de caràcter biològic. L’ésser humà està fet per menjar amb els altres, compartint taula amb familiars i amics. Menjar plegats és confraternitzar, dialogar, créixer en amistat, compartir el regal de la vida.

Per això és tan difícil donar gràcies a Déu quan hom té més menjar que el que necessita, mentre d’altres pateixen misèria i gana. Ens sentim acusats per aquelles paraules de Gandhi: «Tot allò que menges sense necessitat ho estàs robant a l’estómac dels pobres». Potser als països del benestar hem d’aprendre a beneir la taula d’una altra manera: donant gràcies a Déu, però alhora demanant perdó per la nostra insolidaritat i prenent consciència de la nostra responsabilitat davant els famolencs de la Terra.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 2 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Com beneir la taula”, es fonamenta amb els fragments (13-21) del capítol 14 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 2 d’agost, XVIII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposan uns arguments quelcom més humanitzats, que el fet de menjar perquè  necessitem alimentar el cos. Ja sigui en família, ja sigui amb amics, compartir la taula és potenciar l’amistat, és conversar de diverses qüestions que poden enriquir-nos o poden ajudar-nos a ser més sensibles enfront de diverses qüestions que succeeixen en el nostre poble o en diferents llocs del món. Àvidament, que també poden ser motiu per alliberar-nos de diverses tensions, cosa que en definitiva compartir la taula amb família o amb amics, cal que sigui un acte pedagògic d’enriquiment personal, o de enfortiment de l’amistat. 

Gairebé sense adonar-nos-en i empesos per diversos factors, hem anat deshumanitzant a poc a poc aquest gest tan entra-

nyable i humà que és asseure’s a taula a menjar plegats. El menjar s’ha convertit per a molts en una cosa purament funcional que cal organitzar de manera ràpida i precisa dins la jornada laboral. Cada cop és més estrany aquest moment privilegiat de trobada familiar al voltant de la taula. A moltes llars, aquesta taula feta per ser envoltada ja no serveix perquè pares i fills es trobin, comparteixin les seves vides, conversin i descansin junts.  És imprescindible i urgent intentar retornar als hàbits de quan no teníem TV, ni mòbils, ni tants elements que ens distreuen i aïllen dels demés. 

Altres es van habituant a «alimentar el seu organisme» en aquests menjars impersonals dels restaurants o al racó del self-service de torn. No pocs es veuen obligats a participar en menjars protocol·laris o de treball, on el gest amistós del menjar junts és substituït per l’interès, el pragmatisme o l’ostentació. El gest de Jesús convidant la gent a asseure’s per compartir junts un menjar senzill, beneint Déu pel pa que rebem, pot ser una crida per a nosaltres. Com exposa sucosament Xavier Basurko al seu estudi: “Compartir el pa, menjar és molt més que «introduir una determinada ració de calories a l’organisme”.  No cal insistir-hi massa, cal retornar als hàbits que no ens deshumanitzaven.

La necessitat d’alimentar-se és, primer de tot, signe de la nostra indigència radical. Obscurament, els éssers humans percebem que no ens fonamentem nosaltres mateixos. En realitat vivim rebent, nodrint-nos d’una vida que, a través de la terra, se’ns regala cada dia a cadascú. Per això és un gest profundament humà recollir-se abans de menjar per agrair a Déu aquests aliments, fruit de l’esforç i de la feina de l’home, però, alhora, regal originari del Déu creador que sustenta la vida. Però, a més, menjar no és només un acte individualista de caràcter biològic. L’ésser humà està fet per menjar amb els altres, compartint taula amb familiars i amics. Menjar plegats és confraternitzar, dialogar, créixer en amistat, compartir el regal de la vida.  Cal recordar-nos interiorment, que els humans som originalment, sers sociables, que malauradament els poders econòmics estant aconseguint deshumanitzar-nos.

Per això és tan difícil donar gràcies a Déu quan hom té més menjar que el que necessita, mentre d’altres pateixen misèria i gana. Ens sentim acusats per aquelles paraules de Gandhi: «Tot allò que menges sense necessitat ho estàs robant a l’estómac dels pobres». Potser als països del benestar hem d’aprendre a beneir la taula d’una altra manera: donant gràcies a Déu, però alhora demanant perdó per la nostra insolidaritat i prenent consciència de la nostra responsabilitat davant els famolencs de la Terra.    La homilia, conclou recordar-nos que malauradament hem perdut la consciència de que mentre nosaltres podem gaudir molt de tant en tant d’un bon àpat, sense pensar amb persones d’altres indrets, sinó en la nostra terra catalana, hi ha molta gent que ni tant sols té el mínim necessari per sobreviure. 

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 2 d’agost, ens situa en la dramàtica realitat quotidiana. No només són els grans explotadors de la societat els que no pensen ni tenen present que molts dels que són objecte de la seva explotació, no tenen ni el mínim necessari per viure dignament. També moltíssims assalariats i/o pensionistes, amb millor situació econòmica, oblidem massa sovint, la greu precarietat d’una gran part dels treballadors, ja siguin immigrants de diferents indrets del món, ja siguin immigrants de altres indrets del propi país. La deshumanització que els partits polítics de dretes i d’extrema drets pregonen en contra de la immigració ha captivat fins i tot a persones que en altre temps foren immigrants. El més curiós d’aquesta concepció xenòfoba, és que sovint els seus argument banals, es basen en afirmar que no treballen i reben subvencions governamentals que perjudiquen als treballadors o persones del propi país, quan la realitat és que per treballar necessiten d’un certificat d’empadronament de l’Ajuntament on resideixen i, massa sovint aquest certificat (que el poden obtenir en qüestió de hores), resulta que no els hi arriba...     

REFLEXIONS

«Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10, 41-42)

A l’evangeli de Lluc, Marta representa la dona enfeinada per atendre l’hoste en les millors condicions, oblidant-se que el més important és el propi hoste, la seva presència; estar amb ell.

Acollir. Sovint ens preocupem pel benestar i oblidem el compartir, que és el més important. L’escriptor Josep Maria Espinàs, en un dels seus llibres de viatges, destaca la naturalitat d’una hostalera que al preguntar-li: Que es pot sopar? la resposta va ser senzillament: El que hi ha?

Però acollir, no és només acceptar, donar estada... Ve del llatí «colligere» i en el seu origen significava aplegar o recollir, és a dir; descobrir que aquell a qui acollim pot aportar-nos coneixement i experiències válides per la nostra vida.

Els humans aprenen a viure compartint i convivint. Jesús era el Mestre i Marta perdia el temps preparant les coses materials (necessàries però secundàries). Jesús elogia l’actitud de Maria, que aprofita per escolta i acull (interioritza) les paraules de l’hoste.

Tanmateix --una cosa no treu l'altre-- Marta (germana de Maria i de Llàtzer, amics de Jesús) ha estat canonitzada i nomenada patrona dels hostalers. Santa Teresa ja advertia que: «Dios anda también entre los pucheros.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

REFLEXIONS

El psiquiatre i terapeuta Carl Jung (1875–1961) defensava que el propòsit de la vida (el procés vital dels humans), era la «individualització». De manera, que, el fet de no desenvolupar aquests procés plenament és la causa de moltes malalties neurològiques. Dit ras i curt: «No viure bé la vida és una malaltia que ens pot matar.» (Elsa Punset, citant a Jung)

Una falsa identitat freqüent. Anem a una consulta mèdica i se’ns rep amb aquesta frase que ens confon: Sóc el doctor... No. Ser doctor és una professió, no una identitat personal. El verb «Ser» fa referència a l’existència, a les característiques personals, l’essència de la persona (individual i irrepetible)

El poeta i escriptor indi-anglès Rudyard Kipling (1865-1936), en el seu poema «If» (val la pena rellegir-lo), comença dient: «If you can keep your head when all about you...» És a dir, «Si pots mantenir el cap en el seu lloc quan tots al teu voltant el perden...» conclou amb aquesta afirmació: «La terra és teva i tot el que conté, / i --el més important--: seràs un "home".»

Mantenir en cada etapa de la vida el que Jung denominava «l’energia vital», (desitjos, talents, vocació...), condueix a un procés de reflexió i canvi constant. Negar-s’hi (per estatus o comoditat) és renunciar a ser, allò pel que hem vingut al món. Com va escriure Fernando Pessoa: «Tot el que viu, viu perquè canvia; canvia perquè passa; i perquè passa, mor.»

La mort legitima la vida. Al final, el record que deixem al morir és aquella «personalitat» que ens ha fet diferents dels altres.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 CERCAR DÉU
Comentari a l’evangeli (Mt 13,44-52) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L'home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.

També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l'aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s'asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues».

Comentari

Els estudis sociològics diuen que la crisi religiosa a Europa es manifesta per una «indiferència» cada vegada més gran. Una indiferència tranquil·la, aliena a tot plantejament sobre Déu. Tanmateix, cada vegada són més els qui, moguts per una certa «nostàlgia de Déu», senten la necessitat de cercar «una cosa diferent», una manera nova de creure-hi. Com cercar Déu?

Sens dubte, cadascú ha de partir de la pròpia experiència. No cal copiar-ne d’altres. No cal fer res forçat ni postís. Cadascú coneix els seus propis desitjos i misèries, els seus buits i les seves pors. Cadascú sap la seva «necessitat» de Déu. La seva veu no calla mai. No crida amb els llavis, però ens xiuxiueja al cor.

Per això precisament no n’hi ha prou amb cercar Déu per fora: als llibres, a les discussions o el debat. Una cosa és «discutir de religió» i una altra de molt diferent cercar Déu amb cor sincer. Un mateix s’adona quan està fugint de Déu i quan l’està cercant de debò. Sant Agustí deia: «No siguis dispers. Concentra’t en la teva intimitat. La veritat resideix a l’home interior».

Cercar Déu exigeix esforç, però trobar-lo no és mai resultat d’un voluntarisme fanàtic ni d’una ascesi crispada. Déu és un regal, i el que és important és acollir-lo amb «simplicitat d’ànima.» Recordem la reflexió de la vella priora al Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos: «Un cop sortits de la infància, cal patir molt per tornar-hi, talment com després d’una llarga nit torna a aparèixer de nou l’aurora. He tornat a ser de nou nen?»

No és el més encertat cercar Déu recolzant-se només en les pròpies intuïcions. Hi ha moltes maneres d’enganyar-se o de donar voltes sobre un mateix, sobre els nostres sentiments i idees. Per això és millor compartir i contrastar la pròpia experiència amb algú que ens pugui guiar des de la vivència de Déu. Aquest mutu compartir pot ser el millor estímul per continuar cercant-lo.

A la seva paràbola del «tresor amagat en un camp», Jesús parla de l’home que, «ple de joia», ven tot allò que té per poder tenir el tresor. Cercar Déu no produeix tristesa ni amargor; al contrari, genera joia i pau, perquè la persona comença a descobrir on és la veritable felicitat. Recordem sant Agustí: «Només el que fa bo l’home el pot fer feliç».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 26 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Cercar Déu”, es fonamenta amb els fragments (44-52) del capítol 13 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 26 de juliol, XVII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, insisteixen de nou a parlar-nos de la crisi religiosa que sembla que està més ubicada a Europa, que –pel que sembla- a la resta dels diferents continents. Si això és així, i no ho poso en dubte, el possible motiu podria molt fàcilment ser, la proximitat de la seu pontifícia, o també per la peculiaritat dels diversos països europeus com poden ser Alemanya i Espanya, on els seus episcopats son molt avançats i d’altres, cas d’Espanya, on el seu episcopat segueix sent excessivament ultraconservador. 

Els estudis sociològics diuen que la crisi religiosa a Europa es manifesta per una «indiferència» cada vegada més gran. Una indiferència tranquil·la, aliena a tot plantejament sobre Déu. Tanmateix, cada vegada són més els qui, moguts per una certa «nostàlgia de Déu», senten la necessitat de cercar «una cosa diferent», una manera nova de creure-hi. Com cercar Déu?  Una hipòtesi, com podria ser una mena de menfotisme religiós motivat per la praxi excessivament allunyada de l’expressada per Jesús. 

Sens dubte, cadascú ha de partir de la pròpia experiència. No cal copiar-ne d’altres. No cal fer res forçat ni postís. Cadascú coneix els seus propis desitjos i misèries, els seus buits i les seves pors. Cadascú sap la seva «necessitat» de Déu. La seva veu no calla mai. No crida amb els llavis, però ens xiuxiueja al cor. Per això precisament no n’hi ha prou amb cercar Déu per fora: als llibres, a les discussions o el debat. Una cosa és «discutir de religió» i una altra de molt diferent cercar Déu amb cor sincer. Un mateix s’adona quan està fugint de Déu i quan l’està cercant de debò. Sant Agustí deia: «No siguis dispers. Concentra’t en la teva intimitat. La veritat resideix a l’home interior».  Personalment també crec que un mateix s’adona quan està fugint de Déu. Una altre cosa és saber captar la intimitat interior. 

Cercar Déu exigeix esforç, però trobar-lo no és mai resultat d’un voluntarisme fanàtic ni d’una ascesi crispada. Déu és un regal, i el que és important és acollir-lo amb «simplicitat d’ànima.» Recordem la reflexió de la vella priora al Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos: «Un cop sortits de la infància, cal patir molt per tornar-hi, talment com després d’una llarga nit torna a aparèixer de nou l’aurora. He tornat a ser de nou nen?»  Certament connectar amb el nostre interior, requereix una notable força de voluntat, veritablement notable que no sempre s’assoleix. 

No és el més encertat cercar Déu recolzant-se només en les pròpies intuïcions. Hi ha moltes maneres d’enganyar-se o de donar voltes sobre un mateix, sobre els nostres sentiments i idees. Per això és millor compartir i contrastar la pròpia experiència amb algú que ens pugui guiar des de la vivència de Déu. Aquest mutu compartir pot ser el millor estímul per continuar cercant-lo. A la seva paràbola del «tresor amagat en un camp», Jesús parla de l’home que, «ple de joia», ven tot allò que té per poder tenir el tresor. Cercar Déu no produeix tristesa ni amargor; al contrari, genera joia i pau, perquè la persona comença a descobrir on és la veritable felicitat. Recordem sant Agustí: «Només el que fa bo l’home el pot fer feliç».  Ser un veritable cristià, no és el mateix que ser una persona religiosa. Es pot ser religiós/a, però ser cristià, com el mot ens descriu, és seguir amb la màxima fidelitat, el missatge del Crist.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 26 de juliol, ens situa en la nostra actual situació: de crisi religiosa motivada per causes diverses, una crisi que segons en quins moments, sembla inexistent (com fou el cas de la vinguda del papa a Barcelona, per beneir la torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família. Però malauradament, quant es produeixen aquestes circumstàncies o d’altres semblants, circumstàncies històriques de moments puntuals, atrauen a la gent tot i que, en molts casos al produir-se, en el nostre interior   s’hagi apagat la flama de la fe i estiguem vivint en un context de desconnexió de la nostra fe, on el nostre cristianisme estigui en hores baixes o totalment desconnectat. Personalment penso que mai podem menysprear a ningú perquè visqui desconnectat de la fe, doncs penso que l’amor de Déu, farà reeixir en el seu cor la necessitat de la fe i de la connexió espiritual amb el Déu que mai deixa d’estimar-nos.