DUES CONSIGNES DE JESÚS

 Comentari de l’evangeli (Lc 10,1-12,17-20) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

1 Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. 2 Els deia: --La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. 3 Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. 4 No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. 5 Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa." 6 Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. 7 Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. 8 »Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, 9 cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre." 10 Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: 11 "Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!" 12 Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població. (Lc 10,1-12,17.BCI)   Retorn dels setanta-dos de la missió 17 Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: --Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom. 18 Jesús els digué: --Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. 19 Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. 20 Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel. (Lluc 10,17-20.BCI)

 

Comentari.-

Després de vint segles de cristianisme és difícil de sentir les instruccions de Jesús als seus sense avergonyir-se. No es tracta de viure-les al peu de la lletra. No. Simplement de no actuar contra l’esperit que contenen. Només recordaré dues consignes.

Jesús envia els seus deixebles per les aldees de Galilea com «anyells enmig de llops». Qui creu avui que aquesta ha de ser la nostra identitat en una societat travessada per tota mena de conflictes i d’enfrontaments? I, no obstant això, no necessitem pas entre nosaltres més llops, sinó més anyells. Cada vegada que des de l’Església o el seu entorn s’alimenta l’agressivitat i el ressentiment, o es llancen insults i atacs que fan més difícil l’entesa mútua, estem actuant contra l’esperit de Jesús.

El «primer» que han de comunicar els seus deixebles a l’entrar en una casa és: «Pau en aquesta casa». La pau és el primer senyal del regne de Déu. Si l’Església no introdueix pau en la convivència, els cristians estem anul·lant de soca-rel la nostra primera tasca.

L’altra consigna és més desconcertant: «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies». Els seguidors de Jesús viuran com els vagabunds que troben en el seu camí. No portaran diners ni provisions. Caminaran descalços, com tants pobres que no tenen un parell de sandàlies de cuir. No portaran ni tan sols una alforja, com feien certs filòsofs itinerants.

Tothom podrà veure en la seva manera de vestir i d’equipar-se la seva passió pels últims. El que sorprèn és que Jesús no està pensant en què han de dur a sobre, sinó precisament en el contrari: en allò que no han de portar; no fos cas que es distanciessin massa dels més pobres.

Com es pot traduir avui aquest esperit de Jesús a la societat del benestar? No recorrent simplement a un vestit que ens identifiqui com a membres d’una institució religiosa o responsables d’un càrrec en l’Església. Cadascú de nosaltres hem de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud ens identifiquen millor amb els últims.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 3 de juliol, que la litúrgia ens el presenta com Diumenge 14 durant l’any, i que porta per títol “Dues consignes de Jesús” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 1-12.17-20 del capítol 10.

Una vegada més, aquestes homilies, com la del diumenge vinent 3 de juliol, el seu llenguatge i el seu contingut, és directe. No s’entreté en buscar paraules o exemples bonics que no ens he sonin desagradables a les nostres orelles. El llenguatge, com diríem nosaltres, ha de ser clar i català i allunyat de subterfugis. És per aquesta raó que l’homilia ens recorda que el què cal és que: Simplement no sigui contrari a l'esperit que contenen. El que convé és dir les coses clares, sense voler (com en temps no massa llunyans), emprà un llenguatge agressiu per intentar que els fidels tinguessin un sentiment de culpabilitat: Cada cop que des de l'Església o el seu entorn s'alimenta l'agressivitat i el ressentiment, o es llencen insults i atacs que fan més difícil l'entesa mútua, estem actuant contra l'esperit de Jesús.

L’homilia insisteix en la primera consigna de Jesús: El «primer» que han de comunicar els seus deixebles en entrar a una casa, o iniciar una conversa, és oferir la pau: «Pau en aquesta casa». 

L’altre consigna és molt curiosa, segons ens ho descriu l’homilia: El que sorprèn és que Jesús no està pensant en què han de dur a sobre, sinó precisament en contra: en allò que no han de portar; no fos cas que és distanciessin massa dels més pobres. En aquest sentit, el llenguatge de la homilia segueix sent molt directe: No recorrent simplement a un vestit que ens identifiqui com a membres d'una institució religiosa o responsables d'un càrrec a l'Església. Cadascú de nosaltres hem de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quins comportaments, quina paraula, quina actitud ens identifiquin millor amb els darrers. Aquest paràgraf, fa al·lusió a la manera de vestir dels clergues i també a la de ses eminències els bisbes i cardenals. Després del Concili Vaticà II, especialment els capellans diocesanes deixaren d’anar amb sotana i vestien com qualsevol laic.

Amb el retrocés eclesial promogut pels pontificats de Wojtyla i Ratzinger, el nous clergues vesteixen majoritàriament amb el clàssic vestit negre de pantaló i americana, camisa també negre amb l’alça coll blanc. Alguns ja no porten l’alça coll blanc. Tot un retrocés contrari a l’esperit de la segona consigna donada per Jesús als seus deixebles.

Un excés de pompositat tant en la manera ordinària de vestir, com en la de les cerimònies. Una pompositat anacrònica que en cap cas s’identifica en la segona consigna de Jesús. Diuen que un exemple, val més que mil paraules: Recordem la manera ordinària de vestir del malaurat bisbe català Pere Casaldàliga. Per celebrar la missa o qualsevol altre cerimònia, no és gens necessària ni la vestimenta ostentosa, ni la parafernàlia habitual que encara ara utilitzen els capellans, i molt menys la que utilitzen els bisbes i cardenals.

Que la paraula de Crist, en tota la seva riquesa, tingui estada entre vosaltres

Amigues i amics, que aquesta homilia sobre el text de l’evangelista Lluc del proper Diumenge dia 3 del mes de juliol, ens invita a ser seguidors de Jesús, però seguint les seves dues consignes extretes del seu missatge d’amor vers els demés, vers els que més ho necessiten, d’aquells que foren els preferits de la seva atenció i de la seva ajuda.

UN CRISTIANISME DE SEGUIMENT

Comentari de l’evangeli (Lc 9,51-62) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

51 Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53 Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem.

54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:

--Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?

55 Però Jesús es va girar i els renyà. 56 I se n'anaren en un altre poble.

Seguir Jesús

(Mt 8,19-22)

57 Mentre feien camí, un li digué:

--Et seguiré arreu on vagis.

58 Jesús li respongué:

--Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.

59 A un altre li digué:

--Segueix-me.

Ell respongué:

--Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.

60 Jesús li contestà:

--Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu.

61 Un altre li digué:

--Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva.

62 Jesús li va respondre:

--Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.

Comentari.-

En temps de crisi és gran la temptació de buscar seguretat, tornar a posicions fàcils i trucar de nou a les portes d’una religió que ens «protegeixi» de tant problema i conflicte.

Hem de revisar el nostre cristianisme per veure si a l’Església actual vivim motivats per la passió de seguir Jesús o caminem cercant «seguretat religiosa». Segons el conegut teòleg alemany Johann Baptist Metz, aquest és el repte més greu a què ens enfrontem els cristians a Europa: decidir-se entre una «religió burgesa» o «cristianisme de seguiment».

Seguir Jesús no vol dir fugir cap a un passat ja mort, sinó procurar de viure avui amb l’esperit que el va animar a ell. Com ha dit algú amb enginy, es tracta de viure avui «amb l’aire de Jesús» i no «al vent que més bufa».

Aquest seguiment no consisteix a cercar novetats ni promoure grups de selectes, sinó a fer de Jesús l’eix únic de les nostres comunitats, posant-nos decididament al servei del que ell anomenava Regne de Déu.

Per això, seguir Jesús implica gairebé sempre caminar «a contracorrent», en actitud de rebel·lia enfront de costums, modes o corrents d’opinió que no concorden amb l’esperit de l’Evangeli.

I això exigeix no només no deixar-se domesticar per una societat superficial i consumista, sinó fins i tot contradir els propis amics i familiars quan ens conviden a seguir camins contraris a l’Evangeli.

Per això, seguir Jesús exigeix estar disposats a la conflictivitat i a la creu. Estar disposats a compartir la seva sort. Acceptar el risc d’una vida crucificada com la seva, sabent que ens espera resurrecció. No serem capaços d’escoltar avui la crida sempre viva de Jesús a seguir-lo?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 26 de juny, que la litúrgia ens el presenta com Diumenge 13 durant l’any, i que porta per títol “Un cristianisme de seguiment” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 51-62 del capítol 9.

El més important i atractiu de l’homilia, és que ens parla amb llenguatge directe o sigui sense la més mínima voluntat de quedar bé amb els lectors, especialment amb aquells que no els hi agrada segons quines expressions massa directes... És per això que ja en el seu inici ens diu: En temps de crisi és gran la temptació de buscar seguretat, tornar a posicions fàcils i trucar de nou a les portesd’una «religió que ens protegeixi» de tant problema i conflicte. Una religió dolça i que ens hi trobem confortables!!!

Però no és aquesta la intenció d’aquesta homilia: Hem de revisar el nostre cristianisme per veure si a l’Església actual vivim motivats per la passió de seguir Jesús o caminem cercant «seguretat religiosa». Segons el conegut teòleg alemany Johann Baptist Metz, aquest és el repte més greu a què ens enfrontem els cristians a Europa: decidir-se entre una «religió burgesa» o «cristianisme de seguiment».

Dit amb altres paraules, del que es tracta és viure avui «amb l’aire de Jesús» i no «al vent que més bufa». Doncs, seguir Jesús implica gairebé sempre caminar «a contracorrent», en actitud de rebel·lia enfront de costums, modes o corrents d’opinió que no concorden amb l’esperit de l’Evangeli. La qual cosa vol dir, no només no deixar-se domesticar per una societat superficial i consumista, sinó fins i tot contradir als que ens volen fer seguir per camins contraris a l’Evangeli.

L’homilia conclou de la manera veritable d’entendre el missatge evangèlic: seguir Jesús exigeix estar disposats a la conflictivitat i a la creu (la creu no necessàriament vol dir ser crucificat, vol dir que molt probablement conrearem enemistats o crítiques per la nostra manera de pensar). El darrer fragment de l’homilia ens pregunta: No serem capaços d’escoltar avui la crida sempre viva de Jesús a seguir-lo? Dit d’altre manera, quina mena de cristianisme és el què professem, si no som capaços de seguir la crida que Jesús ens fa en tot moment?

Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta; vós teniu paraules de vida eterna.

Amigues i amics, que aquesta homilia sobre el text de l’evangelista Lluc del proper Diumenge dia 26 d’aquest mes de juny, ens invita a ser «seguidors de Jesús», seguidors del seu missatge d’amor vers els demés, d’amor vers els que més ho necessiten, d’aquells que foren els preferits de la seva atenció i de la seva ajuda.

L’EUCARISTIA COM ACTE SOCIAL

Comentari de l’evangeli (Lc 9,11b-17) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-
46 Els digué:

--Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.

50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. (Lc 9,11b-17.BCI)

 

Comentari.-

Segons els exegetes, la multiplicació dels pans és un relat que ens permet descobrir el sentit que l’eucaristia tenia per als primers cristians com a gest d’uns germans que saben repartir i compartir el que tenen.

Segons el relat, hi ha una multitud de persones necessitades i famolenques. Els pans i els peixos no es compren, sinó que s’apleguen. I tot es multiplica i es distribueix sota l’acció de Jesús, que beneeix el pa, el parteix i el fa distribuir entre els necessitats.

Oblidem sovint que, per als primers cristians, l’eucaristia no era només una litúrgia, sinó un acte social en què cadascú posava els seus béns a disposició dels necessitats. En un conegut text del segle II, en què sant Justí ens descriu com celebraven els cristians l’eucaristia setmanal, se’ns diu que cadascú aporta allò que posseeix per «socórrer els orfes i les vídues, els qui pateixen per malaltia o per una altra causa, els que són a les presons, els forasters de pas i, en una paraula, tothom qui té necessitat».

Durant els primers segles resultava inconcebible anar a celebrar l’eucaristia sense portar alguna cosa per ajudar els indigents i els necessitats. Cebrià, bisbe de Cartago, retreu a una rica matrona: «Els teus ulls no veuen el necessitat i el pobre perquè estan enfosquits i coberts d’una nit espessa. Tu ets afortunada i rica. T’imagines celebrar el sopar del Senyor sense tenir en compte l’ofrena. Tu véns al sopar del Senyor sense oferir res. Tu suprimeixes la part de l’ofrena que és del pobre».

L’oració que es fa avui per les diverses necessitats de les persones no és un afegit postís i extern a la celebració eucarística. La mateixa eucaristia exigeix repartir i compartir. Diumenge rere diumenge, els creients que ens acostem a compartir el pa eucarístic hem de sentir-nos cridats a compartir més de debò els nostres béns amb els necessitats.

Seria una contradicció pretendre compartir com a germans la taula del Senyor tancant el nostre cor als qui a hores d’ara viuen l’angoixa d’un futur incert. Jesús no pot beneir la nostra taula si ens guardem el nostre pa i els nostres peixos.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabertt

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 19 de juny, Diumenge després de la Santíssima Trinitat, que la litúrgia en el presenta com a Solemnitat del Corpus Cristi, se’ns ofereix amb el títol de “L’Eucaristia com acte social” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 11b-17 del capítol 9.

L´homilia, posa l’accent en l’aspecte social del dia del Corpus i nens descriu com pels primers cristians la diada del Corpus o de l’eucaristia, era un gest d’uns germans que saben repartir i compartir el que tenen.

El relat bíblic, no cal insistir, és una signe o una metàfora, en el qual no hi hem de veure un fet miraculós, sinó un autèntic simbolisme, que entre altres coses ens està dient que l’eucaristia cal que sigui un acte de compartir amb els germans segons les diverses necessitats d’uns i altres. Per tal de deixar-ho del tot comprensible, l’homilia ens posa un exemple del primers segles dels cristianisme: Cebrià, bisbe de Cartago, retreu a una rica matrona: «Els teus ulls no veuen el necessitat i el pobre perquè estan enfosquits i coberts d’una nit espessa. Tu ets afortunada i rica.

T’imagines celebrar el sopar del Senyor sense tenir en compte l’ofrena. Tu véns al sopar del Senyor

sense oferir res. Tu suprimeixes la part de l’ofrena que és del pobre».

És per aquesta raó que l’homilia ens diu: Diumenge rere diumenge, els creients que ens acostem a

compartir el pa eucarístic hem de sentir-nos cridats a compartir més de debò els nostres béns amb els necessitats.

I conclou amb quelcom que ens ha d’interpel·lar en tot moment: Seria una contradicció pretendre compartir com a germans la taula del Senyor tancant el nostre cor als qui a hores d’ara viuen l’angoixa d’un futur incert. Jesús no pot beneir la nostra taula si ens guardem el nostre pa i els nostres peixos.

Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;

qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Amigues i amics, que aquesta homilia sobre el text de l’evangelista Lluc del Diumenge de Corpus, ens faci entendre el significat veritable de l’eucaristia, ens qüestioni el nostre cristianisme que malauradament, amb els anys i, malauradament, amb una manca de testimonis que sacsegin el nostre cristianisme endormiscat, per tal que ens doni ànims per aprofundir més i més en el que ens està dient als «seguidors de Jesús», el seu missatge d’amor i el veritable significar de l’eucaristia i de la festa del Corpus Cristi.

EL CRISTIÀ DAVANT DÉU

Comentari de l’evangeli (Jn 16,12-15) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

12 »Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. 13 Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. 14 Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. 15 Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us anunciarà, ho rep de mi." (Jn 16,12-15.BCI)

Comentari.-

No sempre se’ns fa fàcil als cristians relacionar-nos de manera concreta i viva amb el misteri de Déu confessat com a Trinitat. No obstant això, la crisi religiosa ens està convidant a cuidar més que mai una relació personal, sana i gratificant amb ell. Jesús, el Misteri de Déu fet carn en el Profeta de Galilea, és el millor punt de partida per revifar una fe senzilla.

Com viure davant el Pare?
Jesús ens ensenya dues actituds bàsiques.
En primer lloc, una confiança total. El Pare és bo. Ens estima sense límit. No hi ha res que li importi més que el nostre bé. Podem confiar en ell sense pors, recels, càlculs o estratègies. Viure és confiar en l’Amor com a misteri últim de tot.
En segon lloc, una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat d’aquest Pare, que només vol una vida més digna per a tothom. No hi ha una manera de viure més sana i més encertada. Aquesta és la motivació secreta de qui viu davant el misteri de la realitat des de la fe en un Déu Pare.

Què és viure amb el Fill de Déu encarnat?
En primer lloc, seguir Jesús: conèixer-lo, creure’l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint els seus passos. Mirar la vida com la mirava ell; tractar les persones com ell les tractava; sembrar senyals de bondat i de llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Així viu Déu quan s’encarna. Per a un cristià no hi ha una altra manera de viure més apassionant.
En segon lloc, col·laborar en el projecte de Déu que Jesús posa en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem romandre passius. Els qui ploren, Déu els vol veure rient, els qui tenen fam els vol veure menjant. Hem de canviar les coses perquè la vida sigui vida per a tothom. Aquest projecte que Jesús anomena «regne de Déu» és el marc, l’orientació i l’horitzó que se’ns proposa des del misteri últim de Déu per fer la vida més humana.

Què és viure animats per l’Esperit Sant?
En primer lloc viure animats per l’amor. Així es desprèn de tota la trajectòria de Jesús. L’essencial és viure-ho tot amb amor i des de l’amor. No hi ha res més important. L’amor és la força que posa sentit, veritat i esperança a la nostra existència. És l’amor el que ens salva de tantes malapteses, errors i misèries.
Finalment, qui viu «ungit per l’Esperit de Déu» se sent enviat de manera especial a anunciar als pobres la Bona Nova. La seva vida té força alliberadora per als captius; posa llum en els que viuen cecs; és un regal per als que se senten desgraciats.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 12 de juny, Diumenge després de Pentecosta que la litúrgia en el presenta com a Solemnitat de la Santíssima Trinitat, se’ns ofereix amb el títol de “El cristià davant Déu” fent referència al que ens descriu l’evangeli joànic en els paràgrafs 12-15 del capítol 16.

En l´homilia, si bé fa una definició trinitària de l’amor de Déu que l’evangeli joànic ho descriu de manera planera, però que ens temps passats els pares de l’Església, necessitaren fer definicions complicades i sovint gens entenedores, moltes de les quals, posteriorment, foren proclamades com a dogmes de fe. Així la definició Trinitària de Déu, també proclamada com a dogma de fe, m’atreviria dir que ni el seu autor o autors, mai la van entendre i menys explicar-la. Tot el contrari del que ens descriu la comunitat joànica: Jesús es preocupa pels seus deixebles i per no carregar- los amb quelcom que suposa seria massa pesat per ells. Així que els diu, referint-se a l’Esperit: Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu». Una manera molt planera d’explicar l’amor de Déu, de com actua en Jesús i en el seu Esperit que habita dins nostra, i que fa inservible i anacrònic l’esmentat dogma de la Santíssima Trinitat.

L’homilia, ens descriu tres maneres de com els cristians podem actuar davant Déu (simbòlicament davant la trinitat litúrgica): Una total confiança. El Pare és bo. Ens estima sense límit. No hi ha res que li importi més que el nostre bé. I una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat d'aquest Pare, que només vol una vida més digna per a tothom.

Seguir Jesús: conèixer-lo, creure'l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint els seus passos. Mirar la vida com la mirava ell; tractar les persones com ell els tractava; sembrar senyals de bondat i de llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Col·laborar en el projecte de Déu que Jesús posa en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem romandre passius. Els qui ploren, Déu els vol veure rient, els qui tenen fam els vol veure menjant. Hem de canviar les coses perquè la vida sigui vida per tothom. Aquest projecte que Jesús anomena «regne de Déu» és el marc, l'orientació i l'horitzó que se'ns proposa des del misteri últim de Déu per fer la vida més humana.

Viure animats per l'amor. Així és desprèn de tota la trajectòria de Jesús. L'essencial és viure-ho tot amb amor i des de l'amor. Finalment, qui viu «ungit per l'Esperit de Déu» se sent enviat de manera especial a anunciar als pobres la Bona Nova.

Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant, a Déu que és, que era i que ha de venir.

Amigues i amics, que aquesta homilia sobre el text joànic de l’evangeli del Diumenge de Pentecosta, ens doni ànims per aprofundir més i més en el que ens està dient als «seguidors de

Jesús», el seu missatge d’amor i la conveniència que ens incorporem a treballar pel Regne de Déu.

 

ACOLLIR LA VIDA

 Comentari de l’evangeli (Jn 20,19-23) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-
http://cristiansxxigracia.blogspot.com

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jn 20,19-23.BCI)

 

Comentari.-

Parlar de l’«Esperit Sant» és parlar d’allò que podem experimentar de Déu en nosaltres. L’«Esperit» és Déu actuant en la nostra vida: la força, la llum, l’alè, la pau, el consol, el foc que podem experimentar en nosaltres i l’origen últim del qual està en Déu, font de tota vida.

Aquesta acció de Déu en nosaltres es produeix gairebé sempre de forma discreta, silenciosa i callada; el mateix creient només intueix una presència gairebé imperceptible. A vegades, però, ens envaeix la certesa, l’alegria desbordant i la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, fins i tot la vida eterna.

El senyal més clar de l’acció de l’Esperit és la vida. Déu és allà on la vida es desperta i creix, on es comunica i s’expandeix. L’Esperit Sant sempre és «portador de vida»: dilata el cor, ressuscita el que és mort en nosaltres, desperta el que és adormit, posa en moviment el que havia quedat bloquejat. De Déu sempre estem rebent «nova energia per a la vida» (Jürgen Moltmann).

Aquesta acció recreadora de Déu no es redueix només a «experiències íntimes de l’ànima». Penetra en tots els estrats de la persona. Desperta els nostres sentits, vivifica el cos i revifa la nostra capacitat d’estimar. Per dir-ho breument, l’Esperit encamina la persona a viure-ho tot de forma diferent: des d’una veritat més profunda, des d’una confiança més gran, des d’un amor més desinteressat.

Per alguns, l’experiència fonamental és l’amor de Déu, i ho diuen amb una frase senzilla: «Déu m’estima». Aquesta experiència els torna la dignitat indestructible, els dóna força per aixecar-se de la humiliació o el desànim, els ajuda a trobar-se amb el millor de si mateixos.

D’altres no utilitzen la paraula «Déu», però experimenten una «confiança fonamental» que els fa estimar la vida malgrat tot, enfrontar-se als problemes amb ànim, cercar sempre el millor per a tothom. Ningú viu privat de l’Esperit de Déu. Ell és en tots nosaltres atraient el nostre ésser cap a la vida. Acollim l’«Esperit Sant» quan acollim la vida. Aquest és un dels missatges més bàsics de la festa cristiana de la Pentecosta.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 5 de juny, Diumenge de Pentecosta se’ns ofereix amb el títol de “Acollir la vida” fent referència al que ens descriu el quart evangeli, de la comunitat joànica en els paràgrafs 19-23 del capítol 20.

L’homilia sobre el text joànic, ens descriu com i de quina manera Déu ens infon l’Esperit, sovint d’una manera imperceptible però real: Aquesta acció de Déu en nosaltres es produeix gairebé sempre de manera discreta, silenciosa i callada; el mateix creient només intueix una presencia gairebé imperceptible. A vegades ens envaeix la certesa, l'alegria desbordant i la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, fins i tot la vida eterna.

La vida mateixa, és la primera senyal de l’Esperit que conviu conjuntament dins del nostre propi ànima/esperit: Déu és allà on la vida és desperta i creix, on es comunica i s'expandeix. L'Esperit Sant sempre és «portador de vida»: dilata el cor, ressuscita el que és mort en nosaltres, desperta el que és adormit, posa en moviment el que havia quedat bloquejat. De Déu sempre estem rebent nova energia per a la vida, segons ens expressa Jürgen Moltmann.

L’homilia, insisteix en descriure els efectes benèfics de la seva acció: Aquesta acció recreadora de Déu no es redueix només a “experiències íntimes de l'ànima”. Penetra a tots els estrats de la persona. Desperta els nostres sentits, vivifica el cos i revifa la nostra capacitat d'estimar. Per dir-ho

breument, l'Esperit encamina la persona a viure-ho tot de manera diferent: des d'una veritat més profunda, des d'una confiança més gran, des d'un amor més desinteressat.

En el darrer paràgraf, l’homilia ens descriu molt encertadament, que fins i tot l’Esperit actua, no només entre els que tenim la nostra fe en Déu pel missatge de Jesús que se’ns ha transmès, sinó també entre el que no tenen la fe cristiana: D'altres no utilitzen la paraula «Déu», però experimenten una «confiança fonamental» que els fa estimar la vida malgrat tot, enfrontar-se als

problemes amb ànim, cercar sempre el millor per a tothom. Ningú viu privat de l'Esperit de Déu. Ell és en tots nosaltres atraient el nostre ésser cap a la vida. Acollim l'Esperit Sant quan acollim la vida. Aquest és un dels missatges més bàsics de la festa cristiana de la Pentecosta.

Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi la flama del vostre amor.

Amigues i amics, que aquesta homilia sobre el text de l’evangeli joànic del Diumenge de Pentecosta, ens animi cada dia més, a confiar en l’Esperit de Déu que està dins del nostre propi interior. «L'Esperit és Déu actuant a la nostra vida».

L’ÚLTIM GEST

Comentari de l’evangeli (Lc 24,46-53) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

46 Els digué: --Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.  50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. (Lc 24,46-53.BCI)

Comentari.-

Jesús era realista. Sabia que no podia transformar d’un dia per l’altre aquella societat on veia patir tanta gent. No té poder polític ni religiós per provocar un canvi revolucionari. Només la seva paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels que pateixen.

Per això li agrada tant de fer gestos de bondat. «Abraça» els nens del carrer perquè no se sentin orfes. «Toca» els leprosos perquè no es vegin exclosos de les aldees. «Acull» amistosament a la seva taula pecadors i indesitjables perquè no se sentin menyspreats.

No són gestos convencionals. Li neixen des de la seva voluntat de fer un món més amable i més solidari en què les persones s’ajudin i es cuidin mútuament. No importa que siguin gestos petits. Déu té en compte fins i tot el «got d’aigua» que donem a qui té set.

A Jesús li agrada sobretot «beneir». Beneeix els petits i beneeix sobretot els malalts i desgraciats. El seu gest està carregat de fe i d’amor. Desitja embolcallar els que més pateixen amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.

No és estrany que, en narrar el seu comiat, Lluc descrigui Jesús aixecant les seves mans i «beneint» els seus deixebles. És el seu últim gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden embolcallats en la seva benedicció.

Ja fa molt de temps que ho hem oblidat, però l’Església ha de ser enmig del món una font de benedicció. En un món on és tan freqüent «maleir», condemnar, fer mal i denigrar, és més necessària que mai la presència de seguidors de Jesús que sàpiguen «beneir», cercar el bé, fer el bé, atreure cap al bé.

Una Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre la societat amb gestos públics de bondat, trencant esquemes i distanciant-se d’estratègies, estils d’actuació i llenguatges agressius que res tenen a veure amb Jesús, el profeta que beneïa la gent amb gestos i paraules de bondat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

EL GRAN REGAL DE JESÚS

Comentari de l’evangeli (Jn 14,23-29) per: J.A.Pagola

Evangeli.-

23 Jesús li respon:

--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.

25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.

27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. 28 Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. (Jn 14,23-29.BCI)

 Comentari

Seguint el costum jueu, els primers cristians se saludaven desitjant-se mútuament la «pau». No era una salutació rutinària i convencional. Per a ells tenia un significat més profund. En una carta que Pau escriu cap a l’any 61 a una comunitat cristiana d’Àsia Menor, els manifesta el seu gran desig: «Que la pau de Crist regni en els vostres cors».

Aquesta pau no cal confondre-la amb qualsevol altra cosa. No és només una absència de conflictes i de tensions. Tampoc una sensació de benestar o una recerca de tranquil·litat interior. Segons l’evangeli de Joan, és el gran regal de Jesús, l’herència que ha volgut deixar per sempre als seus seguidors. Això diu Jesús: «Us deixo la pau, us dono la meva pau».

Sens dubte recordaven el que Jesús havia demanat als seus deixebles en enviar-los a construir el Regne de Déu: «Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa”». Per humanitzar la vida, el primer és sembrar pau, no violència; promoure respecte, diàleg i escolta mútua, no imposició, enfrontament i dogmatisme.

Per què és tan difícil la pau? Per què tornem una i altra vegada a l’enfrontament i l’agressió mútua? Hi ha una resposta primera tan elemental i senzilla que ningú la pren seriosament: només els homes i les dones que posseeixen pau poden portar-la a la societat.

No tothom pot sembrar pau. Amb el cor ple de ressentiment, d’intolerància i de dogmatisme es pot mobilitzar la gent, però no és possible aportar veritable pau a la convivència. No ajuda a apropar postures i a crear un clima amistós d’entesa, mútua acceptació i diàleg.

No és difícil d’assenyalar alguns trets de la persona que porta al seu interior la pau de Crist: busca sempre el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no alimenta l’agressió, fomenta allò que uneix, mai el que enfronta.

Què estem aportant avui des de l’Església de Jesús? ¿Concòrdia o divisió? ¿Reconciliació o enfrontament? I si els seguidors de Jesús no porten pau en el seu cor, què hi porten? ¿Pors, interessos, ambicions, irresponsabilitat?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat