L’ÚLTIM GEST

Comentari de l’evangeli (Lc 24,46-53) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

46 Els digué: --Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.  50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. (Lc 24,46-53.BCI)

Comentari.-

Jesús era realista. Sabia que no podia transformar d’un dia per l’altre aquella societat on veia patir tanta gent. No té poder polític ni religiós per provocar un canvi revolucionari. Només la seva paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels que pateixen.

Per això li agrada tant de fer gestos de bondat. «Abraça» els nens del carrer perquè no se sentin orfes. «Toca» els leprosos perquè no es vegin exclosos de les aldees. «Acull» amistosament a la seva taula pecadors i indesitjables perquè no se sentin menyspreats.

No són gestos convencionals. Li neixen des de la seva voluntat de fer un món més amable i més solidari en què les persones s’ajudin i es cuidin mútuament. No importa que siguin gestos petits. Déu té en compte fins i tot el «got d’aigua» que donem a qui té set.

A Jesús li agrada sobretot «beneir». Beneeix els petits i beneeix sobretot els malalts i desgraciats. El seu gest està carregat de fe i d’amor. Desitja embolcallar els que més pateixen amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.

No és estrany que, en narrar el seu comiat, Lluc descrigui Jesús aixecant les seves mans i «beneint» els seus deixebles. És el seu últim gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden embolcallats en la seva benedicció.

Ja fa molt de temps que ho hem oblidat, però l’Església ha de ser enmig del món una font de benedicció. En un món on és tan freqüent «maleir», condemnar, fer mal i denigrar, és més necessària que mai la presència de seguidors de Jesús que sàpiguen «beneir», cercar el bé, fer el bé, atreure cap al bé.

Una Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre la societat amb gestos públics de bondat, trencant esquemes i distanciant-se d’estratègies, estils d’actuació i llenguatges agressius que res tenen a veure amb Jesús, el profeta que beneïa la gent amb gestos i paraules de bondat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

EL GRAN REGAL DE JESÚS

Comentari de l’evangeli (Jn 14,23-29) per: J.A.Pagola

Evangeli.-

23 Jesús li respon:

--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.

25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.

27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. 28 Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. (Jn 14,23-29.BCI)

 Comentari

Seguint el costum jueu, els primers cristians se saludaven desitjant-se mútuament la «pau». No era una salutació rutinària i convencional. Per a ells tenia un significat més profund. En una carta que Pau escriu cap a l’any 61 a una comunitat cristiana d’Àsia Menor, els manifesta el seu gran desig: «Que la pau de Crist regni en els vostres cors».

Aquesta pau no cal confondre-la amb qualsevol altra cosa. No és només una absència de conflictes i de tensions. Tampoc una sensació de benestar o una recerca de tranquil·litat interior. Segons l’evangeli de Joan, és el gran regal de Jesús, l’herència que ha volgut deixar per sempre als seus seguidors. Això diu Jesús: «Us deixo la pau, us dono la meva pau».

Sens dubte recordaven el que Jesús havia demanat als seus deixebles en enviar-los a construir el Regne de Déu: «Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa”». Per humanitzar la vida, el primer és sembrar pau, no violència; promoure respecte, diàleg i escolta mútua, no imposició, enfrontament i dogmatisme.

Per què és tan difícil la pau? Per què tornem una i altra vegada a l’enfrontament i l’agressió mútua? Hi ha una resposta primera tan elemental i senzilla que ningú la pren seriosament: només els homes i les dones que posseeixen pau poden portar-la a la societat.

No tothom pot sembrar pau. Amb el cor ple de ressentiment, d’intolerància i de dogmatisme es pot mobilitzar la gent, però no és possible aportar veritable pau a la convivència. No ajuda a apropar postures i a crear un clima amistós d’entesa, mútua acceptació i diàleg.

No és difícil d’assenyalar alguns trets de la persona que porta al seu interior la pau de Crist: busca sempre el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no alimenta l’agressió, fomenta allò que uneix, mai el que enfronta.

Què estem aportant avui des de l’Església de Jesús? ¿Concòrdia o divisió? ¿Reconciliació o enfrontament? I si els seguidors de Jesús no porten pau en el seu cor, què hi porten? ¿Pors, interessos, ambicions, irresponsabilitat?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

UN ESTIL D’ESTIMAR

 Comentari de l’evangeli (Jn 13,31-33a.34-35) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

31 Quan Judes va ser fora, Jesús digué:--Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. 32 Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. 33 Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir."

34 Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. 35 Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres (Jn 13,31-35.BCI)

.Comentari.-

Els cristians van iniciar la seva expansió en una societat en què hi havia diferents termes per expressar el que nosaltres anomenem avui amor. La paraula més usada era fília, que designava l’afecte cap a una persona propera i s’emprava per parlar de l’amistat, l’afecte o l’amor als parents i amics. Es parlava també d’eros per designar la inclinació plaent, l’amor apassionat o senzillament el desig orientat cap a qui produeix en nosaltres gaudi i satisfacció.

Els primers cristians van abandonar pràcticament aquesta terminologia i van posar en circulació una altra paraula gairebé desconeguda, àgape, a la qual van donar un contingut nou i original. No volien que es confongués amb qualsevol altra cosa l’amor inspirat en Jesús. D’aquí el seu interès en formular bé el «manament nou de l’amor»: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».

L’estil d’estimar de Jesús és inconfusible. No s’acosta a les persones cercant el seu propi interès o satisfacció, la seva seguretat o benestar. Només pensa en fer el bé, acollir, regalar el millor que té, oferir amistat, ajudar a viure. Així ho recordaran anys més tard les primeres comunitats cristianes: «Va passar tota la seva vida fent el bé».

Per això el seu amor té un caràcter servicial. Jesús es posa al servei dels qui el poden necessitar més. Fa lloc en el seu cor i en la seva vida als qui no tenen lloc en la societat ni en la preocupació de la gent. Defensa els febles i petits, els que no tenen poder per defensar-se a si mateixos, els que no són grans o importants. S’acosta als qui estan sols i desvalguts, als qui no coneixen l’amor o l’amistat de ningú.

L’habitual entre nosaltres és estimar els qui ens aprecien i volen de veritat, ser afectuosos i atents amb els nostres familiars i amics, per després viure indiferents cap als que sentim com estranys i aliens al nostre petit món d’interessos. No obstant això, allò que distingeix el seguidor de Jesús no és qualsevol «amor», sinó precisament aquest estil d’estimar que consisteix a acostar-se als qui poden necessitar-nos. No ho hauríem d’oblidar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

.Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia sobre el text joànic del capítol 13, és notablement descri l

L’homilia sobre el text joànic del capítol 13, és notablement descriptiu, doncs ens defineix exactament en què consisteix la veritable estimació, aquella que Jesús va practicar durant els

anys de la seva vida pública i que resta perfectament reflectit quan els diu al seus deixebles: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he

estimat».

 

Tot seguit l’homilia com i de quina manera va estimar, no només als seus deixebles, sinó a tothom: L’estil d’estimar de Jesús és inconfusible. No s’acosta a les persones cercant el seu propi interès o satisfacció, la seva seguretat o benestar. Només pensa en fer el bé, acollir, regalar el millor que té, oferir amistat, ajudar a viure. Així ho recordaran anys més tard les primeres comunitats cristianes:

«Va passar tota la seva vida fent el bé».

Si estiméssim, a la manera de Jesús, tots els que ens definim com a cristians, des de l’alta jerarquia, continuant pels sacerdots i els i les que han consagrat la seva vida a Déu i acabant pels

laics i laiques més compromesos així per tots i cadascun dels simples creients, el món se’ns dubte seria molt diferent del què estem vivint. Malauradament l’egoisme (ens la seva expressió més

àmplia del mot) ha fet i segueix fent estralls, la qual cosa comporta, fitxant-nos només ara en l’actualitat d’aquest any 2022, una invasió descomunal, injustificable i inconcebible a Ucraïna, amb

les conseqüències deplorables que comporta; el desvergonyiment abusiu de les empreses energètiques del gas i l’electricitat, la qual cosa comporta una explotació i enriquiment desproporcionat, una inflació pels núvols i un empobriment cada cop més gran de la classe treballadora... ah!, tot això sense que els que ho podrien, si més no, apaivagar, facin res de res, doncs el poder del diner està per sobre de qualsevol altre poder!!!

L’homilia, contràriament al què és l’actitud més generalitzada de l’acció dels humans, ens diu quina

va ser la de Jesús: es posa al servei dels qui el poden necessitar més.

Defensa els febles i petits, els que no tenen poder per defensar-se a si mateixos, els que no són grans o importants. S’acosta als qui estan sols i desvalguts, als qui no coneixen l’amor o l’amistat de

ningú.

L’homilia conclou d’una manera que ens hauria d’esperonar a tothom, si més no, als que ens diem cristians: allò que distingeix el seguidor de Jesús no és qualsevol «amor», sinó precisament aquest estil d’estimar que consisteix a acostar-se als qui poden necessitar-nos. No ho hauríem d’oblidar.

Us dono un manament nou, diu el Senyor:

Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.

Amigues i amics, que aquesta homilia del Diumenge V de Pasqua, ens esperoni, car si bé les nostres mancances o les de la jerarquia, no són suficients per resoldre l’imperant poder del diner,

si que -molt probablement- podria provocar una reacció molt més generalitzada que frenés o reduís els efectes negatius de l’egoisme desenfrenat.

DÉU NO ESTÀ EN CRISI

Comentari de l’evangeli (Jn 10,27-30) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

27 Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. 28 Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. 29 Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. 30 Jo i el Pare som u. (Jn 10,27-30.BCI)

Cmentari.-

És més freqüent del que pensem. Els creients diem creure en Déu, però a la pràctica vivim com si no existís. Aquest és també el risc que tenim avui en abordar la crisi religiosa actual i el futur incert de l’Església: viure aquests moments de manera «atea».

Ja no sabem caminar en «l’horitzó de Déu». Analitzem les nostres crisis i planifiquem el futur pensant només en les nostres possibilitats. Se’ns oblida que el món està en mans de Déu, no en les nostres. Ignorem que el «Gran Pastor» que té cura i guia la vida de cada ésser humà és Déu.

Vivim com «orfes» que han perdut el seu Pare. La crisi ens desborda. El que se’ns demana ens sembla excessiu. Ens resulta difícil perseverar amb coratge en una tasca sense veure l’èxit per enlloc. Ens sentim sols, i cadascú es defensa com pot.

Segons el relat evangèlic, Jesús és a Jerusalem comunicant el seu missatge. És hivern i, per resguardar-se del fred, es passeja per un dels pòrtics del Temple, envoltat de jueus, que l’assetgen amb les seves preguntes. Jesús està parlant de les «ovelles» que escolten la seva veu i el segueixen. En un moment determinat diu: «Allò que el meu Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del Pare».

Segons Jesús, «Déu ens supera a tots». Que nosaltres estiguem en crisi no vol dir que Déu estigui en crisi. Que els cristians perdem el coratge no vol dir que Déu s’hagi quedat sense forces per salvar. Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l’home d’avui no vol dir que Déu ja no trobi camins per parlar al cor de cada persona. Que les persones marxin de les nostres Esglésies no vol dir que se li escapin a Déu de les seves mans protectores.

Déu és Déu. Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de l’Església podran «arrabassar de les seves mans» aquests fills i filles que estima amb amor infinit. Déu no abandona ningú. Té els seus camins per cuidar i guiar cadascun dels seus fills, i els seus camins no són necessàriament els que nosaltres li pretenem traçar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Cmentari al comentari.-

l’evangeli joànic en els paràgrafs 27-30 del capítol 10.

L’homilia sobre el text joànic del capítol 10, és d’una contundència indiscutible: podem llegir en el text evangèlic: “Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”. Un text del tot esperançador malgrat que els creients i la mateixa Institució eclesial estiguem travessant una gran crisi que no només és de fe, sinó que també és estructural.

L’esmentada institució eclesiàstica fa masses anys que resta encallada en el passat, sense renovar-se, la qual cosa no només desmotiva a les noves generacions donada les maneres arcaiques i desfasades en les que s’expressa i exterioritza, sinó que bloqueja qualsevol intent de posar-se al dia. Cal una gran sacsejada que provoqui la necessària revolució o renovació en tots els sentits, no només teològics, sinó estructurals, litúrgics i també d’eliminació de l’excessiva parafernàlia, a nivell de ritus i d’escenografia ritual amb unes vestimentes del tot inadequades i impròpies dels que pretenen testimoniar-nos el missatge de Jesús de Natzaret.

L’homilia ens adverteix que només: Analitzem les nostres crisis i planifiquem el futur pensant només en les nostres possibilitats; i que Vivim com «orfes» que han perdut el seu Pare. La crisi ens desborda. El que se’ns demana ens sembla excessiu. Ens resulta difícil perseverar amb coratge en una tasca sense veure l’èxit per enlloc. Ens sentim sols, i cadascú es defensa com pot.

El fet que creients i institució eclesiàstica estiguem en crisi, no vol dir que Déu estigui en crisi

Conseqüentment: Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l’home d’avui no vol dir que Déu ja no trobi camins per parlar al cor de cada persona. Que les persones marxin de les nostres Esglésies no vol dir que se li escapin a Déu de les seves mans protectores.

L’homilia, però, conclou amb to esperançador: Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de l’Església podran «arrabassar de les seves mans» aquests fills i filles que estima amb amor infinit. Déu no

abandona ningú. Té els seus camins per cuidar i guiar cadascun dels seus fills, i els seus camins no són necessàriament els que nosaltres li pretenem traçar.

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor: jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi.

Amigues i amics, que aquesta homilia del Diumenge IV de Pasqua, ens esperoni, car ni les nostres

M’ESTIMES?

 Comentari de l’evangeli (Jn 21,1-19) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

1 Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:

2 Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. 3 Simó Pere els diu:

--Me'n vaig a pescar.

Els altres li diuen:

--Nosaltres també venim amb tu.

Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. 4 Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. 5 Llavors Jesús els digué:

--Nois, no teniu res per a menjar?

Li respongueren:

--No.

6 Ell els digué:

--Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.

Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. 7 Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

--És el Senyor.

Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. 8 Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. 9 Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. 10 Jesús els diu:

--Porteu peixos dels que acabeu de pescar.

11 Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. 12 Jesús els digué:

--Veniu a menjar.

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. 13 Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.

14 Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Jesús i Pere

15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:

--Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:

--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

--Pastura els meus anyells.

16 Per segona vegada li pregunta:

--Simó, fill de Joan, m'estimes?

Ell li respon:

--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

--Pastura les meves ovelles.

17 Li pregunta Jesús per tercera vegada:

--Simó, fill de Joan, m'estimes?

Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:

--Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.

Li diu Jesús:

--Pastura les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.

19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:

--Segueix-me.(Jn 21,1-19,BCI)

 

Comentari.-

Aquesta pregunta que el Ressuscitat fa a Pere ens recorda a tots els que ens diem creients que la vitalitat de la fe no és un assumpte de comprensió intel·lectual, sinó d’amor a Jesucrist.

És l’amor el que permet a Pere entrar en una relació viva amb Crist ressuscitat i el que ens pot introduir també a nosaltres en el misteri cristià. El que no estima amb prou feines pot «entendre» res sobre la fe cristiana.

No hem d’oblidar que l’amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a una altra persona en una actitud de confiança i d’entrega que va sempre més enllà de raons, proves i demostracions. D’alguna manera, estimar és sempre «aventurar-se» en l’altre.

Així succeeix també en la fe cristiana. Jo tinc raons que em conviden a creure en Jesucrist. Però, si l’estimo, no és en últim terme per les dades que em faciliten els investigadors ni per les explicacions que m’ofereixen els teòlegs, sinó perquè ell desperta en mi una confiança radical en la seva persona.

Però hi ha alguna cosa més. Quan volem realment una persona concreta, pensem en ella, la busquem, l’escoltem, ens sentim a prop. D’alguna manera, tota la nostra vida queda tocada i transformada per ella, per la seva vida i el seu misteri.

La fe cristiana és «una experiència d’amor». Per això, creure en Jesucrist és molt més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en el centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure. Un teòleg tan poc sospitós de frivolitats com Karl Rahner no dubta a afirmar que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».

Aquest amor a Jesús no reprimeix ni destrueix el nostre amor a les persones. Ans al contrari, és justament el que pot donar-li la seva veritable profunditat, alliberant-lo de la mediocritat i la mentida. Quan es viu en comunió amb Crist és més fàcil descobrir que això que anomenem «amor» moltes vegades no és més que l’«egoisme sensat i calculador» de qui sap comportar-se hàbilment, sense arriscar-se mai a estimar amb generositat total.

L’experiència de l’amor a Crist pot donar-nos forces per estimar fins i tot sense esperar sempre cap guany o per renunciar -almenys alguna vegada- a petits avantatges per servir millor qui ens necessita. Potser alguna cosa realment nova es produiria en les nostres vides si fóssim capaços d’escoltar amb sinceritat la pregunta del Ressuscitat: «Tu, m’estimes?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 1 de maig, Diumenge III de Pasqua, se’ns ofereix amb el títol de “M’estimes?” fent referència al que es descriu l’evangeli joànic en els paràgrafs 1-19del capítol 21.

L’homilia sobre el text joànic del capítol 21, se centra en exclusiva a parlar-nos de l’experiència de l’amor, en general i de l’amor en Jesús en particular i de manera especial. És per això que en el seu inici afirma: Aquesta pregunta que el Ressuscitat fa a Pere ens recorda a tots els que ens diem creients que la vitalitat de la fe no és un assumpte de comprensió intel·lectual, sinó d’amor a Jesucrist. Tot afirmant immediatament: El que no estima amb prou feines pot «entendre» res sobre la fe cristiana.

Tot seguit posa un exemple molt entenedor: No hem d’oblidar que l’amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a una altra persona en una actitud de confiança i d’entrega que va sempre més enllà de raons, proves i demostracions. D’alguna manera, estimar és sempre «aventurar-se» en l’altre. Per a continuació afirmar: Quan volem realment una persona concreta, pensem en ella, la busquem, l’escoltem, ens sentim a prop. D’alguna manera, tota la nostra vida queda tocada i transformada per ella, per la seva vida i el seu misteri.

Conseqüentment, La fe cristiana és «una experiència d’amor». Per això, creure en Jesucrist és molt més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en el centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure. Un teòleg tan poc sospitós de frivolitats com Karl Rahner no dubta a afirmar que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».

L’homilia conclou, afirmant contundentment: L’experiència de l’amor a Crist pot donar-nos forces per estimar fins i tot sense esperar sempre cap guany o per renunciar -almenys alguna vegada- a petits avantatges per servir millor qui ens necessita. Potser alguna cosa realment nova es produiria en les nostres vides si fóssim capaços d’escoltar amb sinceritat la pregunta del Ressuscitat: «Tu m’estimes?».

Crist, el creador de totes les coses, ha ressuscitat i s'ha compadit del llinatge humà.

Amigues i amics, que aquesta homilia del Diumenge III de Pasqua, ens esperoni i animi a voler estimar, per damunt de tot a Jesús de manera que el centre de la nostra fe cristiana, sigui molt més aquest amor a Jesucrist, molt més que a qualsevol religió cristiana de les que avui tenim al nostra abast, a més de la que, majoritàriament, ha estat i és la que més coneixem. Totes les religions, les cristianes també, són institucions humanes, no divines, conseqüentment el centre de la nostra fe cal que sigui fonamentalment Jesús de Natzaret.

FANG ANIMAT PER L’ESPERIT

Comentari de l’evangeli (Jn 20,19-31) per: J.A.Pagola

Evangeli.-

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir:

--Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

27 Després diu a Tomàs:

--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

28 Tomàs li va respondre:

--Senyor meu i Déu meu!

29 Jesús li diu:

--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

Epíleg

30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20,19-31.BCI)

Comentari.-

Joan ha tingut molta cura de l’escena en què Jesús va confiar als seus deixebles la seva missió. Vol deixar ben clar què és l’essencial. Jesús és al centre de la comunitat, omplint a tots de la seva pau i alegria. Però als deixebles els espera una missió. Jesús no els ha convocat només per gaudir-ne, sinó per fer-lo present en el món.

Jesús els «envia». No els diu en concret a qui han d’anar, què han de fer o com han d’actuar: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». La seva tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen una altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser al món el que ha estat ell.

Ja han vist a qui s’ha apropat, com ha tractat als més desvalguts, com ha portat endavant el seu projecte d’humanitzar la vida, com ha sembrat gestos d’alliberament i de perdó. Les ferides de les seves mans i el seu costat els recorden el seu lliurament total. Jesús els envia ara perquè «reprodueixin» la seva presència entre la gent.

Però sap que els seus deixebles són fràgils. Més d’una vegada ha quedat sorprès de la seva «fe petita». Necessiten el seu propi Esperit per complir la seva missió. Per això es disposa a fer amb ells un gest molt especial. No els imposa les seves mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».

El gest de Jesús té una força que no sempre sabem copsar. Segons la tradició bíblica, Déu va modelar Adam amb «fang»; després va bufar sobre ell el seu «alè de vida»; i aquell fang es va convertir en un «vivent». Això és l’ésser humà: una mica de fang encoratjat per l’Esperit de Déu. I això serà sempre l’Església: fang encoratjat per l’Esperit de Jesús.

Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots i bisbes de fang, comunitats de fang… Només l’Esperit de Jesús ens converteix en Església viva. Les zones on el seu Esperit no és acollit queden «mortes». Ens fan mal a tots, ja que ens impedeixen actualitzar la seva presència viva entre nosaltres. Molts no poden percebre en nosaltres la pau, l’alegria i la vida renovada per Crist. No hem de batejar només amb aigua, sinó infondre l’Esperit de Jesús. No només hem de parlar d’amor, sinó estimar les persones com ell.

José Antonio Pagola

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

Pasqua, se’ns ofereix amb el títol de “Fang animat per l’Esperit” fent referència al que es descriu l’evangeli joànic en els paràgrafs 19-31 del capítol 20.

Al llegir qualsevol des quatre evangelis canònics, cal insistir en la necessitat de llegir-los no literalment, sinó amb ulls i cultura jueva, tal i com ens aconsellen els erudits. El llenguatge emprat pels 3 evangelistes dels textos sinòptics (de Marc, Mateo i Lluc) però també el del quart evangeli, escrit pels diferents membres de la comunitat joànica, tots d’origen jueu van ser escrits amb el llenguatge simbòlic o metafòric emprat durant els primers anys de l’era cristiana i, més concretament durant el primer segle que és quan foren escrits. Això, vol dir que s’emprava el simbolisme o la metàfora per tal que els lectors captessin el significat del que els escriptors els volien fer entendre. Malauradament però, els esmentats textos foren traduïts a les diferents llengües d’arreu del món, sense adaptar-los del llenguatge jueu al dels gentils o no jueus, en aquella època el grec, la qual cosa ha arribat fins els nostres dies de manera irreal, doncs els diferents passatge descrits segueixen sent interpretats com si el relat hagués estat produït exactament com ho llegim. Un error cabdal molt difícil de ser comprés per la gran majoria de fidels.

Especialment per les noves generacions amb un nivell cultural superior, que se n’adonen que el què se’ls hi diu o llegeixen és massa fantàstic i del tot irreal.

La Resurrecció, essencialment, és que els deixebles reberen l’Esperit de Jesús i de no entendre pràcticament res del que fou la missió i missatge de Jesús, foren capaços d’evangelitzar arreu, el què Jesús els infongué per mitjà del seu Esperit. Jesús els «envia». No els diu en concret a qui han d’anar, què han de fer o com han d’actuar: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres»

Ja han vist a qui s’ha apropat, com ha tractat als més desvalguts, com ha portat endavant el seu projecte d’humanitzar la vida, com ha sembrat gestos d’alliberament i de perdó. Les ferides de les seves mans i el seu costat els recorden el seu lliurament total. Jesús els envia ara perquè «reprodueixin» la seva presència entre la gent.

No descobrim res de nou, quan se’ns afirma que la nostra debilitat humana és molt més gran del què ens creiem o es creuen molts del que tenen un gran o petit poder. Si la nostra debilitat és reconeguda i actuem amb humilitat és quan: l’ésser humà, pot esdevenir una mica de fang encoratjat per l’Esperit de Déu. I això serà sempre l’Església: fang encoratjat per l’Esperit de Jesús  

La trista realitat, però, és que massa sovint, no som res més que Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots, bisbes i cardenals de fang, comunitats de fang… Només l’Esperit de Jesús ens converteix en Església viva. Les zones on el seu Esperit no és acollit queden «mortes».

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.

 Amigues i amics, en aquesta homilia del Diumenge II de Pasqua, novament se’ns insisteix en el que ens ha manifestat Déu a traves de Jesús: el seu amor per la vida; pels pobres, els explotats, i pels que dia rere dia passen fam; pels que son crucificats arreu del món i de manera més propera pels occidentals a Ucraïna i, finalment que Déu, en front de tantes injustícies i misèries que provoquem els mateixos humans, és qui realment eixugarà les nostres llàgrimes.

EL NOU ROSTRE DE DÉU

Comentari de l’evangeli (Jn 20,1-9) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

1 El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. 2 Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:

--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.

3 Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4 Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. 6 Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, 7 però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8 Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. (Jn 20,1-9.BCI)

Comentari.-

No van tornar a ser els mateixos. La trobada amb Jesús, ple de vida després de la seva execució, va transformar totalment els seus deixebles. Van començar a veure-ho tot de manera nova. Déu era el ressuscitador de Jesús. Van treure’n les conseqüències aviat.

Déu és amic de la vida. Ara no n’hi havia cap dubte. El que havia dit Jesús era veritat: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius». Els homes podran destruir la vida de mil maneres, però, si Déu ha ressuscitat Jesús, això vol dir que només vol la vida per als seus fills. No estem sols ni perduts davant la mort. Podem comptar amb un Pare que, per sobre de tot, fins i tot per sobre de la mort, ens vol veure plens de vida. D’ara endavant només hi ha una manera cristiana de viure. Es resumeix així: posar vida on altres hi posen mort.

Déu és dels pobres. Ho havia dit Jesús de moltes maneres, però no era fàcil de creure. Ara és diferent. Si Déu ha ressuscitat Jesús, vol dir que és veritat: «Feliços els pobres, perquè tenen a Déu». L’última paraula no la té Tiberi ni Pilat, l’última decisió no és de Caifàs ni d’Anàs. Déu és l’últim defensor dels que no interessen a ningú. Només hi ha una manera d’assemblar-se a ell: defensar els petits i els indefensos.

Déu ressuscita els crucificats. Déu ha reaccionat davant la injustícia criminal dels que han crucificat Jesús. Si l’ha ressuscitat és perquè vol introduir justícia per sobre de tant abús i crueltat que es comet al món. Déu no està del costat dels que crucifiquen, està amb els crucificats. Només hi ha una manera d’imitar-lo: estar sempre al costat dels que pateixen, lluitar sempre contra els que fan patir.

Déu eixugarà les nostres llàgrimes. Déu ha ressuscitat Jesús. El rebutjat per tots ha estat acollit per Déu. El menyspreat ha estat glorificat. El mort és més viu que mai. Ara sabem com és Déu. Un dia ell «eixugarà totes les nostres llàgrimes, i no existirà més la mort, no hi haurà crits ni fatigues. Tot això haurà passat».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat