SI LA SAL ES TORNA INSÍPIDA…

 

Comentari a l'evangeli (Mt 5,13-16) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

Vosaltres sou la llum del món

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel».

Comentari.-
Pocs escrits poden sacsejar avui el cor dels creients amb tanta força com el petit llibre de Paul Evdokimov, L’amor boig de Déu. Amb fe ardent i paraules de foc, el teòleg de Sant Petersburg posa al descobert el nostre cristianisme rutinari i satisfet.

Així veu P. Evdokimov el moment actual: «Els cristians han fet tot el possible per esterilitzar l’evangeli; es diria que l’han submergit en un líquid neutralitzant. S’esmorteeix tot allò que impressiona, supera o inverteix. Convertida així en una cosa inofensiva, aquesta religió aplanada, prudent i raonable, l’home no pot sinó vomitar-la». D’on procedeix aquest cristianisme inoperant i esmorteït?

Les crítiques del teòleg ortodox no s’aturen en qüestions secundàries, sinó que apunten a allò essencial. L’Església apareix als seus ulls no com «un organisme viu de la presència real de Crist», sinó com una organització estàtica i «un lloc d’autonutrició». Els cristians no tenen sentit de la missió, i la fe cristiana «ha perdut estranyament la seva qualitat de ferment». L’evangeli viscut pels cristians d’avui «només troba la total indiferència».

Segons Evdokimov, els cristians han perdut contacte amb el Déu viu de Jesucrist i es perden en disquisicions doctrinals. Es confon la veritat de Déu amb les fórmules dogmàtiques, que en realitat només són «icones» que conviden a obrir-nos al Misteri sant de Déu. El cristianisme es desplaça cap a allò exterior i perifèric, quan Déu habita en allò profund.

Aleshores es busca un cristianisme rebaixat i còmode. Com deia Marcel More, «els cristians han trobat la manera de seure, no sabem com, de manera confortable a la creu». S’oblida que el cristianisme «no és una doctrina, sinó una vida, una encarnació». I quan a l’Església ja no hi brilla la vida de Jesús, amb prou feines es constata cap diferència amb el món. L’Església «es converteix en mirall fidel del món», a qui ella reconeix com a «carn de la seva carn».

Molts reaccionaran, sens dubte, posant matisos i objeccions a una denúncia tan contundent, però és difícil no reconèixer el fons de veritat cap al que apunta Evdokimov: a l’Església hi falta santedat, fe viva, contacte amb Déu. Manquen sants que escandalitzin perquè encarnen «l’amor boig de Déu», falten testimonis vius de l’evangeli de Jesucrist.

Les pàgines ardents del teòleg rus no fan sinó recordar les de Jesús: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

CONTINGUT INEXAURIBLE

 Comentari de l’evangeli (Mt 5,1-12) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-          

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

 Comentari.-

Qui s’acosta una vegada i una altra a les benaurances de Jesús s’adona que el seu contingut és inexaurible. Sempre tenen ressonàncies noves. Sempre hi trobem una llum diferent pel moment que estem vivint. Així «ressonen» avui en mi les paraules de Jesús.

Feliços els pobres d’esperit, els qui saben viure amb poca cosa. Tindran menys problemes, estaran més atents als necessitats i viuran amb més llibertat. El dia que ho entenguem serem més humans.

Feliços els mansos, els qui buiden el seu cor de violència i agressivitat. Són un regal per al nostre món violent. Quan tots ho fem, podrem conviure en veritable pau.

Feliços els qui ploren en veure patir els altres. Són gent bona. Amb ells es pot construir un món més fratern i més solidari.

Feliços els qui tenen fam i set de justícia, els qui no han perdut el desig de ser més justos ni la voluntat de fer una societat més digna. En ells hi anima el millor de l’esperit humà.

Feliços els misericordiosos, els qui saben perdonar al fons del seu cor. Només Déu coneix la seva lluita interior i la seva grandesa. Ells són els qui ens poden acostar millor a la reconciliació.

Feliços els qui mantenen el seu cor net d’odis, enganys i interessos ambigus. S’hi pot confiar per construir el futur.

Feliços els qui treballen per la pau amb paciència i amb fe. Sense descoratjar-se davant dels obstacles i dificultats, i cercant sempre el bé de tots. Els necessitem per reconstruir la convivència.

Feliços els qui són perseguits per actuar amb justícia i responen amb mansuetud les injúries i les ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé.

Feliços els qui són insultats, perseguits i calumniats per seguir fidelment la trajectòria de Jesús. El seu patiment no es perdrà inútilment.

Deformaríem, però, el sentit d’aquestes benaurances si no hi afegíssim alguna cosa que se subratlla en cadascuna. Amb belles expressions Jesús posa davant els seus ulls Déu com a garant últim de la benaurança humana. Els qui visquin inspirant-se en aquest programa de vida, un dia «seran consolats», «seran saciats de justícia», «aconseguiran misericòrdia», «veuran Déu» i gaudiran eternament al seu regne.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia, en aquesta ocasió, remarca cadascuna de les 9 benaurances que podem llegir en l’evangeli de Mateu, com a programa de vida de tot aquells que ens volen o volem ser fidels al missatge de Jesús. Un missatge que tot i ser aparentment senzill, malauradament la complexitat del nostre món actual, cada cop més monopolitzat pels grans interessos financers que ens ofeguen amb les seves propostes consumistes, a les quals –dissortadament- sovint esdevenen temptacions que no som capaços de resistí, cosa que ens fan trontollar la nostra voluntat d’esdevenir fidels a Jesús i al seu missatge. L’homilia en la seva conclusió, ens exhorta a viure aquest programa de vida que són les benaurances: Els qui visquin inspirant-se en aquest programa de vida, un dia «seran consolats», «seran saciats de justícia», «aconseguiran misericòrdia», «veuran Déu» i gaudiran eternament al seu regne.

Al·leluia Mt 5,12a

Alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

En aquesta homilia de les benaurances, o del programa de vida autènticament Cristià, hi podem afegir un fragment de la primera carta de Pau als cristians de Corint, que sintonitza perfectament amb l’evangeli de Mateu: Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu. Però vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè, tal com diu l'Escriptura: «Si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor».

Tot un complement espiritual que ens hauria d’interpel·lar i d’animar a considerar seriosament si el nostre cristianisme és autèntic o és nomes superficial. Com deia el nostre estimat amic traspassat, en Lluís Vila, “sigueu bons, si podeu”, o el què és el mateix, feu tot i més per ser fidels seguidors de Jesús i que l’Esperit hi faci més que nosaltres.

LA PRIMERA PARAULA DE JESÚS

Comentari de l’evangeli (Mt 4,12-23) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

Comentari.-

L’evangelista Mateu cuida molt l’escenari on Jesús farà la seva aparició pública. S’apaga la veu del Baptista i es comença a escoltar la nova veu de Jesús. Desapareix el paisatge sec i ombrívol del desert i ocupa el centre la verdor i la bellesa de Galilea. Jesús abandona Natzaret i es desplaça a Cafarnaüm, a la ribera del llac. Tot suggereix el sorgiment d’una vida nova.

Mateu recorda que som a la «Galilea dels pagans». Ja sap que Jesús ha predicat a les sinagogues jueves d’aquells llogarets i no s’ha mogut entre pagans. Però Galilea és un encreuament de camins; Cafarnaüm, una ciutat oberta al mar. Des d’aquí arribarà la salvació a tots els pobles.

De moment, la situació és tràgica. Inspirant-se en un text del profeta Isaïes, Mateu veu «el poble que vivia en la fosca». Sobre la terra hi ha ombres de mort. Regna la injustícia i el mal. La vida no pot créixer. Les coses no són com les vol Déu. Aquí no hi regna el Pare.

Tot i això, enmig de les tenebres, el poble començarà a veure «una gran llum». Entre les ombres de mort «una llum ha resplendit». Això és sempre Jesús: una gran llum que brilla en el món.

Segons Mateu, Jesús comença la seva predicació amb un crit: «Convertiu-vos». Aquesta és la primera paraula. És hora de conversió. Cal obrir-se al regne de Déu. No quedar-se «asseguts a les tenebres», sinó «caminar a la llum».

Dins l’Església hi ha una gran llum. És Jesús. En ell se’ns revela Déu. No l’hem d’amagar amb el nostre protagonisme. No l’hem de suplantar amb res. No l’hem de convertir en doctrina teòrica, en teologia freda o en paraula avorrida. Si la llum de Jesús s’apaga, els cristians ens convertirem en allò que tant temia Jesús: «uns cecs que intenten guiar altres cecs».

Per això també avui aquesta és la primera paraula que hem d’escoltar: «Convertiu-vos»; recupereu la vostra identitat cristiana; torneu a les vostres arrels; ajudeu l’Església a passar a una nova etapa de cristianisme més fidel a Jesús; viviu amb nova consciència de seguidors; poseu-vos al servei del regne de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia d’aquest proper diumenge, potser no és tan contundent com el de diumenge passat, però si prou clar com per entendre la necessitat que tenim els cristians de que l’Església (i no em refereixo a cap de les religions cristianes existents, sinó a totes en els seu conjunt), faci o facin l’esforç de posar al dia les orientacions amb què ens han volgut adoctrinar a totes i a tots. Les religions, qualsevol d’elles, no són d’inspiració divina com ens han volgut vendre, doncs salvant algunes excepcions dels seus jerarques, en han instruït per creure i fer el que més els ha interessat per tal que en cap moment, tinguéssim la temptació d’esbrinar pel nostre compte el contingut real del missatge de Jesús d’amor i llibertat, per això és tant important les primeres paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

L’homilia ens recorda que Jesús abandona Natzaret i es desplaça a Cafarnaüm, a la ribera del llac. Tot suggereix el sorgiment d’una vida nova. Es trasllada a Galilea, un encreuament de camins; Cafarnaüm, una ciutat oberta al mar. Des d’aquí arribarà la salvació a tots els pobles. I ho fa justament on la situació és tràgica. L’homilia ens diu que Mateu, inspirant-se en un text del profeta Isaïes, veu Cafarnaüm com «el poble que vivia en la fosca». Sobre la terra hi ha ombres de mort. Regna la injustícia i el mal. La vida no pot créixer. Les coses no són com les vol Déu. Aquí no hi regna el Pare. Tot i això, enmig de les tenebres, el poble començarà a veure «una gran llum». Entre les ombres de mort «una llum ha resplendit». Això és sempre Jesús: una gran llum que brilla en el món. Jesús comença la seva predicació amb un crit: «Convertiu-vos».

El que ens ha d’importar-nos als cristians és: obrir-nos al regne de Déu. No quedar-se «asseguts a les tenebres», sinó «caminar a la llum». Dins l’Església hi podem trobar entre la seva foscor una gran llum. És Jesús. En ell se’ns revela Déu. No l’hem d’amagar amb el nostre protagonisme. No l’hem de suplantar amb res. No l’hem de convertir en doctrina teòrica, en teologia freda o en paraula avorrida. Si la llum de Jesús s’apaga, els cristians ens convertirem en allò que tant temia Jesús: «uns cecs que intenten guiar altres cecs».

L’homilia conclou amb un clam ven sonor: també avui aquesta és la primera paraula que hem d’escoltar «Convertiu-vos»; recupereu la vostra identitat cristiana; torneu a les vostres arrels; ajudeu l’Església a passar a una nova etapa de cristianisme més fidel a Jesús; viviu amb nova consciència de seguidors; poseu-vos al servei del regne de Déu.

Al·leluia Mt 4,23

Jesús predicava l'Evangeli del Regne,

i guaria en el poble tota malaltia.

Aquesta homilia ens crida a refer, o potser millor a posar al dia, les nostres conviccions cristianes. Cal que, amb l’ajuda de l’Esperit de Déu, ens conjurem a adequar la nostra fe no al que masses vegades ha estat un reguitzell de normatives i obligacions, de cerimònies i rituals, per tal que la nostra fe sigui viva, personal i plena d’aquesta Conversió que ens reclama Jesús i que l’homilia, una vegada més, ens ha recomanat com a formula i manera de donar un nou contingut a un cristianisme renovat.

DEIXAR-SE BATEJAR PER L’ESPERIT DE JESÚS

Comentari de l’evangeli (Jn 1,29-34) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-          

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel». Després Joan testificà: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. Jo no sabia qui era, però el qui m'envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l'Esperit Sant». Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu».

Comentari.- 

Els evangelistes s’esforcen per diferenciar bé el baptisme de Jesús del baptisme de Joan. No cal confondre’ls. El baptisme de Jesús no consisteix a submergir els seus seguidors a les aigües d’un riu. Jesús submergeix els seus en l’Esperit Sant. L’evangeli de Joan ho diu de manera clara. Jesús posseeix la plenitud de l’Esperit de Déu, i per això pot comunicar als seus aquesta plenitud. La gran novetat de Jesús consisteix que Jesús és «el Fill de Déu» que pot «batejar amb Esperit Sant».

Aquest baptisme de Jesús no és un bany extern, semblant al que alguns han pogut conèixer potser a les aigües del Jordà. És un «bany interior». La metàfora suggereix que Jesús comunica el seu Esperit per penetrar, amarar i transformar el cor de la persona.

Aquest Esperit Sant és considerat pels evangelistes com a «Esperit de vida». Per això, deixar-se batejar per Jesús vol dir acollir el seu Esperit com a font de vida nova. El seu Esperit pot potenciar en nosaltres una relació més vital amb ell. Ens pot portar a un nivell nou d’existència cristiana, a una nova etapa de cristianisme més fidel a Jesús.

L’Esperit de Jesús és “Esperit de veritat”. Deixar-se batejar per ell és posar veritat al nostre cristianisme. No deixar-se enganyar per falses seguretats. Recuperar una vegada i una altra la nostra identitat irrenunciable de seguidors de Jesús. Abandonar camins que ens desvien de l’evangeli.

L’Esperit de Jesús és «Esperit d’amor», capaç d’alliberar-nos de la covardia i de l’egoisme de viure pensant només en els nostres interessos i benestar. Deixar-se batejar per ell és obrir-se a l’amor solidari, gratuït i compassiu.

L’Esperit de Jesús és «Esperit de conversió» a Déu. Deixar-se batejar per ell vol dir deixar-se transformar lentament per ell. Aprendre a viure amb els seus criteris, actituds, cor i sensibilitat envers els qui viuen patint.

L’Esperit de Jesús és «Esperit de renovación». Deixar-se batejar per ell és deixar-se atreure per la novetat creadora. Ell pot despertar el millor que hi ha a l’Església i donar-li un «cor nou», amb més capacitat de ser fidel a l’evangeli.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia és un cop més una sacsejada a les nostres malaurades maneres d’entendre el missatge de Jesús difoses per un model religiós molt aviciat a unes determinades pràctiques i normes obligatòries, més que l’aprofundiment del contingut del seu missatge d’amor, de lliurament vers els demés i també, conseqüentment, de crítica i denúncia contra tot allò que pretén l’anul·lació i massificació de dones i homes vers un inconscient i servil cristianisme: El baptisme de Jesús no consisteix a submergir els seus seguidors a les aigües d'un riu, o a una determinada cerimònia baptismal, Jesús submergeix els seus a l’Esperit Sant. L’evangeli de Joan ho diu de manera clara. Jesús posseeix la plenitud de l’Esperit de Déu, i per això pot comunicar als seus aquesta plenitud.

La metàfora suggereix que Jesús comunica el seu Esperit per penetrar, estimar i transformar el cor de la persona. Aquest Esperit Sant és considerat pels evangelistes com a «Esperit de vida». Per això, deixar-se batejar per Jesús vol dir acollir el seu Esperit com a font de vida nova. El seu Esperit pot potenciar en nosaltres una relació més vital amb ell. Ens pot portar a un nou nivell d’existència cristiana, a una nova etapa de cristianisme més fidel a Jesús. L’Esperit de Jesús és «Esperit de conversió» a Déu. Deixar-se batejar per ell vol dir deixar-se transformar lentament per ell. Aprendre a viure amb els seus criteris, actituds, cor i sensibilitat envers els qui viuen patint. L’Esperit de Jesús és Esperit de renovació. Deixar-se batejar per ell és deixar-se atraure per la novetat creadora. Ell pot despertar el millor que hi ha a l’Església i donar-li un cor nou, amb més capacitat de ser fidel a l'evangeli. L’Esperit de Jesús és “Esperit de veritat”. Deixar-se batejar per ell és posar veritat al nostre cristianisme. 

Deixar-nos batejar per l’Esperit de Jesús és deixar que aquest Esperit d’amor, ens alliberi de la covardia i de l’egoisme de viure pensant només en els nostres interessos i benestar. Deixar-se batejar per ell és obrir-se a l’amor solidari, gratuït i compassiu.

Al·leluia Jo 1,14a.12a

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.

A tots els qui l’han rebut,

els concedeix poder ser fills de Déu.

 

Després de tantes festes i celebracions aquesta homilia ens transporta al punt neuràlgic del que cal que sigui l’essència de les nostres conviccions cristianes. Cal que, amb l’ajuda de l’Esperit de Déu, ens conjurem a adequar la nostra fe no al que masses vegades ha estat un reguitzell de normatives i obligacions, de cerimònies i rituals, per tal que la nostra fe sigui viva, personal i plena d’aquest Esperit de Jesús que l’homilia ens ha recomanat

ESCOLTAR LA PRÒPIA VOCACIÓ

Comentari de l’evangeli (Mt 3,13-17) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

13 Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. 14 Però Joan s'hi oposava, dient:

--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!

15 Jesús li respongué:

--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.

Aleshores Joan el deixà fer.

16 Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. 17 I una veu digué des del cel:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut. (Mt 3,13-17.BCI)

 Comentari.-

Els relats evangèlics no s’aturen gaire en la descripció del baptisme de Jesús. Donen més importància a l’experiència viscuda per ell en aquella hora, i que és sens dubte determinant per a la seva actuació futura.

Jesús ja no tornarà a casa seva a Natzaret. Tampoc no es quedarà entre els deixebles del Baptista. Animat per l’Esperit, començarà una vida nova, totalment lliurada al servei de la seva missió evangelitzadora.

Podem dir que l’hora del baptisme ha estat per a Jesús el moment privilegiat en què ha experimentat la seva vocació profètica: ha estat conscient de viure posseït per l’Esperit del Pare, i ha escoltat la crida a anunciar als seus fills i filles un missatge de salvació.

Escoltar la pròpia vocació no és assumpte d’un grup d’homes i de dones, cridats a viure una missió privilegiada. Tard o d’hora, tots ens hem de preguntar quina és la raó última del nostre viure diari i per què comencem un nou dia a cada albada. No es tracta de descobrir gaires coses. Senzillament, saber que la nostra petita vida pot tenir un sentit per als altres i que el nostre viure diari pot ser vida per a algú.

No es tracta tampoc d’escoltar un dia una crida definitiva. El sentit de la vida cal descobrir-lo al llarg dels dies, matí rere matí. En tota vocació hi ha una mica d’incert. Sempre se’ns demana una actitud de cerca, disponibilitat i obertura.

Només en la mesura que una persona va responent amb fidelitat a la seva missió va descobrint, precisament des d’aquesta resposta, tot l’horitzó d’exigències i promeses que conté la seva tasca diària.

Vivim sovint un ritme de vida, treball i ocupacions que ens atordeix, distreu i deshumanitza. Fem moltes coses al llarg de la vida, però, sabem exactament per què i per a què? Ens movem constantment d’una banda a l’altra, però, sabem cap a on caminar? Escoltem moltes veus, consignes i crides, però, som capaços d’escoltar la veu de l’Esperit, que ens convida a viure amb fidelitat la nostra missió de cada dia?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia, ens ve a dir que després de ser batejat pel Baptista, Jesús animat per l’Esperit, començarà una vida nova, totalment lliurada al servei de la seva missió evangelitzadora. Però no només això ens diu l’homilia: Podem dir que l’hora del baptisme ha estat per a Jesús el moment privilegiat en què ha  experimentat la seva vocació profètica: ha estat conscient de viure posseït per l’Esperit del Pare, i ha escoltat la crida a anunciar als seus fills i filles un missatge de salvació.

Saber escoltar la veu interior que ens indica quina cal que sigui la nostra vocació, en qualsevol camp de la ciència o de les professions laborals existents, és imprescindible, perquè al exercir-les també podem servir a la societat i al bé comú. L’homilia insisteix en una qüestió primordial per a qualsevol cristià: Tard o d’hora, tots ens hem de preguntar quina és la raó última del nostre viure diari i per què comencem un nou dia a cada albada. No es tracta de descobrir gaires coses. Senzillament, saber que la nostra petita vida pot tenir un sentit per als altres i que el nostre viure diari pot ser vida per a algú.

És tracta doncs de donar sentit a la nostra vida de, al mateix temps que estem desenvolupant la nostra tasca professional, afegir-hi un sentiment de generositat que afavoreixi als demés, a la comunitat o als interessos de la societat o, com a mínim, als dels companys de treball. Això a voltes no sempre es veu de manera prou diàfana, en aquest punt l’homilia ens recorda En tota vocació hi ha una mica d’incert. Sempre se’ns demana una actitud de cerca, disponibilitat i obertura. Només en la mesura que una persona va responent amb fidelitat a la seva missió va descobrint, precisament des d’aquesta resposta, tot l’horitzó d’exigències i promeses que conté la seva tasca diària. És molt important saber exactament per què i per a què?

Respondre aquest interrogants no és fàcil, és per això que l’homilia ens aconsella estar molt atens a descobrir la veu del nostre interior: Escoltem moltes veus, consignes i crides, però, som capaços d’escoltar la veu de l’Esperit, que ens convida a viure amb fidelitat la nostra missió de cada dia?

Al·leluia Cf. Mc 1,11

El cel s'esquinçà, i es va sentir la veu del Pare: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo».

Després de la festivitat de l’Epifania (dels “Mags d’Orient”) i del Baptisme del Senyor, haurem donat per finalitzades les festes nadalenques i tornarem a la rutina de cada dia. La rutina, però, no ens ha de distreure de les nostres obligacions professionals, però tampoc de quelcom tant important com és saber què fem de la nostra vida com a membres que som de la nostra petita o gran societat en la que desenvolupem la nostra activitat quotidiana.

MATAR O ADORAR

 Epifania del Senyor, comentari de l’evangeli (Mt 2,1-12) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

1 Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2 preguntaven:

--On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

3 Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. 4 Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5 Ells li respongueren:

--A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:

6 » I tu Betlem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

de les principals viles de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble.

7 Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella 8 i els encaminà a Betlem dient-los:

--Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

9 Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10 L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. 11 Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

12 I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí. (Mt 2,1-12.BCI)

 

Comentari.-

Herodes i la seva cort representen el món dels poderosos. Tot s’hi val en aquest món per tal d’assegurar el propi poder: el càlcul, l’estratègia i la mentida. Val fins i tot la crueltat, el terror, el menyspreu a l’ésser humà i la destrucció d’innocents. Sembla un món gran i poderós, se’ns presenta com a defensor de l’ordre i la justícia, però és feble i mesquí, ja que acaba sempre cercant el nen «per matar-lo».

Segons el relat de Mateu, uns mags vinguts d’Orient irrompen en aquest món de tenebres. Alguns exegetes interpreten avui la llegenda evangèlica acudint a la psicologia del que és profund. Els mags representen el camí que segueixen els qui escolten els anhels més nobles del cor humà; l’estrella que els guia és la nostàlgia del diví; el camí que recorren és el desig. Per descobrir el diví en l’humà, per adorar el nen en comptes de buscar la seva mort, per reconèixer la dignitat de l’ésser humà en comptes de destruir-la, cal recórrer un camí oposat al que segueix Herodes.

No és un camí fàcil. No n’hi ha prou d’escoltar la crida del cor; cal posar-se en marxa, exposar-se, córrer riscos. El gest final dels mags és sublim. No maten el nen, sinó que l’adoren. S’inclinen respectuosament davant de la seva dignitat; descobreixen el diví en l’humà. Aquest és el missatge de la seva adoració al Fill de Déu encarnat en el nen de Betlem.

Podem entreveure també el significat simbòlic dels regals que li ofereixen. Amb l’or reconeixen la dignitat i el valor inestimable de l’ésser humà: tot ha de quedar subordinat a la seva felicitat; un nen mereix que es posin als seus peus totes les riqueses del món. L’encens recull el desig que la vida d’aquest nen es desplegui i la seva dignitat s’elevi fins al cel: tot ésser humà és cridat a participar de la vida mateixa de Déu. La mirra és medicina per guarir la malaltia i alleujar el patiment: l’ésser humà necessita atencions i consol, no violència i agressió.

Amb la seva atenció al feble i la seva tendresa envers l’humiliat, aquest Nen nascut a Betlem introduirà al món la màgia de l’amor, única força de salvació que ja des d’ara fa tremolar el poderós Herodes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentaro

MARIA, LA MARE DE JESÚS

 Comentari de l’evangeli (Lc 2,16-21) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-          

16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. 20 Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.

21 Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare. (Lc 2,16-21.BCI)

 

Comentari.-

Després d’un cert eclipsi de la devoció mariana, provocat en part per notables abusos i desviacions, els cristians tornen a interessar-se per Maria per descobrir el seu veritable lloc dins l’experiència cristiana.

No es tracta d’acudir a Maria per escoltar «missatges apocalíptics» que amenacen amb càstigs terribles un món enfonsat en la impietat i la descreença, mentre ella ofereix la seva protecció maternal als que facin penitència o resin determinades oracions.

Tampoc no es tracta de fomentar una pietat que alimenti secretament una relació infantil de dependència i fusió amb una mare idealitzada. Ja fa temps que la psicologia ens va posar en guàrdia davant dels riscos d’una devoció que falsament exalta Maria com a «Verge i Mare», afavorint, en el fons, un menyspreu cap a la «dona real» com a eterna temptadora de l’home.

El primer criteri per comprovar la «veritat cristiana» de tota devoció a Maria és veure si replega el creient sobre si mateix o si l’obre al projecte de Déu; si el fa retrocedir cap a una relació infantil amb una «mare imaginària» o si l’impulsa a viure la seva fe de manera adulta i responsable en el seguiment fidel a Jesucrist.

Els millors esforços de la mariologia actual intenten conduir els cristians a una visió de Maria com a Mare de Jesucrist, primera deixebla del seu Fill i model de vida autènticament cristiana.

Més concretament, Maria és avui per a nosaltres model d’acollida fidel de Déu des d’una postura de fe obedient; exemple d’actitud servicial al seu Fill i de preocupació solidària per tots els qui pateixen; dona compromesa pel «regne de Déu» predicat i impulsat pel seu Fill.

En aquests temps de cansament i pessimisme no creient, Maria, amb la seva obediència radical a Déu i la seva esperança confiada, ens pot conduir cap a una vida cristiana més fonda i més fidel a Déu.

La devoció a Maria no és, doncs, un element secundari per alimentar la religió de la gent senzilla, inclinada a pràctiques i ritus gairebé folklòrics. Apropar-se a Maria és, més aviat, col·locar-se al millor punt per descobrir el misteri de Crist i acollir-lo. L’evangelista Mateu ens recorda Maria com la mare de l’«Emmanuel», és a dir, la dona que ens pot apropar a Jesús, «el Déu amb nosaltres».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En aquesta homilia se’ns dóna una imatge molt més desmitificada, quasi antinatural, que segons el Pares de l’Església, erràticament, van creure que corresponia a Maria només pel sol fet de ser la mare de Jesús, una imatge que la jerarquia eclesiàstica no va tenir cap inconvenient de considerar-la dogma de fe. Les virtuts i la gran importància d’haver sigut escollida per engendrà a Jesús, el fill de Déu, no requerien atorgar-li unes qualificacions que, justament per ser la mare de qui, posteriorment, en la seva vida pública, ens va trametre un missatge i testimoniatge, totalment allunyat de determinades qualificacions que també a ell se li donaren i que tampoc les hagués acceptat. Aclarit aquests detalls, certament importants, l’homilia ens exhorta novament a tenir molt present en la nostra quotidianitat cristiana a Maria la mare de Jesús: No es tracta d’acudir a Maria per escoltar «missatges apocalíptics», ni tampoc es tracte de fomentar una pietat que alimenti secretament una relació infantil de dependència i fusió amb una mare idealitzada. Ja fa temps que la psicologia ens va posar en guàrdia davant dels riscos d’una devoció que falsament exalta Maria com a «Verge i Mare», afavorint, en el fons, un menyspreu cap a la «dona real» com a eterna temptadora de l’home.

En aquest sentit, l’homilia pretén advertir-nos, per tal que no caiguem de nou en unes devocions potser molt idíl·liques, però molt allunyades de la realitat: El primer criteri per comprovar la «veritat cristiana» de tota devoció a Maria és veure si replega el creient sobre si mateix o si l’obre al projecte de Déu; si el fa retrocedir cap a una relació infantil amb una «mare imaginària» o si l’impulsa a viure la seva fe de manera adulta i responsable en el seguiment fidel a Jesucrist.

Ens cal saber veure a Maria, des de una altre perspectiva: Maria és avui per a nosaltres model d’acollida fidel de Déu des d’una postura de fe obedient; exemple d’actitud servicial al seu Fill i de preocupació solidària per tots els qui pateixen; dona compromesa pel «regne de Déu» predicat i impulsat pel seu Fill. Maria no és, doncs, un element secundari per alimentar la religió de la gent senzilla, inclinada a pràctiques i ritus gairebé folklòrics. Apropar-se a Maria és, més aviat, col·locar-se al millor punt per descobrir el misteri de Crist i acollir-lo. L’evangelista Mateu ens recorda Maria com la mare de «l’Emmanuel», és a dir, la dona que ens pot apropar a Jesús, «el Déu amb nosaltres».

Aquesta i no altre, és la visió que ens cal tenir de mare de Jesús, o si voleu de la Mare de Déu. Al cristians d’avui, en correspon trencar amb tots els mites que tan lleugerament la jerarquia eclesiàstica ens havia impulsat ha creure.

Al·leluia He 1,1-2

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes, però ara ens ha

parlat a nosaltres en la persona del Fill.

Amigues i amics, retornem a una petita normalitat, doncs tot arriba i tot passa. El Nadal d’enguany ja és història i ara tenim davant nostra el Cap d’Any i la festivitat de gran il·lusió pels infant, amb la vigília i el dia del reis, litúrgicament L’Epifania del Senyor. Si el Nadal, temps ens ha enfortit l’esperança i de fer els possibles per cercar a Déu en el nostre interior, haurem fet un pas endavant molt important. També l’homilia que us trameto, ens pot ajudar ha tenir una altre mirada i concepte sobre Maria la mare de Jesús. Si sabem aprofundir en les consideracions d’aquesta homilia, haurem fet un pas endavant molt i molt important, per posar al dia el que han estat uns conceptes folklòrics, com ens descriu aquesta homilia.