dijous, 13 de febrer del 2025

 PRENDRE SERIOSAMENT ELS POBRES

Comentari a l’evangeli (Lc 6,17.20-26) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya i s'aturà en un indret pla on hi havia molts dels seus seguidors i una gentada del poble que havia vingut de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles: «Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui ara passeu fam: vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu: vindrà el dia que riureu. Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us esquivarà, us ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel; igual feien els seus pares amb els profetes.

Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu. Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igual feien els seus pares amb els falsos profetes».

Comentari.

Acostumats a escoltar les «benaurances» tal com apareixen a l’evangeli de Mateu, se’ns fa dur als cristians dels països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Pel que sembla, aquest evangelista –i no pocs dels seus lectors– pertanyia a una classe acomodada. Tot i això, lluny de suavitzar el missatge de Jesús, Lluc el presenta de manera més provocativa.

Al costat de les «benaurances» als pobres, l’evangelista recorda les «malaurances» als rics: «Feliços els pobres… els qui ara passeu fam… els qui ara ploreu». Però, «ai de vosaltres, els rics… els qui ara aneu tips… els qui ara rieu». L’Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom. Mentre per als pobres és una Bona Notícia que els convida a l’esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes?

Primer de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant que hi ha al món, la que més el fa patir, la que més arriba al cor de Déu, la que està més present davant els seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, intentem ignorar, encobrint de mil maneres la injustícia més cruel, de la qual en bona part en som còmplices nosaltres.

Volem continuar alimentant l’autoengany o obrir els ulls a la realitat dels pobres? De veritat en tenim voluntat? Prendrem alguna vegada seriosament aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la nostra marxa cap al benestar?

Els cristians encara no hem descobert la importància que poden tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més llum que ningú per veure’ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen la nostra consciència i ens conviden a la conversió. Ens poden ajudar a configurar l’Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans: més capaços d´austeritat, de solidaritat i de generositat.

L’abisme que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el futur serà cada cop més difícil presentar-nos davant el món com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O prenem seriosament els pobres o ens oblidem de l’Evangeli. Als països rics ens resultarà cada cop més difícil d’escoltar l’advertiment de Jesús: «No podeu servir Déu i el diner». Se’ns farà insuportable.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comenmtari.

Per Jaume Rocabert


En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 16 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Prendre seriosament els pobres” té com a fonament els fragments (17.20-26) del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.


L’homilia per aquest proper diumenge, segueix la línia de costum, o sigui defugint aquella línia de molts altres clergues de refredar-nos no fos cas que esdevinguéssim massa progressistes. Acostumats  a escoltar les «benaurances» tal com apareixen a l’evangeli de Mateu, se’ns fa dur als cristians dels països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Pel que sembla, aquest evangelista –i no pocs dels seus lectors– pertanyia a una classe acomodada. Tot i això, lluny de suavitzar el missatge de Jesús, Lluc el presenta de manera més provocativa.


És per aquesta raó que l’evangelista i l’homilia: Al costat de les «benaurances» als pobres, l’evangelista recorda les «malaurances» als rics: «Feliços els pobres… els qui ara passeu fam… els qui ara ploreu». Però, «ai de vosaltres, els rics… els qui ara aneu tips… els qui ara rieu». L’Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom. Mentre per als pobres és una Bona Notícia que els convida a l’esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes? 


Primer de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant que hi ha al món, la que més el fa patir, la que més arriba al cor de Déu, la que està més present davant els seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, intentem ignorar, encobrint de mil maneres la injustícia més cruel, de la qual en bona part en som còmplices nosaltres.


Volem continuar alimentant l’autoengany o obrir els ulls a la realitat dels pobres? De veritat en tenim voluntat? Prendrem alguna vegada seriosament aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la nostra marxa cap al benestar? Aquests darrers dies, em vist per la tele, l’exaltació dels que prediquen exactament el contrari d’aquestes benaurances, començant pel president Trump i pels seus sinònims de l’extrema dreta europeu, reunits a Madrid.


Els cristians encara no hem descobert la importància que poden tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més llum que ningú per veure’ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen la nostra consciència i ens conviden a la conversió. Ens poden ajudar a configurar l’Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans: més capaços d´austeritat, de solidaritat i de generositat. 


L’abisme que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el futur serà cada cop més difícil presentar-nos davant el món com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O prenem seriosament els pobres o ens oblidem de l’Evangeli. Als països rics ens resultarà cada cop més difícil d’escoltar l’advertiment de Jesús: «No podeu servir Déu i el diner». Se’ns farà insuportable.


Al·leluia Lc 6,23ab

Alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel.


Si llegim atentament aquesta homilia, si veritablement volem ser cristians, ens haurem de tapar les orelles a les proclames del neocapitalisme, les que sense cap mena d’escrúpols, volen foragitar d’arreu als immigrants. És tanta la seva prepotència que fins i tot ja fan propostes per ubicar als que dissortadament fugen de la fam i dels conflictes bèl·lics dels seus països, en indrets “específics”. És ben cert que a ells el hi fa mal als ulls i bes a saber si fins i tot els remou allò que no suporten de veure o sentir. Són cada cop més els que s’alineen a aquestes polítiques que fins i tot alguns clergues de casa nostra llançaven dures crítiques contra la bisbessa, amb arguments tant obsessivament ofuscats i masclistes, com esgrimint que a casa nostra, la circumstància de que una bisbessa faci un sermó: “mai es podrà produir, donat que dins del catolicisme, gràcies a déu, només podran ser bisbes els homes”. Personalment, crec que és molt pitjor que  un clergue catòlic faci unes declaracions publicades com aquestes, que les esmentades paraules de la bisbessa episcopaliana en el sermó de presa de posició del Trump, recriminant-li les seves polítiques ultra conservadores.        



dijous, 6 de febrer del 2025

NO TINGUIS POR

Comentari a l’evangeli (Lc 5,1-11) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 


En una ocasió la gent s'aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l'estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les 
arques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i ensenyava la gent de la barca estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes». Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s'esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven. 
Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador».
Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d'una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d'ara seràs pescador 
d'homes». Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n'anaren amb ell.

Comentari.

La culpa com a tal no és una cosa inventada per les religions. Constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós es pot advertir en l’ésser humà aquesta sensació d’«haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l’experiència de la culpa, sinó en la manera d’afrontar-la.

Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes, lamenta el mal que ha pogut causar i s’esforça per millorar la seva conducta en el futur. Viscuda així, l’experiència de la culpa forma part del creixement de la persona cap a la maduresa.

Però també hi ha maneres poc sanes de viure aquesta culpa. La persona es tanca en la seva indignitat, fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s’anul·la. L’individu es turmenta, s’humilia, lluita amb ell mateix, però al final de tots els seus esforços no s’allibera ni creix com a persona.

El que és propi del cristià és viure la seva experiència de culpa davant d’un Déu que és amor i només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat absoluta. Però alhora l’allibera de l’enfonsament, ja que sap que, tot i ser pecador, és acceptat per Déu: hi pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.

Segons el relat, Pere, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» La resposta de Jesús no podia ser una altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador, però se sap alhora acceptat, comprès i estimat incondicionalment per aquest Déu revelat en Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 9 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “No tinguis por” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 5 de l’evangeli de Lluc.

En aquesta homilia se’ns parla d’una qüestió tant antiga com la mateixa humanitat i que és intrínseca a la nostra naturalesa: “la por”. La culpa com a tal no és una cosa inventada per les religions, malauradament, però, les religions l’han utilitzat no sempre de manera pedagògica. Constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós es pot advertir en l’ésser humà aquesta sensació «d’haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l’experiència de la culpa, sinó en la manera d’afrontar-la.

Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes, lamenta el 
mal que ha pogut causar i s’esforça per millorar la seva conducta en el futur. Viscuda així, l’experiència de la culpa forma part del creixement de la persona cap a la maduresa.

Però també hi ha maneres poc sanes de viure aquesta culpa. La persona es tanca en la seva indignitat fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s’anul·la. L’individu es turmenta, s’humilia, lluita amb ell mateix, però al final de tots els seus esforços no s’allibera ni creix com a persona. Aquest és el procés natural al qual cal fer front, per superar-lo, però ni totes les persones tenen la 
mateixa força de voluntat i/o la mateixa feblesa, per això és molt important que el segon supòsit, en el qual és imprescindible que el que el vulgui ajudar, no l’acabi enfonsar definitivament, si s’utilitza una pedagogia negativa de la culpa.

El que és propi del cristià és viure la seva experiència de culpa davant d’un Déu que és amor 
només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat i serenitat absoluta. Però alhora l’allibera de l’enfonsament, ja que sap que, tot i ser
pecador, és acceptat per Déu: hi pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.

En el seu darrer paràgraf, l’homilia –com de costum- fa un cant a l’esperança: Segons el relat, Pere, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» La resposta de Jesús no podia ser una altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador, però se sap alhora acceptat, comprès i estimat incondicionalment per aquest Déu revelat en Jesús.

Al·leluia Mt 4,19
Veniu amb mi, diu el Senyor,
i us faré pescadors d'homes.

Una homilia, que com la seva totalitat, mai ens deixa ni indiferents, ni decebuts, sinó tot el contrari. La debilitat humà és un fet tangible que només els prepotents la neguen, però al mateix temps l’exploten dels altres i en benefici propi. És una realitat que qui més qui menys, l’hem patit a les nostres carns, amb el corresponent decaïment que comporta ser víctima de les pròpies debilitats. En aquestes circumstàncies, no hi ha un remei universal, donat que les persones, totes, ni tenim el mateix caràcter, ni la mateixa fortalesa o debilitat. La realitat és, a ben segur, que totes i tots, en diferents moments de les nostres vides, ens em trobat com si haguéssim caigut a dins del pou. Aquesta circumstància, com ens bé a dir l’homilia, no ens ha de desanimar més del compte, però al mateix temps cal buscar el mitja (extern o intern) que més fàcilment ens tregui del fons del pou. En aquest procés, la confiança cega amb Jesús, és cabdal. En aquesta línia positiva, la confiança amb Déu, és imprescindible. També ho pot ser la teva religió o religiositat, si aquesta actua segons el missatge evangèlic.

dijous, 30 de gener del 2025

 DÉU NO ABANDONA NINGÚ

Comentari a l’evangeli (Lc 4,21-30) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 


Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació d'ells, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d'oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d'això que es deia d'ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

Comentari.

Encara avui es dóna entre els cristians un cert «elitisme religiós» que és indigne d’un Déu amor infinit. N’hi ha que pensen que Déu és un Pare estrany que, encara que té milions i milions de fills i filles que van naixent generació rere generació, en realitat només es preocupa de debò dels seus «preferits». Déu sempre actua així: escull un «poble elegit», sigui el poble d’Israel o l’Església, i s’hi aboca totalment, deixant els altres pobles i religions en un cert abandonament.

Més encara. S’ha afirmat amb tota tranquil·litat que «fora de l’Església no hi ha salvació», citant frases com la tan coneguda de sant Cebrià, que, treta del seu context, resulta esgarrifosa: «No pot tenir Déu per Pare qui no té l’Església per Mare».

És cert que el Concili Vaticà II ha superat aquesta visió indigna de Déu afirmant que «ell no és lluny d’altres que enmig d’ombres i imatges cerquen el Déu desconegut, perquè a tots dóna vida, alè i tota cosa i com a salvador vol que tots els homes se salvin» (Lumen gentium 16), però una cosa són aquestes afirmacions conciliars i una altra els hàbits mentals que continuen dominant la consciència de molts cristians.

Cal dir-ho amb tota claredat. Déu, que crea tothom per amor, viu bolcat sobre totes i cadascuna de les seves criatures. A tots crida i atrau cap a la felicitat eterna en comunió amb ell. No hi ha hagut mai un home o una dona que hagi viscut sense que Déu l’hagi acompanyat des del fons del mateix ésser. Allà on hi ha un ésser humà, sigui quina sigui la seva religió o el seu agnosticisme, allà hi ha Déu suscitant la seva salvació. El seu amor no abandona ni discrimina ningú. Com diu sant Pau: «Déu no fa distinció de persones.» (Romans 2,11).

Rebutjat al seu propi poble de Natzaret, Jesús recorda la història de la vídua de Sarepta i la de Naaman el sirià, tots dos estrangers i pagans, per fer veure amb tota claredat que Déu es preocupa dels seus fills, encara que no pertanyin al poble elegit d’Israel. Déu no s’ajusta als nostres esquemes i les nostres discriminacions. Tots són els seus fills i filles, els qui viuen a l’Església i els qui l’han deixada. Déu no abandona ningú.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 2 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Déu no abandona ningú” té com a fonament els fragments (22-40) del capítol 2 de l’evangeli de Lluc.

En el primer paràgraf de l’homilia, se’ns descriu un comentari que ha aconseguit tenir una notable acollida entre els que creuen que Déu vetlla bàsicament pels que participen en tots els actes religiosos... Encara avui es dóna entre els cristians un cert «elitisme religiós» que és indigne d’un Déu amor infinit. N’hi ha que pensen que Déu és un Pare estrany que, encara que té milions i milions de fills i filles que van naixent generació rere generació, en realitat només es preocupa de debò dels seus «preferits». Déu sempre actua així: escull un «poble elegit», sigui el poble d’Israel o l’Església, i s’hi aboca totalment, deixant els altres pobles i religions en un cert abandonament. 

Fins no fa tants anys: S’ha afirmava amb tota tranquil·litat que «fora de l’Església no hi ha salvació», citant frases com la tan coneguda de sant Cebrià, que, treta del seu context, resulta esgarrifosa: «No pot tenir Déu per Pare qui no té l’Església per Mare».

Malgrat que els detractor del: Concili Vaticà II, van intentar per tots els mitjans enterrar les conclusions   del Concili, aquelles conclusions han sobreviscut i òbviament han superat aquesta visió indigna de Déu afirmant que «ell no és lluny d’altres que enmig d’ombres i imatges cerquen el Déu desconegut, perquè a tots dóna vida, alè i tota cosa i com a salvador vol que tots els homes se salvin» (Lumen gentium 16), però una cosa són aquestes afirmacions conciliars i una altra els hàbits mentals que continuen dominant la consciència de molts cristians.

Cal dir-ho amb tota claredat. Déu, que crea tothom per amor, viu bolcat sobre totes i cadascuna de les seves criatures. A tots crida i atrau cap a la felicitat eterna en comunió amb ell. No hi ha hagut mai un home o una dona que hagi viscut sense que Déu l’hagi acompanyat des del fons del mateix ésser. Allà on hi ha un ésser humà, sigui quina sigui la seva religió o el seu agnosticisme, allà hi ha Déu suscitant la seva salvació. El seu amor no abandona ni discrimina ningú. Com diu sant Pau: «Déu no fa distinció de persones.» (Romans 2,11).

En aquest darrer paràgraf de l’homilia, se’ns descriu categòricament que mentre Jesús era: rebutjat al seu propi poble de Natzaret, Jesús recorda la història de la vídua de Sarepta i la de Naaman el sirià, tots dos estrangers i pagans, per fer veure amb tota claredat que Déu es preocupa dels seus fills, encara que no pertanyin al poble elegit d’Israel. Déu no s’ajusta als nostres esquemes i les nostres discriminacions. Tots són els seus fills i filles, els qui viuen a l’Església i els qui l’han deixada. Déu no abandona ningú.

Al·leluia Lc 2,32

Llum que es revelarà a les nacions

i glòria d'Israel, el poble de Déu.

Una nova homilia en la qual es desmitifica allò que molts pretenen creure i fer creure, doncs els molesta i molt que Jesús ens hagi ensenyat que Déu no s’oblida de ningú, ni dels més pobres ni tampoc dels més rics. El que més els preocupa i els neguiteja, és la preferència pels més pobres, els més desvalguts i pels que han estat foragitats, de les seves vivent-des, de les seves terres i de la seva Palestina de tota la seva vida. Malauradament per molts creients amb molt poder, però també sense aquest poder, menyspreen els emigrants i, molt especialment si aquests, a més de ser pobres, tenen un altre color en el seu rostre. Volen ignorar que Déu ens estima a tots, sense fer diferencies pel color del rostre ni per els seu poder adquisitiu. La realitat, però, és que es seus preferits, són –agradi o no agradi als més potentats- els que menys tenen per viure, o pateixen més discriminació social, com a conseqüència de la seva pobresa.               


dijous, 23 de gener del 2025

 LA PRIMERA MIRADA

Comentari a l’evangeli (Lc 1,1-4;4.14-21) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l'ensenyament que hem rebut d'aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.

En aquell temps, Jesús se'n tornà a Galilea ple del poder de l'Esperit. La seva anomenada s'estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d'ells i tothom el lloava. I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m'ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d'aquestes paraules de l'Escriptura».


Comentari.


La primera mirada de Jesús no s’adreça al pecat de les persones, sinó al patiment que arruïna les vides. El primer que toca el seu cor no és el pecat, sinó el dolor, l’opressió i la humiliació que pateixen homes i dones. El nostre pecat més gran consisteix precisament a tancar-nos al patiment dels altres per pensar només en el propi benestar.

Jesús se sent «ungit per l’Esperit» d’un Déu que es preocupa dels qui pateixen. És aquest Esperit el que l’empeny a dedicar tota la seva vida a alliberar, alleujar, curar, perdonar: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la Bona Notícia als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor».

Aquest programa de Jesús no ha estat sempre el dels cristians. La teologia cristiana ha dirigit més la seva atenció al pecat de les criatures que no pas al seu patiment. El conegut teòleg Johann Baptist Metz ha denunciat repetidament aquest greu desplaçament: «La doctrina cristiana de la salvació ha dramatitzat massa el problema del pecat, mentre ha relativitzat el problema del patiment». És així. Moltes vegades, la preocupació pel dolor humà ha quedat atenuada per l’atenció a la redempció del pecat.

Els cristians no creiem en qualsevol Déu, sinó en el Déu atent al sofriment humà. Davant la «mística d’ulls tancats», pròpia de l’espiritualitat de l’Orient, abocada sobretot a l’atenció a l’interior, qui segueix Jesús se sent cridat a cultivar una «mística d’ulls oberts» i una espiritualitat de responsabilitat absoluta per a atendre el dolor dels qui pateixen.

Al cristià veritablement espiritual –«ungit per l’Esperit»– se’l troba, igual que a Jesús, al costat dels desvalguts i els humiliats. Allò que el caracteritza no és tant la comunicació íntima amb l’Ésser suprem com l’amor a un Déu Pare que l’envia vers els éssers més pobres i abandonats. Com ha recordat el cardenal Martini, en aquests temps de globalització, el cristianisme ha de globalitzar l’atenció al patiment dels pobres de la Terra.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert


El que més destaca l’homilia, és bàsicament el patiment de les innombrables persones que no tenen ni tan sols el mínim necessari per poder subsistir: La primera mirada de Jesús no s’adreça al pecat de les persones, sinó al patiment que arruïna les vides. El primer que toca el seu cor no és el pecat, sinó el dolor, l’opressió i la humiliació que pateixen homes i dones. El nostre pecat més gran consisteix precisament a tancar-nos al patiment dels altres per pensar només en el propi benestar.


Jesús se sent «ungit per l’Esperit» d’un Déu que es preocupa dels qui pateixen. És aquest Esperit el que l’empeny a dedicar tota la seva vida a alliberar, alleujar, curar, perdonar: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la Bona Notícia als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Malauradament, però, el nostre cristianisme aigualit per les tendencioses proclames neoliberals, ens han aconseguit desenfocar el focus autèntic del veritable cristianisme en direcció del tot oposada. 


En aquest tercer paràgraf, l’homilia en assenyala que el cristianisme també havia està objecte de desenfocaments des del si mateix de la teologia oficial: Aquest programa de Jesús no ha estat sempre el dels cristians. La teologia cristiana ha dirigit més la seva atenció al pecat de les criatures que no pas al seu patiment. El conegut teòleg Johann Baptist Metz ha denunciat repetidament aquest greu desplaçament: «La doctrina cristiana de la salvació ha dramatitzat massa el problema del pecat, mentre ha relativitzat el problema del patiment». És així. Moltes vegades, la preocupació pel dolor humà ha quedat atenuada per l’atenció a la redempció del pecat.  


En front a aquestes dues desviacions prou preocupants, ens cal ser atents al que veritablement és l’autèntic missatge de Jesús: Els cristians no hauríem de creure en qualsevol Déu, sinó en el Déu atent al sofriment humà. Davant la «mística d’ulls tancats», pròpia de l’espiritualitat de l’Orient, abocada sobretot a l’atenció a l’interior, qui segueix Jesús se sent cridat a cultivar una «mística d’ulls oberts» i una espiritualitat de responsabilitat absoluta per a atendre el dolor dels qui pateixen.

El darrer paràgraf de l’homilia, ens situa en el posicionament veritable que ens descriu el missatge de Jesús: Al cristià veritablement espiritual «ungit per l’Esperit» se’l troba, igual que a Jesús, al costat dels desvalguts i els humiliats. Allò que el caracteritza no és tant la comunicació íntima amb l’Ésser suprem com l’amor a un Déu Pare que l’envia vers els éssers més pobres i abandonats. Com ha recordat el cardenal Martini, en aquests temps de globalització, el cristianisme ha de globalitzar l’atenció al patiment dels pobres de la Terra.


Al·leluia Lc 4,18

El Senyor m'ha enviat a portar la Bona Nova

als desvalguts,

a proclamar als captius la llibertat.


 Crec que aquesta homilia ens situa en el centre exacte del què és el missatge de Jesús. El cristianisme hauria de ser una especia de doctrina o de decàleg inamovible pels que volguessin seguir ser cristians i intentar practicar el millor possible el missatge de Jesús. No hauríem de trobar-nos amb tantes contradictòries conceptuals. Això però és quasi impossible donat que els qui ens interpreten el missatge de Jesús, hi podríem dir des dels inicis, son persones humanes. Per exemple, tenim els 4 evangelis canònics (el tres sinòptics i el de “Joan”, que en realitat no és ni unipersonal com els tres primers, ni tampoc té cap similitud (d’aquí bé la definició de sinòptics) amb els tres primers. El 4rt evangeli canònic no és el de cap Joan, sinó que és la resultant d’unes vivències de la comunitat anomenada Joànica. Aquestes 4 foren escollits pels dirigents cristians, o sigui persones humanes, com a canònics o sigui com a oficials (no pas per inspiració divina), com sovint ens han volgut fer creure. Però vet aquí que a més dels canònics, tenim els evangelis apòcrifs, no canònics, o sigui no admesos oficialment per la jerarquia de l’Església malgrat que per la seva similitud temàtica i d’estil se’ls reconeix el rang d’Evangelis. Els més importants o de més anomenada, són els de Pere, Felip, Santiago o Jaume, Maria Magdalena, Tomàs, etc. Evangelis que també val la pena llegir perquè en alguns d’ells, s’aclareix alguna qüestió que per raons interessada en altres temps, més abans que en l’actualitat, no se’ls va admetre com a canònics, aquest podria ser el cas del de Maria Magdalena.           





dijous, 16 de gener del 2025

 ALEGRIA I AMOR

Comentari a l’evangeli (Jn 2,1-11) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui». Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d'elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d'aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells n'hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s'havia tornat vi. Ell no sabia d'on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l'aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor».

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.

En aquell temps, la gent que vivia en l'expectació sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc».

Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s'obrí el cel i baixà cap a ell l'Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».

Comentari.

Segons l’evangelista Joan, Jesús va anar realitzant signes per donar a conèixer el misteri reclòs en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que comportava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús?

L’evangelista parla d’un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni el marit no tenen cara: no parlen ni actuen. L’únic important és un «convidat» que es diu Jesús.

A Galilea els casaments eren la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent plegats, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. De cop i volta, la mare de Jesús li fa notar una cosa terrible: «no tenen vi». Com continuaran cantant i ballant?

El vi és indispensable en un casament. Per a aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l’amor i l’alegria. Ho deia la tradició: «El vi alegra el cor». La núvia ho cantava al seu estimat en un preciós cant d’amor: «Els teus amors són millors que el vi». Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d’amor?

Al pati de la casa hi ha «sis piques de pedra.» Són enormes. Estan «col·locades allà», de manera fixa. S’hi guarda l’«aigua» per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que procuren viure «purs» davant Déu. Jesús transforma l’aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la seva primera aportació.

Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per Jaume Rocanert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 19 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “No ofeguem l’Amor solidari” té com a fonament els fragments (1-11) del capítol 2 de l’evangeli de la comunitat joànica.

L’homilia, en el seu primer paràgraf ens explica una simbòlica nosa a Canà de Galilea per descriure’ns quin fou l’objectiu més important que pretenia Jesús: Segons l’evangelista Joan, Jesús va anar realitzant signes per donar a conèixer el misteri reclòs en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que comportava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús? L’evangelista parla d’un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni el marit no tenen cara: no parlen ni actuen. L’únic important és un «convidat» que es diu Jesús que sempre, aleshores i ara, el tenim ben a prop nostra per ajudar-nos en tot moment.

A Galilea els casaments eren la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent plegats, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. De cop i volta, la mare de Jesús li fa notar una cosa terrible: «no tenen vi». Com continuaran cantant i ballant?

Vet aquí un bon exemple que ens descriu un exemple no gaire diferent del que seria en l’actualitat en un casament sense ni vi ni cava: El vi és indispensable en un casament. Per a aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l’amor i l’alegria. Ho deia la tradició: «El vi alegra el cor». La núvia ho cantava al seu estimat en un preciós cant d’amor: «Els teus amors són millors que el vi». Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d’amor?

Al pati de la casa hi ha «sis piques de pedra.» Són enormes. Estan «col·locades allà», de manera fixa. S’hi guarda «l’aigua» per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que procuren viure «purs» davant Déu. Jesús transforma l’aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la seva primera aportació.

En el darrer paràgraf, l’homilia ens descriu la metàfora del que significa unes noces, de què significa una Església sense Alegria i sense Amor: Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».  

Al·leluia 2Te 2,14

Déu, valent-se de l'Evangeli,

ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist,

el nostre Senyor.

La metàfora no descrita obertament, és que en l’actualitat ens trobem en front d’aquesta trista realitat, en la nostra quotidiana vida cristiana on ens trobem que cada cop més les esglésies es van buidant més i més.  Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».