ESCOLTAR DE PROP LES BENAURANCES

Comentari a l’evangeli (Mt 5,1-12) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Comentari.

Quan Jesús puja a la muntanya i s’asseu per anunciar les benaurances, hi ha una gentada en aquell entorn, però només «se li acostaren els deixebles» per sentir millor el seu missatge. Què sentim avui els deixebles de Jesús si ens hi acostem?

Feliços «els pobres en l’esperit», els qui saben viure amb poc, confiant sempre en Déu. Feliç una Església amb ànima de pobre perquè tindrà menys problemes, estarà més atenta als necessitats i viurà l’evangeli amb més llibertat. D’ella n’és el regne de Déu.

Feliços «els humils», els que viuen amb cor benèvol i clement. Feliç una Església plena de mansuetud. Serà un regal per a aquest món ple de violència. Ella heretarà la terra promesa.

Feliços «els qui ploren», perquè pateixen injustament patiments i marginació. Amb ells es pot crear un món millor i més digne. Feliç l’Església que pateix per ser fidel a Jesús. Un dia serà consolada per Déu.

Feliços «els qui tenen fam i set de ser justos», els qui no han perdut el desig de ser més justos ni l’afany de fer un món més digne. Feliç l’Església que cerca amb passió el regne de Déu i la seva justícia. Hi animarà el millor de l’esperit humà. Un dia el seu anhel serà saciat.

Feliços «els compassius» que actuen, treballen i viuen moguts per la compassió. Són els qui, a la terra, més s’assemblen al Pare del cel. Feliç l’Església a la qual Déu arrenca el cor de pedra i li dóna un cor de carn. Ella assolirà misericòrdia.

Feliços «els qui treballen per la pau» amb paciència i fe, buscant el bé per a tothom. Feliç l’Església que introdueix al món pau i no discòrdia, reconciliació i no enfrontament. Ella serà «filla de Déu».

Feliços els «perseguits pel fet de ser justos», responen amb mansuetud a les injustícies i ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé. Feliç l’Església perseguida per seguir Jesús. D’ella n’és el regne de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 1 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar de prop les benaurances” té com a fonament els fragments (1-12a) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia ens confirma, per mitjà d’un llenguatge planer, però molt més entenedor, que si bé és cert  que vivim en mig d’una gran crisi religiosa, també és cert que si se utilitzés un llenguatge més planer, com ara el d’aquesta homilia, molt probablement les noves i les antigues generacions ho agrairíem: Quan Jesús puja a la muntanya i s’asseu per anunciar les benaurances, hi ha una gentada en aquell entorn, però només «se li acostaren els deixebles» per sentir millor el seu missatge. Què sentim avui els deixebles de Jesús si ens hi acostem? Feliços «els pobres en l’esperit», els qui saben viure amb poc, confiant sempre en Déu. Feliç una Església amb ànima de pobre perquè tindrà menys problemes, estarà més atenta als necessitats i viurà l’evangeli amb més llibertat. D’ella n’és el regne de Déu.

Feliços «els humils», els que viuen amb cor benèvol i clement. Feliç una Església plena de mansuetud. Serà un regal per a aquest món ple de violència. Ella heretarà la terra promesa. Feliços «els qui ploren», perquè pateixen injustament patiments i marginació. Amb ells es pot crear un món millor i més digne. Feliç l’Església que pateix per ser fidel a Jesús. Un dia serà consolada per Déu.

Feliços «els qui tenen fam i set de ser justos», els qui no han perdut el desig de ser més justos ni l’afany de fer un món més digne. Feliç l’Església que cerca amb passió el regne de Déu i la seva justícia. Hi animarà el millor de l’esperit humà. Un dia el seu anhel serà saciat. Feliços «els compassius» que actuen, treballen i viuen moguts per la compassió. Són els qui, a la terra, més s’assemblen al Pare del cel. Feliç l’Església a la qual Déu arrenca el cor de pedra i li dóna un cor de carn. Ella assolirà misericòrdia.

Feliços «els qui treballen per la pau» amb paciència i fe, buscant el bé per a tothom. Feliç l’Església que introdueix al món pau i no discòrdia, reconciliació i no enfrontament. Ella serà «filla de Déu». Feliços els «perseguits pel fet de ser justos», responen amb mansuetud a les injustícies i ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé. Feliç l’Església perseguida per seguir Jesús. D’ella n’és el regne de Déu.

Al·leluia Mt 5,12a

Alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

Una nova homilia, però especialment molt pedagògica, especialment en aquests temps actuals que ja ningú vol negar, doncs potser l’evidència és tant manifesta que ni tant sols val la pena dissimular-ho o negar-ho. En aquesta nova homilia que, com la seva majoria, sempre són molt pedagògiques i  teològicament encertades, m’ha semblat detectar-hi un intent de redactar-la amb una intencionalitat paral·lela: que la reflexió que cal que fem del seu text, vagi en doble direcció. Que al mateix temps que serveixi perquè els cristians, laiques i laics no siguem els únics a analitzar i valorar la situació que pateix la religió, sinó que també el clero i molt especialment la jerarquia, ens disposem totes i tots, a reflexionar-hi amb rigor i sense els clàssics titubejos que sempre han aparegut a l’hora de plantejar propostes, doncs cal que siguin més obertes i disposat a trencar d’una vegada per sempre, amb els clàssics plantejaments conservadors.        

PERDUTS EN LA CRISI RELIGIOSA
Comentari a l’evangeli (Mt 4,12-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

Comentari.
Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic.

És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.

Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació?

Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.

Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida?

Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.

Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat.

Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert.

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 25 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “Perduts en la crisi religiosa” té com a fonament els fragments (12-23) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia ens confirma que certament vivim en mig d’una gran crisi religiosa. Malgrat aquesta realitat, també és cert que s’obren noves portes i finestres, per purificar l’aire viciat causant de la esmentada crisi: Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic. És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.

Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació? Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.

Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida? Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.

L’homilia mai ens deixa sense respostes positives i esperançadores. Conseqüentment, donat que s’ha volgut negar la realitat del més enllà, sense saber ni poder oferir alternatives més enllà de la dels conceptes, sempre embolcallats per la visió materialitzada, no son pocs (especialment els que encara tenen capacitat de discernir) que després d’una reflexió acurada, sovint feta allunyada dels cercles religiosos, han reprès el camí únic i veritable de retornar, com ho feu el fill pròdig, a la casa del Pare: Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat. Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop»

Al·leluia Jo 1,14a.12a
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
A tots els qui l'han rebut,
els concedeix poder ser fills de Déu.

Una nova homilia que si la llegim i al mateix temps intentem reflexionar-hi, ens dissiparà els grans interrogants perfectament legítims que a ben segur en un moment o altre, totes i tots ens hem pogut qüestionar. És més que probable que aquesta crisi generalitzada de la religió, no només sigui la conseqüència del poderós intent del neó-capitalisme per desviar-nos del camí tradicional que seguíem, per tal de conduir-nos vers on els interessava: la materialització i molt més el consum com a necessitat prioritària. També però, cal que no deixem de ser objectius i crítics amb el alts dirigents de la religió, car –molt probablement- no han estat prou atents i àgils per promoure el que sempre és imprescindible: adaptar-nos a les necessitat dels nous temps. Avui, per exemple, la societat actual no pensa ni té, les mateixes necessitats, ni la manera de pensar ni de viure, que la de mitjans de segle passat. ...

 ESTIMAR LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Jn 1,29-34) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel». Després Joan testificà: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. Jo no sabia qui era, però el qui m'envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l'Esperit Sant». Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu».

Comentari..-

La gent no vol sentir parlar d’espiritualitat, perquè no sap quin sentit té aquesta paraula; ignora que vol dir més que religiositat, i que no s’identifica amb allò que tradicionalment s’entén per pietat. «Espiritualitat» vol dir viure una «relació vital» amb l’Esperit de Déu, i això només és possible quan s’experimenta Déu com a «font de vida» en cada experiència humana.

Com ha exposat Jürgen Moltmann, viure en contacte amb l’Esperit de Déu «no condueix a una espiritualitat que prescindeix dels sentits, girada cap endins, enemiga del cos, apartada del món, sinó a una nova vitalitat de l’amor a la vida.» Enfront del que és mort, petrificat o insensible, l’Esperit desperta sempre l’amor a la vida. Per això, viure «espiritualment» és «viure contra la mort», afirmar la vida malgrat la feblesa, la por, la malaltia o la culpa. Qui viu obert a l’Esperit de Déu vibra amb tot allò que fa créixer la vida i es rebel·la contra allò que la fa mal i la mata.

Aquest amor a la vida genera una alegria diferent, ensenya a viure de manera amistosa i oberta, en pau amb tots, donant-se vida els uns als altres, acompanyant-se en la tasca de fer-nos la vida més digna i més feliç. Aquesta energia vital que l’Esperit infon en la persona, Jürgen Moltmann s’atreveix a anomenar-la «energia erotitzant», ja que fa viure de manera joiosa, atractiva i seductora.

Aquesta experiència espiritual dilata el cor: comencem a sentir que les nostres expectatives i anhels més profunds es barregen amb les promeses de Déu; la nostra vida finita i limitada s’obre a l’infinit. Aleshores descobrim també que «santificar la vida» no és moralitzar-la, sinó viure-la des de l’Esperit Sant, és a dir, veure-la i estimar-la com Déu la veu i l’estima: bona, digna i bella, oberta a la felicitat eterna.

Aquesta és, segons el Baptista, la gran missió de Crist: «batejar-nos amb Esperit Sant», ensenyar-nos a viure en contacte amb l’Esperit. Només això ens pot alliberar d’una manera trista i raquítica d’entendre i viure la fe en Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Cmentai al comentari..-
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 18 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “Estimar la vida” té com a fonament els fragments (29-34) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 3r. diumenge de gener, en descriu amb claredat, que la gent dels nostres dies no entén i no volen saber res d’espiritualitat i menys de religió, donat que ho identifiquen amb els conceptes que ens adoctrinaven als anys 40 i 50 del segle passat: La gent no vol sentir parlar d’espiritualitat, perquè no sap quin sentit té aquesta paraula; ignora que vol dir més que religiositat, i que no s’identifica amb allò que tradicionalment s’entén per pietat. «Espiritualitat» vol dir viure una «relació vital» amb l’Esperit de Déu, i això només és possible quan s’experimenta Déu com a «font de vida» en cada experiència humana.

Certament els conceptes del passat, que encara hi ha qui els segueix plantejant, avui són del tot superats, donat que, com en totes especialitats, també la teologia, s’ha tingut que posar al dia: Com ha exposat Jürgen Moltmann, viure en contacte amb l’Esperit de Déu «no condueix a una espiritualitat que prescindeix dels sentits, girada cap endins, enemiga del cos, apartada del món, sinó a una nova vitalitat de l’amor a la vida.» Enfront del que és mort, petrificat o insensible, l’Esperit desperta sempre l’amor a la vida. Per això, viure «espiritualment» és «viure contra la mort», afirmar la vida malgrat la feblesa, la por, la malaltia o la culpa. Qui viu obert a l’Esperit de Déu vibra amb tot allò que fa créixer la vida i es rebel·la contra allò que la fa mal i la mata.

Aquest amor a la vida genera una alegria diferent, ensenya a viure de manera amistosa i oberta, en pau amb tots, donant-se vida els uns als altres, acompanyant-se en la tasca de fer-nos la vida més digna i més feliç. Aquesta energia vital que l’Esperit infon en la persona, Jürgen Moltmann s’atreveix a anomenar-la «energia erotitzant», ja que fa viure de manera joiosa, atractiva i seductora.

Aquesta experiència espiritual dilata el cor: comencem a sentir que les nostres expectatives i anhels més profunds es barregen amb les promeses de Déu; la nostra vida finita i limitada s’obre a l’infinit. Aleshores descobrim també que «santificar la vida» no és moralitzar-la, sinó viure-la des de l’Esperit Sant, és a dir, veure-la i estimar-la com Déu la veu i l’estima: bona, digna i bella, oberta a la felicitat eterna. Aquesta és, segons el Baptista, la gran missió de Crist: «batejar-nos amb Esperit Sant», ensenyar-nos a viure en contacte amb l’Esperit. Només això ens pot alliberar d’una manera trista i raquítica d’entendre i viure la fe en Déu.

Al·leluia Jo 1,14a.12a
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
A tots els qui l'han rebut,
els concedeix poder ser fills de Déu.


La gran virtut que tenen les homilies del Pagola, és que ens condueixen vers una visió del missatge evangèlic, en definitiva del missatge que Jesús ens va deixar, des de una anàlisi molt més realista, també més pedagògic i, conseqüentment, més realista i entenedor. Malauradament, han estat molts els elements que han desdibuixat, molt sovint de manera tendenciosa i per conceptes sociopolítics, la visió del que fou el testimoniatge i el missatge que Jesús en va deixar. Per sort, malgrat la notable desconnexió que les noves generacions tenen de la religió, tenim a la bast de tothom la possibilitat de poder documentar-nos per mitjà de moltíssims estudiosos cristians (no necessàriament catòlics) que ens ofereixen la seva visió del cristianisme i dels conceptes ètics i morals que ens permeten renovar, enriquir i educar la nostra visió del que anomenem religió, que sovint no s’ajusten als paràmetres oficials...

...

 L’ESPERIT BO DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 3,13-17) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: «Soc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu vens a mi?». Jesús li respongué: «Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d'aquesta manera tot el que és bo de fer».

Llavors hi accedí. Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua a l'instant. Llavors el cel s'obrí i veié que l'Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut».

Comentari..-

Jesús no és un home buit ni dispers interiorment. No actua pels llogarets de Galilea de manera arbitrària ni mogut per qualsevol interès. Els evangelis deixen clar des del principi que Jesús viu i actua mogut per «l’Esperit de Déu».

No volen que se’l confongui amb qualsevol «mestre de la llei», preocupat per introduir més ordre en el comportament d’Israel. No volen que se l’identifiqui amb un fals profeta, disposat a buscar un equilibri entre la religió del temple i el poder de Roma.

Els evangelistes volen, a més, que ningú l’equipari amb el Baptista. Que ningú no el vegi com un simple deixeble i col·laborador d’aquell gran profeta del desert. Jesús és «el Fill estimat» de Déu. Sobre ell «reposa» l’Esperit de Déu. Només ell pot «batejar» amb Esperit Sant.

Segons tota la tradició bíblica, «l’Esperit de Déu» és l’alè de Déu, que crea i sosté tota la vida. La força que Déu posseeix per renovar i transformar els vivents. La seva energia amorosa que busca sempre el millor per als seus fills i filles.

Per això Jesús se sent enviat no a condemnar, destruir o maleir, sinó a guarir, construir i beneir. L’Esperit de Déu el porta a potenciar i millorar la vida. Ple d’aquest «Esperit» bo de Déu, es dedica a alliberar la gent d’«esperits malignes», que no fan més que malmetre, esclavitzar i deshumanitzar.

Les primeres generacions cristianes tenien molt clar què havia estat Jesús. Així resumien el record que va deixar gravat en els seus seguidors: «Ungit per Déu amb l’Esperit Sant… va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell» (Fets dels Apòstols 10,38).

Quin «esperit» ens anima avui els seguidors de Jesús? Quina és la «passió» que mou la seva Església? Quina és la «mística» que fa que les nostres comunitats visquin i actuïn? Què estem posant al món? Si l’Esperit de Jesús és en nosaltres, viurem «guarint» oprimits, deprimits o reprimits pel mal.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert.

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 11 de gener, Baptisme del Senyor, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’Esperit bo de Déu” té com a fonament els fragments (13-17) del capítol 3 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del 2n. diumenge de gener, en descriu amb claredat, que els evangelis descriuen clarament quina va ser la manera d’actuar de qui era el fill de Déu fet home, que en cap cas es va moure per interessos mundans. Jesús no és un home buit ni dispers interiorment. No actua pels llogarets de Galilea de manera arbitrària ni mogut per qualsevol interès. Els evangelis deixen clar des del principi que Jesús viu i actua mogut per «l’Esperit de Déu». No volen que se’l confongui amb qualsevol «mestre de la llei», preocupat per introduir més ordre en el comportament d’Israel. No volen que se l’identifiqui amb un fals profeta, disposat a buscar un equilibri entre la religió del temple i el poder de Roma.

El que tenen en comú els evangelis, és deixar nítidament clar, que Jesús no és un nou profeta dels que ens parla l’Antic Testament. Els evangelistes volen, a més, que ningú l’equipari amb el Baptista. Que ningú no el vegi com un simple deixeble i col·laborador d’aquell gran profeta del desert. Jesús és «el Fill estimat» de Déu. Sobre ell «reposa» l’Esperit de Déu. Només ell pot «batejar» amb Esperit Sant. Segons tota la tradició bíblica, «l’Esperit de Déu» és l’alè de Déu, que crea i sosté tota la vida. La força que Déu posseeix per renovar i transformar els vivents. La seva energia amorosa que busca sempre el millor per als seus fills i filles.

Per això Jesús se sent enviat no a condemnar, destruir o maleir, sinó a guarir, construir i beneir. L’Esperit de Déu el porta a potenciar i millorar la vida. Ple d’aquest «Esperit» bo de Déu, es dedica a alliberar la gent «d’esperits malignes», que no fan més que malmetre, esclavitzar i deshumanitzar. Les primeres generacions cristianes tenien molt clar què havia estat Jesús. Així resumien el record que va deixar gravat en els seus seguidors: «Ungit per Déu amb l’Esperit Sant… va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell» (Fets dels Apòstols 10,38).

En front de la preocupant realitat dels nostres dies   on la disbauxa ha ofegat bona part de la fe i de les tradicions cristianes, l’homilia ens pregunta: Quin «esperit» ens anima avui els seguidors de Jesús? Quina és la «passió» que mou la seva Església? Quina és la «mística» que fa que les nostres comunitats visquin i actuïn? Què estem posant al món? Si l’Esperit de Jesús és en nosaltres, viurem «guarint» oprimits, deprimits o reprimits pel mal.

Al·leluia Cf. Mc 1,11

El cel s'esquinçà, i es va sentir la veu del Pare:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo».

Una vegada més aquesta homilia del Pagola o del seu equip de col·laboradors, no ens deixa indiferents, car d’una manera clara i sense embuts, no només no ens deixa indiferents, sinó que de manera clara i concisa ens dóna motius de reflexió, d’esperança i de renovada convicció que només seguint les petjades de Jesús, la nostra fe es pot revitalitzar i fins i tot la nostra esperança cristiana de que desprès de la mort física del nostre cos, el nostre esperit tindrà el goig de, fonamentalment, retrobar-nos amb el Déu Pare, també amb Jesús i amb tots el que han fet un pelegrinatge, tot intentant de la millor manera i òbviament amb l’ajuda de l’Esperit, que durant el nostre esmentat pelegrinatge, no ens ha deixat sols i amb moltíssimes ocasions, ens ha reconduït vers el veritable camí  de la Pau i de l’Amor etern.

 VIURE SENSE ACOLLIR LA LLUM

Comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués.

Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Comentari.

Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. Tot i això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem-ne un exemple.

Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure ja és, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat.

Tot i això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’única cosa important. Què importen els altres?

Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai no estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.

La vida de la persona es tanca aleshores sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» ara significa posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.

Aquesta manera denfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes… i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per Jaume Rocabbert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge  4 de gener, 2n. de Nadal, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure sense acollir la llum” té com a fonament els fragments (1-18) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 2n diumenge de Nadal se´ns proposa reflexionar sobre com i de quina manera tenim encarrilada la nostra vida, una vida que sovint l’hem encarrilat negativament: Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. Tot i això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem-ne un exemple. 

Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure ja és, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat

Tot i això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’única cosa important. Què importen els altres?

Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai no estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.

La vida de la persona es tanca aleshores sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» ara significa posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.

Quan qualsevol de nosaltres, d’ara o de temps passats, actua mogut per aquesta concepció, és evident que la seva vida no desprèn generositat, ni donació vers als altres. La seva vida està orientada a la manera que la té orientada, entre altres el president Trump. Aquesta manera d’enfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes… i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.

Al·leluia He 1,1-2

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes,

però ara ens ha parlat a nosaltres

en la persona del Fill.

Aquesta primera homilia, del diumenge 4 de gener, no és pas una homilia per felicitar-nos  a totes i a tots per el canvia d’any, del 25 al 26 i per felicitar-nos a tots per el nou any. Ni el seu contingut, ni la seva intencionalitat ens poden fer pensar amb aquesta erràtica costum d´aprofitar qualsevol festiu per aprofitar l’avinentesa per tenir un nou motiu per organitzar una festa familiar o entre amics. Ser cristià, comporta unes petites exigències que passen necessàriament, per meditar i reflexionar sobre com i de de quina manera en la meva vida, també hi ha de tenir-hi lloc aquells que son desnonats per ordre judicial, sense ni tant sols assegurar-los-hi, prèviament, que la sentència, els obligui als que l’han tramitat, el desnonament, una solució que impedeixi, com hem vist en el cas de Badalona, que els desnonats, hagin de viure sota un pont o al carrer, sense cap altre lloc per poder allotjar-se.

 SEGUIR JESÚS DES DE LA FAMÍLIA
Comentari a l’evangeli (Mt 2,13-15.19-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s'aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva't de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo». Josep es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s'hi quedà fins que Herodes va morir. S'havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d'Egipte el meu fill».

Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s'aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i ves-te'n al país d'Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo». Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d'Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d'Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n'anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè».

Comentari.

És possible prendre junts la decisió de seguir Jesús en família? No és gens fàcil. És una decisió que cal preparar i madurar a poc a poc, respectant tothom, ja que és una decisió personal de cadascú. Són els pares creients els primers responsables de crear un clima apropiat.

Des del començament ha de quedar clar que seguir Jesús no és copiar un model reproduint els trets d’un Mestre del passat de manera passiva, infantil i sense cap creativitat. És una aventura molt més apassionant. Els evangelis no parlen mai d’imitar Jesús, sinó de seguir-lo. Jesús no és un mirall, sinó un camí. Jesús ressuscitat és viu enmig nostre, al centre de la família. Més encara, el seu Esperit és dins de cadascun de nosaltres, sostenint, encoratjant i inspirant les nostres vides. Hem d’escoltar la seva crida a seguir-lo avui de manera creativa, confiant sempre en la seva força.

«Seguir Jesús» és una metàfora presa del costum que tenia de caminar uns passos davant dels seus deixebles. Per això ens recorda que seguir Jesús exigeix «fer passos»: prendre una primera decisió, posar-nos en camí, deixar-nos guiar per l’Evangeli, aixecar-nos quan hem caigut, tornar-nos a orientar quan ens hem perdut… Per impulsar el seguiment a Jesús amb realisme crec que hem de recuperar la lectura de l’evangeli en família, primer entre els pares, després, si és possible, amb els fills.

Els evangelis no són llibres didàctics que exposen doctrina sobre Jesús. No són catecismes. El primer que s’aprèn als evangelis és l’estil de vida de Jesús: la seva manera d’estar al món, la manera de fer la vida més humana, la manera de pensar, de sentir, d’estimar, de patir.

Els evangelis van ser escrits per suscitar nous deixebles i seguidors. Són relats que conviden a canviar, a seguir de prop Jesús, a identificar-se amb la seva causa, a col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu. Per això han de ser llegits, meditats i compartits escoltant la crida a entrar en un procés de canvi i conversió.

No pensem en una cosa molt complicada. Es tracta de llegir els relats molt a poc a poc, aturar-se en la persona de Jesús; fixant-nos bé què diu i què fa. Després, entre tots, ens podem ajudar a fer algunes preguntes: quina veritat ens ensenya o ens recorda Jesús amb la seva actuació? A què ens crida? Com ens anima i encoratja amb les seves paraules?

Una família comença a seguir de debò Jesús quan comença a introduir a casa la veritat de l’Evangeli. No hem de tenir por de posar nom a les coses. Ens hem d’atrevir a destriar què hi ha de veritat evangèlica i què hi ha d’antievangèlic en els costums de la família, en la convivència, en els gestos, en la manera de viure. No per donar-nos les culpes els uns als altres, sinó per animar-nos a viure a l’estil de Jesús.

José Antonio Pagola, 

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 28 de desembre, Festivitat de la Sagrada Família, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir Jesús des de la família” té com a fonament els fragments (13-15.19-23 ) del capítol 2 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del diumenge que la litúrgia ens proposa celebrar la festivitat de la Sagrada Família se´ns proposa recuperar els tradicionals costums de viure des de el si familiar la fe cristiana que malauradament quasi s’ha perdut majoritàriament en el si de les famílies. És possible prendre junts la decisió de seguir Jesús en família? No és gens fàcil. És una decisió que cal preparar i madurar a poc a poc, respectant tothom, ja que és una decisió personal de cadascú. Són els pares creients els primers responsables de crear un clima apropiat.

Des del començament ha de quedar clar que seguir Jesús no és copiar un model reproduint els trets d’un Mestre del passat de manera passiva, infantil i sense cap creativitat. És una aventura molt més apassionant. Els evangelis no parlen mai d’imitar Jesús, sinó de seguir-lo. Jesús no és un mirall, sinó un camí. Jesús ressuscitat és viu enmig nostre, al centre de la família. Més encara, el seu Esperit és dins de cadascun de nosaltres, sostenint, encoratjant i inspirant les nostres vides. Hem d’escoltar la seva crida a seguir-lo avui de manera creativa, confiant sempre en la seva força.

«Seguir Jesús» és una metàfora presa del costum que tenia de caminar uns passos davant dels seus deixebles. Per això ens recorda que seguir Jesús exigeix «fer passos»: prendre una primera decisió, posar-nos en camí, deixar-nos guiar per l’Evangeli, aixecar-nos quan hem caigut, tornar-nos a orientar quan ens hem perdut… Per impulsar el seguiment a Jesús amb realisme crec que hem de recuperar la lectura de l’evangeli en família, primer entre els pares, després, si és possible, amb els fills.

Els evangelis no són llibres didàctics que exposen doctrina sobre Jesús. No són catecismes. El primer que s’aprèn als evangelis és l’estil de vida de Jesús: la seva manera d’estar al món, la manera de fer la vida més humana, la manera de pensar, de sentir, d’estimar, de patir. Els evangelis van ser escrits per suscitar nous deixebles i seguidors. Són relats que conviden a canviar, a seguir de prop Jesús, a identificar-se amb la seva causa, a col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu. Per això han de ser llegits, meditats i compartits escoltant la crida a entrar en un procés de canvi i conversió.

No pensem en una cosa molt complicada. Es tracta de llegir els relats molt a poc a poc, aturar-se en la persona de Jesús; fixant-nos bé què diu i què fa. Després, entre tots, ens podem ajudar a fer algunes preguntes: quina veritat ens ensenya o ens recorda Jesús amb la seva actuació? A què ens crida? Com ens anima i encoratja amb les seves paraules?

Una família comença a seguir de debò Jesús quan comença a introduir a casa la veritat de l’Evangeli. No hem de tenir por de posar nom a les coses. Ens hem d’atrevir a destriar què hi ha de veritat evangèlica i què no hi ha d’evangèlic en els costums de la família, en la convivència, en els gestos, en la manera de viure. No per donar-nos les culpes els uns als altres, sinó per animar-nos a viure a l’estil de Jesús.

Al·leluia Col 3,16a

Que la paraula de Crist, en tota la seva riquesa,

tingui estada entre vosaltres.

Seguir Jesús des de la família, vet aquí un consell molt necessari i positiu, no obstant en els nostres dies actuals és quasi bé una quimera. Potser no és ben bé això, però certament és una realitat que avui els valors cristians que  se’ns ensenyaven, quan érem patits, que jo els qualificaria de manipulats pel franquisme amb el beneplàcit dels bisbes d’aleshores, que a dia d’avui una bona part encara segueixen aquella línia ideològica, doncs si no fos així el president de la Conferència Episcopal, no seria el Monsenyor Lluís Javier Agüello que sovint les seves intervencions són més polítiques (d’extrema dreta), que pastorals. Aquestes accions sexuals comeses per alguns dels clergues, avui tenen una resposta contundent del Vaticà, mentre les intervencions tendencioses-ament polítiques. Encara no tenen la corresponent resposta contundent.