divendres, 21 de gener de 2022

BONA NOTÍCIA PER ALS POBRES

Evangeli i comentari a l’evangeli (Lluc 1,1-4.4,14-21) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.

14 Llavors Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. 15 Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava.
Jesús a la sinagoga de Natzaret
16 I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. 17 Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit:
18 L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
perquè ell m'ha ungit.
M'ha enviat
a portar la bona nova als pobres,
a proclamar als captius la llibertat
i als cecs el retorn de la llum,
a posar en llibertat els oprimits,
19 a proclamar
l'any de gràcia del Senyor.
20 Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21 Aleshores començà dient-los:
--Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar. (Lc 1,1-4 i 4,14-21.BCI)

Comentari.-

Un dels trets més escandalosos i insuportables de la conducta de Jesús és la seva defensa decidida dels pobres. Una i altra vegada, els cristians intentem escamotejar una cosa que és essencial en la seva actuació.

No ens enganyem. El seu missatge no és una bona notícia per a tothom, de manera indiscriminada. Ell ha estat enviat a portar una bona notícia als pobres: el futur projectat i estimat per Déu els pertany a ells.

Tenen sort els pobres, els marginats per la societat, els privats de tota defensa, els que no troben lloc en la convivència dels forts, els desposseïts pels poderosos, els humiliats per la vida. Ells són els destinataris del regne de Déu, els que s’alegraran quan Déu «regni» entre els seus fills i filles.

Però per què són ells els privilegiats? És que els pobres són millors que els altres per merèixer de Déu un tracte especial? La posició de Jesús és senzilla i clara. No afirma mai que els pobres, pel fet de ser-ho, siguin millors que els rics. No defensa un «classisme moral». L’única raó del seu privilegi consisteix que són pobres i oprimits. I Déu no pot «regnar» en el món sinó fent-los justícia.

Déu no pot ser neutral davant un món esquinçat per les injustícies dels homes. El pobre és un ésser necessitat de justícia. Per això l’arribada de Déu és una bona notícia per a ell. Déu no pot regnar sinó defensant la sort dels injustament maltractats.

Si el regnat de Déu s’imposa, els pobres seran feliços. Perquè on Déu «regna» no podran ja regnar els poderosos sobre els dèbils ni els forts sobre els indefensos.

Però no ho oblidem. El que és bona notícia per als pobres ressona com amenaça i mala notícia per als interessos dels rics. Tenen mala sort els rics. El futur no els pertany. Les seves riqueses els impedeixen d’obrir-se a un Déu Pare.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Pau i bé

CSXXIG - Publicacions

dijous, 13 de gener de 2022

VI BO

Comentari a l’evangeli (Jn 2,1-11) i comentari de K.A.Pagola

Evangeli.-

El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:

--No tenen vi.

Jesús li respon:

--Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

La seva mare diu als servidors:

--Feu tot el que ell us digui.

Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.

Els diu Jesús:

--Ompliu d'aigua aquestes piques.

Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué:

--Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.

Ells li'n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi 10 i li diu:

--Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

11 Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.(Jn 2,1-11.BCI)

Comentari.-

Jesús ha estat conegut sempre com el fundador del cristianisme. Avui, però, comença a obrir-se pas una altra actitud: Jesús és de tothom, no només dels cristians. La seva vida i el seu missatge són patrimoni de la humanitat.

Ningú a Occident ha tingut un poder tan gran sobre els cors. Ningú ha expressat millor que ell les inquietuds i interrogants de l’ésser humà. Ningú ha despertat tanta esperança. Ningú ha comunicat una experiència tan sana de Déu sense projectar sobre ell ambicions, pors i fantasmes. Ningú s’ha acostat al dolor humà de manera tan profunda i entranyable. Ningú ha obert una esperança tan ferma davant el misteri de la mort i la finitud humana.

Dos mil anys ens separen de Jesús, però la seva persona i el seu missatge continuen atraient a molts. És veritat que interessa poc en alguns ambients, però també és cert que el pas del temps no ha esborrat la seva força seductora ni esmorteït el ressò de la seva paraula.

Avui, quan les ideologies i religions experimenten una crisi profunda, la figura de Jesús s’escapa de tota doctrina i transcendeix tota religió, per convidar directament als homes i les dones d’avui a una vida més digna, feliç i esperançada.

Els primers cristians van experimentar Jesús com a font de vida nova. D’ell rebien un alè diferent per viure. Sense ell, tot se’ls tornava de nou sec, estèril, apagat. L’evangelista Joan redacta l’episodi de les noces de Canà per presentar simbòlicament Jesús com portador d’un «vi bo», capaç de revifar l’esperit.

Jesús pot ser avui ferment de nova humanitat. La seva vida, el seu missatge i la seva persona conviden a inventar formes noves de vida sana. Ell pot inspirar camins més humans en una societat que cerca el benestar ofegant l’esperit i matant la compassió. Ell pot despertar el gust per una vida més humana en persones buides d’interioritat, pobres d’amor i necessitades d’esperança.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dimecres, 29 de desembre de 2021

 ERRORS I MALES PRÀCTIQUES PER “PODAR”

Per: Antoni Ferret

 

He sabut que Juan Masiá Clavel SJ, en una conferència d'uns cursos de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander, va dir que la fe, com un arbre, com tot organisme vivent, s’ha de regar, alimentar, donar-li més vida, jo diria que amb la defensa de la justícia, la pràctica del bé, la pregària, l’eucaristia i el coneixement i la recta comprensió de l’Escriptura, però també s’ha de “podar”, anar-la alliberant de coses velles que, amb el temps, s’hi han anat afegint, incrustant, i que l’envelleixen i la deformen, que li són, cada vegada més, un pes mort, que debilita la seva vida.

Tals com errors i males pràctiques. Quins creiem que podrien ser, els errors que s’han anat arrossegant, al llarg de més de 2.000 anys, en l’expressió més tradicional de la fe cristiana, i en l’Església?

Jo diria que són, principalment, aquests:

*Concepció i ensenyament de l’infern i de la possibilitat d’un càstig tan horrible i impossible per part del Creador.

*Ensenyament d’una supervivència de l’ànima, després de la mort del cos.

*Ensenyament de la necessitat de la mort de Jesús en creu per obtenir el perdó dels pecats de la humanitat.

*Ensenyament del suposat pecat de les relacions corporals i sexuals fora del matrimoni (que no siguin adulteri).

 *Ensenyament de la concepció miraculosa de Jesús i de la virginitat de Maria.

*Ensenyament del naixement de Jesús a Betlem, amb àngels, pastors i reis...

*Ensenyament del suposat “pecat original”, i de la suposada naturalesa immaculada (amb caràcter personal especial) de Maria.

*Ensenyament de la suposada estada d’Israel a Egipte, i de la suposada sortida triomfal, amb destacada intervenció divina.

*Ensenyament del magisteri del suposat Moisès, en lloc del del rei Josies i els seus consellers (630-620 aC, probablement).

*Ensenyament de l’existència d’àngels i dimonis.

*Ensenyament de la Santíssima trinitat com a tres “persones”, constituint un sol ésser o Déu. En comptes de dir tres “personalitats” d’un sol ésser.

*Ensenyament d’una suposada infal·libilitat de la direcció de l’Església, en determinades circumstàncies.

Tota una bella dotzena, no necessàriament exhaustiva, d’afirmacions que distorsionen un missatge que ni pot ser cregut, ni és exemplar. I de males pràctiques?

No em referiré pas a les que, malgrat ser horribles, foren en un passat ja llunyà, tals com: Feudalisme, antisemitisme, croades, Inquisició... erò n’hi ha encara de greus:

*Refús injust i mal explicat del sacerdoci de les dones.

*Excés de béns materials, molt per sobre de les necessitats. I com a mostra actual i del nostre país, tenim l’apropiació de molts edificis (més enllà dels necessaris), cementiris, terrenys... mitjançant les anomenades “immatriculacions”.

*Abusos sexuals, sobretot amb nens i joves.

*Manipulació en la programació dels textos bíblics a llegir en les misses, excloent els socials.

*Marcatge d’una línia neta de separació entre dirigents i “dirigits”.

*Ensenyament d’aspectes de l’Escriptura de manera encara pròpia de temps plens d’ignorància.

*Creure’s amb autoritat per decidir i prohibir actituds de les persones en relació al propi cos, la llibertat de compartir-lo (excepte que sigui adulteri) i la manera de tenir relacions sexuals per part d’un matrimoni.

dimecres, 22 de desembre de 2021

EL ROSTRE HUMÀ DE DÉU

Evangeli del dia de Nadal (Jn 1,1-18) i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.-  

1 Al principi existia

el qui és la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu.

2 Ell estava amb Déu al principi.

3 Per ell tot ha vingut a l'existència,

i res no hi ha vingut sense ell.

4 En ell hi havia la vida,

i la vida era la llum dels homes.

5 La llum resplendeix en la foscor,

i la foscor no ha pogut ofegar-la.

6 Déu envià un home que es deia Joan.

7 Vingué com a testimoni

a donar testimoni de la llum,

perquè per ell tothom cregués.

8 Ell no era la llum,

venia solament a donar-ne testimoni.

9 Existia el qui és la llum veritable,

el qui ve al món

i il·lumina tots els homes.

10 Era present en el món,

que per ell ha vingut a l'existència,

i el món no l'ha reconegut.

11 Ha vingut a casa seva,

i els seus no l'han acollit.

12 Però a tots els qui l'han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els ha concedit de ser fills de Déu.

13 No han nascut

per descendència de sang,

ni d'un desig carnal,

ni d'un voler humà,

sinó de Déu mateix.

14 El qui és la Paraula s'ha fet home

i ha habitat entre nosaltres,

i hem contemplat la seva glòria,

glòria que ha rebut

com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

15 Joan dóna testimoni d'ell

quan proclama:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi

em passa al davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

16 De la seva plenitud,

tots nosaltres n'hem rebut

gràcia rere gràcia.

17 La Llei fou donada per Moisès,

però la gràcia i la veritat

han vingut per Jesucrist.

18 A Déu, ningú no l'ha vist mai:

el seu Fill únic, que és Déu

i està en el si del Pare,

és qui l'ha revelat. (Jn 1,1-18.BCI)

 Comentari.-

El quart evangeli comença amb un pròleg molt especial. És una espècie d’himne que, des dels primers segles, va ajudar decisivament els cristians a aprofundir en el misteri contingut en Jesús. Si l’escoltem amb fe senzilla, també avui ens pot ajudar a creure en Jesús de manera més profunda. Només contemplem algunes afirmacions centrals.

«La Paraula s’ha fet carn». Déu no és mut. No ha romàs callat, tancat per sempre en el seu Misteri. Déu se’ns ha volgut comunicar. Ha volgut parlar-nos, dir-nos el seu amor, explicar-nos el seu projecte. Jesús és senzillament el Projecte de Déu fet carn.

Però Déu no se’ns ha comunicat per mitjà de conceptes i doctrines sublims que només poden entendre els doctes. La seva Paraula s’ha encarnat en la vida entranyable de Jesús, perquè el puguin entendre fins els més senzills, els que saben commoure’s davant la bondat, l’amor i la veritat que conté la seva vida.

Aquesta Paraula de Déu «ha habitat entre nosaltres». Han desaparegut les distàncies. Déu s’ha fet «carn». Habita entre nosaltres. Per trobar-se amb ell no hem de sortir fora del món, sinó acostar-se a Jesús. Per conèixer-lo no cal estudiar teologia, sinó sintonitzar amb Jesús, combregar amb ell.

«A Déu, ningú no l’ha vist mai». Els profetes, els sacerdots, els mestres de la Llei parlaven molt de Déu, però cap no havia vist mai el seu rostre. El mateix passa avui entre nosaltres: a l’Església parlem molt de Déu, però cap de nosaltres no l’ha vist mai. Només Jesús, «el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat».

No hem d’oblidar-ho. Només Jesús ens ha explicat com és Déu. Només ell és la font per apropar-se al seu Misteri. Quantes idees raquítiques i poc humanes de Déu hem de desaprendre per deixar-nos atreure i seduir per aquest Déu que se’ns revela en Jesús.

Com canvia tot quan copsem per fi que Jesús és el rostre humà de Déu. Tot es fa més senzill i clar. Ara sabem com ens mira Déu quan patim, com ens cerca quan ens perdem, com ens entén i perdona quan el neguem. En ell se’ns revela «la gràcia i la veritat» de Déu.

 

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

dijous, 16 de desembre de 2021

CREURE ÉS UNA ALTRA COSA

Evangeli (Lc 1, 39-45) i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.-

39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:

--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà! (Lc 1,39-45.BCI)

Comentari.-

Estem vivint uns temps en què cada vegada més l’única manera de poder creure de veritat serà per a molts aprendre a creure d’una altra manera. Ja el gran convers John Henry Newman va anunciar aquesta situació quan advertia que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria entre les persones cultes en «indiferència», i entre les persones senzilles en «superstició». És bo recordar alguns aspectes essencials de la fe.

La fe és sempre una experiència personal. No n’hi ha prou de creure en allò que altres ens prediquen de Déu. Cadascú només creu, en definitiva, allò que de veritat creu en el fons del seu cor davant Déu, no el que sent dir a uns altres. Per creure en Déu cal passar d’una fe passiva, infantil, heretada, a una fe més responsable i personal. Aquesta és la primera pregunta: jo crec en Déu o en aquells que em parlen d’ell?

En la fe no tot és igual. Cal saber diferenciar allò essencial d’allò que és accessori, i, després de vint segles, hi ha molt d’accessori en el nostre cristianisme. La fe de qui confia en Déu és més enllà de les paraules, les discussions teològiques i les normes eclesiàstiques. El que defineix un cristià no és l’ésser virtuós o observant, sinó viure confiant en un Déu proper pel qual se sent estimat sense condicions. Aquesta pot ser la segona pregunta: ¿confio en Déu o em quedo bloquejat en altres qüestions secundàries?

En la fe, l’important no és afirmar que hom creu en Déu, sinó saber en quin Déu creu. No hi ha res de més decisiu que la idea que cadascú es fa de Déu. Si crec en un Déu autoritari i justicier acabaré provant de dominar i jutjar tothom. Si crec en un Déu que és amor i perdó viuré estimant i perdonant. Aquesta pot ser la pregunta: ¿en quin Déu crec jo: en un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o en el Déu viu revelat en Jesús?

La fe, d’altra banda, no és una espècie de «capital» que rebem en el baptisme i que podem disposar-ne per a la resta de la vida. La fe és una actitud viva que ens manté atents a Déu, oberts cada dia al seu misteri de proximitat i amor a cada ésser humà.

Maria és el millor model d’aquesta fe viva i confiada. La dona que sap escoltar Déu en el fons del seu cor i viu oberta als seus designis de salvació. La seva cosina Elisabet la lloa amb aquestes paraules memorables: «Feliç tu que has cregut!». Feliç també tu si aprens a creure. És el millor que et pot passar a la vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 19 de desembre, 4t. d’Advent del

nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “creure és una altre cosa”, sobre uns pocs fragments del capítol 1 de l’evangeli de Lluc. Tot i així, l’homilia és contundent i categòrica quan ens adverteix que, molt probablement la nostra manera de creure és del tot obsoleta i conseqüentment cada vegada més l’única manera de poder creure de veritat serà per a molts aprendre a creure d’una altra manera i amb John Henry Newman, ens adverteix que una fe passiva, heretada i no repensada acabaria entre les persones cultes en «indiferència», i entre les persones senzilles en «superstició». Doncs cal tenir sempre present que la fe és sempre una experiència personal. És imprescindible, per tan, que la teva, i la meva fe  sigui una fe més responsable i personal.

Seguint amb la mateixa contundència, l’homilia exposa que després de vint segles, hi ha molt d’accessori en el nostre cristianisme. El que defineix un cristià no és l’ésser virtuós o observant, sinó viure confiant en un Déu proper pel qual se sent estimat sense condicions. Cal que ens sincerem i ens fen aquestes importants preguntes: ¿confio en Déu o em quedo bloquejat en altres qüestions secundàries? ¿en quin Déu crec jo: en un Déu que respon a les meves ambicions i interessos o en el Déu viu revelat en Jesús?

Maria, la mare de Jesús, és el millor model d’aquesta fe viva i confiada.

L’homilia conclou amb un cant d’esperança que ens hauria d’animar a deixar la fe infantil que, malauradament, és la que ens van ensenyar i que en molts indrets de casa nostra encara segueixen predicant o ensenyant: «Feliç tu que has cregut!». Feliç també tu si aprens a creure. És el millor que et pot passar a la vida.

Déu de l'univers, renoveu-nos,

feu-nos veure la claror de la vostra mirada,

i serem salvats.

 Amigues i amics, una magnifica homilia d’Advent de preparació del Nadal, però molt especialment per revisar la nostra fe i de Convertir-nos a la fe en Jesús de Natzaret i que el Baptista clamava al desert, tot animant als homes i dones del seu temps, però que les seves paraules també van adreçades als homes i dones d’ara, a confiar amb el missatge de Jesús.         

dijous, 9 de desembre de 2021

GOSAREM COMPARTIR?

Evangeli (Lluc 3,10-18) i comentari,de J.A,Pagola

Evangeli.-

10 La gent li preguntava:

--Així, doncs, què hem de fer?

11 Ell els responia:

--Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.

12 Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:

--Mestre, què hem de fer?

13 Ell els respongué:

--No exigiu més del que està establert.

14 Igualment uns soldats li preguntaven:

--I nosaltres, què hem de fer?

Els va respondre:

--No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.

15 El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. 16 Joan respongué dient a tothom:

--Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 17 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.

18 Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.(Lc 3,10-18.BCI)

 

Comentari.-

Els mitjans de comunicació ens informen cada vegada amb més rapidesa del que passa al món. Coneixem cada vegada millor les injustícies, misèries i abusos que es cometen diàriament en tots els països.

Aquesta informació crea fàcilment en nosaltres un cert sentiment de solidaritat amb tants homes i dones, víctimes d’un món egoista i injust. Fins i tot pot despertar un sentiment de vaga culpabilitat. Però, al mateix temps, fa créixer la nostra sensació d’impotència.

Les nostres possibilitats d’actuació són molt minses. Tots coneixem més misèria i injustícia que la que podem resoldre amb les nostres forces. Per això és difícil evitar una pregunta al fons de la nostra consciència davant d’una societat tan deshumanitzada: «Què podem fer?».

Joan Baptista ens ofereix una resposta terrible enmig de la seva simplicitat. Una resposta decisiva, que ens posa davant de la nostra pròpia veritat. «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».

No és fàcil escoltar aquestes paraules sense sentir un cert malestar. Cal tenir coratge per acollir-les. Cal tenir temps per deixar-se interpel·lar. Són paraules que fan patir. Aquí acaba la nostra falsa «bona voluntat». Aquí es revela la veritat de la nostra solidaritat. Aquí es dilueix el nostre sentimentalisme religiós. Què podem fer? Senzillament compartir el que tenim amb els qui ho necessiten.

Moltes de les nostres discussions socials i polítiques, moltes de les nostres protestes i crits, que sovint ens dispensen d’una actuació més responsable, queden reduïdes de sobte a una pregunta molt senzilla. Gosarem compartir el que és nostre amb els necessitats?

De manera ingènua creiem gairebé sempre que la nostra societat serà més justa i més humana quan canviïn els altres, i quan es transformin les estructures socials i polítiques que ens impedeixen de ser més humans.

I, no obstant, les senzilles paraules del Baptista ens obliguen a pensar que l’arrel de les injustícies està també en nosaltres. Les estructures reflecteixen massa bé l’esperit que ens anima a gairebé tots. Reprodueixen amb fidelitat l’ambició, l’egoisme i la set de posseir que hi ha en cada un de nosaltres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentarim per: Jaume Rocabert

En l0homilia del Pagola o dels seus colaboradors, pel diumenge 12 de desembre 3r. d'Advent del nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “Gosarem compartir?, sobre uns fragments del capítol 3 de l’evangeli de Lluc. L’homilia ens comenta que en l’actualitat, a tots (o si més no moltíssim) Coneixem cada vegada millor les injustícies, misèries i abusos que es cometen diàriament en tots els països. Notícies que provoquen un sentiment de solidaritat i fins i tot pot despertar un sentiment de vaga culpabilitat. Però, al mateix temps, fa créixer la nostra sensació d’impotència. 

Davant de tota aquesta injustícia hom es pregunta «Què podem fer?». Segons el Baptista, la resposta no té pal·liatius: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi»

Aquesta categòrica resposta, tal com ens diu l’homilia ens hauria d’interpel·lar, però al fer-ho sovint busquem excuses que, en definitiva són el fi de la nostra falsa «bona voluntat» i es dilueix el nostre sentimentalisme religiós.

En front d’això què podem fer? Senzillament compartir el que tenim amb els qui ho necessiten.

L’homilia conclou amb una valenta sinceritat del quina és la malaurada i trista realitat: les senzilles paraules del Baptista ens obliguen a pensar que l’arrel de les injustícies està també en nosaltres.                  Que reproduïm massa bé l’esperit que ens anima a gairebé tots: l’ambició, l’egoisme i la set de posseir que hi ha en cada un de nosaltres.

El temps d’Advent o de preparació pel Nadal, és un temps idoni per mesurar si la gran disbauxa que tots fem en el conjunt de les festes nadalenques, les podrien mesurar més i millors amb ulls solidaris i de germanor. A ben segon si ho reflexionem bé, podrem trobar un millor equilibri solidari.  

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

Amigues i amics, tal i com us aconsellava la setmana passada, guardeu-vos del fred que, pel que  ens diuen el meteoròlegs, enguany ens ha vingut unes temperatures que els que ja tenim una edat, ja les havíem tingut d’aguantar i patir, en pitjor condicions de confort que les d’ara, no obstant no tothom té el mínim necessari, per no passar fred. 


dijous, 2 de desembre de 2021

D'OÏDA

 Evangeli (Lc 3,1-6) i comentari,de J.A,Pagola

Evangeli.-

1 L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, 2 durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. 3 Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

S'alçaran les fondalades,

s'abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

6 i tothom veurà la salvació de Déu.(Lc 3,1-6.BCI)

 

Comentari.-

Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Només coneixen Déu «d’oïda». Els falta experiència personal. Assisteixen potser a celebracions religioses, però mai obren el seu cor a Déu. Mai s’aturen a percebre la seva presència a l’interior del seu ésser.

És un fenomen freqüent: vivim girant al voltant de nosaltres mateixos, però fora de nosaltres; treballem i gaudim, estimem i patim, vivim i envellim, però la nostra vida transcorre sense misteri i sense horitzó últim.

Fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu». Se’ns fa difícil reconèixer-nos com a éssers fràgils, però estimats infinitament per ell. No sabem admirar la seva grandesa insondable ni fruir de la seva presència propera. No sabem invocar ni lloar.

Fa pena de veure com es discuteix de Déu en certs programes de televisió. Es parla «d’oïda». Es debat el que no es coneix. Els convidats s’acaloren parlant del papa, però no se sent parlar ningú amb una mica de profunditat d’aquest Misteri que els creients anomenem «Déu».

Per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida.

Quan durant anys s’ha viscut la religió com un deure o com un pes, només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu: poder comprovar, encara que només sigui de forma embrionària i humil, que és bo creure, que Déu fa bé.

Aquesta trobada amb Déu no sempre és fàcil. L’important és cercar. No tancar cap porta; no rebutjar cap crida. Continuar cercant, potser amb el que ens resta de les nostres forces. Moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Déu no s’amaga dels qui el cerquen i pregunten per ell. Tard o d’hora rebem la seva «visita» inconfusible. Llavors tot canvia. El crèiem llunyà, i és a prop. El sentíem amenaçador, i és el millor amic. Podem dir les mateixes paraules que Job: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 5 de desembre, 2n. d’Advent del

nou any litúrgic, ens l’ofereixen amb el títol, “D’oïda”, sobre uns pocs fragments del capítol 3 de l’evangeli de Lluc.

 L’homilia d’aquest proper diumenge, de nou arrenca exposant el que malauradament s’ha convertit en una realitat: Hi ha persones que més que creure en Déu creuen en aquells que parlen d’ell. Això vol dir exactament, creure més en una determinada religió, que creure en el Déu que ens estima i a més d’estimar-nos, el poden sentir en el nostre interior, per poc que intentem connectar amb qui en tot moment està obert a que ens hi obrim per explicar-li les nostre preocupacions i els nostres anells. Aquesta no és una qüestió menor car, fins i tot els que ens diem creients no sabem molt sovint «estar davant Déu».

Hi ha un moment de l’homilia, que se’ns diu obertament que per descobrir Déu no serveixen les discussions sobre religió ni els arguments d’altres. Cadascú ha de fer el seu propi recorregut i viure la seva pròpia experiència. No n’hi ha prou de criticar la religió en els seus aspectes més deformats. Cal cercar personalment el rostre de Déu. Obrir-li camins en la nostra pròpia vida. Només aquesta experiència personal pot desbloquejar el camí cap a Déu. Malgrat que pugui semblar que el tenim molt llunyà, és a ben prop.

 No cal neguitejar-nos, pel fet que tinguem la sensació que no sabem o no poder connectat amb Déu, doncs moltes vegades, l’únic que podem oferir a Déu és el nostre desig de trobar-nos amb ell.

Que Déu ens hi ajudi, però això si, posant-hi de la nostra part, desig, voluntat i quelcom d’esforç.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

Amigues i amics, guardeu-vos del fred que, enguany, ens ha vingut força abans del que darrerament estàvem acostumats. Una forta abraçada i fins la setmana vinent.