PRENDRE SERIOSAMENT ELS POBRES
Comentari a l’evangeli (Lc 6,17.20-26) escrit per: J.A.Pagola
Evangeli.-
En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya i s'aturà en un indret pla on hi havia molts dels seus seguidors i una gentada del poble que havia vingut de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles: «Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui ara passeu fam: vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu: vindrà el dia que riureu. Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us esquivarà, us ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel; igual feien els seus pares amb els profetes.
Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu. Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igual feien els seus pares amb els falsos profetes».Comentari.
Acostumats a escoltar les «benaurances» tal com apareixen a l’evangeli de Mateu, se’ns fa dur als cristians dels països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Pel que sembla, aquest evangelista –i no pocs dels seus lectors– pertanyia a una classe acomodada. Tot i això, lluny de suavitzar el missatge de Jesús, Lluc el presenta de manera més provocativa.Al costat de les «benaurances» als pobres, l’evangelista recorda les «malaurances» als rics: «Feliços els pobres… els qui ara passeu fam… els qui ara ploreu». Però, «ai de vosaltres, els rics… els qui ara aneu tips… els qui ara rieu». L’Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom. Mentre per als pobres és una Bona Notícia que els convida a l’esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes?
Primer de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant que hi ha al món, la que més el fa patir, la que més arriba al cor de Déu, la que està més present davant els seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, intentem ignorar, encobrint de mil maneres la injustícia més cruel, de la qual en bona part en som còmplices nosaltres.
Volem continuar alimentant l’autoengany o obrir els ulls a la realitat dels pobres? De veritat en tenim voluntat? Prendrem alguna vegada seriosament aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la nostra marxa cap al benestar?
Els cristians encara no hem descobert la importància que poden tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més llum que ningú per veure’ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen la nostra consciència i ens conviden a la conversió. Ens poden ajudar a configurar l’Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans: més capaços d´austeritat, de solidaritat i de generositat.
L’abisme que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el futur serà cada cop més difícil presentar-nos davant el món com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O prenem seriosament els pobres o ens oblidem de l’Evangeli. Als països rics ens resultarà cada cop més difícil d’escoltar l’advertiment de Jesús: «No podeu servir Déu i el diner». Se’ns farà insuportable.
Per Jaume Rocabert
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel Diumenge 16 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Prendre seriosament els pobres” té com a fonament els fragments (17.20-26) del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.
L’homilia per aquest proper diumenge, segueix la línia de costum, o sigui defugint aquella línia de molts altres clergues de refredar-nos no fos cas que esdevinguéssim massa progressistes. Acostumats a escoltar les «benaurances» tal com apareixen a l’evangeli de Mateu, se’ns fa dur als cristians dels països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Pel que sembla, aquest evangelista –i no pocs dels seus lectors– pertanyia a una classe acomodada. Tot i això, lluny de suavitzar el missatge de Jesús, Lluc el presenta de manera més provocativa.
És per aquesta raó que l’evangelista i l’homilia: Al costat de les «benaurances» als pobres, l’evangelista recorda les «malaurances» als rics: «Feliços els pobres… els qui ara passeu fam… els qui ara ploreu». Però, «ai de vosaltres, els rics… els qui ara aneu tips… els qui ara rieu». L’Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom. Mentre per als pobres és una Bona Notícia que els convida a l’esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes?
Primer de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant que hi ha al món, la que més el fa patir, la que més arriba al cor de Déu, la que està més present davant els seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, intentem ignorar, encobrint de mil maneres la injustícia més cruel, de la qual en bona part en som còmplices nosaltres.
Volem continuar alimentant l’autoengany o obrir els ulls a la realitat dels pobres? De veritat en tenim voluntat? Prendrem alguna vegada seriosament aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la nostra marxa cap al benestar? Aquests darrers dies, em vist per la tele, l’exaltació dels que prediquen exactament el contrari d’aquestes benaurances, començant pel president Trump i pels seus sinònims de l’extrema dreta europeu, reunits a Madrid.
Els cristians encara no hem descobert la importància que poden tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més llum que ningú per veure’ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen la nostra consciència i ens conviden a la conversió. Ens poden ajudar a configurar l’Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans: més capaços d´austeritat, de solidaritat i de generositat.
L’abisme que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el futur serà cada cop més difícil presentar-nos davant el món com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O prenem seriosament els pobres o ens oblidem de l’Evangeli. Als països rics ens resultarà cada cop més difícil d’escoltar l’advertiment de Jesús: «No podeu servir Déu i el diner». Se’ns farà insuportable.
Al·leluia Lc 6,23ab
Alegreu-vos i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en el cel.
Si llegim atentament aquesta homilia, si veritablement volem ser cristians, ens haurem de tapar les orelles a les proclames del neocapitalisme, les que sense cap mena d’escrúpols, volen foragitar d’arreu als immigrants. És tanta la seva prepotència que fins i tot ja fan propostes per ubicar als que dissortadament fugen de la fam i dels conflictes bèl·lics dels seus països, en indrets “específics”. És ben cert que a ells el hi fa mal als ulls i bes a saber si fins i tot els remou allò que no suporten de veure o sentir. Són cada cop més els que s’alineen a aquestes polítiques que fins i tot alguns clergues de casa nostra llançaven dures crítiques contra la bisbessa, amb arguments tant obsessivament ofuscats i masclistes, com esgrimint que a casa nostra, la circumstància de que una bisbessa faci un sermó: “mai es podrà produir, donat que dins del catolicisme, gràcies a déu, només podran ser bisbes els homes”. Personalment, crec que és molt pitjor que un clergue catòlic faci unes declaracions publicades com aquestes, que les esmentades paraules de la bisbessa episcopaliana en el sermó de presa de posició del Trump, recriminant-li les seves polítiques ultra conservadores.