SEGUIR JESÚS CONDUEIX A LA CREU*

Comentari a l’evangeli (Mt 26,14-27,66) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Extracte de l'evangeli d'avui, que per la seva extensió sobrepassa l'espai habitual del blocñ

C. En aquell temps, un dels dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: S. «Estic disposat a entregar-vos Jesús. Què em voleu donar?» C. Ells li pagaren trenta monedes de plata, i des d'aleshores buscava una ocasió per entregar-lo.   C. El primer dia dels Àzims, els deixebles preguntaren a Jesús: S. «On voleu que us preparem el sopar per menjar l'anyell pasqual?» C. Ell respongué: + «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu: El mestre diu: El meu moment s'acosta: faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva». C. Els deixebles compliren el que Jesús els havia manat i prepararen el sopar pasqual.    C. Cap al tard, es posà a taula amb els dotze. I digué tot menjant: + «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà». C. Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits: S. «No soc pas jo, Senyor?» C. Jesús contestà: + «El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi és el qui em trairà. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut». C. Judes, el qui el traïa, li preguntà: S. «No soc pas jo, rabí?» C. Jesús li contestà: + «Sí que ho ets».

Comentari.
Estem tan familiaritzats amb la creu del Calvari que ja no ens causa cap impressió. El costum ho domestica i ho «rebaixa» tot. Per això és bo recordar alguns aspectes massa oblidats del Crucificat.

Comencem per dir que Jesús no ha mort de mort natural. La seva mort no ha estat l’extinció esperada de la seva vida biològica. A Jesús l’han matat violentament. Tampoc no ha mort víctima d’un accident casual ni fortuït, sinó executat, després d’un procés dut a terme per les forces religioses i civils més influents d’aquella societat.

La seva mort ha estat conseqüència de la reacció que va provocar amb la seva actuació lliure, fraterna i solidària amb els més pobres i abandonats de la societat.

Això vol dir que l’evangeli no es pot viure impunement. No es pot construir el regne de Déu, que és regne de fraternitat, llibertat i justícia, sense provocar el rebuig i la persecució d’aquells a qui no interessa cap canvi. Impossible la solidaritat amb els indefensos sense patir la reacció dels poderosos.

El seu compromís per crear una societat més justa i més humana va ser tan concret i seriós que fins i tot la seva vida va quedar compromesa. I, tot i això, Jesús no va ser un guerriller, ni un líder polític, ni un fanàtic religiós. Va ser un home en qui es va encarnar i es va fer realitat l’amor insondable de Déu als homes.

Per això ara sabem quines són les forces que se senten amenaçades quan l’amor veritable penetra en una societat, i com reaccionen violentament procurant de suprimir i d’ofegar l’actuació dels qui cerquen una fraternitat més justa i més lliure.

L’evangeli sempre serà perseguit pels qui posen la seguretat i l’ordre per sobre de la fraternitat i la justícia (fariseisme). El regne de Déu sempre es veurà obstaculitzat per tota força política que s’entengui a si mateixa com a poder absolut (Pilat). El missatge de l’amor serà rebutjat d’arrel per tota religió en què Déu no sigui Pare dels qui pateixen (sacerdots jueus).

Seguir Jesús condueix sempre a la creu; implica estar disposats a patir el conflicte, la polèmica, la persecució i fins i tot la mort. Però la seva resurrecció ens revela que a una vida crucificada, viscuda fins al final amb l’esperit de Jesús, només li espera resurrecció.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS 
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 29 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir a Jesús condueix a la creu” es fonamenta amb els fragments (14- 27,66) del capítol 26 de l’evangeli de Mateu.

Una homilia que lluny de d’exposar-nos una versió folklòrica que malauradament se’ns ofereix durant tota l’anomenada Setmana Santa, intenta endinsar-nos en el que veritablement foren els motius d’aquell judici sumaríssim i de la versió real del perquè el condemnaren a la mort més cruel d’aquella època. Estem tan familiaritzats amb la creu del Calvari que ja no ens causa cap impressió. El costum ho domestica i ho «rebaixa» tot. Per això és bo recordar alguns aspectes massa oblidats del Crucificat. Comencem per dir que Jesús no ha mort de mort natural. La seva mort no ha estat l’extinció esperada de la seva vida biològica. A Jesús l’han matat violentament. Tampoc no ha mort víctima d’un accident casual ni fortuït, sinó executat, després d’un procés dut a terme per les forces religioses i civils més influents d’aquella societat.

La seva mort ha estat conseqüència de la reacció que va provocar amb la seva actuació lliure, fraterna i solidària amb els més pobres i abandonats de la societat. Això vol dir que l’evangeli no es pot viure impunement. No es pot construir el regne de Déu, que és regne de fraternitat, llibertat i justícia, sense provocar el rebuig i la persecució d’aquells a qui no interessa cap canvi. Impossible la solidaritat amb els indefensos sense patir la reacció dels poderosos.

El seu compromís per crear una societat més justa i més humana va ser tan concret i seriós que fins i tot la seva vida va quedar compromesa. I, tot i això, Jesús no va ser un guerriller, ni un líder polític, ni un fanàtic religiós. Va ser un home en qui es va encarnar i es va fer realitat l’amor insondable de Déu als homes. Per això ara sabem quines són les forces que se senten amenaçades quan l’amor veritable penetra en una societat, i com reaccionen violentament procurant de suprimir i d’ofegar l’actuació dels qui cerquen una fraternitat més justa i més lliure.

L’evangeli sempre serà perseguit pels qui posen la seguretat i l’ordre per sobre de la fraternitat i la justícia (fariseisme). El regne de Déu sempre es veurà obstaculitzat per tota força política que s’entengui a si mateixa com a poder absolut (Pilat). El missatge de l’amor serà rebutjat d’arrel per tota religió en què Déu no sigui Pare dels qui pateixen (sacerdots jueus). Seguir Jesús condueix sempre a la creu; implica estar disposats a patir el conflicte, la polèmica, la persecució i fins i tot la mort. Però la seva resurrecció ens revela que a una vida crucificada, viscuda fins al final amb l’esperit de Jesús, només li espera resurrecció.

COMENTARIS

L’homilia d’aquest proper diumenge que se’ns proposa, no fa cap mena de referència, a la celebració pròpiament litúrgica. Se centra a valorar que fer la voluntat de Déu, o seguir el testimoniatge que Jesús ens va mostrar per justament mostrar-nos com cal que sigui fer la voluntat de Déu, voluntat que com explicita l’anunciat de la homilia, ens porta a la creu. Una creu, que no sempre comporta a la mort física, però si a un menyspreu dels poders. Poders que no necessàriament són sempre els polítics, doncs poden ser poders industrials, poders laborals, poders socials, o també poders eclesials...Quan qualsevol de nosaltres, aconsegueix ser promocionat per la raó que sigui, aquesta promoció, masses vegades comporta distorsionar el motiu de la promoció i, malauradament, utilitzar-la no per beneficiar els inferiors a tu, sinó per menysprear als súbdits o simplement als companys que hom té al seu càrrec. La homilia ens ho diu sense embuts, hi ha qui no vol sentir a parlar de canvis, d’adaptar-se als nou temps. El motiu és que no volen sentir a parlar de de res que comporti una relació d’entre iguals, donat que això comportaria la pèrdua d’unes prerrogatives, en qualsevol àmbit de la societat, del poder polític o del poder religiós, que els deixaria “despullats”. Cosa que quan s’han testat, farien moneda falsa per no perdre-les. Malauradament, aquests darrers temps ho estem veient a la més alta escala del poder polític mundial...    

 ELS NOSTRES MORTS VIUEN

Comentari a l’evangeli (Jn 11,1-45) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà. Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M'alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món». Havent dit això se n'anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s'aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s'aixecava així i se n'anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure'l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s'hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l'havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?» Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Comentari.

L’adéu definitiu a un ésser molt estimat ens enfonsa inevitablement en el dolor i la impotència. És com si la vida sencera quedés destruïda. No hi ha paraules ni arguments que ens puguin consolar. En què es pot esperar?

El relat de Joan no només té com a objectiu narrar la resurrecció de Llàtzer, sinó, sobretot, despertar la fe, no perquè creguem en la resurrecció com un fet llunyà que passarà a la fi del món, sinó perquè «vegem» des d’ara que Déu infon vida als que nosaltres hem enterrat.

Jesús arriba «plorant» fins al sepulcre del seu amic Llàtzer. L’evangelista diu que «era una cova tapada per una llosa». Aquesta llosa ens barra el pas. No sabem res dels nostres amics morts. Una llosa separa el món dels vius i dels morts. Només ens queda esperar el dia final per veure si passa alguna cosa.

Aquesta és la fe jueva de Marta: «Ja sé que el meu germà ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Jesús no en té prou. «Traieu la llosa». Veurem què és el que passa amb qui heu enterrat. Marta demana a Jesús que sigui realista. El mort ha començat a descompondre’s i «fa fortor». Jesús li respon: «Si creus, veuràs la glòria de Déu». Si a Marta se li desperta la fe, podrà «veure» que Déu està donant vida al seu germà.

«Treuen la llosa» i Jesús «alçà els ulls», convidant tothom a elevar la mirada fins a Déu, abans de penetrar amb fe en el misteri de la mort. Ha deixat de sanglotar. «Dóna gràcies» al Pare perquè «sempre l’escolta». El que vol és que els qui l’envolten «creguin» que és l’Enviat pel Pare per introduir al món una nova esperança.

Després «cridà amb tota la força: Llàtzer, surt a fora!» Vol que surti per mostrar a tothom que és viu. L’escena és impactant. Llàtzer té «els peus i les mans lligats amb benes» i «la cara embolcallada amb un sudari». Porta els signes i lligams de la mort. Tot i això, «el mort surt» per si mateix. És viu!

Aquesta és la fe dels qui creiem en Jesús: els qui nosaltres enterrem i abandonem en la mort viuen. Déu no els ha abandonat. Apartem la llosa amb fe. Els nostres morts són vius!

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari 
Per Jaume Rocabert

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 22 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Els nostres morts viuen” es fonamenta amb els fragments (1- 45) del capítol 11 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Una homilia en la qual se’ns parla de la temible mort que a tots, un dia o un altre, l’hem viscut en les persones de familiars íntims o d’amics que hem estimat i que també a nosaltres siguem persones senzilles o influents i poderoses política o econòmicament. Sovint però, ens deixem portar per la mort física dels nostres familiars i amics, sense adonar-nos que d’aquells familiars i/o d’aquells amics, només ha mort el seu cos i, conseqüentment, la seva ànima segueix viva, la qual cosa vol dir podem seguir estimant-los i recordar-los i fins i tot, malgrat sigui per mitjà d’un monòleg, podem entaular una conversa o demanar-los-hi que preguin per nosaltres. L’adéu definitiu a un ésser molt estimat ens enfonsa inevitablement en el dolor i la impotència. És com si la vida sencera quedés destruïda. No hi ha paraules ni arguments que ens puguin consolar. En què es pot esperar? El relat Joanic no només té com a objectiu narrar la resurrecció de Llàtzer, sinó, sobretot, despertar la fe, no perquè creguem en la resurrecció com un fet llunyà que passarà a la fi del món, sinó perquè «vegem» des d’ara que Déu infon vida als que nosaltres hem enterrat. 

Jesús arriba «plorant» fins al sepulcre del seu amic Llàtzer. L’evangelista diu que «era una cova tapada per una llosa». Aquesta llosa ens barra el pas. No sabem res dels nostres amics morts. Una llosa separa el món dels vius i dels morts. Només ens queda esperar el dia final per veure si passa alguna cosa. Aquesta és la fe jueva de Marta: «Ja sé que el meu germà ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Jesús no en té prou. «Traieu la llosa». Veurem què és el que passa amb qui heu enterrat. Marta demana a Jesús que sigui realista. El mort ha començat a descompondre’s i «fa fortor». Jesús li respon: «Si creus, veuràs la glòria de Déu». Si a Marta se li desperta la fe, podrà «veure» que Déu està donant vida al seu germà.

«Treuen la llosa» i Jesús «alçà els ulls», convidant tothom a elevar la mirada fins a Déu, abans de penetrar amb fe en el misteri de la mort. Ha deixat de sanglotar. «Dóna gràcies» al Pare perquè «sempre l’escolta». El que vol és que els qui l’envolten «creguin» que és l’Enviat pel Pare per introduir al món una nova esperança. Després «cridà amb tota la força: Llàtzer, surt a fora!» Vol que surti per mostrar a tothom que és viu. L’escena és impactant. Llàtzer té «els peus i les mans lligats amb benes» i «la cara embolcallada amb un sudari». Porta els signes i lligams de la mort. Tot i això, «el mort surt» per si mateix. És viu!

COMENTARIS

El text de l’evangeli Joànic que se’ns descriu en aquesta homilia, ens molt apropiat i gràfic per entendre millor la mort i també la Pasqua de Resurrecció. Hem posat molt èmfasi en les celebracions de Setmana Santa, que conclouen en la gran festivitat de la Pasqua de Resurrecció de Jesús. Però l’esperit diví de Jesús no va morir en el Calvari, va morir el seu cos. La gran diferència és que cap dels humans, s’ha aparegut després de la seva mort física, amb els seus familiar i o amics. Jesús, però era fill de Déu, i necessitava encoratjar als seus deixebles, per tal de donar-los el seu darrer testimoniatge i també el seu encoratjament diví, per tal que no es deixessin portar pel pessimisme, tan propi de tots els humans. La conclusió d’aquesta homilia i del text evangèlic corresponent al 5è diumenge de Quaresma, podria ser: els cristians que volem seguir a Jesús, ens cal enfortir el convenciment que per més humans i febles que siguem, si el nostre dia a dia és intentar tenir tota la voluntat del món per posar en pràctica el missatge de Veritat que ens va deixar, el cos molt probablement no ressuscitarà, però si que el nostra esperit aconseguirà gaudir de la vida eterna.   

TESTIMONI DE LA VERITAT
Comentari a l’evangeli (Jn 9,1-41) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m'ha enviat. La nit s'acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món». Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc». Llavors li preguntaren: «Com se t'han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me'l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m'he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé». Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta». Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix. Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d'ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t'has fet seguidor d'ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d'aquest, ni sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d'on és, però a mi, m'ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D'ençà que el món existeix, no s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res». Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga. Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà. Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».

Comentari.

Hi ha una característica que defineix Jesús i configura tota la seva actuació: la voluntat de viure en la veritat. És sorprenent la seva decisió de viure en la realitat, sense enganyar-se ni enganyar ningú. No és freqüent a la història trobar-se amb un home així. Jesús no només diu la veritat. Creu en la veritat i la cerca. Està convençut que la veritat humanitza tothom.

Per això no tolera la mentida o l’encobriment. No suporta la tergiversació o les manipulacions. No dona indicis de dissimular la veritat o de convertir-la en propaganda. La seva honradesa amb la realitat el fa lliure per dir tota la veritat. Jesús es convertirà en «veu dels sense veu, i veu contra els qui tenen massa veu» (Jon Sobrino).

Jesús va sempre al fons de les coses. Parla amb autoritat perquè parla des de la veritat. No necessita falsos autoritarismes. Parla amb convicció, però sense dogmatismes. No necessita pressionar ningú. N’hi ha prou amb la seva veritat. No protesta contra els ignorants, sinó contra els que falsegen interessadament la veritat per actuar de manera injusta.

Jesús convida a cercar la veritat. No parla com els fanàtics, que la imposen, ni com els funcionaris, que la «defensen» per obligació. Diu les coses amb absoluta senzillesa i sobirania. Allò que diu i fa és diàfan i fàcil d’entendre. La gent ho percep de seguida. En contacte amb Jesús, cadascú es troba amb ell mateix i amb el millor que hi ha en ell. Jesús ens porta a la nostra pròpia veritat.

Quan aquest home parla d´un Déu que vol una vida digna per als més desgraciats i indefensos, es fa creïble. La seva paraula no és la d’un farsant interessat per la seva causa. Tampoc la d’un religiós piadós a la recerca del benestar espiritual. És la paraula de qui porta la veritat de Déu per als qui la vulguin acollir.

Segons el quart evangeli, Jesús diu: «Jo he vingut en aquest món a fer una justa tria; perquè els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs». És així. Quan reconeixem la nostra ceguesa i acollim el seu evangeli, comencem a veure la veritat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

REFLEXIÓ

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 15 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Testimoni de la veritat” es fonament amb els fragments (1- 41) del capítol 9 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Un dels grans problemes dels nostres dies, és justament la manca de sinceritat. Ja sigui per debilitat, per no ser prou valents o per conveniència, la realitat és que no som prou sincers i diem la veritat a mitges: Hi ha una característica que defineix Jesús i configura tota la seva actuació: la voluntat de viure en la veritat. És sorprenent la seva decisió de viure en la realitat, sense enganyar-se ni enganyar ningú. No és freqüent a la història trobar-se amb un home així. Jesús no només diu la veritat. Creu en la veritat i la cerca. Està convençut que la veritat humanitza tothom. Per això no tolera la mentida o l’encobriment. No suporta la tergiversació o les manipulacions. No dona indicis de dissimular la veritat o de convertir-la en propaganda. La seva honradesa amb la realitat el fa lliure per dir tota la veritat. Jesús es convertirà en «veu dels sense veu, i veu contra els qui tenen massa veu» (Jon Sobrino).

Jesús va sempre al fons de les coses. Parla amb autoritat perquè parla des de la veritat. No necessita falsos autoritarismes. Parla amb convicció, però sense dogmatismes. No necessita pressionar ningú. N’hi ha prou amb la seva veritat. No protesta contra els ignorants, sinó contra els que falsegen interessadament la veritat per actuar de manera injusta. Jesús convida a cercar la veritat. No parla com els fanàtics, que la imposen, ni com els funcionaris, que la «defensen» per obligació. Diu les coses amb absoluta senzillesa i sobirania. Allò que diu i fa és diàfan i fàcil d’entendre. La gent ho percep de seguida. En contacte amb Jesús, cadascú es troba amb ell mateix i amb el millor que hi ha en ell. Jesús ens porta a la nostra pròpia veritat.

Quan aquest home parla dun Déu que vol una vida digna per als més desgraciats i indefensos, es fa creïble. La seva paraula no és la d’un farsant interessat per la seva causa. Tampoc la d’un religiós piadós a la recerca del benestar espiritual. És la paraula de qui porta la veritat de Déu per als qui la vulguin acollir. Segons el quart evangeli, Jesús diu: «Jo he vingut en aquest món a fer una justa tria; perquè els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs». És així. Quan reconeixem la nostra ceguesa i acollim el seu evangeli, comencem a veure la veritat.

COMENTARIS

L’homilia, d’aquest proper diumenge dia 15, és una positiva síntesi del fragment de l’evangeli de la comunitat Joànica, o dit d’una altre manera no és un evangeli que hagi escrit una única persona, és un evangeli elaborat i debatut pels membres l’esmentada comunitat que posteriorment fou escrit pels diversos membres integrants. (El perquè la litúrgia ens el proposa com si hagués estat escrit per “Joan”, és un interrogant que no se’ns ha explicat i que molt probablement el motiu podria ser perquè en l’esmentada comunitat Joànica també hi havien forces donés, entre elles Maria Magdalena...) Comento aquesta possibilitat a l’endemà del “Dia de les Dones” tot fent esment que el paternalisme encara segueix estès a dia d’avui per molts alts càrrec civils i eclesiàstics. Aquesta hipòtesi també la podríem aplicar (?), en el perquè entre els evangelis canònics, no hi figura l’evangeli de Maria Magdalena, considerat un més dels evangelis apòcrifs. Personalment us recomano que us el llegiu, doncs hi podreu llegir un fragment on si detecta nítidament que entre els apòstols ja hi havia la fòbia contra les dones...  

NO SABEM ASSABORIR LA FE
Comentari a l’evangeli (Jn 4,5-42) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou» Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu». Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet». Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet” Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».

Comentari.

Potser una de les desgràcies més grans del cristianisme contemporani és la manca d’«experiència religiosa». Són molts els qui es diuen cristians i, tanmateix, no saben què és gaudir de la seva fe, sentir-se a gust amb Déu i viure assaborint la seva adhesió a Jesús. Com es pot ser creient sense gaudir mai de l’amor acollidor de Déu?

El desenvolupament d’una teologia de caràcter marcadament racional i la importància que se li ha donat a Occident a la formulació conceptual ha portat sovint a entendre i viure la fe com una «adhesió doctrinal» a Jesucrist. Hi ha força cristians que «creuen coses» sobre Jesús, però no saben comunicar-se joiosament amb ell.

Una cosa semblant passa de vegades en la celebració litúrgica. S’observen correctament els ritus externs i es pronuncien paraules belles, però tot sembla esdevenir «fora» de les persones. Es canta amb els llavis, però el cor és absent. Es rep el Cos del Senyor, però no es produeix una comunicació viva amb ell.

És significatiu també el que passa amb la lectura de la Bíblia. Els avenços de l’exegesi moderna ens han permès conèixer com mai la composició dels llibres sagrats, els gèneres literaris o l’estructura dels evangelis. No hem après, però, a assaborir l’evangeli de Jesús.

Tot això produeix una sensació estranya. Es diria que ens estem movent a l’epidermis de la fe. A l’Església no hi falten paraules ni sagraments. Es predica tots els diumenges. Se celebra l´eucaristia. També hi ha batejos, primeres comunions i confirmacions. Però hi falta «alguna cosa», i no és fàcil dir exactament què. Això no és el que van viure els primers creients.

Necessitem una experiència nova de l’Esperit que ens faci viure per dins i ens ensenyi a «sentir i delectar-se de les coses internament», com deia Ignasi de Loiola. Ens falta assaborir allò que diem creure; tastar en nosaltres la presència callada però real de Déu. Ens manca espontaneïtat amb ell, confiança joiosa en el seu amor.

Aquesta experiència de Déu no és fruit dels nostres esforços i treballs. A l’Esperit cal «fer-li lloc» en la vida i en el cor, a les nostres celebracions i a la comunitat cristiana. L’Església dels nostres dies ha de sentir també avui les paraules de Jesús a la samaritana: «Si sabessis quin és el do de Déu…» Només quan s’obre a l’acció de l’Esperit el creient descobreix aquesta aigua promesa per Jesús, que esdevé dins nostre una «font d’on brollarà vida eterna».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 08 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “No sabem assaborir la fe” es fonament amb els fragments (5- 42) del capítol 4 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Un dels grans problemes dels nostres dies, és que tothom viu excessivament accelerat, perquè no tenim temps, o no sabem trobar-lo, per dedicar estones a la lectura, estones a la meditació o reflexió i estones a la pregaria. Aquestes mancances ens provoquen, especialment als que ens considerem cristians, una desconnexió per atendre les necessitats espirituals corresponents a la nostre condició de fills de Déu, s’entengui consciència o no 

Potser una de les desgràcies més grans del cristianisme contemporani és la manca «d’experiència religiosa». Són molts els qui es diuen cristians i, tanmateix, no saben què és gaudir de la seva fe, sentir-se a gust amb Déu i viure assaborint la seva adhesió a Jesús. Com es pot ser creient sense gaudir mai de l’amor acollidor de Déu? El desenvolupament d’una teologia de caràcter marcadament racional i la importància que se li ha donat a Occident a la formulació conceptual ha portat sovint a entendre i viure la fe com una «adhesió doctrinal» a Jesucrist. Hi ha força cristians que «creuen coses» sobre Jesús, però no saben comunicar-se joiosament amb ell.

Una cosa semblant passa de vegades en la celebració litúrgica. S’observen correctament els ritus externs i es pronuncien paraules belles, però tot sembla esdevenir «fora» de les persones. Es canta amb els llavis, però el cor és absent. Es rep el Cos del Senyor, però no es produeix una comunicació viva amb ell. És significatiu també el que passa amb la lectura de la Bíblia. Els avenços de l’exegesi moderna ens han permès conèixer com mai la composició dels llibres sagrats, els gèneres literaris o l’estructura dels evangelis. No hem après, però, a assaborir l’evangeli de Jesús.

Tot això produeix una sensació estranya. Es diria que ens estem movent a l’epidermis de la fe. A l’Església no hi falten paraules ni sagraments. Es predica tots els diumenges. Se celebra l´eucaristia. També hi ha batejos, primeres comunions i confirmacions. Però hi falta «alguna cosa», i no és fàcil dir exactament què. Això no és el que van viure els primers creients. Necessitem una experiència nova de l’Esperit que ens faci viure per dins i ens ensenyi a «sentir i delectar-se de les coses internament», com deia Ignasi de Loiola. Ens falta assaborir allò que diem creure; tastar en nosaltres la presència callada però real de Déu. Ens manca espontaneïtat amb ell, confiança joiosa en el seu amor.

Aquesta experiència de Déu no és fruit dels nostres esforços i treballs. A l’Esperit cal «fer-li lloc» en la vida i en el cor, a les nostres celebracions i a la comunitat cristiana. L’Església dels nostres dies ha de sentir també avui les paraules de Jesús a la samaritana: «Si sabessis quin és el do de Déu…» Només quan s’obre a l’acció de l’Esperit el creient descobreix aquesta aigua promesa per Jesús, que esdevé dins nostre una «font d’on brollarà vida eterna».

COMENTARIS

En aquesta homilia del tercer diumenge de Quaresma, se’ns exposen unes mancances religioses o de com viure la fe, que actualment patim com a conseqüència de la dinàmica accelerada que ens promouen els poders neocapitalistes i els seus mecanismes de propaganda de tot tipus, òbviament també subliminal, la qual cosa ens proporciona una mena d’asfíxia negativa, molt allunyada de realitat d’aquella relaxació que majoritàriament teníem a mitjà del segle passat, malgrat les greus mancances econòmiques que patíem la gran majoria,     

ESCOLTAR JESÚS EN LA SOCIETAT ACTUAL
Comentari a l’evangeli (Mt 17,1-9) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

Comentari..-

Fa uns anys era la religió la que oferia a la majoria de persones, criteris per interpretar la vida i principis per orientar-la amb sentit i responsabilitat. Avui, per contra, són força els qui prescindeixen de Déu per enfrontar-se sols a la seva vida, els seus desitjos, pors i expectatives.

No és una tasca fàcil. Probablement mai no ha resultat a l’individu tan difícil i problemàtic aturar-se a pensar, reflexionar i prendre decisions sobre si mateix i sobre l’important de la seva vida. Vivim submergits en una «cultura de la intranscendència», que lliga les persones a l’«aquí» i a l’«ara», fent-los viure només per al que és immediat, sense cap obertura al misteri últim de la vida. Ens movem en una «cultura del divertiment» que arrenca les persones de si mateixes i els fa viure oblidades de les grans qüestions que porten en el seu cor.

L’home dels nostres dies ha après moltes coses, està informat de tot allò que passa al món que l’envolta, però no sap el camí per conèixer-se a si mateix i construir la seva llibertat. Molts subscriurien la fosca descripció que feia el director de La Croix, G. Hourdin, fa uns quants anys: «L’home s’està fent incapaç d’estimar, de ser lliure, de jutjar per si mateix, de canviar la seva manera de viure. S’està convertint en el robot disciplinat que treballa per guanyar diners, que després gaudirà en unes vacances col·lectives. Llegeix les revistes de moda, veu les emissions de televisió que tothom veu. Així aprèn què és, què vol i com ha de pensar i viure».

Necessitem més que mai fer cas de l’anunci evangèlic: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Ens cal aturar-nos, fer silenci i escoltar més a Déu revelat en Jesús. Aquesta escolta interior ajuda a viure en la veritat, a assaborir la vida en les seves arrels, a no malbaratar-la de qualsevol manera, a no passar superficialment davant l’essencial. Escoltant Déu encarnat en Jesús descobrim la nostra petitesa i la nostra pobresa, però també la nostra grandesa d’éssers estimats infinitament per ell.

Cadascú és lliure per viure escoltant Déu o donant-li l’esquena. Però, en qualsevol cas, hi ha alguna cosa que hem de recordar tots, encara que sigui escandalós i contracultural: viure sense un sentit últim és viure de manera «in-sensata»; actuar sense escoltar la veu interior de la consciència és ser un «inconscient».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 01 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar Jesús en la societat actual” té com a fonament els fragments (1- 9) del capítol 17 de l’evangeli de Mateu.

Fa uns anys era la religió la que oferia a la majoria de persones, criteris per interpretar la vida i principis per orientar-la amb sentit i responsabilitat. Avui, per contra, són força els qui prescindeixen de Déu per enfrontar-se sols a la seva vida, els seus desitjos, pors i expectatives.  Aquests inici de la homilia, no sé a quina època es refereix, doncs els que vàrem néixer durant el franquisme (que avui ja freguem els 90 anys), vam ser culturitzats i adoctrinats en una religió polititzada segons la conveniència del regim i dels bisbes que varen donar obediència sega al franquisme, així com una gran majoria dels actuals que encara mantenen un tarannà conservador, causant entre altres factors externs, de la desvinculació religiosa. 

No és una tasca fàcil. Probablement mai no ha resultat a l’individu tan difícil i problemàtic aturar-se a pensar, reflexionar i prendre decisions sobre si mateix i sobre l’important de la seva vida. Vivim submergits en una «cultura de la intranscendència», que lliga les persones a «l’aquí» i a «l’ara», fent-los viure només per al que és immediat, sense cap obertura al misteri últim de la vida. Ens movem en una «cultura del divertiment» que arrenca les persones de si mateixes i els fa viure oblidades de les grans qüestions que porten en el seu cor. 

L’home i la dona dels nostres dies ha après moltes coses, està informat de tot allò que passa al món que l’envolta, però no sap el camí per conèixer-se a si mateix i construir la seva llibertat. Molts subscriurien la fosca descripció que feia el director de La Croix, G. Hourdin, fa uns quants anys: «L’home s’està fent incapaç d’estimar, de ser lliure, de jutjar per si mateix, de canviar la seva manera de viure. S’està convertint en el robot disciplinat que treballa per guanyar diners, que després gaudirà en unes vacances col·lectives. Llegeix les revistes de moda, veu les emissions de televisió que tothom veu. Així aprèn què és, què vol i com ha de pensar i viure».

Necessitem més que mai fer cas de l’anunci evangèlic: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Ens cal aturar-nos, fer silenci i escoltar més a Déu revelat en Jesús. Aquesta escolta interior ajuda a viure en la veritat, a assaborir la vida en les seves arrels, a no malbaratar-la de qualsevol manera, a no passar superficialment davant l’essencial. Escoltant Déu encarnat en Jesús descobrim la nostra petitesa i la nostra pobresa, però també la nostra grandesa d’éssers estimats infinitament per ell. 

Cadascú és lliure per viure escoltant Déu o donant-li l’esquena. Però, en qualsevol cas, hi ha alguna cosa que hem de recordar tots, encara que sigui escandalós i contracultural: viure sense un sentit últim és viure de manera «in-sensata»; actuar sense escoltar la veu interior de la consciència és ser un «inconscient».

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

En aquesta homilia del segon diumenge de Quaresma, l’homilia ens recorda una vegada més, que viure sense ser conscients que la nostra vida terrenal, només és un punt i apart de la nostra vida. Que tot home i tota dona, a més del cos humà, tenim l’ànima o l’esperit immortal, el qual per les raons que ens fa esment la homilia, avui –malauradament- l’hem deixat oblidat per la força d’uns interessos neoliberals que han aconseguit fer-nos oblidar de la seva existència, per així aconseguir que malauradament una gran majoria de la societat actual de quasi a tota arreu, s’hagi vist arrastrada vers aquest món de disbauxa i plaer. Com en feia esment, crec que també hi ha una irresponsabilitat de determinades religions, que s’han quedat encarcarades en les maneres, ritus i concepcions teològiques i/o doctrinals, dels tot desfasades, no tant per els conceptes fonamentals, però si ens les seves maneres força obsoletes de expressar-les.