CREURE ÉS BO
Comentari a l’evangeli (Mateu 5,1-12a) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».


Comentari
Sovint es pensa que la fe és una cosa que té a veure amb la salvació eterna de l’ésser humà, però no amb la felicitat concreta de cada dia, que és allò que en aquest moment ens interessa. Més encara. Hi ha qui sospita que sense Déu i sense religió seríem més feliços. Per això és saludable recordar algunes conviccions cristianes que han pogut quedar oblidades o encobertes per una presentació desencertada o insuficient de la fe. Vet aquí algunes.

Déu ens ha creat només per amor, no per al seu propi profit o pensant en el seu interès, sinó cercant la nostra felicitat. A Déu l’únic que li interessa és el nostre bé.

Déu vol la nostra felicitat no només a partir de la mort, allò que anomenem «vida eterna», sinó ara mateix, en aquesta vida. Per això és present en la nostra existència potenciant el nostre bé, mai el nostre mal.

Déu respecta les lleis de la naturalesa i la llibertat de l’ésser humà. No força ni la llibertat humana ni la creació. Però està al costat nostre recolzant la nostra lluita per una vida més humana i atraient la nostra llibertat cap al bé. Per això, a cada moment comptem amb la gràcia de Déu per ser el més feliços possible.

La moral no consisteix a complir unes lleis imposades arbitràriament per Déu. Si ell vol que escoltem les exigències morals que portem dins del cor és perquè el seu compliment és bo per a nosaltres. Déu no prohibeix allò que és bo per a l’ésser humà ni obliga a res que ens pugui fer mal. Només vol el nostre bé.

Convertir-se a Déu no vol dir decidir-se per una vida més infeliç i fastigosa, sinó orientar la pròpia llibertat cap a una existència més humana, més sana i, en definitiva, més feliç, encara que això exigeixi sacrificis i renúncia. Ser feliç sempre té les seves exigències.

Ser cristià és aprendre a «viure bé» seguint el camí obert per Jesús. Les benaurances són el nucli més significatiu i escandalós d’aquest camí. Cap a la felicitat s’hi va amb cor senzill i transparent, amb fam i set de justícia, treballant per la pau amb entranyes de misericòrdia, suportant el pes del camí amb mansuetud. Aquest camí dissenyat en les benaurances porta a conèixer ja en aquesta terra la felicitat viscuda i experimentada pel mateix Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 1 de novembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Creure és bo”, que es fonamenta amb els fragments (1-12a) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 1 de novembre, de durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposa reflexionar sobre l’amor que Déu desitja per a totes i tots, no després de la mort, sinó mentre estem vivint aquí en el planeta Terra:

Sovint es pensa que la fe és una cosa que té a veure amb la salvació eterna de l’ésser humà, però no amb la felicitat concreta de cada dia, que és allò que en aquest moment ens interessa. Més encara. Hi ha qui sospita que sense Déu i sense religió seríem més feliços. Per això és saludable recordar algunes conviccions cristianes que han pogut quedar oblidades o encobertes per una presentació desencertada o insuficient de la fe. Vet aquí algunes. No és gens estrany que en mig del materialisme creixent, una part de les noves generacions viuen totalment allunyades de les conviccions cristianes.

Déu ens ha creat només per amor, no per al seu propi profit o pensant en el seu interès, sinó cercant la nostra felicitat. A Déu l’únic que li interessa és el nostre bé. Déu vol la nostra felicitat no només a partir de la mort, allò que anomenem «vida eterna», sinó ara mateix, en aquesta vida. Per això és present en la nostra existència potenciant el nostre bé, mai el nostre mal. Déu respecta les lleis de la naturalesa i la llibertat de l’ésser humà. No força ni la llibertat humana ni la creació. Però està al costat nostre recolzant la nostra lluita per una vida més humana i atraient la nostra llibertat cap al bé. Per això, a cada moment comptem amb la gràcia de Déu per ser el més feliços possible. És molt lloable, i ens ha d’omplir de goig, veure que tot i l’esment materialisme creixent, encara són molts els que no han deixat de ser cristians.

La moral no consisteix a complir unes lleis imposades arbitràriament per Déu. Si ell vol que escoltem les exigències morals que portem dins del cor és perquè el seu compliment és bo per a nosaltres. Déu no prohibeix allò que és bo per a l’ésser humà ni obliga a res que ens pugui fer mal. Només vol el nostre bé. Convertir-se a Déu no vol dir decidir-se per una vida més infeliç i fastigosa, sinó orientar la pròpia llibertat cap a una existència més humana, més sana i, en definitiva, més feliç, encara que això exigeixi sacrificis i renúncia. Ser feliç sempre té les seves exigències. Ser cristià no vol dir ser missaires i viure a la manera que pregonen certs grups religioses fanatitzats, que pregonen unes pràctiques que Jesús mai va plantejar.

Ser cristià és aprendre a «viure bé» seguint el camí obert per Jesús. Les benaurances són el nucli més significatiu i escandalós d’aquest camí. Cap a la felicitat s’hi va amb cor senzill i transparent, amb fam i set de justícia, treballant per la pau amb entranyes de misericòrdia, suportant el pes del camí amb mansuetud. Aquest camí dissenyat en les benaurances porta a conèixer ja en aquesta terra la felicitat viscuda i experimentada pel mateix Jesús. Ser cristià no és, ni tant sols imprescindible fer-se capellà o monja, és intentar seguir el seu exemple Jesús amb les seves paràboles i el seu testimoni exemplar vers els pobres i els malalts.

Comentaris

Una nova homilia, aquesta pel proper diumenge 1 de novembre, en el que el Pagola, com sortosament ens té acostumats, ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin cal que sigui el nostre testimoni, la nostra vida familiar i el nostre testimoniatge social que cal sigui sempre vinculat a aconseguir una més justa justícia social, com pot ser lluitant per l’establiment sòlit i durador dels drets humans, de manera especial per tal que siguin re-instaurades tots els valors socials tantes vegades reivindicats i que la dreta i l’extrema dreta, quan assoleixen el poder polític, el primer que fan és suprimir-los. Sovint em pregunto, com pot ser que la gran majoria de qualsevol país, que la formem els treballadors o sigui els assalariats, o en el meu cas i de moltíssim, els pensionistes, puguin facilitar que assoleixin el poder, la dreta i/o l’extrema dreta, que el primer que fan quan assoleixen el poder, és aniquilar o reduir els drets adquirits, la majoria dels quals, justament comporten una notable dels nostres ingressos.

Per tal d’evitar-ho, cal que recordem, per exemple que durant els anys que va governar el popular Rajoy, a part de desmantellar el que eren les reserves dels pensionistes, va reduir a un 0,2 x 100, la pensió dels pensionistes durant els anys que va estar governant. Malauradament, però, sovint no tenim memòria o deixem portar per una mena actitud infantil: canviem el vot sense analitzar les conseqüències, simplement per canviar per “veure si ho fan millor”. Per aquestes qüestions i per les més importants objecte de l’homilia del Pagola, cal que adoptem una actitud, més reflexiva.

 

L’AMOR HO ÉS TOT
Comentari a l’evangeli (Mateu 22,34-40) per José Antonio Pagola


Evangeli.- 

En aquell temps, quan els fariseus s'assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d'ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d'aquests dos».

Comentari
Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots?

Jesús respon de manera clara i precisa: «El primer és: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”. El segon és aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha manament més gran que aquests». Com escoltar avui aquestes paraules fonamentals de Jesús?

Hi ha una cosa que se’ns revela amb tota claredat: l’amor ho és tot. El que se’ns demana a la vida és estimar. Vet aquí la clau. Després podrem treure tota mena de conseqüències i derivacions, però l’essencial és viure davant Déu i davant dels altres en una actitud d’amor. Si poguéssim actuar sempre així, tot estaria salvat. No hi ha res més important que això, ni tan sols la pràctica d’una determinada religió.

Però, per què l’amor és la força que dóna sentit, veritat i plenitud a la vida? Aquesta centralitat de l´amor s´arrela, segons la fe cristiana, en una realitat: Déu, l´origen de tota vida, ell mateix és amor. Aquesta és la definició agosarada i insuperable de la fe cristiana: «Déu és amor» (1 Joan 4,8). Per dir-ho d’alguna manera, encara que sigui deficient, Déu consisteix a estimar; Déu no sap, no vol i no pot fer res més que estimar. Podem dubtar de tot, però del que no hem de dubtar mai és del seu amor.

Precisament per això, estimar Déu és trobar el nostre propi bé. Allò que dóna veritable glòria a Déu no és el nostre mal, sinó la nostra vida i plenitud. Qui estima Déu i se sap estimat per ell amb amor infinit aprèn a mirar-se, estimar-se i cuidar-se amb veritable amor. Quina força i dinamisme genera en nosaltres aquesta manera peculiar d’entendre’ns. Quantes pors i angoixes es dilueixen dins nostre. Que diferent és la vida quan la persona aprèn a dir: «Senyor, que es faci la vostra voluntat, perquè així es va forjant també el meu bé».

D’altra banda, és llavors quan es comprèn en la seva veritable profunditat el segon manament: «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix». Qui estima Déu sap que no pot viure en una actitud d’indiferència, despreocupació o oblit dels altres. L’única postura humana davant de qualsevol persona que trobem a la vida és estimar-la.

Això no vol dir que s’hagi de viure de la mateixa manera la intimitat amb la dona, la relació amb el client o la trobada fortuïta amb algú al carrer. El que se’ns demana és actuar, en cada cas, cercant positivament el bé que volem per a nosaltres mateixos. En uns temps en què sembla qüestionar-se tot, és bo recordar que hi ha alguna cosa inqüestionable: l’home és humà quan sap viure estimant Déu i el proïsme.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 25 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’Amor ho és tot”, es fonamenta amb els fragments (34-40) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 25 d’octubre, XXX durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposa reflexionar sobre quins són els principals manaments a seguir.

Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots? Jesús respon de manera clara i precisa: «El primer és: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”. El segon és aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha manament més gran que aquests». Com escoltar avui aquestes paraules fonamentals de Jesús? Només aquests dos manaments, són els imprescindibles per ser un bon cristià i seguidor de Jesús.

Hi ha una cosa que se’ns revela amb tota claredat: l’amor ho és tot. El que se’ns demana a la vida és estimar. Vet aquí la clau. Després podrem treure tota mena de conseqüències i derivacions, però l’essencial és viure davant Déu i davant dels altres en una actitud d’amor. Si poguéssim actuar sempre així, tot estaria salvat. No hi ha res més important que això, ni tan sols la pràctica d’una determinada religió. Voler i desitjar estimar a tothom, sense prejudicis i amb tota l’estimació que en siguem capaços, és el que justament ens demana el Déu Pare que està al Cel.

Però, per què l’amor és la força que dóna sentit, veritat i plenitud a la vida? Aquesta centralitat de l´amor s´arrela, segons la fe cristiana, en una realitat: Déu, l´origen de tota vida, ell mateix és amor. Aquesta és la definició agosarada i insuperable de la fe cristiana: «Déu és amor» (1 Joan 4,8). Per dir-ho d’alguna manera, encara que sigui deficient, Déu consisteix a estimar; Déu no sap, no vol i no pot fer res més que estimar. Podem dubtar de tot, però del que no hem de dubtar mai és del seu amor. El més essencial per un cristià que veritablement desitgí ser-ne, és saber confiar plenament amb l’amor que Déu ens té.

Precisament per això, estimar Déu és trobar el nostre propi bé. Allò que dóna veritable glòria a Déu no és el nostre mal, sinó la nostra vida i plenitud. Qui estima Déu i se sap estimat per ell amb amor infinit aprèn a mirar-se, estimar-se i cuidar-se amb veritable amor. Quina força i dinamisme genera en nosaltres aquesta manera peculiar d’entendre’ns. Quantes pors i angoixes es dilueixen dins nostre. Que diferent és la vida quan la persona aprèn a dir: «Senyor, que es faci la vostra voluntat, perquè així es va forjant també el meu bé». Si aconseguíssim saber posar en pràctica aquestes dues obligacions que defineixen al bon cristià, a ben segur el nostre món, seria mol diferent del que en l’actualitat és malauradament.

D’altra banda, és llavors quan es comprèn en la seva veritable profunditat el segon manament: «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix». Qui estima Déu sap que no pot viure en una actitud d’indiferència, despreocupació o oblit dels altres. L’única postura humana davant de qualsevol persona que trobem a la vida és estimar-la. Estimar o ser respectuós i disposat a ajudar, són els signes que determinen si la nostra actitud és cristiana, o si complauen o no, al Déu i Pare nostra.

Això no vol dir que s’hagi de viure de la mateixa manera la intimitat amb la dona, la relació amb el client o la trobada fortuïta amb algú al carrer. El que se’ns demana és actuar, en cada cas, cercant positivament el bé que volem per a nosaltres mateixos. En uns temps en què sembla qüestionar-se tot, és bo recordar que hi ha alguna cosa inqüestionable: l’home és humà quan sap viure estimant Déu i el proïsme. És important, gravar en el nostre subconscient, que podem ser humans, si veritablement estimem a Déu.

COMENTARIS
Per: Jaume Rocabert

Una nova homilia, aquesta pel proper diumenge 25 de octubre, en el que el Pagola, com sortosament ens té acostumats, ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quins són els únics manaments que veritablement determinen, al intentar aplicar-los en tot moment i també en aquelles circumstàncies, diguem-ne més crucials, que determinen si la nostra humanitat i el nostre cristianisme és o no és veritablement, el que ens demana Déu i Pare de tots i cadascun dels homes i dones, com també dels nens i nenes de qualsevol país del món. Actualment hi ha una circumstància que provoca a molta gent i a molts partits polítics, una declarada animadversió contra els immigrants, una animadversió creixen, la qual provoca la paradoxa, que s’accepti els turistes i no s’accepti els que, malauradament emigren del seu país, forçat per la fam, per la seva condició precària, per l’explotació laboral que tenen aquells que han aconseguit treball, doncs el que els paguen, no els permet una vida mínimament digne. Aquest i no un altre, és el motiu del perquè es veuen forçats a emigrar dels seus països.

REFLEXIONS MATINALS

Pensem que pensem, però segons Carl Rogers: «Creiem que pensem, però quasi mai ho fem amb el màxim enteniment i empatia.»

L’individualisme i la superficialitat ens ha convençut, que davant dels problemes complexos de la vida, optem pel: «Qui dia passa, any empeny.» o entrem en depressió, creient que no hi ha solució i ens plantegem l’opció de desaparèixer. Molta més gent de la que sabem se suïcida.

Hem perdut, estem perdent, l’ús freqüent de la reflexió en el silenci, i el diàleg «dialogal». (Panikkar)

Això és una realitat que portem amagat a l’inconscient. En una salutació normal, al: Com anem? La resposta més habitual, inconscient i inconsistent, és: Anar fent» o el seu equivalent: anar tirant!.

Rogers deia estar «convençut de que si en alguna d’aquestes trobades, de forma freqüent, no es produeix un intercanvi profund i mutu de sentiments, no vivim com ésser humans.»

Hem perdut, o estem perdent, la necessitat de pensar, i l’entorn no ens ajuda.

Sense silenci hi pot haver progrés material, però el creixement humà, allò que ens fa persones, només avança per la ruta del silenci. Concentrar-se avui es pràcticament impossible. El mòbil sobre la taula és molt traïdor. L’abadessa del monestir de Sant Benet (Montserrat), Maria del Mar Albejar, ha dit que: «l’avantatge de viure en un convent, és que el propi convent ajuda al silenci». No obstant, qui sense viure en un convent «s’adona que li falta silenci per parar-se i pensar, ja ha fet un gran pas per introduir un canvi en la seva vida».

El «profeta del silenci del nostre temps», Pablo d’Ors, assegura que per medita: «Només cal aturar-se, callar, escoltar i mirar. I per a fer això tant elemental, hem hagut de crear un mètode».

Viure conscients del moment, és estar aquí i ara. Maria del Mar Albejar en diu: «Estar present en el present; connectar amb el flux diví que ens dona la intel·ligència; un altre nivell de saviesa.»

Tots anem amb massa pressa. Si de tant en tant no parem i ens reciclem, acabarem tots a la consulta del psicòleg o el psiquiatre.

Per a viure vius, necessitem pensar en profunditat, emocionar-nos amb el que passa al nostre entorn i rebre –i donar-- l’escalf d’una salutació afectuosa i sincera.

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

REFLEXIO

Els savis de la Càbala aprofundeixen en qüestions a les que la majoria de mortals no donem la més mínima importància. La majoria aspirem a tenir temps de lleure per a no fer res. Però els cabalistes consideren que: «Tenir temps desocupat és perillós.» Segons el cabalista, Mario Saban: «El cos té molta energia i si no la canalitzem bé, se’n pot anar cap al mal.» (cita de memòria) Perquè, com va escriure Paulo Coelho: «El bé i el mal tenen el mateix rostre. Toy depèn del moment en que es creuen, en el camí de l'ésser humà.»

En el pensament cabalista, el «mal» no és contempla com una força independent (en un sentit dual), sinó una energia desplaçada, estancada o mal canalitzada.

Tots vivim moments de llum i de foscor, de gran activitat i de desànim. El que importa és saber què decidim en cada moment.

La Càbala considera que el cos (biologia) i l’ànima (esperit), «reben la Llum divina (Or) per fer-la circular cap als altres, mitjançant accions de cooperació, creació i bondat.» Per això consideren que: «el mal absolut», metafísic, no existeix. «L’energia és neutra i dinàmica. Pot ser constructiva o destructiva.» (Saban)

Quan a aquesta energia no se li marca un objectiu de millora personal o dirigit als altres (l’energia no es destrueix, es transforma), entra en descontrol, sortint de l’eix natural i va per lliure.

Si una persona manté la seva energia vital o creativa de forma ociosa o només per la seva satisfacció pròpia (El Desig de Rebre només per a un mateix) i no l’utilitza de manera activa i conscient, aquesta energia «degota» cap al «Sitrà Aẖrà». És a dir, la inacció o l'egoisme alimenten, de manera involuntària, el caos i la negativitat en el món. (IA)

L’egoisme com la supèrbia són actituds assimilables de trencament amb els altres. Sant Agustí considerava que eren inflamació de l’ego, i «el que està inflat sembla gran però no està sa.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

 NOMÉS PERTANYEM A DÉU

Comentari a l’evangeli (Mateu 22,15-21) per José Antonio Pagola

Evangeli.

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d'això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s'havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre'm? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Comentari

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu, el que és de Déu». Aquestes paraules de Jesús han estat utilitzades amb freqüència per establir una frontera clara entre allò polític i allò religiós, i defensar així l’autonomia absoluta de l’Estat davant de qualsevol interpel·lació feta des de la fe.

Segons aquesta interpretació, Jesús hauria col·locat l’home, d’una banda, davant d’unes obligacions de caràcter cívico-polític i, de l’altra, davant d’una interpel·lació religiosa. Com si l’home hagués de respondre dels assumptes sociopolítics davant del poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu.

La intenció de Jesús no és aquesta. L’accent de les seves paraules és a la part final. Li han preguntat insidiosament pel problema dels tributs i Jesús resol ràpidament el problema. Si utilitzem moneda que pertany al Cèsar, s’hauran de sotmetre a les conseqüències que això implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia a la pregunta dels adversaris.

De manera inesperada introdueix Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al Cèsar, però els homes no han d’oblidar que porten en si mateixos la imatge de Déu i, per tant, només pertanyen a ell. Així ho afirmava la tradició bíblica. És aleshores quan podem copsar el pensament de Jesús. «Doneu al Cèsar el que li pertany, però no oblideu que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu».

Per a Jesús, el Cèsar i Déu no són dues autoritats de rang semblant que s’han de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol Cèsar, que no pot mai exigir allò que pertany a Déu.

En uns temps en què creix el poder de l’Estat i als ciutadans cada vegada és més difícil defensar la seva llibertat enmig d’una societat, on gairebé tot està dirigit i controlat, els creients no ens hem de deixar robar la nostra consciència i la nostra llibertat per cap poder.

Hem de complir amb honradesa els nostres deures ciutadans, però no ens hem de deixar modelar ni dirigir per cap poder que ens enfronti amb les exigències fonamentals del regne de Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per; Jaume Rocabert

 

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 18 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Només pertanyem a Déu”, es fonamenta amb els fragments (15-21) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 18 d’octubre, XXVIX durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposa reflexionar sobre la nostra única pertinença amb Déu.

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu, el que és de Déu». Aquestes paraules de Jesús han estat utilitzades amb freqüència per establir una frontera clara entre allò polític i allò religiós, i defensar així l’autonomia absoluta de l’Estat davant de qualsevol interpel·lació feta des de la fe. Segons aquesta interpretació, Jesús hauria col·locat l’home, d’una banda, davant d’unes obligacions de caràcter cívica-política i, de l’altra, davant d’una interpel·lació religiosa. Com si l’home hagués de respondre dels assumptes sociopolítics davant del poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu. Resta ben evident que els humans i, òbviament els cristians, només hem i haurem de respondre dels nostres actes davant Déu. 

La intenció de Jesús no és aquesta. L’accent de les seves paraules és a la part final. Li han preguntat insidiosament pel problema dels tributs i Jesús resol ràpidament el problema. Si utilitzem moneda que pertany al Cèsar, s’hauran de sotmetre a les conseqüències que això implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia a la pregunta dels adversaris. De manera inesperada introdueix Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al Cèsar, però els homes no han d’oblidar que porten en si mateixos la imatge de Déu i, per tant, només pertanyen a ell. Així ho afirmava la tradició bíblica. És aleshores quan podem copsar el pensament de Jesús. «Doneu al Cèsar el que li pertany, però no oblideu que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu». Si bé és cert que tenim unes obligacions vers el poder polític del nostre país, fonamentalment la pertinença que tenim els humans és, només vers Déu.

Per a Jesús, el Cèsar i Déu no són dues autoritats de rang semblant que s’han de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol Cèsar, que no pot mai exigir allò que pertany a Déu. En uns temps en què creix el poder de l’Estat i als ciutadans cada vegada és més difícil defensar la seva llibertat enmig d’una societat, on gairebé tot està dirigit i controlat, els creients no ens hem de deixar robar la nostra consciència i la nostra llibertat per cap poder.  Resta evident, que en els cas dels polítics dictadors (els Putin, els Trump...), imposen sotmetre o ho intenten. Amb Déu, no hi ha imposició, si pertinença... 

Hem de complir amb honradesa els nostres deures ciutadans, però no ens hem de deixar modelar ni dirigir per cap poder que ens enfronti amb les exigències fonamentals del regne de Déu. Sovint hi ha qui creu que poden exigir-nos i per això ho fan o ho intenten. Nosaltres només som fills de Déu i li devem el respecte que es mereix el nostre Pare celestial. 

  

COMENTARIS 

Una nova homilia, aquesta pel proper diumenge 18 de octubre, en el que el Pagola, com sortosament ens té acostumats, ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin és el desig i la voluntat de Déu, segon ens ho va expressant el seu fill Jesús per mitjà dels evangelis. En aquesta homilia ens recorda quina fou la resposta de Jesús davant dels qui pretenien confondre’l. Una resposta que ens cal recordar, molt especialment en els temps actuals, en els quals els membres dels poders polítics, però molt especialment si són de la dreta o de la extrema dreta, o directament els grans poders econòmics que de manera molt més opaca, són els que “mango neixen” les tecles reals dels poders econòmics. Uns i altres estant provocant que els interessos econòmics, fins i tots dels propietaris de molts o pocs pisos, deixin aparcats els escrúpols i no tinguin ni el més petit dels esmentats escrúpols, per provocar, amb el consentiment o beneplàcit d’una justícia escandalosament injusta o sense consciència social, que és decanta per provocar impunement, nombrosos desnonaments de llogaters amb pocs recursos, molts d’avançada edat, cosa que és una immoralitat que clama una autentica i veritable justícia social que eviti els esmentats desnonaments.

 

REFLEXIONS

Allò que es fa amb interès millora l’acció. Com va escriure Pablo Neruda: «Una mirada intensa pot penetrar fins els racons més amagats de l’ànima.»

Posar els cinc sentits en allò que fem , escolten, i diem, vol dir, centrar l’atenció en allò que estem fent en cada moment, intentant evitar que la ment ens porti a un altre lloc; a ser conscients que ens fem un bé a nosaltres i als altres.

Metafòricament, la frase convida a involucrar tota la La frase de Mello pretén fer-nos adonar que fer les coses per rutina, sense atenció, fa que perdin el sentit social a que estaven destinades. L’escriptora Simone Weil, deia: «L'atenció és la forma més pura de generositat.»

Les mares no paren de repetir als despistats de la casa: «Fixat amb el que fas!» Posar atenció amb el que fem o escoltem, és el que més ens costa incorporar a la nostra actitud, com a hàbit.

Sense entrenament no hi ha progrés atencional. rar a

Possiblement, sense adonar-nos-en, al cap del dia hem fet moltes (o algunes) coses només perquè socialment les havíem de fer. Però, sense posar-hi ganes, ni prestar-hi atenció.

El psicòleg nord-americà Daniel Gpleman, considera, que: «Sense una atenció selectiva. L’experiència esdevé un autèntic caos.»

La física quàntica ens ensenya que: «allà on posem l’atenció posem l’energia.» Fora bo rescatar aquell eslògan català del pujolisme: «La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 L INVITACIÓ DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l'aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l'un se n'anà al seu camp, l'altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s'indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se'l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s'omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s'adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

Comentari

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida.

Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 11 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “La invitació de Déu”, es fonamenta amb els fragments (1-14) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 11 d’octubre, XXVIII durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre l’exigent bondat de Déu. 

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.  Aquesta nota sobre les diverses versions és molt oportuna, doncs cal partir del fet que els evangelis, no només son escrits per humans, sinó que tots no eren iguals, ni ho som els que els llegim. 

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.  Aquesta interpretació del Pagola és, un cant a l’esperança i, al mateix temps, un allunyar-se de les versions tètriques anteriors, que afortunadament els teòlegs dels nostres dies ho estant exposant insistentment.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança. Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.  El més important, no és les reaccions dels convidats, sinó l’anunci que Jesús ens ofereix del que és el desig de Déu.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida. Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.  L’homilia, encertadament, proposa que l’Església generi espais que facilitin a tothom poder sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu que ens proclama Jesús, per mitjà de l’evangeli de Mateu.  

COMENTARIS 

La homilia del proper diumenge 11 de octubre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin és el desig i la voluntat de Déu, segon ens ho va expressar el seu fill Jesús, que totes i tots, també fills de Déu, que malgrat les nostres limitacions humanes, ens arribi amb nitidesa i claredat, quina és la seva voluntat, quan al final dels temps, del gènere humà, tots (sense excepció) puguem estar presents en la taula celestial per gaudir de la presencia de Déu Pare, fins a la fins dels temps. I això perquè, doncs perquè Déu, pare de tota la creació i, conseqüentment, pare de totes i tots nosaltres Un Pare que mai ha deixat d’estimar-nos, malgrat les nostres infidelitats i de les múltiples desviacions, que com ens indicà el seus fill Jesús en una de les seves paràboles, s’alegrà extraordinàriament quan el fill pròdig que el donava per perdut, tornà a casa!!!