dijous, 24 de novembre de 2022

REACCIONAR

Comentari de l’evangeli (Mt 24,37-44) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

37 »Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. 38 Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; 39 no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. 40 Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; 41 i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada. 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43 Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. 44 Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. (Mt 24,37-44.BCI)

Comentari.-

Els assaigs que conec sobre el moment actual insisteixen molt en les contradiccions de la societat contemporània, en la gravetat de la crisi sociocultural i econòmica i en el decadent caràcter d’aquests temps.

Sens dubte, també parlen de fragments de bondat i de bellesa, i de gestos de noblesa i generositat, però tot això sembla quedar com a amagat per la força del mal, el deteriorament de la vida i la injustícia. Al final tot són «profecies de desventures».

S’oblida, en general, una dada enormement esperançadora. Està creixent en la consciència de moltes persones un sentiment d’indignació davant de tanta injustícia, degradació i patiment. Són molts els homes i les dones que ja no es resignen a acceptar una societat tan poc humana. Del seu cor brolla un «no» ferm a tot allò inhumà.

Aquesta resistència al mal és comú a cristians i agnòstics. Com deia el teòleg holandès E. Schillebeeckx, es pot parlar dins de la societat moderna «d’un front comú, de creients i no creients, de cara a un món millor, d’aspecte més humà».

En el fons d’aquesta reacció hi ha una recerca de quelcom de diferent, un reducte d’esperança, un anhel d’alguna cosa que en aquesta societat no es veu acomplerta. És el sentiment que podríem ser més humans, més feliços i més bons en una societat més justa, encara que sempre limitada i precària.

En aquest context pren una actualitat particular la crida de Jesús: «Vetlleu». És una paraula que convida a despertar i a viure amb més lucidesa, sense deixar-se arrossegar i modelar passivament per tot allò que imposa aquesta societat.

Potser això és el primer. Reaccionar i mantenir desperta la resistència i la rebel·lia. Atrevir-se a ser diferents. No actuar com tothom. No identificar-se amb allò inhumà d’aquesta societat. Viure en contradicció amb tanta mediocritat i manca de seny. Iniciar la reacció.

Ens han d’animar dues conviccions. L’home no ha perdut la capacitat de ser més humà i d’organitzar una societat més digna. D’altra banda, l’Esperit de Déu continua actuant en la història i al cor de cada persona.

És possible canviar el rumb equivocat que porta aquesta societat. El que cal és que cada cop hi hagi més persones lúcides que s’atreveixin a introduir sensatesa enmig de tanta bogeria, sentit moral enmig de tant buit ètic, calor humana i solidaritat a l’interior de tant pragmatisme sense cor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert


L’homilia d’aquest diumenge del nou any litúrgic, ens parla del desencís d’una gran majoria de gent, creients o agnòstics, en front de la societat que ens toca viure i per les maneres injustes que el neocapitalisme ens està imposant, miserable responsable de la crisi sociocultural i econòmica i de la greu decadència que això comporta, sense que els diferents governs dels estats, marionetes de la globalitat (alguns d’ells desvergonyits col·laborador), tinguin la més mínima capacitat per revertir l’actual greu decadència social, econòmica i de valors ètics.

L’homilia, però, fa esment d’una dada esperançadora: Està creixent en la consciència de moltes persones un sentiment d’indignació davant de tanta injustícia, degradació i patiment. Són molts els homes i les dones que ja no es resignen a acceptar una societat tan poc humana. Del seu cor brolla un «no» ferm a tot allò inhumà. Aquesta resistència al mal és comú a cristians i agnòstics.

És el sentiment que podríem ser més humans, més feliços i més bons en una societat més justa, encara que sempre limitada i precària. En aquest context pren una actualitat particular la crida de Jesús: «Vetlleu». És una paraula que convida a despertar i a viure amb més lucidesa, sense deixar- se arrossegar i modelar passivament per tot allò que imposa aquesta societat.

També l’homilia, en un clam encoratjador, ens convida a Reaccionar i mantenir desperta la resistència i la rebel·lia, per tal de No identificar-se amb allò inhumà d’aquesta societat. Viure en contradicció amb tanta mediocritat i manca de seny.

En aquest objectiu ens ha d’estimular dues conviccions: L’home no ha perdut la capacitat de ser

més humà i d’organitzar una societat més digna. D’altra banda, l’Esperit de Déu continua actuant

en la història i al cor de cada persona.

Finalment l’homilia conclou el diagnòstic reclamant que: Cada cop hi hagi més persones lúcides que

s’atreveixin a introduir sensatesa enmig de tanta bogeria, sentit moral enmig de tant buit ètic, calor

humana i solidaritat a l’interior de tant pragmatisme sense cor.




...

dijous, 17 de novembre de 2022

MÀRTIR FIDEL

Comentari de l’evangeli (Lc 23,35-43) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

35 El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient:

--Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!

36 També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre 37 i deien:

--Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!

38 Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.»

39 Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient:

--¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!

40 Però l'altre, renyant-lo, li respongué:

--¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41 I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.

42 I deia:

--Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne.

43 Jesús li digué:

--T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.(Lc 23,35-43)

 Comentari.-

Els cristians hem atribuït al Crucificat diversos noms: «redemptor», «salvador», «rei», «alliberador». Podem acostar-nos a ell agraïts: ell ens ha rescatat de la perdició. Podem contemplar-lo commoguts: ningú no ens ha estimat així. Podem abraçar-nos a ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes.

Entre els primers cristians se l’anomenava també «màrtir», és a dir «testimoni». Un escrit que porta per nom Apocalipsi, redactat cap a l’any 95, veu en el Crucificat el «màrtir fidel», «testimoni fidel». Des de la creu, Jesús se’ns presenta com a testimoni fidel de l’amor de Déu i també d’una existència identificada amb els últims. No hem d’oblidar-ho.

Es va identificar tant amb les víctimes innocents que va acabar com elles. La seva paraula molestava. Havia anat massa lluny parlant de Déu i la seva justícia. Ni l’Imperi ni el temple ho podien consentir. Calia eliminar-lo. Potser, abans que Pau comencés a elaborar la seva teologia de la creu, entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció: «Ha mort per nosaltres», «per defensar-nos fins a la fi», «per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims».

Mirant el Crucificat hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes que, al llarg de la història, han patit, pateixen i patiran oblidades per gairebé tothom. Seria una burla besar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.

El crucifix està desapareixent de les nostres llars i institucions, però els crucificats encara hi són. Els podem veure cada dia a qualsevol telenotícies. Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en un petit crucifix, sinó en les víctimes innocents de la fam i de les guerres, en les dones assassinades per les seves parelles, en els que s’ofeguen en enfonsar-se les seves pasteres.

Confessar el Crucificat no és només fer grans professions de fe. La millor manera d’acceptar-lo com a Senyor i Redemptor és imitar-lo vivint identificats amb els qui pateixen injustament.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

És cert el comentari de l’homilia quan esmenta que el crucifix està desapareixent de les nostres llars i institucions, però remarca que els crucificats encara hi són. No cal dir que és més important preocupar-nos pels crucificats que mantenir el crucifix a les capçaleres del llit. Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en un petit crucifix, sinó en les víctimes innocents de la fam i de les guerres, en les dones assassinades per les seves parelles, en els que s’ofeguen en enfonsar-se les seves pasteres.

En qualsevol cas, però, podem agrair al Crucificat per agrair que ell ens ha rescatat de la perdició.

Podem contemplar-lo commoguts: ningú no ens ha estimat així. Podem abraçar-nos a ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes. Ell és el «màrtir fidel», «testimoni fidel». Des de la creu, Jesús se’ns presenta com a testimoni fidel de l’amor de Déu i també d’una existència identificada amb els últims. No hem d’oblidar-ho.

El crucificaren perquè molestava a les autoritats religioses, com també a les del poder ocupant. La seva paraula molestava. Havia anat massa lluny parlant de Déu i la seva justícia. Ni l’Imperi ni el temple ho podien consentir. Calia eliminar-lo. Potser, abans que Pau comencés a elaborar la seva teologia de la creu, entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció: «Ha mort per nosaltres», «per defensar-nos fins a la fi», «per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims» Quan trobem a faltar paraules que molestin a les autoritats dels nostres dies, paraules com les de Pere Casaldàliga, d’Oscar Romero, o com la de l’Arquebisbe emèrit de Tànger Santiago Agrelo Martínez.

Mirant el Crucificat hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes que, al llarg de la història, han patit, pateixen i patiran oblidades per gairebé tothom.

Seria una burla besar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.

L’homilia conclou amb una frase que ens hauria d’interpel·lar a totes i tots: La millor manera d’acceptar-lo com a Senyor i Redemptor és imitar-lo vivint identificats amb els qui pateixen injustament.

 - Beneït el qui ve en nom del Senyor. 

 - Beneït el Regne del nostre pare David que està a punt d'arribar.

Una homilia on resta evident les grans desigualtats econòmiques i socials del món terrenal i els milers de crucificats que aquestes desigualtats generen cada dia a tot arreu, però molt més acceptuada-ment en el tercer món. 

dijous, 10 de novembre de 2022

SENSE PERDRE LA PACIÈNCIA

 Comentari de l’evangeli (Lc 21,5-18) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué:

--De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.

Començament de les calamitats

Llavors li preguntaren:

--Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?

Ell digué:

--Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.

10 Després els va dir:

--Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; 11 hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

12 »Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. 13 Serà una ocasió de donar testimoni. 14 Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: 15 jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. 16 Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. 17 Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18 Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. (Lc 21,5-18.BCI)

 

Comentari.-

Lluc recull les paraules de Jesús sobre les persecucions i la tribulació futures subratllant de manera especial la necessitat d’enfrontar-se a la crisi amb paciència. El terme emprat per l’evangelista vol dir enteresa, resistència, perseverança, capacitat de mantenir-se ferm davant les dificultats, paciència activa.

Amb prou feines es parla de la paciència en els nostres dies, i no obstant això poques vegades haurà estat tan necessària com en aquests moments de greu crisi generalitzada, incertesa i frustració.

Són molts els qui viuen avui a la intempèrie i, no podent trobar recer en res que els ofereixi sentit, seguretat i esperança, cauen en el desànim, la crispació o la depressió.

La paciència de la que es parla a l’evangeli no és una virtut pròpia d’homes forts i valents. És més aviat l’actitud serena de qui creu en un Déu pacient i fort que encoratja i condueix la història, de vegades tan incomprensible per a nosaltres, amb tendresa i amor compassiu.

La persona animada per aquesta paciència no es deixa pertorbar per les tribulacions i crisis dels temps. Manté l’ànim serè i confiat. El seu secret és la paciència fidel de Déu, que, malgrat tanta injustícia absurda i tanta contradicció, continua la seva obra fins a complir les seves promeses.

A l’impacient, l’espera se li fa llarga. Per això es crispa i es torna intolerant. Encara que sembla ferm i fort, en realitat és feble i sense arrels. S’agita molt, però construeix poc; critica constantment, però sembra poc; condemna, però no allibera. L’impacient pot acabar en el desànim, el cansament o la resignació amarga. Ja no espera res. No infon esperança mai.

La persona pacient, per contra, no s’irrita ni es deixa deprimir per la tristesa. Contempla la vida amb respecte i fins i tot amb simpatia. Deixa ser als altres, no anticipa el judici de Déu, no pretén imposar la seva pròpia justícia.

No per això cau en l’apatia, l’escepticisme o el desistiment. La persona pacient lluita i combat dia rere dia, precisament perquè viu animada per l’esperança. «Si lluitem i treballem, és perquè tenim posada l’esperança en el Déu viu» (1 Timoteu 4,10).

La paciència del creient s’arrela en el Déu «amic de la vida». Tot i les injustícies que trobem en el nostre camí i dels cops que dóna la vida, tot i tant patiment absurd o inútil, Déu continua la seva obra. En ell posem els creients la nostra esperança.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

dijous, 3 de novembre de 2022

ÉS RIDÍCUL ESPERAR EN DÉU?

 Comentari de l’evangeli (Lc 20,27-38) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

27 Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:

28 --Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30 També el segon 31 i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32 Finalment va morir també la dona. 33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?

34 Jesús els respongué:

--Els qui viuen en aquest món es casen, 35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.

37 »I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38 Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen. (Lc 20,27-38,BCI)

 Comentari.-

Els saduceus no gaudien de popularitat entre la gent dels llogarets. Era un sector compost per famílies riques pertanyents a l’elit de Jerusalem, de tendència conservadora, tant en la seva manera de viure la religió com en la seva política de cercar una entesa amb el poder de Roma. No en sabem gaire més.

El que podem dir és que «negaven la resurrecció». La consideraven una «novetat» pròpia de gent ingènua. No els preocupava la vida més enllà de la mort. A ells ja els anava bé en aquesta vida. Per a què preocupar-se de més?

Un dia s’acosten a Jesús per ridiculitzar la fe en la resurrecció. Li presenten un cas absolutament irreal, fruit de la seva fantasia. Li parlen de set germans que s’han anat casant successivament amb la mateixa dona, per assegurar la continuïtat del nom, l’honor i l’herència a la branca masculina d’aquelles poderoses famílies saducees de Jerusalem. És l’única cosa que entenen.

Jesús critica la seva visió de la resurrecció: és ridícul pensar que la vida definitiva amb Déu hagi de consistir en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida, i en concret d’aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els homes rics.

La fe de Jesús en l’altra vida no consisteix en una cosa tan irrisòria: «El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius». Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li vagin morint els seus fills; Déu no viu per tota l’eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida al costat de Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d’aquest món.

Quan es viu de manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els qui viuen patint, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.

Quan es comparteix una mica el patiment de les majories pobres, les coses canvien: què dir dels que moren sense haver conegut el pa, la salut o l’amor?, què dir de tantes vides malmeses o sacrificades injustament? És ridícul alimentar l’esperança en Déu?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


En el passatge evangèlic es parla de la nostre resurrecció i l’homilia de manera molt didàctica descriu en que consistirà la nostra vida post-terrenal. Jesús critica la seva visió de la resurrecció: és ridícul pensar que la vida definitiva amb Déu hagi de consistir en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida, i en concret d’aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els homes rics.

Un cop aclarit aquesta gran incògnita que, per cert, moltíssims ni tan sol contemplen, l’homilia ens descriu l’aclariment que Jesús en fa de la vida espiritual: La fe en l’altra vida no consisteix en una cosa tan irrisòria: «El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius». Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li vagin morint els seus fills; Déu no viu per tota l’eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida al costat de Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d’aquest món. Quan es viu de manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els qui viuen patint, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.

Resta evident que la vida després de la mort terrenal, no té res a veure en la que ara vivim, uns amb desproporcionades riqueses, mentre una gran majoria viuen en la misèria absoluta, la qual cosa descriu que l’omnipresent globalització, o el que és el mateix, els grans poders econòmics mundials, no han fet altre cosa que sotmetre cada cop més a les classes populars a la més ignominiosa misèria. La homilia en front d’aquest injust desequilibri, conclou amb una frase que ens hauria de fer-nos pensar perquè és a totes i a tots que ens interpel·la: Quan es comparteix una mica el patiment de les majories pobres, les coses canvien: què dir dels que moren sense haver conegut el pa, la salut o l’amor?, què dir de tantes vides malmeses o sacrificades injustament?

Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me'n, Senyor.

Una homilia on resten evidents les grans desigualtats econòmiques i socials del món terrenal i que, com no potser d’una altre manera, en la vida després de la mort terrenal, per més que alguns vulguin creure, si és que creuen en alguna cosa, que seguiran gaudint dels seus privilegis conquerits mitjançant la més cruel explotació dels seus treballadors, d’això res de res.

dijous, 27 d’octubre de 2022

JESÚS ESTIMA ELS RICS

 

Comentari de l’evangeli (Lc 19,1-10) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:

--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.

Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:

--Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!

Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:

--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.

Jesús li digué:

--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. 10 El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut. (Lc 19,1-10.BCI)

 Comentari.-

La trobada de Jesús amb el ric Zaqueu és un relat conegut. L’escena ha estat molt treballada per Lluc, preocupat potser per la dificultat que trobaven algunes famílies riques per a integrar-se a les primeres comunitats cristianes.

Zaqueu és un ric ben conegut a Jericó. «Petit d’estatura», però poderós «cap dels recaptadors» que controlen el pas de mercaderies en una important cruïlla de camins. No és un home estimat. La gent el considera «pecador», exclòs de l’Aliança. Viu explotant els altres. «No és fill d’Abraham».

No obstant això, aquest home vol veure «qui és Jesús». Ha sentit parlar d’ell, però no el coneix. No li importa fer el ridícul actuant de manera poc d’acord amb la seva dignitat: com un nen, «corre» per passar davant de tothom i «s’enfila dalt d’una figuera». Només cerca «veure» Jesús. Probablement ni ell mateix sap que està buscant pau, veritat, un sentit més digne per a la seva vida.

Quan Jesús arriba en aquell indret, «alça els ulls» i veu Zaqueu. El relat suggereix un intercanvi de mirades entre el profeta defensor dels pobres i aquell ric explotador. Jesús el crida pel seu nom: «Zaqueu, baixa de pressa». No cal perdre més temps. «Avui m’haig d’hostatjar a casa teva i estar amb tu». Jesús vol entrar en el món d’aquest ric.

Zaqueu li obre la porta de casa seva amb alegria. El deixa entrar al seu món de diners i de poder, mentre a Jericó tots critiquen Jesús per haver entrat «a casa d’un pecador».

En contacte amb Jesús, Zaqueu canvia. Comença a pensar en els «pobres»: compartirà amb ells els seus béns. Es recorda dels qui són víctimes dels seus negocis: els tornarà amb escreix el que els ha robat. Deixa que Jesús introdueixi en la seva vida veritat, justícia i compassió. Zaqueu se sent un altre. Amb Jesús tot és possible.

Jesús s’alegra perquè la «salvació» ha arribat també a aquesta casa poderosa i rica. A això ha vingut ell: «a cercar i salvar allò que està perdut». Jesús és sincer: la vida dels qui són esclaus dels diners són vides perdudes, vides sense veritat, sense justícia i sense compassió cap els qui pateixen. Però Jesús estima els rics. No vol que cap faci malbé la seva vida. Qualsevol ric que el deixi entrar al seu món experimentarà la seva força salvadora.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

L’homilia vol deixar clar que malgrat pugui semblar una contradicció que fins i tot els seus deixebles no entengueren, Jesús estima a tothom als pobres i també als rics, malgrat que aquests darrers ho tinguin molt més difícil, donada la seva servitud pels diners i pel poder que aquests els proporciona. En qualsevol cas, per aquells que es volen apropar a Jesús, no ten cap problema si el seu apropament és sincer i en voluntat d’acceptar allò que Jesús ens demana a tothom, Zaqueu: Ha sentit parlar d’ell, però no el coneix. No li importa fer el ridícul actuant de manera poc d’acord amb la seva dignitat: com un nen, «corre» per passar davant de tothom i «s’enfila dalt d’una figuera». Només cerca «veure» Jesús. Probablement ni ell mateix sap que està buscant pau, veritat, un sentit més digne per a la seva vida.

Així Jesús, en veure l’interès de Zaqueu li diu: «Zaqueu, baixa de pressa». No cal perdre més temps. «Avui m’haig d’hostatjar a casa teva i estar amb tu». Jesús vol entrar en el món d’aquest ric.

L’evangeli de Lluc i l’homilia, ens destaquen que quan qualsevol que vulgui apropar-se a Jesús, sempre tindrà els seus braços estesos per acollir-lo: En contacte amb Jesús, Zaqueu canvia.

Comença a pensar en els «pobres»: compartirà amb ells els seus béns. Es recorda dels qui són víctimes dels seus negocis: els tornarà amb escreix el que els ha robat. Deixa que Jesús introdueixi en la seva vida veritat, justícia i compassió. Zaqueu se sent un altre. Amb Jesús tot és possible.

L’homilia, posa l’èmfasi amb el goig que exterioritza Jesús i que també ens hauria de produir a tots nosaltres, si en qualsevol moment ens assabentem que alguns dels magnats dels nostres dies, aferrats als diner i al poder, la seva consciència els força a fer un gir copernicà: Jesús s’alegra  perquè la «salvació» ha arribat també a aquesta casa poderosa i rica. A això ha vingut ell: «a cercar i salvar allò que està perdut». Jesús és sincer: la vida dels qui són esclaus dels diners són vides perdudes, vides sense veritat, sense justícia i sense compassió cap els qui pateixen.

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic;tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Una homilia on resta evident l’estimació que Jesús sents per tots i cada un dels humans i s’alegra com aquell pare de la paràbola, al veure que els seu fill torna a casa i sense retreure-li la mala vida que havia portat, l’abraça i fa una gran festa. Així és Déu i així és Jesús, que per damunt de les nostres limitacions i a voltes de la nostra vida de hipotètiques disbauxes o d’explotadors dels més pobres, ens estima en tot moment tot esperant la nostra conversió o canvi de manera de fer.


 

dijous, 20 d’octubre de 2022

DESCONCERTANT

Comentari de l’evangeli (Lc 18,9-14) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:

10 --Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.

11 »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12 Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."

13 »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."

14 »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.(Lc 18,9-14.BCI) 

Comentari.-

Fou una de les paràboles més desconcertants de Jesús. Un piadós fariseu i un recaptador d’impostos pugen al temple a pregar. Com reaccionarà Déu davant dues persones de vida moral i religiosa tan diferent i oposada?

El fariseu prega dempeus, segur i sense cap temença. La seva consciència no l’acusa de res. No és hipòcrita. El que diu és veritat. Compleix fidelment la Llei, i fins i tot la sobrepassa. No s’atribueix cap mèrit, sinó que tot ho agraeix a Déu: «Déu meu, et dono gràcies». Si aquest home no és sant, qui ho serà? Segur que pot comptar amb la benedicció de Déu.

El recaptador, per contra, es retira a un racó. No se sent còmode en aquell lloc sant. No és el seu lloc. Ni tan sols s’atreveix a aixecar els seus ulls de terra. Es colpeja el pit i reconeix el seu pecat. No promet res. No pot deixar la seva feina ni tornar el que ha robat. No pot canviar de vida. Només li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador». Ningú voldria estar al seu lloc. Déu no pot aprovar la seva conducta.

Tot d’una, Jesús conclou la seva paràbola amb una afirmació desconcertant: «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre». Als oients se’ls trenquen tots els esquemes. Com pot dir que Déu no reconeix el piadós i, per contra, concedeix la seva gràcia al pecador? ¿No està Jesús jugant amb foc? Serà veritat que, a la fi, el que compta no és la vida religiosa que hom porta, sinó la misericòrdia insondable de Déu?

Si és veritat el que diu Jesús, davant Déu no hi ha seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Tots hem de recórrer a la seva misericòrdia. Quan hom se sent bé amb si mateix, apel·la a la seva pròpia vida i no sent necessitat de res més. Quan hom es veu acusat per la seva consciència i sense capacitat per canviar, només sent necessitat d’acollir-se a la compassió de Déu, i només a la seva compassió.

Hi ha alguna cosa fascinant en Jesús. És tan desconcertant la seva fe en la misericòrdia de Déu que no és fàcil creure en ell. Probablement els qui millor el poden entendre són els qui no tenen forces per sortir de la seva vida immoral.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’evangeli d’aquest diumenge ens proposa una nova paràbola, que –al meu entendre- l’homilia ens ajuda entendre millor el perquè de la pregaria del fariseu i la del publicà: El fariseu prega dempeus, segur i sense cap temença. La seva consciència no l’acusa de res. No és hipòcrita. El que diu és veritat. Compleix fidelment la Llei, i fins i tot la sobrepassa. No s’atribueix cap mèrit, sinó que tot ho agraeix a Déu: «Déu meu, et dono gràcies». Si aquest home no és sant, qui ho serà? Segur que pot comptar amb la benedicció de Déu. La del publicà és la d’una persona que es troba des ubicat davant Déu: Es colpeja el pit i reconeix el seu pecat. No promet res. No pot deixar la seva feina ni tornar el que ha robat. No pot canviar de vida. Només li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador».

Jesús conclou la paràbola amb una afirmació que els deixà desconcertats i que avui, per a molts també ho és: «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre». A aquells oients, però també per a nosaltres les seves paraules són força xocants, ens trenquen tots els esquemes i tot el què la religió ens havia ensenyat. L’homilia, però, ens front de la perplexitat que ens ocasiona la resposta de Jesús, ens qüestiona amb dues preguntes: ¿No està Jesús jugant amb foc?

Serà veritat que, a la fi, el que compta no és la vida religiosa que hom porta, sinó la misericòrdia insondable de Déu?

La homilia, en front de la perplexitat de les paraules de Jesús, que desmitifica aquella creença que seguint fil per randa les orientacions donades per la religió, en tindríem prou per assolir la salvació, conclou la seva exposició així: Si és veritat el que diu Jesús, davant Déu no hi ha seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Cosa que vol dir que tots hem de recórrer a la seva misericòrdia i afirma dues conclusions: A) Quan hom se sent bé amb si mateix, apel·la a la seva pròpia vida i no sent necessitat de res més. B) Quan hom es veu acusat per la seva consciència i sense capacitat per canviar, només sent necessitat d’acollir-se a la compassió de Déu, i només a la seva compassió. L’homilia ens diu que hi ha quelcom fascinant en Jesús: És tan desconcertant la seva fe en la misericòrdia de Déu que no és fàcil creure en ell. Probablement els qui millor el poden entendre són els qui no tenen forces per sortir de la seva vida immoral.

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Una homilia amb unes conclusions en relació a la paràbola del fariseu i del publicà, que veritablement no són fàcils d’entendre des de la formació religiosa que tots hem rebut, però el que és cert

És que per ser un bon cristià i conseqüentment un seguidor de Jesús, la primera cosa que hem d’aprendre és a ser molt humils i per tant a no creure mai que amb les nostre pregaries i devocions i amb el compliment del manament, ja tenim la salvació garantida. Ens cal per tant, tenir present que el què ens cal és l’actitud i humilitat del publicà

 

 

dijous, 13 d’octubre de 2022

DÉU NO ÉS IMPARCIAL

 Comentari de l’evangeli (Lc 18,1-8) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir:

--En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia:

»--Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet.

»Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: "Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més."

I el Senyor va afegir:

--Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra? (Lc 18,1-8.BCI)

 Comentari.-

La paràbola de Jesús reflecteix una situació força habitual a la Galilea del seu temps. Un jutge corrupte menysprea arrogant una pobra vídua que demana justícia. El cas de la dona sembla desesperat, ja que no té cap home que la defensi. Ella, però, lluny de resignar-se, segueix reclamant els seus drets. Només a la fi, molest per tanta insistència, el jutge acaba per escoltar-la.

Lluc presenta el relat com una exhortació a pregar sense «desanimar-se», però la paràbola conté un missatge previ, molt estimat per Jesús. Aquest jutge és l’«antimetàfora» de Déu, la justícia consisteix precisament en escoltar els pobres més vulnerables.

El símbol de la justícia en el món grecoromà era una dona que, amb els ulls embenats, imparteix un veredicte suposadament «imparcial». Segons Jesús, Déu no és aquest tipus de jutge imparcial. No té els ulls embenats. Coneix molt bé les injustícies que es cometen amb els febles i la seva misericòrdia el fa inclinar-se a favor d’ells.

Aquesta «parcialitat» de la justícia de Déu cap als febles és un escàndol per a les nostres oïdes burgeses, però convé recordar-la, ja que en la societat moderna funciona una altra «parcialitat» de signe contrari: la justícia afavoreix més el poderós que el feble. Com pot ser que Déu no estigui de part d’aquells que no poden defensar-se?

Ens creiem progressistes defensant teòricament que «tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets», però tots sabem que és fals. Per gaudir de drets reals i efectius és més important néixer en un país poderós i ric que ser persona en un país pobre.

Les democràcies modernes es preocupen dels pobres, però el centre de la seva atenció no és l’indefens, sinó el ciutadà en general. A l’Església es fan esforços per alleujar la sort dels indigents, però el centre de les nostres preocupacions no és el patiment dels últims, sinó la vida moral i religiosa dels cristians. És bo que Jesús ens recordi que són els éssers més desvalguts els qui ocupen el cor de Déu.

Mai veureu el seu nom als diaris. Ningú els cedeix el pas enlloc. No tenen títols ni comptes corrents envejables, però són grans. No posseeixen moltes riqueses, però tenen alguna cosa que no es pot comprar amb diners: bondat, capacitat d’acolliment, tendresa i compassió cap al necessitat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat