EL PERILL D’OFEGAR LA VEU DELS PROFETES
Comentari a l’evangeli (Mt 21,33-43) per José Antonio Pagola

Evangeli.

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d'una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n'anà del país. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure'l, es digueren: Aquest és l'hereu: matem-lo i ens quedarem l'heretat. I l'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema». Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar».

Comentari

Quan l'any 70 les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d’aquest fet tràgic. Israel, aquell poble tan estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els seus dirigents religiosos han anat matant els profetes enviats per ell; han crucificat, finalment, el seu propi Fill. Ara Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per l’Església cristiana.

Els primers cristians llegien d’aquesta manera la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als summes sacerdots d’Israel. Els pagesos encarregats de cuidar la «vinya del Senyor» van matant un darrere l’altre els criats que ell els envia per recollir els fruits. Finalment maten també el fill del propietari, amb la intenció de suprimir l’hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer res més que fer-los morir i lliurar la seva vinya a altres pagesos més fidels.

Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per alimentar l’orgull de l’Església, nou Israel, davant del poble jueu, derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: pot passar a l’Església cristiana el mateix que li va passar a l’antic Israel? Pot defraudar les expectatives de Déu? I si l’Església no produeix els fruits que ell espera, quins camins seguirà Déu per dur a terme els seus plans de salvació?

El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el temple; se celebrava escrupolosament el culte; es predicava la Llei; es defensaven les institucions. No semblava necessari res més de nou. N’hi havia prou de conservar-ho tot en ordre. És el més perillós que pot succeir a una religió: que s’ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.

És també el nostre perill. Pensar que la fidelitat de l´Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir Crist en propietat. Però Déu no és propietat de ningú. La seva vinya només li pertany a ell. I si l’Església no produeix els fruits que espera, Déu continuarà obrint nous camins de salvació.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragula

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 4 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “El perill d’ofegar les veus dels profetes ”, es fonamenta amb els fragments (33-43) del capítol 21 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 4 d’octubre, XXVII durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre la exigent bondat de Déu. 

Quan l’any 70 les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d’aquest fet tràgic. Israel, aquell poble tan estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els seus dirigents religiosos han anat matant els profetes enviats per ell; han crucificat, finalment, el seu propi Fill. Ara Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per l’Església cristiana, (romana?) .  La pregunta que en tot moment cal que ens fem, és si l’actual Església Cristiana i els seus fidels estem actuant segons la voluntat bondadosa de Déu?

Els primers cristians llegien d’aquesta manera la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als summes sacerdots d’Israel. Els pagesos encarregats de cuidar la «vinya del Senyor» van matant un darrere l’altre els criats que ell els envia per recollir els fruits. Finalment maten també el fill del propietari, amb la intenció de suprimir l’hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer res més que fer-los morir i lliurar la seva vinya a altres pagesos més fidels.  Aquesta pacient actitud divina, no és fruit d’una reacció impulsiva, sinó tot al contrari. En qualsevol cas, ens hauríem de preguntar si el nostre cristianisme és prou correcte o les limitacions humanes existents, són preocupants?

Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per alimentar l’orgull de l’Església, nou Israel, davant del poble jueu, derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: pot passar a l’Església cristiana el mateix que li va passar a l’antic Israel? Pot defraudar les expectatives de Déu? I si l’Església no produeix els fruits que ell espera, quins camins seguirà Déu per dur a terme els seus plans de salvació?  Penso que les limitacions son evidents, si son preocupants o no és una qüestió que potser hi hauria d’haver alguna manera de poder-se qüestionar de manera oberta per a tothom que se sent cristià.

El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el temple; se celebrava escrupolosament el culte; es predicava la Llei; es defensaven les institucions. No semblava necessari res més de nou. N’hi havia prou de conservar-ho tot en ordre. És el més perillós que pot succeir a una religió: que s’ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.  Es evident que el nostre cristianisme, tant a nivell personal com institucional, té llacunes i mancances que hauríem de voler millorar.  

És també el nostre perill. Pensar que la fidelitat de l´Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir Crist en propietat. Però Déu no és propietat de ningú. La seva vinya només li pertany a ell. I si l’Església no produeix els fruits que espera, Déu continuarà obrint nous camins de salvació.  El greu pecat que tots plegats cometem és el de no tenir una autèntica auto-exigència que ens condueixi a ser molt més fidels al missatge que Jesús ens va transmetre. Que podríem fer per aconseguir-ho?

COMENTARIS 

La homilia del proper diumenge 4 de octubre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quines són les limitacions que la institució eclesial, la jerarquia i els cristians en general, expressem en tot moment. Avui més de dos mil anys del missatge que Jesús ens va voler deixar, fins i tot amb la seva donació de la seva vida con a testimoniatge diàfan del seu missatge i de quina hauria de ser la nostre resposta, la nostra manera d’actuar i el testimoniatge que caldria que donéssim, resulta que encara cal insistir-hi, doncs ni els que pretenem ser seguidor del missatge que ens va deixar el fill de Déu, la nostra actitud segueix sent titubejant i mancada de la voluntat i decisió necessària per cristians autèntics.  

 

PER A JESÚS, ELS ÚLTIMS SÓN ELS PRIMERS
Comentari a l’evangeli (Mt 21,28-32) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer: "Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui". Ell respongué: "No hi vull anar". Però després se'n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: "Hi vaig de seguida, pare". Però no hi anà. Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia?». Li responen: «El primer».

Jesús els diu: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les prostitutes us passen al davant cap al Regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d'ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l'heu cregut, mentre que els publicans i les prostitutes sí que l'han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure'l».

Comentari.-
Jesús va conèixer una societat dividida per barreres de separació i travessada per complexes discriminacions. Hi trobem jueus que poden entrar al temple i pagans exclosos del culte; persones «pures» amb qui es pot tractar i persones «impures» que cal evitar; «proïsmes» als quals s’ha d’estimar i «no proïsmes» als que es pot abandonar; homes «pietosos» observants de la llei i «gent maleïda» que ni coneixen ni compleixen allò prescrit; persones «sanes» beneïdes per Déu i «malalts» maleïts que no tenen accés al temple; persones «justes» i homes i dones «pecadors.»

L’actuació de Jesús en aquesta societat és tan sorprenent que encara avui ens resistim a acceptar-la. No adopta la postura dels grups fariseus, que eviten tot contacte amb impurs i pecadors. No segueix l’actitud elitista de Qumran, on es redacten llistes precises dels que queden exclosos de la comunitat.

Jesús s’acosta precisament als més discriminats. S’asseu a menjar amb publicans. Es deixa besar els peus per una pecadora. Toca amb la mà els leprosos. Procura salvar «el que està perdut.» La gent li diu «amic de pecadors.» Amb insistència provocativa va repetint que «els darrers seran els primers», i que els publicans i les prostitutes van per davant dels escribes i sacerdots en el camí del regne de Déu.

Qui sospita avui realment que els alcohòlics, rodamóns, captaires i tots els que formen la deixalla de la societat poden ser davant Déu els primers? Qui s’atreveix a pensar que les prostitutes, els heroïnòmans o els afectats per la sida poden precedir no pocs eclesiàstics de vida irreprotxable?

Tanmateix, encara que ja gairebé ningú no us ho digui, vosaltres, els indesitjables i anatematitzats, heu de saber que el Déu revelat en Jesucrist segueix sent realment el vostre amic. Vosaltres podeu «entendre» i acollir el perdó de Déu millor que molts cristians que no senten necessitat de penedir-se de res.

Quan nosaltres us evitem, Déu se us acosta. Quan nosaltres us humiliem, ell us defensa. Quan us menyspreem, us acull. En el més fosc de la vostra nit no esteu sols. En el més profund de la vostra humiliació no esteu abandonats. No hi ha lloc per a vosaltres a la nostra societat ni al nostre cor. Per això precisament teniu un lloc privilegiat al cor de Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 27 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Per a Jesús, els últims són els primers”, es fonamenta amb els fragments (28-32) del capítol 21 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 27 de setembre, XXVI durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre la bondat de Déu.

Jesús va conèixer una societat dividida per barreres de separació i travessada per complexes discriminacions. Hi trobem jueus que poden entrar al temple i pagans exclosos del culte; persones «pures» amb qui es pot tractar i persones «impures» que cal evitar; «proïsmes» als quals s’ha d’estimar i «no proïsmes» als que es pot abandonar; homes «pietosos» observants de la llei i «gent maleïda» que ni coneixen ni compleixen allò prescrit; persones «sanes» beneïdes per Déu i «malalts» maleïts que no tenen accés al temple; persones «justes» i homes i dones «pecadors.» L’actuació de Jesús en aquesta societat és tan sorprenent que encara avui ens resistim a acceptar-la. No adopta la postura dels grups fariseus, que eviten tot contacte amb impurs i pecadors. No segueix l’actitud elitista de Qumran, on es redacten llistes precises dels que queden exclosos de la comunitat. Quan s’analitza aquesta homilia basada en l’evangeli de Mateu, hem ve a la memòria que en el catecisme, hi venia adjunt el text de la doctrina del catolicisme, una mena de normes i obligacions que el catòlic havia de complir...

Jesús s’acosta precisament als més discriminats. S’asseu a menjar amb publicans. Es deixa besar els peus per una pecadora. Toca amb la mà els leprosos. Procura salvar «el que està perdut.» La gent li diu «amic de pecadors.» Amb insistència provocativa va repetint que «els darrers seran els primers», i que els publicans i les prostitutes van per davant dels escribes i sacerdots en el camí del regne de Déu. Qui sospita avui realment que els alcohòlics, rodamóns, captaires i tots els que formen la deixalla de la societat poden ser davant Déu els primers? Qui s’atreveix a pensar que les prostitutes, els heroïnòmans o els afectats per la sida poden precedir no pocs eclesiàstics de vida irreprotxable? Malauradament, avui seguim menyspreant als immigrants, els sense sostre, així com els captaires o vagabunds.

Tanmateix, encara que ja gairebé ningú no us ho digui, vosaltres, els indesitjables i anatematitzats, heu de saber que el Déu revelat en Jesucrist segueix sent realment el vostre amic. Vosaltres podeu «entendre» i acollir el perdó de Déu millor que molts cristians que no senten necessitat de penedir-se de res. Quan nosaltres us evitem, Déu se us acosta. Quan nosaltres us humiliem, ell us defensa. Quan us menyspreem, us acull. En el més fosc de la vostra nit no esteu sols. En el més profund de la vostra humiliació no esteu abandonats. No hi ha lloc per a vosaltres a la nostra societat ni al nostre cor. Per això precisament teniu un lloc privilegiat al cor de Déu. En front d’aquesta trista realitat, és urgent, eliminar de tota litúrgia i cerimònia religiosa, l’ostentació i la parafernàlia pròpia de segles passats.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 27 de setembre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, qui és el veritable camí que ens pot apropar i conduir vers a la desitjada gloria eterna. La naturalitat, la senzillesa, l’amor vers als germans i germanes, però molt especialment vers els que són més menyspreats i marginats de la nostra erràtica societat, en la qual s’han trastocat els valors per obra i gràcia dels interessos comercials de les grans multinacionals. La proposta que ens ofereix la homilia del Pagola, justament es diametralment diferent i contraria als postulats que ens ofereixen no només les poderoses multinacionals, sinó que cada vegada més, són els mateixos postulats polítics que prediquen i aplica l’extrema dreta quan per malaurada innocència i/o ignorància política de la societat d’avui, cada cop és més habitual a casa nostra, a Europa i en molts altres continents, que l’extrema dreta, guanya les eleccions amb la conseqüent imposició dels seus postulats o polítiques que només afavoreixen els interessos dels poders econòmics i de rebot, ens perjudiquen als que som assalariats i/o pensionistes.

 CONFIAR EN LA BONDAT DE DÉU
Comentari a l’evangeli (Mt 20,1-16) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
1 »Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. 2 Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. 3 Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina 4 i els digué:
»--Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
5 »Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. 6 Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:
»--Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
7 »Ells li responen:
»--És que ningú no ens ha llogat.
»Els diu:
»--Aneu també vosaltres a la meva vinya.
8 »Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:
»--Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.
9 »Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10 Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11 Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12 i deien:
»--Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.
13 »L'amo va respondre a un d'aquests:
»--Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14 Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15 ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?
16 »Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

Comentari.-
Com més va més convençut estic que molts dels qui es diuen ateus són homes i dones que, quan rebutgen Déu, estan rebutjant en realitat un «ídol mental» que es van fabricar quan eren infants. La idea de Déu que porten dins i amb la que han viscut durant alguns anys se’ls ha quedat petita. Arribat un moment, aquest Déu els ha resultat un ésser tan estrany, incòmode i molest que n’han prescindit.

No em costa gens de comprendre aquestes persones. Dialogant amb alguna he recordat més d’una vegada aquelles paraules encertades del patriarca Màximos IV durant el Concili: «Jo tampoc crec en el déu en què els ateus no creuen.» En realitat, el déu que alguns han suprimit de les seves vides és una caricatura que se n’han format falsament. Si han buidat la seva ànima d’aquest «déu fals», no serà per deixar lloc algun dia al Déu veritable?

Però com pot avui una persona trobar-se amb Déu? Si s’acosta als qui ens diem creients, és fàcil que ens trobi resant, no pas al Déu veritable, sinó a un petit ídol sobre el qual projectem els nostres interessos, pors i obsessions. Un Déu del qual pretenem apropiar-nos i que intentem utilitzar per al nostre profit, oblidant la seva immensa i incomprensible bondat envers tothom.

Jesús trenca tots els nostres esquemes quan ens presenta a la paràbola del «propietari de la vinya» aquest Déu que «dóna a tots el seu denari», el mereixin o no, i diu així als qui protesten: «Que veus amb mals ulls que jo sigui generós?»

Déu és bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o ateus. La seva bondat misteriosa va més enllà de la fe dels creients i de la increença dels ateus.

El que hem de fer és oblidar-nos dels nostres esquemes, fer silenci al nostre interior, escoltar fins al fons la vida que batega en nosaltres… i esperar, confiar, deixar obert el nostre ésser. Déu no s’amaga indefinidament de qui el cerca amb sinceritat de cor.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

APOLOGIA DEL PERDÓ
Comentari a l’evangeli (Mt 18,21-35) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se'n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l'agafà i l'escanyava dient-li: Paga'm tot el que em deus. L'altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t'ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n'entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.


Comentari
Gairebé sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, generalment anònimes, en què se m’acusava d’oblidar el patiment de les víctimes del terrorisme, de no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel seu cònjuge, de no «tenir els peus a terra» i coses semblants.

No em resulta difícil de comprendre aquesta resistència al perdó. Com no intuiré la ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i l’agressivitat que s’adverteixen darrere d’aquestes línies em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó.

Hi ha un mecanisme de defensa ben conegut pels psicòlegs. En virtut d’un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d’una agressió tendeix alhora a imitar d’alguna manera el seu agressor. Es tracta d’una reacció gairebé instintiva que es desferma en l’inconscient individual o col·lectiu i fins i tot es pot transmetre de generació en generació.

Si, en algun moment, no es produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan la víctima no vol o no pot perdonar, li queda una «ferida mal curada» que li fa mal, ja que l’encadena negativament al passat. De la mateixa manera, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per cercar camins de convivència, i pot bloquejar qualsevol esforç per trobar una solució als conflictes.

El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant de l’ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert Jacques Pohier, qui pretengui curar la ferida infligint patiment a l’agressor, s’equivoca. El patiment no té un poder màgic per curar la humiliació o l’agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita alguna cosa més per tornar a viure de manera sana. Ho deia fa molt de temps Henri Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona».

De vegades s’oblida que el procés del perdó a qui afavoreix més és a l’ofès, ja que l’allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per recrear la seva vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i més eficaç per eradicar de la nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per a qui creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 13 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Apologia del perdó”, es fonamenta amb els fragments (21-35) del capítol 18 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 13 de setembre, XXIV durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre el molt important que és saber perdonar.

Gairebé sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, generalment anònimes, en què se m’acusava d’oblidar el patiment de les víctimes del terrorisme, de no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel seu cònjuge, de no «tenir els peus a terra» i coses semblants. No em resulta difícil de comprendre aquesta resistència al perdó. Com no intuiré la ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i l’agressivitat que s’adverteixen darrere d’aquestes línies em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó. Si llegíssim amb atenció els evangelis, veuríem nítidament la importància que té saber perdonar. Si veritablement volem ser cristians, ens és imprescindible saber perdonar en qualsevol circumstància.

Hi ha un mecanisme de defensa ben conegut pels psicòlegs. En virtut d’un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d’una agressió tendeix alhora a imitar d’alguna manera el seu agressor. Es tracta d’una reacció gairebé instintiva que es desferma en l’inconscient individual o col·lectiu i fins i tot es pot transmetre de generació en generació. Si, en algun moment, no es produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan la víctima no vol o no pot perdonar, li queda una «ferida mal curada» que li fa mal, ja que l’encadena negativament al passat. De la mateixa manera, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per cercar camins de convivència, i pot bloquejar qualsevol esforç per trobar una solució als conflictes. Si nosaltres volem ser seguidor de Jesús, és imprescindible que sapiguem perdonar i que no ens deixem portar pel desig de revenja. Aquesta és la condició bàsica per ser cristià autèntic.

El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant de l’ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert Jacques Pohier, qui pretengui curar la ferida infligint patiment a l’agressor, s’equivoca. El patiment no té un poder màgic per curar la humiliació o l’agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita alguna cosa més per tornar a viure de manera sana. Ho deia fa molt de temps Henri Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona». De vegades s’oblida que el procés del perdó a qui afavoreix més és a l’ofès, ja que l’allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per recrear la seva vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i més eficaç per eradicar de la nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per a qui creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats». Amb aquesta homilia del Pagola, extraordinàriament pedagògica, tenim al nostra abast, uns valuosos arguments per frenar i fins i tot per bloquejar les reaccions humanes, que malauradament les tenim massa sovint a flor de pell.

COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 13 de setembre, és una nova proposta del Pagola i el seu equip, per tal que els que llegim amb atenció els seus comentaris i molt especialment les seves meravelloses argumentacions, sapiguem utilitzar-les per tal que el nostre cristianisme deixi de ser un tranquil·litzant religiós, sinó un vitalitzant útil i poderós per convertir-nos veritablement en cristians seguidors del missatge de Jesús, de les seves sabies paràboles. La qual cosa no vol dir que hàgim de deixar de practicar les propostes que la religió de cadascú. Recordem que la religió, sovint és l’expressió d’una jerarquia que, segons com, no sempre, ens han expressat fidelment el missatge evangèlic, o sigui el missatge bàsicament d’amor, de senzillesa i de veritable lliurament vers el pobres els malalts i els explotats pels poders humans, que no són ni cristians ni religiosos.

 

QUÈ FAIG JO PER UNA ESGLÉSIA MÉS FIDEL A JESÚS?
Comentari a l’evangeli (Mt 18,15-20) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te'n fa cas, t'hauràs guanyat el germà. Si no te'n fa cas, crida'n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d'ells, parla'n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d'ells».

Comentari
«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer.

Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús?

Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda?

Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat?

Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat?

Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús?

Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida?

Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 6 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Que faig jo per una Església més fidel a Jesús?”, es fonamenta amb els fragments (15-20) del capítol 18 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 6 de setembre, XXIII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre quina és la meva aportació per una Església més fidel a Jesús.

«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer. Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús? A part de participar o no, en l’eucaristia dominical, cal una actitud de fidelitat, de servei i de testimoni bàsicament en el sentit que ens descriuen els evangelis, més que no pas en el que ens proposa el dret canònic.

Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda? Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat? Penso que l’Església, no és altre cosa que una institució humana i en conseqüència víctima de les pròpies limitacions dels seus màxims dirigents. En aquestes circumstàncies la nostra aportació, cal que sigui per eliminar al que s’allunya del missatge de Jesús.

Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat? Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús? Òbviament, cal que preguem per reconduir-la a que esdevingui el veritable testimoni de Jesús, però al mateix temps ajudar-la amb les critiques que puguem fer de la seva direcció erràtica, per tal que esdevingui veritable testimoni de Jesús.

Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida? Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim. És evident que caldria, que s’apliqués allò que el Concili va proposar que es fes, però que els dirigents successors, ho van bloquejar i conseqüentment ni s’ha pogut aplicar i ara per ara, no hi han símptomes esperançats...

COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 6 de setembre, és una nova proposta del Pagola i el seu equip, per tal que els que ens manifestem cristians, preguem i ens identifiquem partidaris d’una Església universal (o sigui no d’una en concret, si no que totes les diferents esglésies cristianes, que cap d’elles ni té, ni pot tenir el títol de “verdadera”, facin tots els possibles per tal que, amb el seu testimoniatge, esdevinguin verdaderes esglésies que segueixin amb la màxima fidelitat el testimoniatge que Jesús ens va oferir per tal que els seus deixebles, d’aleshores i els d’ara, siguin jerarques o siguem simples laics que pretenem seguir amb fidelitat el seu testimoniatge, tinguem la força de voluntat per despullar-nos de les cerimònies així com de la parafernàlia innecessària, i seguim amb més fidelitat i humilitat, el veritable exemple que ens va deixar Jesús, que no és altre la paràbola del bon samarità (els samaritans en l’època de Jesús, eren mal vistos pels jueus). Aquesta paràbola descriu a un jueu que estava de viatge i va ser atacat per uns bandolers que el van deixar malferit i sense diners a la vora d'un camí. Un sacerdot va passar pel costat i el va ignorar, el mateix va fer un servidor del Temple. Posteriorment, va arribar un samarità, que el va portar a un hostal i hi va pagar perquè el guarissin i l'ajudessin fins que es recuperés. La paràbola ens deixa molt clar qui de veritat és el que veritable fa la voluntat de Déu que no és ni el sacerdot ni el servidor del Temple. Si actualitzéssim l’exemple, podríem dir que el samarità, és un musulmà, el sacerdot podria ser qualsevol dels d’ara i el “servidor del Temple” potser podria ser un bisbe...

REFLEXIONS

«La persona humana no és altre cosa que un projecta i la vida una mena de vaixell que cadascú ha de fer arribar a bon port.» (Baden-Powell, fundador del Moviment Escolta)

El sentit de la vida i la manera ideal de viure s’expliquen de moltes maneres. Francesc Miralles ha tret del Japó i ha fet universal el concepte «Ikigai».

Ikigai, es pot traduir com a projecta de vida. Aquell ideal o ocupació que permet el desenvolupament de les capacitats innates i que degudament orientades donen sentit a la vida.

Albert Einstein ho deia així de clar: «Si vols viure una vida feliç, lliga-la a un projecta.»

- El projecta de vida és el que dona resposta a les preguntes transcendents: Qui sóc?. Per què estic aquí?. Què puc fer pels altres? Etc.

- El projecta de vida va associat al sentir-se bé allà on estic i fent el que faig.

Tots sabem que hem vingut al món amb una missió. Descobrir-la i realitzar-la és el més important Jesús es referia a això quan va anunciar: «Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?» (Lc 9,25) Les riqueses i el poder no tenen cap valor si perds la pau interior. O la teva essència espiritual. Com deia Albert Einstein: «No tractis de ser una persona d’èxit. Sigues una persona de valors.»

L’Ikigai recomana estar actiu intentant fent allò que t’agrada fer i et fa sentir útil. Realitzant-te vivint és una bona manera d’intentar ser feliç.

La divulgació d’aquest concepte de vida japonès a través del llibre homònim de Francesc Miralles i Héctor García, que està donant la volta al món, dona a entendre que els humans ja hem aprés d’anar a la lluna, però encara no sabem viure a la terra.

Buscar la manera de ser feliç en allò que constitueix la teva vida. Si no aconsegueix ser feliç tot l’esforç que fem per viure no ens dona satisfacció.

Salvador Sol

ttps://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 APRENDRE DE JESÚS L’ACTITUD DAVANT DEL PATIMENT
Comentari a l’evangeli (Mt 16,21-27) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d'anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!». Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».

Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l'home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres».


Comentari
Pocs aspectes del missatge evangèlic han estat tan distorsionats com la crida de Jesús a «prendre la creu». Per això no pocs cristians tenen idees prou confuses sobre l’actitud cristiana davant del patiment. Recordem algunes dades que no hem d’ignorar, si volem seguir el Crucificat amb més fidelitat.

En Jesús no hi trobem aquest patiment que hi ha tantes vegades en nosaltres, generat pel nostre propi pecat o la nostra manera desencertada de viure. Jesús no ha conegut els patiments que neixen de l’enveja, el ressentiment, el buit interior o l’aferrament egoista a les coses i a les persones. Hi ha, per tant, a la nostra vida un patiment (segons els experts, pot arribar en algunes persones al 90% del que pateixen) que hem d’anar eliminant precisament si volem seguir Jesús.

D’altra banda, Jesús no estima ni busca arbitràriament el patiment ni per a ell ni per als altres, com si el patiment enclogués alguna cosa especialment agradable a Déu. És un error creure que hom segueix més de prop Crist perquè cerca patir arbitràriament i sense cap necessitat. El que agrada a Déu no és el patiment, sinó l’actitud amb què una persona assumeix el patiment en el seguiment fidel a Crist.

Jesús, a més, es compromet amb totes les seves forces a fer desaparèixer el patiment del món. Tota la seva vida ha estat una lluita constant per arrencar l’ésser humà d’aquest patiment que s’amaga en la malaltia, la fam, la injustícia, els abusos, el pecat o la mort.

Qui vulgui seguir-lo no podrà ignorar els qui pateixen. Al contrari, la seva primera tasca serà treure patiment de la vida dels homes. Com ha dit un teòleg, «no hi ha dret a ser feliç sense els altres ni contra els altres» (Ignacio Larrañeta).

Finalment, quan Jesús es troba amb el patiment provocat pels qui s’oposen a la seva missió, no el defuig, sinó que l’assumeix en actitud de fidelitat total al Pare i de servei incondicional als homes.

Primer de tot, «prendre la creu» és seguir fidelment Jesús i acceptar les conseqüències doloroses que se’n desprendran, sens dubte, d’aquest seguiment. Hi ha rebutjos, patiments i danys que el cristià sempre ha d’assumir. És el patiment que només podríem fer desaparèixer de la nostra vida, deixant de seguir Crist. Aquí hi ha per a cadascú de nosaltres la creu que hem de portar seguint els seus passos.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 30 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre de Jesús l’actitud davant del patiment”, es fonamenta amb els fragments (21-27) del capítol 16 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 30 d’agost, XXII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre com aprendre quina fou l’actitud de Jesús sobre el patiment.

Pocs aspectes del missatge evangèlic han estat tan distorsionats com la crida de Jesús a «prendre la creu». Per això no pocs cristians tenen idees prou confuses sobre l’actitud cristiana davant del patiment. Recordem algunes dades que no hem d’ignorar, si volem seguir el Crucificat amb més fidelitat. En Jesús no hi trobem aquest patiment que hi ha tantes vegades en nosaltres, generat pel nostre propi pecat o la nostra manera desencertada de viure. Jesús no ha conegut els patiments que neixen de l’enveja, el ressentiment, el buit interior o l’aferrament egoista a les coses i a les persones. Hi ha, per tant, a la nostra vida un patiment (segons els experts, pot arribar en algunes persones al 90% del que pateixen) que hem d’anar eliminant precisament si volem seguir Jesús. Malauradament el nostre patiment és causat per l’enveja vers del que tenen altres, per un excessiu ressentiment i/o per un egoisme desencarnat.

D’altra banda, Jesús no estima ni busca arbitràriament el patiment ni per a ell ni per als altres, com si el patiment enclogués alguna cosa especialment agradable a Déu. És un error creure que hom segueix més de prop Crist perquè cerca patir arbitràriament i sense cap necessitat. El que agrada a Déu no és el patiment, sinó l’actitud amb què una persona assumeix el patiment en el seguiment fidel a Crist. Ens hem d’allunyar de certes pràctiques, com silicis o d’altres, que proposen grups religiosos dubtosament cristians.

Jesús, a més, es compromet amb totes les seves forces a fer desaparèixer el patiment del món. Tota la seva vida ha estat una lluita constant per arrencar l’ésser humà d’aquest patiment que s’amaga en la malaltia, la fam, la injustícia, els abusos, el pecat o la mort. Qui vulgui seguir-lo no podrà ignorar els qui pateixen. Al contrari, la seva primera tasca serà treure patiment de la vida dels homes. Com ha dit un teòleg, «no hi ha dret a ser feliç sense els altres ni contra els altres» (Ignacio Larrañeta). Resta evident que no ens cal afegir més patiment a la nostra vida, però molt menys a les dels demés.

Finalment, quan Jesús es troba amb el patiment provocat pels qui s’oposen a la seva missió, no el defuig, sinó que l’assumeix en actitud de fidelitat total al Pare i de servei incondicional als homes. Primer de tot, «prendre la creu» és seguir fidelment Jesús i acceptar les conseqüències doloroses que se’n desprendran, sens dubte, d’aquest seguiment. Hi ha rebutjos, patiments i danys que el cristià sempre ha d’assumir. És el patiment que només podríem fer desaparèixer de la nostra vida, deixant de seguir Crist. Aquí hi ha per a cadascú de nosaltres la creu que hem de portar seguint els seus passos. Una cosa és rebutjar o renegar del patiment que va associat a la nostra vida i una de molt diferent, és no només assumir aquests, sinó afegir-ne voluntàriament o induïdes per grups “religiosos” extremadament radicals.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 30 d’agost, és una nova lliçó o orientació pràctica de com i de quina manera cal aprendre i/o assumir el patiment que, malauradament, estant patint la gran majoria de dones i homes dels països menys desenvolupats, però també d’occident i també de casa nostra. El neocapitalisme dominant arreu del món, on cada vegada governen més els partits d’extrema dreta, una casuística que malauradament demostra que estem vivint en una societat molt tecnològica, però amb una gran ignorància social i política de les societats actuals, ja que a tot arreu la classe obrera, els treballadors o assalariats, som majoritaris i ens auto-castiguem votant majoritàriament als polítics que per les seves conviccions o pels seus interessos, aplicaran polítiques que justament ens perjudicaran majoritàriament, als que depenem d’un salari més gran o més petit, però salari a fi de comptes. Que no sapiguem quins polítics defensaran millor els nostres interessos personals (a voltes en les propostes programàtiques, hi afegeixen qüestions tan atractives com –avui per avui quasi impossibles- com és la independència de Catalunya), és veritablement trist!!!