ESCOLTAR JESÚS EN LA SOCIETAT ACTUAL
Comentari a l’evangeli (Mt 17,1-9) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

Comentari..-

Fa uns anys era la religió la que oferia a la majoria de persones, criteris per interpretar la vida i principis per orientar-la amb sentit i responsabilitat. Avui, per contra, són força els qui prescindeixen de Déu per enfrontar-se sols a la seva vida, els seus desitjos, pors i expectatives.

No és una tasca fàcil. Probablement mai no ha resultat a l’individu tan difícil i problemàtic aturar-se a pensar, reflexionar i prendre decisions sobre si mateix i sobre l’important de la seva vida. Vivim submergits en una «cultura de la intranscendència», que lliga les persones a l’«aquí» i a l’«ara», fent-los viure només per al que és immediat, sense cap obertura al misteri últim de la vida. Ens movem en una «cultura del divertiment» que arrenca les persones de si mateixes i els fa viure oblidades de les grans qüestions que porten en el seu cor.

L’home dels nostres dies ha après moltes coses, està informat de tot allò que passa al món que l’envolta, però no sap el camí per conèixer-se a si mateix i construir la seva llibertat. Molts subscriurien la fosca descripció que feia el director de La Croix, G. Hourdin, fa uns quants anys: «L’home s’està fent incapaç d’estimar, de ser lliure, de jutjar per si mateix, de canviar la seva manera de viure. S’està convertint en el robot disciplinat que treballa per guanyar diners, que després gaudirà en unes vacances col·lectives. Llegeix les revistes de moda, veu les emissions de televisió que tothom veu. Així aprèn què és, què vol i com ha de pensar i viure».

Necessitem més que mai fer cas de l’anunci evangèlic: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Ens cal aturar-nos, fer silenci i escoltar més a Déu revelat en Jesús. Aquesta escolta interior ajuda a viure en la veritat, a assaborir la vida en les seves arrels, a no malbaratar-la de qualsevol manera, a no passar superficialment davant l’essencial. Escoltant Déu encarnat en Jesús descobrim la nostra petitesa i la nostra pobresa, però també la nostra grandesa d’éssers estimats infinitament per ell.

Cadascú és lliure per viure escoltant Déu o donant-li l’esquena. Però, en qualsevol cas, hi ha alguna cosa que hem de recordar tots, encara que sigui escandalós i contracultural: viure sense un sentit últim és viure de manera «in-sensata»; actuar sense escoltar la veu interior de la consciència és ser un «inconscient».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 01 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar Jesús en la societat actual” té com a fonament els fragments (1- 9) del capítol 17 de l’evangeli de Mateu.

Fa uns anys era la religió la que oferia a la majoria de persones, criteris per interpretar la vida i principis per orientar-la amb sentit i responsabilitat. Avui, per contra, són força els qui prescindeixen de Déu per enfrontar-se sols a la seva vida, els seus desitjos, pors i expectatives.  Aquests inici de la homilia, no sé a quina època es refereix, doncs els que vàrem néixer durant el franquisme (que avui ja freguem els 90 anys), vam ser culturitzats i adoctrinats en una religió polititzada segons la conveniència del regim i dels bisbes que varen donar obediència sega al franquisme, així com una gran majoria dels actuals que encara mantenen un tarannà conservador, causant entre altres factors externs, de la desvinculació religiosa. 

No és una tasca fàcil. Probablement mai no ha resultat a l’individu tan difícil i problemàtic aturar-se a pensar, reflexionar i prendre decisions sobre si mateix i sobre l’important de la seva vida. Vivim submergits en una «cultura de la intranscendència», que lliga les persones a «l’aquí» i a «l’ara», fent-los viure només per al que és immediat, sense cap obertura al misteri últim de la vida. Ens movem en una «cultura del divertiment» que arrenca les persones de si mateixes i els fa viure oblidades de les grans qüestions que porten en el seu cor. 

L’home i la dona dels nostres dies ha après moltes coses, està informat de tot allò que passa al món que l’envolta, però no sap el camí per conèixer-se a si mateix i construir la seva llibertat. Molts subscriurien la fosca descripció que feia el director de La Croix, G. Hourdin, fa uns quants anys: «L’home s’està fent incapaç d’estimar, de ser lliure, de jutjar per si mateix, de canviar la seva manera de viure. S’està convertint en el robot disciplinat que treballa per guanyar diners, que després gaudirà en unes vacances col·lectives. Llegeix les revistes de moda, veu les emissions de televisió que tothom veu. Així aprèn què és, què vol i com ha de pensar i viure».

Necessitem més que mai fer cas de l’anunci evangèlic: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Ens cal aturar-nos, fer silenci i escoltar més a Déu revelat en Jesús. Aquesta escolta interior ajuda a viure en la veritat, a assaborir la vida en les seves arrels, a no malbaratar-la de qualsevol manera, a no passar superficialment davant l’essencial. Escoltant Déu encarnat en Jesús descobrim la nostra petitesa i la nostra pobresa, però també la nostra grandesa d’éssers estimats infinitament per ell. 

Cadascú és lliure per viure escoltant Déu o donant-li l’esquena. Però, en qualsevol cas, hi ha alguna cosa que hem de recordar tots, encara que sigui escandalós i contracultural: viure sense un sentit últim és viure de manera «in-sensata»; actuar sense escoltar la veu interior de la consciència és ser un «inconscient».

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

En aquesta homilia del segon diumenge de Quaresma, l’homilia ens recorda una vegada més, que viure sense ser conscients que la nostra vida terrenal, només és un punt i apart de la nostra vida. Que tot home i tota dona, a més del cos humà, tenim l’ànima o l’esperit immortal, el qual per les raons que ens fa esment la homilia, avui –malauradament- l’hem deixat oblidat per la força d’uns interessos neoliberals que han aconseguit fer-nos oblidar de la seva existència, per així aconseguir que malauradament una gran majoria de la societat actual de quasi a tota arreu, s’hagi vist arrastrada vers aquest món de disbauxa i plaer. Com en feia esment, crec que també hi ha una irresponsabilitat de determinades religions, que s’han quedat encarcarades en les maneres, ritus i concepcions teològiques i/o doctrinals, dels tot desfasades, no tant per els conceptes fonamentals, però si ens les seves maneres força obsoletes de expressar-les.   

 IMPORTÀNCIA SOCIAL DEL PERDÓ
Comentari a l’evangeli (Mt 5,17-37) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

Ja sabeu que als antics els van manar: "No matis", i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l'insulti, acabarà al foc de l'infern. Per això, ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l'últim cèntim.

Ja sabeu que està manat: "No cometis adulteri". Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos.

També està manat: "Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci". Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

També sabeu que als antics els van manar: "No trenquis els juraments". I també: "Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor". Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».

Comentari.

No és fàcil escoltar la crida de Jesús al perdó ni treure totes les implicacions que pot tenir acceptar que un home és més humà quan perdona que quan es venja.

Sens dubte cal entendre bé el pensament de Jesús. Perdonar no vol dir ignorar les injustícies comeses, ni acceptar-les de manera passiva o indiferent. Al contrari, si hom perdona és precisament per destruir, d’alguna manera, l’espiral del mal, i per ajudar l’altre a rehabilitar-se i actuar de manera diferent en el futur.

En la dinàmica del perdó hi ha un esforç per superar el mal amb el bé. El perdó és un gest que canvia qualitativament les relacions entre les persones i cerca plantejar-se la convivència futura de manera nova. Per això, el perdó no ha de ser només una exigència individual, sinó que hauria de tenir una traducció social.

La societat no ha de deixar abandonada cap persona, ni tan sols el culpable. Tothom té dret a ser estimat. No podem acceptar que la repressió penal només «torni mal per mal» a l’empresonat, enfonsant-lo en el seu delicte, degradant-ne l’existència i impedint-ne la veritable rehabilitació.

El gran jurista G. Radbruch entén que el càstig com a imposició del mal pel mal ha d’anar desapareixent per convertir-se, en la mesura del possible, en «estímul per liquidar el mal amb el bé, única manera com es pot exercir a la terra una justícia que no l’empitjora, sinó que la transforma en un món millor».

No hi ha cap justificació per actuar de manera vexatòria o injusta amb cap empresonat, sigui delinqüent comú o polític. No avançarem mai cap a una societat més humana si no abandonem postures de represàlia, odi i venjança.

Per això també és una equivocació incitar la gent a la revenja. El crit de «el poble no perdonarà» és, per desgràcia, comprensible, però no és el camí encertat per ensenyar-lo a construir un futur més humà.

El rebuig del perdó és un clam que, com a creients, no podem subscriure mai, perquè, en definitiva, és un rebuig de la fraternitat volguda per Aquell que ens perdona a tots.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragula

Comentari al comentari.

Per : Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 15 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Importància social del Perdó” té com a fonament els fragments (17- 37) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del proper diumenge 15 de febrer, se’ns parla de la importància del perdó, tant que el o la que perdona, és molt una persona humana, que el/la que és venjatiu/va

No és fàcil escoltar la crida de Jesús al perdó ni treure totes les implicacions que pot tenir acceptar que un home és més humà quan perdona que quan es venja. Sens dubte cal entendre bé el pensament de Jesús. Perdonar no vol dir ignorar les injustícies comeses, ni acceptar-les de manera passiva o indiferent. Al contrari, si hom perdona és precisament per destruir, d’alguna manera, l’espiral del mal, i per ajudar l’altre a rehabilitar-se i actuar de manera diferent en el futur. 

Quan, en un moment de manca de control, cometem una injuria (petita o gran), sovint en demanem perdó, però en aquesta demanda, és imprescindible que hi hagi una veritable voluntat de no recaure amb allò pel  qual hem demanat perdó: En la dinàmica del perdó hi ha un esforç per superar el mal amb el bé. El perdó és un gest que canvia qualitativament les relacions entre les persones i cerca plantejar-se la convivència futura de manera nova. Per això, el perdó no ha de ser només una exigència individual, sinó que hauria de tenir una traducció social. La societat no ha de deixar abandonada cap persona, ni tan sols el culpable. Tothom té dret a ser estimat. No podem acceptar que la repressió penal només «torni mal per mal» a l’empresonat, enfonsant-lo en el seu delicte, degradant-ne l’existència i impedint-ne la veritable rehabilitació.

El gran jurista G. Radbruch entén que el càstig com a imposició del mal pel mal ha d’anar desapareixent per convertir-se, en la mesura del possible, en «estímul per liquidar el mal amb el bé, única manera com es pot exercir a la terra una justícia que no l’empitjora, sinó que la transforma en un món millor». No hi ha cap justificació per actuar de manera vexatòria o injusta amb cap empresonat, sigui delinqüent comú o polític. No avançarem mai cap a una societat més humana si no abandonem postures de represàlia, odi i venjança.

Per això també és una equivocació incitar la gent a la revenja. El crit de «el poble no perdonarà» és, per desgràcia, comprensible, però no és el camí encertat per ensenyar-lo a construir un futur més humà. El rebuig del perdó és un clam que, com a creients, no podem subscriure mai, perquè, en definitiva, és un rebuig de la fraternitat volguda per Aquell que ens perdona a tots.

Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Tot i que, en la societat occidental s’havien fet passos positius tant en l’àmbit social i familiar, malauradament en l’àmbit familiar dels darrers temps hem vist un retrocés preocupant, doncs si bé és probable que hi hagi una més notable sincera voluntat de perdonar, el que malauradament s’han incrementat no el perdó, sinó els assassinats de, majoritàriament, de dones per part del seu actual o ex marit o company. També ni ha hagut, molt poques –poquíssimes- donés que han assassinat el seu marit o company. En aquest terreny, dissortadament no s’ha millorat, sinó que ha empitjorat a nivells altament negatius. Pel que fa en el terreny social o polític, sembla que encara de manera insuficient, si que s’han vist petits passos positius.

Cal recalcar que la societat és molt àmplia i diversa i que majoritàriament aquests casos extrems òbviament no es donen. Una altre cosa és, si s’incrementa o no, els desig de perdonar partint d’aquesta voluntat sincera de ratificar d’immediat.       

DONAR GUST A LA VIDA
Comentari a l’evangeli (Mt 5,13-16) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel».

Comentari.

Una de les tasques més urgents de l’Església d’avui i de sempre és aconseguir que la fe arribi als homes com a «bona notícia».

Sovint entenem l’evangelització com una tasca gairebé exclusivament doctrinal. Evangelitzar seria portar la doctrina de Jesucrist a aquells que encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient.

Aleshores, ens preocupem d’assegurar l’ensenyament religiós i la propagació de la fe davant d’altres ideologies i corrents d’opinió. Cerquem homes i dones ben formats, que coneguin perfectament el missatge cristià i el transmetin de manera correcta. Intentem millorar les nostres tècniques i organització pastoral.

Naturalment, tot això és important, ja que l’evangelització implica anunciar el missatge de Jesucrist. Però això no és l’únic ni el més decisiu. Evangelitzar no significa només anunciar verbalment una doctrina, sinó fer present en la vida de la gent la força humanitzadora, alliberadora i salvadora que conté l’esdeveniment i la persona de Jesucrist.

Entesa així l’evangelització, el més important no és comptar amb mitjans poderosos i eficaços de propaganda religiosa, sinó saber actuar amb l’estil alliberador de Jesús.

El que és decisiu no és tenir homes i dones ben formats doctrinalment, sinó poder comptar amb testimonis vivents de l’evangeli. Creients en la vida dels quals es pugui veure la força humanitzadora i salvadora que conté l’evangeli quan és acollit amb convicció i de manera responsable.

Els cristians hem confós moltes vegades l’evangelització amb el desig que s’accepti socialment el «nostre cristianisme». Les paraules de Jesús cridant-nos a ser «la sal de la terra» i «la llum del món» ens obliguen a fer-nos preguntes molt greus.

Els creients som una «bona notícia» per a algú? Allò que es viu a les nostres comunitats cristianes, allò que s’observa entre els creients, és «bona notícia» per a la gent d’avui?

Posem els cristians en l’actual societat alguna cosa que doni gust a la vida, alguna cosa que purifiqui, guareixi i alliberi de la descomposició espiritual i de l’egoisme brutal i insolidari? Vivim alguna cosa que pugui il·luminar la gent en aquests temps d’incertesa, oferint una esperança i un horitzó nou als que cerquen salvació?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 8 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Donar gust a la vida” té com a fonament els fragments (13-16) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del proper diumenge 8 de febrer, se’ns diu que el més important no només és adoctrinar, i/o explicar de manera clara i planera els continguts dels evangelis; el que cal sigui el més important és que una vegada convençuts del que és el missatge evangèlic, és la nostra manera de fer i d’actuar, estigui en consonància amb el citat missatge de Jesús: 

Una de les tasques més urgents de l’Església d’avui i de sempre és aconseguir que la fe arribi als homes com a «bona notícia». Sovint entenem l’evangelització com una tasca gairebé exclusivament doctrinal. Evangelitzar seria portar la doctrina de Jesucrist a aquells que encara no la coneixen o la coneixen de manera insuficient.

Aleshores, ens preocupem d’assegurar l’ensenyament religiós i la propagació de la fe davant d’altres ideologies i corrents d’opinió. Cerquem homes i dones ben formats, que coneguin perfectament el missatge cristià i el transmetin de manera correcta. Intentem millorar les nostres tècniques i organització pastoral.

Naturalment, tot això és important, ja que l’evangelització implica anunciar el missatge de Jesucrist. Però això no és l’únic ni el més decisiu. Evangelitzar no significa només anunciar verbalment una doctrina, sinó fer present en la vida de la gent la força humanitzant, alliberadora i salvadora que conté l’esdeveniment i la persona de Jesucrist.

Entesa així l’evangelització, el més important no és comptar amb mitjans poderosos i eficaços de propaganda religiosa, sinó saber actuar amb l’estil alliberador de Jesús. El que és decisiu no és tenir homes i dones ben formats doctrinalment, sinó poder comptar amb testimonis vivents de l’evangeli. Creients en la vida dels quals es pugui veure la força humanitzant i salvadora que conté l’evangeli quan és acollit amb convicció i de manera responsable.

Els cristians hem confós moltes vegades l’evangelització amb el desig que s’accepti socialment el «nostre cristianisme». Les paraules de Jesús cridant-nos a ser «la sal de la terra» i «la llum del món» ens obliguen a fer-nos preguntes molt greus. Els creients som una «bona notícia» per a algú? Allò que es viu a les nostres comunitats cristianes, allò que s’observa entre els creients, és «bona notícia» per a la gent d’avui?

Posem els cristians en l’actual societat alguna cosa que doni gust a la vida, alguna cosa que purifiqui, guareixi i alliberi de la descomposició espiritual i de l’egoisme brutal i insolidari? Vivim alguna cosa que pugui il·luminar la gent en aquests temps d’incertesa, oferint una esperança i un horitzó nou als que cerquen salvació?

Al·leluia Jo 8,12

Jo soc la llum del món, diu el Senyor;

el qui em segueix tindrà la llum de la vida.

Com a ven segur, heu pogut captar, ser cristià no només és tenir bons coneixements doctrinals o teològics, sinó que el que cal, el que és imprescindible, és donar testimoni dels que Jesús predicava, del que va ser el seu testimoni, del seu amor per a tots i cadascun de tots el nostres germans, dels que ens cauen simpàtics i també dels que ens són antipàtics. L’evangeli ens descriu la seva sensibilitats pels pobres, pels malalts, pels marginats (que aleshores també ni havia). També ens descriu la seva manifesta oposició a la manera d’actuar dels doctors de la llei i de tots aquells que aparentaven una fidelitat al Temple, però que els seu testimoniatge era pura hipocresia, tot i així, no per això deixava d’estimar-los. Ser cristià, conseqüentment, és intentar posar en pràctica el seu testimoniatge, cosa que molt probablement, també com aleshores, podem crear-nos alguns detractors o enamics.   

...

 ESCOLTAR DE PROP LES BENAURANCES

Comentari a l’evangeli (Mt 5,1-12) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

 

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Comentari.

Quan Jesús puja a la muntanya i s’asseu per anunciar les benaurances, hi ha una gentada en aquell entorn, però només «se li acostaren els deixebles» per sentir millor el seu missatge. Què sentim avui els deixebles de Jesús si ens hi acostem?

Feliços «els pobres en l’esperit», els qui saben viure amb poc, confiant sempre en Déu. Feliç una Església amb ànima de pobre perquè tindrà menys problemes, estarà més atenta als necessitats i viurà l’evangeli amb més llibertat. D’ella n’és el regne de Déu.

Feliços «els humils», els que viuen amb cor benèvol i clement. Feliç una Església plena de mansuetud. Serà un regal per a aquest món ple de violència. Ella heretarà la terra promesa.

Feliços «els qui ploren», perquè pateixen injustament patiments i marginació. Amb ells es pot crear un món millor i més digne. Feliç l’Església que pateix per ser fidel a Jesús. Un dia serà consolada per Déu.

Feliços «els qui tenen fam i set de ser justos», els qui no han perdut el desig de ser més justos ni l’afany de fer un món més digne. Feliç l’Església que cerca amb passió el regne de Déu i la seva justícia. Hi animarà el millor de l’esperit humà. Un dia el seu anhel serà saciat.

Feliços «els compassius» que actuen, treballen i viuen moguts per la compassió. Són els qui, a la terra, més s’assemblen al Pare del cel. Feliç l’Església a la qual Déu arrenca el cor de pedra i li dóna un cor de carn. Ella assolirà misericòrdia.

Feliços «els qui treballen per la pau» amb paciència i fe, buscant el bé per a tothom. Feliç l’Església que introdueix al món pau i no discòrdia, reconciliació i no enfrontament. Ella serà «filla de Déu».

Feliços els «perseguits pel fet de ser justos», responen amb mansuetud a les injustícies i ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé. Feliç l’Església perseguida per seguir Jesús. D’ella n’és el regne de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 1 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar de prop les benaurances” té com a fonament els fragments (1-12a) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia ens confirma, per mitjà d’un llenguatge planer, però molt més entenedor, que si bé és cert  que vivim en mig d’una gran crisi religiosa, també és cert que si se utilitzés un llenguatge més planer, com ara el d’aquesta homilia, molt probablement les noves i les antigues generacions ho agrairíem: Quan Jesús puja a la muntanya i s’asseu per anunciar les benaurances, hi ha una gentada en aquell entorn, però només «se li acostaren els deixebles» per sentir millor el seu missatge. Què sentim avui els deixebles de Jesús si ens hi acostem? Feliços «els pobres en l’esperit», els qui saben viure amb poc, confiant sempre en Déu. Feliç una Església amb ànima de pobre perquè tindrà menys problemes, estarà més atenta als necessitats i viurà l’evangeli amb més llibertat. D’ella n’és el regne de Déu.

Feliços «els humils», els que viuen amb cor benèvol i clement. Feliç una Església plena de mansuetud. Serà un regal per a aquest món ple de violència. Ella heretarà la terra promesa. Feliços «els qui ploren», perquè pateixen injustament patiments i marginació. Amb ells es pot crear un món millor i més digne. Feliç l’Església que pateix per ser fidel a Jesús. Un dia serà consolada per Déu.

Feliços «els qui tenen fam i set de ser justos», els qui no han perdut el desig de ser més justos ni l’afany de fer un món més digne. Feliç l’Església que cerca amb passió el regne de Déu i la seva justícia. Hi animarà el millor de l’esperit humà. Un dia el seu anhel serà saciat. Feliços «els compassius» que actuen, treballen i viuen moguts per la compassió. Són els qui, a la terra, més s’assemblen al Pare del cel. Feliç l’Església a la qual Déu arrenca el cor de pedra i li dóna un cor de carn. Ella assolirà misericòrdia.

Feliços «els qui treballen per la pau» amb paciència i fe, buscant el bé per a tothom. Feliç l’Església que introdueix al món pau i no discòrdia, reconciliació i no enfrontament. Ella serà «filla de Déu». Feliços els «perseguits pel fet de ser justos», responen amb mansuetud a les injustícies i ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé. Feliç l’Església perseguida per seguir Jesús. D’ella n’és el regne de Déu.

Al·leluia Mt 5,12a

Alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

Una nova homilia, però especialment molt pedagògica, especialment en aquests temps actuals que ja ningú vol negar, doncs potser l’evidència és tant manifesta que ni tant sols val la pena dissimular-ho o negar-ho. En aquesta nova homilia que, com la seva majoria, sempre són molt pedagògiques i  teològicament encertades, m’ha semblat detectar-hi un intent de redactar-la amb una intencionalitat paral·lela: que la reflexió que cal que fem del seu text, vagi en doble direcció. Que al mateix temps que serveixi perquè els cristians, laiques i laics no siguem els únics a analitzar i valorar la situació que pateix la religió, sinó que també el clero i molt especialment la jerarquia, ens disposem totes i tots, a reflexionar-hi amb rigor i sense els clàssics titubejos que sempre han aparegut a l’hora de plantejar propostes, doncs cal que siguin més obertes i disposat a trencar d’una vegada per sempre, amb els clàssics plantejaments conservadors.        

PERDUTS EN LA CRISI RELIGIOSA
Comentari a l’evangeli (Mt 4,12-23) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

Comentari.
Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic.

És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.

Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació?

Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.

Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida?

Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.

Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat.

Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert.

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 25 de gener, que se’ns ofereixen amb el títol, “Perduts en la crisi religiosa” té com a fonament els fragments (12-23) del capítol 4 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia ens confirma que certament vivim en mig d’una gran crisi religiosa. Malgrat aquesta realitat, també és cert que s’obren noves portes i finestres, per purificar l’aire viciat causant de la esmentada crisi: Vivim temps de crisi religiosa. Sembla que la fe va quedant mig ofegada en la consciència de no poques persones, reprimida per la cultura moderna i per l’estil de vida de les persones d’avui. Al mateix temps, però, és fàcil d’observar que es torna a despertar en molts la recerca de sentit, l’anhel d’una vida diferent, la necessitat d’un Déu Amic. És cert que s’ha estès entre nosaltres un escepticisme generalitzat davant dels grans projectes i les grans paraules. Ja no tenen ressò els discursos religiosos que ofereixen «salvació» o «redempció». Ha disminuït, fins gairebé desaparèixer, l’esperança que realment es pugui sentir en algun lloc una Bona Notícia per a la humanitat.

Alhora creix en no pocs la sensació que hem perdut la direcció encertada. Alguna cosa s’enfonsa sota els nostres peus. Ens estem quedant sense fites ni punts de referència. Ens adonem que podem solucionar «problemes», però que som cada cop menys capaços de resoldre «el problema» de la vida. No estem més necessitats que mai de salvació? Vivim també temps de «fragmentació.» La vida s’ha atomitzat. Cadascú viu al seu compartiment. Queda molt lluny aquell humanisme que cercava la veritat i el sentit de totalitat. Avui no s’escolta qui sap de la vida, sinó l’especialista que sap molt d’una parcel·la, però ho ignora tot sobre el sentit de l’existència.

Alhora, no poques persones comencen a sentir-se malament en aquest món vertiginós de dades, informacions i xifres. No podem evitar els interrogants eterns de l’ésser humà. D’on venim? On anem? No hi ha on trobar un sentit últim a la vida? Són també temps de pragmatisme científic. L’home modern ha decidit (no se sap per què) que només existeix allò que pot comprovar la ciència. No n’hi ha més. Allò que a ella se li escapa, senzillament no existeix. Naturalment, en aquest plantejament tan simple com poc científic, Déu no hi té cabuda, i la fe religiosa queda relegada al món desfasat dels no progressistes.

L’homilia mai ens deixa sense respostes positives i esperançadores. Conseqüentment, donat que s’ha volgut negar la realitat del més enllà, sense saber ni poder oferir alternatives més enllà de la dels conceptes, sempre embolcallats per la visió materialitzada, no son pocs (especialment els que encara tenen capacitat de discernir) que després d’una reflexió acurada, sovint feta allunyada dels cercles religiosos, han reprès el camí únic i veritable de retornar, com ho feu el fill pròdig, a la casa del Pare: Tot i això, són molts els que van prenent consciència que aquest plantejament es queda molt curt, ja que no respon a la realitat. La vida no és un «gran mecano», ni l’home només «una peça» d’un món que pugui ser desentranyat per la ciència. Per tot arreu s’intueix el misteri: a l’interior de l’ésser humà, en la immensitat del cosmos, en la història de la humanitat. Per això sorgeix novament la sospita: no seran justament les «qüestions» sobre les que la ciència guarda silenci les que constitueixen el sentit de la vida? No serà un error greu oblidar la resposta al misteri de l’existència? No és una tragèdia prescindir tan ingènuament de Déu? Mentrestant segueixen aquí les paraules de Jesús: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop»

Al·leluia Jo 1,14a.12a
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
A tots els qui l'han rebut,
els concedeix poder ser fills de Déu.

Una nova homilia que si la llegim i al mateix temps intentem reflexionar-hi, ens dissiparà els grans interrogants perfectament legítims que a ben segur en un moment o altre, totes i tots ens hem pogut qüestionar. És més que probable que aquesta crisi generalitzada de la religió, no només sigui la conseqüència del poderós intent del neó-capitalisme per desviar-nos del camí tradicional que seguíem, per tal de conduir-nos vers on els interessava: la materialització i molt més el consum com a necessitat prioritària. També però, cal que no deixem de ser objectius i crítics amb el alts dirigents de la religió, car –molt probablement- no han estat prou atents i àgils per promoure el que sempre és imprescindible: adaptar-nos a les necessitat dels nous temps. Avui, per exemple, la societat actual no pensa ni té, les mateixes necessitats, ni la manera de pensar ni de viure, que la de mitjans de segle passat. ...