NOMÉS PERTANYEM A DÉU

Comentari a l’evangeli (Mateu 22,15-21) per José Antonio Pagola

Evangeli.

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d'això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s'havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre'm? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Comentari

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu, el que és de Déu». Aquestes paraules de Jesús han estat utilitzades amb freqüència per establir una frontera clara entre allò polític i allò religiós, i defensar així l’autonomia absoluta de l’Estat davant de qualsevol interpel·lació feta des de la fe.

Segons aquesta interpretació, Jesús hauria col·locat l’home, d’una banda, davant d’unes obligacions de caràcter cívico-polític i, de l’altra, davant d’una interpel·lació religiosa. Com si l’home hagués de respondre dels assumptes sociopolítics davant del poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu.

La intenció de Jesús no és aquesta. L’accent de les seves paraules és a la part final. Li han preguntat insidiosament pel problema dels tributs i Jesús resol ràpidament el problema. Si utilitzem moneda que pertany al Cèsar, s’hauran de sotmetre a les conseqüències que això implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia a la pregunta dels adversaris.

De manera inesperada introdueix Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al Cèsar, però els homes no han d’oblidar que porten en si mateixos la imatge de Déu i, per tant, només pertanyen a ell. Així ho afirmava la tradició bíblica. És aleshores quan podem copsar el pensament de Jesús. «Doneu al Cèsar el que li pertany, però no oblideu que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu».

Per a Jesús, el Cèsar i Déu no són dues autoritats de rang semblant que s’han de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol Cèsar, que no pot mai exigir allò que pertany a Déu.

En uns temps en què creix el poder de l’Estat i als ciutadans cada vegada és més difícil defensar la seva llibertat enmig d’una societat, on gairebé tot està dirigit i controlat, els creients no ens hem de deixar robar la nostra consciència i la nostra llibertat per cap poder.

Hem de complir amb honradesa els nostres deures ciutadans, però no ens hem de deixar modelar ni dirigir per cap poder que ens enfronti amb les exigències fonamentals del regne de Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per; Jaume Rocabert

 

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 18 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Només pertanyem a Déu”, es fonamenta amb els fragments (15-21) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 18 d’octubre, XXVIX durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposa reflexionar sobre la nostra única pertinença amb Déu.

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu, el que és de Déu». Aquestes paraules de Jesús han estat utilitzades amb freqüència per establir una frontera clara entre allò polític i allò religiós, i defensar així l’autonomia absoluta de l’Estat davant de qualsevol interpel·lació feta des de la fe. Segons aquesta interpretació, Jesús hauria col·locat l’home, d’una banda, davant d’unes obligacions de caràcter cívica-política i, de l’altra, davant d’una interpel·lació religiosa. Com si l’home hagués de respondre dels assumptes sociopolítics davant del poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu. Resta ben evident que els humans i, òbviament els cristians, només hem i haurem de respondre dels nostres actes davant Déu. 

La intenció de Jesús no és aquesta. L’accent de les seves paraules és a la part final. Li han preguntat insidiosament pel problema dels tributs i Jesús resol ràpidament el problema. Si utilitzem moneda que pertany al Cèsar, s’hauran de sotmetre a les conseqüències que això implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia a la pregunta dels adversaris. De manera inesperada introdueix Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al Cèsar, però els homes no han d’oblidar que porten en si mateixos la imatge de Déu i, per tant, només pertanyen a ell. Així ho afirmava la tradició bíblica. És aleshores quan podem copsar el pensament de Jesús. «Doneu al Cèsar el que li pertany, però no oblideu que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu». Si bé és cert que tenim unes obligacions vers el poder polític del nostre país, fonamentalment la pertinença que tenim els humans és, només vers Déu.

Per a Jesús, el Cèsar i Déu no són dues autoritats de rang semblant que s’han de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol Cèsar, que no pot mai exigir allò que pertany a Déu. En uns temps en què creix el poder de l’Estat i als ciutadans cada vegada és més difícil defensar la seva llibertat enmig d’una societat, on gairebé tot està dirigit i controlat, els creients no ens hem de deixar robar la nostra consciència i la nostra llibertat per cap poder.  Resta evident, que en els cas dels polítics dictadors (els Putin, els Trump...), imposen sotmetre o ho intenten. Amb Déu, no hi ha imposició, si pertinença... 

Hem de complir amb honradesa els nostres deures ciutadans, però no ens hem de deixar modelar ni dirigir per cap poder que ens enfronti amb les exigències fonamentals del regne de Déu. Sovint hi ha qui creu que poden exigir-nos i per això ho fan o ho intenten. Nosaltres només som fills de Déu i li devem el respecte que es mereix el nostre Pare celestial. 

  

COMENTARIS 

Una nova homilia, aquesta pel proper diumenge 18 de octubre, en el que el Pagola, com sortosament ens té acostumats, ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin és el desig i la voluntat de Déu, segon ens ho va expressant el seu fill Jesús per mitjà dels evangelis. En aquesta homilia ens recorda quina fou la resposta de Jesús davant dels qui pretenien confondre’l. Una resposta que ens cal recordar, molt especialment en els temps actuals, en els quals els membres dels poders polítics, però molt especialment si són de la dreta o de la extrema dreta, o directament els grans poders econòmics que de manera molt més opaca, són els que “mango neixen” les tecles reals dels poders econòmics. Uns i altres estant provocant que els interessos econòmics, fins i tots dels propietaris de molts o pocs pisos, deixin aparcats els escrúpols i no tinguin ni el més petit dels esmentats escrúpols, per provocar, amb el consentiment o beneplàcit d’una justícia escandalosament injusta o sense consciència social, que és decanta per provocar impunement, nombrosos desnonaments de llogaters amb pocs recursos, molts d’avançada edat, cosa que és una immoralitat que clama una autentica i veritable justícia social que eviti els esmentats desnonaments.

 

REFLEXIONS

Allò que es fa amb interès millora l’acció. Com va escriure Pablo Neruda: «Una mirada intensa pot penetrar fins els racons més amagats de l’ànima.»

Posar els cinc sentits en allò que fem , escolten, i diem, vol dir, centrar l’atenció en allò que estem fent en cada moment, intentant evitar que la ment ens porti a un altre lloc; a ser conscients que ens fem un bé a nosaltres i als altres.

Metafòricament, la frase convida a involucrar tota la La frase de Mello pretén fer-nos adonar que fer les coses per rutina, sense atenció, fa que perdin el sentit social a que estaven destinades. L’escriptora Simone Weil, deia: «L'atenció és la forma més pura de generositat.»

Les mares no paren de repetir als despistats de la casa: «Fixat amb el que fas!» Posar atenció amb el que fem o escoltem, és el que més ens costa incorporar a la nostra actitud, com a hàbit.

Sense entrenament no hi ha progrés atencional. rar a

Possiblement, sense adonar-nos-en, al cap del dia hem fet moltes (o algunes) coses només perquè socialment les havíem de fer. Però, sense posar-hi ganes, ni prestar-hi atenció.

El psicòleg nord-americà Daniel Gpleman, considera, que: «Sense una atenció selectiva. L’experiència esdevé un autèntic caos.»

La física quàntica ens ensenya que: «allà on posem l’atenció posem l’energia.» Fora bo rescatar aquell eslògan català del pujolisme: «La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 L INVITACIÓ DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l'aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l'un se n'anà al seu camp, l'altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s'indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se'l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s'omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s'adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

Comentari

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida.

Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 11 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “La invitació de Déu”, es fonamenta amb els fragments (1-14) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 11 d’octubre, XXVIII durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre l’exigent bondat de Déu. 

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.  Aquesta nota sobre les diverses versions és molt oportuna, doncs cal partir del fet que els evangelis, no només son escrits per humans, sinó que tots no eren iguals, ni ho som els que els llegim. 

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.  Aquesta interpretació del Pagola és, un cant a l’esperança i, al mateix temps, un allunyar-se de les versions tètriques anteriors, que afortunadament els teòlegs dels nostres dies ho estant exposant insistentment.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança. Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.  El més important, no és les reaccions dels convidats, sinó l’anunci que Jesús ens ofereix del que és el desig de Déu.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida. Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.  L’homilia, encertadament, proposa que l’Església generi espais que facilitin a tothom poder sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu que ens proclama Jesús, per mitjà de l’evangeli de Mateu.  

COMENTARIS 

La homilia del proper diumenge 11 de octubre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin és el desig i la voluntat de Déu, segon ens ho va expressar el seu fill Jesús, que totes i tots, també fills de Déu, que malgrat les nostres limitacions humanes, ens arribi amb nitidesa i claredat, quina és la seva voluntat, quan al final dels temps, del gènere humà, tots (sense excepció) puguem estar presents en la taula celestial per gaudir de la presencia de Déu Pare, fins a la fins dels temps. I això perquè, doncs perquè Déu, pare de tota la creació i, conseqüentment, pare de totes i tots nosaltres Un Pare que mai ha deixat d’estimar-nos, malgrat les nostres infidelitats i de les múltiples desviacions, que com ens indicà el seus fill Jesús en una de les seves paràboles, s’alegrà extraordinàriament quan el fill pròdig que el donava per perdut, tornà a casa!!!  

EL PERILL D’OFEGAR LA VEU DELS PROFETES
Comentari a l’evangeli (Mt 21,33-43) per José Antonio Pagola

Evangeli.

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d'una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n'anà del país. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure'l, es digueren: Aquest és l'hereu: matem-lo i ens quedarem l'heretat. I l'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema». Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar».

Comentari

Quan l'any 70 les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d’aquest fet tràgic. Israel, aquell poble tan estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els seus dirigents religiosos han anat matant els profetes enviats per ell; han crucificat, finalment, el seu propi Fill. Ara Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per l’Església cristiana.

Els primers cristians llegien d’aquesta manera la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als summes sacerdots d’Israel. Els pagesos encarregats de cuidar la «vinya del Senyor» van matant un darrere l’altre els criats que ell els envia per recollir els fruits. Finalment maten també el fill del propietari, amb la intenció de suprimir l’hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer res més que fer-los morir i lliurar la seva vinya a altres pagesos més fidels.

Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per alimentar l’orgull de l’Església, nou Israel, davant del poble jueu, derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: pot passar a l’Església cristiana el mateix que li va passar a l’antic Israel? Pot defraudar les expectatives de Déu? I si l’Església no produeix els fruits que ell espera, quins camins seguirà Déu per dur a terme els seus plans de salvació?

El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el temple; se celebrava escrupolosament el culte; es predicava la Llei; es defensaven les institucions. No semblava necessari res més de nou. N’hi havia prou de conservar-ho tot en ordre. És el més perillós que pot succeir a una religió: que s’ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.

És també el nostre perill. Pensar que la fidelitat de l´Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir Crist en propietat. Però Déu no és propietat de ningú. La seva vinya només li pertany a ell. I si l’Església no produeix els fruits que espera, Déu continuarà obrint nous camins de salvació.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragula

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 4 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “El perill d’ofegar les veus dels profetes ”, es fonamenta amb els fragments (33-43) del capítol 21 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 4 d’octubre, XXVII durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre la exigent bondat de Déu. 

Quan l’any 70 les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d’aquest fet tràgic. Israel, aquell poble tan estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els seus dirigents religiosos han anat matant els profetes enviats per ell; han crucificat, finalment, el seu propi Fill. Ara Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per l’Església cristiana, (romana?) .  La pregunta que en tot moment cal que ens fem, és si l’actual Església Cristiana i els seus fidels estem actuant segons la voluntat bondadosa de Déu?

Els primers cristians llegien d’aquesta manera la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als summes sacerdots d’Israel. Els pagesos encarregats de cuidar la «vinya del Senyor» van matant un darrere l’altre els criats que ell els envia per recollir els fruits. Finalment maten també el fill del propietari, amb la intenció de suprimir l’hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer res més que fer-los morir i lliurar la seva vinya a altres pagesos més fidels.  Aquesta pacient actitud divina, no és fruit d’una reacció impulsiva, sinó tot al contrari. En qualsevol cas, ens hauríem de preguntar si el nostre cristianisme és prou correcte o les limitacions humanes existents, són preocupants?

Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per alimentar l’orgull de l’Església, nou Israel, davant del poble jueu, derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: pot passar a l’Església cristiana el mateix que li va passar a l’antic Israel? Pot defraudar les expectatives de Déu? I si l’Església no produeix els fruits que ell espera, quins camins seguirà Déu per dur a terme els seus plans de salvació?  Penso que les limitacions son evidents, si son preocupants o no és una qüestió que potser hi hauria d’haver alguna manera de poder-se qüestionar de manera oberta per a tothom que se sent cristià.

El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el temple; se celebrava escrupolosament el culte; es predicava la Llei; es defensaven les institucions. No semblava necessari res més de nou. N’hi havia prou de conservar-ho tot en ordre. És el més perillós que pot succeir a una religió: que s’ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.  Es evident que el nostre cristianisme, tant a nivell personal com institucional, té llacunes i mancances que hauríem de voler millorar.  

És també el nostre perill. Pensar que la fidelitat de l´Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir Crist en propietat. Però Déu no és propietat de ningú. La seva vinya només li pertany a ell. I si l’Església no produeix els fruits que espera, Déu continuarà obrint nous camins de salvació.  El greu pecat que tots plegats cometem és el de no tenir una autèntica auto-exigència que ens condueixi a ser molt més fidels al missatge que Jesús ens va transmetre. Que podríem fer per aconseguir-ho?

COMENTARIS 

La homilia del proper diumenge 4 de octubre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quines són les limitacions que la institució eclesial, la jerarquia i els cristians en general, expressem en tot moment. Avui més de dos mil anys del missatge que Jesús ens va voler deixar, fins i tot amb la seva donació de la seva vida con a testimoniatge diàfan del seu missatge i de quina hauria de ser la nostre resposta, la nostra manera d’actuar i el testimoniatge que caldria que donéssim, resulta que encara cal insistir-hi, doncs ni els que pretenem ser seguidor del missatge que ens va deixar el fill de Déu, la nostra actitud segueix sent titubejant i mancada de la voluntat i decisió necessària per cristians autèntics.  

 

PER A JESÚS, ELS ÚLTIMS SÓN ELS PRIMERS
Comentari a l’evangeli (Mt 21,28-32) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer: "Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui". Ell respongué: "No hi vull anar". Però després se'n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: "Hi vaig de seguida, pare". Però no hi anà. Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia?». Li responen: «El primer».

Jesús els diu: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les prostitutes us passen al davant cap al Regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d'ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l'heu cregut, mentre que els publicans i les prostitutes sí que l'han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure'l».

Comentari.-
Jesús va conèixer una societat dividida per barreres de separació i travessada per complexes discriminacions. Hi trobem jueus que poden entrar al temple i pagans exclosos del culte; persones «pures» amb qui es pot tractar i persones «impures» que cal evitar; «proïsmes» als quals s’ha d’estimar i «no proïsmes» als que es pot abandonar; homes «pietosos» observants de la llei i «gent maleïda» que ni coneixen ni compleixen allò prescrit; persones «sanes» beneïdes per Déu i «malalts» maleïts que no tenen accés al temple; persones «justes» i homes i dones «pecadors.»

L’actuació de Jesús en aquesta societat és tan sorprenent que encara avui ens resistim a acceptar-la. No adopta la postura dels grups fariseus, que eviten tot contacte amb impurs i pecadors. No segueix l’actitud elitista de Qumran, on es redacten llistes precises dels que queden exclosos de la comunitat.

Jesús s’acosta precisament als més discriminats. S’asseu a menjar amb publicans. Es deixa besar els peus per una pecadora. Toca amb la mà els leprosos. Procura salvar «el que està perdut.» La gent li diu «amic de pecadors.» Amb insistència provocativa va repetint que «els darrers seran els primers», i que els publicans i les prostitutes van per davant dels escribes i sacerdots en el camí del regne de Déu.

Qui sospita avui realment que els alcohòlics, rodamóns, captaires i tots els que formen la deixalla de la societat poden ser davant Déu els primers? Qui s’atreveix a pensar que les prostitutes, els heroïnòmans o els afectats per la sida poden precedir no pocs eclesiàstics de vida irreprotxable?

Tanmateix, encara que ja gairebé ningú no us ho digui, vosaltres, els indesitjables i anatematitzats, heu de saber que el Déu revelat en Jesucrist segueix sent realment el vostre amic. Vosaltres podeu «entendre» i acollir el perdó de Déu millor que molts cristians que no senten necessitat de penedir-se de res.

Quan nosaltres us evitem, Déu se us acosta. Quan nosaltres us humiliem, ell us defensa. Quan us menyspreem, us acull. En el més fosc de la vostra nit no esteu sols. En el més profund de la vostra humiliació no esteu abandonats. No hi ha lloc per a vosaltres a la nostra societat ni al nostre cor. Per això precisament teniu un lloc privilegiat al cor de Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 27 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Per a Jesús, els últims són els primers”, es fonamenta amb els fragments (28-32) del capítol 21 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 27 de setembre, XXVI durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre la bondat de Déu.

Jesús va conèixer una societat dividida per barreres de separació i travessada per complexes discriminacions. Hi trobem jueus que poden entrar al temple i pagans exclosos del culte; persones «pures» amb qui es pot tractar i persones «impures» que cal evitar; «proïsmes» als quals s’ha d’estimar i «no proïsmes» als que es pot abandonar; homes «pietosos» observants de la llei i «gent maleïda» que ni coneixen ni compleixen allò prescrit; persones «sanes» beneïdes per Déu i «malalts» maleïts que no tenen accés al temple; persones «justes» i homes i dones «pecadors.» L’actuació de Jesús en aquesta societat és tan sorprenent que encara avui ens resistim a acceptar-la. No adopta la postura dels grups fariseus, que eviten tot contacte amb impurs i pecadors. No segueix l’actitud elitista de Qumran, on es redacten llistes precises dels que queden exclosos de la comunitat. Quan s’analitza aquesta homilia basada en l’evangeli de Mateu, hem ve a la memòria que en el catecisme, hi venia adjunt el text de la doctrina del catolicisme, una mena de normes i obligacions que el catòlic havia de complir...

Jesús s’acosta precisament als més discriminats. S’asseu a menjar amb publicans. Es deixa besar els peus per una pecadora. Toca amb la mà els leprosos. Procura salvar «el que està perdut.» La gent li diu «amic de pecadors.» Amb insistència provocativa va repetint que «els darrers seran els primers», i que els publicans i les prostitutes van per davant dels escribes i sacerdots en el camí del regne de Déu. Qui sospita avui realment que els alcohòlics, rodamóns, captaires i tots els que formen la deixalla de la societat poden ser davant Déu els primers? Qui s’atreveix a pensar que les prostitutes, els heroïnòmans o els afectats per la sida poden precedir no pocs eclesiàstics de vida irreprotxable? Malauradament, avui seguim menyspreant als immigrants, els sense sostre, així com els captaires o vagabunds.

Tanmateix, encara que ja gairebé ningú no us ho digui, vosaltres, els indesitjables i anatematitzats, heu de saber que el Déu revelat en Jesucrist segueix sent realment el vostre amic. Vosaltres podeu «entendre» i acollir el perdó de Déu millor que molts cristians que no senten necessitat de penedir-se de res. Quan nosaltres us evitem, Déu se us acosta. Quan nosaltres us humiliem, ell us defensa. Quan us menyspreem, us acull. En el més fosc de la vostra nit no esteu sols. En el més profund de la vostra humiliació no esteu abandonats. No hi ha lloc per a vosaltres a la nostra societat ni al nostre cor. Per això precisament teniu un lloc privilegiat al cor de Déu. En front d’aquesta trista realitat, és urgent, eliminar de tota litúrgia i cerimònia religiosa, l’ostentació i la parafernàlia pròpia de segles passats.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 27 de setembre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, qui és el veritable camí que ens pot apropar i conduir vers a la desitjada gloria eterna. La naturalitat, la senzillesa, l’amor vers als germans i germanes, però molt especialment vers els que són més menyspreats i marginats de la nostra erràtica societat, en la qual s’han trastocat els valors per obra i gràcia dels interessos comercials de les grans multinacionals. La proposta que ens ofereix la homilia del Pagola, justament es diametralment diferent i contraria als postulats que ens ofereixen no només les poderoses multinacionals, sinó que cada vegada més, són els mateixos postulats polítics que prediquen i aplica l’extrema dreta quan per malaurada innocència i/o ignorància política de la societat d’avui, cada cop és més habitual a casa nostra, a Europa i en molts altres continents, que l’extrema dreta, guanya les eleccions amb la conseqüent imposició dels seus postulats o polítiques que només afavoreixen els interessos dels poders econòmics i de rebot, ens perjudiquen als que som assalariats i/o pensionistes.

 CONFIAR EN LA BONDAT DE DÉU
Comentari a l’evangeli (Mt 20,1-16) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
1 »Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. 2 Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. 3 Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina 4 i els digué:
»--Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
5 »Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. 6 Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:
»--Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
7 »Ells li responen:
»--És que ningú no ens ha llogat.
»Els diu:
»--Aneu també vosaltres a la meva vinya.
8 »Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:
»--Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.
9 »Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10 Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11 Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12 i deien:
»--Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.
13 »L'amo va respondre a un d'aquests:
»--Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14 Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15 ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?
16 »Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

Comentari.-
Com més va més convençut estic que molts dels qui es diuen ateus són homes i dones que, quan rebutgen Déu, estan rebutjant en realitat un «ídol mental» que es van fabricar quan eren infants. La idea de Déu que porten dins i amb la que han viscut durant alguns anys se’ls ha quedat petita. Arribat un moment, aquest Déu els ha resultat un ésser tan estrany, incòmode i molest que n’han prescindit.

No em costa gens de comprendre aquestes persones. Dialogant amb alguna he recordat més d’una vegada aquelles paraules encertades del patriarca Màximos IV durant el Concili: «Jo tampoc crec en el déu en què els ateus no creuen.» En realitat, el déu que alguns han suprimit de les seves vides és una caricatura que se n’han format falsament. Si han buidat la seva ànima d’aquest «déu fals», no serà per deixar lloc algun dia al Déu veritable?

Però com pot avui una persona trobar-se amb Déu? Si s’acosta als qui ens diem creients, és fàcil que ens trobi resant, no pas al Déu veritable, sinó a un petit ídol sobre el qual projectem els nostres interessos, pors i obsessions. Un Déu del qual pretenem apropiar-nos i que intentem utilitzar per al nostre profit, oblidant la seva immensa i incomprensible bondat envers tothom.

Jesús trenca tots els nostres esquemes quan ens presenta a la paràbola del «propietari de la vinya» aquest Déu que «dóna a tots el seu denari», el mereixin o no, i diu així als qui protesten: «Que veus amb mals ulls que jo sigui generós?»

Déu és bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o ateus. La seva bondat misteriosa va més enllà de la fe dels creients i de la increença dels ateus.

El que hem de fer és oblidar-nos dels nostres esquemes, fer silenci al nostre interior, escoltar fins al fons la vida que batega en nosaltres… i esperar, confiar, deixar obert el nostre ésser. Déu no s’amaga indefinidament de qui el cerca amb sinceritat de cor.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

APOLOGIA DEL PERDÓ
Comentari a l’evangeli (Mt 18,21-35) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se'n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l'agafà i l'escanyava dient-li: Paga'm tot el que em deus. L'altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t'ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n'entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.


Comentari
Gairebé sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, generalment anònimes, en què se m’acusava d’oblidar el patiment de les víctimes del terrorisme, de no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel seu cònjuge, de no «tenir els peus a terra» i coses semblants.

No em resulta difícil de comprendre aquesta resistència al perdó. Com no intuiré la ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i l’agressivitat que s’adverteixen darrere d’aquestes línies em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó.

Hi ha un mecanisme de defensa ben conegut pels psicòlegs. En virtut d’un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d’una agressió tendeix alhora a imitar d’alguna manera el seu agressor. Es tracta d’una reacció gairebé instintiva que es desferma en l’inconscient individual o col·lectiu i fins i tot es pot transmetre de generació en generació.

Si, en algun moment, no es produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan la víctima no vol o no pot perdonar, li queda una «ferida mal curada» que li fa mal, ja que l’encadena negativament al passat. De la mateixa manera, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per cercar camins de convivència, i pot bloquejar qualsevol esforç per trobar una solució als conflictes.

El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant de l’ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert Jacques Pohier, qui pretengui curar la ferida infligint patiment a l’agressor, s’equivoca. El patiment no té un poder màgic per curar la humiliació o l’agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita alguna cosa més per tornar a viure de manera sana. Ho deia fa molt de temps Henri Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona».

De vegades s’oblida que el procés del perdó a qui afavoreix més és a l’ofès, ja que l’allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per recrear la seva vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i més eficaç per eradicar de la nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per a qui creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 13 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Apologia del perdó”, es fonamenta amb els fragments (21-35) del capítol 18 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 13 de setembre, XXIV durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre el molt important que és saber perdonar.

Gairebé sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, generalment anònimes, en què se m’acusava d’oblidar el patiment de les víctimes del terrorisme, de no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel seu cònjuge, de no «tenir els peus a terra» i coses semblants. No em resulta difícil de comprendre aquesta resistència al perdó. Com no intuiré la ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i l’agressivitat que s’adverteixen darrere d’aquestes línies em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó. Si llegíssim amb atenció els evangelis, veuríem nítidament la importància que té saber perdonar. Si veritablement volem ser cristians, ens és imprescindible saber perdonar en qualsevol circumstància.

Hi ha un mecanisme de defensa ben conegut pels psicòlegs. En virtut d’un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d’una agressió tendeix alhora a imitar d’alguna manera el seu agressor. Es tracta d’una reacció gairebé instintiva que es desferma en l’inconscient individual o col·lectiu i fins i tot es pot transmetre de generació en generació. Si, en algun moment, no es produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan la víctima no vol o no pot perdonar, li queda una «ferida mal curada» que li fa mal, ja que l’encadena negativament al passat. De la mateixa manera, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per cercar camins de convivència, i pot bloquejar qualsevol esforç per trobar una solució als conflictes. Si nosaltres volem ser seguidor de Jesús, és imprescindible que sapiguem perdonar i que no ens deixem portar pel desig de revenja. Aquesta és la condició bàsica per ser cristià autèntic.

El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant de l’ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert Jacques Pohier, qui pretengui curar la ferida infligint patiment a l’agressor, s’equivoca. El patiment no té un poder màgic per curar la humiliació o l’agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita alguna cosa més per tornar a viure de manera sana. Ho deia fa molt de temps Henri Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona». De vegades s’oblida que el procés del perdó a qui afavoreix més és a l’ofès, ja que l’allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per recrear la seva vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i més eficaç per eradicar de la nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per a qui creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats». Amb aquesta homilia del Pagola, extraordinàriament pedagògica, tenim al nostra abast, uns valuosos arguments per frenar i fins i tot per bloquejar les reaccions humanes, que malauradament les tenim massa sovint a flor de pell.

COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 13 de setembre, és una nova proposta del Pagola i el seu equip, per tal que els que llegim amb atenció els seus comentaris i molt especialment les seves meravelloses argumentacions, sapiguem utilitzar-les per tal que el nostre cristianisme deixi de ser un tranquil·litzant religiós, sinó un vitalitzant útil i poderós per convertir-nos veritablement en cristians seguidors del missatge de Jesús, de les seves sabies paràboles. La qual cosa no vol dir que hàgim de deixar de practicar les propostes que la religió de cadascú. Recordem que la religió, sovint és l’expressió d’una jerarquia que, segons com, no sempre, ens han expressat fidelment el missatge evangèlic, o sigui el missatge bàsicament d’amor, de senzillesa i de veritable lliurament vers el pobres els malalts i els explotats pels poders humans, que no són ni cristians ni religiosos.