PA I VI

Comentari a l’evangeli (Jn 6,51-58) per J.A.Pagola

Evangeli:

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

Comentari.-

Emmpobriríem greument el contingut de l’eucaristia si oblidéssim que els creients hi hem de trobar l’aliment que ha de nodrir la nostra existència. És cert que l’eucaristia és un àpat compartit per germans que se senten units en una mateixa fe. Però, tot i ser molt important aquesta comunió fraterna, és encara insuficient si oblidem la unió amb Crist, que se’ns dóna com a aliment.

Una cosa semblant hem de dir de la presència de Crist a l’eucaristia. S’ha subratllat, i amb raó, aquesta presència sacramental de Crist en el pa i el vi, però Crist no hi és per ser-hi; és present oferint-se com a aliment que sosté les nostres vides.

Si volem redescobrir el profund significat de l´eucaristia, hem de recuperar el simbolisme bàsic del pa i el vi. Per subsistir, l’home necessita menjar i beure. I aquest simple fet, de vegades tan oblidat a les societats satisfetes del benestar, revela que l’ésser humà no es fonamenta a si mateix, sinó que viu rebent misteriosament la vida.

La societat contemporània està perdent capacitat per descobrir el significat dels gestos bàsics de l’ésser humà. Tanmateix, són aquests gestos senzills i originaris els que ens retornen a la nostra veritable condició de criatures, que reben la vida com a regal de Déu.

Concretament, el pa és el símbol eloqüent que condensa en si mateix tot allò que significa per a la persona el menjar i l’aliment. Per això el pa ha estat venerat a moltes cultures de manera gairebé sagrada. Encara hom recordarà com les nostres mares ens el feien besar quan, per descuit, en queia algun tros a terra.

Però, des que ens arriba de la terra fins a la taula, el pa necessita ser treballat pels qui sembren, adoben el terreny, seguen i recullen les espigues, molen el blat, couen la farina. El vi suposa un procés encara més complex en la seva elaboració.

Per això, quan es presenta el pa i el vi sobre l’altar, es diu que són fruit de la terra i del treball de l’home. D’una banda, són «fruit de la terra» i ens recorden que el món i nosaltres mateixos som un do que ha sorgit de les mans del Creador. De l’altra, són «fruit de la feina», i signifiquen el que els homes fem i construïm amb el nostre esforç solidari.

Aquest pa i aquest vi esdevindran per als creients «pa de vida» i «calze de salvació». Aquí hi trobem els cristians aquest «veritable menjar» i «veritable beguda» que ens diu Jesús. Un menjar i una beguda que alimenten la nostra vida sobre la terra, ens conviden a treballar-la i millorar-la, i ens sostenen mentre caminem cap a la vida eterna.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 11 de juny festa del Corpus Cristi, de l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Pa i vi”, té com a fonament els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli de la comunitat joànica, anomenat evangeli de Joan.

El pa i el vi, representen dos elements bàsics i també necessaris que necessitem els humans per sobreviure. Són en conseqüència la simbologia que va fer servir Jesús per donar-nos entendre als sempre esquerps humans, que ell és l’aliment necessari i imprescindible per poder viure la vida eterna. El seu missatge, el seu testimoniatge, que ens va donar i oferir durant els seus tres anys de la seva vida pública, que els tenim recollit en el Nou Testament i que és fonamental llegir-lo sovint, és en realitat el pa i el vi del qual ens cal que ens alimentem el cristians que volem ser-li fidels. L’eucaristia, per tant, és el recordatori simbòlic que Jesús va institucionalitzar en el seu darrer sopar amb els apòstols i que l’homilia ho descrius clarament: Però, tot i ser molt important aquesta comunió fraterna, és encara insuficient si oblidem la unió amb Crist, que se’ns dóna com a aliment. Una cosa semblant hem de dir de la presència de Crist a l’eucaristia. S’ha subratllat, i amb raó, aquesta presència sacramental de Crist en el pa i el vi, però Crist no hi és per ser-hi; és present oferint-se com a aliment que sosté les nostres vides.

Una vegada aclarits aquests conceptes, resta evident que anar a missa i anar a combregar cada diumenge o quan hom creu oportú, podria esdevenir insuficient, perquè el que és veritablement imprescindible és menjar del pa i del vi que ells ens donà per alimentar-nos i que és el seu missatge i testimoni d’amor autèntic: Per això, quan es presenta el pa i el vi sobre l’altar, es diu que són fruit de la terra i del treball de l’home. D’una banda, són «fruit de la terra» i ens recorden que el món i nosaltres mateixos som un do que ha sorgit de les mans del Creador. De l’altra, són «fruit de la feina», i signifiquen el que els homes fem i construïm amb el nostre esforç solidari. Aquí hi trobem els cristians aquest «veritable menjar» i «veritable beguda» que ens diu Jesús. Un menjar i una beguda que alimenten la nostra vida sobre la terra, ens conviden a treballar-la i millorar-la, i ens sostenen mentre caminem cap a la vida eterna.

Al·leluia Jo 6,51

Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;

qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Una nova homilia que un cop més posa l’accent en el que va ser el testimoniatge dels tres anys de la vida publica de Jesús. Una homilia que no ens pot deixar indiferents, perquè una vegada més clarifica notablement aquell adoctrinament interessat i adulterat que havíem rebut quan érem patits del nacionalcatolicisme franquista.

Un missatge, com dèiem la setmana passada que malauradament, foren molts el anys, que se’ns havien donat versions oposades o aigualides i que en l’actualitat són molts els alts membres de la jerarquia i de les classes d’altíssim poder econòmic i financers que s’oposen a expressar allò que havia promogut el Concili Vaticà II i que el papa Francesc vol aplicar per tal que l’Església doni un testimoni més nítid del missatge de Jesús, sense tanta opulència innecessària.

 EL CRISTIÀ DAVANT DÉU

Comentari a l’evangeli (Jn 3,16-18) per J.A.Pagola

Evangeli: 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

Comentari.

No sempre se’ns fa fàcil als cristians relacionar-nos de manera concreta i viva amb el misteri de Déu confessat com a Trinitat. Tot i això, la crisi religiosa ens està convidant a cuidar més que mai una relació personal, sana i gratificant amb ell. Jesús, el Misteri de Déu fet carn en el Profeta de Galilea, és el millor punt de partida per revifar una fe senzilla.

Com viure davant del Pare? Jesús ens ensenya dues actituds bàsiques. En primer lloc, una confiança total. El Pare és bo. Ens vol sense fi. Res no li importa més que el nostre bé. Podem confiar-hi sense pors, recels, càlculs o estratègies. Viure és confiar en l’Amor com a misteri últim de tot.

En segon lloc, una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat d’aquest Pare, ja que només vol una vida més digna per a tothom. No hi ha cap manera de viure més sana i més encertada. Aquesta és la motivació secreta de qui viu davant del misteri de la realitat des de la fe en un Déu Pare.

Què és viure amb el Fill de Déu encarnat? En primer lloc, seguir Jesús: conèixer-lo, creure’l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint els seus passos. Mirar la vida com la mirava ell; tractar les persones com ell les tractava; sembrar signes de bondat i de llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Així viu Déu quan s’encarna. Per a un cristià no hi ha cap altra manera de viure més apassionant.

En segon lloc, col·laborar en el projecte de Déu que Jesús posa en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem romandre passius. Als que ploren, Déu els vol veure rient, als que tenen gana els vol veure menjant. Hem de canviar les coses perquè la vida sigui vida per a tothom. Aquest projecte que Jesús anomena Regne de Déu és el marc, l’orientació i l’horitzó que se’ns proposa des del misteri últim de Déu per fer la vida més humana.

Què és viure animats per l’Esperit Sant? En primer lloc, viure animats per l’amor. Així es desprèn de tota la trajectòria de Jesús. Allò essencial és viure-ho tot amb amor i des de l’amor. No hi ha res més important. L’amor és la força que dona sentit, veritat i esperança a la nostra existència. És l’amor el que ens salva de tantes incapacitats, errors i misèries.

Finalment, qui viu «ungit per l’Esperit de Déu» se sent enviat de manera especial a anunciar als pobres la Bona Notícia. La seva vida té força alliberadora per als captius; posa llum en els qui viuen cecs; és un regal per als qui se senten desgraciats.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

Com quasi totes les homilies, aquesta també és fonamentalment aclaridora i allunyada de disquisicions  teològiques sobre la Santíssima Trinitat que de cap manera serveixen per entendre allò més bàsic del missatge de Jesús. És per això que ens està convidant a cuidar més que mai una relació personal, sana i gratificant amb Jesús, doncs el Misteri de Déu fet carn en el Profeta de Galilea, és el millor punt de partida per revifar una fe senzilla.

A la pregunta com viure davant del Pare? Jesús ens ensenya dues actituds bàsiques. En primer lloc, una confiança total. El Pare és bo. Ens vol sense fi. Res no li importa més que el nostre bé. Podem confiar-hi sense pors, recels, càlculs o estratègies. Viure és confiar en l’Amor com a misteri últim de tot. En segon lloc, una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat d’aquest Pare, ja que només vol una vida més digna per a tothom.

L’homilia del proper diumenge, és una veritable lliçó bàsica per entendre el més imprescindible i fonamental de la fe en Jesús, en primer lloc i també, quina ha de ser la nostra manera de viure i actuar com a cristians, o què és viure amb el Fill de Déu encarnat? En primer lloc, seguir Jesús: conèixer-lo, creure’l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint els seus passos. Mirar la vida com la mirava ell; tractar les persones com ell les tractava; sembrar signes de bondat i de llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Així viu Déu quan s’encarna. Per a un cristià no hi ha cap altra manera de viure més apassionant.

En segon lloc, col·laborar en el projecte de Déu que Jesús posa en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem romandre passius. Als que ploren, Déu els vol veure rient, als que tenen gana els vol veure menjant.

Hem de canviar les coses perquè la vida sigui vida per a tothom. Aquest projecte que Jesús anomena Regne de Déu és el marc, l’orientació i l’horitzó que se’ns proposa des del misteri últim de Déu per fer la vida més humana.

En la conclusió, l’homilia ens clarifica el Què és viure animats per l’Esperit Sant? Fonamentalment és viure animats per l’amor. Així es desprèn de tota la trajectòria de Jesús. Allò essencial és viure-ho tot amb amor i des de l’amor. És, conseqüentment, viure l’amor el que ens salva de tantes incapacitats, errors i misèries. I, finalment, els qui viuen «ungits per l’Esperit de Déu» se senten enviats de manera especial a anunciar als pobres la Bona Notícia.

Al·leluia Cf. Ap 1,8

Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant,

a Déu que és, que era i que ha de venir.

Una nova homilia que un cop més posa l’accent en el que va ser el testimoniatge dels tres anys de la seva vida publica per la Galilea i pel centre neuràlgic del poble jueu, Jerusalem. Un missatge que és inqüestionable, però que malauradament, són molts als llarg de tants i tants anys, que s’han acomodat amb versions diametralment oposades i que en el món de les religions han aconseguit un notable predicament entre les classes potentades, dels grans empresaris i financers i que també han arrastrat a notables membres de la jerarquia eclesiàstica de diverses religions cristianes, cosa que dissortadament provoquen greus crisis de fe en el cristianisme, com la que actualment estem patint especialment a occident i, òbviament a Europa i a casa nostra.

 NOU COMENÇAMENT

Comentari a l’evangeli (Jn 20, 19-23) per J.A.Pagola

Evangeli: 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

Comentari.-

Aterrits per l’execució de Jesús, els deixebles es refugien en una casa coneguda. De nou estan reunits, però ja no hi és Jesús. A la comunitat hi ha un buit que ningú no pot omplir. Els falta Jesús. No poden sentir les seves paraules plenes de foc. No poden veure’l beneint amb tendresa els desgraciats. A qui seguiran ara?

Es fa fosc a Jerusalem i també al seu cor. Ningú no els pot consolar de la seva tristesa. De mica en mica, la por es va apoderant de tots, però no tenen Jesús perquè enforteixi el seu ànim. L’única cosa que els dóna certa seguretat és «tancar les portes». Ja ningú no pensa sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i guarir la vida. Sense Jesús, com encomanaran la seva Bona Notícia?

L’evangelista Joan descriu de manera insuperable la transformació que es produeix en els deixebles quan Jesús, ple de vida, es fa present enmig seu. El Ressuscitat és novament al centre de la seva comunitat. Així ha de ser per sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i engegar l’evangelització.

Segons el relat, el primer que Jesús infon a la seva comunitat és la seva pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Només pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de nou. Impulsats pel seu Esperit, continuaran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare ha encomanat a Jesús.

El que avui necessita l’Església no és només reformes religioses i crides a la comunió. Necessitem experimentar a les nostres comunitats un «nou començament» a partir de la presència viva de Jesús enmig nostre. Només ha d’ocupar ell el centre de l’Església. Només ell pot impulsar la comunió. Només ell pot renovar els nostres cors.

No són suficients els nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d’horitzó, l’alliberament de la por i els recels, el nou clima de pau i serenitat que tant necessitem per obrir les portes i ser capaços de compartir l’evangeli amb els homes i les dones del nostre temps.

Però hem d’aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig nostre. Quan Jesús torna a presentar-se al cap de vuit dies, el narrador ens diu que encara les portes continuen tancades. No és només Tomàs qui ha d’aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles han d’anar superant a poc a poc els dubtes i les pors que encara els fan viure amb les portes tancades a l’evangelització.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert.

En aquesta homilia del diumenge de Pentecosta, cal insistir que el llenguatge és metafòric. El relat del 4rt. Evangeli, el de la comunitat joànica, és com el els tres sinòptics, és un llenguatge no literal, conseqüentment, no és un relat històric, està escrit amb el llenguatge jueu o sigui, malgrat sigui escrit en grec, un  llenguatge metafòric, molt utilitzat en el primer segle de la nostra actual era, en tota la terra dels jueus.

Això vol dir que Jesús, és en esperit que es presenta allà on el deixebles, acovardits i amb les portes ben tancades es refugiaven per protegir-se de les seves pors i de la seva incapacitat de, sense Jesús, intentar posar en pràctica els que Jesús els havia encomanat, transmetre el seu missatge. Els falta Jesús. No poden sentir les seves paraules plenes de foc. No poden veure’l beneint amb tendresa els desgraciats. A qui seguiran ara? L’única cosa que els dóna certa seguretat és «tancar les portes». Ja ningú no pensa sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i guarir la vida. Sense Jesús, com encomanaran la seva Bona Notícia?

Tal i com els hi havia dit, no els deixaria orfes. Jesús se’ls presenta en esperit a on estaven tancat i els infon la força de l’Esperit. El Ressuscitat és novament al centre de la seva comunitat. Així ha de ser per sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i engegar l’evangelització. Segons el relat, el primer que Jesús infon a la seva comunitat és la seva pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Només pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de nou. Impulsats pel seu Esperit, continuaran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare ha encomanat a Jesús. Amb ell tot fou possible pels seus deixebles d’aleshores i també amb els seus seguidors dels nostres dies que veritablement vulguin treballar per transmetre el seu veritable missatge. Insisteixo en dir el seu veritable missatge, perquè –malauradament- son nombrosos els què des la seva posició de confort de dins de l’estructura del mateix Vaticà i de fora, preconitzen el retorn al passat, o el retorn als cristianisme tradicional derivat del Concili de Trento, o el que preconitzaven els darrers papes Wojtyla i Ratzintger, contraris al darrer Concili Vaticà II.

És per aquest motiu que l’homilia insisteix en preconitzar: 1) El que avui necessita l’Església no és només reformes religioses i crides a la comunió. Necessitem experimentar a les nostres comunitats un «nou començament» a partir de la presència viva de Jesús enmig nostre. Només ha d’ocupar ell el centre de l’Església. Només ell pot impulsar la comunió. Només ell pot renovar els nostres cors. 2) No són suficients els nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d’horitzó, l’alliberament de la por i els recels, el nou clima de pau i serenitat que tant necessitem per obrir les portes i ser capaços de compartir l’evangeli amb els homes i les dones del nostre temps. 

També de manera molt important, com insisteix l’homilia en la seva conclusió: 3) Però hem d’aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig nostre. 4) No és només Tomàs qui ha d’aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles i també nosaltres hem d’anar superant a poc a poc els dubtes i les pors que encara ens fan viure amb les portes tancades a l’evangelització.  

Al·leluia 

Veniu, Esperit Sant, 

ompliu el cor dels vostres fidels

i enceneu-hi la flama del vostre amor.

Una nova homilia que ens convida a endinsar-nos i en ser actius en la tasca que Jesús no només va confiar en els primers deixebles, sinó que va confiar a nosaltres, a tu, a mi, a nosaltres, per fer d’aquest nostre món dominat per l’egoisme i per l’individualisme que comporta la globalització i la societat de consum que el què ha comportat és més guerres, més pobres, més misèria, més gent que pateix que no tenen ni el més imprescindible per viure dignament, en definitiva unes cada cop més desigualtats i un allunyament molt preocupant del que hauria de ser una societat cristiana que potenciés els valors de l’amor i la justícia.         

 JESÚS ÉS AMB NOSALTRES

Comentari a l’evangeli (Mt 28,16-20) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari

Mateu no ha volgut acabar la seva narració evangèlica amb el relat de l’Ascensió. El seu evangeli, redactat en condicions difícils i crítiques per a les comunitats creients, demanava un final diferent del de Lluc.

Una lectura ingènua i equivocada de l’Ascensió podia crear en aquelles comunitats la sensació d’orfandat i abandó davant de la partida definitiva de Jesús. Per això Mateu acaba el seu evangeli amb una frase inoblidable de Jesús ressuscitat: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».

Aquesta és la fe que ha animat sempre les comunitats cristianes. No estem sols, perduts enmig de la història, abandonats a les nostres pròpies forces i al nostre pecat. Crist és amb nosaltres. En moments com els que vivim avui els creients és fàcil caure en lamentacions, desànims i derrotisme. Es diria que hem oblidat una cosa que necessitem urgentment recordar: ell és amb nosaltres.

Els bisbes, reunits en ocasió del Concili Vaticà II, constataven la manca d’una veritable teologia de la presència de Crist a la seva Església. La preocupació per defensar i precisar la presència del Cos i la Sang de Crist a l’eucaristia ha pogut portar-nos inconscientment a oblidar la presència viva del Senyor ressuscitat al cor de tota la comunitat cristiana.

Però per als primers creients, Jesús no és un personatge del passat, un difunt a qui es venera i es dóna culte, sinó algú viu, que anima, vivifica i omple amb el seu esperit la comunitat creient.

Quan dos o tres creients es reuneixen en nom seu, allí hi és ell enmig d’ells. Les trobades dels creients no són assemblees d’homes orfes que intenten encoratjar-se els uns als altres. Enmig d’ells hi ha el Ressuscitat, amb l’alè i la força dinamitzadora. Oblidar-ho és arriscar-se a afeblir d’arrel la nostra esperança.

Encara hi ha alguna cosa més. Quan ens trobem amb un home necessitat, menyspreat o abandonat, ens estem trobant amb aquell que va voler solidaritzar-se amb ells de manera radical. Per això la nostra adhesió actual a Crist enlloc no es verifica millor que en l’ajuda i la solidaritat amb el necessitat. «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi».

El Senyor ressuscitat és a l’eucaristia alimentant la nostra fe. És a la comunitat cristiana infonent el seu Esperit i impulsant la missió. És en els pobres movent els nostres cors a la compassió. Hi és cada dia, fins a la fi del món.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari a comentari 

Per: Jaume Rocabert

Una homilia la d’aquest proper diumenge, que ens recorda una realitat que amb el temps i amb les interpretacions que, malauradament la jerarquia sovint ens ha donat, els fidels hem acabat no sent prou conscients del que ens afirma l’evangeli de Mateu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”

Una manera d’estar entre nosaltres desvirtuada per la certs sectors jeràrquics dels quals l’homilia en fa esment: La preocupació per defensar i precisar la presència del Cos i la Sang de Crist a l’eucaristia ha pogut portar-nos inconscientment a oblidar la presència viva del Senyor ressuscitat al cor de tota la comunitat cristiana. L’eucaristia com molts altres aspectes litúrgics, no són altra cosa que símbols. No estem sols, perduts enmig de la història, abandonats a les nostres pròpies forces i al nostre pecat. Crist és amb

nosaltres. En moments com els que vivim avui els creients és fàcil caure en lamentacions, desànims i derrotisme. Es diria que hem oblidat una cosa que necessitem urgentment recordar: ell és amb nosaltres.

El que veritablement ens ha d’animar, no és si en la consagració de l’eucaristia, allà hi ha o no la presència real de Jesús, doncs a on veritablement és, com no pot ser d’altre manera, és en l’interior de cadascun de nosaltres, no tancat a dintre d’un sagrari com se’ns va fer creure, doncs es pretenia que fos exclusivament a dintre dels temples a on els creients féssim les degudes pregaries. En aquest aspecte, l’homilia és contundent: Per als primers creients, Jesús no és un personatge del passat, un difunt a qui es venera i es dóna culte, sinó algú viu, que anima, vivifica i omple amb el seu esperit la comunitat creient. Quan dos o tres creients es reuneixen en nom seu, allí hi és ell enmig d’ells. Les trobades dels creients no són assemblees d’homes orfes que intenten encoratjar-se els uns als altres. Enmig d’ells hi ha el Ressuscitat, amb l’alè i la força dinamitzadora.

L’homilia, però, encara va més enllà, quan ens diu: Quan ens trobem amb un home necessitat, menyspreat o abandonat, ens estem trobant amb aquell que va voler solidaritzar-se amb ells de manera radical. Per això la nostra adhesió actual a Crist enlloc no es verifica millor que en l’ajuda i la solidaritat amb el necessitat. «Tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho feu a mi».

Al·leluia Mt 28,19.20

Aneu a convertir tots els pobles;

jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una nova homilia en la qual hi trobem un quants conceptes que ens calen que els tinguem molt més posats al dia. Les homilies no han de ser ni ens interessa que siguin, ens exclusiva, una descripció literal dels textos bíblics. Ens interessa que siguin una interpretació teològica, el més fidel possible, dels que ens cal interpretar avui, en el segle XXI (trencant si cal, o posant al dia), el que la jerarquia eclesiàstica de cada època, li ha interessat remarca o posar tot l’èmfasi. Cal però, que tinguem molt en compte que per més jerarquia que sigui, la seva paraula, les seves orientacions o interpretacions, poden –com s’ha demostrat al llarg de la història- ser motivades per interessos no sempre fidels al missatge de Jesús.

TENIM UN DEFENSOR

Comentari a l’evangeli (Jn 14,15-21) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D'aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l'estimarà, i jo també l'estimaré i me li faré conèixer clarament».

La veritat és que els éssers humans som força complexos. Cada individu és un món de desitjos i frustracions, ambicions i pors, dubtes i interrogants. Sovint no sabem qui som ni què volem. Desconeixem cap on s’està movent la nostra vida. Qui ens pot ensenyar a viure de manera encertada?

Aquí no serveixen els plantejaments abstractes ni les teories. No n’hi ha prou amb aclarir les coses de manera racional. És insuficient tenir davant dels nostres ulls normes i directrius correctes. El que és decisiu és l’art d’actuar dia a dia de manera positiva, sana i creadora.

Per a un cristià, Jesús sempre és el seu gran mestre de vida, però ja no el tenim al nostre costat. Per això prenen tanta importància aquestes paraules de l’evangeli: «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat».

Necessitem que algú ens recordi la veritat de Jesús. Si l’oblidem, no sabrem qui som ni què estem cridats a ser. Ens desviarem de l’evangeli una vegada i una altra. Defensarem en nom seu causes i interessos que tenen poc a veure amb ell. Ens creurem en possessió de la veritat alhora que la desfigurarem.

Ens cal que l’Esperit Sant activi en nosaltres la memòria de Jesús, la seva presència viva, la seva imaginació creadora. No es tracta de despertar un record del passat: sublim, commovedor, entranyable, però un record. El que l’Esperit del Ressuscitat fa amb nosaltres és obrir el nostre cor a l’encontre personal amb Jesús com algú viu. Només aquesta relació afectiva i cordial amb Jesucrist és capaç de transformar-nos i generar en nosaltres una nova manera de ser i de viure.

L’Esperit és anomenat en el quart evangeli «defensor» o «paràclit», perquè ens defensa d’allò que ens pot destruir. Hi ha moltes coses a la vida de les quals no sabem defensar-nos per nosaltres mateixos. Necessitem llum, fortalesa, alè sostingut. Per això invoquem l’Esperit. És la millor manera de posar-se en contacte amb Jesús i viure defensats del que ens en pot desviar.

                                     José Antonio Pagola

                       Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per. Jaume Rocabert

L’homilia, d’entrada, fa una mena de retrat de la manera de ser dels humans: La veritat és que els éssers humans som força complexos. Cada individu és un món de desitjos i frustracions, ambicions i pors, dubtes i interrogants. Sovint no sabem qui som ni què volem. Desconeixem cap on s’està movent la nostra vida. Qui ens pot ensenyar a viure de manera encertada? En front d’aquesta gran diversitat, se’ns recomana és saber captar: El que és decisiu és l’art d’actuar dia a dia de manera positiva, sana i creadora.

Ni el Pare ni Jesús no ens volen deixar sols i desorientats. Per a un cristià, Jesús sempre és el seu gran mestre de vida, però ja no el tenim al nostre costat. Per això prenen tanta importància aquestes paraules de l’evangeli: «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat». Cal però, estar permanentment a l’aguait perquè: Si l’oblidem, no sabrem qui som ni què estem cridats a ser. Ens desviarem de l’evangeli una vegada i una altra. Defensarem en nom seu causes i interessos que tenen poc a veure amb ell. Ens creurem en possessió de la veritat alhora que la desfigurarem.

Conseqüentment, l’homilia conclou, afirmant que: Ens cal que l’Esperit Sant activi en nosaltres la memòria de Jesús, la seva presència viva, la seva imaginació creadora. No es tracta de despertar un record del passat: sublim, commovedor, entranyable, però un record. El que l’Esperit del Ressuscitat fa amb nosaltres és obrir el nostre cor a l’encontre personal amb Jesús com algú viu. Només aquesta relació afectiva i cordial amb Jesucrist és capaç de transformar-nos i generar en nosaltres una nova manera de ser i de viure. Donat que per més que el maleït orgull tingui tendència a fer-nos creure que no necessitem res ni ningú: Hi ha moltes coses a la vida de les quals no sabem defensar-nos per nosaltres mateixos. Necessitem llum, fortalesa, alè sostingut. Per això invoquem l’Esperit. És la millor manera de posar-se en contacte amb Jesús i viure defensats del que ens en pot desviar.

Al·leluia J0 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

En aquesta homilia, hi descobrim què ens és imprescindible l’ajut d’Esperit, com també ens és imprescindible desterrar l’orgull i la prepotència de la nostra vida. Un orgull i una prepotència que sortosament no sol tenir cabuda en les persones humils i senzilles, la qual cosa no vol dir que, si no vigilem, se’ns impregni en el nostre interior i ens faci descarrilar del camí la veritat i la vida, o sigui del camí que ens cal seguir, el camí que ens ha ensenyat Jesús.  

 QUÈ ÉS EL CRISTIANISME?

Comentari a l’evangeli (Jn 14,1-12) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare»..

Comentari:

Els cristians de la primera i segona generació mai no van pensar que amb ells naixia una religió. De fet, no sabien amb quin nom designar aquell moviment que anava creixent de manera insospitada. Encara vivien impactats pel record de Jesús, a qui sentien viu enmig d’ells.

Per això, els grups que es reunien a ciutats com Corint o Efes van començar a anomenar-se «esglésies», és a dir, comunitats que es van formant convocades per una mateixa fe en Jesús. En altres indrets, del cristianisme en deien «el camí». Un escrit redactat cap a l’any 80 i que es diu carta als Hebreus diu que és un «camí nou i viu» per enfrontar-se a la vida. El camí «inaugurat» per Jesús i que cal recórrer «amb els ulls fixos en ell».

No hi ha cap dubte. Per a aquests primers creients, el cristianisme no era pròpiament una religió, sinó una forma nova de viure. El primer per a ells no era viure dins una institució religiosa, sinó aprendre junts a viure com Jesús enmig d’aquell vast imperi. Aquí hi havia la seva força. Això era el que podien oferir a tothom.

En aquest clima s’entenen bé les paraules que el quart evangeli posa als llavis de Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Aquest és el punt de partida del cristianisme. Cristià és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, la veritat més segura per orientar-se, el secret més esperançador de la vida.

Aquest camí és molt concret. De poc serveix sentir-se conservador o declarar-se progressista. L’opció que cal fer és una altra. O ens organitzem la vida a la nostra manera o aprenem a viure des de Jesús. Cal triar.

Indiferència cap als qui pateixen o compassió sota totes les formes. Només benestar per a mi i els meus o un món més humà per a tothom. Intolerància i exclusió dels qui són diferents o actitud oberta i acollidora envers tothom. Oblit de Déu o comunicació confiada en el Pare de tothom. Fatalisme i resignació o esperança última per a la creació sencera.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del proper diumenge, podem llegir que en les primeres comunitats, no hi havia cap altre interès que no fos seguir les petjades de Jesús, el qual els hi havia dit: “Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi”. Posteriorment, influències externes a les d’aquells membres de les esmentades primeres comunitats, volgueren i aconseguiren institucionalitzar aquell creixent moviment de seguidors de Jesús fins a convertir-lo en religió i fins i tot en la religió de l’imperi romà (quasi dos segles desprès, el franquisme va utilitzar el “nacionalcatolicisme com la religió del règim). És just a partir d’aquest malaurats moments històrics quan el seguiment vers el missatge de Jesús de les primeres comunitats i també de temps més actuals, que foren i continuen sent instrumentalitzats per interessos polítics i també per interessos de poder dins la mateixa institució religiosa, conseqüentment, el missatge de Jesús es desvirtua considerablement. I així, sense entrar en detalls, arribem fins els nostres dies on cal fer un esforç molt més gran per seguir Jesús i deixar de banda les lluites internes i externes que protagonitzen molts dels alts membres de la jerarquia i de la cúria vaticana i també grans potentats del món financer.

Centrant-nos de nou en el que veritablement és el cristianisme, l’homilia ens diu que aquells grups que es reunien a ciutats com Corint o Efes van començar a anomenar-se «esglésies», és a dir, comunitats que es van formant convocades per una mateixa fe en Jesús. En altres indrets, del cristianisme en deien «el camí». Un escrit redactat cap a l’any 80 i que es diu carta als Hebreus diu que és un «camí nou i viu» per enfrontar-se a la vida. El camí «inaugurat» per Jesús i que cal recórrer «amb els ulls fixos en ell».

Conseqüentment, Per a aquests primers creients, el cristianisme no era pròpiament una religió, sinó una forma nova de viure. El primer per a ells no era viure dins una institució religiosa, sinó aprendre junts a viure com Jesús enmig d’aquell vast imperi. En aquest clima s’entenen bé les paraules que el quart evangeli posa als llavis de Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Tant és així que Cristià és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, sense cap altre obligació a seguir ni cap altre norma o deure que no sigui seguir a Jesús.

L’homilia conclou categòricament deixant clar què és el que hem de fer: De poc serveix sentir-se conservador o declarar-se progressista. O ens organitzem la vida a la nostra manera o aprenem a viure des de Jesús. Per tant, tenim només dos camis: o mantenim una Intolerància i exclusió amb els qui són diferents o mantenim una actitud oberta i acollidora envers tothom. Oblit de Déu o comunicació confiada en el Pare de tothom.

Una homilia que ens ha d’esperonar a seguir, per sobre de tot, el missatge que Jesús ens va deixar. Com he dit en altres ocasions, això no comporta desvincular-nos de la religió que professem, però si seguir fonamentalment Jesús, perquè com ell mateix ens diu, només seguint-lo a ell, arribarem al Pare.

 ESCOLTAR LA VEU DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Jn 10,1-10) per J.A.Pagola

Veure evangeli:

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

Comentari:

En alguns àmbits de l’Església s’insisteix més que mai en la necessitat d’un magisteri eclesiàstic fort per dirigir els fidels enmig de la crisi actual. Aquestes crides no aconsegueixen, però, aturar la seva creixent «devaluació» entre amplis sectors de cristians.

De fet, no poques intervencions dels bisbes provoquen reaccions oposades. Uns les lloen amb fervor, altres les critiquen durament, i la majoria les obliden pocs dies després. Mentrestant, a l’evangeli se’ns recorden unes paraules de Jesús que ens interpel·len a tots: «Les ovelles segueixen el pastor perquè reconeixen la seva veu».

El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions.

Això exigeix no confondre sense més ni més la veu de Jesucrist amb qualsevol paraula que es pronuncia a l’Església. No hem de donar per suposat que en tota intervenció dels bisbes, en tota predicació dels capellans, en tot escrit dels teòlegs o en tota exposició dels catequistes, s’està escoltant fidelment la veu de Jesús.

Sempre hi ha un risc. Que omplim l’Església d’escrits i cartes pastorals, de documents i llibres de teologia, de catequesi i predicacions, substituint amb el nostre soroll la veu inconfusible de Jesús, el nostre únic mestre. Ho recordava una vegada i una altra el bisbe sant Agustí: «Tenim un sol mestre. I, sota ell, tots som condeixebles. No ens vam constituir en mestres pel fet de parlar des de la trona. El veritable Mestre parla des de dins».

Ens hem de preguntar si la paraula que se sent a l’Església prové de Galilea i neix de l’Esperit del Ressuscitat. Això és decisiu, ja que el magisteri, la predicació o la teologia han de ser una invitació perquè tots i cadascun dels creients escoltem de manera fidel la veu de Crist. Només quan hom «aprèn» alguna cosa de Jesús es converteix en el seu seguidor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rcabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 30 d’abril, IV de Pasqua de l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la veu de Jesús”, té com a fonament els fragments (1-10) del capítol 10 de l’evangeli joànic.

Una nova homilia, on se’ns insisteix una vegada més, en la necessitat d’escoltar de manera inequívoca i preferent, la veu de Jesús, tot i així en l’inici de l’homilia se’ns recorda que: En alguns àmbits de l’Església s’insisteix més que mai en la necessitat d’un magisteri eclesiàstic fort per dirigir els fidels enmig de la crisi actual.

Tota una afirmació que sona o que exterioritza la nostàlgia vers aquell magisteri que vàrem patir durant el “nacional-catolicisme” del temps de la dictadura. L’homilia, però és molt contundent quan afirma: a l’evangeli se’ns recorden unes paraules de Jesús que ens interpel·len a tots: «Les ovelles segueixen el pastor perquè reconeixen la seva veu».

Conseqüentment, és fonamental i bàsic que: El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions.

Per tant és molt important No donar per suposat que en tota intervenció dels bisbes, en tota predicació dels capellans, en tot escrit dels teòlegs o en tota exposició dels catequistes, s’està escoltant fidelment la veu de Jesús. Veus ací una afirmació clara i contundent que ens transmet l’homilia, tot acompanyar-la d’una afirmació de qui també fou bisbe: Ho recordava una vegada i una altra el bisbe sant Agustí: «Tenim un sol mestre. I, sota ell, tots som condeixebles. No ens vam constituir en mestres pel fet de parlar des de la trona. El veritable Mestre parla des de dins». Ens hem de preguntar si la paraula que se sent a l’Església prové de Galilea i neix de l’Esperit del Ressuscitat.

En la seva conclusió, l’homilia ens diu el com i de quina manera podem passar a ser un bon cristià: Només quan hom «aprèn» alguna cosa de Jesús es converteix en el seu seguidor.

Al·leluia Jo 10,14

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor:

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixen a mi.

Una vegada més l’homilia de l’equip del Pagola, és clar i al mateix temps contundent, com per exemple quan ens diu: El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions. Malauradament, massa sovint les homilies són una descripció molt literària del que està escrit en les lectures de l’eucaristia dominical, però sense –ja sigui per no perdre “punts” davant del bisbe o ja sigui perquè segueixen fil per randa, la manera tradicional de fer les homilies, diguem-ne de manera neutre, sense mullar-se, com si ho fa l’equip del Pagola.