APOLOGIA DEL PERDÓ
Comentari a l’evangeli (Mt 18,21-35) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se'n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l'agafà i l'escanyava dient-li: Paga'm tot el que em deus. L'altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t'ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n'entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.


Comentari
Gairebé sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, generalment anònimes, en què se m’acusava d’oblidar el patiment de les víctimes del terrorisme, de no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel seu cònjuge, de no «tenir els peus a terra» i coses semblants.

No em resulta difícil de comprendre aquesta resistència al perdó. Com no intuiré la ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i l’agressivitat que s’adverteixen darrere d’aquestes línies em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó.

Hi ha un mecanisme de defensa ben conegut pels psicòlegs. En virtut d’un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d’una agressió tendeix alhora a imitar d’alguna manera el seu agressor. Es tracta d’una reacció gairebé instintiva que es desferma en l’inconscient individual o col·lectiu i fins i tot es pot transmetre de generació en generació.

Si, en algun moment, no es produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan la víctima no vol o no pot perdonar, li queda una «ferida mal curada» que li fa mal, ja que l’encadena negativament al passat. De la mateixa manera, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per cercar camins de convivència, i pot bloquejar qualsevol esforç per trobar una solució als conflictes.

El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant de l’ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert Jacques Pohier, qui pretengui curar la ferida infligint patiment a l’agressor, s’equivoca. El patiment no té un poder màgic per curar la humiliació o l’agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita alguna cosa més per tornar a viure de manera sana. Ho deia fa molt de temps Henri Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona».

De vegades s’oblida que el procés del perdó a qui afavoreix més és a l’ofès, ja que l’allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per recrear la seva vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i més eficaç per eradicar de la nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per a qui creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 13 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Apologia del perdó”, es fonamenta amb els fragments (21-35) del capítol 18 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 13 de setembre, XXIV durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre el molt important que és saber perdonar.

Gairebé sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, generalment anònimes, en què se m’acusava d’oblidar el patiment de les víctimes del terrorisme, de no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel seu cònjuge, de no «tenir els peus a terra» i coses semblants. No em resulta difícil de comprendre aquesta resistència al perdó. Com no intuiré la ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i l’agressivitat que s’adverteixen darrere d’aquestes línies em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó. Si llegíssim amb atenció els evangelis, veuríem nítidament la importància que té saber perdonar. Si veritablement volem ser cristians, ens és imprescindible saber perdonar en qualsevol circumstància.

Hi ha un mecanisme de defensa ben conegut pels psicòlegs. En virtut d’un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d’una agressió tendeix alhora a imitar d’alguna manera el seu agressor. Es tracta d’una reacció gairebé instintiva que es desferma en l’inconscient individual o col·lectiu i fins i tot es pot transmetre de generació en generació. Si, en algun moment, no es produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan la víctima no vol o no pot perdonar, li queda una «ferida mal curada» que li fa mal, ja que l’encadena negativament al passat. De la mateixa manera, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per cercar camins de convivència, i pot bloquejar qualsevol esforç per trobar una solució als conflictes. Si nosaltres volem ser seguidor de Jesús, és imprescindible que sapiguem perdonar i que no ens deixem portar pel desig de revenja. Aquesta és la condició bàsica per ser cristià autèntic.

El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant de l’ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert Jacques Pohier, qui pretengui curar la ferida infligint patiment a l’agressor, s’equivoca. El patiment no té un poder màgic per curar la humiliació o l’agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita alguna cosa més per tornar a viure de manera sana. Ho deia fa molt de temps Henri Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona». De vegades s’oblida que el procés del perdó a qui afavoreix més és a l’ofès, ja que l’allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per recrear la seva vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i més eficaç per eradicar de la nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per a qui creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats». Amb aquesta homilia del Pagola, extraordinàriament pedagògica, tenim al nostra abast, uns valuosos arguments per frenar i fins i tot per bloquejar les reaccions humanes, que malauradament les tenim massa sovint a flor de pell.

COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 13 de setembre, és una nova proposta del Pagola i el seu equip, per tal que els que llegim amb atenció els seus comentaris i molt especialment les seves meravelloses argumentacions, sapiguem utilitzar-les per tal que el nostre cristianisme deixi de ser un tranquil·litzant religiós, sinó un vitalitzant útil i poderós per convertir-nos veritablement en cristians seguidors del missatge de Jesús, de les seves sabies paràboles. La qual cosa no vol dir que hàgim de deixar de practicar les propostes que la religió de cadascú. Recordem que la religió, sovint és l’expressió d’una jerarquia que, segons com, no sempre, ens han expressat fidelment el missatge evangèlic, o sigui el missatge bàsicament d’amor, de senzillesa i de veritable lliurament vers el pobres els malalts i els explotats pels poders humans, que no són ni cristians ni religiosos.

 

QUÈ FAIG JO PER UNA ESGLÉSIA MÉS FIDEL A JESÚS?
Comentari a l’evangeli (Mt 18,15-20) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te'n fa cas, t'hauràs guanyat el germà. Si no te'n fa cas, crida'n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d'ells, parla'n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d'ells».

Comentari
«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer.

Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús?

Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda?

Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat?

Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat?

Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús?

Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida?

Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 6 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Que faig jo per una Església més fidel a Jesús?”, es fonamenta amb els fragments (15-20) del capítol 18 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 6 de setembre, XXIII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre quina és la meva aportació per una Església més fidel a Jesús.

«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells». La millor manera de fer present Crist a la seva Església és mantenir-se units actuant «en nom seu», moguts pel seu Esperit. L’Església no necessita tant les nostres confessions d’amor o les nostres crítiques sinó el nostre compromís real. No són poques les preguntes que ens podem fer. Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva al si d’aquesta Església, sempre necessitada de renovació i de transformació? Com seria l’Església si tothom visqués l’adhesió a Crist més o menys com jo la visc? Seria més o menys fidel a Jesús? A part de participar o no, en l’eucaristia dominical, cal una actitud de fidelitat, de servei i de testimoni bàsicament en el sentit que ens descriuen els evangelis, més que no pas en el que ens proposa el dret canònic.

Quina aportació faig jo d’esperit, veritat i autenticitat a aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d’una societat indiferent i descreguda? Com contribueixo amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i les dones del nostre temps, que sàpiga no només ensenyar, predicar i exhortar, sinó, sobretot, acollir, escoltar i acompanyar els qui viuen perduts, sense conèixer l’amor ni l’amistat? Penso que l’Església, no és altre cosa que una institució humana i en conseqüència víctima de les pròpies limitacions dels seus màxims dirigents. En aquestes circumstàncies la nostra aportació, cal que sigui per eliminar al que s’allunya del missatge de Jesús.

Quina aportació faig jo per construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d’oblidar-se dels seus propis interessos, per viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat? Què faig jo perquè l’Església s’alliberi de pors i de servituds que la paralitzen i lliguen al passat, i es deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l’evangeli de Jesús? Òbviament, cal que preguem per reconduir-la a que esdevingui el veritable testimoni de Jesús, però al mateix temps ajudar-la amb les critiques que puguem fer de la seva direcció erràtica, per tal que esdevingui veritable testimoni de Jesús.

Quina aportació faig jo en aquests moments perquè l’Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com a «llevat» ocult, «sal» transformadora, petita «llavor» disposada a morir per donar vida? Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions? L´Església canvia quan canviem nosaltres, es converteix quan nosaltres ens convertim. És evident que caldria, que s’apliqués allò que el Concili va proposar que es fes, però que els dirigents successors, ho van bloquejar i conseqüentment ni s’ha pogut aplicar i ara per ara, no hi han símptomes esperançats...

COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 6 de setembre, és una nova proposta del Pagola i el seu equip, per tal que els que ens manifestem cristians, preguem i ens identifiquem partidaris d’una Església universal (o sigui no d’una en concret, si no que totes les diferents esglésies cristianes, que cap d’elles ni té, ni pot tenir el títol de “verdadera”, facin tots els possibles per tal que, amb el seu testimoniatge, esdevinguin verdaderes esglésies que segueixin amb la màxima fidelitat el testimoniatge que Jesús ens va oferir per tal que els seus deixebles, d’aleshores i els d’ara, siguin jerarques o siguem simples laics que pretenem seguir amb fidelitat el seu testimoniatge, tinguem la força de voluntat per despullar-nos de les cerimònies així com de la parafernàlia innecessària, i seguim amb més fidelitat i humilitat, el veritable exemple que ens va deixar Jesús, que no és altre la paràbola del bon samarità (els samaritans en l’època de Jesús, eren mal vistos pels jueus). Aquesta paràbola descriu a un jueu que estava de viatge i va ser atacat per uns bandolers que el van deixar malferit i sense diners a la vora d'un camí. Un sacerdot va passar pel costat i el va ignorar, el mateix va fer un servidor del Temple. Posteriorment, va arribar un samarità, que el va portar a un hostal i hi va pagar perquè el guarissin i l'ajudessin fins que es recuperés. La paràbola ens deixa molt clar qui de veritat és el que veritable fa la voluntat de Déu que no és ni el sacerdot ni el servidor del Temple. Si actualitzéssim l’exemple, podríem dir que el samarità, és un musulmà, el sacerdot podria ser qualsevol dels d’ara i el “servidor del Temple” potser podria ser un bisbe...

REFLEXIONS

«La persona humana no és altre cosa que un projecta i la vida una mena de vaixell que cadascú ha de fer arribar a bon port.» (Baden-Powell, fundador del Moviment Escolta)

El sentit de la vida i la manera ideal de viure s’expliquen de moltes maneres. Francesc Miralles ha tret del Japó i ha fet universal el concepte «Ikigai».

Ikigai, es pot traduir com a projecta de vida. Aquell ideal o ocupació que permet el desenvolupament de les capacitats innates i que degudament orientades donen sentit a la vida.

Albert Einstein ho deia així de clar: «Si vols viure una vida feliç, lliga-la a un projecta.»

- El projecta de vida és el que dona resposta a les preguntes transcendents: Qui sóc?. Per què estic aquí?. Què puc fer pels altres? Etc.

- El projecta de vida va associat al sentir-se bé allà on estic i fent el que faig.

Tots sabem que hem vingut al món amb una missió. Descobrir-la i realitzar-la és el més important Jesús es referia a això quan va anunciar: «Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?» (Lc 9,25) Les riqueses i el poder no tenen cap valor si perds la pau interior. O la teva essència espiritual. Com deia Albert Einstein: «No tractis de ser una persona d’èxit. Sigues una persona de valors.»

L’Ikigai recomana estar actiu intentant fent allò que t’agrada fer i et fa sentir útil. Realitzant-te vivint és una bona manera d’intentar ser feliç.

La divulgació d’aquest concepte de vida japonès a través del llibre homònim de Francesc Miralles i Héctor García, que està donant la volta al món, dona a entendre que els humans ja hem aprés d’anar a la lluna, però encara no sabem viure a la terra.

Buscar la manera de ser feliç en allò que constitueix la teva vida. Si no aconsegueix ser feliç tot l’esforç que fem per viure no ens dona satisfacció.

Salvador Sol

ttps://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 APRENDRE DE JESÚS L’ACTITUD DAVANT DEL PATIMENT
Comentari a l’evangeli (Mt 16,21-27) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d'anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!». Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».

Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l'home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres».


Comentari
Pocs aspectes del missatge evangèlic han estat tan distorsionats com la crida de Jesús a «prendre la creu». Per això no pocs cristians tenen idees prou confuses sobre l’actitud cristiana davant del patiment. Recordem algunes dades que no hem d’ignorar, si volem seguir el Crucificat amb més fidelitat.

En Jesús no hi trobem aquest patiment que hi ha tantes vegades en nosaltres, generat pel nostre propi pecat o la nostra manera desencertada de viure. Jesús no ha conegut els patiments que neixen de l’enveja, el ressentiment, el buit interior o l’aferrament egoista a les coses i a les persones. Hi ha, per tant, a la nostra vida un patiment (segons els experts, pot arribar en algunes persones al 90% del que pateixen) que hem d’anar eliminant precisament si volem seguir Jesús.

D’altra banda, Jesús no estima ni busca arbitràriament el patiment ni per a ell ni per als altres, com si el patiment enclogués alguna cosa especialment agradable a Déu. És un error creure que hom segueix més de prop Crist perquè cerca patir arbitràriament i sense cap necessitat. El que agrada a Déu no és el patiment, sinó l’actitud amb què una persona assumeix el patiment en el seguiment fidel a Crist.

Jesús, a més, es compromet amb totes les seves forces a fer desaparèixer el patiment del món. Tota la seva vida ha estat una lluita constant per arrencar l’ésser humà d’aquest patiment que s’amaga en la malaltia, la fam, la injustícia, els abusos, el pecat o la mort.

Qui vulgui seguir-lo no podrà ignorar els qui pateixen. Al contrari, la seva primera tasca serà treure patiment de la vida dels homes. Com ha dit un teòleg, «no hi ha dret a ser feliç sense els altres ni contra els altres» (Ignacio Larrañeta).

Finalment, quan Jesús es troba amb el patiment provocat pels qui s’oposen a la seva missió, no el defuig, sinó que l’assumeix en actitud de fidelitat total al Pare i de servei incondicional als homes.

Primer de tot, «prendre la creu» és seguir fidelment Jesús i acceptar les conseqüències doloroses que se’n desprendran, sens dubte, d’aquest seguiment. Hi ha rebutjos, patiments i danys que el cristià sempre ha d’assumir. És el patiment que només podríem fer desaparèixer de la nostra vida, deixant de seguir Crist. Aquí hi ha per a cadascú de nosaltres la creu que hem de portar seguint els seus passos.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 30 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre de Jesús l’actitud davant del patiment”, es fonamenta amb els fragments (21-27) del capítol 16 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix pel diumenge 30 d’agost, XXII durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre com aprendre quina fou l’actitud de Jesús sobre el patiment.

Pocs aspectes del missatge evangèlic han estat tan distorsionats com la crida de Jesús a «prendre la creu». Per això no pocs cristians tenen idees prou confuses sobre l’actitud cristiana davant del patiment. Recordem algunes dades que no hem d’ignorar, si volem seguir el Crucificat amb més fidelitat. En Jesús no hi trobem aquest patiment que hi ha tantes vegades en nosaltres, generat pel nostre propi pecat o la nostra manera desencertada de viure. Jesús no ha conegut els patiments que neixen de l’enveja, el ressentiment, el buit interior o l’aferrament egoista a les coses i a les persones. Hi ha, per tant, a la nostra vida un patiment (segons els experts, pot arribar en algunes persones al 90% del que pateixen) que hem d’anar eliminant precisament si volem seguir Jesús. Malauradament el nostre patiment és causat per l’enveja vers del que tenen altres, per un excessiu ressentiment i/o per un egoisme desencarnat.

D’altra banda, Jesús no estima ni busca arbitràriament el patiment ni per a ell ni per als altres, com si el patiment enclogués alguna cosa especialment agradable a Déu. És un error creure que hom segueix més de prop Crist perquè cerca patir arbitràriament i sense cap necessitat. El que agrada a Déu no és el patiment, sinó l’actitud amb què una persona assumeix el patiment en el seguiment fidel a Crist. Ens hem d’allunyar de certes pràctiques, com silicis o d’altres, que proposen grups religiosos dubtosament cristians.

Jesús, a més, es compromet amb totes les seves forces a fer desaparèixer el patiment del món. Tota la seva vida ha estat una lluita constant per arrencar l’ésser humà d’aquest patiment que s’amaga en la malaltia, la fam, la injustícia, els abusos, el pecat o la mort. Qui vulgui seguir-lo no podrà ignorar els qui pateixen. Al contrari, la seva primera tasca serà treure patiment de la vida dels homes. Com ha dit un teòleg, «no hi ha dret a ser feliç sense els altres ni contra els altres» (Ignacio Larrañeta). Resta evident que no ens cal afegir més patiment a la nostra vida, però molt menys a les dels demés.

Finalment, quan Jesús es troba amb el patiment provocat pels qui s’oposen a la seva missió, no el defuig, sinó que l’assumeix en actitud de fidelitat total al Pare i de servei incondicional als homes. Primer de tot, «prendre la creu» és seguir fidelment Jesús i acceptar les conseqüències doloroses que se’n desprendran, sens dubte, d’aquest seguiment. Hi ha rebutjos, patiments i danys que el cristià sempre ha d’assumir. És el patiment que només podríem fer desaparèixer de la nostra vida, deixant de seguir Crist. Aquí hi ha per a cadascú de nosaltres la creu que hem de portar seguint els seus passos. Una cosa és rebutjar o renegar del patiment que va associat a la nostra vida i una de molt diferent, és no només assumir aquests, sinó afegir-ne voluntàriament o induïdes per grups “religiosos” extremadament radicals.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 30 d’agost, és una nova lliçó o orientació pràctica de com i de quina manera cal aprendre i/o assumir el patiment que, malauradament, estant patint la gran majoria de dones i homes dels països menys desenvolupats, però també d’occident i també de casa nostra. El neocapitalisme dominant arreu del món, on cada vegada governen més els partits d’extrema dreta, una casuística que malauradament demostra que estem vivint en una societat molt tecnològica, però amb una gran ignorància social i política de les societats actuals, ja que a tot arreu la classe obrera, els treballadors o assalariats, som majoritaris i ens auto-castiguem votant majoritàriament als polítics que per les seves conviccions o pels seus interessos, aplicaran polítiques que justament ens perjudicaran majoritàriament, als que depenem d’un salari més gran o més petit, però salari a fi de comptes. Que no sapiguem quins polítics defensaran millor els nostres interessos personals (a voltes en les propostes programàtiques, hi afegeixen qüestions tan atractives com –avui per avui quasi impossibles- com és la independència de Catalunya), és veritablement trist!!!

 UNA PREGUNTA DECISIVA*

Comentari a l’evangeli (Mt 16,13-20) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

Comentari

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» Aquesta pregunta de Jesús no s’adreça només als primers seguidors. És la qüestió fonamental a què hem de respondre sempre els que ens confessem cristians.

La nostra primera reacció pot ser trobar ràpidament una resposta doctrinal i confessar de manera rutinària que Jesús és el «Fill de Déu encarnat», el «Redemptor» del món, el «Salvador» de la humanitat. Títols tots ells molt solemnes i ortodoxos, sens dubte, però que poden ser pronunciats sense cap contingut vital.

La pregunta de Jesús no ens demana simplement la nostra opinió. Ens interpel·la, sobretot, sobre la nostra actitud davant seu. I aquesta no es reflecteix només en les nostres paraules, sinó sobretot en el nostre seguiment concret. Com ha escrit algun teòleg: «La breu proposició: “Jo crec que Jesús és el Fill de Déu”, significa una cosa completament diferent si la pronuncia Francesc d’Assís o la pronuncia un dels dictadors sud-americans actuals. El Déu d’aquests homes no és el mateix, o, si més no, el Déu que cadascú invoca per dirigir la seva conducta».

Les paraules de Jesús demanen una opció radical. O bé Jesús és per a nosaltres un personatge més, juntament amb molts altres de la història, o bé és la Persona decisiva que ens proporciona la comprensió última de l’existència, dóna l’orientació decisiva a la nostra vida i ens ofereix l’esperança definitiva.

La pregunta «qui dieu que sóc jo?» adquireix llavors un contingut nou. No és ja una qüestió sobre Jesús, sinó sobre nosaltres mateixos. Qui sóc jo? En qui crec? Des d’on oriento la meva existència? A què es redueix la meva fe?

Tots hem de recordar una vegada i una altra que la fe no s’identifica amb les fórmules que pronunciem. Per comprendre millor l’abast del «jo crec» cal verificar com visc, a què aspiro, en què em comprometo.

Per això, la pregunta de Jesús, més que un examen sobre la nostra ortodòxia, hauria de ser la crida a un estil de vida cristià. Evidentment no es tracta de dir o de creure qualsevol cosa sobre Crist. Però tampoc de fer solemnes professions de fe ortodoxa per viure després molt lluny de l’esperit que aquesta mateixa proclamació de fe exigeix i comporta.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

E l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 23 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Una pregunta decisiva”, es fonamenta amb els fragments (13-20) del capítol 16 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 23 d’agost, XXI durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre la històrica pregunta i, al mateix temps, ens donen la veritable i potser única resposta, que no és una qüestió sobre Jesús, sinó sobre nosaltres mateixos. Qui sóc jo? En qui crec? Des d’on oriento la meva existència? A què es redueix la meva fe?

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» Aquesta pregunta de Jesús no s’adreça només als primers seguidors. És la qüestió fonamental a què hem de respondre sempre els que ens confessem cristians. La nostra primera reacció pot ser trobar ràpidament una resposta doctrinal i confessar de manera rutinària que Jesús és el «Fill de Déu encarnat», el «Redemptor» del món, el «Salvador» de la humanitat. Títols tots ells molt solemnes i ortodoxos, sens dubte, però que poden ser pronunciats sense cap contingut vital.  Tal i com ens descriu la homilia, la resposta cal que sigui, no una definició teològica, sinó una expressió que surti del veritable convenciment de la nostra fe amb Jesús. 

La pregunta de Jesús no ens demana simplement la nostra opinió. Ens interpel·la, sobretot, sobre la nostra actitud davant seu. I aquesta no es reflecteix només en les nostres paraules, sinó sobretot en el nostre seguiment concret. Com ha escrit algun teòleg: «La breu proposició: “Jo crec que Jesús és el Fill de Déu”, significa una cosa completament diferent si la pronuncia Francesc d’Assís o la pronuncia un dels dictadors sud-americans actuals. El Déu d’aquests homes no és el mateix, o, si més no, el Déu que cadascú invoca per dirigir la seva conducta».  Ens cal una invocació del tot sincera, que surti del més íntim del nostre cor, no una invocació en la qual intentem exculpar-nos de la nostra limitació humana.

Les paraules de Jesús demanen una opció radical. O bé Jesús és per a nosaltres un personatge més, juntament amb molts altres de la història, o bé és la Persona decisiva que ens proporciona la comprensió última de l’existència, dóna l’orientació decisiva a la nostra vida i ens ofereix l’esperança definitiva. La pregunta «qui dieu que sóc jo?» adquireix llavors un contingut nou. No és ja una qüestió sobre Jesús, sinó sobre nosaltres mateixos. Qui sóc jo? En qui crec? Des d’on oriento la meva existència? A què es redueix la meva fe?   Estem massa acostumats a excusar-nos de les nostres limitacions, que fins i tot en les nostres invocacions amb Jesús, sense adonar-nos, intentem excusar-nos de la nostra limitació. 

Tots hem de recordar una vegada i una altra que la fe no s’identifica amb les fórmules que pronunciem. Per comprendre millor l’abast del «jo crec» cal verificar com visc, a què aspiro, en què em comprometo. Per això, la pregunta de Jesús, més que un examen sobre la nostra ortodòxia, hauria de ser la crida a un estil de vida cristià. Evidentment no es tracta de dir o de creure qualsevol cosa sobre Crist. Però tampoc de fer solemnes professions de fe ortodoxa per viure després molt lluny de l’esperit que aquesta mateixa proclamació de fe exigeix i comporta.   Cal que la nostra fe, el nostre cristianisme, no esdevingui una rutina més. La nostra fe cristiana cal que sigui un estil de vida que comporti apropar-nos, més i millor al missatge que el Crist ens va deixar.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 23 d’agost, sens proposa d’una manera molt didàctica, però també, de manera molt categòrica, que ens ha de comporta ser cristians del tot compromesos amb el missatge que Jesús ens va deixar. Un missatge que es composa fonamentalment en estimar-nos els uns als altres com Jesús ens ho va expressar de manera diàfana i contundent, tal i com ens ho expressen primer les cartes de Pau i molt posteriorment (quasi a l’inici del anys 70 del segle 1), es publica l’evangeli de Marc, posteriorment el de Mateu i després el de Lluc, el darrer dels anomenats sinòptics. Posteriorment es publica l’únic dels evangelis que no és escrit per una sola persona com pot donar entendre la denominació “d’evangeli de Joan”, sinó que fou escrit pels diferents membres de la Comunitat Joànica i no com els tres anteriors, però que no he aconseguit saber per quina raó se´l denomina “de Joan”. Tant els canònics com els que no van tenir el beneplàcit del Concili de Trento, que tot i que en un principi es volia evitar que fossin publicats “per ser herètics, o que no estaven d’acord amb l’ensenyament apostòlic”, finalment foren també publicat, però catalogats d’apòcrif o en llenguatge actual “no autèntics” tot i que alguns d’aquests evangelis foren escrits per alguns dels deixebles o apòstols de Jesús com és el cas de l’evangeli de Tomàs o el de Maria Magdalena. El cas de Maria Magdalena, és una vergonyosa marginació per raons netament patriarcals. Durant segles ha estat vergonyosament insultada i fins i tot volgudament marginada, tant que en la versió del 4rt evangeli en els paràgrafs corresponents al capítol 20, referent a l’anada de Maria Magdalena al sepulcre, si pot detectar en el capítol 20.2 una mena de redacció confusa que dona peu a pensar que fou retocat per intentar amagar o tapar el que tothom, amb dos dit de front, sap que Maria Magdalena fou el deixeble que Jesús més estivava. La pregunta és: qui es pot escandalitzar que el fill de Déu: Jesús fet home, pugues estimar a una dona?. Es per aquesta raó que durant segles Maria Magdalena ha estat maltractada pels sector eclesiàstic més carques i contraris a la igualtat dels homes i les dones? És per aquesta raó que el cristianisme romà segueix mantenint-se contrari al sacerdoci de les dones?  

INVOCACIÓ

                                    +

Santa Maria, al cel Assumpta.

Cap estel brilla com tu

al firmament de la vida.

Glòria del Pare, Mare del Fill.

Exemple d’amor fidel,

per un poble que et venera.

Mare de gràcia i patiment:

en el teu si s’engendrà

qui és el «camí» í la «vida».

Déu es fixà en tu,

«en la teva petitesa»,

per donar a llum a la Llum.

Dona del gran misteri,

ajuda’ns a ser com tu:

engendradors d’esperança.

                        (ssb - 2026)

EL CRIT DE LA DONA

Comentari a l’evangeli (Mt 15,21-28) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d'allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d'una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l'instant es posà bona la seva filla.

Comentari
Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?

Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots.

L’escena és commovedora. Una dona surt a l’encontre de Jesús. No pertany al poble escollit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havia lluitat contra Israel. És una dona sola i sense nom. Potser és mare soltera, vídua o ha estat abandonada pels seus.

Mateu només en destaca la fe. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva desgràcia. Va darrere dels deixebles «cridant». No s’atura davant del silenci de Jesús ni davant del malestar dels seus deixebles. La desgràcia de la seva filla, que «està endimoniada i sofreix molt», s’ha convertit en el seu propi dolor: «Tingueu compassió de mi, Senyor».

En un moment determinat, la dona arriba al grup, deté Jesús, es prosterna davant d’ell li diu: «Senyor, ajuda’m!» No accepta les explicacions de Jesús, dedicat a la seva tasca a Israel. No accepta l’exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en què hi ha tantes dones, patint solitud i marginació.

És aleshores quan Jesús es manifesta en tota la seva humilitat i grandesa: «Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols». La dona té raó. No ASserveixen de res altres explicacions. El primer és alleujar el patiment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.

Què fem els cristians d’avui davant dels crits de tantes dones soles, marginades, maltractades i oblidades per l’Església? Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d’altres quefers? Jesús no ho va pas fer.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 16 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “El crit de la dona”, es fonamenta amb els fragments (21-28) del capítol 15 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 16 d’agost, XX durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen uns arguments que després de dos mil·lennis encara les dones segueixen marginades. Malauradament les que han superat la marginació, no ha estat per la sensibilitat eclesial.

Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans? Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots. Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans? Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots. Primer i molt important Jesús fill de Déu, no és neguiteja només pels catòlics. Tot ser humà, home o dona de qualsevol religió o dels que no són de cap religió, per Déu, tots creient i no creients, som fills seus.

L’escena és commovedora. Una dona surt a l’encontre de Jesús. No pertany al poble escollit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havia lluitat contra Israel. És una dona sola i sense nom. Potser és mare soltera, vídua o ha estat abandonada pels seus. Mateu només en destaca la fe. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva desgràcia. Va darrere dels deixebles «cridant». No s’atura davant del silenci de Jesús ni davant del malestar dels seus deixebles. La desgràcia de la seva filla, que «està endimoniada i sofreix molt», s’ha convertit en el seu propi dolor: «Tingueu compassió de mi, Senyor». En altres temps, a ben segur que aquestes paràgraf no era objecte d’anàlisi per ningú. Sortosament avui, tot i que les dones segueixen discriminades per segons quin ministeri, en el si de l’Església romana, en la societat occidental, sortosament la discriminació ha trencat molts tabús.

El primer és alleujar el patiment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu. Què fem els cristians d’avui davant dels crits de tantes dones soles, marginades, maltractades i oblidades per l’Església? Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d’altres quefers? Jesús no ho va pas fer. Com fèiem esment, han passat dos mil·lennis i el patriarcalisme de Israel, segueix viu allà i aquí. Per sort la lluita de les dones han trencat moltes barreres, però cal trencar-ne moltíssimes més.


COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 16 d’agost, és una descripció molt diàfana de les moltes llacunes que continuen havent-hi en el si de l’Església romana. No són només les greus discriminacions que han patit i segueixen patint les dones, es quelcom més greu que s’ha volgut tapar durant moltíssims anys de capellans diocesans o de frares que han abusat sexualment de menors, que una vegada descobert, els han traslladat a altres destinacions, sense ni expulsar-los, però si silenciant aquestes anomalies. Per altre banda, se segueix exigint que siguin cèlibes com si un capellà casat no pogués donar tan o més un testimoni exemplar per exercir el sacerdoci. Però encara pitjor que això, son els clergues que han arribat a l’episcopat o al cardenalat, que públicament fan ostentació de la seva concepció política de extrema dreta, totalment contraria al seu ministeri i ni són expulsat ni destituïts dels seus càrrecs, com és el cas del president de la Conferència Episcopal Espanyola, i arquebisbe de Valladolid, Luís Argüello.