SOLO EN LA MEDIDA QUE SIRVAMOS, SEREMOS CRISTIANOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli Mc 10,35-45), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Jesús segueix caminant cap a Jerusalem. Marc segueix en l’estratègia literària del capítol anterior, quan els deixebles discutien sobre qui era el més important. Després d’anunciar, per tercera vegada la seva passin, l’evangeli proposa una reacció totalment oposada a l’ensenyament de Jesús. Els dotze segueixen segueixen buscant els privilegis del poder. Els apòstols segueixen pensant que la pujada a Jerusalem culminarà amb l’entronització de Jesús com a Rei.

El diumenge passat eren les possessions, avui és el poder, els dos pilars de l’egoisme, que es barregen i es recolzen mútuament. Amb aquest relat es tanca un cicle que abasta els tres anuncis de la passió i les ensenyances d’aquesta proposta.

 

EXPLICACIÓ

Els dos germans que s’apropen a Jesús li diuen mestre, però li van a demanar un favor, no a aprendre el que ell els pot ensenyar.

«Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.» Jaume i Joan pensen que Jesús instaurarà un regne terrenal a Jerusalem i demanen els primers llocs. Ja dèiem el diumenge passat que l’actitud egoista fa que es busquin seguretats aquí i en el més enllà.

«No sabeu què demaneu.» Els criteris de Jesús i els deixebles no són coincidents. Estan en una altre longitud d’onda.

Per a Jesús, el moment de la glòria és la creu. Marc deixa entendre que Jesús, en el moment de la creu tindrà a la dreta i a l’esquerra dos malfactors comuns.

«Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar.» Aquesta reacció no és altre cosa que el senyal de que tots volien el mateix. Tenien les mateixes ambiciona, però eren covards i no ho van demanar. Molts cristians seguim tenint, com els dos germans, el mateix desig d’utilitzar Déu a favor nostre.

«Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos.» És impressionant el resumen que fa de la manera d’utilitzar el poder en el món. Jesús no critica ni la democràcia ni la monarquia; critica les persones que exerceixen el poder oprimint. Jesús dona per suposat que en l’àmbit civil, el normal, es exercir el poder tiranitzant i oprimint als altres. Però no proposa als seus seguidors «res d’això», sinó tot el contrari: Servir. Una lliçó que els cristians oblidem sovint.

«El Fill de l'home, no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida...» Ara no són els caps dels sacerdots els qui li prenen la vida, sinó que és ell el que l’entrega lliurament. Un important canvi de punt de vista.

En el text grec, quan parla de vida, no diu «zoe» ni «bios», sinó «psyche», que no significa vida exactament, sinó el fonament específicament humà de la vida, el psicològic. Donar la vida, no faria referència a la vida biològica morint, sinó posar tot el seu ésser al servei dels altres. Seria, per tant, donar la vida servint.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 CONTRA LA JERARQUIA DE PODER

Comentari a l’evangeli (Mc 10,35-45) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem». Jesús els preguntà: «Què voleu que faci?». Ells li digueren: «Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l'un a la vostra dreta i l'altre a la vostra esquerra». Jesús els respongué: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?». Ells li digueren: «Sí que podem». Jesús els respongué: «És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no soc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat». Quan els altres deu ho sentiren, s'indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l'esclau de tots, com el Fill de l'home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes».

Comentari.

Jaume i Joan s’acosten a Jesús amb una petició estranya: ocupar els llocs d’honor amb ell. «No sabeu què demaneu». Així els contestà Jesús. No han entès res del projecte al servei del regne de Déu i la seva justícia. No pensen «seguir-lo», sinó «asseure’s» als primers llocs.

En veure la seva postura, els altres deu «es van indignar». Ells també alimenten somnis ambiciosos. Tots cerquen obtenir algun poder, honor o prestigi. L’escena és escandalosa. Com es pot acollir un Déu Pare i treballar per un món més fratern amb un grup de deixebles animats per aquest esperit?

El pensament de Jesús és clar. «No ha de ser pas així». Cal anar exactament en la direcció oposada. Cal arrencar del seu moviment de seguidors aquesta «malaltia» del poder que tots coneixen a l’imperi de Tiberi i al govern d’Antipes. Un poder que no fa sinó «tiranitzar» i «oprimir».

Entre els seus no hi ha d’haver aquesta jerarquia de poder. Ningú no està per sobre dels altres. No hi ha amos ni patrons. La parròquia no és del rector. L´Església no és dels bisbes i cardenals. El poble no és dels teòlegs. Qui vulgui ser gran que es posi a servir els altres.

El veritable model és Jesús. No governa, no imposa, no domina ni controla. No ambiciona cap poder. No s’arroga títols honorífics. No cerca el seu propi interès. El seu fort és «servir» i «donar la vida». Per això és el primer i més gran.

Necessitem a l’Església cristians disposats a gastar la seva vida pel projecte de Jesús, no per altres interessos. Creients sense ambicions personals, que treballin de manera callada per un món més humà i una Església més evangèlica. Seguidors de Jesús que «s’imposin» per la qualitat de la seva vida de servei.

Pares que es desviuen pels seus fills, educadors lliurats dia a dia a la seva tasca difícil, homes i dones que han fet de la seva vida un servei als necessitats. Són el millor que tenim a l’Església. Els més «grans» als ulls de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari. al comentar

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 20 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contra la jerarquia de poder”, té com a fonament els fragments (35-45) del capítol 10 de l’evangeli de Marc.

En aquesta homilia, se’ns ofereix un concepte expressat per Jesús, de com cal que sigui la jerarquia del 

què ha de ser el nou moviment, si volem dir-li religió, església o simplement cristianisme, que potser defineix millor el que hauria de comportar seguir el missatge del Crist. L’homilia ens descriu el fragment de l’evangeli de Marc, on Jaume i Joan s’acosten a Jesús amb una petició estranya: ocupar els llocs d’honor amb ell. «No sabeu què demaneu». Així els contestà Jesús. No han entès res del projecte al servei del regne de Déu i la seva justícia. No pensen «seguir-lo», sinó «asseure’s» als primers llocs. L’homilia descrius que els altres deu: en veure la seva postura, «es van indignar». Ells també alimenten somnis ambiciosos. Tots cerquen obtenir algun poder, honor o prestigi. L’escena és escandalosa. Com es pot acollir un Déu Pare i treballar per un món més fratern amb un grup de deixebles animats per aquest esperit?

L’homilia, però, deixa ben clar que: el pensament de Jesús és clar. «No ha de ser pas així». Cal anar exactament en la direcció oposada. Cal arrencar del seu moviment de seguidors aquesta «malaltia» del poder que tots coneixen a l’imperi de Tiberi i al govern d’Antipes. Un poder que no fa sinó «tiranitzar» i «oprimir».

En front d’aquesta actitud del deixebles d’aleshores i del molts d’ara, l’homilia és contundent: Entre els seus no hi ha d’haver aquesta jerarquia de poder. Ningú no està per sobre dels altres. No hi ha amos ni patrons. La parròquia no és del rector. L´Església no és dels bisbes i cardenals. El poble no és dels teòlegs. Qui vulgui ser gran que es posi a servir els altres. 

Tant ha de ser així que: el veritable model és Jesús. No governa, no imposa, no domina ni controla. No ambiciona cap poder. No s’arroga títols honorífics. No cerca el seu propi interès. El seu fort és «servir» i «donar la vida». Per això és el primer i més gran. Necessitem a l’Església cristians disposats a gastar la seva vida pel projecte de Jesús, no per altres interessos. Creients sense ambicions personals, que treballin de manera callada per un món més humà i una Església més evangèlica. Seguidors de Jesús que «s’imposin» per la qualitat de la seva vida de servei. 

L’homilia conclou amb un missatge contundent i clar, un missatge que voldríem veure fet realitat al més aviat possible, per tal que els vicis adquirits quan el cristianisme del temps de Constantí, es va deixar subornar per l’emperador romà: Pares que es desviuen pels seus fills, educadors lliurats dia a dia a la seva tasca difícil, homes i dones que han fet de la seva vida un servei als necessitats. Són el millor que tenim a l’Església. Els més «grans» als ulls de Jesús.   

Al·leluia Mc 10,45

El Fill de l'home ha vingut a servir,

i a donar la seva vida com a preu de rescat

per tots els homes.

Certament és un gran goig poder llegir i fer les conseqüents reflexions d’aquestes homilies que ens ofereix el Pagola o els seus col·laboradors, doncs personalment crec que tota homilia no pot ser un drap calent que apaivagui l’angoixa que ens produeix veure un cristianisme en hores baixes, un cristianisme ensopit i sense cap mena de voluntat, per una notable part de la mateixa jerarquia, de posar-se al dia, d’arraconar els anacronismes i de expressar el missatge de Jesús sense tanta parafernàlia litúrgica i ornamental impròpia dels temps actuals i, òbviament amb un llenguatge menys literal i molt més clar com, per exemple, són aquestes homilies.                           

 EN DEFENSA DE LA DONA

Evangeli

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l'esposa un document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l'home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».

La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

Comentari 

 

El que més feia patir les dones a la Galilea dels anys trenta del segle I era la seva submissió total a l’home dins de la família patriarcal. L’espòs fins i tot les podia repudiar en qualsevol moment abandonant-les a la seva sort. Aquest dret es basava, segons la tradició jueva, ni més ni menys que en la llei de Déu.

Els mestres discutien sobre els motius que podien justificar la decisió de l’espòs. Segons els seguidors de Xammai, només es podia repudiar la dona en cas d’adulteri; segons Hillel, n’hi havia prou que la dona fes qualsevol cosa «desagradable» als ulls del seu marit. Mentre els doctes homes discutien, les dones no podien aixecar la veu per defensar els seus drets.

En algun moment, el plantejament va arribar fins a Jesús: «És permès a un home de divorciar-se de la seva dona?» La seva resposta va desconcertar tothom. Les dones no s’ho podien creure. Segons Jesús, si el repudi és a la llei, és per la «duresa de cor» dels homes i la seva mentalitat masclista, però el projecte original de Déu no va ser un matrimoni «patriarcal» dominat per l’home.

Déu va crear l’home i la dona perquè fossin «una sola carn.» Tots dos estan cridats a compartir el seu amor, la seva intimitat i la seva vida sencera, amb la mateixa dignitat i en comunió total. Per això el clam de Jesús: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi» amb la seva actitud masclista.

Déu vol una vida més digna, segura i estable per a aquestes esposes sotmeses i maltractades per l’home a les llars de Galilea. No pot beneir una estructura que generi superioritat de l’home i la submissió de la dona. Després de Jesús, cap cristià no podrà legitimar amb l’evangeli res que promogui discriminació, exclusió o submissió de la dona.

En el missatge de Jesús hi ha una predicació adreçada exclusivament als barons perquè renunciïn a la seva «duresa de cor» i promoguin unes relacions més justes i igualitàries entre home i dona. On se sent avui aquest missatge? Quan demana l’Església als homes aquesta conversió? Què estem fent els seguidors de Jesús per revisar i canviar comportaments, hàbits, costums i lleis que van clarament en contra de la voluntat original de Déu en crear l’home i la dona?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 06 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “En defensa de la dona”, té com a fonament els fragments (2-10) del capítol 10 de l’evangeli de Marc.

En l’homilia del proper diumenge, ens parla d’una forçada submissió que existia de la dona envers el seu marit en el temps de Jesús, tal i com ens explica en el seu inici. Submissió que l’evangelista Marc descriu la resposta que els dona Jesús als fariseus: En algun moment, el plantejament va arribar fins a Jesús: «És permès a un home de divorciar-se de la seva dona?» La seva resposta va desconcertar tothom. Les dones no s’ho podien creure. Segons Jesús, si el repudi és a la llei, és per la «duresa de cor» dels homes i la seva mentalitat masclista, però el projecte original de Déu no va ser un matrimoni «patriarcal» dominat per l’home. Déu va crear l’home i la dona perquè fossin «una sola carn.» Tots dos estan cridats a compartir el seu amor, la seva intimitat i la seva vida sencera, amb la mateixa dignitat i en comunió total. Per això el clam de Jesús: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi» amb la seva actitud masclista.

El darrer paràgraf, la homilia se situa en els nostres temps, on sovint escoltem pels diferents mitjans informatius, unes actituds masclistes inconcebibles en l’actualitat on se suposa (només se suposa) que la nostra societat és molt més culta que la del segle I, noticies esfereïdores provinents de diferents sectors de la societat i que ens manifesten que els masclisme segueix ben viu i arrelat entre nosaltres. En front aquesta trista realitat que fan les autoritats civils i eclesiàstiques per eradicar aquesta trista xacra?: Déu vol una vida més digna, segura i estable per a aquestes esposes sotmeses i maltractades per l’home a les llars de Galilea. No pot beneir una estructura que generi superioritat de l’home i la submissió de la dona. Després de Jesús, cap cristià no podrà legitimar amb l’evangeli res que promogui discriminació, exclusió o submissió de la dona. En el missatge de Jesús hi ha una predicació adreçada exclusivament als barons perquè renunciïn a la seva «duresa de cor» i promoguin unes relacions més justes i igualitàries entre home i dona. On se sent avui aquest missatge? Quan demana l’Església als homes aquesta conversió? Què estem fent els seguidors de Jesús per revisar i canviar comportaments, hàbits, costums i lleis que van clarament en contra de la voluntat original de Déu en crear l’home i la dona?    

Al·leluia 1Jo 4,12

Si ens estimem, Déu està en nosaltres,

i dintre nostre el seu amor és tan gran

que ja no hi falta res.

En aquesta homilia, s’endinsa a descriure la necessitat de promoure canvis estructurals molt més dràstics i a promoure fonamentalment un canvi de paradigma social amb lleis més estrictes, no només per castigar als autors dels malvats atemptats masclistes, que també, sinó per prevenir amb garanties jurídiques fonamentalment però també amb garanties estructurals, la impossibilitat que es puguin produir actes de revenja de qualsevol naturalesa. 

Malauradament el masclisme es manifesta de diverses maneres i en quasi, o sense el quasi, en la totalitat dels diferents sectors de la societat. No ho especifico, però ho remarco: en tots els sectors de la nostra societat.   

 POTENCIAR LA SECTA A LA QUE PERTENECEMOS, ES IDOLATRÍA*

 Selecció d’algunes Claus per interpretar l’evangeli ( MC 9,38-48) seguint el comentari de Fray Marcos – Fe adulta

 

 CONTEXT

En el text d’avui, Jesús ha de renyar als seus deixebles pel seu afany de superioritat. S’enpenyen en ser ells els qui el moviment que està naixent a l’entorn de Jesús. Amb el pretext  de mantener l’essència,  el que están buscan són privilegis.

“Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. La traducció més fiable del grec diría: “perquè no ens segueixen", que vol dir que ells van pel davant.

Cal anar en compta amb el que es podrien interpretar com cntradiccions evangéliques. Mateu (12, 30) diu exactament el contrai: "Qui no està amb nosaltres està en contra nostra”.
La contradicció només ho sembla. Aquesta frase de Mateu es refereix a que la pertinença no ve de forma natural, no forma part de l’ADN. Es necesita fer un esforç verdader per entrar al Regne.

Marc el que vol dir, és que ningú queda exclòs d’entrada. Tots aquells que busquen sincerament el bé dels humans, estan a favor del Regne de Déu que predica Jesús, encara que no el coneguin.

En contra de tots el moviments religiosos de l’època, saduceus, fariseus, Qumran, etc., Jesús anuncia un Déu que és amor i no exclou ningú, tampoc els pecadors.

Considerar absoluta qualsevol idea de Déu com si fos definitiva, és propi de fanatisme i intransigencia.

Al pasar per Samaria i no ser ben rebuts, un deixebles demana a Jesús que faci baixar foc del cel i els destrueixi. Jesús es limita a dir: no sabeu de quin esperit sou. Després de dos mil anys seguim sense saber de que va l’esperit de Jesús.

No es tracte tant de tolerar el dolent dels altres, sinó d’apreciar el que hi ha bo en ells.

En els dos segles que separen la primera lectura (Nm 11,25-29) veiem la mateixa actitud. Des de l’evangeli fins a dia d’avui, han pasat vint segles, i encara no ens mogut ni un milímetre. Seguim separant els que “no són dels nostres".

Cal dir-ho aixó de clar. Pels éssers humans ha estat molt pitjor la idolatria teísta que l’ateisme. Les més grans barbaritats de la história s’han fet en nom de Déu.

L’esèrit de Jesús va molt més enllà del que abasta el cristianisme oficial. S’ha encunyat una frase últimamente: "patrimoni de la humanitat", que podria aplicar-se a Jesús sense cap tipus de restricció: Crist no és de l’Església. El missatge de Jesús no es pot tancar a cap església o congregació religiosa. Jesús va intentar que totes les religions, inclint-hi la seva,  descobriessin que l’únic objectiu de toyes elles és fer éssers cada vegada més humans.

Ha arribat el moment de canviar els paràmetres de pertinença. Hem d’oblidar-nos de si “tenim papers” de cristians o de budistes o de mahometans, i valorar si de veritat estem a favor del bé de tots els humans.

Però “a aquell que allunya de mi un d'aquests petits que tenen fe”…  Petit no significa nen, sinó el qui encara té una fe pusil·lànime i poc consolidada. La Vulgata ho tradueix per "pusillis" d’on prové la nostra paraula "pusil·lànime". És a dir, aquell que encara no ha arribar a una fe adulta.

“Si la teva mà et fa caure!… Són frases construides a l’estil semític, per contrast. No s’han d’agafar al peu de la lletra. La ma o l’uull o el peu no et poden fer caure.  No es tracte de prescindir d’allò que és indispensable, sinó d’advertiment del que és més important.

 

*.-https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

 SÓN DELS NOSTRES

Comentari a l’evangeli (Mc 9,38-43,45.47-48) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la

seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l'esposa un

document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de

cor. Però al principi, Déu creà l'home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells

dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot

separar». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es

divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu

marit i es casa amb un altre, comet adulteri».

La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien

portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu

és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi

entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

Comentari.

L’evangelista Marc descriu un episodi en què Jesús corregeix de manera contundent una actitud equivocada dels Dotze. No hauríem de fer cas també avui del seu advertiment?

Els Dotze intenten impedir l’activitat d’un home que «treu dimonis», és a dir, algú dedicat a alliberar les persones del mal que les esclavitza, retornant-los la llibertat i la dignitat. És un home preocupat per fer el bé a la gent. Fins i tot actua «en nom de Jesús». Però els Dotze observen una cosa que, al seu parer, és molt greu: «No és dels nostres».

Els Dotze no toleren l’activitat alliberadora d’algú que no va amb ells. Els sembla inadmissible. Només a través de l’adhesió al seu grup s’ha de fer la salvació que ofereix Jesús. No es fixen en el bé que fa aquell home. Els preocupa que no vagi amb ells.

Jesús, per contra, reprova de manera categòrica l’actitud dels seus deixebles. Qui desenvolupa una activitat humanitzadora ja es vincula, d’alguna manera, amb Jesús i el seu projecte de salvació. Els seus seguidors no han de monopolitzar la salvació de Déu.

Els Dotze volen exercir un control sobre l’activitat de qui no pertany al seu grup, perquè hi veuen un rival. Jesús, que només cerca el bé de l’ésser humà, hi veu un aliat i un amic: «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres».

La crisi que pateix avui l’Església és una oportunitat perquè els seguidors de Jesús recordem que la nostra primera tasca no és organitzar i desenvolupar amb èxit la nostra religió, sinó ser ferment d’una humanitat nova.

Per això no hem de viure recelosos, condemnant posicions o iniciatives que no s’ajusten als nostres desitjos o esquemes religiosos. No és gaire propi de l’Església de Jesús estar sempre veient enemics per tot arreu. Ell ens convida més aviat a alegrar-nos del que gent i institucions alienes a l’Església poden fer per un desenvolupament més humà de la vida. Són dels nostres perquè lluiten per la mateixa causa: un ésser humà més digne de la seva condició de fill de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 06 d’octubre de l’any litúrgic B, que se’ns

ofereixen amb el títol, “Son dels nosaltres”, té com a fonament els fragments (38-43;45;47-48,) del

capítol 9 de l’evangeli de Marc.

L’homilia del diumenge vinent 6 d’octubre, ens adverteix del perill de creure’ns amb el dret de jutjar la

manera de fer o de comportar-se dels qui no segueixen fil per randa les maneres de fer dels dirigents

catòlics, ja sigui perquè les consideren anacròniques o perquè són membres d’una altre confessió:

L'evangelista Marc descriu un episodi en què Jesús corregeix de manera contundent una actitud equivocada

dels Dotze. No hauríem de fer cas també avui del seu advertiment? Els Dotze intenten impedir l'activitat

d'un home que "treu dimonis", és a dir, algú dedicat a alliberar les persones del mal que els esclavitza,

retornant-los la llibertat i la dignitat. És un home preocupat per fer el bé a la gent. Fins i tot actua «en nom

de Jesús». Però els Dotze observen una cosa que, a parer seu, és molt greu: «No és dels nostres».

El mateix passa dins de la jerarquia vaticana, en la qual hi han molts cardenals i altres alts càrrecs, que no

toleren la manera d’actuar del papa Francesc: Els Dotze no toleren l'activitat alliberadora d'algú que no hi

va. Els sembla inadmissible. Només a través de l'adhesió al seu grup cal fer la salvació que ofereix Jesús. No

es fixin en el bé que fa aquell home. Els preocupa que no hi vagi. Jesús, per contra, reprova de manera

categòrica l'actitud dels seus deixebles. Qui desenvolupa una activitat humanitzant ja és vincula, d'alguna

manera, amb Jesús i el seu projecte de salvació. Els seus seguidors no han de monopolitzar la salvació de

Déu.

Si en aquella època ja existien divisions entre el dotze, com no hi han d’haver maneres de pensar

diametralment diferenciades dels que en un passat no tant llunyà els hi era permès unes maneres de fer

allunyades del missatge de Jesús: Els Dotze volen exercir un control sobre l'activitat de qui no pertany al

seu grup, perquè hi veuen un rival. Jesús, que només apropa el bé de l'ésser humà, hi veu un aliat i un amic:

«Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres». La crisi que pateix avui l'Església és una oportunitat

perquè els seguidors de Jesús recordem que la nostra primera tasca no és organitzar i desenvolupar amb

èxit la nostra religió, sinó ser ferment d'una humanitat nova.

L’homilia ens adverteix que és la nostra manera de fer, la què ens ha de preocupar, doncs segons sigui

com actuem, seguirem o no, el missatge de Jesús: Per això no hem de viure recelosos, condemnant

posicions o iniciatives que no s'ajustin als nostres desitjos o esquemes religiosos. No és gaire propi de

l'Església de Jesús estar sempre veient enemics per tot arreu. Ell ens convida més aviat a alegrar-nos del

que gent i institucions aliens a l'Església poden fer per un desenvolupament més humà de la vida. Són dels

nostres perquè lluitin per la mateixa causa: un ésser humà més digne de la seva condició de fill de Déu.

Al·leluia 1Jo 4,12

Si ens estimem, Déu està en nosaltres,

i dintre nostre el seu amor és tan gran

que ja no hi falta res.

Una nova homilia que no ens hauria de deixar indiferents, perquè si bé és cert que som lliures per pensar i

per decidir com orientem la nostra fe, el cert és que des de dins de qualsevol religió o des de fora, només

hi ha una manera de ser cristià: ser fidel únicament al missatge de Jesús, el que ens descriuen els

evangelis com, per exemple, ens els descriuen aquestes homilies.

 ¿QUÈ DISCUTIM PEL CAMÍ?

Comentari a l’evangeli (Mc 9,30-37) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

30 Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. 31 Instruïa els seus deixebles i els deia: --El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. 32 Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. El més important (Mt 18,1-5; Lc 9,46-48) 33 Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: --Què discutíeu pel camí? 34 Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. 35 Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: --Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. 36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: 37 --Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.

Comentari.

Segons el relat de Marc, fins a tres vegades insisteix Jesús, camí de Jerusalem, en el destí que l’espera. El seu lliurament al projecte de Déu no s’acabarà en l’èxit triomfal que imaginen els seus deixebles. Al final hi haurà «resurrecció», però, encara que sembli increïble, Jesús «serà crucificat». Els seus seguidors ho han de saber.

Tot i això, els deixebles no l’entenen. Els fa por fer-li preguntes. Ells continuen pensant que Jesús els aportarà glòria, poder i honor. No pensen en res més. En arribar a casa a Cafarnaüm, Jesús els fa una sola pregunta: «Què discutíeu pel camí?», de què han parlat a la seva esquena en aquesta conversa en què Jesús ha estat absent?

Els deixebles guarden silenci. Els fa vergonya dir-li la veritat. Mentre Jesús els parla de lliurament i de fidelitat, ells estan pensant en qui serà el més important. No creuen en la igualtat fraterna que cerca Jesús. En realitat, allò que els mou és l’ambició i la vanitat: ser superiors als altres.

D’esquena a Jesús i sense que el seu Esperit hi sigui present, no seguim discutint de coses semblants?: l’Església ha de renunciar a privilegis multiseculars o ha de cercar «poder social?», a quines congregacions i moviments cal donar importància i quins cal deixar de banda?, quins teòlegs mereixen l’honor de ser considerats «ortodoxos» i quins han de ser silenciats com a marginals?

Davant el silenci dels seus deixebles, Jesús s’asseu i els crida. Té un gran interès a ser escoltat. El que ha de dir no s’ha d’oblidar: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». En el seu moviment no cal mirar tant els que ocupen els primers llocs i tenen renom, títols i honors. Són importants els que, sense pensar gaire en el seu prestigi o reputació personal, es dediquen sense ambicions i amb total llibertat a servir, col·labora

r i contribuir al projecte de Jesús. No ho hem d’oblidar: allò important no és quedar bé, sinó fer el bé seguint Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 ¿QUÈ ENS POT APORTAR JESÚS?

Comentari a l’evangeli (Mc 8,27-35) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n'anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que soc jo?». Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d'altres, que sou Elies, d'altres, que sou algun dels profetes». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Pere li respon: «Vós sou el Messies». Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient: «El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà». I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes». Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà».

Comentari.

«I vosaltres, qui dieu que soc?» No sé exactament com contestaran aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui, però potser podem intuir una mica el que pot ser per a nosaltres en aquests moments si aconseguim trobar-nos-hi amb més profunditat i veritat.

Jesús ens pot ajudar, primer de tot, a conèixer-nos millor. El seu evangeli ens fa pensar i ens obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l’existència, la seva manera de reaccionar davant el patiment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana.

Jesús ens pot ensenyar sobretot un estil nou de vida. Qui s’hi acosta no se sent tant atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent, més arrelat en la veritat i amb un horitzó més digne i més esperançat.

Jesús ens pot alliberar també de maneres poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot, sobretot, introduir a les nostres vides una cosa tan important com l’alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat de qui viu estimant.

Jesús ens pot redimir d’imatges malaltes de Déu que anem arrossegant sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure Déu com una presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa. Deixar-se conduir per ell ens portarà a trobar-nos amb un Déu diferent, més gran i més humà que no pas totes les nostres teories.

Això sí. Per trobar-se amb Jesús en un nivell una mica autèntic hem de gosar sortir de la inèrcia i de l’immobilisme, recuperar la llibertat interior i estar disposats a néixer de nou, deixant enrere l’observança rutinària i avorrida d’una religió convencional.

Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de no poques persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió buida o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.al comentari 

Per: Jaume Rocabert  

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 15 de setembre de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Què ens pot aportar Jesús”, té com a fonament els fragments (27-35) del capítol 8 de l’evangeli de Marc.

En front d’aquesta pregunta que en fa l’anunciat de l’homilia del proper diumenge, la resposta dels cristians d’avui, molt probablement que majoritàriament, no sabrien quina resposta podrien donar: «I vosaltres, qui dieu que soc?» No sé exactament com contestaran aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui, però potser podem intuir una mica el que pot ser per a nosaltres en aquests moments si aconseguim trobar-nos-hi amb més profunditat i veritat.

En front d’una pregunta com aquesta, certament desconcertant, l’homilia ens diu que: Jesús ens pot ajudar, primer de tot, a conèixer-nos millor. El seu evangeli ens fa pensar i ens obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l’existència, la seva manera de reaccionar davant el patiment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana. Jesús ens pot ensenyar sobretot un estil nou de vida. Qui s’hi acosta no se sent tant atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent, més arrelat en la veritat i amb un horitzó més digne i més esperançat.

En el següent paràgraf, l’homilia fins i tot en diu de manera clara i concisa que fins i tot ens podria ensenyar a viure de manera diferent el que la religió ens ha adoctrinat que sovint han estat conceptes oposats al missatge de Jesús i de l’evangeli: Jesús ens pot alliberar també de maneres poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot, sobretot, introduir a les nostres vides una cosa tan important com l’alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat de qui viu estimant. Jesús ens pot redimir d’imatges malaltes de Déu que anem arrossegant sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure Déu com una presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa. Deixar-se conduir per ell ens portarà a trobar-nos amb un Déu diferent, més gran i més humà que no pas totes les nostres teories.

En la conclusió de la homilia, se’ns planteja unes condicions indispensables: Això sí. Per trobar-se amb Jesús en un nivell una mica autèntic hem de gosar sortir de la inèrcia i de l’immobilisme, recuperar la llibertat interior i estar disposats a néixer de nou, deixant enrere l’observança rutinària i avorrida d’una religió convencional. Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de no poques persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió buida o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

Al·leluia Ga 6,14

Déu me'n guard de gloriar-me en res

que no sigui la creu del Senyor.

En ella, és com si el món fos crucificat per a mi

i jo per al món.

Una homilia, com la quasi totalitat, que no ens pot deixar indiferents. Si bé és cert que la religió, no és de cap manera “paraula de Déu”, com ens han volgut fer creure, ja que totes són institucions humanes que massa sovint responen a uns interessos humans i, conseqüentment, instrumentalitzen les seves doctrines mogudes, malauradament, pels esmentats interessos. Si en un país això és més accentuat es, justament és en el que ens toca viure que encara com en el cas de la judicatura, arrossega les inèrcies del passat no tant llunya. A casa nostra, Catalunya, temps enrere la jerarquia (els bisbes catalans), tenien unes maneres molt més en sintonia amb el què és el missatge de Jesús, com es va poder constatar en els documents de la tarraconense. A dia d’avui, la majoria s’han vist influenciat per la CEE que, justament no està en sintonia amb les propostes progressistes del papa Francesc.