dijous, 22 de febrer del 2024

 ESCOLTAR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 9,2-10) II de Quaresma

Evangeli:

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se'ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n'estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».

Comentari:

Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar.

Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana.

Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

L’experiència d’escoltar Jesús fins al fons pot ser dolorosa, però és apassionant. No és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica.

Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians.

Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús. Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 25 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar Jesús”, té com a fonament els fragments (2-10) del capítol 9 de l’evangeli de Marc.

Una homilia molt important per preparar-nos per la Pasqua, que ens descriu la realitat de la nostra apàtica manera de fer de cada dia: Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar. Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana. 

L’homilia ens diu que escoltar Jesús pot ser dolorosa, però al mateix temps apassionant: Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

Que justament: no és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica. Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

L’homilia conclou amb una crida a l’esperança, sempre que, per la nostra part, hi esmercem molt més interès i voluntat: Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians. 

Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe. Però al mateix temps Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.




Una nova homilia molt adequada per preparar-nos per la Pasqua i al mateix temps per bloquejar-nos de les propostes que dia rere dia se’ns omplen les orelles i els ulls d’un sens fi de propostes, sovint prou atractives, però que sovint el resultat final ens desvien –no sempre, ni totes- del camí que hauríem de seguir.



dijous, 15 de febrer del 2024

ESCOLTAR LA CRIDA A LA CONVERSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 1,12-15) I de Quaresma

Evangeli: 

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Comentari:

«Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Per començar, el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana».

Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

Hem de revisar després si cuidem bé les arrels. Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la crida a la conversió”, té com a fonament els fragments (12-15) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

En aquest homilia, se’ns fa un aclariment molt important del mot “convertir-se”: el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Fet aquest aclariment la interpretació del text, té tot un altre sentit molt més en sintonia amb la nostre manera de pensar: «Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Justament és a partir de l’esment aclariment que l’homilia agafa tot un altre sentit: Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana». Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

No cal dir que tota persona, creient o no, que tingui un mínim de personalitat i/o humanitat, sovint s’aplica l’auto-crítica per auto corregir les naturals desviacions humanes. En consonància amb això, l’homilia ens diu: Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

El darrer paràgraf de l’homilia és un crit a l’esperança i també a desmuntar totes les angoixants normatives amb les que se’ns desorientava: La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15). 

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.


Una homilia molt adequada per preparar la Quaresma sense angoixes ni temors, doncs totes les etapes que ens proposa la litúrgia durant l’any, poden ser positives i esperançadores, si som capaços de viure-les sempre amb la corresponent esperança i amb l’amor que ens proporciona l’Esperit de Déu.    

  

divendres, 2 de febrer del 2024

 PASSIÓ PER LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Mc 1,29-39) IV de durant l’any

.Evangeli: 

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Comentari:

On és Jesús creix la vida. Això és el que descobreix amb goig qui recorre les pàgines entranyables de l’evangelista Marc i es troba amb aquest Jesús que guareix els malalts, acull els desvalguts, sana els alienats i perdona els pecadors.

On és Jesús hi ha amor a la vida, interès pels qui pateixen, passió per l’alliberament de tot mal. No hauríem d’oblidar mai que la primera imatge que ens ofereixen els relats evangèlics és la d’un Jesús guaridor. Un home que difon vida i restaura allò que està malalt.

Per això trobem sempre al seu voltant la misèria de la humanitat: posseïts, malalts, paralítics, leprosos, cecs, sords. Homes als qui falta vida; «els qui són a les fosques», com diria Bertolt Brecht.

Les guaricions de Jesús no han solucionat pràcticament res en la història dolorosa dels homes. La seva presència salvadora no ha resolt els problemes. Cal continuar lluitant contra el mal. Però ens han descobert una cosa decisiva i esperançadora. Déu és amic de la vida, i estima apassionadament la felicitat, la salut, el goig i la plenitud dels seus fills i filles.

Inquieta veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort: la mort de la natura, destruïda per la pol·lució industrial, la mort a les carreteres, la mort per la violència, la mort dels que no arriben a néixer, la mort de les ànimes.

És insuportable observar amb quina indiferència sentim xifres esfereïdores que ens parlen de la mort de milions de famolencs al món, i amb quina passivitat contemplem la violència callada, però eficaç i constant, d’estructures injustes que enfonsen els febles en la marginació.

Els dolors i els patiments aliens ens preocupen poc. Cadascú sembla interessar-se només pels seus problemes, benestar o seguretat personal. L’apatia es va apoderant de molts. Correm el risc de fer-nos cada cop més incapaços d’estimar la vida i de vibrar amb qui no pot viure feliç.

Els creients no hem d’oblidar que l’amor cristià sempre és interès per la vida, recerca apassionada de felicitat per al germà. L´amor cristià és l´actitud que neix en aquell que ha descobert que Déu estima tan apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de patir la nostra mort, per obrir-nos les portes d´una vida eterna compartint per sempre el seu amor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Passió per la vida”, té com a fonament els fragments (29-39) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’homilia, ens fa de nou un retrat de la passivitat, de l’individualisme i de la manca de sensibilitat, de la societat actual, entre la qual, sovint també els cristians ens hi podem veure identificats. Tot i així, les primeres ratlles són per descriure l’amor de Jesús pels més marginats i menyspreats de la societat: On és Jesús creix la vida. Això és el que descobreix amb goig qui recorre les pàgines entranyables de l’evangelista Marc i es troba amb aquest Jesús que guareix els malalts, acull els desvalguts, sana els alienats i perdona els pecadors. On és Jesús hi ha amor a la vida, interès pels qui pateixen, passió per l’alliberament de tot mal. Jesús, per damunt de tot, fou: un home que difon vida i restaura allò que està malalt.

És per això que trobem sempre al seu voltant la misèria de la humanitat: posseïts, malalts, paralítics, leprosos, cecs, sords. Homes als qui falta vida; «els qui són a les fosques», com diria Bertolt Brecht. Les guaricions de Jesús no han solucionat pràcticament res en la història dolorosa dels homes. La seva presència salvadora no ha resolt els problemes. La qual cosa ens ha descobert una cosa decisiva i esperançadora. Déu és amic de la vida, i estima apassionadament la felicitat, la salut, el goig i la plenitud dels seus fills i filles. Però també ens ha descobert que cal continuar lluitant contra el mal.

El més trist i deshumanitzat que l’homilia ens diu que: és inquietant, és veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort: la mort de la natura, destruïda per la pol·lució industrial, la mort a les carreteres, la mort per la violència, la mort dels que no arriben a néixer, la mort de les ànimes. Això, per descomptant, és insuportable observar amb quina indiferència sentim xifres esfereïdores que ens parlen de la mort de milions de famolencs al món, i amb quina passivitat contemplem la violència callada, però eficaç i constant, d’estructures injustes que enfonsen els febles en la marginació.

Malauradament, ens preocupen poc, els dolors i els patiments aliens. Cadascú sembla interessar-se només pels seus problemes, benestar o seguretat personal. L’apatia es va apoderant de molts. Correm el risc de fer-nos cada cop més incapaços d’estimar la vida i de vibrar amb qui no pot viure feliç.

L’homilia conclou, fent-nos memòria que els creients no hem d’oblidar que l’amor cristià sempre és interès per la vida, recerca apassionada de felicitat per al germà. L´amor cristià és l’actitud que neix en aquell que ha descobert que Déu estima tan apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de patir la nostra mort, per obrir-nos les portes d’una vida eterna compartint per sempre el seu amor.

Al·leluia Mt 8,17

Ell portava les nostres malalties

i s'havia carregat els nostres dolors.


Dissortadament, vivim en una societat cada cop més instrumentalitzada pel neocapitalisme i en moltíssim països governant l’extrema dreta amb la conseqüent destrucció de tots els valors i tots el conceptes de solidaritat que s’havien aconseguit, més o menys, implantar. Avui, ho estem constatant, en totes les institucions, ha penetrat el virus del poder, de la prepotència i d’allunyar-se cada cop més dels valors de l’evangeli: no es mira en absolut als qui pateixen perquè només els preocupa assolir el poder i enriquir-se, despreocupant-se absolutament del sofriments dels més dèbils. Ho estem constant de manera molt gràfica aquests darrers temps, en tots els tele diaris de cada dia.     


dijous, 25 de gener del 2024

 

ENSENYAR COM ENSENYAVA JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 1,21b-28) IV de durant l’any

.Evangeli: 

A Cafarnaüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.

Comentari:

La manera d’ensenyar de Jesús va provocar a la gent la impressió que estaven davant d’una cosa desconeguda i admirable. Ho assenyala l’evangeli més antic i els investigadors pensen que va ser realment així. Jesús no ensenya com els «lletrats» de la Llei. Ho fa amb «autoritat»: la seva paraula allibera les persones d’«esperits malignes».

No cal confondre «autoritat» amb «poder». L’evangelista Marc és precís en el seu llenguatge. La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no intenta imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No fa servir la coacció.

La seva paraula no és com la dels lletrats de la religió jueva. No és revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent. Busca alleujar el patiment, guarir ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou.

Tothom s’adona que estem vivint una greu crisi d’autoritat. La confiança en la paraula institucional és sota mínims. Dins de l´Església es parla d´una forta «devaluació del magisteri». Les homilies avorreixen. Les paraules estan desgastades.

No és el moment de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ho feia ell? La paraula de l’Església ha de néixer de l´amor real a les persones. Ha de ser dita després d’una atenta escolta del patiment que hi ha al món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la mala vida de l’ésser humà.

Necessitem una paraula més alliberada de la seducció del poder i més plena de la força de l’Esperit. Un ensenyament nascut del respecte i l’estima de les persones, que generi esperança i guareixi ferides. Seria greu que, dins de l’Església, se sentís una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que avui tant necessita la gent per viure amb esperança.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari:

Per Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 28 de gener de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ensenyar com va ensenyar Jesús”, té com a fonament els fragments (21b-28) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

Sovint s’ha caigut amb la temptació, en les prèdiques i homilies, de voler adoctrinar més que ensenyar: Jesús no ensenya com els «lletrats» de la Llei. Ho fa amb «autoritat»: la seva paraula allibera les persones «d’esperits malignes». No cal confondre «autoritat» amb «poder». La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no intenta imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No fa servir la coacció.

L’homilia denuncia contundentment que a dins de l´Església es parla d´una forta «devaluació del magisteri». Les homilies avorreixen. Les paraules estan desgastades. És obvi doncs que ens ompliria de goig que l’esforç del papa Francesc, pogués reeixir i l’Església retornés als orígens que ens va ensenyar Jesús, de manera que en totes les latituds i en tots els que ens diem cristians hi hagués un retorn a l’ensenyament de Jesús, en el qual era evident que La seva paraula no era com la dels lletrats de la religió jueva. No és revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent. Busca alleujar el patiment, guarir ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou. Tothom s’adona que estem vivint una greu crisi d’autoritat. La confiança en la paraula institucional és sota mínims. 

En la conclusió de l’homilia, se’ns qüestiona les maneres, però al mateix temps, tot seguit, se’ns exposa quina hauria de ser la formula per ensenyar a la manera de Jesús: No és el moment de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ho feia ell? La paraula de l’Església ha de néixer de l´amor real a les persones. Ha de ser dita després d’una atenta escolta del patiment que hi ha al món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la mala vida de l’ésser humà. Necessitem una paraula més alliberada de la seducció del poder i més plena de la força de l’Esperit. Un ensenyament nascut del respecte i l’estima de les persones, que generi esperança i guareixi ferides. Seria greu que, dins de l’Església, se sentís una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que avui tant necessita la gent per viure amb esperança.

Veritablement, tenir el goig de poder llegir i reflexionar aquestes homilies, és com si se’ns proporciones setmanalment una estona d’intensa llum de llum, en mig d’una minsa claredat habitual i una onada de esperança en un mó

dijous, 18 de gener del 2024

 LA PASSIÓ QUE VA ANIMAR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 1,14-20) III durant l’any

.Evangeli: 

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».

Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n'anaren amb Jesús.

Comentari:

Pròpiament, Jesús no va ensenyar una «doctrina religiosa» perquè els seus deixebles l’aprenguessin i la difonguessin correctament. Jesús anuncia més aviat un «esdeveniment» que demana ser acollit, ja que ho pot canviar tot. Ell ja ho està experimentant: «Déu s’està introduint a la vida amb la seva força salvadora. Cal fer-li lloc».

Segons l’evangeli més antic, Jesús proclamava aquesta Bona Notícia de Déu: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia». És un bon resum del missatge de Jesús: «S’acosta un temps nou. Déu no vol deixar-nos sols davant dels nostres problemes i desafiaments. Vol construir amb nosaltres una vida més humana. Canvieu de manera de pensar i d’actuar. Viviu creient aquesta Bona Notícia».

Els experts pensen que això que Jesús anomena «regne de Déu» és el cor del seu missatge i la passió que encoratja tota la vida. El més sorprenent és que Jesús mai no explica directament en què consisteix el «regne de Déu». El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si hi hagués gent que actués com ell.

Per a Jesús, el «regne de Déu» és la vida tal com la vol construir Déu. Aquest era el foc que portava dins: com seria la vida a l’Imperi si a Roma regnés Déu i no Tiberi?, com canviarien les coses si s’imités no a Tiberi, que només cerca poder, riquesa i honor, sinó Déu , que demana justícia i compassió per als últims?

Com seria la vida als llogarets de Galilea si a Tiberíades regnés Déu i no Antipes?, com canviaria tot si la gent s’assemblés no als grans terratinents, que exploten els pagesos, sinó Déu, que els vol veure menjant i no morts de gana?

Per a Jesús, el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol tirar endavant al món. L’únic objectiu que han de tenir els seus seguidors. Com seria l’Església si es dediqués només a construir la vida tal com la vol Déu, no com la volen els amos del món?, com seríem els cristians si visquéssim convertint-nos al regne de Déu?, com lluitaríem pel «pa de cada dia» per a tot ésser humà?, com cridaríem: «Vinga el teu regne?»

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 21 de gener de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “La passió que va animar Jesús”, té com a fonament els fragments (14-20) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’homilia per el proper diumenge 21 de gener, en deixa clar que Jesús no va ensenyar una «doctrina religiosa» perquè els seus deixebles l’aprenguessin i la difonguessin correctament, sinó un «esdeveniment» que demana ser acollit, ja que ho pot canviar tot: «Déu s’està introduint a la vida amb la seva força salvadora. Cal fer-li lloc». Segons l’evangeli més antic, Jesús proclamava aquesta Bona Notícia de Déu: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia». És un bon resum del missatge de Jesús: «S’acosta un temps nou. Déu no vol deixar-nos sols davant dels nostres problemes i desafiaments. Vol construir amb nosaltres una vida més humana. Canvieu de manera de pensar i d’actuar. Viviu creient aquesta Bona Notícia».

L’homilia, a més ens diu que segons els experts, el que Jesús anomena «regne de Déu» és el cor del seu missatge i la passió que encoratja tota la vida. El més sorprenent és que Jesús mai no explica directament en què consisteix el «regne de Déu». El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si hi hagués gent que actués com ell. Per a Jesús, el «regne de Déu» és la vida tal com la vol construir Déu. Aquest era el foc que portava dins: com seria la vida a l’Imperi si a Roma regnés Déu i no Tiberi?, com canviarien les coses si s’imités no a Tiberi, que només cerca poder, riquesa i honor, sinó Déu , que demana justícia i compassió per als últims?

L’homilia conclou amb una seria d’interrogants, que cadascú ens els podem fer segons la nostra manera d’analitzar el nostre contorn, però en definitiva, el que és el més important és que Per a Jesús, el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol tirar endavant al món. L’únic objectiu que han de tenir els seus seguidors. Com seria l’Església si es dediqués només a construir la vida tal com la vol Déu, no com la volen els amos del món?, com seríem els cristians si visquéssim convertint-nos al regne de Déu?, com lluitaríem pel «pa de cada dia» per a tot ésser humà?, com cridaríem: «Vinga el teu regne?»  

 Al·leluia Mc 1,15

El Regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli.


La història ens descriu, dissortadament, un desviament sistèmic de la voluntat de Déu així com de les ensenyances que ens dóna Jesús. El poder, la riquesa i l’afany cada cop més desbordat d’un legítim benestar, són els causants dels malts que patim: guerres, genocidis, explotació, fam i cada cop més misèria, és el que cada dia apareix en les pantalles de la tele, sense que, malauradament, tinguem possibilitats efectives de capgirar aquesta tendència tan allunyada del missatge de Jesús.