SEMBRAR AMB FE
Comentari a l’evangeli (Mt 13,1-23) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d'ell, que pujà a una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà vora l'aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s'assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l'ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti». Els deixebles s'acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d'ells es compleix aquella profecia d'Isaïes que deia: "Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d'aquest poble s'ha fet insensible, s'ha tornat dur d'orella i s'ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut". Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l'entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida. La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l'ofeguen i no dona fruit. La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l'han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta»

Comentari
En pocs anys estem passant d’una societat profundament religiosa, on el cristianisme jugava un paper decisiu en la vida de les persones i en la convivència social, a un altre estil de vida més laic i increient, on tot el que és religiós va perdent importància.

Acostumats a una «societat de cristiandat» en la que el fet religiós era present visiblement als nostres carrers, places, escoles i llars, són molts els creients que senten malestar i pateixen davant la nova situació.

Més encara. Gairebé sense adonar-nos-en podem arribar a pensar que l’evangeli ha perdut la seva virtualitat anterior, i el missatge de Jesús ja no té grapa ni força de convicció per a l’home modern.

Per això cal escoltar amb atenció la paràbola de Jesús. Fins i tot en la seva aparent insignificància i modèstia, l’evangeli continua posseint una virtualitat poderosa per «salvar» l’home del que el deshumanitza. Difícilment trobarem alguna cosa o algú que pugui donar un sentit més humà i més alliberador a les nostres vides.

És cert que, per exercir la seva força alliberadora, aquest evangeli ha de ser presentat amb fidelitat, en tota la veritat, les exigències i l’esperança. Sense deformacions ni covardies. Sense parcialismes intencionats ni manipulacions interessades.

També és cert que l’evangeli exigeix una acollida sincera i una disponibilitat total. I són molts els factors que, com la riquesa, els interessos egoistes o la covardia, poden ofegar i anul·lar l’eficàcia de la paraula de Jesús.

Però avui l’evangeli continua tenint una energia humanitzadora insospitada. Oblidar-ho seria un error lamentable per a la societat moderna. En qualsevol cas, els creients hem de recordar que no és el moment de «collir», sinó l’hora de sembrar amb fe en la força renovadora de l’evangeli.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 12 de juliol, que se’ns ofereixen amb el títol, “Sembrar amb fe”, es fonamenta amb els fragments (1-23) del capítol 13 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 12 de juliol, XV durant l’Any, el Pagola o el seu equip aprofiten l’avinentesa per deixar molt clar com és el Déu Pare, segons ens el descriu el mateix Jesús, i com l’escoltem els humans, dones i homes d’aleshores i d’ara, molts dels quals ni el volen sentir, d’altres que escolten, però els preocupen altres qüestions mundanes i, conseqüentment, no hi han posat la necessària atenció per retenir el seu missatge; mentre que els que l’escolten amb atenció i fan l’esforç de voler posar-lo en pràctica, Déu els recompensarà i podran recollir el fruit que han sembrat.

En pocs anys estem passant d’una societat profundament religiosa, on el cristianisme jugava un paper decisiu en la vida de les persones i en la convivència social, a un altre estil de vida més laic i incrèdul, on tot el que és religiós va perdent importància. Acostumats a una «societat de cristiandat» en la que el fet religiós era present visiblement als nostres carrers, places, escoles i llars, són molts els creients que senten malestar i pateixen davant la nova situació.  És difícil jutjar els molts motius d’aquest canvi, però el cert és que aquesta és la realitat actual i, de moment, no es veu el final del túnel

Més encara. Gairebé sense adonar-nos-en podem arribar a pensar que l’evangeli ha perdut la seva virtualitat anterior, i el missatge de Jesús ja no té grapa ni força de convicció per a l’home modern.  Però no és això, l’home modern és víctima de la societat de consum propiciada per la que provoca la gran propaganda neocapitalista.

Per això cal escoltar amb atenció la paràbola de Jesús. Fins i tot en la seva aparent insignificança i modèstia, l’evangeli continua posseint una virtualitat poderosa per «salvar» l’home del que el deshumanitza. Difícilment trobarem alguna cosa o algú que pugui donar un sentit més humà i més alliberador a les nostres vides.  És evident que no és gens fàcil desempallegar-nos de la gran propaganda, fins i tot subliminal, que ens està massacrant diàriament el cervell. 

És cert que, per exercir la seva força alliberadora, aquest evangeli ha de ser presentat amb fidelitat, en tota la veritat, les exigències i l’esperança. Sense deformacions ni covardies. Sense parcialitats intencionades ni manipulacions interessades. També és cert que l’evangeli exigeix una acollida sincera i una disponibilitat total. I són molts els factors que, com la riquesa, els interessos egoistes o la covardia, poden ofegar i anul·lar l’eficàcia de la paraula de Jesús.  Certament voler seguir les petjades de Jesús, avui més que en altres temps, és més difícil i complicat, però no impossible.

Però avui l’evangeli continua tenint una energia humanitzant insospitada. Oblidar-ho seria un error lamentable per a la societat moderna. En qualsevol cas, els creients hem de recordar que no és el moment de «collir», sinó l’hora de sembrar amb fe en la força renovadora de l’evangeli.  Ens és imprescindible que tinguem en compte que per a nosaltres, encara no ens ha arribat l’hora de recollir, sinó la de sembrar!     

 COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 12 de juliol, ens situa en la nostra actual situació: som dones i homes que estem en aquest món fent camí vers l’eternitat. Un camí que a hores d’ara potser té molts més entrebancs que en altres moments. He intercalat el mot “potser”, perquè en realitat, quan s’ha viscut la infància en plena guerra civil i/o en plena segona guerra mundial, per més que això sigui cert, aquella nostra edat era incapaç de valorar les dificultats que passaren els nostres pares o els nostres avis, com avui tampoc la tenen els infants d’ara. La qual cosa ens està dient que si bé els camins, son diferents, també ho són les circumstàncies, la qual cosa significa que en totes les èpoques els camins tenen uns determinats camins i que, conseqüentment en cada moment aquests camins seran diferents però a ben segur tindran en comú la dificultat pertinent per a cada moment.   

 

DÉU ÉS PER A GENT SENZILLA
Comentari a l’evangeli (Mt 11,25-30) per José Antonio Pagola

Evangeli.-

25 En aquell temps, Jesús digué:
--T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. 26 Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.
27 »El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.

28 »Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. 29 Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.


Comentari

Va ser fa molts anys, a L’École Biblique de Jerusalem, un mestre d’exegesi ens iniciava en el difícil art de desentranyar l’evangeli de Mateu. Tot semblava poc per captar el sentit últim del text: crítica textual, anàlisi literària, estructura del passatge. Un dia arribem a aquests versets en què Jesús exclama: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». El professor va fer un llarg silenci. Després ens va dir molt a poc a poc: «No oblideu mai aquestes paraules. Tota la resta ho poden oblidar». Va ser probablement la millor lliçó d’exegesi que he rebut mai. Després, al llarg dels anys, he pogut veure què és així.

Sempre que he tingut la impressió d’estar amb una persona propera a Déu, ha estat algú de cor senzill. De vegades una persona sense grans coneixements, d’altres algú de cultura notable, però sempre un home o una dona d’ànima humil i neta.

Més d’una vegada he pogut comprovar que no n’hi ha prou de parlar de Déu perquè es desperti la fe. Per a molta gent, certs conceptes religiosos estan molt gastats, i encara que hom procuri de treure’ls tot el vigor i sabor que van tenir a l’origen, Déu segueix com a «fosilitzat» en les seves consciències. Tot i això, m’he trobat amb gent senzilla que no semblen necessitar grans idees ni raonaments. De seguida intueixen que Déu és «un Déu ocult», i del seu cor neix espontània una invocació: «Senyor, mostra’m el teu rostre».

M’he trobat també amb persones que es mouen sempre en el terreny del que és útil. Algunes abandonen Déu perquè els resulta perfectament inútil; d’altres el retenen i li fan culte perquè els serveix. No obstant això, he pogut conèixer gent senzilla que viu donant gràcies a Déu. Gaudeixen del bo de la vida, suporten amb paciència els mals; saben viure i fer viure. No sé com ho aconsegueixen, però del seu cor sembla que sempre brolli la lloança al Creador. La seva vida és un encert.

He exposat moltes vegades temes religiosos i he parlat de Déu davant de gent molt diversa. De vegades m’he trobat amb persones que plantejaven preguntes i més preguntes sobre tota mena de qüestions teològiques, sense mostrar el menor interès per trobar-se amb Déu. Però he vist també gent senzilla els ulls de la qual brillaven de manera especial quan jo llegia textos com aquest del profeta Isaïes: «Perquè jo, el Senyor, soc el teu Déu… Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat… No tinguis por, que jo soc amb tu!» (Isaïes 43,4); o quan pronunciava el Salm 103: «Com un pare s’apiada dels seus fills, el Senyor s’apiada dels fidels, perquè sap de quin fang ens va formar i es recorda que som pols» (Salm 103,13-14). Sí, Déu es revela a gent senzilla.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

APRENDRE A DONAR
Comentari a l’evangeli (Mt 10,37-42) per José Antonio Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m;acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l;hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres; m'acull a mi, i qui m;acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».

Comentari.-

De vegades no és tan fàcil respondre les preguntes més senzilles. Hem sentit dir sovint que estimar és donar. Però, què és donar? Molts suposen que donar només és privar-se d’alguna cosa, renunciar a alguna cosa, «sacrificar-se» desprenent-se d’alguna cosa. Estem tan condicionats per la nostra societat del benestar i tan inclinats a posseir, acumular i guanyar, que «donar» ens sembla improductiu. Un empobriment que no estem disposats a acceptar. A la nostra societat, qui dóna sense rebre és una persona poc pràctica, sense sentit realista, poc intel·ligent.

No obstant, donar és una cosa totalment diferent. El gest de donar és l’expressió més rica de vitalitat, riquesa i poder creador. Quan donem alguna cosa de debò, ens sentim plens de vida, desbordants, amb capacitat d’enriquir-ne d’altres, encara que sigui en un grau molt modest. «Només l’amor fa que la vida mereixi ser viscuda. Només l’ajuda als altres proporciona la gran alegria de viure» (Karl Tillmann).

Donar significa ser viu i ser ric. Qui té molt i no sap donar, no és ric. És un home petit, impotent, empobrit, per molt que tingui. En realitat, només és ric qui és capaç de regalar una mica de si mateix als altres.

Tots necessitem escoltar amb més atenció i profunditat les paraules de Jesús. No quedarà sense recompensa ni tan sols el got d’aigua fresca que sapiguem donar a un pobre assedegat. Hem d’aprendre a regalar allò que és viu en nosaltres i pot fer bé als altres; donar la nostra alegria, comprensió, alè, esperança, acolliment o proximitat.

Moltes vegades no són coses grans ni espectaculars. Senzillament, «un got d’aigua fresca»: un somriure acollidor, una escolta sense presses, una ajuda a aixecar l’ànim decaigut, un gest de solidaritat, una visita, un senyal de suport i amistat. No ho oblidem. Al fons de la vida hi ha algú que beneeix, acull i recompensa cada gest d’amor, per petit que ens pugui semblar. Es diu Déu, el nostre Pare.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat 

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 28 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a donar”, es fonamenta amb els fragments (37-42) del capítol 10 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge XIII durant l’Any, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per deixar molt clar que és i que comporta “donar”. Donar quelcom a un altre, que potser ni coneixem, per més insignificant que ho podem considerar, pot significar molt pel qui ho rep.

Aquesta és la raó que cal tenir en compte per acostumar-nos a saber donar i exercir el do de la generositat.

De vegades no és tan fàcil respondre les preguntes més senzilles. Hem sentit dir sovint que estimar és donar. Però, què és donar? Molts suposen que donar només és privar-se d’alguna cosa, renunciar a alguna cosa, «sacrificar-se» desprenent-se d’alguna cosa. Estem tan condicionats per la nostra societat del benestar i tan inclinats a posseir, acumular i guanyar, que «donar» ens sembla improductiu. Un empobriment que no estem disposats a acceptar. A la nostra societat, qui dóna sense rebre és una persona poc pràctica, sense sentit realista, poc intel·ligent. Cal aprendre a ser més generosos i saber desprendre’ns del que no ens útil i que ho pot ser per altres.

No obstant, donar és una cosa totalment diferent. El gest de donar és l’expressió més rica de vitalitat riquesa i poder creador. Quan donem alguna cosa de debò, ens sentim plens de vida, desbordants, amb capacitat d’enriquir-ne d’altres, encara que sigui en un grau molt modest. «Només l’amor fa que la vida mereixi ser viscuda. Només l’ajuda als altres proporciona la gran alegria de viure» (Karl Tillmann). Cal aprendre a donar, sense valoracions prèvies de si és o no poca cosa.

Donar significa ser viu i ser ric. Qui té molt i no sap donar, no és ric. És un home petit, impotent, empobrit, per molt que tingui. En realitat, només és ric qui és capaç de regalar una mica de si mateix als altres. Tots necessitem escoltar amb més atenció i profunditat les paraules de Jesús. No quedarà sense recompensa ni tan sols el got d’aigua fresca que sapiguem donar a un pobre assedegat. Hem d’aprendre a regalar allò que és viu en nosaltres i pot fer bé als altres; donar la nostra alegria comprensió, alè, esperança, acolliment o proximitat. Quina extraordinària valoració que ens ofereix la homilia del que creiem que és un insignificant gest, donat que no sabem valorar-ho com ho fa el que ho rep.

Moltes vegades no són coses grans ni espectaculars. Senzillament, «un got d’aigua fresca»: un somriure acollidor, una escolta sense presses, una ajuda a aixecar l’ànim decaigut, un gest de solidaritat, una visita, un senyal de suport i amistat. No ho oblidem. Al fons de la vida hi ha algú que beneeix, acull i recompensa cada gest d’amor, per petit que ens pugui semblar. Es diu Déu, el nostre

Pare. Ser cristià, és saber tenir present en tot moment l’Amor que ens té Déu i el Jesús que va donar la vida per tots nosaltres.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 28 de juny, ens descriu amb la contundència i claredat de sempre, el que és el més important per aconseguir la pau interior i per viure amb il·lusió i goig quan aconseguim assolir la pau interior. Com apunta l’homilia i que no és una mena de recordatori, sinó que malauradament és la trista realitat, la humanitat actual viu/vivim sotmesos a les gran dictadura mundial dels interessos econòmics. Sembla, a priori, que no pugui ser, car la immensa majoria de la humanitat som homes i dones provinents de la classe treballadora, o sigui gent acostumats a reivindicar uns salaris dignes, unes condicions laborals que minimitzin al màxim possible la nostra explotació en els centres de treball, però malauradament quan es produeixen eleccions, ja siguin municipals, en el Parlament o en el Congrés de

Diputats (en el cas nostre), per elegir als que ens hauran de governar, és quan sovint es produeix el més irracional del tot inimaginable: a Catalunya, a Espanya i en molts països d’Europa i també de la resta del món, el vot es dirigeix

 ALLIBERAR DE LA POR LES NOSTRES COMUNITATS
Comentari a l’evangeli (Mt 10,26-33) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

26 »Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. 27 Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28 I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. 29 ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. 30 I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31 Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. 32 »A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33 Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

Comentari
Les fonts cristianes presenten Jesús dedicat a alliberar la gent de la por. L’entristia veure les persones terroritzades pel poder de Roma, intimidades per les amenaces dels mestres de la llei, distanciades de Déu per la por de la seva ira, culpabilitzades per la seva poca fidelitat a la llei. Del seu cor, ple de Déu, només en podia brollar un desig: «No tingueu por». Són paraules de Jesús que es repeteixen una vegada i una altra als evangelis. Les que més s’haurien de repetir també avui a la seva Església.

La por s’apodera de nosaltres quan al nostre cor creix la desconfiança, la inseguretat o la manca de llibertat interior. Aquesta por és el problema central de l’ésser humà, i només ens en podem alliberar arrelant la nostra vida en un Déu que només cerca el nostre bé.

Així ho veia Jesús. Per això es va dedicar, primer de tot, a despertar la confiança en el cor de les persones. La seva fe profunda i senzilla era encomanadissa: si Déu té cura amb tanta tendresa dels pardals del camp, els ocells més petits de Galilea, com no en tindrà de vosaltres? Per a Déu sou més importants i estimats que tots els ocells del cel. Un cristià de la primera generació va recollir bé el seu missatge: «Descarregueu en Déu tota angoixa, car a ell li interessa el vostre bé».

Amb quina força parlava Jesús a cada malalt: «Tingues fe. Déu no s’ha oblidat de tu». Amb quin goig els acomiadava quan els podia veure guarits: «La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau». Era el seu gran desig. Que la gent visqués amb pau, sense pors ni angoixes: «No us jutgeu, no us condemneu mútuament, no us feu mal. Viviu amicalment».

Són moltes les pors que fan patir en secret les persones. La por fa mal, molt de mal. On creix la por es perd de vista Déu i s’ofega la bondat que hi ha al cor de les persones. La vida s’apaga, la joia desapareix.

Una comunitat de seguidors de Jesús ha de ser, primer que moltes altres coses, un lloc on la gent s’allibera de les pors i aprèn a viure confiant en Déu. Una comunitat on es respira una pau contagiosa i es viu una amistat entranyable que fan possible sentir avui la crida de Jesús: «No tingueu por».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

OPINIONS

Lleó XIV ha escrit una Carta Pastoral Encíclica sobre la Doctrina social de l’Església, com una continuació de l’encíclica «Rerum Novarum» del seu antecessor Lleó XIII, i el que han aportat sobre la Doctrina social els papes que l’han succeït. El t´títol d’aquesta carta pastoral «Magnifica Humanitas» ja ens situa en una línia papal diferent, inaugurat pel papa Francesc. En la que l’Església no parla com «Mater et Magistra», sinó la una veu profètica que vol dialogar amb el món, des d’una ètica i moral humanista i universal ,

Robert Francis Prevost, seguint la seva vocació de frare agustí, enfoca la Doctrina social des de la «civilització de l’amor.» No sentencia, sinó que reflexiona, com un profeta del nostre temps, que es dirigeix als governants i els científics per demanar-los que prudència en les seves decisions i recerques. Que no s’oblidin que estan al servei de la humanitat, i no a voluntat del seu ego. Perquè la ciència, en si mateixa, ni és bona ni dolenta, depèn de l’ús que se’n fa. Per això el Papa insisteix en el discerniment a l’hora d’utilitzar instruments tant potents com la IA, que pot arribar a anular la capacitat de pensar de la persona.

Aquesta carta pastoral se situa en el realisme del món en que vivim, i en la denúncia necessària del que està passant: «bombardeig contra hospitals, mercats i escoles...» per fer mal, allà on hi hauria d’haver més respecta: civil, malalts i criatures. També denuncia les agressions i escàndols de tot tipus, que creen desconfiança i porten el missatge de que tot si val. En aquests sentit la veu de Lleó XIV és ferme però dialogant; demana discerniment, reflexió i sobretot respecta pel dret a la vida digna . .

En el pensament de Sant Agustí destaca la seva visió de les dues ciutats, la ciutat terrenal i la ciutat celestial. En la terrenal predomina l’amor propi, l’amor a un mateix. En l’altre, només hi ha l’amor a Déu, que queda representat per l’amor al proïsme. El Papa fa referència aquesta idea agustiniana per recordar-nos els intents unificadors, que acaben amb les cultures i les llengües pròpies de cada regió i acaben com la Terra de Babel; només porten al desconcert, a l’odii i a la revenja.

L’encíclica papal incideix en el que escriure Leonardo Boff: La humanitat necessita del respecta a les coses senzilles de la vida: «La salut principalment, l’educació. l’ecologia... en un marc d’ètica i espiritualitat.»

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

DIUMENGE XI DURANT L'ANY / Cicle A*
Idees força del leccionari

Lectura primera (Ex 19,2-6a)
-. «si m'escolteu i observeu la meva aliança, sereu la meva possessió personal,»
-. «Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada».

Salm (Sl 99)
.-. «Aclameu el Senyor arreu de la terra, doneu culte al Senyor.»
-. «Som el seu poble i el ramat que ell pastura.»

Lectura segona (Rm 5,6-11)
-. «Déu donà prova de l'amor que ens té quan Crist morí per nosaltres.·
-. «Gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor, que ara ens ha reconciliat, tenim l'honor de gloriar-nos en Déu.»

Evangeli (Mt 9,36-10,8)
-. «Aneu pels camins i prediqueu anunciant que el Regne de Déu és a prop.»
-. «Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis.»

*-. Font: Monestir de Poblet: (clicar) LECTURES DE LA MISSA
 - Veure comentaris de l’evangeli (Pagola): http://cristiansxxigracia.blogspot.com

PROGRAMA ALLIBERADOR
Comentari a l’evangeli (Mt 9,36-10,8) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més 
encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran 
gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».


Comentari
Molts cristians pensen que viuen la seva fe amb responsabilitat perquè es preocupen de complir determinades pràctiques religioses i intenten d’ajustar el seu comportament a unes lleis morals i unes normes eclesiàstiques.

De la mateixa manera, moltes comunitats cristianes pensen que compleixen fidelment la seva missió perquè s’afanyen a oferir serveis de catequesi i d’educació de la fe, i s’esforcen per celebrar amb dignitat el culte cristià.

És això l’únic que Jesús volia posar en marxa quan va enviar els seus deixebles pel món? És aquesta la vida que volia infondre al cor de la història?

Necessitem tornar a escoltar les paraules de Jesús per redescobrir la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat. L’evangelista Mateu recull les seves instruccions d’aquesta manera: «Aneu i prediqueu que el regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, expulseu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».

La nostra primera tasca també avui és proclamar que Déu és a prop nostre, entestat a salvar la felicitat de la humanitat. Però aquest anunci d’un Déu salvador no es fa només mitjançant discursos i paraules suggestives. No s’assegura només amb catequesi ni classes de religió. Jesús ens recorda la manera de proclamar Déu: treballar gratuïtament per infondre als homes nova vida.

«Curar malalts», és a dir, alliberar les persones de tot allò que els roba vida i els fa patir. Guarir l’ànima i el cos dels qui se senten destruïts pel dolor i angoixats per la duresa despietada de la vida diària.

«Ressuscitar morts», és a dir, alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança. Despertar novament l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluita i el desig de llibertat en tants homes i dones en què la vida va morint a poc a poc.

«Purificar leprosos», és a dir, netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme. Ajudar la gent a viure amb més veritat, senzillesa i honradesa.

«Expulsar dimonis», és a dir, alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència. Allà on s’allibera les persones, s’anuncia Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “El Nou Diumenge” que es fonamenta amb els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa com la celebració del Cos i de la Sang i de la Sang de Crist, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per proposar-nos una més intensa reflexió sobre com i de quina manera celebrem el diumenge cristià a què estem cridats. És només una hàbit més en la celebració del diumenge, o ho aprofitem per meditar, analitzar i jutjar si la nostra actuació i les nostres maneres de fer corresponen a les d’un seguidor del Crist o simplement és només una de tantes rutines que fem?

El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana» que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària. No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.

Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la

missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xavier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes. El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».

D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.

Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual?

En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?


COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat del Cos i de la Sang de Crist, ens suggereix no descuidar-nos de l’estimació que el Déu Pare així la del Crist fill del Pare, en hauria de motivar molt més del que realment, malauradament, ens motiva a correspondre a una estimació tant generosa i, molt especialment, d’una estimació infinitament tant despresa i generosa que la nostra condició humana, majoritàriament, ni en som prou conscients, ni suficientment agraïts, per mínimament, saber correspondre a tanta estimació i generositat. Un AMOR que malgrat que en altres èpoques sens volia fer creure amb un Déu que premiava als bons i castigava amb l’infern etern als que no eren bons o simplement que eren dolents. L’Amor infinit de Déu no es pot jutjar des de la nostra limitadíssima capacitat intel·lectual humana sobre el que es bo o dolent als ulls humans. Déu, per sort, està molt per sobre del que és bo o dolent als ulls humans. La perfecció humana quasi és impossible, car poquíssim l’hauran pogut assolir, però no per això, l’AMOR 
infinit de Déu pot abandonar-nos, ni castigar-nos, doncs per sort és Déu i no un home.