COMPARTIR EL PA

Comentari a l’evangeli (Jn 6,1-15) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús se n'anà a l'altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els deixebles. S'acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?». Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d'ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?». Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s'hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé». Ho recolliren, i de les sobres d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze coves.

Quan la gent s'adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món». Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d'ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

Comentari.

Cap evangelista no ha subratllat tant com Joan el caràcter eucarístic de la «multiplicació dels pans». El seu relat evoca clarament la celebració eucarística de les primeres comunitats. Per als primers creients, l’eucaristia no era només el record de la mort i la resurrecció del Senyor. Era, alhora, una «vivència anticipada de la fraternitat del regne».

Durant molts anys hem insistit tant en la dimensió sacrificial de l’eucaristia que podem oblidar altres aspectes del sopar del Senyor. Potser avui hem de recordar amb més força que aquest sopar és signe de la comunió i fraternitat que hem de cuidar entre nosaltres i que assolirà la seva veritable plenitud en la consumació del regne. L’eucaristia hauria de ser per als creients una invitació constant a viure compartint allò nostre amb els necessitats, encara que sigui poc, encara que només siguin «cinc pans i dos peixos».

L’eucaristia ens obliga a preguntar-nos quines relacions hi ha entre aquells que la celebrem, ja que, sent «signe de comunió fraterna», es converteix en burla quan hi participem tots, els qui viuen satisfets en el seu benestar i els qui passen necessitat, els que s’aprofiten dels altres i dels marginats, sense que la celebració sembli qüestionar seriosament ningú.

De vegades ens preocupa si el celebrant ha pronunciat les paraules prescrites al ritual. Fem problema de si cal combregar a la boca o la mà. I, mentrestant, no sembla que ens preocupem tant de la celebració d’una eucaristia que no és signe de veritable fraternitat ni impuls per a cercar-la.

I, tanmateix, hi ha una cosa que apareix clara en la tradició de l’Església: «Quan manca la fraternitat sobra l’eucaristia» (Luis González-Carvajal). Quan no hi ha justícia, quan no es viu de manera solidària, quan no es treballa per canviar les coses, quan no es veu cap esforç per compartir els problemes dels qui pateixen, la celebració eucarística queda buida de sentit.

Amb això no es vol dir que només quan es visqui entre nosaltres una veritable fraternitat podrem celebrar l’eucaristia. No hem d’esperar que desaparegui la darrera injustícia per poder-la celebrar. Però tampoc no podem continuar celebrant-la sense que ens impulsi a comprometre’ns per un món més just.

El pa de l’eucaristia ens alimenta per a l’amor i no pas per a l’egoisme. Ens impulsa a anar creant una major comunicació i solidaritat, i no un món on ens desentenguem els uns dels altres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert    

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 28 de juliol de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Compartir el pa”, té com a fonament els fragments (1-15) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

Aquesta homilia, no ens pretén fer-nos adonar del prodigi que ens narra l’evangeli, sinó que el que pretén 

és que descobrim el significat de la veritable missió que Jesús ens va voler fer veure i ensenyar: Cap evangelista no ha subratllat tant com Joan el caràcter eucarístic de la «multiplicació dels pans». El seu relat evoca clarament la celebració eucarística de les primeres comunitats. Per als primers creients, l’eucaristia no era només el record de la mort i la resurrecció del Senyor. Era, alhora, una «vivència anticipada de la fraternitat del regne».

Durant molts anys hem insistit tant en la dimensió sacrificial de l’eucaristia que podem oblidar altres aspectes del sopar del Senyor. Potser avui hem de recordar amb més força que aquest sopar és signe de la comunió i fraternitat que hem de cuidar entre nosaltres i que assolirà la seva veritable plenitud en la consumació del regne. L’eucaristia hauria de ser per als creients una invitació constant a viure compartint allò nostre amb els necessitats, encara que sigui poc, encara que només siguin «cinc pans i dos peixos».

En el següent paràgraf, l’homilia ens descriu sense embuts, la hipocresia que s’ha viscut en les esglésies quan els diumenges s’omplien de feligresos de totes les classes socials, els empresaris i negociants explotadors i també la gent senzilla, sovint explotada pels primers: L’eucaristia ens obliga a preguntar-nos quines relacions hi ha entre aquells que la celebrem, ja que, sent «signe de comunió fraterna», es converteix en burla quan hi participem tots, els qui viuen satisfets en el seu benestar i els qui passen necessitat, els que s’aprofiten dels altres i dels marginats, sense que la celebració sembli qüestionar seriosament ningú. De vegades ens preocupa si el celebrant ha pronunciat les paraules prescrites al ritual. Fem problema de si cal combregar a la boca o la mà. I, mentrestant, no sembla que ens preocupem tant de la celebració d’una eucaristia que no és signe de veritable fraternitat ni impuls per a cercar-la. 

Si el missatge evangèlic és categòric i contundent, perquè les homilies no ho són? I, tanmateix, hi ha una cosa que apareix clara en la tradició de l’Església: «Quan manca la fraternitat sobra l’eucaristia» (Luis González-Carvajal). Quan no hi ha justícia, quan no es viu de manera solidària, quan no es treballa per canviar les coses, quan no es veu cap esforç per compartir els problemes dels qui pateixen, la celebració eucarística queda buida de sentit. 

En el seu darrer paràgraf, l’homilia ens deixa clar que cal fer: Amb això no es vol dir que només quan es visqui entre nosaltres una veritable fraternitat podrem celebrar l’eucaristia. No hem d’esperar que desaparegui la darrera injustícia per poder-la celebrar. Però tampoc no podem continuar celebrant-la sense que ens impulsi a comprometre’ns per un món més just. El pa de l’eucaristia ens alimenta per a l’amor i no pas per a l’egoisme. Ens impulsa a anar creant una major comunicació i solidaritat, i no un món on ens desentenguem els uns dels altres.  

Al·leluia Lc 7,16

Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta,

Déu ha visitat el seu poble.

 Resumin, una homilia que no ens pot deixar indiferents i que sacseja les nostres sovint adormides consciències, per tal que com a cristians ens posem les piles i despertem d’una vegada, doncs el missatge de Jesús és absolutament clar: ens cal que treballem per la consecució del Regne de Déu aquí, durant la nostra estada en aquest món, pel Regne d’Amor, de Justícia i de Pau.   

 REPÒS RENOVADOR

Comentari a l’evangeli (Mc 6,30-34) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n'anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Comentari.-

És molt plaent per a un creient trobar-se amb un Jesús que sap comprendre les necessitats més profundes de l’ésser humà. Per això se’ns omple l’ànima d’alegria en escoltar la invitació que dirigeix els seus deixebles: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica».

Els homes necessitem fer festa. I potser avui més que mai. Sotmesos a un ritme de treball inflexible, esclaus d’ocupacions i feines de vegades esgotadores, necessitem aquest descans que ens ajudi a alliberar-nos de la tensió, el desgast i la fatiga acumulada al llarg dels dies.

L’home contemporani ha acabat sovint per ser un esclau de la productivitat. Tant als països socialistes com als capitalistes, el valor de la vida s’ha reduït a la pràctica a producció, eficàcia i rendiment laboral. Segons H. Cox, l’home actual «ha comprat la prosperitat al preu d’un empobriment vertiginós en els elements vitals». La veritat és que tots correm el risc d’oblidar el valor últim de la vida per ofegar-nos en l’activisme, el treball i la producció.

La societat industrial ens ha fet més laboriosos, més ben organitzats, més eficaços, però, mentrestant, són molts els que tenen la impressió que la vida se’ls escapa tristament d’entre les mans. Per això el descans no pot ser només la pausa necessària per reposar les nostres energies esgotades o la vàlvula d’escapament que ens allibera de les tensions acumulades, per tornar amb noves forces a la feina de sempre.

El repòs ens hauria d’ajudar a regenerar tot el nostre ésser descobrint-nos dimensions noves de la nostra existència. La festa ens ha de recordar que la vida no és només esforç i treball esgotador. L’ésser humà també està fet per gaudir, per jugar, per gaudir de l’amistat, per pregar, per agrair, per adorar… No hem d’oblidar que, per sobre de lluites i rivalitats, tots estem cridats ja des d’ara a gaudir com a germans d´una festa que un dia serà definitiva.

Hem d’aprendre a fer vacances d’una altra manera. No es tracta d’obsessionar-se amb «passar-ho bé» sigui com sigui, sinó de saber gaudir amb senzillesa i agraïment dels amics, la família, la natura, el silenci, el joc, la música, l’amor, la bellesa, la convivència. No es tracta de buidar-se en la superficialitat d’uns dies viscuts de manera esbojarrada, sinó de recuperar l’harmonia interior, tenir més cura de les arrels de la nostra vida, trobar-nos amb nosaltres mateixos, gaudir de l’amistat i l’amor de les persones, «gaudir de Déu» a través de la creació sencera.

I no oblidem una cosa important. Només tenim dret al repòs i la festa si ens cansem diàriament en l’esforç per construir una societat més humana i més feliç per a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 15 de juliol de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Sense suport social?”, té com a fonament els fragments (30-34) del capítol 6 de l’evangeli de Marc.

El capitalisme més deshumanitzat ha aconseguit implantar una societat que a canvi d’uns pocs euros, ens explota amb tota la impunitat mai vista i sense atendre a les necessitats de tot ésser humà. És per tot això que l’homilia del proper diumenge 21 recull la sensibilitat de Jesús al expressar que: se’ns omple l’ànima d’alegria en escoltar la invitació que dirigeix els seus deixebles: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Els homes necessitem fer festa. I potser avui més que mai. Sotmesos a un ritme de treball inflexible, esclaus d’ocupacions i feines de vegades esgotadores, necessitem aquest descans que ens ajudi a alliberar-nos de la tensió, el desgast i la fatiga acumulada al llarg dels dies.

L’homilia, conseqüentment, denuncia sense embuts, la miserable explotació a que estem sotmesos en ple segle XXI: L’home contemporani ha acabat sovint per ser un esclau de la productivitat. Tant als països socialistes com als capitalistes, el valor de la vida s’ha reduït a la pràctica a producció, eficàcia i rendiment laboral. Segons H. Cox, l’home actual «ha comprat la prosperitat al preu d’un empobriment vertiginós en els elements vitals». La veritat és que tots correm el risc d’oblidar el valor últim de la vida per ofegar-nos en l’activisme, el treball i la producció. La societat industrial ens ha fet més laboriosos, més ben organitzats, més eficaços, però, mentrestant, són molts els que tenen la impressió que la vida se’ls escapa tristament d’entre les mans. Per això el descans no pot ser només la pausa necessària per reposar les nostres energies esgotades o la vàlvula d’escapament que ens allibera de les tensions acumulades, per tornar amb noves forces a la feina de sempre. 

“No només de pa viu l’home”, és per això que ens diu l’homilia: El repòs ens hauria d’ajudar a regenerar tot el nostre ésser descobrint-nos dimensions noves de la nostra existència. La festa ens ha de recordar que la vida no és només esforç i treball esgotador. L’ésser humà també està fet per gaudir, per jugar, per gaudir de l’amistat, per pregar, per agrair, per adorar… No hem d’oblidar que, per sobre de lluites i rivalitats, tots estem cridats ja des d’ara a gaudir com a germans d´una festa que un dia serà definitiva.

En el darrer paràgraf, l’homilia ens convida a auto-programar-nos des d’una perspectiva menys materialista i, per tant més humana: Hem d’aprendre a fer vacances d’una altra manera. No es tracta d’obsessionar-se amb «passar-ho bé» sigui com sigui, sinó de saber gaudir amb senzillesa i agraïment dels amics, la família, la natura, el silenci, el joc, la música, l’amor, la bellesa, la convivència. No es tracta de buidar-se en la superficialitat d’uns dies viscuts de manera esbojarrada, sinó de recuperar l’harmonia interior, tenir més cura de les arrels de la nostra vida, trobar-nos amb nosaltres mateixos, gaudir de l’amistat i l’amor de les persones, «gaudir de Déu» a través de la creació sencera. I no oblidem una cosa important. Només tenim dret al repòs i la festa si ens cansem diàriament en l’esforç per construir una societat més humana i més feliç per a tothom.

Al·leluia Jo 10,27
Les meves ovelles reconeixen la meva veu, diu el Senyor;
també jo les reconec i elles em segueixen.

Una vegada més, l’homilia del diumenge 21 de juliol, ens descobreix els camis que veritablement poden donar sentit a la nostra vida, però molt especialment si aquesta nostra vida la volem continuar tenint-la vinculada amb la fe en Jesús i amb una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i, molt important, més empobrida de poder sociopolític, amb la qual cosa aconseguirem que sigui una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.      

 Sense suport social?

Comentari a l'evangeli (Mc 6,7-13) escrit per J.A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d'enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l'hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Comentari.- 

Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social i tornar a exercir aquella influència que va tenir en la nostra societat fa només alguns anys? Sense confessar-ho potser en veu alta, són força els que enyoren aquells temps en què l’Església podia anunciar el seu missatge des de plataformes privilegiades que comptaven amb el suport del poder polític.

No hem de lluitar per recuperar un altre cop aquest poder perdut que ens permeti fer una «propaganda» religiosa i moral eficaç, capaç de superar altres ideologies i corrents d’opinió que es van imposant entre nosaltres? No hem de desenvolupar unes estructures religioses més poderoses, enfortir els nostres organismes i fer de l’Església una empresa més competitiva i més rendible?

Sens dubte, en el fons d’aquesta inquietud hi ha una voluntat sincera de portar l’evangeli als homes i les dones del nostre temps, però és aquest el camí a seguir? Les paraules de Jesús, en enviar els seus deixebles sense pa ni alforja, sense diners ni túnica de recanvi, insisteixen més aviat a «caminar» pobrament, amb llibertat, lleugeresa i disponibilitat total.

El que és important no és un equipament que ens doni seguretat, sinó la força mateixa de l’evangeli viscut amb sinceritat, ja que l’evangeli penetra a la societat no tant a través de mitjans eficaços de propaganda, sinó per mitjà de testimonis que viuen fidelment el seguiment a Jesucrist.

Són necessàries a l’Església l’organització i les estructures, però només per sostenir la vida evangèlica dels creients. Una Església carregada d’equipatge excessiu corre el risc de fer-se sedentària i conservadora. A la llarga es preocuparà més de proveir-se a si mateixa que de caminar lliurement al servei del regne de Déu. Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.

                         osé Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 14 de juliol de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Sense suport social?”, té com a fonament els fragments (7-13) del capítol 6 de l’evangeli de Marc.

De nou l’homilia d’aquest proper diumenge, no ens deixarà indiferents, doncs una vegada més posa el dit a la llaga. Mai millor dit, doncs la Conferència Episcopal Espanyola, sempre tant immobilista i vinculada al passat, ni tan sols intenta dissimular la seva fidelitat a aquella concepció vinculada al poder polític d’anys enrere: Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social i tornar a exercir aquella influència que va tenir en la nostra societat fa només alguns anys? Sense confessar-ho potser en veu alta, són força els que enyoren aquells temps en què l’Església podia anunciar el seu missatge des de plataformes privilegiades que comptaven amb el suport del poder polític.

En front d’aquesta malaurada enyorança, l’homilia ens diu: No hem de lluitar per recuperar un altre cop aquell poder perdut que ens permeti fer una «propaganda» religiosa i moral eficaç, capaç de superar altres ideologies i corrents d’opinió que es van imposant entre nosaltres? No hem de desenvolupar unes estructures religioses més poderoses, enfortir els nostres organismes i fer de l’Església una empresa més competitiva i més rendible? 

En front d’aquesta temptació, l’homilia ens exhorta a reflexionar: és aquest però, el camí a seguir? Les paraules de Jesús, en enviar els seus deixebles sense pa ni alforja, sense diners ni túnica de recanvi, insisteixen més aviat a «caminar» pobrament, amb llibertat, lleugeresa i disponibilitat total.

En front d’aquesta dicotomia o maneres oposades d’entendre el què ens proposa l’homilia és ser fidels al missatge de Jesús: El que és important no és un equipament que ens doni seguretat, sinó la força mateixa de l’evangeli viscut amb sinceritat, ja que l’evangeli penetra a la societat no tant a través de mitjans eficaços de propaganda, sinó per mitjà de testimonis que viuen fidelment el seguiment a Jesucrist. 

En el darrer paràgraf, l’homilia conclou amb contundència quina ha de ser la convenient i necessària estructura que és requereix per a ser fidels veritables al missatge de Jesús: Són necessàries a l’Església l’organització i les estructures, però només per sostenir la vida evangèlica dels creients. Una Església carregada d’equipatge excessiu corre el risc de fer-se sedentària i conservadora. A la llarga es preocuparà més de proveir-se a si mateixa que de caminar lliurement al servei del regne de Déu. Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.

Al·leluia Cf. Ef 1,17-18

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.

Una vegada més, l’homilia del diumenge 14 de juliol, ens descriu de manera clara i diàfana, per quina Església d’arreu, hem de vetllar i dedicar el nostres esforços, per tal que trenqui d’una vegada per totes amb el passat que tantes desviacions han provocat els seus jerarques al llarg de moltíssims anys, i aconsegueixi el que és la conclusió de l’homilia: Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.      

 APRENDRE A VIURE DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 6,1-6) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n'estranyava i deia: «D'on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?». I se n'escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva». I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Comentari.-

La vida d’un cristià comença a canviar el dia que descobreix que Jesús és algú que li pot ensenyar a viure. Els relats evangèlics no es cansen de presentar-nos Jesús com a Mestre. Algú que pot ensenyar una «saviesa única». Aquesta saviesa que tant sorprèn els seus veïns de Natzaret.

De fet, els primers que es van trobar amb ell es van anomenar «deixebles», alumnes, és a dir, homes i dones disposats a aprendre del seu Mestre Jesús.

Els cristians d’avui ens hem de preguntar si no hem oblidat que ser cristians és senzillament «viure aprenent» de Jesús. Anar descobrint-hi quina és la manera més humana, més autèntica i joiosa d’enfrontar-se a la vida.

Quants esforços no es fan avui per aprendre a triomfar a la vida: mètodes per obtenir l’èxit en el treball professional, tècniques per conquerir amics, arts per sortir triomfants en les relacions socials. Però, on aprendre a ser senzillament humans?

Són molts els cristians per als quals Jesús no és de cap manera l’inspirador de la seva vida. No encerten a veure quina relació pugui existir entre Jesús i allò que ells viuen diàriament. Jesús s’ha convertit en un personatge que creuen conèixer des de petits, quan en realitat continua sent per a molts el «gran desconegut». Un Jesús sense consistència real, incapaç d’animar la seva existència diària.

I, tanmateix, aquest Jesús més ben conegut i més fidelment seguit podria transformar la nostra vida. No com el mestre llunyà que ha deixat un llegat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del fons mateix del nostre ésser, ens acompanya amb paciència, comprensió i tendresa.

Ell pot ser el nostre mestre de vida. Ens pot ensenyar a viure, no per manipular els altres, sinó per servir. Ens pot descobrir que és millor viure donant que acaparant. Escoltant el seu missatge i seguint els seus passos podem aprendre a viure de manera més solidària i menys egoista, a arriscar-nos més per tot allò que és bo i just, a estimar les persones com les volia ell, a confiar en el Pare com ell hi confiava.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 UN ESPAI SENSE DOMINACIÓ MASCULINA

Comentari a l'evangeli (Mc 5,21-43) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l'altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l'aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l'ànima, li diu: «La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n'anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l'havien fet sofrir molt, i s'hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l'instant se li estroncà l'hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d'ell, es girà a l'instant i preguntava a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te'n en pau».

Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d'amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l'acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se'n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l'acompanyaven, entra a l'habitació, li dona la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't.» A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar. Ells no se'n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

Comentari.-

Una dona avergonyida i temorosa s’acosta a Jesús secretament, amb la confiança de quedar guarida d’una malaltia que la humilia des de fa temps. Arruïnada pels metges, sola i sense futur, va a Jesús amb una fe gran. Només cerca una vida més digna i més sana. Al rerefons del relat s’endevina un greu problema. La dona pateix pèrdues de sang: una malaltia que l’obliga a viure en un estat d’impuresa ritual i discriminació. Les lleis religioses l’obliguen a evitar el contacte amb Jesús i, tanmateix, és precisament aquest contacte el que la podria guarir.

La curació es produeix quan aquella dona, educada en unes categories religioses que la condemnen a la discriminació, aconsegueix alliberar-se de la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de Déu, hi ha una força capaç de salvar-la. Ella «sentí dins el seu cos que estava guarida»; Jesús «s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell». Aquest episodi, aparentment insignificant, és un exponent més del que es recull de manera constant a les fonts evangèliques: l’actuació salvadora de Jesús, sempre compromès a alliberar la dona de l’exclusió social, de l’opressió de l’home en la família patriarcal i de la dominació religiosa dins el poble de Déu.

Seria anacrònic presentar Jesús com un feminista dels nostres dies, compromès en la lluita per la igualtat de drets entre dona i home. El missatge és més radical: la superioritat de l’home i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per això, d’entre els seus seguidors han de desaparèixer. Jesús concep el seu moviment com a espai sense dominació masculina. La relació entre els homes i les dones continua malalta, fins i tot dins de l’Església. Les dones no poden notar amb transparència «la força salvadora» que surt de Jesús. És un dels nostres grans pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis, els costums, les estructures i les pràctiques que generen discriminació de la dona, per fer de l’Església un espai sense dominació masculina.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 30 de juny de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Un espai sense dominació masculina”, té com a fonament els fragments (21-43) del capítol 5 de l’evangeli de Marc.

L’homilia d’aquest proper diumenge, aprofita aquests paràgrafs dels capítol 5è de l’evangeli de Marc per deixar clar que la discriminació de la dona, no ve de Déu, sinó que be de la religió patriarcal judaica i infosa també entre les religions cristianes, entre elles i potser de manera encara avui més pronunciada, el catolicisme: Una dona avergonyida i temorosa s’acosta a Jesús secretament, amb la confiança de quedar guarida d’una malaltia que la humilia des de fa temps. Arruïnada pels metges, sola i sense futur, va a Jesús amb una fe gran. Només cerca una vida més digna i més sana. Al rerefons del relat s’endevina un greu problema. La dona pateix pèrdues de sang: una malaltia que l’obliga a viure en un estat d’impuresa ritual i discriminació. Les lleis religioses l’obliguen a evitar el contacte amb Jesús i, tanmateix, és precisament aquest contacte el que la podria guarir. Estem en ple segle XXI i encara seguim veien que persisteix el domini masculí, vers les dones i, malauradament, un domini masclista sovint criminal. No és que la religió aplaudeixi o aprovi aquests comportaments assassins, però si que entre la jerarquia continua havent-t’hi un concepte anacrònic situat encara en les doctrines ultraconservadores i immobilistes del Concili de Trento del 1545-1563.

Perquè des de sempre, s’ha tapat que la majoria de seguidors de Jesús eren dones? S’ha parlat molt dels 12 apòstols, sense fer mai referència a les dones també apòstols com Maria Magdalena: La curació es produeix quan aquella dona, educada en unes categories religioses que la condemnen a la discriminació, aconsegueix alliberar-se de la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de Déu, hi ha una força capaç de salvar-la. Ella «sentí dins el seu cos que estava guarida»; Jesús «s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell». Aquest episodi, aparentment insignificant, és un exponent més del que es recull de manera constant a les fonts evangèliques: l’actuació salvadora de Jesús, sempre compromès a alliberar la dona de l’exclusió social, de l’opressió de l’home en la família patriarcal i de la dominació religiosa dins el poble de Déu. 

En els darrers paràgrafs de l’homilia, el llenguatge aparca l’expressió sempre prudent i profètica, per emprar un llenguatge més contundent i més radical, doncs sobre la continuada marginació de la dona, ja no hi caben paraules edulcorades i quasi temoroses d’ofendre al gènere masculí: Seria anacrònic presentar Jesús com un feminista dels nostres dies, compromès en la lluita per la igualtat de drets entre dona i home. El missatge és més radical: la superioritat de l’home i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per això, d’entre els seus seguidors han de desaparèixer. Jesús concep el seu moviment com a espai sense dominació masculina. La relació entre els homes i les dones continua malalta, fins i tot dins de l’Església. Les dones no poden notar amb transparència «la força salvadora» que surt de Jesús. És un dels nostres grans pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis, els costums, les estructures i les pràctiques que generen discriminació de la dona, per fer de l’Església un espai sense dominació masculina.

Potser seria alliçonador i, al mateix temps l’exemple gràfic que el masclisme no pot tenir cabuda dins l’Església, que el Vaticà, expulses d’entre els membres del clero i de la jerarquia, aquells que continuen mantenint conductes contraries al missatge evangèlic. El que no es pot consentir és que com va passar en els casos de pederàstia, es tapin conductes con les suara esmentades.            

 

Al·leluia 2Tm 1,10b

Jesucrist, el nostre salvador,

ha desposseït la mort del poder que tenia,

i amb la Bona Nova de l'evangeli,

ha fet resplendir la llum de la vida.

Una nova homilia, que a ben segur, no ens pot deixa indiferents. Malgrat pugui semblar dolorós i fins i tot un notable rebombori, és més preferible aquesta radicalitat que deixar que proliferin els abusos sexuals de tota mena i les actituds masclistes contraris al missatge de Jesús.   

   

 POR DE CRÉIXER

Comentari a l’evangeli (Mc 4,35-40) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.-

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?». Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: «Calla i estigues quiet». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l'obeeixen?»

Comentari.-

Els homes preferim gairebé sempre el que és fàcil i ens passem la vida intentant d’eludir allò que exigeix veritable risc i sacrifici. Retrocedim o ens tanquem en la passivitat quan descobrim les exigències i lluites que comporta viure amb certa profunditat.

Ens fa por prendre seriosament la nostra vida assumint la pròpia existència amb responsabilitat total. És més fàcil «instal·lar-se» i «continuar tirant», sense atrevir-se a afrontar el sentit últim del nostre viure diari.

Quants homes i dones viuen sense saber com, per què ni cap a on. Hi són. La vida continua, però, de moment, que ningú no els molesti. Estan ocupats per la seva feina, al capvespre els espera el seu programa de televisió, les vacances ja s’acosten. Què més cal cercar?

Vivim temps difícils, i d’alguna manera cal defensar-se. I aleshores cadascú es va buscant, amb més o menys esforç, el tranquil·litzant que més li convé, encara que dins nostre es vagi obrint un buit cada vegada més immens de manca de sentit i de covardia per viure la nostra existència en tota la seva pregonesa.

Per això, els que fàcilment ens anomenem creients hauríem d’escoltar amb sinceritat les paraules de Jesús: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Potser el nostre pecat més gran contra la fe, el que més greument bloqueja la nostra acollida de l’evangeli, sigui la covardia. Diguem-ho amb sinceritat. No gosem prendre seriosament tot allò que significa l’evangeli. Ens fa por d’escoltar les crides de Jesús.

Sovint és una covardia oculta, gairebé inconscient. Algú ha parlat de l’heretgia disfressada (Maurice Bellet) dels qui defensen el cristianisme fins i tot amb agressivitat, però no s’obren mai a les exigències més fonamentals de l’evangeli.

Aleshores el cristianisme corre el risc de convertir-se en un tranquil·litzant més. Un conglomerat de coses que cal creure, coses que cal practicar i defensar. Coses que, «preses en la seva mesura», fan bé i ajuden a viure.

Però llavors tot pot quedar falsejat. Hom pot estar vivint la seva «pròpia religió tranquil·litzant», no gaire allunyada del paganisme vulgar, que s’alimenta de confort, diners i sexe, evitant de mil maneres el «perill suprem» de trobar-se amb el Déu viu de Jesús, que ens crida a la justícia, la fraternitat i la proximitat als pobres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat