APRENDRE A DONAR
Comentari a l’evangeli (Mt 10,37-42) per José Antonio Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m;acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l;hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres; m'acull a mi, i qui m;acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».

Comentari.-

De vegades no és tan fàcil respondre les preguntes més senzilles. Hem sentit dir sovint que estimar és donar. Però, què és donar? Molts suposen que donar només és privar-se d’alguna cosa, renunciar a alguna cosa, «sacrificar-se» desprenent-se d’alguna cosa. Estem tan condicionats per la nostra societat del benestar i tan inclinats a posseir, acumular i guanyar, que «donar» ens sembla improductiu. Un empobriment que no estem disposats a acceptar. A la nostra societat, qui dóna sense rebre és una persona poc pràctica, sense sentit realista, poc intel·ligent.

No obstant, donar és una cosa totalment diferent. El gest de donar és l’expressió més rica de vitalitat, riquesa i poder creador. Quan donem alguna cosa de debò, ens sentim plens de vida, desbordants, amb capacitat d’enriquir-ne d’altres, encara que sigui en un grau molt modest. «Només l’amor fa que la vida mereixi ser viscuda. Només l’ajuda als altres proporciona la gran alegria de viure» (Karl Tillmann).

Donar significa ser viu i ser ric. Qui té molt i no sap donar, no és ric. És un home petit, impotent, empobrit, per molt que tingui. En realitat, només és ric qui és capaç de regalar una mica de si mateix als altres.

Tots necessitem escoltar amb més atenció i profunditat les paraules de Jesús. No quedarà sense recompensa ni tan sols el got d’aigua fresca que sapiguem donar a un pobre assedegat. Hem d’aprendre a regalar allò que és viu en nosaltres i pot fer bé als altres; donar la nostra alegria, comprensió, alè, esperança, acolliment o proximitat.

Moltes vegades no són coses grans ni espectaculars. Senzillament, «un got d’aigua fresca»: un somriure acollidor, una escolta sense presses, una ajuda a aixecar l’ànim decaigut, un gest de solidaritat, una visita, un senyal de suport i amistat. No ho oblidem. Al fons de la vida hi ha algú que beneeix, acull i recompensa cada gest d’amor, per petit que ens pugui semblar. Es diu Déu, el nostre Pare.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat 

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 28 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a donar”, es fonamenta amb els fragments (37-42) del capítol 10 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge XIII durant l’Any, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per deixar molt clar que és i que comporta “donar”. Donar quelcom a un altre, que potser ni coneixem, per més insignificant que ho podem considerar, pot significar molt pel qui ho rep.

Aquesta és la raó que cal tenir en compte per acostumar-nos a saber donar i exercir el do de la generositat.

De vegades no és tan fàcil respondre les preguntes més senzilles. Hem sentit dir sovint que estimar és donar. Però, què és donar? Molts suposen que donar només és privar-se d’alguna cosa, renunciar a alguna cosa, «sacrificar-se» desprenent-se d’alguna cosa. Estem tan condicionats per la nostra societat del benestar i tan inclinats a posseir, acumular i guanyar, que «donar» ens sembla improductiu. Un empobriment que no estem disposats a acceptar. A la nostra societat, qui dóna sense rebre és una persona poc pràctica, sense sentit realista, poc intel·ligent. Cal aprendre a ser més generosos i saber desprendre’ns del que no ens útil i que ho pot ser per altres.

No obstant, donar és una cosa totalment diferent. El gest de donar és l’expressió més rica de vitalitat riquesa i poder creador. Quan donem alguna cosa de debò, ens sentim plens de vida, desbordants, amb capacitat d’enriquir-ne d’altres, encara que sigui en un grau molt modest. «Només l’amor fa que la vida mereixi ser viscuda. Només l’ajuda als altres proporciona la gran alegria de viure» (Karl Tillmann). Cal aprendre a donar, sense valoracions prèvies de si és o no poca cosa.

Donar significa ser viu i ser ric. Qui té molt i no sap donar, no és ric. És un home petit, impotent, empobrit, per molt que tingui. En realitat, només és ric qui és capaç de regalar una mica de si mateix als altres. Tots necessitem escoltar amb més atenció i profunditat les paraules de Jesús. No quedarà sense recompensa ni tan sols el got d’aigua fresca que sapiguem donar a un pobre assedegat. Hem d’aprendre a regalar allò que és viu en nosaltres i pot fer bé als altres; donar la nostra alegria comprensió, alè, esperança, acolliment o proximitat. Quina extraordinària valoració que ens ofereix la homilia del que creiem que és un insignificant gest, donat que no sabem valorar-ho com ho fa el que ho rep.

Moltes vegades no són coses grans ni espectaculars. Senzillament, «un got d’aigua fresca»: un somriure acollidor, una escolta sense presses, una ajuda a aixecar l’ànim decaigut, un gest de solidaritat, una visita, un senyal de suport i amistat. No ho oblidem. Al fons de la vida hi ha algú que beneeix, acull i recompensa cada gest d’amor, per petit que ens pugui semblar. Es diu Déu, el nostre

Pare. Ser cristià, és saber tenir present en tot moment l’Amor que ens té Déu i el Jesús que va donar la vida per tots nosaltres.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 28 de juny, ens descriu amb la contundència i claredat de sempre, el que és el més important per aconseguir la pau interior i per viure amb il·lusió i goig quan aconseguim assolir la pau interior. Com apunta l’homilia i que no és una mena de recordatori, sinó que malauradament és la trista realitat, la humanitat actual viu/vivim sotmesos a les gran dictadura mundial dels interessos econòmics. Sembla, a priori, que no pugui ser, car la immensa majoria de la humanitat som homes i dones provinents de la classe treballadora, o sigui gent acostumats a reivindicar uns salaris dignes, unes condicions laborals que minimitzin al màxim possible la nostra explotació en els centres de treball, però malauradament quan es produeixen eleccions, ja siguin municipals, en el Parlament o en el Congrés de

Diputats (en el cas nostre), per elegir als que ens hauran de governar, és quan sovint es produeix el més irracional del tot inimaginable: a Catalunya, a Espanya i en molts països d’Europa i també de la resta del món, el vot es dirigeix

 ALLIBERAR DE LA POR LES NOSTRES COMUNITATS
Comentari a l’evangeli (Mt 10,26-33) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

26 »Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. 27 Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28 I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. 29 ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. 30 I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31 Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. 32 »A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33 Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

Comentari
Les fonts cristianes presenten Jesús dedicat a alliberar la gent de la por. L’entristia veure les persones terroritzades pel poder de Roma, intimidades per les amenaces dels mestres de la llei, distanciades de Déu per la por de la seva ira, culpabilitzades per la seva poca fidelitat a la llei. Del seu cor, ple de Déu, només en podia brollar un desig: «No tingueu por». Són paraules de Jesús que es repeteixen una vegada i una altra als evangelis. Les que més s’haurien de repetir també avui a la seva Església.

La por s’apodera de nosaltres quan al nostre cor creix la desconfiança, la inseguretat o la manca de llibertat interior. Aquesta por és el problema central de l’ésser humà, i només ens en podem alliberar arrelant la nostra vida en un Déu que només cerca el nostre bé.

Així ho veia Jesús. Per això es va dedicar, primer de tot, a despertar la confiança en el cor de les persones. La seva fe profunda i senzilla era encomanadissa: si Déu té cura amb tanta tendresa dels pardals del camp, els ocells més petits de Galilea, com no en tindrà de vosaltres? Per a Déu sou més importants i estimats que tots els ocells del cel. Un cristià de la primera generació va recollir bé el seu missatge: «Descarregueu en Déu tota angoixa, car a ell li interessa el vostre bé».

Amb quina força parlava Jesús a cada malalt: «Tingues fe. Déu no s’ha oblidat de tu». Amb quin goig els acomiadava quan els podia veure guarits: «La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau». Era el seu gran desig. Que la gent visqués amb pau, sense pors ni angoixes: «No us jutgeu, no us condemneu mútuament, no us feu mal. Viviu amicalment».

Són moltes les pors que fan patir en secret les persones. La por fa mal, molt de mal. On creix la por es perd de vista Déu i s’ofega la bondat que hi ha al cor de les persones. La vida s’apaga, la joia desapareix.

Una comunitat de seguidors de Jesús ha de ser, primer que moltes altres coses, un lloc on la gent s’allibera de les pors i aprèn a viure confiant en Déu. Una comunitat on es respira una pau contagiosa i es viu una amistat entranyable que fan possible sentir avui la crida de Jesús: «No tingueu por».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

OPINIONS

Lleó XIV ha escrit una Carta Pastoral Encíclica sobre la Doctrina social de l’Església, com una continuació de l’encíclica «Rerum Novarum» del seu antecessor Lleó XIII, i el que han aportat sobre la Doctrina social els papes que l’han succeït. El t´títol d’aquesta carta pastoral «Magnifica Humanitas» ja ens situa en una línia papal diferent, inaugurat pel papa Francesc. En la que l’Església no parla com «Mater et Magistra», sinó la una veu profètica que vol dialogar amb el món, des d’una ètica i moral humanista i universal ,

Robert Francis Prevost, seguint la seva vocació de frare agustí, enfoca la Doctrina social des de la «civilització de l’amor.» No sentencia, sinó que reflexiona, com un profeta del nostre temps, que es dirigeix als governants i els científics per demanar-los que prudència en les seves decisions i recerques. Que no s’oblidin que estan al servei de la humanitat, i no a voluntat del seu ego. Perquè la ciència, en si mateixa, ni és bona ni dolenta, depèn de l’ús que se’n fa. Per això el Papa insisteix en el discerniment a l’hora d’utilitzar instruments tant potents com la IA, que pot arribar a anular la capacitat de pensar de la persona.

Aquesta carta pastoral se situa en el realisme del món en que vivim, i en la denúncia necessària del que està passant: «bombardeig contra hospitals, mercats i escoles...» per fer mal, allà on hi hauria d’haver més respecta: civil, malalts i criatures. També denuncia les agressions i escàndols de tot tipus, que creen desconfiança i porten el missatge de que tot si val. En aquests sentit la veu de Lleó XIV és ferme però dialogant; demana discerniment, reflexió i sobretot respecta pel dret a la vida digna . .

En el pensament de Sant Agustí destaca la seva visió de les dues ciutats, la ciutat terrenal i la ciutat celestial. En la terrenal predomina l’amor propi, l’amor a un mateix. En l’altre, només hi ha l’amor a Déu, que queda representat per l’amor al proïsme. El Papa fa referència aquesta idea agustiniana per recordar-nos els intents unificadors, que acaben amb les cultures i les llengües pròpies de cada regió i acaben com la Terra de Babel; només porten al desconcert, a l’odii i a la revenja.

L’encíclica papal incideix en el que escriure Leonardo Boff: La humanitat necessita del respecta a les coses senzilles de la vida: «La salut principalment, l’educació. l’ecologia... en un marc d’ètica i espiritualitat.»

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

DIUMENGE XI DURANT L'ANY / Cicle A*
Idees força del leccionari

Lectura primera (Ex 19,2-6a)
-. «si m'escolteu i observeu la meva aliança, sereu la meva possessió personal,»
-. «Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada».

Salm (Sl 99)
.-. «Aclameu el Senyor arreu de la terra, doneu culte al Senyor.»
-. «Som el seu poble i el ramat que ell pastura.»

Lectura segona (Rm 5,6-11)
-. «Déu donà prova de l'amor que ens té quan Crist morí per nosaltres.·
-. «Gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor, que ara ens ha reconciliat, tenim l'honor de gloriar-nos en Déu.»

Evangeli (Mt 9,36-10,8)
-. «Aneu pels camins i prediqueu anunciant que el Regne de Déu és a prop.»
-. «Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis.»

*-. Font: Monestir de Poblet: (clicar) LECTURES DE LA MISSA
 - Veure comentaris de l’evangeli (Pagola): http://cristiansxxigracia.blogspot.com

PROGRAMA ALLIBERADOR
Comentari a l’evangeli (Mt 9,36-10,8) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més 
encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran 
gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».


Comentari
Molts cristians pensen que viuen la seva fe amb responsabilitat perquè es preocupen de complir determinades pràctiques religioses i intenten d’ajustar el seu comportament a unes lleis morals i unes normes eclesiàstiques.

De la mateixa manera, moltes comunitats cristianes pensen que compleixen fidelment la seva missió perquè s’afanyen a oferir serveis de catequesi i d’educació de la fe, i s’esforcen per celebrar amb dignitat el culte cristià.

És això l’únic que Jesús volia posar en marxa quan va enviar els seus deixebles pel món? És aquesta la vida que volia infondre al cor de la història?

Necessitem tornar a escoltar les paraules de Jesús per redescobrir la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat. L’evangelista Mateu recull les seves instruccions d’aquesta manera: «Aneu i prediqueu que el regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, expulseu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».

La nostra primera tasca també avui és proclamar que Déu és a prop nostre, entestat a salvar la felicitat de la humanitat. Però aquest anunci d’un Déu salvador no es fa només mitjançant discursos i paraules suggestives. No s’assegura només amb catequesi ni classes de religió. Jesús ens recorda la manera de proclamar Déu: treballar gratuïtament per infondre als homes nova vida.

«Curar malalts», és a dir, alliberar les persones de tot allò que els roba vida i els fa patir. Guarir l’ànima i el cos dels qui se senten destruïts pel dolor i angoixats per la duresa despietada de la vida diària.

«Ressuscitar morts», és a dir, alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança. Despertar novament l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluita i el desig de llibertat en tants homes i dones en què la vida va morint a poc a poc.

«Purificar leprosos», és a dir, netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme. Ajudar la gent a viure amb més veritat, senzillesa i honradesa.

«Expulsar dimonis», és a dir, alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència. Allà on s’allibera les persones, s’anuncia Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “El Nou Diumenge” que es fonamenta amb els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa com la celebració del Cos i de la Sang i de la Sang de Crist, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per proposar-nos una més intensa reflexió sobre com i de quina manera celebrem el diumenge cristià a què estem cridats. És només una hàbit més en la celebració del diumenge, o ho aprofitem per meditar, analitzar i jutjar si la nostra actuació i les nostres maneres de fer corresponen a les d’un seguidor del Crist o simplement és només una de tantes rutines que fem?

El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana» que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària. No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.

Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la

missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xavier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes. El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».

D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.

Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual?

En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?


COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat del Cos i de la Sang de Crist, ens suggereix no descuidar-nos de l’estimació que el Déu Pare així la del Crist fill del Pare, en hauria de motivar molt més del que realment, malauradament, ens motiva a correspondre a una estimació tant generosa i, molt especialment, d’una estimació infinitament tant despresa i generosa que la nostra condició humana, majoritàriament, ni en som prou conscients, ni suficientment agraïts, per mínimament, saber correspondre a tanta estimació i generositat. Un AMOR que malgrat que en altres èpoques sens volia fer creure amb un Déu que premiava als bons i castigava amb l’infern etern als que no eren bons o simplement que eren dolents. L’Amor infinit de Déu no es pot jutjar des de la nostra limitadíssima capacitat intel·lectual humana sobre el que es bo o dolent als ulls humans. Déu, per sort, està molt per sobre del que és bo o dolent als ulls humans. La perfecció humana quasi és impossible, car poquíssim l’hauran pogut assolir, però no per això, l’AMOR 
infinit de Déu pot abandonar-nos, ni castigar-nos, doncs per sort és Déu i no un home.

 EL NOU DIUMENGE
Comentari a l’evangeli (Jn 6,51-58) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

Comentari

El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana», que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària.

No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.

Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xabier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes.

El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».

D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.

Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual? En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “El Nou Diumenge” que es fonamenta amb els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa com la celebració del Cos i de la Sang i de la Sang de Crist, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per proposar-nos una més intensa reflexió sobre com i de quina manera celebrem el diumenge cristià a què estem cridats. És només una hàbit més en la celebració del diumenge, o ho aprofitem per meditar, analitzar i jutjar si la nostra actuació i les nostres maneres de fer corresponen a les d’un seguidor del Crist o simplement és només una de tantes rutines que fem?

El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana», que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària. No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.

Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xavier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes. El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».

D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.

Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual?

En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat del Cos i de la Sang de Crist, ens suggereix no descuidar-nos de l’estimació que el Déu Pare així la del Crist fill del Pare, en hauria de motivar molt més del que realment, malauradament, ens motiva a correspondre a una estimació tant generosa i, molt especialment, d’una estimació infinitament tant despresa i generosa que la nostra condició humana, majoritàriament, ni en som prou conscients, ni suficientment agraïts, per mínimament, saber correspondre a tanta estimació i generositat. Un AMOR que malgrat que en altres èpoques sens volia fer creure amb un Déu que premiava als bons i castigava amb l’infern etern als que no eren bons o simplement que eren dolents. L’Amor infinit de Déu no es pot jutjar des de la nostra limitadíssima capacitat intel·lectual humana sobre el que es bo o dolent als ulls humans. Déu, per sort, està molt per sobre del que és bo o dolent als ulls humans. La perfecció humana quasi és impossible, car poquíssim l’hauran pogut assolir, però no per això, l’AMOR infinit de Déu pot abandonar-nos, ni castigar-nos, doncs per sort és Déu i no un home.

DÉU ÉS DE TOTHOM
Comentari a l’evangeli (Jn 3,16-18) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en elnom del Fill únic de Déu.

Comentari
Poques frases hauran estat tan citades com aquesta que l’evangeli de Joan posa als llavis de Jesús. Els autors hi veuen un resum de l’essencial de la fe, tal com es vivia entre molts cristians a començaments del segle II: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit».

Déu estima el món sencer, no només aquelles comunitats cristianes a les quals ha arribat el missatge de Jesús. Estima tot el gènere humà, no només l’Església. Déu no és propietat dels cristians. No ha de ser acaparat per cap religió. No hi cap a cap catedral, mesquita o sinagoga.

Déu habita en tot ésser humà acompanyant cada persona en les seves alegries i les seves desgràcies. No deixa abandonat ningú, perquè té els seus camins per trobar-se amb cadascú, sense que hagi de seguir necessàriament els que nosaltres li marquem. Jesús el veia cada matí «fent sortir el sol sobre bons i dolents».

Déu no sap ni vol ni pot fer altra cosa sinó estimar, perquè en allò més íntim del seu ésser és amor. Per això diu l’evangeli que ha enviat el seu Fill, no pas per a «condemnar el món», sinó perquè «el món se salvi per mitjà d’ell.» Estima el cos tant com l’ànima, i el sexe tant com la intel·ligència. L’únic que voleu és veure ja, des d’ara i per sempre, la humanitat sencera gaudint de la seva creació.

Aquest Déu pateix en la carn dels famolencs i els humiliats de la terra; està en els oprimits defensant la seva dignitat, i en els qui lluiten contra l’opressió encoratjant el seu esforç. Està sempre en nosaltres per «buscar i salvar» el que nosaltres espatllem i fem malbé.

Déu és així. El nostre error més gran seria oblidar-lo. Més encara. Tancar-nos en els nostres prejudicis, condemnes i mediocritat religiosa, impedint a la gent cultivar aquesta fe primera i essencial. Per a què serveixen els discursos dels teòlegs, dels moralistes, dels predicadors i dels catequistes si no desperten la lloança al Creador, si no fan créixer al món l’amistat i l’amor, si no fan la vida més bella i més lluminosa, recordant que el món està embolcallat pels quatre costats per l’amor de Déu?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 31 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Déu és de tothom” que es fonamenta amb els fragments (16-18) del capítol 3 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia per la festivitat de la Santíssima Trinitat, se’ns recorda l’amor incondicional de Déu per a tots els homes i dones d’arreu del món, al marge de les seves creences i/o religions. Qüestió aquesta molt important, doncs moltes vegades se’ns ha volgut fer creuera que només podia ser del catòlics, concepció que volgudament o no, era i és pels que encara ho defensen, altament erràtica.

Poques frases hauran estat tan citades com aquesta que l’evangeli Joànic posa als llavis de Jesús. Els autors hi veuen un resum de l’essencial de la fe, tal com es vivia entre molts cristians a començaments del segle II: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit». Déu estima el món sencer, no només aquelles comunitats cristianes a les quals ha arribat el missatge de Jesús. Estima tot el gènere humà, no només l’Església. Déu no és propietat dels cristians. No ha de ser acaparat per cap religió. Ni per cap catedral, mesquita o sinagoga.

Déu habita en tot ésser humà acompanyant cada persona en les seves alegries i les seves desgràcies. No deixa abandonat ningú, perquè té els seus camins per trobar-se amb cadascú, sense que hagi de seguir necessàriament els que nosaltres li marquem. Jesús el veia cada matí «fent sortir el sol sobre bons i dolents». Déu no sap ni vol ni pot fer altra cosa sinó estimar, perquè en allò més íntim del seu ésser és amor. Per això diu l’evangeli que ha enviat el seu Fill, no pas per a «condemnar el món», sinó perquè «el món se salvi per mitjà d’ell.» Estima el cos tant com l’ànima, i el sexe tant com la intel·ligència. L’únic que voleu és veure ja, des d’ara i per sempre, la humanitat sencera gaudint de la seva creació.

Aquest Déu pateix en la carn dels famolencs i els humiliats de la terra; està en els oprimits defensant la seva dignitat, i en els qui lluiten contra l’opressió encoratjant el seu esforç. Està sempre en nosaltres per «buscar i salvar» el que nosaltres espatllem i fem malbé.

Déu és així. El nostre error més gran seria oblidar-lo. Més encara. Tancar-nos en els nostres prejudicis, condemnes i mediocritat religiosa, impedint a la gent cultivar aquesta fe primera i essencial. Per a què serveixen els discursos dels teòlegs, dels moralistes, dels predicadors i dels catequistes si no desperten la lloança al Creador, si no fan créixer al món l’amistat i l’amor, si no fan la vida més bella i més lluminosa, recordant que el món està embolcallat pels quatre costats per l’amor de Déu?

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat de la Santíssima Trinitat, ens suggereix no descuidar-nos que Déu no és ni pot ser exclusiu pels catòlics, ni pels cristians o pels membres de les religions històriques. Si com sembla tothom estem d’acord que Déu, és el creador no només del nostre habitatge: la Terra, sinó de tota la immensitat de tot l’univers, que encara a dia d’avui, tot i els molts avenços científics realitzats encara resta moltíssim per conèixer. Aleshores com es pot creure o induir a creure que Déu només estima a una minoria dels humans i que aquests només són els membres d’una determinada religió? Això, si algú encara manté aquesta teoria o creença, en primer lloc és un pobre ignorant que algú li ha fet creure aquesta aberrant creença. Déu, per entendre’ns, estima a tota la humanitat, incloent-hi el poble jueu que no fa tants anys que pel divendres de la Setmana Santa, hi havia una costum que se’ns induïa anar a l’església “a matar jueus”...