CREURE EN JESÚS, EL CRIST
Comentari a l’evangeli (Jn 14,1-12) per José Antonio Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare».

Comentari.-

Hi ha a la vida moments de veritable sinceritat en què sorgeixen del nostre interior, amb lucidesa i claredat desacostumades, les preguntes més decisives: en definitiva, jo en què crec?, què és el que espero?, en qui recolzo la meva existència?

Ser cristià és, abans de tot, creure en Crist. Tenir la sort d’haver-nos trobat amb ell. Per sobre de tota creença, fórmula, ritu o ideologització, allò veritablement decisiu en l’experiència cristiana és la trobada amb Jesús, el Crist.

Anar descobrint per experiència personal, sense que ningú no ens ho hagi de dir des de fora, tota la força, la llum, l’alegria, la vida que podem anar rebent de Crist. Poder dir des de la pròpia experiència que Jesús és «camí, veritat i vida».

En primer lloc, descobrir-lo com a camí. Escoltar-hi la invitació a caminar, avançar sempre, no aturar-se mai, renovar-se constantment, aprofundir en la vida, construir un món just, fer una Església més evangèlica. Recolzar-se en Crist per caminar dia a dia el camí dolorós i alhora joiós que va des de la desconfiança a la fe.

En segon lloc, trobar en Crist la veritat. Descobrir des d’ell Déu a l’arrel i al terme de l’amor que els éssers humans donem i acollim. Adonar-se, per fi, que la persona només és humana en l’amor. Descobrir que l’única veritat és l’amor, i descobrir-lo apropant-nos a l’ésser concret que pateix i és oblidat.

En tercer lloc, trobar la vida en Crist. En realitat, les persones creiem aquell que ens dóna vida. Per això, ésser cristià no és admirar un líder ni formular una confessió sobre Crist. És trobar-se amb un Crist viu i capaç de fer-nos viure.

Jesús és «camí, veritat i vida». És una altra manera de caminar per la vida. Una altra manera de veure i de sentir l’existència. Una altra dimensió més fonda. Una altra lucidesa i una altra generositat. Un altre horitzó i una altra comprensió. Una altra llum. Una altra energia. Una altra manera de ser. Una altra llibertat. Una altra esperança. Un altre viure i un altre morir.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 3 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Creure en Jesús, el Crist” es fonamenta amb els fragments (1-12) del capítol 14 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia, se’ns descriu el goig i la satisfacció que ens genera i/o, ens hauria de generar, creure amb Jesús i tenir tota la fe i la convicció que si sabem seguir les seves petjades, el seu missatge, la seva estimació vers els més humils, els més marginats i els que més necessiten que algú els ajudi, tindrem la porta oberta per entrar al paradís celestial.

Hi ha a la vida moments de veritable sinceritat en què sorgeixen del nostre interior, amb lucidesa i claredat desacostumades, les preguntes més decisives: en definitiva, jo en què crec?, què és el que espero?, en qui recolzo la meva existència? Ser cristià és, abans de tot, creure en Crist. Tenir la sort d’haver-nos trobat amb ell. Per sobre de tota creença, fórmula, ritu o ideologia, allò veritablement decisiu en l’experiència cristiana és la trobada amb Jesús, el Crist.

Anar descobrint per experiència personal, sense que ningú no ens ho hagi de dir des de fora, tota la força, la llum, l’alegria, la vida que podem anar rebent de Crist. Poder dir des de la pròpia experiència que Jesús és «camí, veritat i vida». En primer lloc, descobrir-lo com a camí. Escoltar-hi la invitació a caminar, avançar sempre, no aturar-se mai, renovar-se constantment, aprofundir en la vida, construir un món just, fer una Església més evangèlica. Recolzar-se en Crist per caminar dia a dia el camí dolorós i alhora joiós que va des de la desconfiança a la fe.

En segon lloc, trobar en Crist la veritat. Descobrir des d’ell Déu a l’arrel i al terme de l’amor que els éssers humans donem i acollim. Adonar-se, per fi, que la persona només és humana en l’amor. Descobrir que l’única veritat és l’amor, i descobrir-lo apropant-nos a l’ésser concret que pateix i és oblidat. En tercer lloc, trobar la vida en Crist. En realitat, les persones creiem aquell que ens dóna vida. Per això, ésser cristià no és admirar un líder ni formular una confessió sobre Crist. És trobar-se amb un Crist viu i capaç de fer-nos viure.

Jesús és «camí, veritat i vida». És una altra manera de caminar per la vida. Una altra manera de veure i de sentir l’existència. Una altra dimensió més fonda. Una altra lucidesa i una altra generositat. Un altre horitzó i una altra comprensió. Una altra llum. Una altra energia. Una altra manera de ser. Una altra llibertat. Una altra esperança. Un altre viure i un altre morir.

COMENTARIS

Una nova homilia del Pagola, que llegida atentament, reflexionant cadascuns dels seus apartats, és una manera força pràctica i a ben segur convincent, d’adonar-nos que només en Jesús, amb les seves ensenyances testimonials, la seva especial sensibilitats pels més marginats, pobres o malalts, la seva contundent reacció contraria a les maneres que utilitzaven els sacerdots el Temple. Jesús, no només va ensenyar-nos com i de a quina manera cal que ens estimem, donant-nos un testimoniatge sublim, sinó que va ser molt contundent i reivindicatiu contra les injustícies que provenien dels sacerdots o dels líders governamentals de la seva època. Aquest és, massa sovint, un aspecte del seu testimoniatge que no és prou considerat o valorat.

 ENCERTAR LA PORTA

Comentari a l’evangeli (Jn 10,1-10) per José Antonio Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer estrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

Comentari

L’evangeli de Joan presenta Jesús amb imatges originals i belles. Vol que els seus lectors descobreixin que només ell pot respondre plenament a les necessitats més fonamentals de l’ésser humà. Jesús és «el pa de la vida»: qui se n’alimenti no tindrà fam. És «la llum del món»: qui el segueixi no caminarà a les fosques. És «el bon pastor»: qui escolti la seva veu trobarà la vida.

Entre aquestes imatges n’hi ha una, d’humil i gairebé oblidada, que, tanmateix, posseeix un contingut profund. «Jo sóc la porta». Així és Jesús. Una porta oberta. Qui el segueix creua un llindar que condueix a un món nou: una manera nova d’entendre i de viure la vida.

L’evangelista ho explica amb tres detalls: «Els qui entrin per mi se salvaran». La vida té moltes sortides. No totes porten a l’èxit ni garanteixen una vida plena. Qui, d’alguna manera, sintonitza amb Jesús i intenta seguir-lo, entra per la porta encertada. No farà malbé la seva vida. La salvarà.

L’evangelista diu alguna cosa més. Qui entra per Jesús «podrà entrar i sortir». Té llibertat de moviments. Entra en un espai on pot ser lliure, ja que només es deixa guiar per l´Esperit de Jesús. No és el país de l’anarquia o del llibertinatge. «Entra i surt» passant sempre a través d’aquella «porta» que és Jesús, i es mou seguint els seus passos.

L’evangelista encara afegeix una altra particularitat: qui entri per aquesta porta que és Jesús «trobarà pasturatges», no passarà fam ni set. Trobarà aliment sòlid i abundant per viure.

Crist és la «porta» per la que hem d’entrar també avui els cristians, si volem revifar la nostra identitat. Un cristianisme format per batejats que es relacionen amb un Jesús mal conegut, vagament recordat, afirmat de tant en tant de manera abstracta, un Jesús mut que no diu res d’especial al món d’avui, un Jesús que no toca els cors… és un cristianisme sense futur.

Només Crist ens pot conduir a un nivell nou de vida cristiana, més ben fonamentada, motivada i alimentada per l’evangeli. Cadascú de nosaltres podem contribuir que, a l’Església dels propers anys, se senti i es visqui Jesús de manera més viva i apassionada. Podem fer que l´Església sigui més de Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Refleccions
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 26 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Encertar la porta” es fonamenta amb els fragments (1-10) del capítol 10 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia, se’ns descriu de manera diàfana que només Jesús és el veritable pastor i, per tant, si el seguim i no som esquerps i dipositem tota la confiança en el que ens descriu el seu missatge, tindrem moltes possibilitats d’assolir el goig de la vida eterna amb Ell i amb el Déu i Pare nostre.  

L’evangeli Joànic presenta Jesús amb imatges originals i belles. Vol que els seus lectors descobreixin que només ell pot respondre plenament a les necessitats més fonamentals de l’ésser humà. Jesús és «el pa de la vida»: qui se n’alimenti no tindrà fam. És «la llum del món»: qui el segueixi no caminarà a les fosques. És «el bon pastor»: qui escolti la seva veu trobarà la vida.

Entre aquestes imatges n’hi ha una, d’humil i gairebé oblidada, que, tanmateix, posseeix un contingut profund. «Jo sóc la porta». Així és Jesús. Una porta oberta. Qui el segueix creua un llindar que condueix a un món nou: una manera nova d’entendre i de viure la vida. L’evangelista ho explica amb tres detalls: «Els qui entrin per mi se salvaran». La vida té moltes sortides. No totes porten a l’èxit ni garanteixen una vida plena. Qui, d’alguna manera, sintonitza amb Jesús i intenta seguir-lo, entra per la porta encertada. No farà malbé la seva vida. La salvarà.

L’evangelista diu alguna cosa més. Qui entra per Jesús «podrà entrar i sortir». Té llibertat de moviments. Entra en un espai on pot ser lliure, ja que només es deixa guiar per l´Esperit de Jesús. No és el país de l’anarquia o del llibertinatge. «Entra i surt» passant sempre a través d’aquella «porta» que és Jesús, i es mou seguint els seus passos. L’evangelista encara afegeix una altra particularitat: qui entri per aquesta porta que és Jesús «trobarà pasturatges», no passarà fam ni set. Trobarà aliment sòlid i abundant per viure.

Crist és la «porta» per la que hem d’entrar també avui els cristians, si volem revifar la nostra identitat. Un cristianisme format per batejats que es relacionen amb un Jesús mal conegut, vagament recordat, afirmat de tant en tant de manera abstracta, un Jesús mut que no diu res d’especial al món d’avui, un Jesús que no toca els cors… és un cristianisme sense futur. Només Crist ens pot conduir a un nivell nou de vida cristiana, més ben fonamentada, motivada i alimentada per l’evangeli. Cadascú de nosaltres podem contribuir que, a l’Església dels propers anys, se senti i es visqui Jesús de manera més viva i apassionada. Podem fer que l´Església sigui més de Jesús.

Comentaris

Aquesta nova homilia del Pagola, ens alliçona àmpliament dels camins i també de la porta que cal fer i obrir per arribar a, per mitjà de Jesús, a la casa del Pare. Pare i Fill, ens estimen a totes i a tots i a cadascun de nosaltres i ens volen que encertem a escollir el verdader camí i la porta que poden portar-nos a la vida de la plenitud celestial. Que ens poden facilitar no desviar-nos del Camí que ens podrà conduir-nos a la presencia del Déu Pare i del seu fill Jesús i de tots els que ja gaudeixen de la plenitud eterna. Cal que, malgrat la nostra debilitat humana, ens esforcem més a caminar amb més fermesa el nostre pelegrinatge.       

 HEM DE RECORDAR MÉS JESÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 24,13-35) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas». Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Comentari.

El relat dels deixebles d’Emmaús ens descriu l’experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap al petit llogaret d’Emmaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb tal mestratge que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat.

Dos deixebles de Jesús s’allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s’hi ha anat formant. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell no té sentit continuar reunits. El somni s’ha esvaït. En morir Jesús mor també l’esperança que havia despertat als seus cors. No passa alguna cosa semblant a les nostres comunitats? No deixem morir la fe en Jesús?

Aquests deixebles, però, continuen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten el que ha passat. Intenten buscar algun sentit al que han viscut amb ell. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells.» És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant amb ells. No camina també avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l’Església però que encara el recorden?

La intenció del narrador és clara: Jesús s’acosta quan els deixebles el recorden i en parlen. Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. No és Jesús tan absent entre nosaltres perquè en parlem poc?

Jesús està interessat a conversar amb ells: «Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?» No s’imposa revelant-los la seva identitat. Els demana que continuïn explicant la seva experiència. Conversant-hi aniran descobrint la seva ceguesa. Se’ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l’Església parlem més de Jesús i hi conversem més, la nostra fe es revifarà.

Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a endinsar-se en la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a abrusar-se; senten necessitat que aquell «desconegut» es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic se’ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells alimentant la seva fe!

Els cristians hem de recordar més Jesús: citar les seves paraules, comentar-ne l’estil de vida, aprofundir en el seu projecte. Hem d’obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Jesús no és absent. Camina amb nosaltres.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 19 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure de la Seva presència” es fonamenta amb els fragments (13-35) del capítol 24 de l’evangeli de Lluc.

Una nova homilia que ens exposa la feblesa humana, al descriure’ns l’exemple o decaïment dels deixebles d’Emmaús, després de la mort de Jesús. La seva reacció pessimista, no és criticable, doncs és pròpia de la nostra condició humana. Mentre ens sentim arropats i confiats amb qui hem dipositat tota la nostra esperança, l’esdeveniment de la seva mort o del seu esgotament humà i, conseqüentment, de la seva retirada del seu lideratge, ens provoca el decaïment esmentat.

El relat dels deixebles d’Emmaús ens descriu l’experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap al petit llogaret d’Emmaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb tal mestratge que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat. Dos deixebles de Jesús s’allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s’hi ha anat formant. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell no té sentit continuar reunits. El somni s’ha esvaït. En morir Jesús mor també l’esperança que havia despertat als seus cors. No passa alguna cosa semblant a les nostres comunitats? No deixem morir la fe en Jesús?

Aquests deixebles, però, continuen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten el que ha passat. Intenten buscar algun sentit al que han viscut amb ell. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells.» És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant amb ells. No camina també avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l’Església però que encara el recorden?

La intenció del narrador és clara: Jesús s’acosta quan els deixebles el recorden i en parlen. Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. No és Jesús tan absent entre nosaltres perquè en parlem poc? Jesús està interessat a conversar amb ells: «Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?» No s’imposa revelant-los la seva identitat. Els demana que continuïn explicant la seva experiència. Conversant-hi aniran descobrint la seva ceguesa. Se’ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l’Església parlem més de Jesús i hi conversem més, la nostra fe es revifarà.

Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a endinsar-se en la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a abrusar-se; senten necessitat que aquell «desconegut» es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic se’ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells alimentant la seva fe! Els cristians hem de recordar més Jesús: citar les seves paraules, comentar-ne l’estil de vida, aprofundir en el seu projecte. Hem d’obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Jesús no és absent. Camina amb nosaltres.

COMENTARIS

Aquests fragment de l’evangeli de Lluc, sens dubte és espacialment encoratjador, doncs no hi ha cap humà que, donada la nostra feblesa humana, no haguem tingut un decaïment més o menys sostingut al llarg de la nostra vida. Decaïment que jo el defineixo com haver caigut fins la profunditat del pou, i que quasi totes i tots en el nostre pelegrinatge terrenal, l’hem patit amb més o menys intensitat i en més o menys dificultats per reeixir de nou a la superfície. Si durant la Quaresma vam poder llegir les temptacions que Jesús va patir, és natural que també les hàgim patit nosaltres i, a diferència de Jesús, perquè nosaltres som de naturalesa humana i conseqüentment febles, la caiguda és connatural en nosaltres. Haver pogut sortir a la superfície, és motiu de goig i de esperança perquè Jesús ens estima i sempre el tenim al nostre costat, com el van tenir els deixebles d’Emmaús.       

VIURE DE LA SEVA PRESÈNCIA
Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-32) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist». Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.
El relat de Joan no pot ser més suggerent i interpel·lador. Només quan veuen Jesús ressuscitat enmig d’ells, el grup de deixebles es transforma. Recuperen la pau, desapareixen les seves pors, s’omplen d’una alegria desconeguda, noten l’alè de Jesús sobre ells i obren les portes perquè se senten enviats a viure la mateixa missió que ell havia rebut del Pare.

La crisi actual de l’Església, les seves pors i la seva manca de vigor espiritual tenen el seu origen a un nivell profund. Sovint, la idea de la resurrecció de Jesús i de la seva presència enmig nostre és més una doctrina pensada i predicada, que una experiència viscuda.

Crist ressuscitat és al centre de l’Església, però la seva presència viva no està arrelada en nosaltres, no està incorporada a la substància de les nostres comunitats, no nodreix d’ordinari els nostres projectes. Després de vint segles de cristianisme, Jesús no és conegut ni comprès en la seva originalitat. No és estimat ni seguit com ho va ser pels seus deixebles i les seves deixebles.

Es nota de seguida quan un grup o una comunitat cristiana se sent com habitada per aquesta presència invisible, però real i activa de Crist ressuscitat. No s’acontenten amb seguir rutinàriament les directrius que regulen la vida eclesial. Posseeixen una sensibilitat especial per escoltar, cercar, recordar i aplicar l’Evangeli de Jesús. Són els espais més sans i vius de l’Església.

Res ni ningú no ens pot aportar avui la força, l’alegria i la creativitat que necessitem per enfrontar-nos a una crisi sense precedents, com pot fer-ho la presència viva de Crist ressuscitat. Privats del seu vigor espiritual, no sortirem de la nostra passivitat gairebé innata, continuarem amb les portes tancades al món modern, seguirem fent «allò que ens manen», sense alegria ni convicció. On trobarem la força que necessitem per recrear i reformar l’Església?

Hem de reaccionar. Necessitem Jesús més que mai. Ens cal viure de la seva presència viva, recordar en tota ocasió els seus criteris i el seu Esperit, repensar constantment la seva vida, deixar que sigui l’inspirador de la nostra acció. Ell ens pot transmetre més llum i més força que ningú. Ell és enmig nostre comunicant-nos la seva pau, la seva alegria i el seu Esperit.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 12 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure de la Seva presència” es fonamenta amb els fragments (19-31) del capítol 20 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Una nova homilia que no només ens descriu el goig i la fortalesa que la Resurrecció de Jesús els dóna als seus deixebles, que desprès de la seva mort, se sentien enfonsats i desanimats perquè sense la força que Jesús els proporcionava, sentien orfes i sense la força que els donava Jesús. Aquella va ser una situació transitòria. L’homilia però, se centra no només en aquell episodi, sinó en el desànim de l’Església del nostres dies, doncs com ens ho descriu en el segon paràgraf: Sovint, la idea de la resurrecció de Jesús i de la seva presència enmig nostre és més una doctrina pensada i predicada, que una experiència viscuda.

El relat Joànic no pot ser més suggeridor i interpel·lant. Només quan veuen Jesús ressuscitat enmig d’ells, el grup de deixebles es transforma. Recuperen la pau, desapareixen les seves pors, s’omplen d’una alegria desconeguda, noten l’alè de Jesús sobre ells i obren les portes perquè se senten enviats a viure la mateixa missió que ell havia rebut del Pare.  +

La crisi actual de l’Església, les seves pors i la seva manca de vigor espiritual tenen el seu origen a un nivell profund. Sovint, la idea de la resurrecció de Jesús i de la seva presència enmig nostre és més una doctrina pensada i predicada, que una experiència viscuda. 

Crist ressuscitat és al centre de l’Església, però la seva presència viva no està arrelada en nosaltres, no està incorporada a la substància de les nostres comunitats, no nodreix d’ordinari els nostres projectes. Després de vint segles de cristianisme, Jesús no és conegut ni comprès en la seva originalitat. No és estimat ni seguit com ho va ser pels seus deixebles i les seves deixebles. 

Es nota de seguida quan un grup o una comunitat cristiana se sent com habitada per aquesta presència invisible, però real i activa de Crist ressuscitat. No s’acontenten amb seguir rutinàriament les directrius que regulen la vida eclesial. Posseeixen una sensibilitat especial per escoltar, cercar, recordar i aplicar l’Evangeli de Jesús. Són els espais més sans i vius de l’Església.

Res ni ningú no ens pot aportar avui la força, l’alegria i la creativitat que necessitem per enfrontar-nos a una crisi sense precedents, com pot fer-ho la presència viva de Crist ressuscitat. Privats del seu vigor espiritual, no sortirem de la nostra passivitat gairebé innata, continuarem amb les portes tancades al món modern, seguirem fent «allò que ens manen», sense alegria ni convicció. On trobarem la força que necessitem per recrear i reformar l’Església?

Hem de reaccionar. Necessitem Jesús més que mai. Ens cal viure de la seva presència viva, recordar en tota ocasió els seus criteris i el seu Esperit, repensar constantment la seva vida, deixar que sigui l’inspirador de la nostra acció. Ell ens pot transmetre més llum i més força que ningú. Ell és enmig nostre comunicant-nos la seva pau, la seva alegria i el seu Esperit.

COMENTARIS

Una homilia de l’Octava de la Pasqua de Resurrecció, que no només ens descriu com aquell fet va representar pels deixebles de Jesús que de desanimats i molt especialment plens de por, doncs no es veien desemparats i sense forces, per continuar portant a terme allò que Jesús feia i els ensenyava com fer-ho, però que sense ell, el seu desànim era total. La homilia, però, no només ens descriu aquell pànic del seus deixebles, sinó que de manera diàfana com sempre, ens descriu: Crist ressuscitat és al centre de l’Església, però la seva presència viva no està arrelada en nosaltres, no està incorporada a la substància de les nostres comunitats, no nodreix d’ordinari els nostres projectes. Després de vint segles de cristianisme, Jesús no és conegut ni comprès en la seva originalitat. No és estimat ni seguit com ho va ser pels seus deixebles i les seves deixebles. Aquest paràgraf, malgrat que alguns no s’atreveixen expressar-ho, perquè ho consideren una crítica a l’Església Institució, com si aquesta no pogués ser criticada. L’Església, no és una institució divina, sinó humana i com tal, al llarg dels més dels 2.000 anys ha tingut alts i baixos i no solament això. Però no per això, no hem de deixar de treballar i d’esforçar-nos perquè la seva imatge i el seu testimoniatge, testimoniatge que va des del papa al cristià anònim i desconegut per la gran majoria, sigui el més semblant al que Jesús ens va ensenyar i que ens descriuen els evangelis.    

MISTERI D’ESPERANÇA
Comentari a l’evangeli (Jn 20,1-9) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Comentari.

Creure en el Ressuscitat és resistir-se a acceptar que la nostra vida és només un petit parèntesi entre dos immensos buits. Recolzant-nos en Jesús ressuscitat per Déu intuïm, desitgem i creiem que Déu està conduint cap a la seva veritable plenitud l’anhel de vida, de justícia i de pau que conté el cor de la humanitat i la creació sencera.

Creure en el Ressuscitat és rebel·lar-se amb totes les nostres forces que aquesta immensa majoria d’homes, dones i nens que només han conegut en aquesta vida misèria, humiliació i patiment quedin oblidats per sempre.

Creure en el Ressuscitat és confiar en una vida on ja no hi haurà pobresa ni dolor, ningú estarà trist, ningú haurà de plorar. Per fi podrem veure els que vénen en pasteres arribar a la seva veritable pàtria.

Creure en el Ressuscitat és apropar-se amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, discapacitats físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió, cansades de viure i de lluitar. Un dia coneixeran el que és viure amb pau i salut total. Escoltaran les paraules del Pare: «Entra per sempre en el goig del teu Senyor».

Creure en el Ressuscitat és no resignar-se que Déu sigui per sempre un «Déu ocult» del qual no puguem conèixer la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades. El trobarem encarnat per sempre gloriosament en Jesús.

Creure en el Ressuscitat és confiar que els nostres esforços per un món més humà i més feliç no es perdran en el buit. Un dia feliç, els últims seran els primers i les prostitutes ens precediran en el regne.

Creure en el Ressuscitat és saber que tot el que aquí s’ha quedat a mitges, el que no ha pogut ser, el que hem fet malbé amb la nostra malaptesa o el nostre pecat, tot arribarà en Déu a la seva plenitud. Res es perdrà del que hem viscut amb amor o al que hem renunciat per amor.

Creure en el Ressuscitat és esperar que les hores alegres i les experiències amargues, les «empremtes» que hem deixat en les persones i en les coses, el que hem construït o hem gaudit generosament, quedarà transfigurat. Ja no coneixerem l’amistat que fineix, la festa que s’acaba ni el comiat que entristeix. Déu serà tot en tots.

Creure en el Ressuscitat és creure que un dia escoltarem aquestes increïbles paraules que el llibre de l’Apocalipsi posa en boca de Déu: «Jo sóc el principi i la fi. Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res». I no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragula

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 5 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Misteri

d’Esperança” es fonamenta amb els fragments (1- 9) del capítol 20 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Una homilia que lluny de d’exposar-nos una versió tètrica i de castics eterns, com fou la que se’ns predica-va malauradament, justament duran la quaresma per aquells benaurats sacerdots que, a ben segur, intentaven seguir les instruccions rebudes per l’alta jerarquia, també dòcil al franquisme, tot predicant uns determinants sermons amb uns arguments, en els qual l’objectiu fonamental no era un altre que posar-nos la por al cos i el pànic al foc etern de l’infern. Avui és evident que sovint la jerarquia, actua no tant segons el que ens descriu l’Evangeli i més segons determinats poder terrenals. Tant és així, dissortadament, que notable cardenals americans, son fidels al modus operandi del president Trump...Creure en el Ressuscitat és resistir-se a acceptar que la nostra vida és només un petit parèntesi entre dos immensos buits. Recolzant-nos en Jesús ressuscitat per Déu intuïm, desitgem i creiem que Déu està conduint cap a la seva veritable plenitud l’anhel de vida, de justícia i de pau que conté el cor de la humanitat i la creació sencera.

Creure en el Ressuscitat és rebel·lar-se amb totes les nostres forces que aquesta immensa majoria d’homes, dones i nens que només han conegut en aquesta vida misèria, humiliació i patiment quedin oblidats per sempre. Creure en el Ressuscitat és confiar en una vida on ja no hi haurà pobresa ni dolor, ningú estarà trist, ningú haurà de plorar. Per fi podrem veure els que vénen en pasteres arribar a la seva veritable pàtria.

Creure en el Ressuscitat és apropar-se amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, discapacitats físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió, cansades de viure i de lluitar. Un dia coneixeran el que és viure amb pau i salut total. Escoltaran les paraules del Pare: «Entra per sempre en el goig del teu Senyor». Creure en el Ressuscitat és no resignar-se que Déu sigui per sempre un «Déu ocult» del qual no puguem conèixer la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades. El trobarem encarnat per sempre gloriosament en Jesús.

Creure en el Ressuscitat és confiar que els nostres esforços per un món més humà i més feliç no es perdran en el buit. Un dia feliç, els últims seran els primers i les prostitutes ens precediran en el regne. Creure en el Ressuscitat és saber que tot el que aquí s’ha quedat a mitges, el que no ha pogut ser, el que hem fet malbé amb la nostra malaptesa o el nostre pecat, tot arribarà en Déu a la seva plenitud. Res es perdrà del que hem viscut amb amor o al que hem renunciat per amor.

Creure en el Ressuscitat és esperar que les hores alegres i les experiències amargues, les «empremtes» que hem deixat en les persones i en les coses, el que hem construït o hem gaudit generosament, quedarà transfigurat. Ja no coneixerem l’amistat que fineix, la festa que s’acaba ni el comiat que entristeix. Déu serà tot en tots. Creure en el Ressuscitat és creure que un dia escoltarem aquestes increïbles paraules que el llibre de l’Apocalipsi posa en boca de Déu: «Jo sóc el principi i la fi. Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res». I no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat.


COMENTARIS

Una homilia, la del diumenge de Pasqua de Resurrecció, que és tot un clam a l’esperança més joiosa que qualsevol que la llegeixi, podrà canviar el xip de la incredulitat pel del goig a la plenitud. Malauradament els humans no només no som perfectes, sinó que tenim exemples esgarrifosos de la crueltat a que som capaços. Tot i així, venerables, virtuosos o cruels, tots som fills de Déu i la paràbola del fill pròdig (Lluc, 15: 11-32), ens descriu gràficament quina és l’amor del nostre Pare Déu, vers els seus fills, malgrat que nosaltres, com el fill gran de la paràbola, ens costi entendre segons quines actituds ens descriuen les paràboles que Jesús ens expressa en les paràboles que ens descriu el Nou Testament. És evident que nosaltres, els humans, no tinguem la mateixa sensibilitat, ni tampoc ni tampoc la mateix manera d’estimar del Déu Pare.

 SEGUIR JESÚS CONDUEIX A LA CREU*

Comentari a l’evangeli (Mt 26,14-27,66) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Extracte de l'evangeli d'avui, que per la seva extensió sobrepassa l'espai habitual del blocñ

C. En aquell temps, un dels dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: S. «Estic disposat a entregar-vos Jesús. Què em voleu donar?» C. Ells li pagaren trenta monedes de plata, i des d'aleshores buscava una ocasió per entregar-lo.   C. El primer dia dels Àzims, els deixebles preguntaren a Jesús: S. «On voleu que us preparem el sopar per menjar l'anyell pasqual?» C. Ell respongué: + «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu: El mestre diu: El meu moment s'acosta: faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva». C. Els deixebles compliren el que Jesús els havia manat i prepararen el sopar pasqual.    C. Cap al tard, es posà a taula amb els dotze. I digué tot menjant: + «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà». C. Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits: S. «No soc pas jo, Senyor?» C. Jesús contestà: + «El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi és el qui em trairà. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut». C. Judes, el qui el traïa, li preguntà: S. «No soc pas jo, rabí?» C. Jesús li contestà: + «Sí que ho ets».

Comentari.
Estem tan familiaritzats amb la creu del Calvari que ja no ens causa cap impressió. El costum ho domestica i ho «rebaixa» tot. Per això és bo recordar alguns aspectes massa oblidats del Crucificat.

Comencem per dir que Jesús no ha mort de mort natural. La seva mort no ha estat l’extinció esperada de la seva vida biològica. A Jesús l’han matat violentament. Tampoc no ha mort víctima d’un accident casual ni fortuït, sinó executat, després d’un procés dut a terme per les forces religioses i civils més influents d’aquella societat.

La seva mort ha estat conseqüència de la reacció que va provocar amb la seva actuació lliure, fraterna i solidària amb els més pobres i abandonats de la societat.

Això vol dir que l’evangeli no es pot viure impunement. No es pot construir el regne de Déu, que és regne de fraternitat, llibertat i justícia, sense provocar el rebuig i la persecució d’aquells a qui no interessa cap canvi. Impossible la solidaritat amb els indefensos sense patir la reacció dels poderosos.

El seu compromís per crear una societat més justa i més humana va ser tan concret i seriós que fins i tot la seva vida va quedar compromesa. I, tot i això, Jesús no va ser un guerriller, ni un líder polític, ni un fanàtic religiós. Va ser un home en qui es va encarnar i es va fer realitat l’amor insondable de Déu als homes.

Per això ara sabem quines són les forces que se senten amenaçades quan l’amor veritable penetra en una societat, i com reaccionen violentament procurant de suprimir i d’ofegar l’actuació dels qui cerquen una fraternitat més justa i més lliure.

L’evangeli sempre serà perseguit pels qui posen la seguretat i l’ordre per sobre de la fraternitat i la justícia (fariseisme). El regne de Déu sempre es veurà obstaculitzat per tota força política que s’entengui a si mateixa com a poder absolut (Pilat). El missatge de l’amor serà rebutjat d’arrel per tota religió en què Déu no sigui Pare dels qui pateixen (sacerdots jueus).

Seguir Jesús condueix sempre a la creu; implica estar disposats a patir el conflicte, la polèmica, la persecució i fins i tot la mort. Però la seva resurrecció ens revela que a una vida crucificada, viscuda fins al final amb l’esperit de Jesús, només li espera resurrecció.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS 
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 29 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir a Jesús condueix a la creu” es fonamenta amb els fragments (14- 27,66) del capítol 26 de l’evangeli de Mateu.

Una homilia que lluny de d’exposar-nos una versió folklòrica que malauradament se’ns ofereix durant tota l’anomenada Setmana Santa, intenta endinsar-nos en el que veritablement foren els motius d’aquell judici sumaríssim i de la versió real del perquè el condemnaren a la mort més cruel d’aquella època. Estem tan familiaritzats amb la creu del Calvari que ja no ens causa cap impressió. El costum ho domestica i ho «rebaixa» tot. Per això és bo recordar alguns aspectes massa oblidats del Crucificat. Comencem per dir que Jesús no ha mort de mort natural. La seva mort no ha estat l’extinció esperada de la seva vida biològica. A Jesús l’han matat violentament. Tampoc no ha mort víctima d’un accident casual ni fortuït, sinó executat, després d’un procés dut a terme per les forces religioses i civils més influents d’aquella societat.

La seva mort ha estat conseqüència de la reacció que va provocar amb la seva actuació lliure, fraterna i solidària amb els més pobres i abandonats de la societat. Això vol dir que l’evangeli no es pot viure impunement. No es pot construir el regne de Déu, que és regne de fraternitat, llibertat i justícia, sense provocar el rebuig i la persecució d’aquells a qui no interessa cap canvi. Impossible la solidaritat amb els indefensos sense patir la reacció dels poderosos.

El seu compromís per crear una societat més justa i més humana va ser tan concret i seriós que fins i tot la seva vida va quedar compromesa. I, tot i això, Jesús no va ser un guerriller, ni un líder polític, ni un fanàtic religiós. Va ser un home en qui es va encarnar i es va fer realitat l’amor insondable de Déu als homes. Per això ara sabem quines són les forces que se senten amenaçades quan l’amor veritable penetra en una societat, i com reaccionen violentament procurant de suprimir i d’ofegar l’actuació dels qui cerquen una fraternitat més justa i més lliure.

L’evangeli sempre serà perseguit pels qui posen la seguretat i l’ordre per sobre de la fraternitat i la justícia (fariseisme). El regne de Déu sempre es veurà obstaculitzat per tota força política que s’entengui a si mateixa com a poder absolut (Pilat). El missatge de l’amor serà rebutjat d’arrel per tota religió en què Déu no sigui Pare dels qui pateixen (sacerdots jueus). Seguir Jesús condueix sempre a la creu; implica estar disposats a patir el conflicte, la polèmica, la persecució i fins i tot la mort. Però la seva resurrecció ens revela que a una vida crucificada, viscuda fins al final amb l’esperit de Jesús, només li espera resurrecció.

COMENTARIS

L’homilia d’aquest proper diumenge que se’ns proposa, no fa cap mena de referència, a la celebració pròpiament litúrgica. Se centra a valorar que fer la voluntat de Déu, o seguir el testimoniatge que Jesús ens va mostrar per justament mostrar-nos com cal que sigui fer la voluntat de Déu, voluntat que com explicita l’anunciat de la homilia, ens porta a la creu. Una creu, que no sempre comporta a la mort física, però si a un menyspreu dels poders. Poders que no necessàriament són sempre els polítics, doncs poden ser poders industrials, poders laborals, poders socials, o també poders eclesials...Quan qualsevol de nosaltres, aconsegueix ser promocionat per la raó que sigui, aquesta promoció, masses vegades comporta distorsionar el motiu de la promoció i, malauradament, utilitzar-la no per beneficiar els inferiors a tu, sinó per menysprear als súbdits o simplement als companys que hom té al seu càrrec. La homilia ens ho diu sense embuts, hi ha qui no vol sentir a parlar de canvis, d’adaptar-se als nou temps. El motiu és que no volen sentir a parlar de de res que comporti una relació d’entre iguals, donat que això comportaria la pèrdua d’unes prerrogatives, en qualsevol àmbit de la societat, del poder polític o del poder religiós, que els deixaria “despullats”. Cosa que quan s’han testat, farien moneda falsa per no perdre-les. Malauradament, aquests darrers temps ho estem veient a la més alta escala del poder polític mundial...