dijous, 11 de juliol del 2024

 Sense suport social?

Comentari a l'evangeli (Mc 6,7-13) escrit per J.A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d'enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l'hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Comentari.- 

Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social i tornar a exercir aquella influència que va tenir en la nostra societat fa només alguns anys? Sense confessar-ho potser en veu alta, són força els que enyoren aquells temps en què l’Església podia anunciar el seu missatge des de plataformes privilegiades que comptaven amb el suport del poder polític.

No hem de lluitar per recuperar un altre cop aquest poder perdut que ens permeti fer una «propaganda» religiosa i moral eficaç, capaç de superar altres ideologies i corrents d’opinió que es van imposant entre nosaltres? No hem de desenvolupar unes estructures religioses més poderoses, enfortir els nostres organismes i fer de l’Església una empresa més competitiva i més rendible?

Sens dubte, en el fons d’aquesta inquietud hi ha una voluntat sincera de portar l’evangeli als homes i les dones del nostre temps, però és aquest el camí a seguir? Les paraules de Jesús, en enviar els seus deixebles sense pa ni alforja, sense diners ni túnica de recanvi, insisteixen més aviat a «caminar» pobrament, amb llibertat, lleugeresa i disponibilitat total.

El que és important no és un equipament que ens doni seguretat, sinó la força mateixa de l’evangeli viscut amb sinceritat, ja que l’evangeli penetra a la societat no tant a través de mitjans eficaços de propaganda, sinó per mitjà de testimonis que viuen fidelment el seguiment a Jesucrist.

Són necessàries a l’Església l’organització i les estructures, però només per sostenir la vida evangèlica dels creients. Una Església carregada d’equipatge excessiu corre el risc de fer-se sedentària i conservadora. A la llarga es preocuparà més de proveir-se a si mateixa que de caminar lliurement al servei del regne de Déu. Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.

                         osé Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat



Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert 


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 14 de juliol de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Sense suport social?”, té com a fonament els fragments (7-13) del capítol 6 de l’evangeli de Marc.


De nou l’homilia d’aquest proper diumenge, no ens deixarà indiferents, doncs una vegada més posa el dit a la llaga. Mai millor dit, doncs la Conferència Episcopal Espanyola, sempre tant immobilista i vinculada al passat, ni tan sols intenta dissimular la seva fidelitat a aquella concepció vinculada al poder polític d’anys enrere: Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social i tornar a exercir aquella influència que va tenir en la nostra societat fa només alguns anys? Sense confessar-ho potser en veu alta, són força els que enyoren aquells temps en què l’Església podia anunciar el seu missatge des de plataformes privilegiades que comptaven amb el suport del poder polític.

En front d’aquesta malaurada enyorança, l’homilia ens diu: No hem de lluitar per recuperar un altre cop aquell poder perdut que ens permeti fer una «propaganda» religiosa i moral eficaç, capaç de superar altres ideologies i corrents d’opinió que es van imposant entre nosaltres? No hem de desenvolupar unes estructures religioses més poderoses, enfortir els nostres organismes i fer de l’Església una empresa més competitiva i més rendible? 

En front d’aquesta temptació, l’homilia ens exhorta a reflexionar: és aquest però, el camí a seguir? Les paraules de Jesús, en enviar els seus deixebles sense pa ni alforja, sense diners ni túnica de recanvi, insisteixen més aviat a «caminar» pobrament, amb llibertat, lleugeresa i disponibilitat total.

En front d’aquesta dicotomia o maneres oposades d’entendre el què ens proposa l’homilia és ser fidels al missatge de Jesús: El que és important no és un equipament que ens doni seguretat, sinó la força mateixa de l’evangeli viscut amb sinceritat, ja que l’evangeli penetra a la societat no tant a través de mitjans eficaços de propaganda, sinó per mitjà de testimonis que viuen fidelment el seguiment a Jesucrist. 

En el darrer paràgraf, l’homilia conclou amb contundència quina ha de ser la convenient i necessària estructura que és requereix per a ser fidels veritables al missatge de Jesús: Són necessàries a l’Església l’organització i les estructures, però només per sostenir la vida evangèlica dels creients. Una Església carregada d’equipatge excessiu corre el risc de fer-se sedentària i conservadora. A la llarga es preocuparà més de proveir-se a si mateixa que de caminar lliurement al servei del regne de Déu. Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.

Al·leluia Cf. Ef 1,17-18

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.


Una vegada més, l’homilia del diumenge 14 de juliol, ens descriu de manera clara i diàfana, per quina Església d’arreu, hem de vetllar i dedicar el nostres esforços, per tal que trenqui d’una vegada per totes amb el passat que tantes desviacions han provocat els seus jerarques al llarg de moltíssims anys, i aconsegueixi el que és la conclusió de l’homilia: Una Església amb menys guarniment, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder sociopolític serà una Església més lliure i més capaç d’oferir l’evangeli en la veritat més autèntica.      


dijous, 4 de juliol del 2024

 APRENDRE A VIURE DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 6,1-6) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n'estranyava i deia: «D'on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?». I se n'escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva». I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Comentari.-

La vida d’un cristià comença a canviar el dia que descobreix que Jesús és algú que li pot ensenyar a viure. Els relats evangèlics no es cansen de presentar-nos Jesús com a Mestre. Algú que pot ensenyar una «saviesa única». Aquesta saviesa que tant sorprèn els seus veïns de Natzaret.

De fet, els primers que es van trobar amb ell es van anomenar «deixebles», alumnes, és a dir, homes i dones disposats a aprendre del seu Mestre Jesús.

Els cristians d’avui ens hem de preguntar si no hem oblidat que ser cristians és senzillament «viure aprenent» de Jesús. Anar descobrint-hi quina és la manera més humana, més autèntica i joiosa d’enfrontar-se a la vida.

Quants esforços no es fan avui per aprendre a triomfar a la vida: mètodes per obtenir l’èxit en el treball professional, tècniques per conquerir amics, arts per sortir triomfants en les relacions socials. Però, on aprendre a ser senzillament humans?

Són molts els cristians per als quals Jesús no és de cap manera l’inspirador de la seva vida. No encerten a veure quina relació pugui existir entre Jesús i allò que ells viuen diàriament. Jesús s’ha convertit en un personatge que creuen conèixer des de petits, quan en realitat continua sent per a molts el «gran desconegut». Un Jesús sense consistència real, incapaç d’animar la seva existència diària.

I, tanmateix, aquest Jesús més ben conegut i més fidelment seguit podria transformar la nostra vida. No com el mestre llunyà que ha deixat un llegat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del fons mateix del nostre ésser, ens acompanya amb paciència, comprensió i tendresa.

Ell pot ser el nostre mestre de vida. Ens pot ensenyar a viure, no per manipular els altres, sinó per servir. Ens pot descobrir que és millor viure donant que acaparant. Escoltant el seu missatge i seguint els seus passos podem aprendre a viure de manera més solidària i menys egoista, a arriscar-nos més per tot allò que és bo i just, a estimar les persones com les volia ell, a confiar en el Pare com ell hi confiava.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat



dijous, 27 de juny del 2024

 UN ESPAI SENSE DOMINACIÓ MASCULINA

Comentari a l'evangeli (Mc 5,21-43) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l'altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l'aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l'ànima, li diu: «La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n'anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l'havien fet sofrir molt, i s'hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l'instant se li estroncà l'hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d'ell, es girà a l'instant i preguntava a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te'n en pau».

Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d'amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l'acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se'n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l'acompanyaven, entra a l'habitació, li dona la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't.» A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar. Ells no se'n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.


Comentari.-

Una dona avergonyida i temorosa s’acosta a Jesús secretament, amb la confiança de quedar guarida d’una malaltia que la humilia des de fa temps. Arruïnada pels metges, sola i sense futur, va a Jesús amb una fe gran. Només cerca una vida més digna i més sana. Al rerefons del relat s’endevina un greu problema. La dona pateix pèrdues de sang: una malaltia que l’obliga a viure en un estat d’impuresa ritual i discriminació. Les lleis religioses l’obliguen a evitar el contacte amb Jesús i, tanmateix, és precisament aquest contacte el que la podria guarir.

La curació es produeix quan aquella dona, educada en unes categories religioses que la condemnen a la discriminació, aconsegueix alliberar-se de la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de Déu, hi ha una força capaç de salvar-la. Ella «sentí dins el seu cos que estava guarida»; Jesús «s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell». Aquest episodi, aparentment insignificant, és un exponent més del que es recull de manera constant a les fonts evangèliques: l’actuació salvadora de Jesús, sempre compromès a alliberar la dona de l’exclusió social, de l’opressió de l’home en la família patriarcal i de la dominació religiosa dins el poble de Déu.

Seria anacrònic presentar Jesús com un feminista dels nostres dies, compromès en la lluita per la igualtat de drets entre dona i home. El missatge és més radical: la superioritat de l’home i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per això, d’entre els seus seguidors han de desaparèixer. Jesús concep el seu moviment com a espai sense dominació masculina. La relació entre els homes i les dones continua malalta, fins i tot dins de l’Església. Les dones no poden notar amb transparència «la força salvadora» que surt de Jesús. És un dels nostres grans pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis, els costums, les estructures i les pràctiques que generen discriminació de la dona, per fer de l’Església un espai sense dominació masculina.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 30 de juny de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Un espai sense dominació masculina”, té com a fonament els fragments (21-43) del capítol 5 de l’evangeli de Marc.


L’homilia d’aquest proper diumenge, aprofita aquests paràgrafs dels capítol 5è de l’evangeli de Marc per deixar clar que la discriminació de la dona, no ve de Déu, sinó que be de la religió patriarcal judaica i infosa també entre les religions cristianes, entre elles i potser de manera encara avui més pronunciada, el catolicisme: Una dona avergonyida i temorosa s’acosta a Jesús secretament, amb la confiança de quedar guarida d’una malaltia que la humilia des de fa temps. Arruïnada pels metges, sola i sense futur, va a Jesús amb una fe gran. Només cerca una vida més digna i més sana. Al rerefons del relat s’endevina un greu problema. La dona pateix pèrdues de sang: una malaltia que l’obliga a viure en un estat d’impuresa ritual i discriminació. Les lleis religioses l’obliguen a evitar el contacte amb Jesús i, tanmateix, és precisament aquest contacte el que la podria guarir. Estem en ple segle XXI i encara seguim veien que persisteix el domini masculí, vers les dones i, malauradament, un domini masclista sovint criminal. No és que la religió aplaudeixi o aprovi aquests comportaments assassins, però si que entre la jerarquia continua havent-t’hi un concepte anacrònic situat encara en les doctrines ultraconservadores i immobilistes del Concili de Trento del 1545-1563.


Perquè des de sempre, s’ha tapat que la majoria de seguidors de Jesús eren dones? S’ha parlat molt dels 12 apòstols, sense fer mai referència a les dones també apòstols com Maria Magdalena: La curació es produeix quan aquella dona, educada en unes categories religioses que la condemnen a la discriminació, aconsegueix alliberar-se de la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de Déu, hi ha una força capaç de salvar-la. Ella «sentí dins el seu cos que estava guarida»; Jesús «s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell». Aquest episodi, aparentment insignificant, és un exponent més del que es recull de manera constant a les fonts evangèliques: l’actuació salvadora de Jesús, sempre compromès a alliberar la dona de l’exclusió social, de l’opressió de l’home en la família patriarcal i de la dominació religiosa dins el poble de Déu. 


En els darrers paràgrafs de l’homilia, el llenguatge aparca l’expressió sempre prudent i profètica, per emprar un llenguatge més contundent i més radical, doncs sobre la continuada marginació de la dona, ja no hi caben paraules edulcorades i quasi temoroses d’ofendre al gènere masculí: Seria anacrònic presentar Jesús com un feminista dels nostres dies, compromès en la lluita per la igualtat de drets entre dona i home. El missatge és més radical: la superioritat de l’home i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per això, d’entre els seus seguidors han de desaparèixer. Jesús concep el seu moviment com a espai sense dominació masculina. La relació entre els homes i les dones continua malalta, fins i tot dins de l’Església. Les dones no poden notar amb transparència «la força salvadora» que surt de Jesús. És un dels nostres grans pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis, els costums, les estructures i les pràctiques que generen discriminació de la dona, per fer de l’Església un espai sense dominació masculina.


Potser seria alliçonador i, al mateix temps l’exemple gràfic que el masclisme no pot tenir cabuda dins l’Església, que el Vaticà, expulses d’entre els membres del clero i de la jerarquia, aquells que continuen mantenint conductes contraries al missatge evangèlic. El que no es pot consentir és que com va passar en els casos de pederàstia, es tapin conductes con les suara esmentades.            

 


Al·leluia 2Tm 1,10b

Jesucrist, el nostre salvador,

ha desposseït la mort del poder que tenia,

i amb la Bona Nova de l'evangeli,

ha fet resplendir la llum de la vida.



Una nova homilia, que a ben segur, no ens pot deixa indiferents. Malgrat pugui semblar dolorós i fins i tot un notable rebombori, és més preferible aquesta radicalitat que deixar que proliferin els abusos sexuals de tota mena i les actituds masclistes contraris al missatge de Jesús.   

   


divendres, 21 de juny del 2024

 POR DE CRÉIXER

Comentari a l’evangeli (Mc 4,35-40) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.-

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?». Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: «Calla i estigues quiet». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l'obeeixen?»

Comentari.-

Els homes preferim gairebé sempre el que és fàcil i ens passem la vida intentant d’eludir allò que exigeix veritable risc i sacrifici. Retrocedim o ens tanquem en la passivitat quan descobrim les exigències i lluites que comporta viure amb certa profunditat.

Ens fa por prendre seriosament la nostra vida assumint la pròpia existència amb responsabilitat total. És més fàcil «instal·lar-se» i «continuar tirant», sense atrevir-se a afrontar el sentit últim del nostre viure diari.

Quants homes i dones viuen sense saber com, per què ni cap a on. Hi són. La vida continua, però, de moment, que ningú no els molesti. Estan ocupats per la seva feina, al capvespre els espera el seu programa de televisió, les vacances ja s’acosten. Què més cal cercar?

Vivim temps difícils, i d’alguna manera cal defensar-se. I aleshores cadascú es va buscant, amb més o menys esforç, el tranquil·litzant que més li convé, encara que dins nostre es vagi obrint un buit cada vegada més immens de manca de sentit i de covardia per viure la nostra existència en tota la seva pregonesa.

Per això, els que fàcilment ens anomenem creients hauríem d’escoltar amb sinceritat les paraules de Jesús: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Potser el nostre pecat més gran contra la fe, el que més greument bloqueja la nostra acollida de l’evangeli, sigui la covardia. Diguem-ho amb sinceritat. No gosem prendre seriosament tot allò que significa l’evangeli. Ens fa por d’escoltar les crides de Jesús.

Sovint és una covardia oculta, gairebé inconscient. Algú ha parlat de l’heretgia disfressada (Maurice Bellet) dels qui defensen el cristianisme fins i tot amb agressivitat, però no s’obren mai a les exigències més fonamentals de l’evangeli.

Aleshores el cristianisme corre el risc de convertir-se en un tranquil·litzant més. Un conglomerat de coses que cal creure, coses que cal practicar i defensar. Coses que, «preses en la seva mesura», fan bé i ajuden a viure.

Però llavors tot pot quedar falsejat. Hom pot estar vivint la seva «pròpia religió tranquil·litzant», no gaire allunyada del paganisme vulgar, que s’alimenta de confort, diners i sexe, evitant de mil maneres el «perill suprem» de trobar-se amb el Déu viu de Jesús, que ens crida a la justícia, la fraternitat i la proximitat als pobres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 13 de juny del 2024

 LA VIDA COM UN REGAL

Comentari a l'evangeli (Mc 4,26-34) escrit per J.A.Pagola


Evangeli ,-

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».

Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».

Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.


Comentari.-

Gairebé tot ens convida a viure avui sota el signe de l’activitat, la programació i el rendiment. Hi ha hagut poques diferències entre el capitalisme i el socialisme. A l’hora de valorar la persona, sempre s’acaba mesurant-la per la seva capacitat de producció. Es pot dir que la societat moderna ha arribat a la convicció pràctica que, per donar a la vida el seu veritable sentit i el seu contingut més ple, l’única cosa important és treure-li el màxim rendiment per mitjà de l’esforç i l’activitat.

Per això se’ns fa tan estranya i enutjosa aquesta petita paràbola, recollida per l’evangelista Marc, en què Jesús compara el «regne de Déu» amb una llavor que creix per si sola, sense que el pagès li proporcioni la força per germinar i créixer. Sens dubte és important el treball de sembra que realitza el pagès, però a la llavor hi ha alguna cosa que no li ha posat ell: una força vital que no es deu al seu esforç. Experimentar la vida com un regal és probablement una de les coses que ens pot fer viure els homes i les dones d’avui de manera nova, més atents no només al que aconseguim amb la nostra feina, sinó també al que anem rebent de manera gratuïta.

Encara que potser no ho percebem així, la nostra major «desgràcia» és viure només del nostre esforç, sense deixar-se afavorir i beneir per Déu, i sense gaudir del que se’ns va regalant constantment. Passar per la vida sense deixar-se sorprendre per la novetat de cada dia. Tots avui necessitem aprendre a viure de manera més oberta i més acollidora, en actitud més contemplativa i agraïda. Algú ha dit que hi ha problemes que no es resolen a base d’esforç, sinó que es dissolen quan sabem acollir la gràcia de Déu en nosaltres. Se’ns oblida que, en definitiva, com deia Georges Bernanos, «tot és gràcia», perquè tot, absolutament tot, està sostingut i penetrat pel misteri d’aquest Déu que és gràcia, perdó i acolliment per a totes les criatures. Així ens ho revela Jesús.

                                José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat




Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 16 de juny de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “La vida com un regal”, té com a fonament els fragments (26-34) del capítol 4 de l’evangeli de Marc.


Una nova homilia que ens invita cada dia i tots els dies de l’any, a saber donar gràcies a Déu per tot el que rebem de la molta estimació que Déu ens té a cadascun de nosaltres. Massa sovint no només ens en descuidem, sinó que fins i tot ens volem creure que el que aconseguim és per la “nostre capacitat i esforç”. Malgrat el nostre orgull i a voltes supèrbia, Déu no ens deixa ni un instant d’estimar-nos. Els temps canvien i les costum també, però en el fons, tal i com ens recorda l’homilia, els mecanismes productius de l’explotació, mantenen els mateixos mecanismes: Gairebé tot ens convida a viure avui sota el signe de l’activitat, la programació i el rendiment. Hi ha hagut poques diferències entre el capitalisme i el socialisme. A l’hora de valorar la persona, sempre s’acaba mesurant-la per la seva capacitat de producció. Es pot dir que la societat moderna ha arribat a la convicció pràctica que, per donar a la vida el seu veritable sentit i el seu contingut més ple, l’única cosa important és treure-li el màxim rendiment per mitjà de l’esforç i l’activitat.


Des de la industrialització, però abans també, tothom ens hem convençut que el nostre esforç, la nostre col·laboració, és importantíssima, com també estem convençuts que és infravalorada, la qual cosa és certa, però del que no ens preocupem ni agraïm, és de saber donar gràcies a Déu del que cada dia hem estat capaços de poder fer: Per això se’ns fa tan estranya i enutjosa aquesta petita paràbola, recollida per l’evangelista Marc, en què Jesús compara el «regne de Déu» amb una llavor que creix per si sola, sense que el pagès li proporcioni la força per germinar i créixer. Sens dubte és important el treball de sembra que realitza el pagès, però a la llavor hi ha alguna cosa que no li ha posat ell: una força vital que no es deu al seu esforç. Experimentar la vida com un regal és probablement una de les coses que ens pot fer viure els homes i les dones d’avui de manera nova, més atents no només al que aconseguim amb la nostra feina, sinó també al que anem rebent de manera gratuïta.


La nostra dissortada manera de ser, és no saber reconèixer que a darrera del nostre propi esforç hi ha el nostre Déu creador que malgrat el nostre oblit, és qui desenvolupa en nosaltres la capacitat intel·lectual i física de cadascun de nosaltres: Encara que potser no ho percebem així, la nostra major «desgràcia» és viure només del nostre esforç, sense deixar-se afavorir i beneir per Déu, i sense gaudir del que se’ns va regalant constantment. Passar per la vida sense deixar-se sorprendre per la novetat de cada dia. Tots avui necessitem aprendre a viure de manera més oberta i més acollidora, en actitud més contemplativa i agraïda. Algú ha dit que hi ha problemes que no es resolen a base d’esforç, sinó que es dissolen quan sabem acollir la gràcia de Déu en nosaltres. Se’ns oblida que, en definitiva, com deia Georges Bernanos, «tot és gràcia», perquè tot, absolutament tot, està sostingut i penetrat pel misteri d’aquest Déu que és gràcia, perdó i acolliment per a totes les criatures. Així ens ho revela Jesús.     


Al·leluia

La llavor és la paraula de Déu,

el sembrador és el Crist;

tothom qui el troba viurà per sempre.

Una nova homilia que ens descriu de manera planera, com ja dèiem la setmana passada, la força que ens pot proporcionar l’Esperit Sant des de el nostre interior de cadascun de nosaltres, si el deixem que ens guiï i ens condueixi vers la plenitud del missatge que ens va transmetre Jesús i que dissortadament, ja aleshores i durant tots els segles passats, sempre han existit i seguiran existint a dins i a fora del cristianisme, els que pel seu ofuscament malaltís i/o interessat, varen aleshores i ara també, desvirtuant el missatge que Jesús ens va deixar. Els quals no són altres que aquells que es mouen més per interessos de poder i allò que el malèfic poder els proporciona, que s’han alineat en aquestes poderosíssimes corrents neoliberals actuals, molt temptadores crematísticament parlant, però també pel poder que proporcionen en front de la nostra materialitzada societat actual, els quals, però, són totalment buides de continguts que veritablement puguin donar un sentit profund i interior a les nostres vides.              

 

  


divendres, 7 de juny del 2024

 LA FORÇA DE L'ESPERIT

Comentari de l'evangeli ( Mc 3,20-33) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus sentiren dir el que feia

hi anaren per endur-se'l perquè deien que havia perdut el seny. Per altra banda, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït de Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d'una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment si el regne de Satanàs s'ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar. A casa d'un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo, però el qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat». Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne.

Després arriba la seva mare amb els seus germans i, de fora estant, el fan cridar. La gent que seia al voltant d'ell li diu: «La vostra mare i els vostres germans són aquí fora, que us volen veure». Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare».


Comenari.-

L'home contemporani s´està acostumant a viure sense respondre a la qüestió més vital de la seva vida: per què i per a què viure. El més greu és que, quan la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i misteri, la vida cau en la trivialitat i no té sentit. Es viu llavors d’impressions, a la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupant només l’aparença de la vida. Probablement aquesta trivialització de la vida és l’arrel més important de la in-creença de molts.

Quan l’ésser humà viu sense interioritat, perd el respecte per la vida, les persones i les coses. Però sobretot s’incapacita per «escoltar» el misteri que conté el fons de l’existència. L’home d’avui es resisteix a la profunditat. No està disposat a cuidar la vida interior. Però comença a sentir-se insatisfet: intueix que necessita una cosa que la vida de cada dia no li proporciona. En aquesta insatisfacció hi pot haver el començament de la seva salvació.

El gran teòleg Paul Tillich deia que només l’Esperit ens pot ajudar a tornar a descobrir «el camí del profund». Per contra, pecar contra aquest Esperit Sant seria «carregar amb el nostre pecat per sempre». L’Esperit pot despertar en nosaltres el desig de lluitar per una cosa més noble i millor que allò trivial de cada dia. Pot donar-nos l’audàcia necessària per iniciar un treball interior en nosaltres.

L’Esperit pot fer brollar una alegria diferent al nostre cor; pot vivificar la nostra vida envellida; pot encendre en nosaltres l’amor fins i tot cap a aquells pels quals avui no sentim el menor interès. L’Esperit és «una força que actua en nosaltres i que no és nostra». És el mateix Déu inspirant i transformant les nostres vides. Ningú no pot dir que no estigui habitat per aquest Esperit. L’important és no apagar-lo, revifar el foc, fer que cremi purificant i renovant la nostra vida. Potser hem de començar per invocar Déu amb el salmista: «No em prenguis el teu Esperit Sant».

José Antonio Pagola

                                             Traducció: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 9 de juny de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “La força guaridora de l’Esperit”, té com a fonament els fragments (20-35) del capítol 3 de l’evangeli de Marc.


Una nova homilia que intenta mitjançant els fragments de l’evangeli de Marc, sacsejar la nostra consciència adormida, apàtica o senzillament mal instruïda. Quan, els que ja tenim una edat, se’ns havia parlat de l’Esperit o, encara menys, quantes vegades se’ns instruïa que l’Esperit de Déu, no només habita en cadascun de nosaltres, sinó que és la força guaridora que ens pot alliberar del nostre caminar sense sentit ni cap objectiu veritablement definit en el nostre peregrinar en aquesta vida, massa sovint de manera insulsa i/o erràtica. Potser és per això que se’ns diu: L´home contemporani s´està acostumant a viure sense respondre a la qüestió més vital de la seva vida: per què i per a què viure. El més greu és que, quan la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i misteri, la vida cau en la trivialitat i no té sentit. Es viu llavors d’impressions, a la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupant només l’aparença de la vida. Probablement aquesta trivialització de la vida és l’arrel més important de la in-creença de molts. 


Quan això passa, ens diu la homilia: Quan l’ésser humà viu sense interioritat, perd el respecte per la vida, les persones i les coses. Però sobretot s’incapacita per «escoltar» el misteri que conté el fons de l’existència. L’home d’avui es resisteix a la profunditat. No està disposat a cuidar la vida interior. Però comença a sentir-se insatisfet: intueix que necessita una cosa que la vida de cada dia no li proporciona. En aquesta insatisfacció hi pot haver el començament de la seva salvació.


És en aquesta línia que l’homilia en recorda les paraules del teòleg Paul Tillich quan ens diu: només l’Esperit ens pot ajudar a tornar a descobrir «el camí del profund». Per contra, pecar contra aquest Esperit Sant seria «carregar amb el nostre pecat per sempre». L’Esperit pot despertar en nosaltres el desig de lluitar per una cosa més noble i millor que allò trivial de cada dia. Pot donar-nos l’audàcia necessària per iniciar un treball interior en nosaltres.


Com ja ens té acostumats, el darrer paràgraf de la homilia, és un cant a l’esperança, és un intent de sacsejar el nostre quotidià caminar sense objectiu i oferir-nos quelcom que té el poder de capgirar de dalt a baix el nostre futur més immediat: L’Esperit pot fer brollar una alegria diferent al nostre cor; pot vivificar la nostra vida envellida; pot encendre en nosaltres l’amor fins i tot cap a aquells pels quals avui no sentim el menor interès. L’Esperit és «una força que actua en nosaltres i que no és nostra». És el mateix Déu inspirant i transformant les nostres vides. Ningú no pot dir que no estigui habitat per aquest Esperit. L’important és no apagar-lo, revifar el foc, fer que cremi purificant i renovant la nostra vida. Potser hem de començar per invocar Déu amb el salmista: «No em prenguis el teu Esperit Sant». 



Al·leluia Jo 12,31b.32

Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, diu el Senyor;

i jo, quan seré enlairat damunt la terra,

atrauré tothom cap a mi.


Una nova homilia que ens descriu de manera planera la força que ens pot proporcionar l’Esperit Sant des de el nostre interior de cadascun de nosaltres, si el deixem que ens guiï i ens condueixi vers la plenitud del missatge que ens va transmetre Jesús i que dissortadament, ja aleshores i durant tots els segles passats, sempre han existit i seguiran existint a dins i a fora del cristianisme. Els quals no són altres que aquells que es mouen més per interessos de poder i allò que el malèfic poder els proporciona, que s’han alineat en aquestes poderosíssimes corrents neoliberals actuals, per atraure a les grans masses vers atractives activitats i maneres de vida total buides de continguts que veritablement puguin donar un sentit profund i interior a les nostres vides.