HEM DE RECORDAR MÉS JESÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 24,13-35) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas». Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Comentari.

El relat dels deixebles d’Emmaús ens descriu l’experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap al petit llogaret d’Emmaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb tal mestratge que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat.

Dos deixebles de Jesús s’allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s’hi ha anat formant. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell no té sentit continuar reunits. El somni s’ha esvaït. En morir Jesús mor també l’esperança que havia despertat als seus cors. No passa alguna cosa semblant a les nostres comunitats? No deixem morir la fe en Jesús?

Aquests deixebles, però, continuen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten el que ha passat. Intenten buscar algun sentit al que han viscut amb ell. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells.» És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant amb ells. No camina també avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l’Església però que encara el recorden?

La intenció del narrador és clara: Jesús s’acosta quan els deixebles el recorden i en parlen. Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. No és Jesús tan absent entre nosaltres perquè en parlem poc?

Jesús està interessat a conversar amb ells: «Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?» No s’imposa revelant-los la seva identitat. Els demana que continuïn explicant la seva experiència. Conversant-hi aniran descobrint la seva ceguesa. Se’ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l’Església parlem més de Jesús i hi conversem més, la nostra fe es revifarà.

Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a endinsar-se en la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a abrusar-se; senten necessitat que aquell «desconegut» es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic se’ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells alimentant la seva fe!

Els cristians hem de recordar més Jesús: citar les seves paraules, comentar-ne l’estil de vida, aprofundir en el seu projecte. Hem d’obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Jesús no és absent. Camina amb nosaltres.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 19 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure de la Seva presència” es fonamenta amb els fragments (13-35) del capítol 24 de l’evangeli de Lluc.

Una nova homilia que ens exposa la feblesa humana, al descriure’ns l’exemple o decaïment dels deixebles d’Emmaús, després de la mort de Jesús. La seva reacció pessimista, no és criticable, doncs és pròpia de la nostra condició humana. Mentre ens sentim arropats i confiats amb qui hem dipositat tota la nostra esperança, l’esdeveniment de la seva mort o del seu esgotament humà i, conseqüentment, de la seva retirada del seu lideratge, ens provoca el decaïment esmentat.

El relat dels deixebles d’Emmaús ens descriu l’experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap al petit llogaret d’Emmaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb tal mestratge que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat. Dos deixebles de Jesús s’allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s’hi ha anat formant. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell no té sentit continuar reunits. El somni s’ha esvaït. En morir Jesús mor també l’esperança que havia despertat als seus cors. No passa alguna cosa semblant a les nostres comunitats? No deixem morir la fe en Jesús?

Aquests deixebles, però, continuen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten el que ha passat. Intenten buscar algun sentit al que han viscut amb ell. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells.» És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant amb ells. No camina també avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l’Església però que encara el recorden?

La intenció del narrador és clara: Jesús s’acosta quan els deixebles el recorden i en parlen. Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. No és Jesús tan absent entre nosaltres perquè en parlem poc? Jesús està interessat a conversar amb ells: «Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?» No s’imposa revelant-los la seva identitat. Els demana que continuïn explicant la seva experiència. Conversant-hi aniran descobrint la seva ceguesa. Se’ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l’Església parlem més de Jesús i hi conversem més, la nostra fe es revifarà.

Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a endinsar-se en la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a abrusar-se; senten necessitat que aquell «desconegut» es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic se’ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells alimentant la seva fe! Els cristians hem de recordar més Jesús: citar les seves paraules, comentar-ne l’estil de vida, aprofundir en el seu projecte. Hem d’obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Jesús no és absent. Camina amb nosaltres.

COMENTARIS

Aquests fragment de l’evangeli de Lluc, sens dubte és espacialment encoratjador, doncs no hi ha cap humà que, donada la nostra feblesa humana, no haguem tingut un decaïment més o menys sostingut al llarg de la nostra vida. Decaïment que jo el defineixo com haver caigut fins la profunditat del pou, i que quasi totes i tots en el nostre pelegrinatge terrenal, l’hem patit amb més o menys intensitat i en més o menys dificultats per reeixir de nou a la superfície. Si durant la Quaresma vam poder llegir les temptacions que Jesús va patir, és natural que també les hàgim patit nosaltres i, a diferència de Jesús, perquè nosaltres som de naturalesa humana i conseqüentment febles, la caiguda és connatural en nosaltres. Haver pogut sortir a la superfície, és motiu de goig i de esperança perquè Jesús ens estima i sempre el tenim al nostre costat, com el van tenir els deixebles d’Emmaús.       

VIURE DE LA SEVA PRESÈNCIA
Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-32) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist». Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.
El relat de Joan no pot ser més suggerent i interpel·lador. Només quan veuen Jesús ressuscitat enmig d’ells, el grup de deixebles es transforma. Recuperen la pau, desapareixen les seves pors, s’omplen d’una alegria desconeguda, noten l’alè de Jesús sobre ells i obren les portes perquè se senten enviats a viure la mateixa missió que ell havia rebut del Pare.

La crisi actual de l’Església, les seves pors i la seva manca de vigor espiritual tenen el seu origen a un nivell profund. Sovint, la idea de la resurrecció de Jesús i de la seva presència enmig nostre és més una doctrina pensada i predicada, que una experiència viscuda.

Crist ressuscitat és al centre de l’Església, però la seva presència viva no està arrelada en nosaltres, no està incorporada a la substància de les nostres comunitats, no nodreix d’ordinari els nostres projectes. Després de vint segles de cristianisme, Jesús no és conegut ni comprès en la seva originalitat. No és estimat ni seguit com ho va ser pels seus deixebles i les seves deixebles.

Es nota de seguida quan un grup o una comunitat cristiana se sent com habitada per aquesta presència invisible, però real i activa de Crist ressuscitat. No s’acontenten amb seguir rutinàriament les directrius que regulen la vida eclesial. Posseeixen una sensibilitat especial per escoltar, cercar, recordar i aplicar l’Evangeli de Jesús. Són els espais més sans i vius de l’Església.

Res ni ningú no ens pot aportar avui la força, l’alegria i la creativitat que necessitem per enfrontar-nos a una crisi sense precedents, com pot fer-ho la presència viva de Crist ressuscitat. Privats del seu vigor espiritual, no sortirem de la nostra passivitat gairebé innata, continuarem amb les portes tancades al món modern, seguirem fent «allò que ens manen», sense alegria ni convicció. On trobarem la força que necessitem per recrear i reformar l’Església?

Hem de reaccionar. Necessitem Jesús més que mai. Ens cal viure de la seva presència viva, recordar en tota ocasió els seus criteris i el seu Esperit, repensar constantment la seva vida, deixar que sigui l’inspirador de la nostra acció. Ell ens pot transmetre més llum i més força que ningú. Ell és enmig nostre comunicant-nos la seva pau, la seva alegria i el seu Esperit.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 12 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure de la Seva presència” es fonamenta amb els fragments (19-31) del capítol 20 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Una nova homilia que no només ens descriu el goig i la fortalesa que la Resurrecció de Jesús els dóna als seus deixebles, que desprès de la seva mort, se sentien enfonsats i desanimats perquè sense la força que Jesús els proporcionava, sentien orfes i sense la força que els donava Jesús. Aquella va ser una situació transitòria. L’homilia però, se centra no només en aquell episodi, sinó en el desànim de l’Església del nostres dies, doncs com ens ho descriu en el segon paràgraf: Sovint, la idea de la resurrecció de Jesús i de la seva presència enmig nostre és més una doctrina pensada i predicada, que una experiència viscuda.

El relat Joànic no pot ser més suggeridor i interpel·lant. Només quan veuen Jesús ressuscitat enmig d’ells, el grup de deixebles es transforma. Recuperen la pau, desapareixen les seves pors, s’omplen d’una alegria desconeguda, noten l’alè de Jesús sobre ells i obren les portes perquè se senten enviats a viure la mateixa missió que ell havia rebut del Pare.  +

La crisi actual de l’Església, les seves pors i la seva manca de vigor espiritual tenen el seu origen a un nivell profund. Sovint, la idea de la resurrecció de Jesús i de la seva presència enmig nostre és més una doctrina pensada i predicada, que una experiència viscuda. 

Crist ressuscitat és al centre de l’Església, però la seva presència viva no està arrelada en nosaltres, no està incorporada a la substància de les nostres comunitats, no nodreix d’ordinari els nostres projectes. Després de vint segles de cristianisme, Jesús no és conegut ni comprès en la seva originalitat. No és estimat ni seguit com ho va ser pels seus deixebles i les seves deixebles. 

Es nota de seguida quan un grup o una comunitat cristiana se sent com habitada per aquesta presència invisible, però real i activa de Crist ressuscitat. No s’acontenten amb seguir rutinàriament les directrius que regulen la vida eclesial. Posseeixen una sensibilitat especial per escoltar, cercar, recordar i aplicar l’Evangeli de Jesús. Són els espais més sans i vius de l’Església.

Res ni ningú no ens pot aportar avui la força, l’alegria i la creativitat que necessitem per enfrontar-nos a una crisi sense precedents, com pot fer-ho la presència viva de Crist ressuscitat. Privats del seu vigor espiritual, no sortirem de la nostra passivitat gairebé innata, continuarem amb les portes tancades al món modern, seguirem fent «allò que ens manen», sense alegria ni convicció. On trobarem la força que necessitem per recrear i reformar l’Església?

Hem de reaccionar. Necessitem Jesús més que mai. Ens cal viure de la seva presència viva, recordar en tota ocasió els seus criteris i el seu Esperit, repensar constantment la seva vida, deixar que sigui l’inspirador de la nostra acció. Ell ens pot transmetre més llum i més força que ningú. Ell és enmig nostre comunicant-nos la seva pau, la seva alegria i el seu Esperit.

COMENTARIS

Una homilia de l’Octava de la Pasqua de Resurrecció, que no només ens descriu com aquell fet va representar pels deixebles de Jesús que de desanimats i molt especialment plens de por, doncs no es veien desemparats i sense forces, per continuar portant a terme allò que Jesús feia i els ensenyava com fer-ho, però que sense ell, el seu desànim era total. La homilia, però, no només ens descriu aquell pànic del seus deixebles, sinó que de manera diàfana com sempre, ens descriu: Crist ressuscitat és al centre de l’Església, però la seva presència viva no està arrelada en nosaltres, no està incorporada a la substància de les nostres comunitats, no nodreix d’ordinari els nostres projectes. Després de vint segles de cristianisme, Jesús no és conegut ni comprès en la seva originalitat. No és estimat ni seguit com ho va ser pels seus deixebles i les seves deixebles. Aquest paràgraf, malgrat que alguns no s’atreveixen expressar-ho, perquè ho consideren una crítica a l’Església Institució, com si aquesta no pogués ser criticada. L’Església, no és una institució divina, sinó humana i com tal, al llarg dels més dels 2.000 anys ha tingut alts i baixos i no solament això. Però no per això, no hem de deixar de treballar i d’esforçar-nos perquè la seva imatge i el seu testimoniatge, testimoniatge que va des del papa al cristià anònim i desconegut per la gran majoria, sigui el més semblant al que Jesús ens va ensenyar i que ens descriuen els evangelis.    

MISTERI D’ESPERANÇA
Comentari a l’evangeli (Jn 20,1-9) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Comentari.

Creure en el Ressuscitat és resistir-se a acceptar que la nostra vida és només un petit parèntesi entre dos immensos buits. Recolzant-nos en Jesús ressuscitat per Déu intuïm, desitgem i creiem que Déu està conduint cap a la seva veritable plenitud l’anhel de vida, de justícia i de pau que conté el cor de la humanitat i la creació sencera.

Creure en el Ressuscitat és rebel·lar-se amb totes les nostres forces que aquesta immensa majoria d’homes, dones i nens que només han conegut en aquesta vida misèria, humiliació i patiment quedin oblidats per sempre.

Creure en el Ressuscitat és confiar en una vida on ja no hi haurà pobresa ni dolor, ningú estarà trist, ningú haurà de plorar. Per fi podrem veure els que vénen en pasteres arribar a la seva veritable pàtria.

Creure en el Ressuscitat és apropar-se amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, discapacitats físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió, cansades de viure i de lluitar. Un dia coneixeran el que és viure amb pau i salut total. Escoltaran les paraules del Pare: «Entra per sempre en el goig del teu Senyor».

Creure en el Ressuscitat és no resignar-se que Déu sigui per sempre un «Déu ocult» del qual no puguem conèixer la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades. El trobarem encarnat per sempre gloriosament en Jesús.

Creure en el Ressuscitat és confiar que els nostres esforços per un món més humà i més feliç no es perdran en el buit. Un dia feliç, els últims seran els primers i les prostitutes ens precediran en el regne.

Creure en el Ressuscitat és saber que tot el que aquí s’ha quedat a mitges, el que no ha pogut ser, el que hem fet malbé amb la nostra malaptesa o el nostre pecat, tot arribarà en Déu a la seva plenitud. Res es perdrà del que hem viscut amb amor o al que hem renunciat per amor.

Creure en el Ressuscitat és esperar que les hores alegres i les experiències amargues, les «empremtes» que hem deixat en les persones i en les coses, el que hem construït o hem gaudit generosament, quedarà transfigurat. Ja no coneixerem l’amistat que fineix, la festa que s’acaba ni el comiat que entristeix. Déu serà tot en tots.

Creure en el Ressuscitat és creure que un dia escoltarem aquestes increïbles paraules que el llibre de l’Apocalipsi posa en boca de Déu: «Jo sóc el principi i la fi. Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res». I no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragula

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 5 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Misteri

d’Esperança” es fonamenta amb els fragments (1- 9) del capítol 20 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Una homilia que lluny de d’exposar-nos una versió tètrica i de castics eterns, com fou la que se’ns predica-va malauradament, justament duran la quaresma per aquells benaurats sacerdots que, a ben segur, intentaven seguir les instruccions rebudes per l’alta jerarquia, també dòcil al franquisme, tot predicant uns determinants sermons amb uns arguments, en els qual l’objectiu fonamental no era un altre que posar-nos la por al cos i el pànic al foc etern de l’infern. Avui és evident que sovint la jerarquia, actua no tant segons el que ens descriu l’Evangeli i més segons determinats poder terrenals. Tant és així, dissortadament, que notable cardenals americans, son fidels al modus operandi del president Trump...Creure en el Ressuscitat és resistir-se a acceptar que la nostra vida és només un petit parèntesi entre dos immensos buits. Recolzant-nos en Jesús ressuscitat per Déu intuïm, desitgem i creiem que Déu està conduint cap a la seva veritable plenitud l’anhel de vida, de justícia i de pau que conté el cor de la humanitat i la creació sencera.

Creure en el Ressuscitat és rebel·lar-se amb totes les nostres forces que aquesta immensa majoria d’homes, dones i nens que només han conegut en aquesta vida misèria, humiliació i patiment quedin oblidats per sempre. Creure en el Ressuscitat és confiar en una vida on ja no hi haurà pobresa ni dolor, ningú estarà trist, ningú haurà de plorar. Per fi podrem veure els que vénen en pasteres arribar a la seva veritable pàtria.

Creure en el Ressuscitat és apropar-se amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, discapacitats físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió, cansades de viure i de lluitar. Un dia coneixeran el que és viure amb pau i salut total. Escoltaran les paraules del Pare: «Entra per sempre en el goig del teu Senyor». Creure en el Ressuscitat és no resignar-se que Déu sigui per sempre un «Déu ocult» del qual no puguem conèixer la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades. El trobarem encarnat per sempre gloriosament en Jesús.

Creure en el Ressuscitat és confiar que els nostres esforços per un món més humà i més feliç no es perdran en el buit. Un dia feliç, els últims seran els primers i les prostitutes ens precediran en el regne. Creure en el Ressuscitat és saber que tot el que aquí s’ha quedat a mitges, el que no ha pogut ser, el que hem fet malbé amb la nostra malaptesa o el nostre pecat, tot arribarà en Déu a la seva plenitud. Res es perdrà del que hem viscut amb amor o al que hem renunciat per amor.

Creure en el Ressuscitat és esperar que les hores alegres i les experiències amargues, les «empremtes» que hem deixat en les persones i en les coses, el que hem construït o hem gaudit generosament, quedarà transfigurat. Ja no coneixerem l’amistat que fineix, la festa que s’acaba ni el comiat que entristeix. Déu serà tot en tots. Creure en el Ressuscitat és creure que un dia escoltarem aquestes increïbles paraules que el llibre de l’Apocalipsi posa en boca de Déu: «Jo sóc el principi i la fi. Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res». I no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat.


COMENTARIS

Una homilia, la del diumenge de Pasqua de Resurrecció, que és tot un clam a l’esperança més joiosa que qualsevol que la llegeixi, podrà canviar el xip de la incredulitat pel del goig a la plenitud. Malauradament els humans no només no som perfectes, sinó que tenim exemples esgarrifosos de la crueltat a que som capaços. Tot i així, venerables, virtuosos o cruels, tots som fills de Déu i la paràbola del fill pròdig (Lluc, 15: 11-32), ens descriu gràficament quina és l’amor del nostre Pare Déu, vers els seus fills, malgrat que nosaltres, com el fill gran de la paràbola, ens costi entendre segons quines actituds ens descriuen les paràboles que Jesús ens expressa en les paràboles que ens descriu el Nou Testament. És evident que nosaltres, els humans, no tinguem la mateixa sensibilitat, ni tampoc ni tampoc la mateix manera d’estimar del Déu Pare.

 SEGUIR JESÚS CONDUEIX A LA CREU*

Comentari a l’evangeli (Mt 26,14-27,66) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Extracte de l'evangeli d'avui, que per la seva extensió sobrepassa l'espai habitual del blocñ

C. En aquell temps, un dels dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: S. «Estic disposat a entregar-vos Jesús. Què em voleu donar?» C. Ells li pagaren trenta monedes de plata, i des d'aleshores buscava una ocasió per entregar-lo.   C. El primer dia dels Àzims, els deixebles preguntaren a Jesús: S. «On voleu que us preparem el sopar per menjar l'anyell pasqual?» C. Ell respongué: + «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu: El mestre diu: El meu moment s'acosta: faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva». C. Els deixebles compliren el que Jesús els havia manat i prepararen el sopar pasqual.    C. Cap al tard, es posà a taula amb els dotze. I digué tot menjant: + «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà». C. Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits: S. «No soc pas jo, Senyor?» C. Jesús contestà: + «El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi és el qui em trairà. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut». C. Judes, el qui el traïa, li preguntà: S. «No soc pas jo, rabí?» C. Jesús li contestà: + «Sí que ho ets».

Comentari.
Estem tan familiaritzats amb la creu del Calvari que ja no ens causa cap impressió. El costum ho domestica i ho «rebaixa» tot. Per això és bo recordar alguns aspectes massa oblidats del Crucificat.

Comencem per dir que Jesús no ha mort de mort natural. La seva mort no ha estat l’extinció esperada de la seva vida biològica. A Jesús l’han matat violentament. Tampoc no ha mort víctima d’un accident casual ni fortuït, sinó executat, després d’un procés dut a terme per les forces religioses i civils més influents d’aquella societat.

La seva mort ha estat conseqüència de la reacció que va provocar amb la seva actuació lliure, fraterna i solidària amb els més pobres i abandonats de la societat.

Això vol dir que l’evangeli no es pot viure impunement. No es pot construir el regne de Déu, que és regne de fraternitat, llibertat i justícia, sense provocar el rebuig i la persecució d’aquells a qui no interessa cap canvi. Impossible la solidaritat amb els indefensos sense patir la reacció dels poderosos.

El seu compromís per crear una societat més justa i més humana va ser tan concret i seriós que fins i tot la seva vida va quedar compromesa. I, tot i això, Jesús no va ser un guerriller, ni un líder polític, ni un fanàtic religiós. Va ser un home en qui es va encarnar i es va fer realitat l’amor insondable de Déu als homes.

Per això ara sabem quines són les forces que se senten amenaçades quan l’amor veritable penetra en una societat, i com reaccionen violentament procurant de suprimir i d’ofegar l’actuació dels qui cerquen una fraternitat més justa i més lliure.

L’evangeli sempre serà perseguit pels qui posen la seguretat i l’ordre per sobre de la fraternitat i la justícia (fariseisme). El regne de Déu sempre es veurà obstaculitzat per tota força política que s’entengui a si mateixa com a poder absolut (Pilat). El missatge de l’amor serà rebutjat d’arrel per tota religió en què Déu no sigui Pare dels qui pateixen (sacerdots jueus).

Seguir Jesús condueix sempre a la creu; implica estar disposats a patir el conflicte, la polèmica, la persecució i fins i tot la mort. Però la seva resurrecció ens revela que a una vida crucificada, viscuda fins al final amb l’esperit de Jesús, només li espera resurrecció.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS 
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 29 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Seguir a Jesús condueix a la creu” es fonamenta amb els fragments (14- 27,66) del capítol 26 de l’evangeli de Mateu.

Una homilia que lluny de d’exposar-nos una versió folklòrica que malauradament se’ns ofereix durant tota l’anomenada Setmana Santa, intenta endinsar-nos en el que veritablement foren els motius d’aquell judici sumaríssim i de la versió real del perquè el condemnaren a la mort més cruel d’aquella època. Estem tan familiaritzats amb la creu del Calvari que ja no ens causa cap impressió. El costum ho domestica i ho «rebaixa» tot. Per això és bo recordar alguns aspectes massa oblidats del Crucificat. Comencem per dir que Jesús no ha mort de mort natural. La seva mort no ha estat l’extinció esperada de la seva vida biològica. A Jesús l’han matat violentament. Tampoc no ha mort víctima d’un accident casual ni fortuït, sinó executat, després d’un procés dut a terme per les forces religioses i civils més influents d’aquella societat.

La seva mort ha estat conseqüència de la reacció que va provocar amb la seva actuació lliure, fraterna i solidària amb els més pobres i abandonats de la societat. Això vol dir que l’evangeli no es pot viure impunement. No es pot construir el regne de Déu, que és regne de fraternitat, llibertat i justícia, sense provocar el rebuig i la persecució d’aquells a qui no interessa cap canvi. Impossible la solidaritat amb els indefensos sense patir la reacció dels poderosos.

El seu compromís per crear una societat més justa i més humana va ser tan concret i seriós que fins i tot la seva vida va quedar compromesa. I, tot i això, Jesús no va ser un guerriller, ni un líder polític, ni un fanàtic religiós. Va ser un home en qui es va encarnar i es va fer realitat l’amor insondable de Déu als homes. Per això ara sabem quines són les forces que se senten amenaçades quan l’amor veritable penetra en una societat, i com reaccionen violentament procurant de suprimir i d’ofegar l’actuació dels qui cerquen una fraternitat més justa i més lliure.

L’evangeli sempre serà perseguit pels qui posen la seguretat i l’ordre per sobre de la fraternitat i la justícia (fariseisme). El regne de Déu sempre es veurà obstaculitzat per tota força política que s’entengui a si mateixa com a poder absolut (Pilat). El missatge de l’amor serà rebutjat d’arrel per tota religió en què Déu no sigui Pare dels qui pateixen (sacerdots jueus). Seguir Jesús condueix sempre a la creu; implica estar disposats a patir el conflicte, la polèmica, la persecució i fins i tot la mort. Però la seva resurrecció ens revela que a una vida crucificada, viscuda fins al final amb l’esperit de Jesús, només li espera resurrecció.

COMENTARIS

L’homilia d’aquest proper diumenge que se’ns proposa, no fa cap mena de referència, a la celebració pròpiament litúrgica. Se centra a valorar que fer la voluntat de Déu, o seguir el testimoniatge que Jesús ens va mostrar per justament mostrar-nos com cal que sigui fer la voluntat de Déu, voluntat que com explicita l’anunciat de la homilia, ens porta a la creu. Una creu, que no sempre comporta a la mort física, però si a un menyspreu dels poders. Poders que no necessàriament són sempre els polítics, doncs poden ser poders industrials, poders laborals, poders socials, o també poders eclesials...Quan qualsevol de nosaltres, aconsegueix ser promocionat per la raó que sigui, aquesta promoció, masses vegades comporta distorsionar el motiu de la promoció i, malauradament, utilitzar-la no per beneficiar els inferiors a tu, sinó per menysprear als súbdits o simplement als companys que hom té al seu càrrec. La homilia ens ho diu sense embuts, hi ha qui no vol sentir a parlar de canvis, d’adaptar-se als nou temps. El motiu és que no volen sentir a parlar de de res que comporti una relació d’entre iguals, donat que això comportaria la pèrdua d’unes prerrogatives, en qualsevol àmbit de la societat, del poder polític o del poder religiós, que els deixaria “despullats”. Cosa que quan s’han testat, farien moneda falsa per no perdre-les. Malauradament, aquests darrers temps ho estem veient a la més alta escala del poder polític mundial...    

 ELS NOSTRES MORTS VIUEN

Comentari a l’evangeli (Jn 11,1-45) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà. Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M'alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món». Havent dit això se n'anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s'aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s'aixecava així i se n'anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure'l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s'hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l'havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?» Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Comentari.

L’adéu definitiu a un ésser molt estimat ens enfonsa inevitablement en el dolor i la impotència. És com si la vida sencera quedés destruïda. No hi ha paraules ni arguments que ens puguin consolar. En què es pot esperar?

El relat de Joan no només té com a objectiu narrar la resurrecció de Llàtzer, sinó, sobretot, despertar la fe, no perquè creguem en la resurrecció com un fet llunyà que passarà a la fi del món, sinó perquè «vegem» des d’ara que Déu infon vida als que nosaltres hem enterrat.

Jesús arriba «plorant» fins al sepulcre del seu amic Llàtzer. L’evangelista diu que «era una cova tapada per una llosa». Aquesta llosa ens barra el pas. No sabem res dels nostres amics morts. Una llosa separa el món dels vius i dels morts. Només ens queda esperar el dia final per veure si passa alguna cosa.

Aquesta és la fe jueva de Marta: «Ja sé que el meu germà ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Jesús no en té prou. «Traieu la llosa». Veurem què és el que passa amb qui heu enterrat. Marta demana a Jesús que sigui realista. El mort ha començat a descompondre’s i «fa fortor». Jesús li respon: «Si creus, veuràs la glòria de Déu». Si a Marta se li desperta la fe, podrà «veure» que Déu està donant vida al seu germà.

«Treuen la llosa» i Jesús «alçà els ulls», convidant tothom a elevar la mirada fins a Déu, abans de penetrar amb fe en el misteri de la mort. Ha deixat de sanglotar. «Dóna gràcies» al Pare perquè «sempre l’escolta». El que vol és que els qui l’envolten «creguin» que és l’Enviat pel Pare per introduir al món una nova esperança.

Després «cridà amb tota la força: Llàtzer, surt a fora!» Vol que surti per mostrar a tothom que és viu. L’escena és impactant. Llàtzer té «els peus i les mans lligats amb benes» i «la cara embolcallada amb un sudari». Porta els signes i lligams de la mort. Tot i això, «el mort surt» per si mateix. És viu!

Aquesta és la fe dels qui creiem en Jesús: els qui nosaltres enterrem i abandonem en la mort viuen. Déu no els ha abandonat. Apartem la llosa amb fe. Els nostres morts són vius!

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari 
Per Jaume Rocabert

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 22 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Els nostres morts viuen” es fonamenta amb els fragments (1- 45) del capítol 11 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Una homilia en la qual se’ns parla de la temible mort que a tots, un dia o un altre, l’hem viscut en les persones de familiars íntims o d’amics que hem estimat i que també a nosaltres siguem persones senzilles o influents i poderoses política o econòmicament. Sovint però, ens deixem portar per la mort física dels nostres familiars i amics, sense adonar-nos que d’aquells familiars i/o d’aquells amics, només ha mort el seu cos i, conseqüentment, la seva ànima segueix viva, la qual cosa vol dir podem seguir estimant-los i recordar-los i fins i tot, malgrat sigui per mitjà d’un monòleg, podem entaular una conversa o demanar-los-hi que preguin per nosaltres. L’adéu definitiu a un ésser molt estimat ens enfonsa inevitablement en el dolor i la impotència. És com si la vida sencera quedés destruïda. No hi ha paraules ni arguments que ens puguin consolar. En què es pot esperar? El relat Joanic no només té com a objectiu narrar la resurrecció de Llàtzer, sinó, sobretot, despertar la fe, no perquè creguem en la resurrecció com un fet llunyà que passarà a la fi del món, sinó perquè «vegem» des d’ara que Déu infon vida als que nosaltres hem enterrat. 

Jesús arriba «plorant» fins al sepulcre del seu amic Llàtzer. L’evangelista diu que «era una cova tapada per una llosa». Aquesta llosa ens barra el pas. No sabem res dels nostres amics morts. Una llosa separa el món dels vius i dels morts. Només ens queda esperar el dia final per veure si passa alguna cosa. Aquesta és la fe jueva de Marta: «Ja sé que el meu germà ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Jesús no en té prou. «Traieu la llosa». Veurem què és el que passa amb qui heu enterrat. Marta demana a Jesús que sigui realista. El mort ha començat a descompondre’s i «fa fortor». Jesús li respon: «Si creus, veuràs la glòria de Déu». Si a Marta se li desperta la fe, podrà «veure» que Déu està donant vida al seu germà.

«Treuen la llosa» i Jesús «alçà els ulls», convidant tothom a elevar la mirada fins a Déu, abans de penetrar amb fe en el misteri de la mort. Ha deixat de sanglotar. «Dóna gràcies» al Pare perquè «sempre l’escolta». El que vol és que els qui l’envolten «creguin» que és l’Enviat pel Pare per introduir al món una nova esperança. Després «cridà amb tota la força: Llàtzer, surt a fora!» Vol que surti per mostrar a tothom que és viu. L’escena és impactant. Llàtzer té «els peus i les mans lligats amb benes» i «la cara embolcallada amb un sudari». Porta els signes i lligams de la mort. Tot i això, «el mort surt» per si mateix. És viu!

COMENTARIS

El text de l’evangeli Joànic que se’ns descriu en aquesta homilia, ens molt apropiat i gràfic per entendre millor la mort i també la Pasqua de Resurrecció. Hem posat molt èmfasi en les celebracions de Setmana Santa, que conclouen en la gran festivitat de la Pasqua de Resurrecció de Jesús. Però l’esperit diví de Jesús no va morir en el Calvari, va morir el seu cos. La gran diferència és que cap dels humans, s’ha aparegut després de la seva mort física, amb els seus familiar i o amics. Jesús, però era fill de Déu, i necessitava encoratjar als seus deixebles, per tal de donar-los el seu darrer testimoniatge i també el seu encoratjament diví, per tal que no es deixessin portar pel pessimisme, tan propi de tots els humans. La conclusió d’aquesta homilia i del text evangèlic corresponent al 5è diumenge de Quaresma, podria ser: els cristians que volem seguir a Jesús, ens cal enfortir el convenciment que per més humans i febles que siguem, si el nostre dia a dia és intentar tenir tota la voluntat del món per posar en pràctica el missatge de Veritat que ens va deixar, el cos molt probablement no ressuscitarà, però si que el nostra esperit aconseguirà gaudir de la vida eterna.