ELS NOSTRES MORTS VIUEN

Comentari a l’evangeli (Jn 11,1-45) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà. Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea». Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M'alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre. Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món». Havent dit això se n'anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s'aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s'aixecava així i se n'anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure'l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s'hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l'havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?» Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Comentari.

L’adéu definitiu a un ésser molt estimat ens enfonsa inevitablement en el dolor i la impotència. És com si la vida sencera quedés destruïda. No hi ha paraules ni arguments que ens puguin consolar. En què es pot esperar?

El relat de Joan no només té com a objectiu narrar la resurrecció de Llàtzer, sinó, sobretot, despertar la fe, no perquè creguem en la resurrecció com un fet llunyà que passarà a la fi del món, sinó perquè «vegem» des d’ara que Déu infon vida als que nosaltres hem enterrat.

Jesús arriba «plorant» fins al sepulcre del seu amic Llàtzer. L’evangelista diu que «era una cova tapada per una llosa». Aquesta llosa ens barra el pas. No sabem res dels nostres amics morts. Una llosa separa el món dels vius i dels morts. Només ens queda esperar el dia final per veure si passa alguna cosa.

Aquesta és la fe jueva de Marta: «Ja sé que el meu germà ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Jesús no en té prou. «Traieu la llosa». Veurem què és el que passa amb qui heu enterrat. Marta demana a Jesús que sigui realista. El mort ha començat a descompondre’s i «fa fortor». Jesús li respon: «Si creus, veuràs la glòria de Déu». Si a Marta se li desperta la fe, podrà «veure» que Déu està donant vida al seu germà.

«Treuen la llosa» i Jesús «alçà els ulls», convidant tothom a elevar la mirada fins a Déu, abans de penetrar amb fe en el misteri de la mort. Ha deixat de sanglotar. «Dóna gràcies» al Pare perquè «sempre l’escolta». El que vol és que els qui l’envolten «creguin» que és l’Enviat pel Pare per introduir al món una nova esperança.

Després «cridà amb tota la força: Llàtzer, surt a fora!» Vol que surti per mostrar a tothom que és viu. L’escena és impactant. Llàtzer té «els peus i les mans lligats amb benes» i «la cara embolcallada amb un sudari». Porta els signes i lligams de la mort. Tot i això, «el mort surt» per si mateix. És viu!

Aquesta és la fe dels qui creiem en Jesús: els qui nosaltres enterrem i abandonem en la mort viuen. Déu no els ha abandonat. Apartem la llosa amb fe. Els nostres morts són vius!

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari 
Per Jaume Rocabert

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 22 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Els nostres morts viuen” es fonamenta amb els fragments (1- 45) del capítol 11 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Una homilia en la qual se’ns parla de la temible mort que a tots, un dia o un altre, l’hem viscut en les persones de familiars íntims o d’amics que hem estimat i que també a nosaltres siguem persones senzilles o influents i poderoses política o econòmicament. Sovint però, ens deixem portar per la mort física dels nostres familiars i amics, sense adonar-nos que d’aquells familiars i/o d’aquells amics, només ha mort el seu cos i, conseqüentment, la seva ànima segueix viva, la qual cosa vol dir podem seguir estimant-los i recordar-los i fins i tot, malgrat sigui per mitjà d’un monòleg, podem entaular una conversa o demanar-los-hi que preguin per nosaltres. L’adéu definitiu a un ésser molt estimat ens enfonsa inevitablement en el dolor i la impotència. És com si la vida sencera quedés destruïda. No hi ha paraules ni arguments que ens puguin consolar. En què es pot esperar? El relat Joanic no només té com a objectiu narrar la resurrecció de Llàtzer, sinó, sobretot, despertar la fe, no perquè creguem en la resurrecció com un fet llunyà que passarà a la fi del món, sinó perquè «vegem» des d’ara que Déu infon vida als que nosaltres hem enterrat. 

Jesús arriba «plorant» fins al sepulcre del seu amic Llàtzer. L’evangelista diu que «era una cova tapada per una llosa». Aquesta llosa ens barra el pas. No sabem res dels nostres amics morts. Una llosa separa el món dels vius i dels morts. Només ens queda esperar el dia final per veure si passa alguna cosa. Aquesta és la fe jueva de Marta: «Ja sé que el meu germà ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia». Jesús no en té prou. «Traieu la llosa». Veurem què és el que passa amb qui heu enterrat. Marta demana a Jesús que sigui realista. El mort ha començat a descompondre’s i «fa fortor». Jesús li respon: «Si creus, veuràs la glòria de Déu». Si a Marta se li desperta la fe, podrà «veure» que Déu està donant vida al seu germà.

«Treuen la llosa» i Jesús «alçà els ulls», convidant tothom a elevar la mirada fins a Déu, abans de penetrar amb fe en el misteri de la mort. Ha deixat de sanglotar. «Dóna gràcies» al Pare perquè «sempre l’escolta». El que vol és que els qui l’envolten «creguin» que és l’Enviat pel Pare per introduir al món una nova esperança. Després «cridà amb tota la força: Llàtzer, surt a fora!» Vol que surti per mostrar a tothom que és viu. L’escena és impactant. Llàtzer té «els peus i les mans lligats amb benes» i «la cara embolcallada amb un sudari». Porta els signes i lligams de la mort. Tot i això, «el mort surt» per si mateix. És viu!

COMENTARIS

El text de l’evangeli Joànic que se’ns descriu en aquesta homilia, ens molt apropiat i gràfic per entendre millor la mort i també la Pasqua de Resurrecció. Hem posat molt èmfasi en les celebracions de Setmana Santa, que conclouen en la gran festivitat de la Pasqua de Resurrecció de Jesús. Però l’esperit diví de Jesús no va morir en el Calvari, va morir el seu cos. La gran diferència és que cap dels humans, s’ha aparegut després de la seva mort física, amb els seus familiar i o amics. Jesús, però era fill de Déu, i necessitava encoratjar als seus deixebles, per tal de donar-los el seu darrer testimoniatge i també el seu encoratjament diví, per tal que no es deixessin portar pel pessimisme, tan propi de tots els humans. La conclusió d’aquesta homilia i del text evangèlic corresponent al 5è diumenge de Quaresma, podria ser: els cristians que volem seguir a Jesús, ens cal enfortir el convenciment que per més humans i febles que siguem, si el nostre dia a dia és intentar tenir tota la voluntat del món per posar en pràctica el missatge de Veritat que ens va deixar, el cos molt probablement no ressuscitarà, però si que el nostra esperit aconseguirà gaudir de la vida eterna.   

TESTIMONI DE LA VERITAT
Comentari a l’evangeli (Jn 9,1-41) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m'ha enviat. La nit s'acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món». Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc». Llavors li preguntaren: «Com se t'han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me'l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m'he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé». Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta». Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix. Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d'ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t'has fet seguidor d'ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d'aquest, ni sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d'on és, però a mi, m'ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D'ençà que el món existeix, no s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res». Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga. Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà. Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».

Comentari.

Hi ha una característica que defineix Jesús i configura tota la seva actuació: la voluntat de viure en la veritat. És sorprenent la seva decisió de viure en la realitat, sense enganyar-se ni enganyar ningú. No és freqüent a la història trobar-se amb un home així. Jesús no només diu la veritat. Creu en la veritat i la cerca. Està convençut que la veritat humanitza tothom.

Per això no tolera la mentida o l’encobriment. No suporta la tergiversació o les manipulacions. No dona indicis de dissimular la veritat o de convertir-la en propaganda. La seva honradesa amb la realitat el fa lliure per dir tota la veritat. Jesús es convertirà en «veu dels sense veu, i veu contra els qui tenen massa veu» (Jon Sobrino).

Jesús va sempre al fons de les coses. Parla amb autoritat perquè parla des de la veritat. No necessita falsos autoritarismes. Parla amb convicció, però sense dogmatismes. No necessita pressionar ningú. N’hi ha prou amb la seva veritat. No protesta contra els ignorants, sinó contra els que falsegen interessadament la veritat per actuar de manera injusta.

Jesús convida a cercar la veritat. No parla com els fanàtics, que la imposen, ni com els funcionaris, que la «defensen» per obligació. Diu les coses amb absoluta senzillesa i sobirania. Allò que diu i fa és diàfan i fàcil d’entendre. La gent ho percep de seguida. En contacte amb Jesús, cadascú es troba amb ell mateix i amb el millor que hi ha en ell. Jesús ens porta a la nostra pròpia veritat.

Quan aquest home parla d´un Déu que vol una vida digna per als més desgraciats i indefensos, es fa creïble. La seva paraula no és la d’un farsant interessat per la seva causa. Tampoc la d’un religiós piadós a la recerca del benestar espiritual. És la paraula de qui porta la veritat de Déu per als qui la vulguin acollir.

Segons el quart evangeli, Jesús diu: «Jo he vingut en aquest món a fer una justa tria; perquè els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs». És així. Quan reconeixem la nostra ceguesa i acollim el seu evangeli, comencem a veure la veritat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

REFLEXIÓ

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 15 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Testimoni de la veritat” es fonament amb els fragments (1- 41) del capítol 9 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Un dels grans problemes dels nostres dies, és justament la manca de sinceritat. Ja sigui per debilitat, per no ser prou valents o per conveniència, la realitat és que no som prou sincers i diem la veritat a mitges: Hi ha una característica que defineix Jesús i configura tota la seva actuació: la voluntat de viure en la veritat. És sorprenent la seva decisió de viure en la realitat, sense enganyar-se ni enganyar ningú. No és freqüent a la història trobar-se amb un home així. Jesús no només diu la veritat. Creu en la veritat i la cerca. Està convençut que la veritat humanitza tothom. Per això no tolera la mentida o l’encobriment. No suporta la tergiversació o les manipulacions. No dona indicis de dissimular la veritat o de convertir-la en propaganda. La seva honradesa amb la realitat el fa lliure per dir tota la veritat. Jesús es convertirà en «veu dels sense veu, i veu contra els qui tenen massa veu» (Jon Sobrino).

Jesús va sempre al fons de les coses. Parla amb autoritat perquè parla des de la veritat. No necessita falsos autoritarismes. Parla amb convicció, però sense dogmatismes. No necessita pressionar ningú. N’hi ha prou amb la seva veritat. No protesta contra els ignorants, sinó contra els que falsegen interessadament la veritat per actuar de manera injusta. Jesús convida a cercar la veritat. No parla com els fanàtics, que la imposen, ni com els funcionaris, que la «defensen» per obligació. Diu les coses amb absoluta senzillesa i sobirania. Allò que diu i fa és diàfan i fàcil d’entendre. La gent ho percep de seguida. En contacte amb Jesús, cadascú es troba amb ell mateix i amb el millor que hi ha en ell. Jesús ens porta a la nostra pròpia veritat.

Quan aquest home parla dun Déu que vol una vida digna per als més desgraciats i indefensos, es fa creïble. La seva paraula no és la d’un farsant interessat per la seva causa. Tampoc la d’un religiós piadós a la recerca del benestar espiritual. És la paraula de qui porta la veritat de Déu per als qui la vulguin acollir. Segons el quart evangeli, Jesús diu: «Jo he vingut en aquest món a fer una justa tria; perquè els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs». És així. Quan reconeixem la nostra ceguesa i acollim el seu evangeli, comencem a veure la veritat.

COMENTARIS

L’homilia, d’aquest proper diumenge dia 15, és una positiva síntesi del fragment de l’evangeli de la comunitat Joànica, o dit d’una altre manera no és un evangeli que hagi escrit una única persona, és un evangeli elaborat i debatut pels membres l’esmentada comunitat que posteriorment fou escrit pels diversos membres integrants. (El perquè la litúrgia ens el proposa com si hagués estat escrit per “Joan”, és un interrogant que no se’ns ha explicat i que molt probablement el motiu podria ser perquè en l’esmentada comunitat Joànica també hi havien forces donés, entre elles Maria Magdalena...) Comento aquesta possibilitat a l’endemà del “Dia de les Dones” tot fent esment que el paternalisme encara segueix estès a dia d’avui per molts alts càrrec civils i eclesiàstics. Aquesta hipòtesi també la podríem aplicar (?), en el perquè entre els evangelis canònics, no hi figura l’evangeli de Maria Magdalena, considerat un més dels evangelis apòcrifs. Personalment us recomano que us el llegiu, doncs hi podreu llegir un fragment on si detecta nítidament que entre els apòstols ja hi havia la fòbia contra les dones...  

NO SABEM ASSABORIR LA FE
Comentari a l’evangeli (Jn 4,5-42) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou» Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu: «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu». Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet». Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet” Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».

Comentari.

Potser una de les desgràcies més grans del cristianisme contemporani és la manca d’«experiència religiosa». Són molts els qui es diuen cristians i, tanmateix, no saben què és gaudir de la seva fe, sentir-se a gust amb Déu i viure assaborint la seva adhesió a Jesús. Com es pot ser creient sense gaudir mai de l’amor acollidor de Déu?

El desenvolupament d’una teologia de caràcter marcadament racional i la importància que se li ha donat a Occident a la formulació conceptual ha portat sovint a entendre i viure la fe com una «adhesió doctrinal» a Jesucrist. Hi ha força cristians que «creuen coses» sobre Jesús, però no saben comunicar-se joiosament amb ell.

Una cosa semblant passa de vegades en la celebració litúrgica. S’observen correctament els ritus externs i es pronuncien paraules belles, però tot sembla esdevenir «fora» de les persones. Es canta amb els llavis, però el cor és absent. Es rep el Cos del Senyor, però no es produeix una comunicació viva amb ell.

És significatiu també el que passa amb la lectura de la Bíblia. Els avenços de l’exegesi moderna ens han permès conèixer com mai la composició dels llibres sagrats, els gèneres literaris o l’estructura dels evangelis. No hem après, però, a assaborir l’evangeli de Jesús.

Tot això produeix una sensació estranya. Es diria que ens estem movent a l’epidermis de la fe. A l’Església no hi falten paraules ni sagraments. Es predica tots els diumenges. Se celebra l´eucaristia. També hi ha batejos, primeres comunions i confirmacions. Però hi falta «alguna cosa», i no és fàcil dir exactament què. Això no és el que van viure els primers creients.

Necessitem una experiència nova de l’Esperit que ens faci viure per dins i ens ensenyi a «sentir i delectar-se de les coses internament», com deia Ignasi de Loiola. Ens falta assaborir allò que diem creure; tastar en nosaltres la presència callada però real de Déu. Ens manca espontaneïtat amb ell, confiança joiosa en el seu amor.

Aquesta experiència de Déu no és fruit dels nostres esforços i treballs. A l’Esperit cal «fer-li lloc» en la vida i en el cor, a les nostres celebracions i a la comunitat cristiana. L’Església dels nostres dies ha de sentir també avui les paraules de Jesús a la samaritana: «Si sabessis quin és el do de Déu…» Només quan s’obre a l’acció de l’Esperit el creient descobreix aquesta aigua promesa per Jesús, que esdevé dins nostre una «font d’on brollarà vida eterna».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

REFLEXIONS

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 08 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “No sabem assaborir la fe” es fonament amb els fragments (5- 42) del capítol 4 de l’evangeli de la comunitat Joànica.

Un dels grans problemes dels nostres dies, és que tothom viu excessivament accelerat, perquè no tenim temps, o no sabem trobar-lo, per dedicar estones a la lectura, estones a la meditació o reflexió i estones a la pregaria. Aquestes mancances ens provoquen, especialment als que ens considerem cristians, una desconnexió per atendre les necessitats espirituals corresponents a la nostre condició de fills de Déu, s’entengui consciència o no 

Potser una de les desgràcies més grans del cristianisme contemporani és la manca «d’experiència religiosa». Són molts els qui es diuen cristians i, tanmateix, no saben què és gaudir de la seva fe, sentir-se a gust amb Déu i viure assaborint la seva adhesió a Jesús. Com es pot ser creient sense gaudir mai de l’amor acollidor de Déu? El desenvolupament d’una teologia de caràcter marcadament racional i la importància que se li ha donat a Occident a la formulació conceptual ha portat sovint a entendre i viure la fe com una «adhesió doctrinal» a Jesucrist. Hi ha força cristians que «creuen coses» sobre Jesús, però no saben comunicar-se joiosament amb ell.

Una cosa semblant passa de vegades en la celebració litúrgica. S’observen correctament els ritus externs i es pronuncien paraules belles, però tot sembla esdevenir «fora» de les persones. Es canta amb els llavis, però el cor és absent. Es rep el Cos del Senyor, però no es produeix una comunicació viva amb ell. És significatiu també el que passa amb la lectura de la Bíblia. Els avenços de l’exegesi moderna ens han permès conèixer com mai la composició dels llibres sagrats, els gèneres literaris o l’estructura dels evangelis. No hem après, però, a assaborir l’evangeli de Jesús.

Tot això produeix una sensació estranya. Es diria que ens estem movent a l’epidermis de la fe. A l’Església no hi falten paraules ni sagraments. Es predica tots els diumenges. Se celebra l´eucaristia. També hi ha batejos, primeres comunions i confirmacions. Però hi falta «alguna cosa», i no és fàcil dir exactament què. Això no és el que van viure els primers creients. Necessitem una experiència nova de l’Esperit que ens faci viure per dins i ens ensenyi a «sentir i delectar-se de les coses internament», com deia Ignasi de Loiola. Ens falta assaborir allò que diem creure; tastar en nosaltres la presència callada però real de Déu. Ens manca espontaneïtat amb ell, confiança joiosa en el seu amor.

Aquesta experiència de Déu no és fruit dels nostres esforços i treballs. A l’Esperit cal «fer-li lloc» en la vida i en el cor, a les nostres celebracions i a la comunitat cristiana. L’Església dels nostres dies ha de sentir també avui les paraules de Jesús a la samaritana: «Si sabessis quin és el do de Déu…» Només quan s’obre a l’acció de l’Esperit el creient descobreix aquesta aigua promesa per Jesús, que esdevé dins nostre una «font d’on brollarà vida eterna».

COMENTARIS

En aquesta homilia del tercer diumenge de Quaresma, se’ns exposen unes mancances religioses o de com viure la fe, que actualment patim com a conseqüència de la dinàmica accelerada que ens promouen els poders neocapitalistes i els seus mecanismes de propaganda de tot tipus, òbviament també subliminal, la qual cosa ens proporciona una mena d’asfíxia negativa, molt allunyada de realitat d’aquella relaxació que majoritàriament teníem a mitjà del segle passat, malgrat les greus mancances econòmiques que patíem la gran majoria,     

ESCOLTAR JESÚS EN LA SOCIETAT ACTUAL
Comentari a l’evangeli (Mt 17,1-9) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

Comentari..-

Fa uns anys era la religió la que oferia a la majoria de persones, criteris per interpretar la vida i principis per orientar-la amb sentit i responsabilitat. Avui, per contra, són força els qui prescindeixen de Déu per enfrontar-se sols a la seva vida, els seus desitjos, pors i expectatives.

No és una tasca fàcil. Probablement mai no ha resultat a l’individu tan difícil i problemàtic aturar-se a pensar, reflexionar i prendre decisions sobre si mateix i sobre l’important de la seva vida. Vivim submergits en una «cultura de la intranscendència», que lliga les persones a l’«aquí» i a l’«ara», fent-los viure només per al que és immediat, sense cap obertura al misteri últim de la vida. Ens movem en una «cultura del divertiment» que arrenca les persones de si mateixes i els fa viure oblidades de les grans qüestions que porten en el seu cor.

L’home dels nostres dies ha après moltes coses, està informat de tot allò que passa al món que l’envolta, però no sap el camí per conèixer-se a si mateix i construir la seva llibertat. Molts subscriurien la fosca descripció que feia el director de La Croix, G. Hourdin, fa uns quants anys: «L’home s’està fent incapaç d’estimar, de ser lliure, de jutjar per si mateix, de canviar la seva manera de viure. S’està convertint en el robot disciplinat que treballa per guanyar diners, que després gaudirà en unes vacances col·lectives. Llegeix les revistes de moda, veu les emissions de televisió que tothom veu. Així aprèn què és, què vol i com ha de pensar i viure».

Necessitem més que mai fer cas de l’anunci evangèlic: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Ens cal aturar-nos, fer silenci i escoltar més a Déu revelat en Jesús. Aquesta escolta interior ajuda a viure en la veritat, a assaborir la vida en les seves arrels, a no malbaratar-la de qualsevol manera, a no passar superficialment davant l’essencial. Escoltant Déu encarnat en Jesús descobrim la nostra petitesa i la nostra pobresa, però també la nostra grandesa d’éssers estimats infinitament per ell.

Cadascú és lliure per viure escoltant Déu o donant-li l’esquena. Però, en qualsevol cas, hi ha alguna cosa que hem de recordar tots, encara que sigui escandalós i contracultural: viure sense un sentit últim és viure de manera «in-sensata»; actuar sense escoltar la veu interior de la consciència és ser un «inconscient».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 01 de març, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar Jesús en la societat actual” té com a fonament els fragments (1- 9) del capítol 17 de l’evangeli de Mateu.

Fa uns anys era la religió la que oferia a la majoria de persones, criteris per interpretar la vida i principis per orientar-la amb sentit i responsabilitat. Avui, per contra, són força els qui prescindeixen de Déu per enfrontar-se sols a la seva vida, els seus desitjos, pors i expectatives.  Aquests inici de la homilia, no sé a quina època es refereix, doncs els que vàrem néixer durant el franquisme (que avui ja freguem els 90 anys), vam ser culturitzats i adoctrinats en una religió polititzada segons la conveniència del regim i dels bisbes que varen donar obediència sega al franquisme, així com una gran majoria dels actuals que encara mantenen un tarannà conservador, causant entre altres factors externs, de la desvinculació religiosa. 

No és una tasca fàcil. Probablement mai no ha resultat a l’individu tan difícil i problemàtic aturar-se a pensar, reflexionar i prendre decisions sobre si mateix i sobre l’important de la seva vida. Vivim submergits en una «cultura de la intranscendència», que lliga les persones a «l’aquí» i a «l’ara», fent-los viure només per al que és immediat, sense cap obertura al misteri últim de la vida. Ens movem en una «cultura del divertiment» que arrenca les persones de si mateixes i els fa viure oblidades de les grans qüestions que porten en el seu cor. 

L’home i la dona dels nostres dies ha après moltes coses, està informat de tot allò que passa al món que l’envolta, però no sap el camí per conèixer-se a si mateix i construir la seva llibertat. Molts subscriurien la fosca descripció que feia el director de La Croix, G. Hourdin, fa uns quants anys: «L’home s’està fent incapaç d’estimar, de ser lliure, de jutjar per si mateix, de canviar la seva manera de viure. S’està convertint en el robot disciplinat que treballa per guanyar diners, que després gaudirà en unes vacances col·lectives. Llegeix les revistes de moda, veu les emissions de televisió que tothom veu. Així aprèn què és, què vol i com ha de pensar i viure».

Necessitem més que mai fer cas de l’anunci evangèlic: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Ens cal aturar-nos, fer silenci i escoltar més a Déu revelat en Jesús. Aquesta escolta interior ajuda a viure en la veritat, a assaborir la vida en les seves arrels, a no malbaratar-la de qualsevol manera, a no passar superficialment davant l’essencial. Escoltant Déu encarnat en Jesús descobrim la nostra petitesa i la nostra pobresa, però també la nostra grandesa d’éssers estimats infinitament per ell. 

Cadascú és lliure per viure escoltant Déu o donant-li l’esquena. Però, en qualsevol cas, hi ha alguna cosa que hem de recordar tots, encara que sigui escandalós i contracultural: viure sense un sentit últim és viure de manera «in-sensata»; actuar sense escoltar la veu interior de la consciència és ser un «inconscient».

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

En aquesta homilia del segon diumenge de Quaresma, l’homilia ens recorda una vegada més, que viure sense ser conscients que la nostra vida terrenal, només és un punt i apart de la nostra vida. Que tot home i tota dona, a més del cos humà, tenim l’ànima o l’esperit immortal, el qual per les raons que ens fa esment la homilia, avui –malauradament- l’hem deixat oblidat per la força d’uns interessos neoliberals que han aconseguit fer-nos oblidar de la seva existència, per així aconseguir que malauradament una gran majoria de la societat actual de quasi a tota arreu, s’hagi vist arrastrada vers aquest món de disbauxa i plaer. Com en feia esment, crec que també hi ha una irresponsabilitat de determinades religions, que s’han quedat encarcarades en les maneres, ritus i concepcions teològiques i/o doctrinals, dels tot desfasades, no tant per els conceptes fonamentals, però si ens les seves maneres força obsoletes de expressar-les.   

 IMPORTÀNCIA SOCIAL DEL PERDÓ
Comentari a l’evangeli (Mt 5,17-37) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

Ja sabeu que als antics els van manar: "No matis", i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l'insulti, acabarà al foc de l'infern. Per això, ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l'últim cèntim.

Ja sabeu que està manat: "No cometis adulteri". Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos.

També està manat: "Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci". Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

També sabeu que als antics els van manar: "No trenquis els juraments". I també: "Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor". Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».

Comentari.

No és fàcil escoltar la crida de Jesús al perdó ni treure totes les implicacions que pot tenir acceptar que un home és més humà quan perdona que quan es venja.

Sens dubte cal entendre bé el pensament de Jesús. Perdonar no vol dir ignorar les injustícies comeses, ni acceptar-les de manera passiva o indiferent. Al contrari, si hom perdona és precisament per destruir, d’alguna manera, l’espiral del mal, i per ajudar l’altre a rehabilitar-se i actuar de manera diferent en el futur.

En la dinàmica del perdó hi ha un esforç per superar el mal amb el bé. El perdó és un gest que canvia qualitativament les relacions entre les persones i cerca plantejar-se la convivència futura de manera nova. Per això, el perdó no ha de ser només una exigència individual, sinó que hauria de tenir una traducció social.

La societat no ha de deixar abandonada cap persona, ni tan sols el culpable. Tothom té dret a ser estimat. No podem acceptar que la repressió penal només «torni mal per mal» a l’empresonat, enfonsant-lo en el seu delicte, degradant-ne l’existència i impedint-ne la veritable rehabilitació.

El gran jurista G. Radbruch entén que el càstig com a imposició del mal pel mal ha d’anar desapareixent per convertir-se, en la mesura del possible, en «estímul per liquidar el mal amb el bé, única manera com es pot exercir a la terra una justícia que no l’empitjora, sinó que la transforma en un món millor».

No hi ha cap justificació per actuar de manera vexatòria o injusta amb cap empresonat, sigui delinqüent comú o polític. No avançarem mai cap a una societat més humana si no abandonem postures de represàlia, odi i venjança.

Per això també és una equivocació incitar la gent a la revenja. El crit de «el poble no perdonarà» és, per desgràcia, comprensible, però no és el camí encertat per ensenyar-lo a construir un futur més humà.

El rebuig del perdó és un clam que, com a creients, no podem subscriure mai, perquè, en definitiva, és un rebuig de la fraternitat volguda per Aquell que ens perdona a tots.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragula

Comentari al comentari.

Per : Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 15 de febrer, que se’ns ofereixen amb el títol, “Importància social del Perdó” té com a fonament els fragments (17- 37) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia del proper diumenge 15 de febrer, se’ns parla de la importància del perdó, tant que el o la que perdona, és molt una persona humana, que el/la que és venjatiu/va

No és fàcil escoltar la crida de Jesús al perdó ni treure totes les implicacions que pot tenir acceptar que un home és més humà quan perdona que quan es venja. Sens dubte cal entendre bé el pensament de Jesús. Perdonar no vol dir ignorar les injustícies comeses, ni acceptar-les de manera passiva o indiferent. Al contrari, si hom perdona és precisament per destruir, d’alguna manera, l’espiral del mal, i per ajudar l’altre a rehabilitar-se i actuar de manera diferent en el futur. 

Quan, en un moment de manca de control, cometem una injuria (petita o gran), sovint en demanem perdó, però en aquesta demanda, és imprescindible que hi hagi una veritable voluntat de no recaure amb allò pel  qual hem demanat perdó: En la dinàmica del perdó hi ha un esforç per superar el mal amb el bé. El perdó és un gest que canvia qualitativament les relacions entre les persones i cerca plantejar-se la convivència futura de manera nova. Per això, el perdó no ha de ser només una exigència individual, sinó que hauria de tenir una traducció social. La societat no ha de deixar abandonada cap persona, ni tan sols el culpable. Tothom té dret a ser estimat. No podem acceptar que la repressió penal només «torni mal per mal» a l’empresonat, enfonsant-lo en el seu delicte, degradant-ne l’existència i impedint-ne la veritable rehabilitació.

El gran jurista G. Radbruch entén que el càstig com a imposició del mal pel mal ha d’anar desapareixent per convertir-se, en la mesura del possible, en «estímul per liquidar el mal amb el bé, única manera com es pot exercir a la terra una justícia que no l’empitjora, sinó que la transforma en un món millor». No hi ha cap justificació per actuar de manera vexatòria o injusta amb cap empresonat, sigui delinqüent comú o polític. No avançarem mai cap a una societat més humana si no abandonem postures de represàlia, odi i venjança.

Per això també és una equivocació incitar la gent a la revenja. El crit de «el poble no perdonarà» és, per desgràcia, comprensible, però no és el camí encertat per ensenyar-lo a construir un futur més humà. El rebuig del perdó és un clam que, com a creients, no podem subscriure mai, perquè, en definitiva, és un rebuig de la fraternitat volguda per Aquell que ens perdona a tots.

Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Tot i que, en la societat occidental s’havien fet passos positius tant en l’àmbit social i familiar, malauradament en l’àmbit familiar dels darrers temps hem vist un retrocés preocupant, doncs si bé és probable que hi hagi una més notable sincera voluntat de perdonar, el que malauradament s’han incrementat no el perdó, sinó els assassinats de, majoritàriament, de dones per part del seu actual o ex marit o company. També ni ha hagut, molt poques –poquíssimes- donés que han assassinat el seu marit o company. En aquest terreny, dissortadament no s’ha millorat, sinó que ha empitjorat a nivells altament negatius. Pel que fa en el terreny social o polític, sembla que encara de manera insuficient, si que s’han vist petits passos positius.

Cal recalcar que la societat és molt àmplia i diversa i que majoritàriament aquests casos extrems òbviament no es donen. Una altre cosa és, si s’incrementa o no, els desig de perdonar partint d’aquesta voluntat sincera de ratificar d’immediat.