L’AMOR HO ÉS TOT
Comentari a l’evangeli (Mateu 22,34-40) per José Antonio Pagola


Evangeli.- 

En aquell temps, quan els fariseus s'assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d'ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d'aquests dos».

Comentari
Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots?

Jesús respon de manera clara i precisa: «El primer és: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”. El segon és aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha manament més gran que aquests». Com escoltar avui aquestes paraules fonamentals de Jesús?

Hi ha una cosa que se’ns revela amb tota claredat: l’amor ho és tot. El que se’ns demana a la vida és estimar. Vet aquí la clau. Després podrem treure tota mena de conseqüències i derivacions, però l’essencial és viure davant Déu i davant dels altres en una actitud d’amor. Si poguéssim actuar sempre així, tot estaria salvat. No hi ha res més important que això, ni tan sols la pràctica d’una determinada religió.

Però, per què l’amor és la força que dóna sentit, veritat i plenitud a la vida? Aquesta centralitat de l´amor s´arrela, segons la fe cristiana, en una realitat: Déu, l´origen de tota vida, ell mateix és amor. Aquesta és la definició agosarada i insuperable de la fe cristiana: «Déu és amor» (1 Joan 4,8). Per dir-ho d’alguna manera, encara que sigui deficient, Déu consisteix a estimar; Déu no sap, no vol i no pot fer res més que estimar. Podem dubtar de tot, però del que no hem de dubtar mai és del seu amor.

Precisament per això, estimar Déu és trobar el nostre propi bé. Allò que dóna veritable glòria a Déu no és el nostre mal, sinó la nostra vida i plenitud. Qui estima Déu i se sap estimat per ell amb amor infinit aprèn a mirar-se, estimar-se i cuidar-se amb veritable amor. Quina força i dinamisme genera en nosaltres aquesta manera peculiar d’entendre’ns. Quantes pors i angoixes es dilueixen dins nostre. Que diferent és la vida quan la persona aprèn a dir: «Senyor, que es faci la vostra voluntat, perquè així es va forjant també el meu bé».

D’altra banda, és llavors quan es comprèn en la seva veritable profunditat el segon manament: «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix». Qui estima Déu sap que no pot viure en una actitud d’indiferència, despreocupació o oblit dels altres. L’única postura humana davant de qualsevol persona que trobem a la vida és estimar-la.

Això no vol dir que s’hagi de viure de la mateixa manera la intimitat amb la dona, la relació amb el client o la trobada fortuïta amb algú al carrer. El que se’ns demana és actuar, en cada cas, cercant positivament el bé que volem per a nosaltres mateixos. En uns temps en què sembla qüestionar-se tot, és bo recordar que hi ha alguna cosa inqüestionable: l’home és humà quan sap viure estimant Déu i el proïsme.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 25 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’Amor ho és tot”, es fonamenta amb els fragments (34-40) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 25 d’octubre, XXX durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposa reflexionar sobre quins són els principals manaments a seguir.

Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots? Jesús respon de manera clara i precisa: «El primer és: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”. El segon és aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha manament més gran que aquests». Com escoltar avui aquestes paraules fonamentals de Jesús? Només aquests dos manaments, són els imprescindibles per ser un bon cristià i seguidor de Jesús.

Hi ha una cosa que se’ns revela amb tota claredat: l’amor ho és tot. El que se’ns demana a la vida és estimar. Vet aquí la clau. Després podrem treure tota mena de conseqüències i derivacions, però l’essencial és viure davant Déu i davant dels altres en una actitud d’amor. Si poguéssim actuar sempre així, tot estaria salvat. No hi ha res més important que això, ni tan sols la pràctica d’una determinada religió. Voler i desitjar estimar a tothom, sense prejudicis i amb tota l’estimació que en siguem capaços, és el que justament ens demana el Déu Pare que està al Cel.

Però, per què l’amor és la força que dóna sentit, veritat i plenitud a la vida? Aquesta centralitat de l´amor s´arrela, segons la fe cristiana, en una realitat: Déu, l´origen de tota vida, ell mateix és amor. Aquesta és la definició agosarada i insuperable de la fe cristiana: «Déu és amor» (1 Joan 4,8). Per dir-ho d’alguna manera, encara que sigui deficient, Déu consisteix a estimar; Déu no sap, no vol i no pot fer res més que estimar. Podem dubtar de tot, però del que no hem de dubtar mai és del seu amor. El més essencial per un cristià que veritablement desitgí ser-ne, és saber confiar plenament amb l’amor que Déu ens té.

Precisament per això, estimar Déu és trobar el nostre propi bé. Allò que dóna veritable glòria a Déu no és el nostre mal, sinó la nostra vida i plenitud. Qui estima Déu i se sap estimat per ell amb amor infinit aprèn a mirar-se, estimar-se i cuidar-se amb veritable amor. Quina força i dinamisme genera en nosaltres aquesta manera peculiar d’entendre’ns. Quantes pors i angoixes es dilueixen dins nostre. Que diferent és la vida quan la persona aprèn a dir: «Senyor, que es faci la vostra voluntat, perquè així es va forjant també el meu bé». Si aconseguíssim saber posar en pràctica aquestes dues obligacions que defineixen al bon cristià, a ben segur el nostre món, seria mol diferent del que en l’actualitat és malauradament.

D’altra banda, és llavors quan es comprèn en la seva veritable profunditat el segon manament: «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix». Qui estima Déu sap que no pot viure en una actitud d’indiferència, despreocupació o oblit dels altres. L’única postura humana davant de qualsevol persona que trobem a la vida és estimar-la. Estimar o ser respectuós i disposat a ajudar, són els signes que determinen si la nostra actitud és cristiana, o si complauen o no, al Déu i Pare nostra.

Això no vol dir que s’hagi de viure de la mateixa manera la intimitat amb la dona, la relació amb el client o la trobada fortuïta amb algú al carrer. El que se’ns demana és actuar, en cada cas, cercant positivament el bé que volem per a nosaltres mateixos. En uns temps en què sembla qüestionar-se tot, és bo recordar que hi ha alguna cosa inqüestionable: l’home és humà quan sap viure estimant Déu i el proïsme. És important, gravar en el nostre subconscient, que podem ser humans, si veritablement estimem a Déu.

COMENTARIS
Per: Jaume Rocabert

Una nova homilia, aquesta pel proper diumenge 25 de octubre, en el que el Pagola, com sortosament ens té acostumats, ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quins són els únics manaments que veritablement determinen, al intentar aplicar-los en tot moment i també en aquelles circumstàncies, diguem-ne més crucials, que determinen si la nostra humanitat i el nostre cristianisme és o no és veritablement, el que ens demana Déu i Pare de tots i cadascun dels homes i dones, com també dels nens i nenes de qualsevol país del món. Actualment hi ha una circumstància que provoca a molta gent i a molts partits polítics, una declarada animadversió contra els immigrants, una animadversió creixen, la qual provoca la paradoxa, que s’accepti els turistes i no s’accepti els que, malauradament emigren del seu país, forçat per la fam, per la seva condició precària, per l’explotació laboral que tenen aquells que han aconseguit treball, doncs el que els paguen, no els permet una vida mínimament digne. Aquest i no un altre, és el motiu del perquè es veuen forçats a emigrar dels seus països.

REFLEXIONS MATINALS

Pensem que pensem, però segons Carl Rogers: «Creiem que pensem, però quasi mai ho fem amb el màxim enteniment i empatia.»

L’individualisme i la superficialitat ens ha convençut, que davant dels problemes complexos de la vida, optem pel: «Qui dia passa, any empeny.» o entrem en depressió, creient que no hi ha solució i ens plantegem l’opció de desaparèixer. Molta més gent de la que sabem se suïcida.

Hem perdut, estem perdent, l’ús freqüent de la reflexió en el silenci, i el diàleg «dialogal». (Panikkar)

Això és una realitat que portem amagat a l’inconscient. En una salutació normal, al: Com anem? La resposta més habitual, inconscient i inconsistent, és: Anar fent» o el seu equivalent: anar tirant!.

Rogers deia estar «convençut de que si en alguna d’aquestes trobades, de forma freqüent, no es produeix un intercanvi profund i mutu de sentiments, no vivim com ésser humans.»

Hem perdut, o estem perdent, la necessitat de pensar, i l’entorn no ens ajuda.

Sense silenci hi pot haver progrés material, però el creixement humà, allò que ens fa persones, només avança per la ruta del silenci. Concentrar-se avui es pràcticament impossible. El mòbil sobre la taula és molt traïdor. L’abadessa del monestir de Sant Benet (Montserrat), Maria del Mar Albejar, ha dit que: «l’avantatge de viure en un convent, és que el propi convent ajuda al silenci». No obstant, qui sense viure en un convent «s’adona que li falta silenci per parar-se i pensar, ja ha fet un gran pas per introduir un canvi en la seva vida».

El «profeta del silenci del nostre temps», Pablo d’Ors, assegura que per medita: «Només cal aturar-se, callar, escoltar i mirar. I per a fer això tant elemental, hem hagut de crear un mètode».

Viure conscients del moment, és estar aquí i ara. Maria del Mar Albejar en diu: «Estar present en el present; connectar amb el flux diví que ens dona la intel·ligència; un altre nivell de saviesa.»

Tots anem amb massa pressa. Si de tant en tant no parem i ens reciclem, acabarem tots a la consulta del psicòleg o el psiquiatre.

Per a viure vius, necessitem pensar en profunditat, emocionar-nos amb el que passa al nostre entorn i rebre –i donar-- l’escalf d’una salutació afectuosa i sincera.

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

REFLEXIO

Els savis de la Càbala aprofundeixen en qüestions a les que la majoria de mortals no donem la més mínima importància. La majoria aspirem a tenir temps de lleure per a no fer res. Però els cabalistes consideren que: «Tenir temps desocupat és perillós.» Segons el cabalista, Mario Saban: «El cos té molta energia i si no la canalitzem bé, se’n pot anar cap al mal.» (cita de memòria) Perquè, com va escriure Paulo Coelho: «El bé i el mal tenen el mateix rostre. Toy depèn del moment en que es creuen, en el camí de l'ésser humà.»

En el pensament cabalista, el «mal» no és contempla com una força independent (en un sentit dual), sinó una energia desplaçada, estancada o mal canalitzada.

Tots vivim moments de llum i de foscor, de gran activitat i de desànim. El que importa és saber què decidim en cada moment.

La Càbala considera que el cos (biologia) i l’ànima (esperit), «reben la Llum divina (Or) per fer-la circular cap als altres, mitjançant accions de cooperació, creació i bondat.» Per això consideren que: «el mal absolut», metafísic, no existeix. «L’energia és neutra i dinàmica. Pot ser constructiva o destructiva.» (Saban)

Quan a aquesta energia no se li marca un objectiu de millora personal o dirigit als altres (l’energia no es destrueix, es transforma), entra en descontrol, sortint de l’eix natural i va per lliure.

Si una persona manté la seva energia vital o creativa de forma ociosa o només per la seva satisfacció pròpia (El Desig de Rebre només per a un mateix) i no l’utilitza de manera activa i conscient, aquesta energia «degota» cap al «Sitrà Aẖrà». És a dir, la inacció o l'egoisme alimenten, de manera involuntària, el caos i la negativitat en el món. (IA)

L’egoisme com la supèrbia són actituds assimilables de trencament amb els altres. Sant Agustí considerava que eren inflamació de l’ego, i «el que està inflat sembla gran però no està sa.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

 NOMÉS PERTANYEM A DÉU

Comentari a l’evangeli (Mateu 22,15-21) per José Antonio Pagola

Evangeli.

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d'això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s'havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre'm? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Comentari

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu, el que és de Déu». Aquestes paraules de Jesús han estat utilitzades amb freqüència per establir una frontera clara entre allò polític i allò religiós, i defensar així l’autonomia absoluta de l’Estat davant de qualsevol interpel·lació feta des de la fe.

Segons aquesta interpretació, Jesús hauria col·locat l’home, d’una banda, davant d’unes obligacions de caràcter cívico-polític i, de l’altra, davant d’una interpel·lació religiosa. Com si l’home hagués de respondre dels assumptes sociopolítics davant del poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu.

La intenció de Jesús no és aquesta. L’accent de les seves paraules és a la part final. Li han preguntat insidiosament pel problema dels tributs i Jesús resol ràpidament el problema. Si utilitzem moneda que pertany al Cèsar, s’hauran de sotmetre a les conseqüències que això implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia a la pregunta dels adversaris.

De manera inesperada introdueix Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al Cèsar, però els homes no han d’oblidar que porten en si mateixos la imatge de Déu i, per tant, només pertanyen a ell. Així ho afirmava la tradició bíblica. És aleshores quan podem copsar el pensament de Jesús. «Doneu al Cèsar el que li pertany, però no oblideu que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu».

Per a Jesús, el Cèsar i Déu no són dues autoritats de rang semblant que s’han de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol Cèsar, que no pot mai exigir allò que pertany a Déu.

En uns temps en què creix el poder de l’Estat i als ciutadans cada vegada és més difícil defensar la seva llibertat enmig d’una societat, on gairebé tot està dirigit i controlat, els creients no ens hem de deixar robar la nostra consciència i la nostra llibertat per cap poder.

Hem de complir amb honradesa els nostres deures ciutadans, però no ens hem de deixar modelar ni dirigir per cap poder que ens enfronti amb les exigències fonamentals del regne de Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per; Jaume Rocabert

 

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 18 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Només pertanyem a Déu”, es fonamenta amb els fragments (15-21) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 18 d’octubre, XXVIX durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposa reflexionar sobre la nostra única pertinença amb Déu.

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu, el que és de Déu». Aquestes paraules de Jesús han estat utilitzades amb freqüència per establir una frontera clara entre allò polític i allò religiós, i defensar així l’autonomia absoluta de l’Estat davant de qualsevol interpel·lació feta des de la fe. Segons aquesta interpretació, Jesús hauria col·locat l’home, d’una banda, davant d’unes obligacions de caràcter cívica-política i, de l’altra, davant d’una interpel·lació religiosa. Com si l’home hagués de respondre dels assumptes sociopolítics davant del poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu. Resta ben evident que els humans i, òbviament els cristians, només hem i haurem de respondre dels nostres actes davant Déu. 

La intenció de Jesús no és aquesta. L’accent de les seves paraules és a la part final. Li han preguntat insidiosament pel problema dels tributs i Jesús resol ràpidament el problema. Si utilitzem moneda que pertany al Cèsar, s’hauran de sotmetre a les conseqüències que això implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia a la pregunta dels adversaris. De manera inesperada introdueix Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al Cèsar, però els homes no han d’oblidar que porten en si mateixos la imatge de Déu i, per tant, només pertanyen a ell. Així ho afirmava la tradició bíblica. És aleshores quan podem copsar el pensament de Jesús. «Doneu al Cèsar el que li pertany, però no oblideu que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu». Si bé és cert que tenim unes obligacions vers el poder polític del nostre país, fonamentalment la pertinença que tenim els humans és, només vers Déu.

Per a Jesús, el Cèsar i Déu no són dues autoritats de rang semblant que s’han de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol Cèsar, que no pot mai exigir allò que pertany a Déu. En uns temps en què creix el poder de l’Estat i als ciutadans cada vegada és més difícil defensar la seva llibertat enmig d’una societat, on gairebé tot està dirigit i controlat, els creients no ens hem de deixar robar la nostra consciència i la nostra llibertat per cap poder.  Resta evident, que en els cas dels polítics dictadors (els Putin, els Trump...), imposen sotmetre o ho intenten. Amb Déu, no hi ha imposició, si pertinença... 

Hem de complir amb honradesa els nostres deures ciutadans, però no ens hem de deixar modelar ni dirigir per cap poder que ens enfronti amb les exigències fonamentals del regne de Déu. Sovint hi ha qui creu que poden exigir-nos i per això ho fan o ho intenten. Nosaltres només som fills de Déu i li devem el respecte que es mereix el nostre Pare celestial. 

  

COMENTARIS 

Una nova homilia, aquesta pel proper diumenge 18 de octubre, en el que el Pagola, com sortosament ens té acostumats, ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin és el desig i la voluntat de Déu, segon ens ho va expressant el seu fill Jesús per mitjà dels evangelis. En aquesta homilia ens recorda quina fou la resposta de Jesús davant dels qui pretenien confondre’l. Una resposta que ens cal recordar, molt especialment en els temps actuals, en els quals els membres dels poders polítics, però molt especialment si són de la dreta o de la extrema dreta, o directament els grans poders econòmics que de manera molt més opaca, són els que “mango neixen” les tecles reals dels poders econòmics. Uns i altres estant provocant que els interessos econòmics, fins i tots dels propietaris de molts o pocs pisos, deixin aparcats els escrúpols i no tinguin ni el més petit dels esmentats escrúpols, per provocar, amb el consentiment o beneplàcit d’una justícia escandalosament injusta o sense consciència social, que és decanta per provocar impunement, nombrosos desnonaments de llogaters amb pocs recursos, molts d’avançada edat, cosa que és una immoralitat que clama una autentica i veritable justícia social que eviti els esmentats desnonaments.

 

REFLEXIONS

Allò que es fa amb interès millora l’acció. Com va escriure Pablo Neruda: «Una mirada intensa pot penetrar fins els racons més amagats de l’ànima.»

Posar els cinc sentits en allò que fem , escolten, i diem, vol dir, centrar l’atenció en allò que estem fent en cada moment, intentant evitar que la ment ens porti a un altre lloc; a ser conscients que ens fem un bé a nosaltres i als altres.

Metafòricament, la frase convida a involucrar tota la La frase de Mello pretén fer-nos adonar que fer les coses per rutina, sense atenció, fa que perdin el sentit social a que estaven destinades. L’escriptora Simone Weil, deia: «L'atenció és la forma més pura de generositat.»

Les mares no paren de repetir als despistats de la casa: «Fixat amb el que fas!» Posar atenció amb el que fem o escoltem, és el que més ens costa incorporar a la nostra actitud, com a hàbit.

Sense entrenament no hi ha progrés atencional. rar a

Possiblement, sense adonar-nos-en, al cap del dia hem fet moltes (o algunes) coses només perquè socialment les havíem de fer. Però, sense posar-hi ganes, ni prestar-hi atenció.

El psicòleg nord-americà Daniel Gpleman, considera, que: «Sense una atenció selectiva. L’experiència esdevé un autèntic caos.»

La física quàntica ens ensenya que: «allà on posem l’atenció posem l’energia.» Fora bo rescatar aquell eslògan català del pujolisme: «La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 L INVITACIÓ DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l'aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l'un se n'anà al seu camp, l'altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s'indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se'l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s'omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s'adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

Comentari

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida.

Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 11 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “La invitació de Déu”, es fonamenta amb els fragments (1-14) del capítol 22 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 11 d’octubre, XXVIII durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre l’exigent bondat de Déu. 

Pel que sembla, la paràbola del banquet va ser molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha quedat recollida a Lluc, Mateu i fins i tot a l’evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que se n’extreuen tan diverses que només ens podem aproximar als elements essencials del relat original.  Aquesta nota sobre les diverses versions és molt oportuna, doncs cal partir del fet que els evangelis, no només son escrits per humans, sinó que tots no eren iguals, ni ho som els que els llegim. 

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, amb ell, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena. Aquesta fou certament una de les imatges més volgudes per Jesús per «suggerir» el final últim de la història humana. No s’acontentava només de dir-ho amb paraules. S’asseia a taula amb tothom, i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu desitjava dur a terme.  Aquesta interpretació del Pagola és, un cant a l’esperança i, al mateix temps, un allunyar-se de les versions tètriques anteriors, que afortunadament els teòlegs dels nostres dies ho estant exposant insistentment.

Per això Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava ningú. Anunciava la bona notícia de Déu, despertava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia l’alegria i el desig de Déu. La invitació havia d’arribar a tothom, sobretot als més necessitats d’esperança. Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. A la versió de Mateu es descriuen diverses reaccions. Uns la rebutgen de manera conscient: «No hi van voler anar.» Altres responen amb la indiferència: «No en feren cas». Els importen més les terres i els negocis. Hi va haver els que van reaccionar de manera hostil contra els criats.  El més important, no és les reaccions dels convidats, sinó l’anunci que Jesús ens ofereix del que és el desig de Déu.

Són molts els que ja no escolten cap crida de Déu. En tenen prou amb respondre de si mateixos davant de si mateixos. Sense ser-ne potser gaire conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d’arrel la vida. Avui potser una de les tasques més importants de l’Església és crear espais i facilitar experiències on les persones puguin sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu proclamada a l’evangeli de Jesús.  L’homilia, encertadament, proposa que l’Església generi espais que facilitin a tothom poder sentir de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu que ens proclama Jesús, per mitjà de l’evangeli de Mateu.  

COMENTARIS 

La homilia del proper diumenge 11 de octubre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quin és el desig i la voluntat de Déu, segon ens ho va expressar el seu fill Jesús, que totes i tots, també fills de Déu, que malgrat les nostres limitacions humanes, ens arribi amb nitidesa i claredat, quina és la seva voluntat, quan al final dels temps, del gènere humà, tots (sense excepció) puguem estar presents en la taula celestial per gaudir de la presencia de Déu Pare, fins a la fins dels temps. I això perquè, doncs perquè Déu, pare de tota la creació i, conseqüentment, pare de totes i tots nosaltres Un Pare que mai ha deixat d’estimar-nos, malgrat les nostres infidelitats i de les múltiples desviacions, que com ens indicà el seus fill Jesús en una de les seves paràboles, s’alegrà extraordinàriament quan el fill pròdig que el donava per perdut, tornà a casa!!!  

EL PERILL D’OFEGAR LA VEU DELS PROFETES
Comentari a l’evangeli (Mt 21,33-43) per José Antonio Pagola

Evangeli.

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d'una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n'anà del país. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure'l, es digueren: Aquest és l'hereu: matem-lo i ens quedarem l'heretat. I l'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema». Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar».

Comentari

Quan l'any 70 les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d’aquest fet tràgic. Israel, aquell poble tan estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els seus dirigents religiosos han anat matant els profetes enviats per ell; han crucificat, finalment, el seu propi Fill. Ara Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per l’Església cristiana.

Els primers cristians llegien d’aquesta manera la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als summes sacerdots d’Israel. Els pagesos encarregats de cuidar la «vinya del Senyor» van matant un darrere l’altre els criats que ell els envia per recollir els fruits. Finalment maten també el fill del propietari, amb la intenció de suprimir l’hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer res més que fer-los morir i lliurar la seva vinya a altres pagesos més fidels.

Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per alimentar l’orgull de l’Església, nou Israel, davant del poble jueu, derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: pot passar a l’Església cristiana el mateix que li va passar a l’antic Israel? Pot defraudar les expectatives de Déu? I si l’Església no produeix els fruits que ell espera, quins camins seguirà Déu per dur a terme els seus plans de salvació?

El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el temple; se celebrava escrupolosament el culte; es predicava la Llei; es defensaven les institucions. No semblava necessari res més de nou. N’hi havia prou de conservar-ho tot en ordre. És el més perillós que pot succeir a una religió: que s’ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.

És també el nostre perill. Pensar que la fidelitat de l´Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir Crist en propietat. Però Déu no és propietat de ningú. La seva vinya només li pertany a ell. I si l’Església no produeix els fruits que espera, Déu continuarà obrint nous camins de salvació.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragula

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 4 d’octubre, que se’ns ofereixen amb el títol, “El perill d’ofegar les veus dels profetes ”, es fonamenta amb els fragments (33-43) del capítol 21 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia basada en el text de l’evangeli de Mateu que la litúrgia ens l’ofereix el diumenge 4 d’octubre, XXVII durant l’Any, l’equip del Pagola ens proposen reflexionar sobre la exigent bondat de Déu. 

Quan l’any 70 les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d’aquest fet tràgic. Israel, aquell poble tan estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els seus dirigents religiosos han anat matant els profetes enviats per ell; han crucificat, finalment, el seu propi Fill. Ara Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per l’Església cristiana, (romana?) .  La pregunta que en tot moment cal que ens fem, és si l’actual Església Cristiana i els seus fidels estem actuant segons la voluntat bondadosa de Déu?

Els primers cristians llegien d’aquesta manera la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als summes sacerdots d’Israel. Els pagesos encarregats de cuidar la «vinya del Senyor» van matant un darrere l’altre els criats que ell els envia per recollir els fruits. Finalment maten també el fill del propietari, amb la intenció de suprimir l’hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer res més que fer-los morir i lliurar la seva vinya a altres pagesos més fidels.  Aquesta pacient actitud divina, no és fruit d’una reacció impulsiva, sinó tot al contrari. En qualsevol cas, ens hauríem de preguntar si el nostre cristianisme és prou correcte o les limitacions humanes existents, són preocupants?

Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per alimentar l’orgull de l’Església, nou Israel, davant del poble jueu, derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: pot passar a l’Església cristiana el mateix que li va passar a l’antic Israel? Pot defraudar les expectatives de Déu? I si l’Església no produeix els fruits que ell espera, quins camins seguirà Déu per dur a terme els seus plans de salvació?  Penso que les limitacions son evidents, si son preocupants o no és una qüestió que potser hi hauria d’haver alguna manera de poder-se qüestionar de manera oberta per a tothom que se sent cristià.

El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el temple; se celebrava escrupolosament el culte; es predicava la Llei; es defensaven les institucions. No semblava necessari res més de nou. N’hi havia prou de conservar-ho tot en ordre. És el més perillós que pot succeir a una religió: que s’ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.  Es evident que el nostre cristianisme, tant a nivell personal com institucional, té llacunes i mancances que hauríem de voler millorar.  

És també el nostre perill. Pensar que la fidelitat de l´Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir Crist en propietat. Però Déu no és propietat de ningú. La seva vinya només li pertany a ell. I si l’Església no produeix els fruits que espera, Déu continuarà obrint nous camins de salvació.  El greu pecat que tots plegats cometem és el de no tenir una autèntica auto-exigència que ens condueixi a ser molt més fidels al missatge que Jesús ens va transmetre. Que podríem fer per aconseguir-ho?

COMENTARIS 

La homilia del proper diumenge 4 de octubre, el Pagola ens exposa amb la seva habitual claredat i contundència, quines són les limitacions que la institució eclesial, la jerarquia i els cristians en general, expressem en tot moment. Avui més de dos mil anys del missatge que Jesús ens va voler deixar, fins i tot amb la seva donació de la seva vida con a testimoniatge diàfan del seu missatge i de quina hauria de ser la nostre resposta, la nostra manera d’actuar i el testimoniatge que caldria que donéssim, resulta que encara cal insistir-hi, doncs ni els que pretenem ser seguidor del missatge que ens va deixar el fill de Déu, la nostra actitud segueix sent titubejant i mancada de la voluntat i decisió necessària per cristians autèntics.