LA BONDAT ESCANDALOSA DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 20,1-16) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d'un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d'altres a la plaça sense feina i els digué: "Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just". I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre's el sol encara en trobà d'altres i els digué: "Què feu aquí tot el dia desvagats?" Ells li contesten: "És que ningú no ens ha llogat!" Els diu: "Aneu també vosaltres a la meva vinya!"
Al capvespre, l'amo de la vinya digué a l'encarregat: "Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers". Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: "Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor". Ell va respondre a un d'aquests: "Company, quin mal t'he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te'n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?" Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

Comentari.-

Probablement era tardor i als pobles de Galilea es vivia intensament la verema. Jesús veia a les places els qui no tenien terres pròpies, esperant a ser contractats per guanyar-se el sosteniment del dia. Com ajudar aquesta pobra gent a intuir la bondat misteriosa de Déu envers tothom?

Jesús els va explicar una paràbola sorprenent. Els va parlar d’un senyor que va contractar tots els treballadors que va poder. Ell mateix va anar a la plaça del poble una vegada i una altra, a hores diferents. Al final de la jornada, encara que la feina havia estat absolutament desigual, a tots els va donar un denari: allò que la seva família necessitava per viure.

El primer grup protesta. No es queixen de rebre més o menys diners. El que els ofèn és que el senyor «ha tractat els últims igual que nosaltres». La resposta del senyor a qui fa de portaveu és admirable: «¿És que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».

La paràbola és tan revolucionària que segurament després de vint segles no gosem encara prendre-la seriosament. Serà veritat que Déu és bo fins i tot amb aquells que amb prou feines es poden presentar amb mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat a la seva vinya?

Tots els nostres esquemes trontollen quan fa la seva aparició l’amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos», carregats de mèrits, i s’acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen l’Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.

Nosaltres ens tanquem de vegades en els nostres càlculs, sense deixar que Déu sigui bo amb tothom. No tolerem la seva bondat infinita envers tothom: hi ha persones que no s’ho mereixen. Ens sembla que Déu hauria de donar a cadascú el seu merescut, i només el merescut. Encara sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu cor de Pare, ell sap regalar també el seu amor salvador a aquelles persones que nosaltres no sabem estimar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 24 de setembre XXV durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “La bondat escandalosa de Déu”, té com a fonament els fragments (1-16) dels capítol 20 de l’evangeli de Mateu.

Massa sovint s’analitza el que és just del que no ho és des de la perspectiva humana, o des de el què descriuen els textos del dret civil o del dret canònic (obvio –naturalment- els membres del Poder Judicial espanyol, car aquests no entenen ni volen entendre cap altre justícia que la de la seva concepció ideològica). Per sort nostre, com descriu Mateu en la paràbola d’aquest proper diumenge, la justícia de Déu no s’aplica en funció dels nostre paràmetres humans, sinó amb el de Déu, que Jesús ens ho explica de manera molt gràfica: Els va parlar d’un senyor que va contractar tots els treballadors que va poder. Ell mateix va anar a la plaça del poble una vegada i una altra, a hores diferents. Al final de la jornada, encara que la feina havia estat absolutament desigual, a tots els va donar un denari: allò que la seva família necessitava per viure.

Aquella manera de distribuir justícia ni l’entenien aleshores i no s’entén avui: El que els ofèn és que el senyor «ha tractat els últims igual que nosaltres». La resposta del senyor a qui fa de portaveu és admirable: «¿És que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».

Serà veritat que Déu és bo fins i tot amb aquells que amb prou feines es poden presentar amb mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat a la seva vinya? Tant és així, que encara avui, tots els nostres esquemes trontollen quan fa la seva aparició l’amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos», carregats de mèrits, i s’acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen l’Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.

El nostre raonament humà, indistintament de si som creient o no, de si som clergues o laics, No tolerem la seva bondat infinita envers tothom: argumentant que hi ha persones que no s’ho mereixen.

L’homilia conclou amb expressió esperançadora no només pels creients, que també, sinó de manera especial pels no creients i fins i tot pels que es defineixen com ateus: Encara sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu cor de Pare, ell sap regalar també el seu amor salvador a aquelles persones que nosaltres no sabem estimar.

Al·leluia Fets 16,14b

Obriu, Senyor, el nostre cor

perquè escoltem atentament

les paraules del vostre Fill.

Una molt esperançadora homilia basada en el text d’una paràbola, que certament trenca tots els esquemes humans i que, malauradament encara és l’hora que des de la concepció que diàriament ens bombardegen la majoria dels mitjans neoliberals quan no ultra-dretans, no és difícil entendre que de manera ma xacona, acabin influenciant el nostre dèbil subconscient. Finalitzo el meu comentari amb una frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips:

“Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l'evangeli del Crist”.

PERDONAR SEMPRE

Comentari a l’evangeli (Mt 16,21-35) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se'n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l'agafà i l'escanyava dient-li: Paga'm tot el que em deus. L'altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t'ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n'entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Comentari.-

A Mateu se’l veu preocupat per corregir els conflictes, disputes i enfrontaments que poden sorgir a la comunitat dels seguidors de Jesús. Probablement està escrivint el seu evangeli en uns moments en què, com es diu al seu evangeli, «es refredarà l’amor de la majoria» (Mateu 24,12).

Per això concreta amb molt de detall com s’ha d’actuar per extirpar el mal de l’interior de la comunitat, respectant sempre les persones, cercant primer de tot «la correcció tot sol amb ell», acudint al diàleg amb «testimonis», fent intervenir la «comunitat» o separant-se de qui pot fer mal als seguidors de Jesús.

Tot això pot ser necessari, però com ha d’actuar en concret la persona ofesa? Què ha de fer el deixeble de Jesús que vol seguir els seus passos i col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu, el regne de la misericòrdia i la justícia per a tots?

Mateu no podia oblidar unes paraules de Jesús recollides per un evangeli anterior al seu. No eren fàcils d’entendre, però reflectien el que hi havia al cor de Jesús. Encara que hagin passat vint segles, els seus seguidors no n’hem de rebaixar el contingut.

Pere s’acosta a Jesús. Com altres vegades, ho fa representant el grup de seguidors: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». La seva pregunta no és mesquina, sinó enormement generosa. Ha escoltat les paràboles de Jesús sobre la misericòrdia de Déu. Coneix la seva capacitat de comprendre, de disculpar i de perdonar. També ell està disposat a perdonar «moltes vegades», però no hi ha cap límit?

La resposta de Jesús és contundent: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set»; has de perdonar sempre, en tot moment, de manera incondicional. Al llarg dels segles s’ha volgut rebaixar de moltes maneres el que havia dit Jesús: «perdonar sempre, és perjudicial»; «dóna al·licients a l’ofensor»; «s’ha d’exigir primer penediment». Tot això sembla molt raonable, però amaga i desfigura el que pensava i vivia Jesús.

Cal tornar a Jesús. A la seva Església calen homes i dones que estiguin disposats a perdonar com ell, introduint entre nosaltres el seu gest de perdó en tota la seva gratuïtat i grandesa. És el que fa brillar millor a l’Església el rostre de Crist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 17 de setembre XXIII durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Perdonar sempre”, té com a fonament els fragments (21-35) dels capítol 18 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia per aquests proper diumenge, és una crida al perdó i a la reconciliació. És propi de la naturalesa humana, exterioritzar discrepàncies i punts de vista diferenciats. Són ben sabudes les discrepàncies entre Pere i Pau i això no els hi va comportar l’enemistat. Però sovint, les esmentades discrepàncies porten l’ofensa i l’enemistat, conseqüentment, no ens ha d’estranyar que Mateu que va escriure el seu evangeli després de la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 dC, i que intentés refredar el clima d’hostilitat que ja havia sorgit, ni tampoc que aquesta homilia intenti apaivagar les tensions creixents en el món cristià actual entre conservadors i progressistes. Els conservadors, el mot ho defineix bé, no volen canviar res del que els anys i les costums han consolidat, malgrat pugui ser anacrònic i desfasat. Mentre que els progressistes exigeixen canvis, donat que el que era vàlid i adequat anys enrere, les noves generacions, els avenços tecnològics i les canviants costums, reclamen i exigeixen canvis significatius en el contingut i en les formes, tant en la litúrgia, com també en el Dret Canònic per posar dos exemples. Una concepció diametralment oposada que provoca tensions, grans divergències i de rebot greus ofenses d’uns contra els altres: «es refredarà l’amor de la majoria» (Mateu 24,12)

És per això que concreta amb molt de detall com s’ha d’actuar per extirpar el mal de l’interior de la comunitat, respectant sempre les persones, cercant primer de tot «la correcció tot sol amb ell», acudint al diàleg amb «testimonis», fent intervenir la «comunitat» o separant-se de qui pot fer mal als seguidors de Jesús.

L’homilia es pregunta com ha d’actuar en concret la persona ofesa? Què ha de fer el deixeble de Jesús que vol seguir els seus passos i col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu, el regne de la misericòrdia i la justícia per a tots? Mateu no podia oblidar unes paraules de Jesús recollides per un evangeli anterior al seu. No eren fàcils d’entendre, però reflectien el que hi havia al cor de Jesús. Encara que hagin passat vint segles, els seus seguidors no n’hem de rebaixar el contingut.

Però al mateix temps ens exposa una solució, Pere s’acosta a Jesús i li pregunta: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». La resposta de Jesús és contundent: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set»; has de perdonar sempre, en tot moment, de manera incondicional. Al llarg dels segles s’ha volgut rebaixar de moltes maneres el que havia dit Jesús: «perdonar sempre, és perjudicial»; «dóna al·licients a l’ofensor»; «s’ha d’exigir primer penediment».

L’homilia, però, no passa per alt allò que al llarg del segles s’ha volgut rebaixar de moltes maneres el que havia dit Jesús: «perdonar sempre, és perjudicial»; «dóna al·licients a l’ofensor»; «s’ha d’exigir primer penediment». Tot això sembla molt raonable, però amaga i desfigura el que pensava i vivia Jesús: A la seva Església calen homes i dones que estiguin disposats a perdonar com ell, introduint entre nosaltres el seu gest de perdó en tota la seva gratuïtat i grandesa. És el que fa brillar millor a l’Església el rostre de Crist.

Al·leluia Jo 13,34

Us dono un manament nou, diu el Senyor.

Que us estimeu els uns als altres

tal com jo us he estimat.

El més engrescador d’aquestes homilies és que aprofundeixen de manera planera, però diàfana, del contingut dels textos evangèlics, explicant-los de manera que qualsevol que els llegeixi, copsa fàcilment el seu contingut com copsava les homilies del nostre estimat Lluís Vila, que a ben segur gaudeix de la celestial casa del Pare.

 UNA ESGLÉSIA REUNIDA EN NOM DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 18,15-20) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

 En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te'n fa cas, t'hauràs guanyat el germà. Si no te'n fa cas, crida'n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d'ells, parla'n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d'ells».

Comentari.-

Quan hom viu distanciat de la religió o s’ha sentit decebut per l’actuació dels cristians, és fàcil que l’Església se li presenti només com una gran organització. Una mena de «multinacional» ocupada a defensar i tirar endavant els seus propis interessos. Aquestes persones, generalment, només coneixen l’Església des de fora. Parlen del Vaticà, critiquen les intervencions de la jerarquia, s’irriten davant de certes actuacions del papa. L’Església és per a elles una institució anacrònica de la que viuen lluny.

Aquesta no és l’experiència dels qui se senten membres d’una comunitat creient. Per a aquests, la cara concreta de l’Església és gairebé sempre la pròpia parròquia. Aquest grup de persones amigues que es reuneixen cada diumenge per celebrar l’eucaristia. Aquest lloc de trobada on celebren la fe i resen tots junts a Déu. Aquesta comunitat on es bateja els fills o s’acomiada els éssers estimats fins a la trobada final a l’altra vida.

Per a qui viu a l’Església cercant-hi la comunitat de Jesús, l’Església és gairebé sempre font d’alegria i motiu de patiment. D’una banda, l’Església és estímul i goig; podem experimentar-hi el record de Jesús, escoltar el seu missatge, rastrejar el seu esperit, alimentar la nostra fe en el Déu viu. De l’altra, l’Església fa patir, perquè hi observem incoherències i rutina; sovint és massa gran la distància entre el que es predica i el que es viu; manca vitalitat evangèlica; en moltes coses s’ha anat perdent l’estil de Jesús.

Aquesta és la tragèdia més gran de l’Església. Jesús ja no és estimat ni venerat com a les primeres comunitats. No se’n coneix ni se’n comprèn l’originalitat. Bastants no arribaran ni tan sols a sospitar l’experiència salvadora que van viure els primers que s’hi van trobar. Hem fet una Església on no pocs cristians s’imaginen que, pel fet d’acceptar unes doctrines i de complir unes pràctiques religioses, estan seguint Crist com els primers deixebles.

I, tanmateix, en això consisteix el nucli essencial de l’Església. Viure l’adhesió a Crist en comunitat, reactualitzant l’experiència dels qui van trobar en ell la proximitat, l’amor i el perdó de Déu. Per això, potser, el text eclesiològic més fonamental són aquestes paraules de Jesús que llegim a l’evangeli: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells».

La primera tasca de l’Església és aprendre a reunir-se en el nom de Jesús. Alimentar-ne el record, viure de la seva presència, reactualitzar la seva fe en Déu, obrir avui nous camins al seu Esperit. Quan això manca, tot corre el risc de quedar desvirtuat per la nostra mediocritat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

 LA CREU ÉS UNA ALTRA COSA

Comentari a l’evangeli (Mt 16,21-27) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d'anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!». Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».

Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l'home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l'home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres».

Comentari.-

És difícil no sentir confusió i malestar en escoltar una vegada més les paraules de Jesús: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Entenem molt bé la reacció de Pere, que, en sentir Jesús parlar de rebuig i patiment, «el prengué a part i es posà a renyar-lo». El teòleg màrtir Dietrich Bonhoeffer diu que aquesta reacció de Pere «prova que, des del principi, l’Església s’ha escandalitzat del Crist sofrent. No vol que el Senyor li imposi la llei del patiment».

Aquest escàndol es pot fer avui insuportable per als qui vivim en allò que Leszek Kolakowsky anomena «la cultura d’analgèsics», aquesta societat obsessionada per eliminar el patiment i malestar per mitjà de tota mena de drogues, narcòtics i evasions.

Si volem clarificar quina ha de ser l’actitud cristiana, hem de comprendre bé en què consisteix la creu per al cristià, ja que pot passar que nosaltres la posem on Jesús mai no la va posar.

Nosaltres anomenem fàcilment «creu» tot allò que ens fa patir, fins i tot aquest patiment que apareix a la nostra vida generat pel nostre propi pecat o la nostra manera equivocada de viure. Però no hem de confondre la creu amb qualsevol desgràcia, contrarietat o malestar que es produeix a la vida.

La creu és una altra cosa. Jesús crida els seus deixebles perquè el segueixin fidelment i es posin al servei d’un món més humà: el regne de Déu. Això és el primer. La creu no és sinó el patiment que ens arribarà com a conseqüència del seguiment; el destí dolorós que haurem de compartir amb Crist si seguim realment els seus passos. Per això no hem de confondre el «prendre la creu» amb postures masoquistes, una falsa mortificació o el que P. Evdokimov anomena «ascetisme barat» i individualista.

D’altra banda, hem d’entendre correctament «negar-se a si mateix» que demana Jesús per portar la creu i seguir-lo. «Negar-se a si mateix» no significa mortificar-se de qualsevol manera, castigar-se a si mateix i, encara menys, anul·lar-se o autodestruir-se. «Negar-se a si mateix» és no viure pendent d’un mateix, oblidar-se del propi «ego», per construir l’existència sobre Jesucrist. Alliberar-nos de nosaltres mateixos per adherir-nos-hi radicalment. Dit d’una altra manera, «prendre la creu» significa seguir Jesús disposats a assumir la inseguretat, la conflictivitat, el rebuig o la persecució que va haver de patir el mateix Crucificat.

Però els creients no vivim la creu com a derrotats, sinó com a portadors d’una esperança final. Tothom que perdi la vida per Jesucrist la trobarà. El Déu que va ressuscitar Jesús ens ressuscitarà també a nosaltres a una vida plena.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de setembre XXI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “La creu és una altre cosa”, té com a fonament els fragments (21-27) dels capítol 16 de l’evangeli de Mateu.

Una homilia, la d’aquest proper diumenge, que desqualifica una metodologia implantada en una gran majoria de convents i seminaris, on als novicis/es i seminaristes se’ls inculcava a posar-se silicis per mortificar el cos, doncs no és aquest el patiment que Jesús no ens demana: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Segons el teòleg Dietrich Bonhoeffer, diu que la reacció de Pere «prova que, des del principi, l’Església s’ha escandalitzat del Crist sofrent. No vol que el Senyor li imposi la llei del patiment». Malauradament, això és així, no entre els pobres i marginats, sinó justament entre una bona part de bisbes, cardenals i alts membres de la jerarquia eclesiàstica. Aquest escàndol es pot fer avui insuportable per als qui vivim en allò que Leszek Kolakowsky anomena «la cultura d’analgèsics» L’homilia ho recalca molt bé: Si volem clarificar quina ha de ser l’actitud cristiana, hem de comprendre bé en què consisteix la creu per al cristià, ja que pot passar que nosaltres la posem on Jesús mai no la va posar. Cal, conseqüentment: no confondre la creu amb qualsevol desgràcia, contrarietat o malestar que es produeix a la vida. 

Tal i com ens diu l’homilia: La creu és una altra cosa. Jesús crida els seus deixebles perquè el segueixin fidelment i es posin al servei d’un món més humà: el regne de Déu. Això és el primer. La creu no és sinó el patiment que ens arribarà com a conseqüència del seguiment; el destí dolorós que haurem de compartir amb Crist si seguim realment els seus passos. Com comentàvem unes ratlles més amunt: «Negar-se a si mateix» no significa mortificar-se de qualsevol manera, castigar-se a si mateix i, encara menys, anul·lar-se o autodestruir-se. «Negar-se a si mateix» és no viure pendent d’un mateix, oblidar-se del propi «ego», per construir l’existència sobre Jesucrist. Dit d’una altra manera, «prendre la creu» significa seguir Jesús disposats a assumir la inseguretat, la conflictivitat, el rebuig o la persecució que va haver de patir el mateix Crucificat. 

L’homilia, però, conclou amb un to pessimista, tot al contrari: Els creients no vivim la creu com a derrotats, sinó com a portadors d’una esperança final. Tothom que perdi la vida per Jesucrist la trobarà. El Déu que va ressuscitar Jesús ens ressuscitarà també a nosaltres a una vida plena.  

Al·leluia Cf. Ef 1,17-18

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.

A aquesta homilia que una vegada més és l’antítesi dels soporífers o d’una dosi de tranquil·litzants, avui m’ha semblat adient afegir als meus comentaris, un fragment de la carta de Pau als cristians de Roma: “Germans, per l'amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.          

 LA NOSTRA IMATGE DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 16,13-20) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

Comentari.-

La pregunta de Jesús: «I vosaltres, qui dieu que soc?», continua demanant encara una resposta als creients del nostre temps. No tots tenim la mateixa imatge de Jesús. I això no només pel caràcter inesgotable de la seva personalitat, sinó, sobretot, perquè cadascú anem elaborant la nostra imatge de Jesús a partir dels nostres interessos i preocupacions, condicionats per la nostra psicologia personal i el medi social a què pertanyem, i marcats per la formació religiosa que hem rebut.

I, tanmateix, la imatge de Crist que puguem tenir cadascú té importància decisiva per a la nostra vida, ja que condiciona la nostra manera d’entendre i de viure la fe. Una imatge empobrida, unilateral, parcial o falsa de Jesús ens conduirà a una vivència empobrida, unilateral, parcial o falsa de la fe. Per això és important evitar possibles deformacions de la nostra visió de Jesús i de purificar la nostra adhesió a ell.

D’altra banda, és pura il·lusió pensar que hom creu en Jesucrist perquè «creu» en un dogma o perquè està disposat a creure «en allò que la santa Mare Església creu». En realitat, cada creient creu en allò que creu ell, és a dir, en allò que personalment va descobrint en el seu seguiment a Jesucrist, encara que, naturalment, ho faci dins de la comunitat cristiana.

Per desgràcia, són força els cristians que entenen i viuen la seva religió de tal manera que, probablement, mai no podran tenir una experiència una mica viva del que és trobar-se personalment amb Crist.

Ja en una època molt primerenca de la seva vida s’han fet una idea infantil de Jesús, quan potser encara no s’havien plantejat amb prou lucidesa les qüestions i preguntes a què Crist pot respondre.

Més tard ja no han tornat a repensar la seva fe en Jesucrist, bé perquè la consideren una cosa trivial i sense cap importància per a les seves vides, bé perquè no s’atreveixen a examinar-la amb serietat i rigor, bé perquè s’acontenten de conservar-la de manera indiferent i apàtica, sense ressò en el seu ésser.

Malauradament no sospiten allò que Jesús podria ser per a ells. Marcel Légaut escrivia aquesta frase dura, però potser molt real: «Aquests cristians ignoren qui és Jesús i estan condemnats per la seva mateixa religió a no descobrir-ho mai».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaun¡me Rocabert

Novament en l’homilia d’aquest proper diumenge, no es limita a plantejar-nos superficialment qüestions importants de la nostra fe, ni obviar el què comporta ser cristià. Malauradament en molts moments de la nostra infantesa, se’ns ensenyava una religió de conveniències, d’acord amb el que el  nacionalcatolicisme (una mena de conxorxa entre la dictadura i els bisbes) l’interessava fer creure. O sigui que, per cap

circumstància els creients tinguessin la més mínima possibilitat d’adquirir uns coneixements que podrien

desestabilitzar al règim. Avui, sortosament, la cosa ha canviat pels que intenten aprofundir en qualsevol matèria, per així allunyar-se de la tendenciosa ignorància que interès.sa als poders. Tornant a l’homilia, d’entrada i sense embuts, Jesús ens pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?», continua demanant encara una resposta als creients del nostre temps. No tots tenim la mateixa imatge de Jesús. I això no només pel

caràcter inesgotable de la seva personalitat, sinó, sobretot, perquè cadascú anem elaborant la nostra imatge de Jesús a partir dels nostres interessos i preocupacions, condicionats per la nostra psicologia personal i el medi social a què pertanyem, i marcats per la formació religiosa que hem rebut.

Malauradament no en som conscients, però és tenir o no tenir un coneixement el més aproximat de Jesús és vital per a la nostra vida: Per això és important evitar possibles deformacions de la nostra visió de Jesús i de purificar la nostra adhesió a ell. D’altra banda, és pura il·lusió pensar que hom creu en Jesucrist perquè «creu» en un dogma o perquè està disposat a creure «en allò que la santa Mare Església creu». En realitat, cada creient creu en allò que creu ell, és a dir, en allò que personalment va descobrint en el seu seguiment a Jesucrist, encara que, naturalment, ho faci dins de la comunitat cristiana.

Ho hem dit moltes vegades, certament, però, sovint la religió oficial (la de casa nostra), és la que més interessa a la Conferència episcopal espanyola, potser la més carca a nivell europeu. Per desgràcia, són força els cristians que entenen i viuen la seva religió de tal manera que, probablement, mai no podran tenir una experiència una mica viva del que és trobar-se personalment amb Crist. Ja en una època molt primerenca de la seva vida s’han fet una idea infantil de Jesús, quan potser encara no s’havien plantejat amb prou lucidesa les qüestions i preguntes a què Crist pot respondre.

L’homilia conclou amb una frase força lapidària, per a totes i tots aquells que de Jesús, només en tenen allò que els hi van mal explicar en la seva etapa de catequesi: Malauradament no sospiten allò que Jesús podria ser per a ells. Marcel Légaut escrivia aquesta frase dura, però potser molt real: «Aquests cristians ignoren qui és Jesús i estan condemnats per la seva mateixa religió a no descobrir-ho mai».

Al·leluia Mt 16,18

Tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Una vegada més les homilies del Pagola o dels seus col·laboradors, no ens deixen indiferents, car intenten

sacsejar-nos, potser només a pocs, però el ser cristià, a diferència de ser d’una determinada religió, no ha

estat mai un moviment de masses, malgrat que el gran objectiu sigui establir el Regne de Déu entre

nosaltres, o sigui el Regne de Pau, d’Amor i de Justícia.

 DEMANAR AMB FE

Comentari a l’evangeli (Mt 15,21-28) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d'allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d'una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l'instant es posà bona la seva filla.

Comentari.-

L’oració de petició ha estat objecte d’una forta crítica al llarg d’aquests anys. L’home il·lustrat de l’època moderna no encerta a posar-se en actitud de súplica davant Déu, ja que sap que Déu no alterarà el curs natural dels esdeveniments per atendre els seus desitjos.

La natura és una màquina que funciona segons unes lleis naturals, i l’home és l’únic ésser que pot actuar i transformar, només en part, el món i la història amb la seva intervenció.

Aleshores l’oració de petició queda arraconada per cultivar altres formes de pregària com la lloança, l’acció de gràcies o l’adoració, que es poden harmonitzar millor amb el pensament modern.

Altres vegades la súplica de la criatura al seu Creador queda substituïda per la meditació o la immersió de l’ànima en Déu, últim misteri de l’existència i font de tota vida.

Tanmateix, la pregària de súplica, tan controvertida pels possibles malentesos, és decisiva per expressar i viure des de la fe la nostra dependència creatural davant Déu.

No és estrany que Jesús mateix lloï la fe gran d’una dona senzilla que sap suplicar de manera insistent la seva ajuda. A Déu se’l pot invocar des de qualsevol situació. Des de la felicitat i des de l’adversitat; des del benestar i des del patiment.

L’home o la dona que eleva a Déu la seva petició no s’adreça a un ésser apàtic o indiferent al patiment de les seves criatures, sinó a un Déu que pot sortir del seu ocultament i manifestar la seva proximitat als qui el supliquen.

Doncs d’això es tracta. No d’utilitzar Déu per aconseguir els nostres objectius, sinó de cercar i demanar la proximitat de Déu en aquella situació. I l’experiència de la proximitat de Déu no depèn primàriament de si es compleixen els nostres desitjos.

El creient pot experimentar de moltes maneres la proximitat de Déu, independentment de com es resolgui el nostre problema. Recordem la sàvia advertència de sant Agustí: «Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa».

Aquest no és el temps del compliment definitiu. El mal no és vençut de manera total. L’orant experimenta la contradicció entre la desgràcia que pateix i la salvació definitiva promesa per Déu. Per això tota súplica i petició concreta a Déu queda sempre envoltada d’aquesta gran súplica que ens va ensenyar el mateix Jesús: «Vingui a nosaltres el vostre regne», el regne de la salvació i de la vida definitiva.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia per el proper diumenge, en proposa una reflexió sobre la pregaria al Pare Déu, avui malauradament. Si fem cas de la desconnexió amb la religió de les noves generacions, la pregaria també estaria, suposadament, en alarmant retrocés, però jo no soc ningú per fer cap afirmació sobre aquesta qüestió. La pregaria o la súplica amb Déu és una qüestió molt personal, molt íntima i difícilment podem afirmar si l’home i la dona dels nostres temps connecta o no amb Déu. L’homilia, però, ens intenta indicar els paràmetres en el què s’ha de situar la pregaria, com podria ser: la súplica de la criatura al seu Creador pot queda substituïda per la meditació o la immersió de l’ànima en Déu, últim misteri de l’existència i font de tota vida.

Tanmateix, la pregària de súplica, tan controvertida pels possibles malentesos, és decisiva per expressar i viure des de la fe la nostra dependència de creatures davant Déu. No és estrany que Jesús mateix lloï la fe gran d’una dona senzilla que sap suplicar de manera insistent la seva ajuda. A Déu se’l pot invocar des de qualsevol situació. Des de la felicitat i des de l’adversitat; des del benestar i des del patiment.

Cal tenir en compte, ens diu l’homilia que: 1.- L’home o la dona que eleva a Déu la seva petició no s’adreça a un ésser apàtic o indiferent al patiment de les seves criatures, sinó a un Déu que pot sortir del seu ocultament i manifestar la seva proximitat als qui el supliquen. Doncs d’això es tracta. No d’utilitzar Déu per aconseguir els nostres objectius, sinó de cercar i demanar la proximitat de Déu en aquella situació. I l’experiència de la proximitat de Déu no depèn primàriament de si es compleixen els nostres desitjos. 2.- «Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa».

La pregaria, ens recorda l’homilia: que cal demanar amb fe, conseqüentment com a tal acte de fe: L’orant experimenta la contradicció entre la desgràcia que pateix i la salvació definitiva promesa per Déu. Per això tota súplica i petició concreta a Déu queda sempre envoltada d’aquesta gran súplica que ens va ensenyar el mateix Jesús: «Vingui a nosaltres el vostre regne», el regne de la salvació i de la vida definitiva.

Al·leluia Mt 4,23

Jesús predicava la Bona Nova del Regne, i guaria en el poble tota malaltia.

Una molt adequada homilia, especialment per clarificar i superar els mal entesos que molt sovint hem tingut totes i tots sobre aquesta qüestió vital de la relació de qualsevol de nosaltres amb el Creador. Pregar no és per demanar foteses ni perquè ens toqui la loteria. És per intentar superar una malaltia, o per poder superar les conseqüències d’un esdeveniment terrorífic, així com per demanar recuperar la fe perduda etc.

«Déu escolta la teva crida si tu el cerques. No t’escolta si, a través seu, cerques una altra cosa» deia Sant Agustí.

 ABANS D’ENFONSAR-SE

Cmentari a l’evangeli (Mt 14,22-33) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren, s'esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s'acovardí i començà d'enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l'instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».

Comentari.-

És sorprenent l’actualitat que adquireix en aquests temps de crisi religiosa el relat de la tempesta al llac de Galilea. Mateu descriu amb trets encertats la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat de la mar; la barca està «sacsejada per les onades», desbordada per forces adverses; «el vent és contrari», tot es gira en contra; és «negra nit», les tenebres impedeixen veure l’horitzó.

Així viuen no pocs creients el moment actual. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sotmesa a tota mena d’acusacions i sospites. Es parla del cristianisme com d’una «religió terminal» que pertany al passat; es diu que estem entrant en una «era postcristiana» (E. Poulat). En alguns neix l’interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».

La reacció de Jesús és immediata: «Coratge! Soc jo. No tingueu por.» Animat per aquestes paraules, Pere fa a Jesús una petició inaudita: «Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua». No sap si Jesús és un fantasma o algú real, però vol comprovar que s’hi pot anar caminant, no sobre terra ferma, sinó sobre l’aigua, no recolzant-se en arguments segurs, sinó en la feblesa de la fe.

Així el creient viu la seva adhesió a Crist en moments de crisi i de foscor. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a la nostra salvació. No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per experiència que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en la seva paraula.

No és fàcil viure aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere «va sentir la força del vent», «es va espantar» i «començà d’enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-se només en la força del mal, deixar-se paralitzar per la por i enfonsar-se en la desesperança.

Pere reacciona i, abans d’enfonsar-se del tot, crida: «Senyor, salva’m». La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor, salva’m». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, alhora que ens diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per. Jaume Rocabert

Que en l’actualitat vivim una crisi de fe i/o de religió que mai havia estat pronunciada, tant entre les persones de més de 50/60 anys, però molt especialment entre el jovent. (la concentració de jovent aquest darrer cap de setmana en la trobada a Lisboa amb el papa Francesc, no ens enganyem: “una flor no fa estiu”!). El que intenta l’homilia és, fer servir l’exemple del text de Mateu per fer-nos veure que els dubtes, la por, la incertesa són fenòmens humans que requereixen arropar-se justament amb la fe, per sortir del pou de les inseguretats i dels temors: És sorprenent l’actualitat que adquireix en aquests temps de crisi religiosa el relat de la tempesta al llac de Galilea. Mateu descriu amb trets encertats la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat de la mar; la barca està «sacsejada per les onades», desbordada per forces adverses; «el vent és contrari», tot es gira en contra; és «negra nit», les tenebres impedeixen veure l’horitzó.

És cert com ens explica l’homilia que avui viuen no pocs creients el moment actual. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sotmesa a tota mena d’acusacions i sospites. Es parla del cristianisme com d’una «religió terminal» que pertany al passat; es diu que estem entrant en una «era post-cristiana» (E. Poulat). Tant que en no pocs neix l’interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».

Què ens diu Jesús, quan ens trobem en aquesta situació: «Coratge! Soc jo. No tingueu por.» Així el creient viu la seva adhesió a Crist en moments de crisi i de foscor. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a la nostra salvació. No tenim arguments científics per comprovar-ho, però sabem per experiència que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en la seva paraula.

Certament, tal com expressa l’homilia: No és fàcil viure aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere «va sentir la força del vent», «es va espantar» i «començà d’enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-se només en la força del mal, deixar-se paralitzar per la por i enfonsar-se en la desesperança. Pere reacciona i, abans d’enfonsar-se del tot, crida: «Senyor, salva’m».

Es podria creure que el que ens exposa l’homilia és una faula i que quan hom s’ha desviat del camí i s’ha desanimat per culpa de les grans contradiccions que avui tothom coneix del si del catolicisme i qualsevol altre religió, ja no hi ha possibilitats de retorn justament per les grans decepcions que ens ha proporcionat, però no és en la religió amb qui hem de creure, sinó en Jesús. Val la pena deixar clar que som molts els que en el transcurs de la nostra vida, hem caigut en el pou del desànim i de la no esperança, però sempre hi ha un camí de retorn, si en aquesta situació, aixeques els ulls tot intentant veure com el Pare ens està oferint la seva ma paternal per retornar-nos al camí. La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor, salva’m». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, alhora que ens diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?».

Al·leluia Salm 129,5

Confio en el Senyor,

confio en la seva paraula.

Una molt bonica i esperançadora homilia que quan tot sembla que s’enfonsa al nostra entorn, només un sincer desig de voler trobar el camí, sempre hi ha la ma estesa que – no en tinguis el menor dubte- que el teu desig de retornar al camí, et serà complagut. Això no vol dir que a partir d’aquest moment tot seran flors i violes. De nou en el camí, seguirem trobant-t’hi pedregam i pujades i baixades, però a ben segur que per poc que t’esforcis mai més deixaràs de tenir tota la capacitat intacte per seguir a Jesús. També ens hi podrà ajudar, si finalment el papa Francesc aconsegueix que se celebri el Camí Sinodal previst pel 2024 i que, amb l’ajuda de Déu, esperem que es puguin portar a bon port les urgents reformes que requereix el envellit i tronat vaixell del catolicisme per tornar a navegar a la velocitat de creuer que es requereixen en els temps actuals. Que Déu nostre Senyor hi faci més que nosaltres.