ANAR A LES CRUÏLLES DELS CAMINS*

Evangeli  (Mt 22,1-14) – diumenge 11 d’octubre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

¹ Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué:

² --Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. ³ Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. ⁴ Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec:

»--Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!

⁵ »Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; ⁶ i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. ⁷ El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. 8 Llavors va dir als seus servents:

^»--El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; ⁹ aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.

¹⁰ »Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.

¹¹ »Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, ¹² i li digué:

»--Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?

»Però ell va callar. ¹³ Llavors el rei digué als qui servien:

»--Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¹⁴ Perquè molts són cridats, però pocs són escollits. (Mt 22,1-14. MCI)

 

Comentari.- Jesús coneixia molt bé la vida dura i monòtona dels camperols. Sabia com esperaven l’arribada del dissabte per «alliberar-se» de la feina. Els veia gaudir a les festes i en els casaments. Quina experiència podia haver-hi de més joiosa per aquella gent que ser convidats a un banquet i poder seure a taula amb els veïns a compartir una festa de noces?

Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús es posà a parlar d’una manera sorprenent. La vida no és només aquesta vida de treballs i preocupacions, penes i disgustos. Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots ens vol veure asseguts al seu costat, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plenament feliç.

No s’acontentava només amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava a tots a la seva taula i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu a la festa final. Els volia veure rebent amb goig la seva crida, i creant entre tots un clima més amistós i fratern que els preparés adequadament per a la festa final.

Què ha estat d’aquesta invitació?, qui l’anuncia?, qui l’escolta?, on es poden tenir notícies d’aquesta festa? Satisfets amb el nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre propi interès, no creiem necessitar Déu. ¿No ens estem acostumant a poc a poc a viure sense necessitat d’una esperança última?

A la paràbola de Mateu, quan els que tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als seus criats: «aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu». L’ordre és inaudita, però reflecteix el que sent Jesús. Malgrat tant de rebuig i menyspreu hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal continuar convidant.

Però ara el millor és anar a «les cruïlles dels camins» per on transiten tantes persones errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai a una festa. Ells poden entendre millor que ningú la invitació. Ells poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos l’esperança.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EL RISC DE DEFRAUDAR DÉU*

Evangeli (Mt 21,33-43) - diumenge 04 d’octubre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ³³ »Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia . Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. ³⁴ Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; ³⁵ però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. ³⁶ Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. ³⁷ Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: "Al meu fill, el respectaran." ³⁸ Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: "Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!" ³⁹ L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.

⁴⁰ »Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?

⁴¹ Li responen:

--Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps.

⁴² Jesús els diu:

--¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?

⁴³ »Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar. (Mt 21, 33-43. BCI)

 

Comentaru.- La paràbola dels «vinyaters homicides» és tan dura que als cristians ens costa pensar que aquest advertiment profètic, adreçat per Jesús als dirigents religiosos del seu temps, tingui res a veure amb nosaltres.

El relat parla d’uns pagesos encarregats per un senyor de treballar la seva vinya. Arribat el temps de la verema passa una cosa sorprenent i inesperada. Els pagesos es neguen a lliurar la collita. El senyor no recollirà els fruits que tant espera.

La seva gosadia és increïble. Un darrere l’altre, van matant els criats que el senyor els envia per recollir els fruits. Més encara. Quan els envia el seu propi fill, el treuen «fora de la vinya» i el maten per quedar com a únics amos de tot.

Què pot fer el senyor de la vinya amb aquests pagesos? Els dirigents religiosos, que escolten nerviosos la paràbola, treuen una conclusió terrible: els farà morir i traspassarà la vinya a uns altres vinyaters «que li donin els fruits al seu temps». Ells mateixos s’estan condemnant. Jesús els ho diu a la cara: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».

A la «vinya de Déu» no hi ha lloc per als que no aporten fruits. En el projecte del regne de Déu que Jesús anuncia i promou no poden seguir ocupant un lloc «pagesos» indignes que no reconeguin l’autoritat del seu Fill, perquè se senten propietaris, senyors i amos del poble de Déu. Han de ser substituïts per «un poble que produeixi fruits».

A vegades pensem que aquesta paràbola tan amenaçadora val per al poble de l’Antic Testament, però no per a nosaltres, que som el poble de la Nova Aliança i tenim ja la garantia que Crist estarà sempre amb nosaltres.

És un error. La paràbola està parlant també de nosaltres. Déu no ha de beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. No té per què identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També ara Déu vol que els treballadors indignes de la seva vinya siguin substituïts per un poble que produeixi fruits dignes del Regne de Déu.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat