DÉU ÉS PER A GENT SENZILLA
Comentari a l’evangeli (Mt 11,25-30) per José Antonio Pagola

Evangeli.-

25 En aquell temps, Jesús digué:
--T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. 26 Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.
27 »El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.

28 »Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. 29 Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.


Comentari

Va ser fa molts anys, a L’École Biblique de Jerusalem, un mestre d’exegesi ens iniciava en el difícil art de desentranyar l’evangeli de Mateu. Tot semblava poc per captar el sentit últim del text: crítica textual, anàlisi literària, estructura del passatge. Un dia arribem a aquests versets en què Jesús exclama: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». El professor va fer un llarg silenci. Després ens va dir molt a poc a poc: «No oblideu mai aquestes paraules. Tota la resta ho poden oblidar». Va ser probablement la millor lliçó d’exegesi que he rebut mai. Després, al llarg dels anys, he pogut veure què és així.

Sempre que he tingut la impressió d’estar amb una persona propera a Déu, ha estat algú de cor senzill. De vegades una persona sense grans coneixements, d’altres algú de cultura notable, però sempre un home o una dona d’ànima humil i neta.

Més d’una vegada he pogut comprovar que no n’hi ha prou de parlar de Déu perquè es desperti la fe. Per a molta gent, certs conceptes religiosos estan molt gastats, i encara que hom procuri de treure’ls tot el vigor i sabor que van tenir a l’origen, Déu segueix com a «fosilitzat» en les seves consciències. Tot i això, m’he trobat amb gent senzilla que no semblen necessitar grans idees ni raonaments. De seguida intueixen que Déu és «un Déu ocult», i del seu cor neix espontània una invocació: «Senyor, mostra’m el teu rostre».

M’he trobat també amb persones que es mouen sempre en el terreny del que és útil. Algunes abandonen Déu perquè els resulta perfectament inútil; d’altres el retenen i li fan culte perquè els serveix. No obstant això, he pogut conèixer gent senzilla que viu donant gràcies a Déu. Gaudeixen del bo de la vida, suporten amb paciència els mals; saben viure i fer viure. No sé com ho aconsegueixen, però del seu cor sembla que sempre brolli la lloança al Creador. La seva vida és un encert.

He exposat moltes vegades temes religiosos i he parlat de Déu davant de gent molt diversa. De vegades m’he trobat amb persones que plantejaven preguntes i més preguntes sobre tota mena de qüestions teològiques, sense mostrar el menor interès per trobar-se amb Déu. Però he vist també gent senzilla els ulls de la qual brillaven de manera especial quan jo llegia textos com aquest del profeta Isaïes: «Perquè jo, el Senyor, soc el teu Déu… Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat… No tinguis por, que jo soc amb tu!» (Isaïes 43,4); o quan pronunciava el Salm 103: «Com un pare s’apiada dels seus fills, el Senyor s’apiada dels fidels, perquè sap de quin fang ens va formar i es recorda que som pols» (Salm 103,13-14). Sí, Déu es revela a gent senzilla.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

APRENDRE A DONAR
Comentari a l’evangeli (Mt 10,37-42) per José Antonio Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m;acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l;hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres; m'acull a mi, i qui m;acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».

Comentari.-

De vegades no és tan fàcil respondre les preguntes més senzilles. Hem sentit dir sovint que estimar és donar. Però, què és donar? Molts suposen que donar només és privar-se d’alguna cosa, renunciar a alguna cosa, «sacrificar-se» desprenent-se d’alguna cosa. Estem tan condicionats per la nostra societat del benestar i tan inclinats a posseir, acumular i guanyar, que «donar» ens sembla improductiu. Un empobriment que no estem disposats a acceptar. A la nostra societat, qui dóna sense rebre és una persona poc pràctica, sense sentit realista, poc intel·ligent.

No obstant, donar és una cosa totalment diferent. El gest de donar és l’expressió més rica de vitalitat, riquesa i poder creador. Quan donem alguna cosa de debò, ens sentim plens de vida, desbordants, amb capacitat d’enriquir-ne d’altres, encara que sigui en un grau molt modest. «Només l’amor fa que la vida mereixi ser viscuda. Només l’ajuda als altres proporciona la gran alegria de viure» (Karl Tillmann).

Donar significa ser viu i ser ric. Qui té molt i no sap donar, no és ric. És un home petit, impotent, empobrit, per molt que tingui. En realitat, només és ric qui és capaç de regalar una mica de si mateix als altres.

Tots necessitem escoltar amb més atenció i profunditat les paraules de Jesús. No quedarà sense recompensa ni tan sols el got d’aigua fresca que sapiguem donar a un pobre assedegat. Hem d’aprendre a regalar allò que és viu en nosaltres i pot fer bé als altres; donar la nostra alegria, comprensió, alè, esperança, acolliment o proximitat.

Moltes vegades no són coses grans ni espectaculars. Senzillament, «un got d’aigua fresca»: un somriure acollidor, una escolta sense presses, una ajuda a aixecar l’ànim decaigut, un gest de solidaritat, una visita, un senyal de suport i amistat. No ho oblidem. Al fons de la vida hi ha algú que beneeix, acull i recompensa cada gest d’amor, per petit que ens pugui semblar. Es diu Déu, el nostre Pare.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat 

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 28 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a donar”, es fonamenta amb els fragments (37-42) del capítol 10 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge XIII durant l’Any, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per deixar molt clar que és i que comporta “donar”. Donar quelcom a un altre, que potser ni coneixem, per més insignificant que ho podem considerar, pot significar molt pel qui ho rep.

Aquesta és la raó que cal tenir en compte per acostumar-nos a saber donar i exercir el do de la generositat.

De vegades no és tan fàcil respondre les preguntes més senzilles. Hem sentit dir sovint que estimar és donar. Però, què és donar? Molts suposen que donar només és privar-se d’alguna cosa, renunciar a alguna cosa, «sacrificar-se» desprenent-se d’alguna cosa. Estem tan condicionats per la nostra societat del benestar i tan inclinats a posseir, acumular i guanyar, que «donar» ens sembla improductiu. Un empobriment que no estem disposats a acceptar. A la nostra societat, qui dóna sense rebre és una persona poc pràctica, sense sentit realista, poc intel·ligent. Cal aprendre a ser més generosos i saber desprendre’ns del que no ens útil i que ho pot ser per altres.

No obstant, donar és una cosa totalment diferent. El gest de donar és l’expressió més rica de vitalitat riquesa i poder creador. Quan donem alguna cosa de debò, ens sentim plens de vida, desbordants, amb capacitat d’enriquir-ne d’altres, encara que sigui en un grau molt modest. «Només l’amor fa que la vida mereixi ser viscuda. Només l’ajuda als altres proporciona la gran alegria de viure» (Karl Tillmann). Cal aprendre a donar, sense valoracions prèvies de si és o no poca cosa.

Donar significa ser viu i ser ric. Qui té molt i no sap donar, no és ric. És un home petit, impotent, empobrit, per molt que tingui. En realitat, només és ric qui és capaç de regalar una mica de si mateix als altres. Tots necessitem escoltar amb més atenció i profunditat les paraules de Jesús. No quedarà sense recompensa ni tan sols el got d’aigua fresca que sapiguem donar a un pobre assedegat. Hem d’aprendre a regalar allò que és viu en nosaltres i pot fer bé als altres; donar la nostra alegria comprensió, alè, esperança, acolliment o proximitat. Quina extraordinària valoració que ens ofereix la homilia del que creiem que és un insignificant gest, donat que no sabem valorar-ho com ho fa el que ho rep.

Moltes vegades no són coses grans ni espectaculars. Senzillament, «un got d’aigua fresca»: un somriure acollidor, una escolta sense presses, una ajuda a aixecar l’ànim decaigut, un gest de solidaritat, una visita, un senyal de suport i amistat. No ho oblidem. Al fons de la vida hi ha algú que beneeix, acull i recompensa cada gest d’amor, per petit que ens pugui semblar. Es diu Déu, el nostre

Pare. Ser cristià, és saber tenir present en tot moment l’Amor que ens té Déu i el Jesús que va donar la vida per tots nosaltres.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 28 de juny, ens descriu amb la contundència i claredat de sempre, el que és el més important per aconseguir la pau interior i per viure amb il·lusió i goig quan aconseguim assolir la pau interior. Com apunta l’homilia i que no és una mena de recordatori, sinó que malauradament és la trista realitat, la humanitat actual viu/vivim sotmesos a les gran dictadura mundial dels interessos econòmics. Sembla, a priori, que no pugui ser, car la immensa majoria de la humanitat som homes i dones provinents de la classe treballadora, o sigui gent acostumats a reivindicar uns salaris dignes, unes condicions laborals que minimitzin al màxim possible la nostra explotació en els centres de treball, però malauradament quan es produeixen eleccions, ja siguin municipals, en el Parlament o en el Congrés de

Diputats (en el cas nostre), per elegir als que ens hauran de governar, és quan sovint es produeix el més irracional del tot inimaginable: a Catalunya, a Espanya i en molts països d’Europa i també de la resta del món, el vot es dirigeix

 ALLIBERAR DE LA POR LES NOSTRES COMUNITATS
Comentari a l’evangeli (Mt 10,26-33) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

26 »Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. 27 Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28 I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. 29 ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. 30 I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31 Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. 32 »A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33 Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

Comentari
Les fonts cristianes presenten Jesús dedicat a alliberar la gent de la por. L’entristia veure les persones terroritzades pel poder de Roma, intimidades per les amenaces dels mestres de la llei, distanciades de Déu per la por de la seva ira, culpabilitzades per la seva poca fidelitat a la llei. Del seu cor, ple de Déu, només en podia brollar un desig: «No tingueu por». Són paraules de Jesús que es repeteixen una vegada i una altra als evangelis. Les que més s’haurien de repetir també avui a la seva Església.

La por s’apodera de nosaltres quan al nostre cor creix la desconfiança, la inseguretat o la manca de llibertat interior. Aquesta por és el problema central de l’ésser humà, i només ens en podem alliberar arrelant la nostra vida en un Déu que només cerca el nostre bé.

Així ho veia Jesús. Per això es va dedicar, primer de tot, a despertar la confiança en el cor de les persones. La seva fe profunda i senzilla era encomanadissa: si Déu té cura amb tanta tendresa dels pardals del camp, els ocells més petits de Galilea, com no en tindrà de vosaltres? Per a Déu sou més importants i estimats que tots els ocells del cel. Un cristià de la primera generació va recollir bé el seu missatge: «Descarregueu en Déu tota angoixa, car a ell li interessa el vostre bé».

Amb quina força parlava Jesús a cada malalt: «Tingues fe. Déu no s’ha oblidat de tu». Amb quin goig els acomiadava quan els podia veure guarits: «La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau». Era el seu gran desig. Que la gent visqués amb pau, sense pors ni angoixes: «No us jutgeu, no us condemneu mútuament, no us feu mal. Viviu amicalment».

Són moltes les pors que fan patir en secret les persones. La por fa mal, molt de mal. On creix la por es perd de vista Déu i s’ofega la bondat que hi ha al cor de les persones. La vida s’apaga, la joia desapareix.

Una comunitat de seguidors de Jesús ha de ser, primer que moltes altres coses, un lloc on la gent s’allibera de les pors i aprèn a viure confiant en Déu. Una comunitat on es respira una pau contagiosa i es viu una amistat entranyable que fan possible sentir avui la crida de Jesús: «No tingueu por».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

OPINIONS

Lleó XIV ha escrit una Carta Pastoral Encíclica sobre la Doctrina social de l’Església, com una continuació de l’encíclica «Rerum Novarum» del seu antecessor Lleó XIII, i el que han aportat sobre la Doctrina social els papes que l’han succeït. El t´títol d’aquesta carta pastoral «Magnifica Humanitas» ja ens situa en una línia papal diferent, inaugurat pel papa Francesc. En la que l’Església no parla com «Mater et Magistra», sinó la una veu profètica que vol dialogar amb el món, des d’una ètica i moral humanista i universal ,

Robert Francis Prevost, seguint la seva vocació de frare agustí, enfoca la Doctrina social des de la «civilització de l’amor.» No sentencia, sinó que reflexiona, com un profeta del nostre temps, que es dirigeix als governants i els científics per demanar-los que prudència en les seves decisions i recerques. Que no s’oblidin que estan al servei de la humanitat, i no a voluntat del seu ego. Perquè la ciència, en si mateixa, ni és bona ni dolenta, depèn de l’ús que se’n fa. Per això el Papa insisteix en el discerniment a l’hora d’utilitzar instruments tant potents com la IA, que pot arribar a anular la capacitat de pensar de la persona.

Aquesta carta pastoral se situa en el realisme del món en que vivim, i en la denúncia necessària del que està passant: «bombardeig contra hospitals, mercats i escoles...» per fer mal, allà on hi hauria d’haver més respecta: civil, malalts i criatures. També denuncia les agressions i escàndols de tot tipus, que creen desconfiança i porten el missatge de que tot si val. En aquests sentit la veu de Lleó XIV és ferme però dialogant; demana discerniment, reflexió i sobretot respecta pel dret a la vida digna . .

En el pensament de Sant Agustí destaca la seva visió de les dues ciutats, la ciutat terrenal i la ciutat celestial. En la terrenal predomina l’amor propi, l’amor a un mateix. En l’altre, només hi ha l’amor a Déu, que queda representat per l’amor al proïsme. El Papa fa referència aquesta idea agustiniana per recordar-nos els intents unificadors, que acaben amb les cultures i les llengües pròpies de cada regió i acaben com la Terra de Babel; només porten al desconcert, a l’odii i a la revenja.

L’encíclica papal incideix en el que escriure Leonardo Boff: La humanitat necessita del respecta a les coses senzilles de la vida: «La salut principalment, l’educació. l’ecologia... en un marc d’ètica i espiritualitat.»

Salvador Sol
https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

DIUMENGE XI DURANT L'ANY / Cicle A*
Idees força del leccionari

Lectura primera (Ex 19,2-6a)
-. «si m'escolteu i observeu la meva aliança, sereu la meva possessió personal,»
-. «Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada».

Salm (Sl 99)
.-. «Aclameu el Senyor arreu de la terra, doneu culte al Senyor.»
-. «Som el seu poble i el ramat que ell pastura.»

Lectura segona (Rm 5,6-11)
-. «Déu donà prova de l'amor que ens té quan Crist morí per nosaltres.·
-. «Gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor, que ara ens ha reconciliat, tenim l'honor de gloriar-nos en Déu.»

Evangeli (Mt 9,36-10,8)
-. «Aneu pels camins i prediqueu anunciant que el Regne de Déu és a prop.»
-. «Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis.»

*-. Font: Monestir de Poblet: (clicar) LECTURES DE LA MISSA
 - Veure comentaris de l’evangeli (Pagola): http://cristiansxxigracia.blogspot.com

PROGRAMA ALLIBERADOR
Comentari a l’evangeli (Mt 9,36-10,8) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més 
encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran 
gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».


Comentari
Molts cristians pensen que viuen la seva fe amb responsabilitat perquè es preocupen de complir determinades pràctiques religioses i intenten d’ajustar el seu comportament a unes lleis morals i unes normes eclesiàstiques.

De la mateixa manera, moltes comunitats cristianes pensen que compleixen fidelment la seva missió perquè s’afanyen a oferir serveis de catequesi i d’educació de la fe, i s’esforcen per celebrar amb dignitat el culte cristià.

És això l’únic que Jesús volia posar en marxa quan va enviar els seus deixebles pel món? És aquesta la vida que volia infondre al cor de la història?

Necessitem tornar a escoltar les paraules de Jesús per redescobrir la veritable missió dels creients enmig d’aquesta societat. L’evangelista Mateu recull les seves instruccions d’aquesta manera: «Aneu i prediqueu que el regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, expulseu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc».

La nostra primera tasca també avui és proclamar que Déu és a prop nostre, entestat a salvar la felicitat de la humanitat. Però aquest anunci d’un Déu salvador no es fa només mitjançant discursos i paraules suggestives. No s’assegura només amb catequesi ni classes de religió. Jesús ens recorda la manera de proclamar Déu: treballar gratuïtament per infondre als homes nova vida.

«Curar malalts», és a dir, alliberar les persones de tot allò que els roba vida i els fa patir. Guarir l’ànima i el cos dels qui se senten destruïts pel dolor i angoixats per la duresa despietada de la vida diària.

«Ressuscitar morts», és a dir, alliberar les persones d’allò que bloqueja les seves vides i mata la seva esperança. Despertar novament l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluita i el desig de llibertat en tants homes i dones en què la vida va morint a poc a poc.

«Purificar leprosos», és a dir, netejar aquesta societat de tanta mentida, hipocresia i convencionalisme. Ajudar la gent a viure amb més veritat, senzillesa i honradesa.

«Expulsar dimonis», és a dir, alliberar les persones de tants ídols que ens esclavitzen, ens posseeixen i perverteixen la nostra convivència. Allà on s’allibera les persones, s’anuncia Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “El Nou Diumenge” que es fonamenta amb els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa com la celebració del Cos i de la Sang i de la Sang de Crist, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per proposar-nos una més intensa reflexió sobre com i de quina manera celebrem el diumenge cristià a què estem cridats. És només una hàbit més en la celebració del diumenge, o ho aprofitem per meditar, analitzar i jutjar si la nostra actuació i les nostres maneres de fer corresponen a les d’un seguidor del Crist o simplement és només una de tantes rutines que fem?

El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana» que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària. No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.

Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la

missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xavier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes. El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».

D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.

Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual?

En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?


COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat del Cos i de la Sang de Crist, ens suggereix no descuidar-nos de l’estimació que el Déu Pare així la del Crist fill del Pare, en hauria de motivar molt més del que realment, malauradament, ens motiva a correspondre a una estimació tant generosa i, molt especialment, d’una estimació infinitament tant despresa i generosa que la nostra condició humana, majoritàriament, ni en som prou conscients, ni suficientment agraïts, per mínimament, saber correspondre a tanta estimació i generositat. Un AMOR que malgrat que en altres èpoques sens volia fer creure amb un Déu que premiava als bons i castigava amb l’infern etern als que no eren bons o simplement que eren dolents. L’Amor infinit de Déu no es pot jutjar des de la nostra limitadíssima capacitat intel·lectual humana sobre el que es bo o dolent als ulls humans. Déu, per sort, està molt per sobre del que és bo o dolent als ulls humans. La perfecció humana quasi és impossible, car poquíssim l’hauran pogut assolir, però no per això, l’AMOR 
infinit de Déu pot abandonar-nos, ni castigar-nos, doncs per sort és Déu i no un home.

 EL NOU DIUMENGE
Comentari a l’evangeli (Jn 6,51-58) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

Comentari

El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana», que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària.

No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.

Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xabier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes.

El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».

D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.

Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual? En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 7 de juny, que se’ns ofereixen amb el títol, “El Nou Diumenge” que es fonamenta amb els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa com la celebració del Cos i de la Sang i de la Sang de Crist, l’equip del Pagola aprofita l’avinentesa per proposar-nos una més intensa reflexió sobre com i de quina manera celebrem el diumenge cristià a què estem cridats. És només una hàbit més en la celebració del diumenge, o ho aprofitem per meditar, analitzar i jutjar si la nostra actuació i les nostres maneres de fer corresponen a les d’un seguidor del Crist o simplement és només una de tantes rutines que fem?

El diumenge ja no és el que era fa uns anys. En poc temps ha crescut i s’ha convertit en el «cap de setmana», que ja comença el divendres a la tarda i en què la majoria pot viure de manera diferent, escapant de les obligacions de la feina, dels horaris imposats i de la rutina diària. No tots vivim el cap de setmana de la mateixa manera. Per a alguns és una veritable sort: tenen iniciatives i amics per gaudir d’aquests dies.

Teòlegs i liturgistes es pregunten com serà en el futur el diumenge cristià. Es reduirà a una celebració de la missa aïllada i sense cap connexió amb el cap de setmana de la gent? Altrament, «no serà possible –es pregunta Xavier Basurko– una integració dinàmica dels valors humans del cap de setmana en la mística de diumenge?» El liturgista basc ens ofereix algunes pistes. El diumenge cristià pot ser l’ànima del cap de setmana, que ajudi els creients a experimentar millor la seva llibertat de fills de Déu, sense imposicions ni finalitats utilitaristes. L’eucaristia podria ajudar a recuperar l’assossec i revifar l’alè interior. El cap de setmana podem ser una mica més «nosaltres mateixos».

D’altra banda, es podria recuperar el dissabte com a festa de la creació; així es podria continuar el diumenge amb la celebració de la salvació. Això és el que pensen alguns liturgistes. La fe ajudaria aleshores a viure el cap de setmana com una celebració al Creador i una trobada amb la natura, no a través de la feina, sinó del gaudi i la contemplació.

Finalment, la celebració de «l’assemblea eucarística» pot donar un sentit més profund a aquesta altra dimensió del cap de setmana, que és la comunicació entranyable i gratificant amb amics i familiars, o la trobada amb altres persones i altres pobles. El cap de setmana pot ser experiència de trobada i de comunió de germans. Creixerà el diumenge cristià fins a ser «ferment i sal» del cap de setmana de la cultura actual?

En qualsevol cas, podem fer-nos una pregunta: sabem els cristians extreure de l’eucaristia dominical alè i alegria per viure el nou diumenge?

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat del Cos i de la Sang de Crist, ens suggereix no descuidar-nos de l’estimació que el Déu Pare així la del Crist fill del Pare, en hauria de motivar molt més del que realment, malauradament, ens motiva a correspondre a una estimació tant generosa i, molt especialment, d’una estimació infinitament tant despresa i generosa que la nostra condició humana, majoritàriament, ni en som prou conscients, ni suficientment agraïts, per mínimament, saber correspondre a tanta estimació i generositat. Un AMOR que malgrat que en altres èpoques sens volia fer creure amb un Déu que premiava als bons i castigava amb l’infern etern als que no eren bons o simplement que eren dolents. L’Amor infinit de Déu no es pot jutjar des de la nostra limitadíssima capacitat intel·lectual humana sobre el que es bo o dolent als ulls humans. Déu, per sort, està molt per sobre del que és bo o dolent als ulls humans. La perfecció humana quasi és impossible, car poquíssim l’hauran pogut assolir, però no per això, l’AMOR infinit de Déu pot abandonar-nos, ni castigar-nos, doncs per sort és Déu i no un home.

DÉU ÉS DE TOTHOM
Comentari a l’evangeli (Jn 3,16-18) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en elnom del Fill únic de Déu.

Comentari
Poques frases hauran estat tan citades com aquesta que l’evangeli de Joan posa als llavis de Jesús. Els autors hi veuen un resum de l’essencial de la fe, tal com es vivia entre molts cristians a començaments del segle II: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit».

Déu estima el món sencer, no només aquelles comunitats cristianes a les quals ha arribat el missatge de Jesús. Estima tot el gènere humà, no només l’Església. Déu no és propietat dels cristians. No ha de ser acaparat per cap religió. No hi cap a cap catedral, mesquita o sinagoga.

Déu habita en tot ésser humà acompanyant cada persona en les seves alegries i les seves desgràcies. No deixa abandonat ningú, perquè té els seus camins per trobar-se amb cadascú, sense que hagi de seguir necessàriament els que nosaltres li marquem. Jesús el veia cada matí «fent sortir el sol sobre bons i dolents».

Déu no sap ni vol ni pot fer altra cosa sinó estimar, perquè en allò més íntim del seu ésser és amor. Per això diu l’evangeli que ha enviat el seu Fill, no pas per a «condemnar el món», sinó perquè «el món se salvi per mitjà d’ell.» Estima el cos tant com l’ànima, i el sexe tant com la intel·ligència. L’únic que voleu és veure ja, des d’ara i per sempre, la humanitat sencera gaudint de la seva creació.

Aquest Déu pateix en la carn dels famolencs i els humiliats de la terra; està en els oprimits defensant la seva dignitat, i en els qui lluiten contra l’opressió encoratjant el seu esforç. Està sempre en nosaltres per «buscar i salvar» el que nosaltres espatllem i fem malbé.

Déu és així. El nostre error més gran seria oblidar-lo. Més encara. Tancar-nos en els nostres prejudicis, condemnes i mediocritat religiosa, impedint a la gent cultivar aquesta fe primera i essencial. Per a què serveixen els discursos dels teòlegs, dels moralistes, dels predicadors i dels catequistes si no desperten la lloança al Creador, si no fan créixer al món l’amistat i l’amor, si no fan la vida més bella i més lluminosa, recordant que el món està embolcallat pels quatre costats per l’amor de Déu?

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 31 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Déu és de tothom” que es fonamenta amb els fragments (16-18) del capítol 3 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia per la festivitat de la Santíssima Trinitat, se’ns recorda l’amor incondicional de Déu per a tots els homes i dones d’arreu del món, al marge de les seves creences i/o religions. Qüestió aquesta molt important, doncs moltes vegades se’ns ha volgut fer creuera que només podia ser del catòlics, concepció que volgudament o no, era i és pels que encara ho defensen, altament erràtica.

Poques frases hauran estat tan citades com aquesta que l’evangeli Joànic posa als llavis de Jesús. Els autors hi veuen un resum de l’essencial de la fe, tal com es vivia entre molts cristians a començaments del segle II: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit». Déu estima el món sencer, no només aquelles comunitats cristianes a les quals ha arribat el missatge de Jesús. Estima tot el gènere humà, no només l’Església. Déu no és propietat dels cristians. No ha de ser acaparat per cap religió. Ni per cap catedral, mesquita o sinagoga.

Déu habita en tot ésser humà acompanyant cada persona en les seves alegries i les seves desgràcies. No deixa abandonat ningú, perquè té els seus camins per trobar-se amb cadascú, sense que hagi de seguir necessàriament els que nosaltres li marquem. Jesús el veia cada matí «fent sortir el sol sobre bons i dolents». Déu no sap ni vol ni pot fer altra cosa sinó estimar, perquè en allò més íntim del seu ésser és amor. Per això diu l’evangeli que ha enviat el seu Fill, no pas per a «condemnar el món», sinó perquè «el món se salvi per mitjà d’ell.» Estima el cos tant com l’ànima, i el sexe tant com la intel·ligència. L’únic que voleu és veure ja, des d’ara i per sempre, la humanitat sencera gaudint de la seva creació.

Aquest Déu pateix en la carn dels famolencs i els humiliats de la terra; està en els oprimits defensant la seva dignitat, i en els qui lluiten contra l’opressió encoratjant el seu esforç. Està sempre en nosaltres per «buscar i salvar» el que nosaltres espatllem i fem malbé.

Déu és així. El nostre error més gran seria oblidar-lo. Més encara. Tancar-nos en els nostres prejudicis, condemnes i mediocritat religiosa, impedint a la gent cultivar aquesta fe primera i essencial. Per a què serveixen els discursos dels teòlegs, dels moralistes, dels predicadors i dels catequistes si no desperten la lloança al Creador, si no fan créixer al món l’amistat i l’amor, si no fan la vida més bella i més lluminosa, recordant que el món està embolcallat pels quatre costats per l’amor de Déu?

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge festivitat de la Santíssima Trinitat, ens suggereix no descuidar-nos que Déu no és ni pot ser exclusiu pels catòlics, ni pels cristians o pels membres de les religions històriques. Si com sembla tothom estem d’acord que Déu, és el creador no només del nostre habitatge: la Terra, sinó de tota la immensitat de tot l’univers, que encara a dia d’avui, tot i els molts avenços científics realitzats encara resta moltíssim per conèixer. Aleshores com es pot creure o induir a creure que Déu només estima a una minoria dels humans i que aquests només són els membres d’una determinada religió? Això, si algú encara manté aquesta teoria o creença, en primer lloc és un pobre ignorant que algú li ha fet creure aquesta aberrant creença. Déu, per entendre’ns, estima a tota la humanitat, incloent-hi el poble jueu que no fa tants anys que pel divendres de la Setmana Santa, hi havia una costum que se’ns induïa anar a l’església “a matar jueus”...

 

INVOCACIÓ A L’ESPERIT
Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veurel

es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s;acostà i els digué: «Déu m;ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari
Vine, Esperit Sant. Desperta la nostra fe feble, petita i vacil·lant. Ensenya’ns a viure confiant en l’amor insondable de Déu, el nostre Pare, a tots els seus fills i filles, siguin dins o fora de la teva Església. Si aquesta fe s’apaga en els nostres cors, aviat també morirà a les nostres comunitats i esglésies.

Vine, Esperit Sant. Fes que Jesús ocupi el centre de la teva Església. Que res ni ningú no el suplanti ni l’enfosqueixi. No visquis entre nosaltres sense atreure’ns cap al seu Evangeli i sense convertir-nos al seu seguiment. Que no defugim la seva Paraula, ni ens desviem del seu manament de l’amor. Que no es perdi en el món la seva memòria.

Vine, Esperit Sant. Obre les nostres oïdes per escoltar les teves crides, les que ens arriben avui, des dels interrogants, els patiments, els conflictes i les contradiccions dels homes i les dones dels nostres dies. Fes-nos viure oberts al teu poder per engendrar la nova fe que necessita aquesta societat nova. Que, a la teva Església, visquem més atents a tot allò que neix que no pas al que mor, amb el cor sostingut per l’esperança i no minat per la nostàlgia.

Vine, Esperit Sant. Purifica el cor de la teva Església. Posa veritat entre nosaltres. Ensenya’ns a reconèixer els nostres pecats i limitacions. Recorda’ns que som com tothom: fràgils, mediocres i pecadors. Allibera’ns de la nostra arrogància i falsa seguretat. Fes que aprenguem a caminar entre els homes amb més veritat i humilitat.

Vine, Esperit Sant. Ensenya’ns a mirar de manera nova la vida, el món i, sobretot, les persones. Que aprenguem a mirar com Jesús mirava els qui pateixen, els qui ploren, els qui cauen, els qui viuen sols i oblidats. Si canvia la nostra mirada, canviarà també el cor i el rostre de la teva Església. Els deixebles de Jesús irradiarem millor la seva proximitat, la seva comprensió i la solidaritat envers els més necessitats. Ens assemblarem més al nostre Mestre i Senyor.

Vine, Esperit Sant. Fes de nosaltres una Església de portes obertes, de cor compassiu i d’esperança encomanadissa. Que res ni ningú ens distregui o desviï del projecte de Jesús: fer un món més just i més digne, més amable i més feliç, obrint camins al regne de Déu.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

Per: Jau,e Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 24 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Invocació a l’Esperit” es fonamenta amb els fragments (19-23) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

En aquesta nova homilia de la Pentecosta, se’ns recorda una vegada més la nostra debilitat humana, per la qual cosa ens suggereix , no només en aquesta diada de la Pentecosta, sinó cada dia i en tot moment, que invoquem a l’Esperit Sant per tal que en ajudi a seguir pel veritable camí que ens porti a seguir les petjades i el missatge de Jesús que ens descriuen els Evangelis. Som dèbils, per això ens cal tenir la humilitat imprescindible per recorre a la pregària per, tot invocant a l’Esperit Sant, puguem seguir caminant sense desviar-nos, ver el destí que el Pare Etern te destinat per a totes i tots nosaltres.

Vine, Esperit Sant. Desperta la nostra fe feble, petita i vacil·lant. Ensenya’ns a viure confiant en l’amor insondable de Déu, el nostre Pare, a tots els seus fills i filles, siguin dins o fora de la teva Església. Si aquesta fe s’apaga en els nostres cors, aviat també morirà a les nostres comunitats i esglésies. Vine, Esperit Sant. Fes que Jesús ocupi el centre de la teva Església. Que res ni ningú no el suplanti ni l’enfosqueixi. No visquis entre nosaltres sense atreure’ns cap al seu Evangeli i sense convertir-nos al seu seguiment. Que no defugim la seva Paraula, ni ens desviem del seu manament de l’amor. Que no es perdi en el món la seva memòria.

Vine, Esperit Sant. Obre les nostres oïdes per escoltar les teves crides, les que ens arriben avui, des dels interrogants, els patiments, els conflictes i les contradiccions dels homes i les dones dels nostres dies. Fes-nos viure oberts al teu poder per engendrar la nova fe que necessita aquesta societat nova. Que, a la teva Església, visquem més atents a tot allò que neix que no pas al que mor, amb el cor sostingut per l’esperança i 
no minat per la nostàlgia. Vine, Esperit Sant. Purifica el cor de la teva Església. Posa veritat entre nosaltres.

Ensenya’ns a reconèixer els nostres pecats i limitacions. Recorda’ns que som com tothom: fràgils, mediocres i pecadors. Allibera’ns de la nostra arrogància i falsa seguretat. Fes que aprenguem a caminar entre els homes amb més veritat i humilitat.

Vine, Esperit Sant. Ensenya’ns a mirar de manera nova la vida, el món i, sobretot, les persones. Que aprenguem a mirar com Jesús mirava els qui pateixen, els qui ploren, els qui cauen, els qui viuen sols i oblidats. Si canvia la nostra mirada, canviarà també el cor i el rostre de la teva Església. Els deixebles de Jesús irradiarem millor la seva proximitat, la seva comprensió i la solidaritat envers els més necessitats. Ens assemblarem més al nostre Mestre i Senyor. Vine, Esperit Sant. Fes de nosaltres una Església de portes obertes, de cor compassiu i d’esperança encomanadissa. Que res ni ningú ens distregui o desviï del projecte de Jesús: fer un món més just i més digne, més amable i més feliç, obrint camins al regne de Déu.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge de Pentecosta, ens suggereix no descuidar-nos que els humans, totes i totes, som dèbils, fins i tot aquells que van per la vida amb una supèrbia indi-simulada, convençuts de la seva superioritat en vers als demés amb el conseqüent menyspreu vers tothom i molt especialment per aquells que discuteixen o critiquen l’esmentada suposada superioritat. Si bé és cert que hi ha dones i homes dotats amb un més alt nivell intel·lectual que la gran majoria dels humans, també és cert que no sempre aquest més alt nivell sigui sinònim d’una conducta beneficiosa per la resta dels humans. La qual cosa vol indicar-nos que la humilitat i la sensibilitat siguin patrimoni dels més intel·ligents.

 FER DEIXEBLES DE JESÚS
Comentari a l’evangeli (Mt 28,16-20) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari.-

Mateu descriu el comiat de Jesús traçant les línies de força que han d’orientar per sempre els seus deixebles, els trets que han de marcar la seva Església per complir fidelment la seva missió.

El punt d’arrencada és Galilea. Aquí els convoca Jesús. La resurrecció no els ha de portar a oblidar el que han viscut amb ell a Galilea. Allà l’han sentit parlar de Déu amb paràboles commovedores. Allà l’han vist alleujant el patiment, oferint el perdó de Déu i acollint els més oblidats. És això precisament el que han de continuar transmetent.

Entre els deixebles que envolten Jesús ressuscitat hi ha «creients» i n’hi ha que «vacil·len». El narrador és realista. Els deixebles «es prosternen». Sens dubte volen creure, però en alguns es desperta el dubte i la indecisió. Potser estan espantats, no poden copsar tot el que allò significa. Mateu coneix la fe fràgil de les comunitats cristianes. Si no comptessin amb Jesús, aviat s’apagaria.

Jesús «s’acosta» i entra en contacte amb ells. Ell té la força i el poder que els falta. El Ressuscitat ha rebut del Pare l’autoritat del Fill de Déu amb «tot poder al cel i a la terra». Si s’hi recolzen no vacil·laran.

Jesús els indica amb tota precisió quina ha de ser la seva missió. No és pròpiament «ensenyar doctrina», no és només «anunciar el Ressuscitat». Sens dubte, els deixebles de Jesús hauran de tenir cura de diversos aspectes: «donar testimoni del Ressuscitat», «proclamar l’evangeli», «implantar comunitats»… però tot estarà finalment orientat a un objectiu: «fer deixebles» de Jesús.

Aquesta és la nostra missió: fer «seguidors» de Jesús que coneguin el seu missatge, que sintonitzin amb el seu projecte, que aprenguin a viure com ell i que reprodueixin avui la seva presència al món. Activitats tan fonamentals com el baptisme, compromís d’adhesió a Jesús, i l’ensenyament de «tot allò que ell ha manat» són vies per aprendre a ser els seus deixebles. Jesús els promet la seva presència i ajuda constant. No estaran sols ni desemparats. Ni encara que siguin pocs. Ni encara que només siguin dos o tres.

Així és la comunitat cristiana. La força del Ressuscitat la sosté amb el seu Esperit. Tot està orientat a aprendre i ensenyar a viure com Jesús i des de Jesús. Ell segueix viu a les seves comunitats. Segueix amb nosaltres i entre nosaltres guarint, perdonant, acollint… salvant.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 17 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Fer deixebles de Jesús” es fonamenta amb els fragments (16-20) del capítol 28 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta nova homilia, se’ns descriu nítidament la debilitat humana, en aquest cas dels apòstols o deixebles de Jesús. Estant amb Ell se senten valents, sense Ell la cosa canvia radicalment: apareixen els dubtes, les inseguretats, els temors. Si això passava amb els homes i dones que havien viscut i participat  al seu costat durant els seus tres anys de la seva vida pública de Jesús, com no ha de passar amb els homes i dones d’avui que han escollit la vida consagrada (sacerdotal o monàstica), o als cristians laics, ja siguem dones o homes del nostres dies? 

Mateu descriu el comiat de Jesús traçant les línies de força que han d’orientar per sempre els seus deixebles, els trets que han de marcar la seva Església per complir fidelment la seva missió. El punt d’arrencada és Galilea. Aquí els convoca Jesús. La resurrecció no els ha de portar a oblidar el que han viscut amb ell a Galilea. Allà l’han sentit parlar de Déu amb paràboles commovedores. Allà l’han vist alleujant el patiment, oferint el perdó de Déu i acollint els més oblidats. És això precisament el que han de continuar transmetent. Mateu descriu el comiat de Jesús traçant les línies de força que han d’orientar per sempre els seus deixebles, els trets que han de marcar la seva Església per complir fidelment la seva missió. El punt d’arrencada és Galilea. Aquí els convoca Jesús. La resurrecció no els ha de portar a oblidar el que han viscut amb ell a Galilea. Allà l’han sentit parlar de Déu amb paràboles commovedores. Allà l’han vist alleujant el patiment, oferint el perdó de Déu i acollint els més oblidats. És això precisament el que han de continuar transmetent.

Entre els deixebles que envolten Jesús ressuscitat hi ha «creients» i n’hi ha que «vacil·len». El narrador és realista. Els deixebles «es prosternen». Sens dubte volen creure, però en alguns es desperta el dubte i la indecisió. Potser estan espantats, no poden copsar tot el que allò significa. Mateu coneix la fe fràgil de les comunitats cristianes. Si no comptessin amb Jesús, aviat s’apagaria. Jesús «s’acosta» i entra en contacte amb ells. Ell té la força i el poder que els falta. El Ressuscitat ha rebut del Pare l’autoritat del Fill de Déu amb «tot poder al cel i a la terra». Si s’hi recolzen no vacil·laran.

Jesús els indica amb tota precisió quina ha de ser la seva missió. No és pròpiament «ensenyar doctrina», no és només «anunciar el Ressuscitat». Sens dubte, els deixebles de Jesús hauran de tenir cura de diversos aspectes: «donar testimoni del Ressuscitat», «proclamar l’evangeli», «implantar comunitats»… però tot estarà finalment orientat a un objectiu: «fer deixebles» de Jesús.

Aquesta és la nostra missió: fer «seguidors» de Jesús que coneguin el seu missatge, que sintonitzin amb el seu projecte, que aprenguin a viure com ell i que reprodueixin avui la seva presència al món. Activitats tan fonamentals com el baptisme, compromís d’adhesió a Jesús, i l’ensenyament de «tot allò que ell ha manat» són vies per aprendre a ser els seus deixebles. Jesús els promet la seva presència i ajuda constant. No estaran sols ni desemparats. Ni encara que siguin pocs. Ni encara que només siguin dos o tres. Així és la comunitat cristiana. La força del Ressuscitat la sosté amb el seu Esperit. Tot està orientat a aprendre i ensenyar a viure com Jesús i des de Jesús. Ell segueix viu a les seves comunitats. Segueix amb nosaltres i entre nosaltres guarint, perdonant, acollint… salvant.

COMENTARIS

Llegint i rellegint la homilia, es detecta que en el seu contingut, i ha una voluntat d’estimular-nos a seguir sent fidels al missatge de Jesús, així com a ser-ne fins i tot amb més exigència que la de anar a missa els diumenges. Ser cristià significa tenir voluntat de seguir les petjades de Jesús, cosa força diferent que ser catòlic, protestant o de qualsevol altre religió. Vol dir ser deixeble de Jesús i intentar fer que els que ens envolten també ho sigui, cosa encara més difícil. En qualsevol cas, no es tracta només de participar de la missa dominical, es tracta d’intentar posar en pràctica el que ens descriuen el evangelis que en definitiva descriuen el missatge de Jesús, descriuen quina hauria de ser la nostra manera de fer i de ser deixeble de Jesús, o sigui un veritable cristià. Un camí gens fàcil que, al meu parer, com a conseqüència de la nostra debilitat humana, si veritablement volem ser deixebles de Jesús, és més que probable que amb aquesta voluntat i i el corresponent esforç que comporta, podrem aconseguir que la porta celestial que Jesús ens diu que ell és, se’ns obri quan arribi el moment de deixar aquest món.