UNA PREGUNTA DECISIVA*

Comentari a l’evangeli (Mt 16,13-20) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

Comentari

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» Aquesta pregunta de Jesús no s’adreça només als primers seguidors. És la qüestió fonamental a què hem de respondre sempre els que ens confessem cristians.

La nostra primera reacció pot ser trobar ràpidament una resposta doctrinal i confessar de manera rutinària que Jesús és el «Fill de Déu encarnat», el «Redemptor» del món, el «Salvador» de la humanitat. Títols tots ells molt solemnes i ortodoxos, sens dubte, però que poden ser pronunciats sense cap contingut vital.

La pregunta de Jesús no ens demana simplement la nostra opinió. Ens interpel·la, sobretot, sobre la nostra actitud davant seu. I aquesta no es reflecteix només en les nostres paraules, sinó sobretot en el nostre seguiment concret. Com ha escrit algun teòleg: «La breu proposició: “Jo crec que Jesús és el Fill de Déu”, significa una cosa completament diferent si la pronuncia Francesc d’Assís o la pronuncia un dels dictadors sud-americans actuals. El Déu d’aquests homes no és el mateix, o, si més no, el Déu que cadascú invoca per dirigir la seva conducta».

Les paraules de Jesús demanen una opció radical. O bé Jesús és per a nosaltres un personatge més, juntament amb molts altres de la història, o bé és la Persona decisiva que ens proporciona la comprensió última de l’existència, dóna l’orientació decisiva a la nostra vida i ens ofereix l’esperança definitiva.

La pregunta «qui dieu que sóc jo?» adquireix llavors un contingut nou. No és ja una qüestió sobre Jesús, sinó sobre nosaltres mateixos. Qui sóc jo? En qui crec? Des d’on oriento la meva existència? A què es redueix la meva fe?

Tots hem de recordar una vegada i una altra que la fe no s’identifica amb les fórmules que pronunciem. Per comprendre millor l’abast del «jo crec» cal verificar com visc, a què aspiro, en què em comprometo.

Per això, la pregunta de Jesús, més que un examen sobre la nostra ortodòxia, hauria de ser la crida a un estil de vida cristià. Evidentment no es tracta de dir o de creure qualsevol cosa sobre Crist. Però tampoc de fer solemnes professions de fe ortodoxa per viure després molt lluny de l’esperit que aquesta mateixa proclamació de fe exigeix i comporta.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS

E l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 23 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Una pregunta decisiva”, es fonamenta amb els fragments (13-20) del capítol 16 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 23 d’agost, XXI durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen reflexionar sobre la històrica pregunta i, al mateix temps, ens donen la veritable i potser única resposta, que no és una qüestió sobre Jesús, sinó sobre nosaltres mateixos. Qui sóc jo? En qui crec? Des d’on oriento la meva existència? A què es redueix la meva fe?

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» Aquesta pregunta de Jesús no s’adreça només als primers seguidors. És la qüestió fonamental a què hem de respondre sempre els que ens confessem cristians. La nostra primera reacció pot ser trobar ràpidament una resposta doctrinal i confessar de manera rutinària que Jesús és el «Fill de Déu encarnat», el «Redemptor» del món, el «Salvador» de la humanitat. Títols tots ells molt solemnes i ortodoxos, sens dubte, però que poden ser pronunciats sense cap contingut vital.  Tal i com ens descriu la homilia, la resposta cal que sigui, no una definició teològica, sinó una expressió que surti del veritable convenciment de la nostra fe amb Jesús. 

La pregunta de Jesús no ens demana simplement la nostra opinió. Ens interpel·la, sobretot, sobre la nostra actitud davant seu. I aquesta no es reflecteix només en les nostres paraules, sinó sobretot en el nostre seguiment concret. Com ha escrit algun teòleg: «La breu proposició: “Jo crec que Jesús és el Fill de Déu”, significa una cosa completament diferent si la pronuncia Francesc d’Assís o la pronuncia un dels dictadors sud-americans actuals. El Déu d’aquests homes no és el mateix, o, si més no, el Déu que cadascú invoca per dirigir la seva conducta».  Ens cal una invocació del tot sincera, que surti del més íntim del nostre cor, no una invocació en la qual intentem exculpar-nos de la nostra limitació humana.

Les paraules de Jesús demanen una opció radical. O bé Jesús és per a nosaltres un personatge més, juntament amb molts altres de la història, o bé és la Persona decisiva que ens proporciona la comprensió última de l’existència, dóna l’orientació decisiva a la nostra vida i ens ofereix l’esperança definitiva. La pregunta «qui dieu que sóc jo?» adquireix llavors un contingut nou. No és ja una qüestió sobre Jesús, sinó sobre nosaltres mateixos. Qui sóc jo? En qui crec? Des d’on oriento la meva existència? A què es redueix la meva fe?   Estem massa acostumats a excusar-nos de les nostres limitacions, que fins i tot en les nostres invocacions amb Jesús, sense adonar-nos, intentem excusar-nos de la nostra limitació. 

Tots hem de recordar una vegada i una altra que la fe no s’identifica amb les fórmules que pronunciem. Per comprendre millor l’abast del «jo crec» cal verificar com visc, a què aspiro, en què em comprometo. Per això, la pregunta de Jesús, més que un examen sobre la nostra ortodòxia, hauria de ser la crida a un estil de vida cristià. Evidentment no es tracta de dir o de creure qualsevol cosa sobre Crist. Però tampoc de fer solemnes professions de fe ortodoxa per viure després molt lluny de l’esperit que aquesta mateixa proclamació de fe exigeix i comporta.   Cal que la nostra fe, el nostre cristianisme, no esdevingui una rutina més. La nostra fe cristiana cal que sigui un estil de vida que comporti apropar-nos, més i millor al missatge que el Crist ens va deixar.

COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 23 d’agost, sens proposa d’una manera molt didàctica, però també, de manera molt categòrica, que ens ha de comporta ser cristians del tot compromesos amb el missatge que Jesús ens va deixar. Un missatge que es composa fonamentalment en estimar-nos els uns als altres com Jesús ens ho va expressar de manera diàfana i contundent, tal i com ens ho expressen primer les cartes de Pau i molt posteriorment (quasi a l’inici del anys 70 del segle 1), es publica l’evangeli de Marc, posteriorment el de Mateu i després el de Lluc, el darrer dels anomenats sinòptics. Posteriorment es publica l’únic dels evangelis que no és escrit per una sola persona com pot donar entendre la denominació “d’evangeli de Joan”, sinó que fou escrit pels diferents membres de la Comunitat Joànica i no com els tres anteriors, però que no he aconseguit saber per quina raó se´l denomina “de Joan”. Tant els canònics com els que no van tenir el beneplàcit del Concili de Trento, que tot i que en un principi es volia evitar que fossin publicats “per ser herètics, o que no estaven d’acord amb l’ensenyament apostòlic”, finalment foren també publicat, però catalogats d’apòcrif o en llenguatge actual “no autèntics” tot i que alguns d’aquests evangelis foren escrits per alguns dels deixebles o apòstols de Jesús com és el cas de l’evangeli de Tomàs o el de Maria Magdalena. El cas de Maria Magdalena, és una vergonyosa marginació per raons netament patriarcals. Durant segles ha estat vergonyosament insultada i fins i tot volgudament marginada, tant que en la versió del 4rt evangeli en els paràgrafs corresponents al capítol 20, referent a l’anada de Maria Magdalena al sepulcre, si pot detectar en el capítol 20.2 una mena de redacció confusa que dona peu a pensar que fou retocat per intentar amagar o tapar el que tothom, amb dos dit de front, sap que Maria Magdalena fou el deixeble que Jesús més estivava. La pregunta és: qui es pot escandalitzar que el fill de Déu: Jesús fet home, pugues estimar a una dona?. Es per aquesta raó que durant segles Maria Magdalena ha estat maltractada pels sector eclesiàstic més carques i contraris a la igualtat dels homes i les dones? És per aquesta raó que el cristianisme romà segueix mantenint-se contrari al sacerdoci de les dones?