EL CRIT DE LA DONA

Comentari a l’evangeli (Mt 15,21-28) per José Antonio Pagola

Evangeli.-
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d'allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d'una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l'instant es posà bona la seva filla.

Comentari
Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?

Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots.

L’escena és commovedora. Una dona surt a l’encontre de Jesús. No pertany al poble escollit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havia lluitat contra Israel. És una dona sola i sense nom. Potser és mare soltera, vídua o ha estat abandonada pels seus.

Mateu només en destaca la fe. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva desgràcia. Va darrere dels deixebles «cridant». No s’atura davant del silenci de Jesús ni davant del malestar dels seus deixebles. La desgràcia de la seva filla, que «està endimoniada i sofreix molt», s’ha convertit en el seu propi dolor: «Tingueu compassió de mi, Senyor».

En un moment determinat, la dona arriba al grup, deté Jesús, es prosterna davant d’ell li diu: «Senyor, ajuda’m!» No accepta les explicacions de Jesús, dedicat a la seva tasca a Israel. No accepta l’exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en què hi ha tantes dones, patint solitud i marginació.

És aleshores quan Jesús es manifesta en tota la seva humilitat i grandesa: «Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols». La dona té raó. No ASserveixen de res altres explicacions. El primer és alleujar el patiment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.

Què fem els cristians d’avui davant dels crits de tantes dones soles, marginades, maltractades i oblidades per l’Església? Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d’altres quefers? Jesús no ho va pas fer.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 16 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “El crit de la dona”, es fonamenta amb els fragments (21-28) del capítol 15 de l’evangeli de Mateu.

En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 16 d’agost, XX durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen uns arguments que després de dos mil·lennis encara les dones segueixen marginades. Malauradament les que han superat la marginació, no ha estat per la sensibilitat eclesial.

Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans? Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots. Quan als anys vuitanta del segle I Mateu escriu el seu evangeli, l’Església té plantejada una qüestió greu: què han de fer els seguidors de Jesús? Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans? Jesús solament havia actuat dins les fronteres d’Israel. Eliminat ràpidament pel representant de Roma i els dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tot i això, rastrejant en la seva vida, els deixebles van recordar dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió només per als jueus. El Déu de la compassió és de tots. Primer i molt important Jesús fill de Déu, no és neguiteja només pels catòlics. Tot ser humà, home o dona de qualsevol religió o dels que no són de cap religió, per Déu, tots creient i no creients, som fills seus.

L’escena és commovedora. Una dona surt a l’encontre de Jesús. No pertany al poble escollit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havia lluitat contra Israel. És una dona sola i sense nom. Potser és mare soltera, vídua o ha estat abandonada pels seus. Mateu només en destaca la fe. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva desgràcia. Va darrere dels deixebles «cridant». No s’atura davant del silenci de Jesús ni davant del malestar dels seus deixebles. La desgràcia de la seva filla, que «està endimoniada i sofreix molt», s’ha convertit en el seu propi dolor: «Tingueu compassió de mi, Senyor». En altres temps, a ben segur que aquestes paràgraf no era objecte d’anàlisi per ningú. Sortosament avui, tot i que les dones segueixen discriminades per segons quin ministeri, en el si de l’Església romana, en la societat occidental, sortosament la discriminació ha trencat molts tabús.

El primer és alleujar el patiment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu. Què fem els cristians d’avui davant dels crits de tantes dones soles, marginades, maltractades i oblidades per l’Església? Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d’altres quefers? Jesús no ho va pas fer. Com fèiem esment, han passat dos mil·lennis i el patriarcalisme de Israel, segueix viu allà i aquí. Per sort la lluita de les dones han trencat moltes barreres, però cal trencar-ne moltíssimes més.


COMENTARIS

La homilia del proper diumenge 16 d’agost, és una descripció molt diàfana de les moltes llacunes que continuen havent-hi en el si de l’Església romana. No són només les greus discriminacions que han patit i segueixen patint les dones, es quelcom més greu que s’ha volgut tapar durant moltíssims anys de capellans diocesans o de frares que han abusat sexualment de menors, que una vegada descobert, els han traslladat a altres destinacions, sense ni expulsar-los, però si silenciant aquestes anomalies. Per altre banda, se segueix exigint que siguin cèlibes com si un capellà casat no pogués donar tan o més un testimoni exemplar per exercir el sacerdoci. Però encara pitjor que això, son els clergues que han arribat a l’episcopat o al cardenalat, que públicament fan ostentació de la seva concepció política de extrema dreta, totalment contraria al seu ministeri i ni són expulsat ni destituïts dels seus càrrecs, com és el cas del president de la Conferència Episcopal Espanyola, i arquebisbe de Valladolid, Luís Argüello.