dijous, 22 de setembre de 2022

NOU CLASSISME

Comentari de l’evangeli (Lc 16,19-31) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

19 »Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. 20 Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, 21 esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.

22 »El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

23 »Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. 24 Llavors va exclamar:

»--Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames.

25 »Abraham li respongué:

»--Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. 26 A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí.

27 »El ric va insistir:

»--Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, 28 on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.

29 »Abraham li respongué:

»--Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.

30 »El ric insistí encara:

»--No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran.

31 »Abraham li digué:

»--Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti. (Lc 16,19-31.BCI)

 Comentari.-

Coneixem la paràbola. Un ric despreocupat que «banqueteja esplèndidament», aliè al patiment dels altres, i un pobre captaire a qui «ningú dóna res». Dos homes distanciats per un abisme d’egoisme i d’insolidaritat que, segons Jesús, pot fer-se definitiu, per tota l’eternitat.

Endinsem-nos una mica en el pensament de Jesús. El ric de la paràbola no és descrit com un explotador que oprimeix sense escrúpols els seus servents. No és aquest el seu pecat. El ric és condemnat senzillament perquè gaudeix despreocupadament de la seva riquesa sense acostar-se al pobre Llàtzer.

Aquesta és la convicció profunda de Jesús. Quan la riquesa és «gaudi excloent de l’abundància», no fa créixer la persona, sinó que la deshumanitza, ja que la va fent indiferent i insolidària davant la desgràcia aliena.

L’atur està fent sorgir un nou classisme entre nosaltres. La classe dels qui tenim feina i la dels qui no en tenen. Els qui podem seguir augmentant el nostre benestar i els qui s’estan empobrint. Els qui exigim una retribució cada vegada més gran i uns convenis cada vegada més avantatjosos i els qui ja no poden «exigir» res.

La paràbola és un repte a la nostra vida satisfeta. Podem continuar organitzant els nostres «sopars de cap de setmana» i continuar gaudint alegrement del nostre benestar quan el fantasma de la pobresa està ja amenaçant moltes llars?

El nostre gran pecat és la indiferència. L’atur s’ha convertit en una cosa tan «normal i quotidiana» que ja no escandalitza ni ens fereix tant. Ens tanquem cadascú en «la nostra vida» i som cecs i insensibles davant la frustració, la crisi familiar, la inseguretat i la desesperació d’aquests homes i dones.

L’atur no és només un fenomen que reflecteix el fracàs d’un sistema socioeconòmic radicalment injust. L’atur són persones concretes que ara mateix necessiten l’ajuda dels qui gaudim de la seguretat d’una feina. Donarem passos concrets de solidaritat si gosem respondre aquestes preguntes: ¿necessitem realment tot el que comprem? Quan acaba la nostra necessitat i quan comencen els nostres capricis? Com podem ajudar els aturats?

José Antonio PagolaTraductor: 

Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 25 de setembre, que la litúrgia ens el presenta com el Diumenge 26 durant l’any, porta per títol “Nou Classisme” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 19-31 del capítol 16.

Basant-se en la paràbola que ens descriu Lluc, en la qual ens posa dos exemples antagònics, que foren i són una malaurada realitat a casa nostra i arreu d’un món que cada els rics són més rics i els pobres cada cop més pobres, l’homilia -ja en la seva introducció- no s’està en denunciar-ho amb notable contundència: Un ric despreocupat que «banqueteja esplèndidament», aliè al patiment dels altres, i un pobre captaire a qui «ningú dóna res». Dos homes distanciats per un abisme d’egoisme i d’insolidaritat que, segons Jesús, pot fer-se definitiu, per tota l’eternitat.

Malgrat, segons l’homilia, que El ric de la paràbola no és descrit com un explotador que oprimeix sense escrúpols els seus servents. No és aquest el seu pecat. El ric és condemnat senzillament perquè gaudeix despreocupadament de la seva riquesa sense acostar-se al pobre Llàtzer.

L’homilia puntualitza que aquesta és la convicció profunda de Jesús. Quan la riquesa és «gaudi excloent de l’abundància», no fa créixer la persona, sinó que la deshumanitza, ja que la va fent indiferent i insolidària davant la desgràcia aliena.

L’homilia segueix amb la següent expressió: L’atur està fent sorgir un nou classisme entre nosaltres: els qui tenim feina en contra oposició amb qui no en tenen. Personalment crec que aquesta definició caldria ser matisada. És cert que el Instituto Nacional del Trabajo espanyol, com el de qualsevol país de la Unió Europea, no són modèlics i que podrien ser susceptibles de millora. El problema és que gradualment, tota l’economia mundial està cada cop més globalitzada i controlada pel neocapitalisme mundial sense que ni la UE, ni cap dels països que la formen, tingui la més mínima capacitat per capgirar, frenar o bloquejar aquesta lacra del Neo Capitalisme  deshumanitzador.

L’homilia segueix amb una frase que també cal matisar: Els qui exigim una retribució cada vegada més gran i uns convenis cada vegada més avantatjosos i els qui ja no poden «exigir» res. Si bé és cert que hi han uns tripijocs com els dels falsos autònoms com els de l’empresa Globus, que aquí si que els estats podrien forçar una legislació que impedís una flagrant injustícia. No obstant el que no podem es barrejar als treballadors que tenen conveni i que els esmentats convenis a volta provoquen unes negociacions amb la patronal d’aquelles que fan suar sang. Els que tenen cada cop uns ingressos més i més elevats, no estant supeditats a cap mena de conveni, com certs càrrecs de la banca, de l’Administració Pública o de les grans multinacionals o les de l’Ibex 35.

En el que si estaria totalment d’acord és que hi ha moltes empreses, masses, que gaudeixen d’uns privilegis i d’uns xangots (chanchullos en castellà), que tenen carta blanca per part de l’Administració, que els permet fer el sort, el cec i el que faci falta, i ni els polítics, ni als empresari els passa mai res, ni els tanquen a la presó.

L’homilia conclou amb una sentència: El nostre gran pecat és la indiferència. L’atur s’ha convertit en una cosa tan «normal i quotidiana» que ja no escandalitza ni ens fereix tant. Ens tanquem cadascú en «la nostra vida» i som cecs i insensibles davant la frustració, la crisi familiar, la inseguretat i la desesperació d’aquests homes i dones. L’atur no és només un fenomen que reflecteix el fracàs d’un sistema socioeconòmic radicalment injust. L’atur són persones concretes que ara mateix necessiten l’ajuda dels qui gaudim de la seguretat d’una feina.

Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa us enriquís.

Cal ser conseqüents, com a cristians i lluitar diàriament, cada qual com sàpiga o pugui, per revertir aquestes flagrants injustícies, que en aquesta lluita, s’exterioritza el desig d’estimació i igualtat.



dijous, 15 de setembre de 2022

COMPROMÍS IMPOSSIBLE

Comentari de l’evangeli (Lc 16,1-13) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

Jesús deia també als seus deixebles:

--Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué:

»--Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.

»L'administrador va pensar: "Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració."

»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué:

»--Quant deus al meu amo?

»Li respongué:

»--Cent gerres d'oli.

»Ell li digué:

»--Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta.

»A un altre li digué:

»--I tu, quant deus?

»Li respongué:

»--Cent sacs de blat.

»Ell li diu:

»--Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta.

I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia:

--Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum. I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. 10 Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. 11 Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? 12 I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? 13 Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. (Lc 16,1-13,BCI)

Comentari.-

El missatge de Jesús obliga a un replantejament total de la vida; qui escolta l’Evangeli intueix que el convida a comprendre, de manera radicalment nova, el sentit últim de tot i l’orientació decisiva de la seva conducta.

És difícil de romandre indiferent davant la paraula de Jesús, almenys si hom segueix creient en la possibilitat de ser més humà cada dia. És difícil no sentir inquietud i fins i tot un cert malestar sentint paraules com les que avui ens recorda el text evangèlic: «No podeu servir alhora Déu i el Diner».

És impossible ser fidel a un Déu que és Pare de tots i viure al mateix temps esclau dels diners i del propi interès. Només hi ha una manera de viure com a «fill» de Déu, i és viure com a «germà» dels altres. El qui viu només al servei dels seus diners i interessos no pot ocupar-se dels seus germans, i no pot, per tant, ser fill fidel de Déu.

Qui es pren seriosament Jesús sap que no pot organitzar la seva vida des del projecte egoista de posseir sempre més i més. Qui viu dominat per l’interès econòmic, encara que visqui una vida piadosa i recta, li manca alguna cosa essencial per ser cristià: trencar la servitud del «posseir» que li treu llibertat per escoltar i respondre millor a les necessitats dels pobres.

No té altra alternativa. I no pot enganyar-se, creient-se «pobre d’esperit» en l’íntim del seu cor, ja que qui té ànima de pobre no segueix gaudint tranquil·lament dels seus béns mentre al seu costat hi ha persones necessitades fins i tot d’allò més elemental.

Tampoc podem enganyar-nos pensant que «els rics» sempre són els altres. La crisi econòmica, que està deixant a l’atur tants homes i dones, ens obliga a revisar els nostres pressupostos, per veure si no hem de reduir-los per ajudar els que s’han quedat sense feina. Seria una bona prova per descobrir si servim a Déu o als nostres diners.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

En l’homilia d’aquest proper diumenge, l’equip del Pagola, ens parla directament, sense dilacions ni de manera categòrica d’un fet que es repeteix de generació a generació: la temptació per a certs sectors de la societat d’enriquir-se, d’acumular més i més diners. Una temptació que no només i cauen els homes o dones de negocis, sinó que malauradament, també hem vist com hi cauen certs eclesiàstics, majoritàriament membres de la alta jerarquia, del col·legi cardenalici i membres de la cúria romana. Davant d’aquesta trista i malaurada realitat, l’homilia ens recorda: És difícil no sentir inquietud i fins i tot un cert malestar sentint paraules com les que avui ens recorda el text evangèlic: «No podeu servir alhora Déu i el Diner».

Sovint veiem com personatges de les altes financés o grans multinacionals i fins i tots d’empresaris de menor volum, que deuen necessitar demostrar que són benefactors de projectes socials, que assisteixen amb certa assiduïtat en actes religiosos: per a tothom, per aquests i per a tot nosaltres l’homilia ens diu: Qui es pren seriosament Jesús sap que no pot organitzar la seva vida des del projecte egoista de posseir sempre més i més. Qui viu dominat per l’interès econòmic, encara que visqui una vida piadosa i recta, li manca alguna cosa essencial per ser cristià: trencar la servitud del «posseir». No pot enganyar-se, creient-se «pobre d’esperit» en l’íntim del seu cor, ja que qui té ànima de pobre no segueix gaudint tranquil·lament dels seus béns mentre al seu costat hi ha persones necessitades fins i tot d’allò més elemental.

L’homilia conclou amb una realitat que avui la pateix la majoria de la societat, però molt especialment, els menys afavorits: La crisi econòmica, que està deixant a l’atur tants homes i dones, ens obliga a revisar els nostres pressupostos, per veure si no hem de reduir-los per ajudar els que s’han quedat sense feina. Seria una bona prova per descobrir si servim a Déu o als nostres diners.

Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Cal ser conseqüents, com a cristians, i saber agrair l’amor, l’estimació i generositat que diàriament rebem de Déu, però també fer una revisió ben honesta i analitzar amb la màxima sinceritat si tenim prou en compte als que, molt a prop nostre, pateixen necessitats econòmiques.


 

 

dijous, 8 de setembre de 2022

LA MILLOR METÀFORA DE DÉU

Comentari de l’evangeli (Lc 15,1-32) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:

--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.

Paràbola de l'ovella perduda

Jesús els va proposar aquesta paràbola:

--Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?

»Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

Paràbola de la dracma perduda

»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?

10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

Paràbola del fill pròdig

11 I digué encara:

--Un home tenia dos fills. 12 Un dia, el més jove digué al pare:

»--Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.

»Ell els va repartir els béns. 13 Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.

»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14 Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15 Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. 16 Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. 17 Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! 18 Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. 19 Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." 20 I se n'anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21 El fill li digué:

»--Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.

22 »Però el pare digué als seus criats:

»--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, 23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24 perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.

»I es posaren a celebrar-ho.

25 »Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26 i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27 Ell li digué:

»--El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.

28 »El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. 29 Però ell li respongué:

»--Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30 En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.

31 »El pare li contestà:

»--Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32 Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.(Lc 15, 1-32.BCI)

 

Comentari.-

La paràbola més coneguda de Jesús, i potser la més repetida, és l’anomenada «paràbola del pare bo». Què van experimentar els que van sentir per primera vegada aquesta paràbola inoblidable sobre la bondat d’un pare preocupat només per la felicitat dels seus fills?

Sens dubte, des del principi van quedar desconcertats. Quina mena de pare era aquest que no imposava la seva autoritat?, com podia consentir el desvergonyiment d’un fill que li demanava repartir l’herència abans de morir?, com podia dividir la seva propietat posant en perill el futur de la família?

Jesús els va desconcertar encara més quan va començar a parlar de l’acolliment d’aquell pare al fill que tornava a casa famolenc i humiliat. Estant encara lluny, el pare va córrer a rebre’l, el va abraçar amb tendresa, el va besar efusivament, va interrompre la seva confessió i es va afanyar a acollir-lo com a fill estimat a casa seva. Els oients no ho podien creure. Aquell pare havia perdut la seva dignitat. No actuava com el patró i patriarca d’una família. Els seus gestos eren els d’una mare que vol protegir i defensar el seu fill de la vergonya i el deshonor.

Més tard va sortir també a l’encontre del fill gran. Va escoltar amb paciència les seves acusacions, li va parlar amb tendresa especial i el va convidar a la festa. Només volia veure els seus fills asseguts a la mateixa taula, compartint un banquet festiu.

Què estava suggerint Jesús? És possible que Déu sigui així? ¿Com un pare que no es guarda per a ell la seva herència, que no està obsessionat per la moralitat dels seus fills i que, trencant les regles del que és correcte, busca per a ells una vida feliç? Serà aquesta la millor metàfora de Déu: un pare acollint amb els braços oberts els qui caminen «perduts» i suplicant als que li són fidels que acullin tothom amb amor?

Els teòlegs han elaborat durant vint segles discursos profunds sobre Déu, però ¿no és encara avui aquesta metàfora de Jesús la millor expressió del seu misteri?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia d’aquest proper diumenge, el seu contingut és una anàlisi d’una de les paràboles més conegudes, que en els temps en que els predicador posaven més l’accent en els pecats de l’espècie humana, que en les seves virtuts, era coneguda com la del fill pròdig. Avui, per sort la tendència s’ha capgirat com un mitjó, i aquesta mateixa paràbola, ja se’ns descriu posant l’accent, no com l’actitud viciosa del fill, sinó com la virtut generosa del pare. Jesús al explicar aquesta paràbola, també l’escoltaven els fariseus i mestres de la llei que murmuraven: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Però Jesús els va desconcertar del tot: quan va començar a parlar de l’acolliment d’aquell pare al fill que tornava a casa famolenc i humiliat. Estant encara lluny, el pare va córrer a rebre’l, el va abraçar amb tendresa, el va besar efusivament, va interrompre la seva confessió i es va afanyar a acollir-lo com a fill estimat a casa seva.

La paràbola també ens descriu la incomprensió del fill gran i les seves acusacions vers al pare, un pare que Només volia veure els seus fills asseguts a la mateixa taula, compartint un banquet festiu. I la l’homilia ens proposa un suggeriment molt pedagògic d’aquesta paràbola: Què estava suggerint Jesús? És possible que Déu sigui així? ¿Com un pare que no es guarda per a ell la seva herència, que no està obsessionat per la moralitat dels seus fills i que, trencant les regles del que és correcte, busca per a ells una vida feliç?

Sortosament, la major part dels estudis teològics del nostre temps, tenen més una òptica positiva de Déu i, conseqüentment no vol dir que els humans hàgim de malbaratar la nostra vida, però que bol dir que, per damunt de tot, Déu és Pare i ens estima i desitja el millor de nosaltres.

L’homilia conclou amb un notable interrogant: ¿no és encara avui aquesta metàfora de Jesús la millor expressió del seu misteri?

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Cal ser conseqüents, com a cristians, i saber agrair l’amor, l’estimació i generositat que diàriament rebem de Déu.


dijous, 1 de setembre de 2022

SEGUIDORS LÚCIDS

 Comentari de l’evangeli (Lc 14,25-33) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

25 Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:

26 --Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. 27 Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.

28 »¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? 29 Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell 30 dient: "Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar."

31 »O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 32 I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.

33 »Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.(Lc 14,25-33.BCI)

 

Comentari.-

És un error pretendre ser «deixebles» de Jesús sense aturar-se a reflexionar sobre les exigències concretes que representa seguir els seus passos i sobre les forces amb què hem de comptar per fer-ho. Jesús no va pensar mai en seguidors inconscients, sinó en persones lúcides i responsables.

Les dues imatges que empra Jesús són molt concretes. Ningú no es posa a «construir una torre» sense reflexionar sobre com ha d’actuar per aconseguir d’acabar-la. Seria un fracàs començar a «construir» i no poder dur a terme l’obra iniciada.

L’Evangeli que proposa Jesús és una manera de «construir» la vida. Un projecte ambiciós, capaç de transformar la nostra existència. Per això no és possible viure de manera evangèlica sense aturar-se a reflexionar sobre les decisions que cal prendre en cada moment.

També és clar el segon exemple. Ningú no s’enfronta de manera inconscient a un adversari que el ve a atacar amb un exèrcit molt més poderós sense reflexionar prèviament si aquell combat acabarà en victòria o serà una derrota. Seguir Jesús és enfrontar-se amb els adversaris del regne de Déu i la seva justícia. No és possible de lluitar a favor del Regne de Déu de qualsevol manera. Es necessita lucidesa, responsabilitat i decisió.

En els dos exemples es repeteix el mateix: els dos personatges «s’asseuen» a reflexionar sobre les exigències, els riscos i les forces de què disposen per dur a terme la seva comesa. Segons Jesús, entre els seus seguidors sempre caldrà la meditació, el debat, la reflexió. En cas contrari, el projecte cristià pot quedar inacabat.

És un error ofegar el diàleg i impedir el debat a l’Església de Jesús. Necessitem més que mai deliberar junts sobre la conversió que hem de viure avui els seus seguidors. «Asseure’ns» per pensar amb quines forces hem de construir el Regne de Déu en la societat moderna. En cas contrari, la nostra evangelització serà una «torre inacabada».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


 Comentari.-