VIURE SENSE ACOLLIR LA LLUM

 Evangeli (Jn 1,1-18) – diumenge 03 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.- ¹ Al principi existia / el qui és la Paraula. / La Paraula estava amb Déu / i la Paraula era Déu. / ² Ell estava amb Déu al principi. / ³ Per ell tot ha vingut a l'existència, / i res no hi ha vingut sense ell. / ⁴ En ell hi havia la vida, / i la vida era la llum dels homes. / ⁵ La llum resplendeix en la foscor, / i la foscor no ha pogut ofegar-la. / ⁶ Déu envià un home que es deia Joan. / ⁷ Vingué com a testimoni / a donar testimoni de la llum, / perquè per ell tothom cregués. / ⁸ Ell no era la llum, / venia solament a donar-ne testimoni. / ⁹ Existia el qui és la llum veritable, / el qui ve al món / i il·lumina tots els homes. / ¹⁰ Era present en el món, / que per ell ha vingut a l'existència, / i el món no l'ha reconegut. / ¹¹ Ha vingut a casa seva, / i els seus no l'han acollit. / ¹² Però a tots els qui l'han rebut, / als qui creuen en el seu nom, / els ha concedit de ser fills de Déu. / ¹³ No han nascut / per descendència de sang,/ ni d'un desig carnal, / ni d'un voler humà, / sinó de Déu mateix. / ¹⁴ El qui és la Paraula s'ha fet home / i ha habitat entre nosaltres, / i hem contemplat la seva glòria, / glòria que ha rebut / com a Fill únic del Pare, / ple de gràcia i de veritat. / ¹⁵ Joan dóna testimoni  'ell / quan proclama: / «És aquell de qui jo deia: / El qui ve després de mi / em passa al davant, / perquè, abans que jo, ell ja existia.» / ¹⁶ De la seva plenitud, / tots nosaltres n'hem rebut / gràcia rere gràcia. / ¹⁷ La Llei fou donada per Moisès, / però la gràcia i la veritat / han vingut per Jesucrist. / ¹⁸ A Déu, ningú no l'ha vist mai: / el seu Fill únic, que és Déu / i està en el si del Pare, / és qui l'ha revelat. (Jn 1, 1-18. BCI)

 Comentari.- Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. No obstant això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem un exemple.

Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure és ja, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat.

No obstant això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’únic important. Què importen els altres?

Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.

La vida de la persona es tanca llavors sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» significa ara posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.

Aquesta manera d’enfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes …i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EDUCAR EN LA FE EN ELS NOSTRES DIES

Evangeli (Lc 2,22-40) – Sagrada Família, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ²² Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. ²³ Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. ²⁴ Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins .

²⁵ Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. ²⁶ En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. ²⁷ Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, ²⁸ el prengué en braços i beneí Déu dient:

²⁹ --Ara, Senyor,

deixa que el teu servent

se'n vagi en pau,

com li havies promès.

³⁰ Els meus ulls han vist el Salvador,

³¹ que preparaves per presentar-lo

a tots els pobles:

³² llum que es reveli a les nacions,

glòria d'Israel, el teu poble.

³³ El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. ³⁴ Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:

--Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, ³⁵ i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.

³⁶ Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, ³⁷ però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. ³⁸ Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

³⁹ Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. ⁴⁰ L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor. (Lc 2,22-40.BCI)

 

Comentari.- El passatge de Lluc acaba dient: «L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor».

Quan parlem avui d’«educar en la fe», què volem dir? En concret, l’objectiu és que els fills entenguin i visquin de manera responsable i coherent la seva adhesió a Jesucrist, aprenent a viure de manera sana i positiva des de l’Evangeli.

Però avui dia la fe no es pot viure de qualsevol manera. Els fills necessiten aprendre a ser creients enmig d’una societat descristianitzada. Això exigeix viure una fe personalitzada, no per tradició, sinó fruit d’una decisió personal; una fe viscuda i experimentada, és a dir, una fe que s’alimenta no d’idees i doctrines, sinó d’una experiència gratificant; una fe no individualista, sinó compartida d’alguna manera en una comunitat creient; una fe centrada en l’essencial, que pot coexistir amb dubtes i interrogants; una fe no vergonyant, sinó compromesa i testimoniada enmig d’una societat indiferent.

Això exigeix tot un estil d’educar avui en la fe on l’important és transmetre una experiència més que idees i doctrines; ensenyar a viure valors cristians més que la submissió a unes normes; desenvolupar la responsabilitat personal més que imposar costums; introduir en la comunitat cristiana més que desenvolupar l’individualisme religiós; conrear l’adhesió confiada a Jesús més que resoldre de manera abstracta problemes de fe.

En l’educació de la fe, allò decisiu és l’exemple. Que els fills puguin trobar a casa seva «models d’identificació», que no els sigui difícil saber com qui haurien de comportar-se per viure la seva fe de manera sana, joiosa i responsable.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

DÉU ENCARNAT

Evangeli (Lc 2,1-14) – Nadal de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-  ¹ Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. ² Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. ³ Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. ⁴ També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. ⁵  Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

⁶ Mentre eren allà, se li van complir els dies ⁷ i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

⁸ A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. ⁹ Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. ¹⁰ Però l'àngel els digué:

--No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: ¹¹ avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. ¹² Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

¹³ I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:

¹⁴ --Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lc 2,1-14.BCI)

 

Comentarti.- Nadal ens obliga a revisar idees i imatges que habitualment tenim de Déu, però que ens impedeixen d’acostar-nos al seu veritable rostre. Déu no es deixa empresonar en els nostres esquemes i motlles de pensament. No segueix els camins que nosaltres li marquem. Déu és imprevisible.

L’imaginem fort i poderós, majestuós i omnipotent, però ell se’ns ofereix en la fragilitat d’un nen feble, nascut en la més absoluta senzillesa i pobresa. El col·loquem gairebé sempre en l’extraordinari, prodigiós i sorprenent, però ell se’ns presenta en la quotidianitat, en el normal i ordinari. L’imaginem gran i llunyà, i ell se’ns fa petit i proper.

No. Aquest Déu encarnat en el nen de Betlem no és el que nosaltres haguéssim esperat. No està a l’alçada del que nosaltres haguéssim imaginat. Aquest Déu ens pot decebre. No obstant això, no és precisament aquest Déu proper el que necessitem al nostre costat? ¿No és aquesta proximitat a l’humà la que millor revela el veritable misteri de Déu? No es manifesta en la feblesa d’aquest nen la seva veritable grandesa?

Nadal ens recorda que la presència de Déu no respon sempre a les nostres expectatives, ja que se’ns ofereix on nosaltres menys l’esperem. Certament hem de cercar-lo en l’oració i el silenci, en la superació de l’egoisme, en la vida fidel i obedient a la seva voluntat, però Déu se’ns pot oferir quan vol i com vol, fins i tot en el més ordinari i comú de la vida.

Ara sabem que el podem trobar en qualsevol ésser indefens i feble que necessita el nostre acolliment. Pot estar en les llàgrimes d’un nen o en la solitud d’un ancià. En el rostre de qualsevol germà podem descobrir la presència d’aquest Déu que ha volgut encarnar-se en el que és humà.

Aquesta és la fe revolucionària de Nadal, l’escàndol més gran del cristianisme, expressat de manera lapidària per Pau: «Crist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als homes. Essent humà el seu aspecte» (Filipencs 2,6-7).

El Déu cristià no és un Déu desencarnat, llunyà i inaccessible. És un Déu encarnat, pròxim, proper. Un Déu que podem tocar d’alguna manera sempre que toquem el que és humà.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ACOLLIR JESÚS AMB ALEGRIA

Evangeli (Lc 1,26-38) – diumenge 20 de desembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ²⁶ El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, ²⁷ a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. ²⁸ L'àngel entrà a trobar-la i li digué:

--Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

²⁹ Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. ³⁰ L'àngel li digué:

--No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. ³¹ Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. ³² Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. ³³ Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

³⁴ Maria preguntà a l'àngel:

--Com podrà ser això, si jo sóc verge?

³⁵ L'àngel li respongué:

--L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. ³⁶ També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, ³⁷ perquè per a Déu no hi ha res impossible.

³⁸ Maria va dir:

--Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.

I l'àngel es va retirar. (Lc 1, 26-38.BCI)

 

Comentari.- L’evangelista Lluc temia que els seus lectors llegissin el seu escrit de qualsevol manera. El que els volia anunciar no era una notícia més, com tantes altres que corrien per l’imperi. Havien de preparar el seu cor: despertar l’alegria, desterrar pors i creure que Déu és a prop, disposat a transformar la nostra vida.

Amb un art difícil d’igualar va recrear una escena evocant el missatge que Maria va escoltar en l’íntim del seu cor per acollir el naixement del seu Fill Jesús. Tots podem unir-nos a ella per acollir el Salvador. Com preparar-nos per rebre amb goig a Déu encarnat en la humanitat entranyable de Jesús?

«Alegra’t». És la primera paraula que sent el que es prepara per viure una experiència bona. Avui no sabem esperar. Som com nens impacients, que ho volen tot de seguida. No sabem estar atents per conèixer els nostres desitjos més profunds. Senzillament se’ns ha oblidat esperar Déu, i ja no sabem com trobar l’alegria.

Ens estem perdent el millor de la vida. Ens acontentem amb la satisfacció, el plaer i la diversió que ens proporciona el benestar. Sabem que és un error, però no gosem creure que Déu, acollit amb fe senzilla, ens pot descobrir nous camins cap a l’alegria.

«No tinguis por». L’alegria és impossible quan vivim plens de pors, que ens amenacen des de dins i des de fora. Com pensar, sentir i actuar de manera positiva i esperançada? Com oblidar la nostra impotència i covardia per enfrontar-nos al mal?

Se’ns ha oblidat que tenir cura de la nostra vida interior és més important que tot el que ens ve des de fora. Si vivim buits per dins, som vulnerables a tot. Es va diluint la nostra confiança en Déu i no sabem com defensar-nos del que ens fa mal.

«El Senyor és amb tu». Déu és una força creadora que és bona i vol el nostre bé. No vivim sols, perduts en el cosmos. La humanitat no està abandonada. D’on treure veritable esperança si no és del Misteri últim de la vida? Tot canvia quan l’ésser humà se sent acompanyat per Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

aductor: Francesc Brag

TESTIMONIS DE LA LLUM

Evangeli (Jn 1,6-8.19-28) – Diumenge 13 de desembre de 2020, i comentari de J.A, Pagola

 

Evangeli.- ⁶ Déu envià un home que es deia Joan.

⁷ Vingué com a testimoni / a donar testimoni de la llum / perquè per ell tothom cregués.

⁸ Ell no era la llum, / venia solament a donar-ne testimoni. (Jn 1,6-8.BCI)

 

¹⁹ Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:

--Qui ets, tu?

²⁰ Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:

--Jo no sóc el Messies.

²¹ Ells li preguntaren:

--Qui ets, doncs? Elies?

Els respon:

--No el sóc.

--Ets el Profeta?

Respongué:

--No.

²² Llavors li digueren:

--Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?

²³ Ell va declarar:

--Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes.

²⁴ Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, ²⁵ li van fer aquesta altra pregunta:

--Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?

²⁶ Joan els respongué:

--Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, ²⁷ el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.

²⁸ Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava. (Jn 1,19-28.BCI)

 

Comentari.- És curiós com presenta el quart evangeli la figura del Baptista. És un «home», sense més qualificatius ni precisions. No se’ns diu res del seu origen o condició social. Ell mateix sap que no és important. No és el Messies, no és Elies, ni tan sols és el Profeta que tots estan esperant. Només es veu a si mateix com «la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor». No obstant això, Déu l’envia com «testimoni de la llum», capaç de despertar la fe de tothom. Una persona que pot encomanar llum i vida. Què és ser testimoni de la llum?

El testimoni és com Joan. No es dóna importància. No busca ser original ni cridar l’atenció. No preten d’impactar ningú. Senzillament viu la seva vida de manera convençuda. Es veu que Déu il·lumina la seva vida. L’irradia en la seva manera de viure i de creure.

El testimoni de la llum no parla molt, però és una veu. Viu alguna cosa inconfusible. Comunica allò que a ell el fa viure. No diu coses sobre Déu, però encomana «alguna cosa». No ensenya doctrina religiosa, però convida a creure. La vida del testimoni atreu i desperta interès. No culpabilitza ningú. No condemna. Encomana confiança en Déu, allibera de pors. Obre sempre camins. És com el Baptista, «aplana el camí per al Senyor».

El testimoni se sent feble i limitat. Moltes vegades comprova que la seva fe no troba suport ni ressò social. Fins i tot es veu envoltat d’indiferència o rebuig. Però el testimoni de Déu no jutja ningú. No veu els altres com adversaris que cal combatre o convèncer: Déu sap com trobar-se amb cadascun dels seus fills i filles.

Es diu que el món actual s’està convertint en un «desert», però el testimoni ens revela que alguna cosa sap de Déu i de l’amor, alguna cosa sap de la «font» i de com se sadolla la set de felicitat que hi ha en l’ésser humà. La vida està plena de petits testimonis. Són creients senzills, humils, coneguts només en el seu entorn. Persones entranyablement bones. Viuen des de la veritat i l’amor. Ells ens «aplanen el camí» cap a Déu. Són el millor que tenim en l’Església.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ESCLETXES

Evangeli (Mc 1,1-8) – diumenge6 6 de desembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ¹Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

² En el profeta Isaïes hi ha escrit:

Jo envio davant teu el meu missatger

perquè et prepari el camí.

³ És la veu d'un que crida

en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

⁴ Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. ⁵ Anaven a trobar-lo gent d'arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

⁶ Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s'alimentava de llagostes i mel boscana. ⁷ I predicava així:

--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. ⁸ Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant. (Mc 1, 1-8.BCI)

 

Comentari.- Són bastants les persones que no aconsegueixen creure en Déu. No és que el rebutgin. És que no saben quin camí seguir per trobar-se amb ell. I, no obstant això, Déu no és lluny. Ocult a l’interior mateix de la vida, Déu segueix els nostres passos, moltes vegades errats o desesperançats, amb amor respectuós i discret. Com percebre la seva presència?

Marc ens recorda el crit del profeta enmig del desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes». On i com obrir camins a Déu en les nostres vides? No hem de pensar en vies esplèndides i desembarassades per on arribi un Déu espectacular. El teòleg català J. M. Rovira ens ha recordat que Déu s’apropa a nosaltres buscant l’escletxa que l’home manté oberta a la veritat, al que és bo, bell, i humà. Són aquestes escletxes de la vida les que hem d’atendre per obrir camins a Déu.

Per a alguns, la vida s’ha convertit en un laberint. Ocupats en mil coses, es mouen i s’agiten sense parar, però no saben d’on vénen ni on van. S’obre en ells una escletxa cap a Déu quan s’aturen per trobar-se amb el millor de si mateixos.

N’hi ha que viuen una vida «descafeïnada», plana i intranscendent en què l’únic important és estar entretingut. Només podran albirar Déu si comencen a atendre el misteri que batega en el fons de la vida.

Altres viuen submergits en «l’escuma de les aparences». Només es preocupen de la seva imatge, del que és aparent i extern. Es trobaran més a prop de Déu si busquen senzillament la veritat.

Els que viuen fragmentats en mil trossos pel soroll, la retòrica, les ambicions o la pressa donaran passos cap a Déu si s’esforcen per trobar un fil conductor que humanitzi les seves vides.

Molts s’aniran trobant amb Déu si saben passar d’una actitud defensiva davant ell a una postura d’acollida; del to arrogant a l’oració humil; de la por a l’amor; de l’autocondemna a l’acolliment del seu perdó. I tots farem més lloc a Déu en la nostra vida si el busquem amb cor senzill.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat