dijous, 29 de juny del 2023

 EL PERILL D’UN CRISTIANISME SENSE CREU

Comentari de l’evangeli (Mt 10,37-42) escrit per: J.A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».


Comentari.-

Un dels riscos més grans del cristianisme actual és anar passant a poc a poc de la «religió de la creu» a una «religió del benestar». Fa uns anys vaig prendre nota d’unes paraules de Reinhold Niebuhr, que em van fer pensar molt. El teòleg nord-americà parlava del perill d’una «religió sense fibló» que acabés predicant «un Déu sense còlera que condueix uns homes sense pecat cap a un regne sense judici per mitjà d’un Crist sense creu». El perill és real i ho hem d’evitar.

Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

Descobrir l’evangeli com a font de vida i estímul de creixement sa no vol dir viure «immunitzat» davant del patiment. L’evangeli no és pas un tranquil·litzant per a una vida organitzada al servei dels nostres fantasmes de plaer i benestar. Crist fa gaudir i fa patir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Només així és camí, veritat i vida.

Creure en un Déu Salvador que, ja des d’ara i sense esperar el més enllà, cerca alliberar-nos del que ens fa mal no ens ha de portar a entendre la fe cristiana com una religió d’ús privat al servei exclusiu dels nostres problemes i patiments. El Déu de Jesucrist ens posa sempre mirant el qui pateix. L’evangeli no centra la persona en el propi patiment, sinó en el dels altres. Només així es viu la fe com a experiència de salvació.

En la fe com en l’amor tot sol anar molt barrejat: el lliurament confiat i el desig de possessió, la generositat i l’egoisme. Per això no hem d’esborrar de l’evangeli aquestes paraules de Jesús que, per dures que semblin, ens posen davant la veritat de la nostra fe: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert


Una nova homilia, insistint en fer-nos adonar que ser cristià no és ser-ho a la meva manera, segons els meus interessos. Els més de 35 anys d’un catolicisme segons la concepció d’uns papes ultraconservadors i amb una concepció anquilosada i molt allunyada no només l’evangeli, sinó de la doctrina del darrer Concili Vaticà II, allunyada també de la teologia de l’alliberament i dissortadament amb la voluntat de potenciar de nou aquelles doctrines que van provocar la contrareforma després de la Reforma Luterana del 1517, o el què és el mateix dir prou a una Església aburgesada, corrupta i, molt especialment allunyada del missatge de Jesús de Natzaret.

Avui ens trobem amb una situació extraordinàriament preocupant on el papa Francesc a de lluitar contra una majoria de cardenal, bisbes i membres de la cúria, encapçalats o liderats pels bisbes i cardenals americans, italians, espanyols, polonesos entre molts d’altres que s’oposen a les moltes reformes que proposa i a l’eliminació de la pompositat, del palaus episcopals i de les seves corrupteles tant sexuals com

financeres.

El primer paràgraf de l’homilia, va directe al que no és un perill sinó una realitat: Un dels riscos més grans del cristianisme actual és anar passant a poc a poc de la «religió de la creu» a una «religió del benestar». El teòleg nord-americà parlava del perill d’una «religió sense fibló» que acabés predicant «un Déu sense còlera que condueix uns homes sense pecat cap a un regne sense judici per mitjà d’un Crist sense creu». El perill

és real i ho hem d’evitar. Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

És per aquesta raó que l’homilia ens recalca que: Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

En qualsevol cas, cal sempre tenir present que Descobrir l’evangeli com a font de vida i estímul de creixement sa no vol dir viure «immunitzat» davant del patiment: Crist fa gaudir i fa patir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Només així és camí, veritat i vida.

Ens cal recordar que: El Déu de Jesucrist ens posa sempre mirant el qui pateix. L’evangeli no centra la persona en el propi patiment, sinó en el dels altres. Només així es viu la fe com a experiència de salvació.

L’homilia en el seu paràgraf de cloenda ens recorda: Per això no hem d’esborrar de l’evangeli aquestes paraules de Jesús que, per dures que semblin, ens posen davant la veritat de la nostra fe: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà».

Al·leluia 1Pe 2,9

Vosaltres sou un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada: proclameu la lloança d'aquell que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable.

Una nova homilia que ens descriu la veritat del veritable cristianisme. Un cristianisme que mai pot ser burgés, un cristianisme que cal que comporti, en tot moment, un sentiment d’estimació, d’angoixa i de donació, procurant que això esdevingui realitzable, d’amor, de lliurament amb els que pateixen, amb els que la vida els hi està sent adversa. Sovint davant de tanta violència, guerres, explotació i crueltat, no podem fer altre cosa que fer nostra aquest patiment i pregar i tenir present en el teu interior, el dolor i el menyspreu que la societat neocapitalisme té per les persones, dones, homes i fins i tot infants.

No ens descuidem de pregar pel papa Francesc per tal que segueixi encoratjat a fer les reformes necessàries, perquè la Església i molt especialment els seus jerarques, deixin de ser prínceps per passar a ser veritables pastors i apòstols que pregonin amb el seu testimoniatge, el missatge del Regne de Déu!!!



dijous, 22 de juny del 2023

 APRENDRE A CONFIAR EN DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 10, 26-33) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d'orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l'infern tant l'ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d'ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».

Comentari.- 

Estic convençut que l’experiència de Déu, tal com l’ofereix i comunica Jesús, sempre infon una pau inconfusible en el nostre cor, ple d’inquietuds, pors i inseguretats. Aquesta pau és gairebé sempre el millor signe que hem escoltat des del fons del nostre ésser la seva crida: «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells». Com acostar-se a aquest Déu?

Potser el primer és aturar-se a experimentar Déu només com a amor. Tot el que en neix és amor. D’ell només ens arriba vida, pau i bé. Jo me’n puc apartar i oblidar el seu amor, però ell no canvia. El canvi es produeix només en mi. Ell mai no deixa d’estimar-me.

Hi ha una cosa encara més commovedora. Déu m’estima incondicionalment, tal com sóc. No m’he de guanyar el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m’estima així, puc canviar, créixer i ser bo.

Ara puc pensar en la meva vida: què em demana Déu? Què espera de mi? Només que aprengui a estimar. No sé en quines circumstàncies em puc trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el seu bé, que m’estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m’esforci per fer-la més digna i més humana per a tothom. Que sigui sensible a l’amor.

Hi ha alguna cosa que no he d’oblidar. No estaré mai sol. Tots «vivim, ens movem i existim» en Déu. Ell serà sempre aquesta presència comprensiva i exigent que necessito, aquesta mà forta que em sostindrà en la feblesa, aquesta llum que em guiarà pels camins. Ell em convidarà sempre a caminar dient «sí» a la vida. Un dia, quan acabi el meu pelegrinatge per aquest món, coneixeré a prop de Déu la pau i el descans, la vida i la llibertat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 25 de juny XII durant l’any litúrgic A, que
se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a confiar en Déu”, té com a fonament els fragments (26-33) dels
capítol 10 de l’evangeli de Mateu.
Les noves generacions i també les que ja no són noves, s’han apartat gradualment de tota creença i,
probablement de manera inconscient, en cap moment donen senyals que l’espiritualitat o la mística
interior, formi part de la seva vida. Sovint s’excusen dient que no creuen en els capellans o amb el que
prediquen, també, i cal dir-ho, la pederàstia o el innombrables casos d’abusos sexuals, fins no fa tant
encoberts per la jerarquia, hi ha jugat un paper molt decisiu amb aquest allunyament espiritual. L’Església
requereix de canvis urgents i del tot necessaris, que el papa Francesc està intentant aplicar-los, malgrat la
bel·ligerant oposició de la cúria vaticana i d’una gran part dels cardenals, arquebisbes i bisbes, que
s’obstinen a no perdre uns privilegis que mai els haurien d’haver obtingut.
Centrant-nos en l’homilia que ens aconsella aprendre a confiar en Déu, per damunt de qualsevol de les
misèries humanes, en la seva primera reflexió en diu: Estic convençut que l’experiència de Déu, tal com
l’ofereix i comunica Jesús, sempre infon una pau inconfusible en el nostre cor, ple d’inquietuds, pors i
inseguretats. Aquesta pau és gairebé sempre el millor signe que hem escoltat des del fons del nostre ésser la

seva crida: «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells». En front del nostre desencís es
pregunta: Com acostar-se a aquest Déu?
Per tot seguit apuntar: Potser el primer és aturar-se a experimentar Déu només com a amor. Tot el que en
neix és amor. D’ell només ens arriba vida, pau i bé. Jo me’n puc apartar i oblidar del seu amor, però ell no
canvia. El canvi es produeix només en mi. Ell mai no deixa d’estimar-me. Déu m’estima incondicionalment,
tal com sóc. No m’he de guanyar el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor
per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m’estima així, puc canviar, créixer i ser bo.
Si aconseguim adonar-nos de la seva estimació, podem qüestionar-nos què fer en la meva vida: què em
demana Déu? Què espera de mi? Només que aprengui a estimar. No sé en quines circumstàncies em puc
trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el
seu bé, que m’estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m’esforci per fer-la més digna i més
humana per a tothom. Que sigui sensible a l’amor.
Arribat en aquest punt, l’homilia conclou tot dient-nos: Hi ha alguna cosa que no he d’oblidar. No estaré mai
sol. Tots «vivim, ens movem i existim» en Déu. Ell serà sempre aquesta presència comprensiva i exigent
que necessito, aquesta mà forta que em sostindrà en la feblesa, aquesta llum que em guiarà pels camins. Ell
em convidarà sempre a caminar dient «sí» a la vida.
Al·leluia Jo 15,26b.27a
L'Esperit de la veritat donarà testimoni de mi,
diu el Senyor,
i vosaltres també en donareu testimoni.
Una nova homilia que intenta de manera molt pedagògica, fer-nos veure el què és l’estimació que Déu ens
té, el seu amor per cadascunes de totes i tots i que, malauradament, masses vegades la religió o religions
(institucions que no deixen de ser humanes), no ens donen el testimoniatge que fora necessari, però que si
ens l’han donat i el donen –individualment- moltes dones i homes, moltes i molts que ni tan sols han tingut
cap mena de reconeixement institucional i massa sovint, en els darrers temps, si se’ls hi ha donat un
reconeixement a persones de testimoniatge, força discutible...

dijous, 15 de juny del 2023

 DONAR NOVA VIDA A LA SOCIETAT ACTUAL

Comentari a l’evangeli (Mt 9,36 /10,8) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús, en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors». Llavors cridà els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia. Els noms dels dotze apòstols són, primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà, Felip i Bartomeu, Tomàs i Mateu, el publicà, Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu, Simó, el zelota, i Judes, l'Iscariot, que el va trair. Jesús envià aquests dotze tot fent-los aquestes recomanacions: «No us encamineu a les terres dels pagans ni entreu a la província dels samaritans. Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar».

Comentari.-

El regne de Déu no és només una salvació que comença després de la mort. És una irrupció de gràcia i de vida ja a la nostra existència actual. Més encara. El signe més clar que el regne és a prop és precisament aquest corrent de vida que comença a obrir-se pas a la terra. «Aneu i prediqueu dient: «El Regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis». Avui més que mai hauríem d’escoltar els creients la invitació de Jesús a donar nova vida a la societat.

S’està obrint un abisme inquietant entre el progrés tècnic i el nostre desenvolupament espiritual. Hom diria que l’home no té força espiritual per animar i donar sentit al seu progrés incessant. Els resultats són palpables. A molts se’ls veu empobrits pels seus diners i per les coses que creuen posseir. El cansament de la vida i l’avorriment s’apoderen de molts. La «contaminació interior» està embrutant el millor de no poques persones. Hi ha homes i dones que viuen perduts, sense poder trobar sentit a la seva vida. Hi ha persones que viuen corrents, submergides en una nerviosa i intensa activitat, buidant-se per dins, sense saber exactament el que volen.

No estem novament davant d’homes i dones «malalts» que necessiten ser guarits, «morts» que necessiten resurrecció, «posseïts» que esperen ser alliberats de tants dimonis que els impedeixen viure com a éssers humans? Hi ha persones que, al fons, volen tornar a viure. Volen curar-se i ressuscitar. Tornar a riure i gaudir de la vida, enfrontar-se al dia a dia amb alegria.

I només hi ha un camí: aprendre a estimar. I aprendre de nou coses que exigeix l’amor i que no estan gaire de moda: senzillesa, acollida, amistat, solidaritat, atenció gratuïta a l’altre, fidelitat… Entre nosaltres continua faltant amor. Algú ho ha de despertar. Els homes d’avui no els salvaran ni el confort ni l’electrònica, sinó l’amor. Si en nosaltres hi ha capacitat d’estimar, l’hem d’encomanar. Se’ns ha donat de franc i de franc l’hem de regalar de moltes maneres als que trobem al nostre camí.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per Jaume Rocabert

Una nova homilia, notablement més curta que moltes de les anteriors, però molt més densa i al mateix temps, penso que notablement més diàfana, tant que pocs, molts pocs aclariments caldrà si llegim amb atenció i interès cadascun del quatre paràgraf de que consta: El regne de Déu no és només una salvació que comença després de la mort. És una irrupció de gràcia i de vida ja a la nostra existència actual. Més encara. El signe més clar que el regne és a prop és precisament aquest corrent de vida que comença a obrir-se pas a la terra. «Aneu i prediqueu dient: «El Regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis». Avui més que mai hauríem d’escoltar els creients la invitació de Jesús a donar nova vida a la societat.

El segons paràgraf, ens està intentar obrir els ulls quan exposa la següent evidència: S’està obrint un abisme inquietant entre el progrés tècnic i el nostre desenvolupament espiritual. Hom diria que l’home no té força espiritual per animar i donar sentit al seu progrés incessant. Els resultats són palpables. A molts se’ls veu empobrits pels seus diners i per les coses que creuen posseir. El cansament de la vida i l’avorriment s’apoderen de molts. La «contaminació interior» està embrutant el millor de no poques persones. Hi ha homes i dones que viuen perduts, sense poder trobar sentit a la seva vida. Hi ha persones que viuen corrents, submergides en una nerviosa i intensa activitat, buidant-se per dins, sense saber exactament el que volen.

En el tercer paràgraf expressa una realitat que no apareix en els titulars del periòdics ni en els diferents tele-diaris: Hi ha persones que, al fons, volen tornar a viure. Volen curar-se i ressuscitar. Tornar a riure i gaudir de la vida, enfrontar-se al dia a dia amb alegria.

En quart i darrer paràgraf, el consell i l’orientació pedagògica única per sortir del pou en el que inconscientment hem caigut i que només hi ha un camí: aprendre a estimar. I aprendre de nou coses que exigeix l’amor i que no estan gaire de moda: senzillesa, acollida, amistat, solidaritat, atenció gratuïta a l’altre, fidelitat Entre nosaltres continua faltant amor. Algú ho ha de despertar. Els homes d’avui no els salvaran ni el confort ni l’electrònica, només l’amor. Si en nosaltres hi ha capacitat d’estimar, l’hem d’encomanar. Se’ns ha donat de franc i de franc l’hem de regalar de moltes maneres als que trobem al nostre camí.

Al·leluia Mc 1,15

El Regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i crieu en la Bona Nova.


Una homilia que des de del punt de vista acadèmic, és una autèntica “master class”. Aquest és el camí que cal seguir i aquest és també el testimoniatge que cal que donem si veritablement ens volem considerar cristians o sigui seguidors de l’únic mestre i senyor: Jesús de Natzaret fill de Déu.

dissabte, 10 de juny del 2023

 DARSE A LOS DEMÁS SIN TRUCOS DE MAGIA*

vuit punts de reflexió de Fray Marcos – Fe adulta (Jn 6, 51-58)


L’eucaristia és una realitat molt profunda i complexa. Potser la més difícil d’entendre i explicar.

L’eucaristia s’ha de viure com un sagrament, superant algunes interpretacions que per superficials ens pode fer perdre l’autèntica riquesa d’aquest ritual, «el sopar del Senyor» que celebraven els primers cristians.


    1º.- La eucaristía no es magia. Claro que ningún cristiano aceptaría que al celebrar una eucaristía estamos haciendo magia. Pero si leemos la definición de magia de cualquier diccionario, descubriremos que le viene como anillo al dedo a lo que la inmensa mayoría de los cristianos pensamos de la eucaristía:

    Una persona revestida con ropajes especiales e investida de poderes divinos, realizando unos gestos y pronunciando unas palabras "mágicas", obliga a Dios a producir un cambio sustancial en una realidad material como es el pan y el vino.

    Cuando se piensa y se dice, que en la consagración se produce un milagro, estamos hablando de magia.

    Trento afirma: "La Iglesia designa con el término muy adecuado de transubstanciación esta conversión eucarística". Pero debemos advertir que "substancia" y "accidente" son conceptos metafísicos; no hacen referencia a ninguna realidad física. Además, esos conceptos no se emplean ya nunca con sentido metafísico.

    2º.- No debemos confundir la eucaristía con la comunión. La comunión es sólo la última parte del rito y tiene que estar siempre referida a la celebración de una eucaristía. Tanto la eucaristía sin comunión, como la comunión sin referencia a la eucaristía dejan al sacramento incompleto. Ir a misa y dejar de comulgar, es sencillamente un absurdo. Ir a misa con el único fin de comulgar, sin ninguna referencia a lo que significa el sacramento, sino buscando una religiosidad intimista, es un autoengaño.

    Esta distinción entre eucaristía y comunión explica la diferencia de lenguaje entre los sinópticos en la cena y Juan en el discurso del pan de vida que hemos leído. Juan dice hace referencia al alimento, pero fíjate bien, alimentarse lo identifica con, el que cree en mí, el que viene a mí.

    3º.- En las palabras de la consagración, "cuerpo" no significa cuerpo; "sangre" no significa sangre. No se trata del sacramento de la carne y de la sangre físicas de Cristo.

    Me explico. En la antropología judía, el ser humano no está compuesto por alma y cuerpo (concepción griega). El hombre es una unidad indivisible, pero podemos descubrir en él cuatro aspectos: Hombre-carne, hombre-cuerpo, hombre-alma, hombre-espíritu.

    Hombre-cuerpo, para los judíos del tiempo de Jesús, es el ser humano en cuanto sujeto de relaciones con los demás. El concepto más cercano hoy, sería lo que nosotros llamamos persona. Cuando Jesús dice: "esto es mi cuerpo", está diciendo: esto soy yo, esto es mi persona, estoy aquí para dejarme comer.

    En el caso de la sangre: Para los judíos la sangre era la vida. ¡Ojo! No se trata de que fuese símbolo de la vida. No, era la vida misma. Cuando Jesús dice: "esto es mi sangre, que se derrama", está diciendo que su vida, no su muerte, está entregada a los demás. Todo lo que él es, está al servicio de todos.

    4º.- La eucaristía no la celebra el sacerdote, sino la comunidad. El cura puede decir misa. Sólo la comunidad puede hacer presente el don de sí mismo que Jesús significó en la última cena y que es lo que significa el sacramento.

    Es el sacramento del amor. No puede haber signo de amor en ausencia del otro. Por eso dice Mateo: "donde dos o más estén reunidos en mi nombre, allí estoy yo en medio de ellos".

    5º.- La comunión nos es un premio para los buenos "que están en gracia", sino un remedio para los desgraciados que necesitamos descubrir el amor gratuito de Dios. Solo si me siento pecador estoy necesitado de celebrar el sacramento.

    Cuando más necesitamos el signo del amor de Dios es cuando nos sentimos separados de Él. Hemos llegado al absurdo de dejar de comulgar cuando más lo necesitábamos.

    6º.- Lo significado en el pan y el vino no es Jesús en sí mismo, sino Jesús como don. El don de sí mismo que ha manifestado durante toda su vida y que le ha llevado a su plenitud, identificándole con el Padre. Ese es el verdadero significado que yo tengo que hacer mío.

    Queda claro que la eucaristía no es un producto más de consumo que me proporciona seguridades a cambio de nada. Podemos oír misa sin que eso nos obligue a nada, pero no se puede celebrar la eucaristía impunemente. No se puede salir de misa lo mismo que se entró, es decir, como si no hubiera pasado nada. Si la celebración no cambia mi vida en nada, es que la he reducido a simple rito folclórico.

    7º.-Haced esto, no se refiere a que perpetuemos un acto de culto. Jesús no dio importancia al culto. Jesús quiso decir que repitamos el significado de lo que acaba de hacer. Esto soy yo que me parto y me reparto, que me dejo comer... Haced también vosotros esto. Entregad la propia persona y la propia vida a los demás como he hecho yo.

    8ª.- los signos de la eucaristía no son el pan y el vino sino el pan partido y el vino derramado. Durante siglos, se llamó a la eucaristía "la fracción del pan". No se trata del pan como cosa, sino del gesto de partir y comer.

    Al partirse y dejarse comer, Jesús está haciendo presente a Dios, porque Dios es don infinito, entrega total a todos y siempre. Esto tenéis que ser vosotros. Si queréis ser cristianos tenéis que partiros, repartiros, dejaros comer, triturar, asimilar, desaparecer en beneficio de los demás. Una comunión sin este compromiso es una farsa, un garabato, como todo signo que no signifique nada.

    Todavía es más tajante el signo del vino. Cuando Jesús dice: esto es mi sangre, está diciendo esto es mi vida que se está derramando, consumiendo, en beneficio de todos.

    Eso que los judíos tenían por la cosa más horrorosa, apropiarse de la vida (la sangre) de otro, eso es lo que pretende Jesús. Tenéis que hacer vuestra, mi propia vida. Tenéis que vivir la misma vida que yo vivo.

    Nuestra vida sólo será cristiana si se derrama, si se consume, en beneficio de los demás. En la Eucaristía estamos confesando que ser cristiano es ser para los demás. Todas las estructuras que están basadas en el interés personal o de grupo, no son cristianas.

    Una celebración de la Eucaristía compatible con nuestros egoísmos, con nuestro desprecio por los demás, con nuestros odios y rivalidades, con nuestros complejos de superioridad, sean personales o grupales, no tiene nada que ver con lo que Jesús quiso expresar en la última cena.

    Celebrar la eucaristía es comprometerse a ser fermento de unidad, de armonía, de amor, de paz.

    La eucaristía es un sacramento. Y los sacramentos ni son milagros ni son magia. El concilio de Trento dice: "Es común a la santísima Eucaristía con los demás Sacramentos, ser símbolo o significación de una cosa sagrada".

    Se produce un sacramento cuando el signo (una realidad que entra por los sentidos) está conectado con una realidad trascendente que no podemos ver ni oír ni tocar. Esa realidad significada, es lo que nos debe interesar de verdad.

    La hacemos presente por medio del signo. No se puede hacer presente de otra manera. Pero las realidades trascendentes, ni se crean ni se destruyen; ni se traen ni se llevan; ni se ponen ni se quitan. Están siempre ahí. Son inmutables y eternas.

    La eucaristía concentra todo el mensaje de Jesús.

    El ser humano no tiene que salvar su "ego", a partir de ejercicios de piedad sino liberarse del "ego" que es precisamente lo contrarío. Sólo cuando hayamos descubierto nuestro verdadero ser, descubriremos la falsedad de nuestro yo individual y egoísta que se cree independiente del resto de la creación.

    Imaginad una habitación llena de globos; si los pinchamos todos descubriremos que lo único que marcaba la diferencia, la fina película de caucho coloreado, no era prácticamente nada. Todos eran sustancialmente lo mismo, aire, el mismo aire.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

dijous, 8 de juny del 2023

 PA I VI

Comentari a l’evangeli (Jn 6,51-58) per J.A.Pagola

Evangeli:

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

Comentari.-

Emmpobriríem greument el contingut de l’eucaristia si oblidéssim que els creients hi hem de trobar l’aliment que ha de nodrir la nostra existència. És cert que l’eucaristia és un àpat compartit per germans que se senten units en una mateixa fe. Però, tot i ser molt important aquesta comunió fraterna, és encara insuficient si oblidem la unió amb Crist, que se’ns dóna com a aliment.

Una cosa semblant hem de dir de la presència de Crist a l’eucaristia. S’ha subratllat, i amb raó, aquesta presència sacramental de Crist en el pa i el vi, però Crist no hi és per ser-hi; és present oferint-se com a aliment que sosté les nostres vides.

Si volem redescobrir el profund significat de l´eucaristia, hem de recuperar el simbolisme bàsic del pa i el vi. Per subsistir, l’home necessita menjar i beure. I aquest simple fet, de vegades tan oblidat a les societats satisfetes del benestar, revela que l’ésser humà no es fonamenta a si mateix, sinó que viu rebent misteriosament la vida.

La societat contemporània està perdent capacitat per descobrir el significat dels gestos bàsics de l’ésser humà. Tanmateix, són aquests gestos senzills i originaris els que ens retornen a la nostra veritable condició de criatures, que reben la vida com a regal de Déu.

Concretament, el pa és el símbol eloqüent que condensa en si mateix tot allò que significa per a la persona el menjar i l’aliment. Per això el pa ha estat venerat a moltes cultures de manera gairebé sagrada. Encara hom recordarà com les nostres mares ens el feien besar quan, per descuit, en queia algun tros a terra.

Però, des que ens arriba de la terra fins a la taula, el pa necessita ser treballat pels qui sembren, adoben el terreny, seguen i recullen les espigues, molen el blat, couen la farina. El vi suposa un procés encara més complex en la seva elaboració.

Per això, quan es presenta el pa i el vi sobre l’altar, es diu que són fruit de la terra i del treball de l’home. D’una banda, són «fruit de la terra» i ens recorden que el món i nosaltres mateixos som un do que ha sorgit de les mans del Creador. De l’altra, són «fruit de la feina», i signifiquen el que els homes fem i construïm amb el nostre esforç solidari.

Aquest pa i aquest vi esdevindran per als creients «pa de vida» i «calze de salvació». Aquí hi trobem els cristians aquest «veritable menjar» i «veritable beguda» que ens diu Jesús. Un menjar i una beguda que alimenten la nostra vida sobre la terra, ens conviden a treballar-la i millorar-la, i ens sostenen mentre caminem cap a la vida eterna.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 11 de juny festa del Corpus Cristi, de l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Pa i vi”, té com a fonament els fragments (51-58) del capítol 6 de l’evangeli de la comunitat joànica, anomenat evangeli de Joan.

El pa i el vi, representen dos elements bàsics i també necessaris que necessitem els humans per sobreviure. Són en conseqüència la simbologia que va fer servir Jesús per donar-nos entendre als sempre esquerps humans, que ell és l’aliment necessari i imprescindible per poder viure la vida eterna. El seu missatge, el seu testimoniatge, que ens va donar i oferir durant els seus tres anys de la seva vida pública, que els tenim recollit en el Nou Testament i que és fonamental llegir-lo sovint, és en realitat el pa i el vi del qual ens cal que ens alimentem el cristians que volem ser-li fidels. L’eucaristia, per tant, és el recordatori simbòlic que Jesús va institucionalitzar en el seu darrer sopar amb els apòstols i que l’homilia ho descrius clarament: Però, tot i ser molt important aquesta comunió fraterna, és encara insuficient si oblidem la unió amb Crist, que se’ns dóna com a aliment. Una cosa semblant hem de dir de la presència de Crist a l’eucaristia. S’ha subratllat, i amb raó, aquesta presència sacramental de Crist en el pa i el vi, però Crist no hi és per ser-hi; és present oferint-se com a aliment que sosté les nostres vides.

Una vegada aclarits aquests conceptes, resta evident que anar a missa i anar a combregar cada diumenge o quan hom creu oportú, podria esdevenir insuficient, perquè el que és veritablement imprescindible és menjar del pa i del vi que ells ens donà per alimentar-nos i que és el seu missatge i testimoni d’amor autèntic: Per això, quan es presenta el pa i el vi sobre l’altar, es diu que són fruit de la terra i del treball de l’home. D’una banda, són «fruit de la terra» i ens recorden que el món i nosaltres mateixos som un do que ha sorgit de les mans del Creador. De l’altra, són «fruit de la feina», i signifiquen el que els homes fem i construïm amb el nostre esforç solidari. Aquí hi trobem els cristians aquest «veritable menjar» i «veritable beguda» que ens diu Jesús. Un menjar i una beguda que alimenten la nostra vida sobre la terra, ens conviden a treballar-la i millorar-la, i ens sostenen mentre caminem cap a la vida eterna.

Al·leluia Jo 6,51

Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;

qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Una nova homilia que un cop més posa l’accent en el que va ser el testimoniatge dels tres anys de la vida publica de Jesús. Una homilia que no ens pot deixar indiferents, perquè una vegada més clarifica notablement aquell adoctrinament interessat i adulterat que havíem rebut quan érem patits del nacionalcatolicisme franquista.

Un missatge, com dèiem la setmana passada que malauradament, foren molts el anys, que se’ns havien donat versions oposades o aigualides i que en l’actualitat són molts els alts membres de la jerarquia i de les classes d’altíssim poder econòmic i financers que s’oposen a expressar allò que havia promogut el Concili Vaticà II i que el papa Francesc vol aplicar per tal que l’Església doni un testimoni més nítid del missatge de Jesús, sense tanta opulència innecessària.

dijous, 1 de juny del 2023

 EL CRISTIÀ DAVANT DÉU

Comentari a l’evangeli (Jn 3,16-18) per J.A.Pagola

Evangeli: 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.


Comentari.

No sempre se’ns fa fàcil als cristians relacionar-nos de manera concreta i viva amb el misteri de Déu confessat com a Trinitat. Tot i això, la crisi religiosa ens està convidant a cuidar més que mai una relació personal, sana i gratificant amb ell. Jesús, el Misteri de Déu fet carn en el Profeta de Galilea, és el millor punt de partida per revifar una fe senzilla.

Com viure davant del Pare? Jesús ens ensenya dues actituds bàsiques. En primer lloc, una confiança total. El Pare és bo. Ens vol sense fi. Res no li importa més que el nostre bé. Podem confiar-hi sense pors, recels, càlculs o estratègies. Viure és confiar en l’Amor com a misteri últim de tot.

En segon lloc, una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat d’aquest Pare, ja que només vol una vida més digna per a tothom. No hi ha cap manera de viure més sana i més encertada. Aquesta és la motivació secreta de qui viu davant del misteri de la realitat des de la fe en un Déu Pare.

Què és viure amb el Fill de Déu encarnat? En primer lloc, seguir Jesús: conèixer-lo, creure’l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint els seus passos. Mirar la vida com la mirava ell; tractar les persones com ell les tractava; sembrar signes de bondat i de llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Així viu Déu quan s’encarna. Per a un cristià no hi ha cap altra manera de viure més apassionant.

En segon lloc, col·laborar en el projecte de Déu que Jesús posa en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem romandre passius. Als que ploren, Déu els vol veure rient, als que tenen gana els vol veure menjant. Hem de canviar les coses perquè la vida sigui vida per a tothom. Aquest projecte que Jesús anomena Regne de Déu és el marc, l’orientació i l’horitzó que se’ns proposa des del misteri últim de Déu per fer la vida més humana.

Què és viure animats per l’Esperit Sant? En primer lloc, viure animats per l’amor. Així es desprèn de tota la trajectòria de Jesús. Allò essencial és viure-ho tot amb amor i des de l’amor. No hi ha res més important. L’amor és la força que dona sentit, veritat i esperança a la nostra existència. És l’amor el que ens salva de tantes incapacitats, errors i misèries.

Finalment, qui viu «ungit per l’Esperit de Déu» se sent enviat de manera especial a anunciar als pobres la Bona Notícia. La seva vida té força alliberadora per als captius; posa llum en els qui viuen cecs; és un regal per als qui se senten desgraciats.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert


Com quasi totes les homilies, aquesta també és fonamentalment aclaridora i allunyada de disquisicions  teològiques sobre la Santíssima Trinitat que de cap manera serveixen per entendre allò més bàsic del missatge de Jesús. És per això que ens està convidant a cuidar més que mai una relació personal, sana i gratificant amb Jesús, doncs el Misteri de Déu fet carn en el Profeta de Galilea, és el millor punt de partida per revifar una fe senzilla.

A la pregunta com viure davant del Pare? Jesús ens ensenya dues actituds bàsiques. En primer lloc, una confiança total. El Pare és bo. Ens vol sense fi. Res no li importa més que el nostre bé. Podem confiar-hi sense pors, recels, càlculs o estratègies. Viure és confiar en l’Amor com a misteri últim de tot. En segon lloc, una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat d’aquest Pare, ja que només vol una vida més digna per a tothom.

L’homilia del proper diumenge, és una veritable lliçó bàsica per entendre el més imprescindible i fonamental de la fe en Jesús, en primer lloc i també, quina ha de ser la nostra manera de viure i actuar com a cristians, o què és viure amb el Fill de Déu encarnat? En primer lloc, seguir Jesús: conèixer-lo, creure’l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint els seus passos. Mirar la vida com la mirava ell; tractar les persones com ell les tractava; sembrar signes de bondat i de llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Així viu Déu quan s’encarna. Per a un cristià no hi ha cap altra manera de viure més apassionant.

En segon lloc, col·laborar en el projecte de Déu que Jesús posa en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem romandre passius. Als que ploren, Déu els vol veure rient, als que tenen gana els vol veure menjant.

Hem de canviar les coses perquè la vida sigui vida per a tothom. Aquest projecte que Jesús anomena Regne de Déu és el marc, l’orientació i l’horitzó que se’ns proposa des del misteri últim de Déu per fer la vida més humana.

En la conclusió, l’homilia ens clarifica el Què és viure animats per l’Esperit Sant? Fonamentalment és viure animats per l’amor. Així es desprèn de tota la trajectòria de Jesús. Allò essencial és viure-ho tot amb amor i des de l’amor. És, conseqüentment, viure l’amor el que ens salva de tantes incapacitats, errors i misèries. I, finalment, els qui viuen «ungits per l’Esperit de Déu» se senten enviats de manera especial a anunciar als pobres la Bona Notícia.

Al·leluia Cf. Ap 1,8

Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant,

a Déu que és, que era i que ha de venir.

Una nova homilia que un cop més posa l’accent en el que va ser el testimoniatge dels tres anys de la seva vida publica per la Galilea i pel centre neuràlgic del poble jueu, Jerusalem. Un missatge que és inqüestionable, però que malauradament, són molts als llarg de tants i tants anys, que s’han acomodat amb versions diametralment oposades i que en el món de les religions han aconseguit un notable predicament entre les classes potentades, dels grans empresaris i financers i que també han arrastrat a notables membres de la jerarquia eclesiàstica de diverses religions cristianes, cosa que dissortadament provoquen greus crisis de fe en el cristianisme, com la que actualment estem patint especialment a occident i, òbviament a Europa i a casa nostra.