dijous, 27 de maig del 2021

EL NOM DEL PARE I DEL FILL I DE L’ESPERIT SANT

Evangeli.- 16 Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. 17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18 Jesús s'acostà i els va dir:

--He rebut plena autoritat al cel i a la terra. 19 Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant 20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. (Mt 28.16-20- BIC)

Comentari.- Com es comunicava Jesús amb Déu?, quins sentiments es despertaven en el seu cor?, com ho experimentava dia a dia? Els relats evangèlics ens porten a una doble conclusió: Jesús sentia Déu com a Pare, i ho vivia tot impulsat pel seu Esperit.

Jesús se sentia «fill estimat» de Déu. Sempre que es comunica amb ell li diu «Pare». No li surt una altra paraula. Per a ell, Déu no és només el «Sant» de què parlen tots, sinó el «Compassiu». No habita al temple, acollint només als de cor net i mans innocents. Jesús el sent com a Pare que no exclou ningú del seu amor compassiu. Cada matí gaudeix perquè Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents.

Aquest Pare té un gran projecte en el seu cor: fer de la terra una casa habitable. Jesús no dubta: Déu no descansarà fins a veure els seus fills i filles gaudint junts d’una festa final. Ningú ho podrà impedir, ni la crueltat de la mort ni la injustícia dels homes. Com ningú pot impedir que arribi la primavera i ho ompli tot de vida.

Fidel a aquest Pare i mogut pel seu Esperit, Jesús només es dedica a una cosa: fer un món més humà. Tots han de conèixer la Bona Notícia, sobretot els que menys s’ho esperen: els pecadors i els menyspreats. Déu no dóna ningú per perdut. A tots cerca, a tots crida. No viu controlant els seus fills i filles, sinó obrint a cadascun camins cap a una vida més humana. Qui escolta fins al fons el seu propi cor l’està escoltant a ell.

Aquest Esperit empeny Jesús cap als que més pateixen. És normal, doncs veu gravats en el cor de Déu els noms dels més sols i desgraciats. Els que per a nosaltres no són ningú, aquests són precisament els predilectes de Déu. Jesús sap que a aquest Déu no l’entenen els grans, sinó els petits. El seu amor el descobreixen els qui el cerquen, perquè no tenen ningú que vagi a eixugar les seves llàgrimes.

La millor manera de creure en el Déu trinitari no és tractar d’entendre les explicacions dels teòlegs, sinó seguir els passos de Jesús, que va viure com a Fill volgut d’un Déu Pare i que, mogut pel seu Esperit, es va dedicar a fer un món més amable per a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 20 de maig del 2021

OBERTS A L'ESPERIT

Comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) – Pentecosta. Cicle B

 Evangeli.-

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jn 20,19-23,BIC)

 

Comentari.-

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible seguir esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó d’una realitat més profunda. Es troben retirats en els monestirs o amagats enmig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, en canvi, irradien energia interior allà on són.

No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n’adonin són reflex del Misteri de Déu sobre la terra.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i conflictes de la vida. Tornen un cop i un altre al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desigs, paraules i decisions.

Només cal posar-se en contacte amb ells per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Al seu costat és fàcil percebre la falta d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones a les que mai han vist. Estimen amb tendresa i compassió gent que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb la creació sencera.

Enmig d’una societat materialista i superficial, que tant desqualifica i maltracta els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font última on s’apaivaga tota la set.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 13 de maig del 2021

CONFIAR EN L'EVANGELI

Evangeli (Mc 16,15-20) Ascensió del Senyor i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

15 Els digué:

--Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. 16 Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. 17 Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, 18 agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.

19 Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. 20 Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven. (Mc 16,15-20. BIC)

 

Comentari.-

L’Església ja té vint segles. Enrere queden dos mil anys de fidelitat i també de no poques infidelitats. El futur sembla ombrívol. Es parla de signes de decadència en el seu si: cansament, envelliment, manca d’audàcia, resignació. Creix el desig d’alguna cosa nova i diferent, però també la impotència per generar una veritable renovació.

L’evangelista Mateu culmina el seu escrit posant en llavis de Jesús una promesa destinada a alimentar per sempre la fe dels seus seguidors: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». Jesús seguirà viu enmig del món. El seu moviment no s’extingirà. Sempre hi haurà creients que actualitzin la seva vida i el seu missatge. Marc ens diu que, després de l’Ascensió de Jesús, els apòstols «se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava».

Aquesta fe ens porta a confiar també avui en l’Església: amb retards i resistències potser, amb errors i debilitats, sempre seguirà cercant de ser fidel a l’evangeli. Ens porta també a confiar en el món i en l’ésser humà: per camins no sempre clars ni fàcils el Regne de Déu continuarà creixent.

Avui hi ha més fam i violència en el món, però hi ha també més consciència per fer-lo més humà. N’hi ha molts que no creuen en cap religió, però creuen en una vida més justa i més digna per a tothom, que és, en definitiva, el gran desig de Déu.

Aquesta confiança pot donar-li un to diferent a la nostra manera de mirar el món i el futur de l’Església. Ens pot ajudar a viure amb paciència i pau, sense caure en el fatalisme i sense desesperar de l’evangeli.

Hem de sanejar les nostres vides eliminant allò que ens buida d’esperança. Quan ens deixem dominar pel desencís, el pessimisme o la resignació, ens incapacitem per transformar la vida i renovar l’Església. El filòsof nord-americà Herbert Marcuse deia que «l’esperança només se la mereixen els qui caminen». Jo diria que l’esperança cristiana només la coneixen els qui caminen seguint els passos de Jesús. Són ells els qui poden «anunciar l’evangeli a tota la creació».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 6 de maig del 2021

A L’ESTIL DE JESÚS

Evangeli (Jn 15,9-17) Diumenge 6 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

9 Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. 10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.

11 »Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. 12 Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. 13 Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. 14 Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. 15 Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. 16 No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. 17 Això us mano: que us estimeu els uns als altres.(Jn 15,9-17)

 

Comentari.-

Jesús s’està acomiadant dels seus deixebles. Els ha volgut apassionadament. Els ha estimat amb el mateix amor amb que l’ha estimat el Pare. Ara els ha de deixar. Coneix el seu egoisme. No saben estimar-se. Els veu discutint entre ells per obtenir els primers llocs. Què serà d’ells?

Les paraules de Jesús adquireixen un to solemne. Han de quedar ben gravades en tots: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat». Jesús no vol que el seu estil d’estimar es perdi entre els seus. Si un dia l’obliden, ningú els podrà reconèixer com a deixebles seus.

De Jesús va quedar-ne un record inesborrable. Les primeres generacions resumien així la seva vida: «Va passar per tot arreu fent el bé». Era bo trobar-se amb ell. Cercava sempre el bé de les persones. Ajudava a viure. La seva vida va ser una Bona Notícia. Es podia descobrir en ell la proximitat benefactora de Déu.

Jesús té un estil d’estimar inconfusible. És molt sensible al patiment de la gent. No pot passar de llarg davant de qui està patint. En entrar un dia en el petit llogaret de Naïm es troba amb un enterrament: una vídua va a enterrar el seu fill únic. A Jesús li surt de dins el seu amor cap aquella desconeguda: «No ploris». Qui estima com Jesús viu alleujant el sofriment i eixugant llàgrimes.

Els evangelis recorden en diverses ocasions com Jesús copsava amb la seva mirada el patiment de la gent. Els mirava i es commovia: els veia patint o abatuts, com ovelles sense pastor. Ràpidament es posava a guarir els més malalts o alimentar-los amb les seves paraules. Qui estima com Jesús aprèn a mirar el rostre de les persones amb compassió.

És admirable la disponibilitat de Jesús per fer el bé. No pensa en si mateix. Està atent a qualsevol crida, disposat sempre a fer el que pugui. A un captaire cec que li demana compassió mentre fa camí l’acull amb aquestes paraules: «¿Què vols que faci per tu?». Amb aquesta actitud va per la vida qui estima com Jesús.

Jesús sap estar al costat dels més desvalguts. No cal que l’hi demanin. Fa el que pot per guarir les seves dolències, alliberar les seves consciències o encomanar la seva confiança en Déu. Però no pot resoldre tots els problemes d’aquella gent.

Llavors es dedica a fer gestos de bondat: abraça els nens del carrer: no vol que ningú se senti orfe; beneeix els malalts: no vol que se sentin oblidats per Déu; acaricia la pell dels leprosos: no vol que es vegin exclosos. Així són els gestos de qui estima com Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat