divendres, 4 de desembre del 2015

Jesús i Déu, El Déu de Jesús. I

Apunts,   5a  Trobada (Curs 2015-2016).

Es deia antigament: «Has vist al teu germà? Has vist a Déu!». Es pot parlar de Déu sense nombrar-lo. Ellacuría, explica que després d’una xerrada a Bilbao, rep del seu pare aquesta recriminació: «Hijo mío, no has dicho casi nada de Dios». Ell li respon: «Papá, ¡he estado hablando de Dios todo el tiempo!». Tampoc en els sinòptics trobarem la paraula Déu, més enllà de quan es parla del Regne de Déu. o quan es diu que la gent «glorificava Déu» després d’alguna acció de Jesús.

Jesús revela Déu practicant-lo: «Les obres que jo faig són les obres del meu Pare» (Jn 5,36)

Déu és per Jesús una «bona notícia». La identificació entre Déu i Regne és la bona notícia; quan hi hagi pau en el món es podrà dir: «és Déu qui regna». (cf Sl 144.10)

Déu de filiació-fraternitat. Després de la Pasqua, l'església anuncia Jesús, no pas el que ell anunciava. Aquest passa «de predicador a predicat». Les primeres comunitats van passant de construir el Regne a predicar la filiació de Jesús: «allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill». (Jn 5,19). Pau se centra en la justificació per la fe, com «evangeli de Jesús». 

Pels primers cristians la divinitat de Déu té el rostre de Jesús. Per Jon Sobrino, és Jesús qui dóna sentit al títol cristològic. El Kyrios Iesus, equival a l’afirmació: «El Senyor? Això és Jesús». Perquè: «A Déu, ningú no l'ha vist mai». (Jn 1,18). Però: «Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare». (Jn 8,19) i, també: « Jo i el Pare som u». (Jn 10,30)

Radicalització i conflictivitat de la idea de Déu. Un Déu que es fa present a través de l’actuació messiànica de Jesús. Pau té clar que no predica un Déu de prodigis i saviesa sinó un  «crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd». (1 Cor 1,22-23).

«Conèixer» Déu. La sexta benaurança de Mateo alaba als nets de cor perquè «ells veuran Déu» (Mt 5,8). El verdader coneixement de Déu es tenir present la predicació d’Osees: «el que jo vull és amor i no sacrificis». (Os 6,6)

Experiència de Déu. La verdadera experiència de Déu es dóna en el respecta i misericòrdia per els homes i dones.

Servei de Déu. «No podeu servir a l’hora Déu i el diner» (Mt 6,24). En el monoteisme veterotestamentari, es deia: ningú pot servir dos senyors: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu» (Dt 4,39).

Obrar com Déu. Els evangelis no parlen sobre Déu però si de les seves obres. Per això demanem: «que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel» (Mt 6,19)

Estimar als de fora. Jesús sembla al·ludir al Levític (19,18) quan parla d’estimar «als altres com a tu mateix, no hi ha cap manament més gran que aquest» (Mc 12,31)

Imitació de Déu. Jesús, segons Mateu recomana: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Lluc precisa: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36) Segons Mateu, Jesús recolliria el terme de santedat probablement del Levític (12,58) mentre que per Lluc semblaria referir-se al significat de la paternitat de Déu.

«El meu Pare». Per Jesús, «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà...». (Mt 12, 46-50). Jesús deriva els vincles familiars, només a aquells amb els que s’estableixen en comunió i ens ajuden a poder produir una veritable fe en el Pare.

Apunts de: Salvador Sol, sobre un text de González Faus (10 palabras clave sobre Jesús de Nazaret), 

dissabte, 21 de novembre del 2015

QUI ÉS EL «JESÚS ALLIBERADOR» QUE BUSQUEM?

Apunts,   4a  Trobada (Curs 2015-2016).


Jesús sembla interessat en saber: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Mc 8,27). Uns diuen Elies, altres Joan Baptista... «I vosaltres, qui dieu que sóc? (Mc 8,29) Pere li respon: «Tu ets el Messies» (Mc 8,29). Jesús accepta la resposta, perquè: «això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» (Mt 16,16-17). Però ell no és el tipus de messies que el poble esperava. Per això «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8,30)

Jesús exerceix un messianisme de denúncia que capgira la història. La Teologia de l’Alliberament (anys 70–80), va pretendre fer aquesta lectura de la resposta de Pere. Jesús és el «Messies de Déu» (Lc 9,20) que s’enfronta a les autoritats del seu temps; és crític amb els que governen el Temple i amb la pax romana del Cèsar. La Teologia de l’Alliberament recupera aquest Jesús, que ens empeny a les «lluites pacífiques» pels canvis socials que han de ser els fonaments del Regne; de donar ple sentit a la resposta de Pere, descobrint el Jesús dels evangelis que va posar en evidència les injustícies del seu temps. 

El poder del «Messies de Déu» (Lc 9,20) és estar al costat dels que no tenen poder. Les institucions polítiques i socials -i els governs-,, no es preocupen dels més pobres. Quan el «sistema» invoca el «poder de Jesús» està utilitzant cristologies que desfiguren el Jesús històric per servir-se’n, en benefici propi. Els atacs al sistema es presenten com induïts pel maligne, i es busquen culpables individuals, mai es reconeix culpable el propi sistema.

Una lectura esbiaixada de les cristologies a l’ús, fomenta actituds individualistes, en les que cadascú espera que siguin ateses les «seves» necessitats més vitals i poder mantenir el seu estatus social. Milionaris i pobres es donen les mans en les esglésies i demanen protecció, però cadascú ho fa pensant en els seus interessos. Sembla que Jesús ja no és l’«opció preferencial pels pobres», sinó un benefactor de les minories que tenen molt, i deixen que les majories excloses es resignin a una mínima participació en els bens de la  terra.

En certa manera estem en un temps que recorda la figura de «El anticristo», de Nietzche, en que un personatge «diví» justifica el sofriment del poble. El capitalisme considera que el pobre és culpable de ser-ho.

La teologia tradicional és androcèntrica, només veu la «figura» masculina de Jesús. Però, si en comptes d’aquesta exclusivitat s’avancés en els múltiples camins salvífics, des del Crist, quedarien incloses les dones i també els marginats. Al costat de la figura de Jesús, es posaria en valor la importància de la comunitat cristiana, constituïda per homes i dones. Jesús seria una centralitat oberta, dialogal, amb tots els homes i dones de la comunitat. Una comunitat esdevinguda «crística». Crist és l’expressió de la dimensió salvífica entre persones; no és només un títol que se li dóna al Ressuscitat, sinó que és un qualificatiu que abasta els homes i dones que poden dir, com va dir Pau: «És Crist qui viu en mi». (Ga 2,20).

Quan Jesús els va dir «Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. (Jn 6,51) molts dels qui el seguien s’escandalitzaren. «Llavors Jesús digué als Dotze: També vosaltres em voleu deixar?» Pere respon, una vegada més, per tots els que han descobert en ell «el Sant de Déu»: «Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6,68).  

La Teologia de l’Alliberament s’ha d’entendre com un seguiment d’aquest Jesús que denuncia les injustícies que marginen els pobres, víctimes de les estructures del poder.

Salvador Sol, sobre un text d’Ivone Guevara: 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de J.José Tamayo 

dissabte, 7 de novembre del 2015

Jesús el jueu

Apunts, 3a. Trobada, curs 2015-12016


El rabí Benito Garzón, reivindica el judaisme de Jesús de Natzaret. I ho fa seguint els fets dels evangelis canònics, començant pel nom. «Jesús. és la forma grega del nom hebreu Josuè o Jeshua», que significa «Déu salva». Josuè es deia també el successor de Moisés, designat pel Senyor per a «repartir la terra» (Nm 34,16-17). Era un nom carregat d’esperança en temps d’ocupació romana. F. Josep n’esmenta fins a vint amb aquest nom.

Mateu (Mt 1,2-16) i Lluc (Lc 3,23-28) situen Jesús a l’estirp de David. N’és l’última baula genealògica. Viu en una família jueva l’ambient religiós i sociopolític, i és instruït en la Torà.

Un edicte de Cèsar August condiciona el naixement de Jesús a Betlem, d’on era el rei David. Mort Herodes, la família es trasllada a Natzaret. «Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: “Li diran Natzarè”» (Mt 2,23)

Com qualsevol jueu, el nen Jesús és circumcidat als vuit dies del seu naixement i això el fa entrar en el pacte que Déu va fer amb el seu poble. El dia 1 de gener del calendari litúrgic,  hi ha marcat el «Dia de la Circumcisió del Senyor». També Maria se sotmet al ritual de la purificació. Data que es recorda amb el «Dia de la Presentació», el 2 de Febrer.

«Quan ell tenia dotze anys» va anar amb els pares a celebrar la Pasqua, i es va quedar a Jerusalem. «Al cap de tres dies el van trobar al temple [...] Per què em buscàveu? –els pregunta- No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?» (Lc 2,46-49)

Com qualsevol jueu practicant, Jesús vestia amb «serrell a les vores dels mantells amb un fil de porpra violeta» (Nm 15,38) i complia escrupolosament amb els sis-cents tretze manaments revelats a Moisès.

Jesús paga la contribució anual al Temple de Jerusalem (cf Mt 17,24-27) segons el precepte bíblic i assisteix a les sinagogues. Dues d'elles s'esmenten explícitament. A la de Cafarnaüm: «tots quedaven astorats dels seus ensenyaments», (LC 4,31). I, a la de Natzaret, Jesús es fa pròpia la profecia d’Isaïes: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu» (Lc 4,18). Davant l’estranyesa dels assistents, Jesús, se sent incomprès, «ni els seus germans creien en ell» (Jn 7,5); constata que: «Ningú és profeta a casa seva» (Lc 4,24)

Probablement, motivat per aquesta incomprensió, Jesús abandona Natzaret, preferint viure a la intempèrie, pels voltants de Cafarnaüm, amb els seus amics jueus que li donaren amistat i hospitalitat: «Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu; Simó el Zelós i Judes l'Iscariot, el qui el va trair». (Mt 2,2-4). Però en sentir el que deia i feia: «els seus parents van anar per apoderar-se d'ell, ja que deien "S'ha trastornat”» (Mc 3,21).

Jesús és un jueu que té cura del seu poble. Només en dues ocasions se’l veu ocupant-se dels gentils. En una d’elles, diu a la dona sirofenícia que li demana per la seva filla endimoniada: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets» (Mc 7,27). Però en veure Jesús que la dona es conformava a ser com aquells gossets que mengen les engrunes que cauen de la taula, s’apiada d’ella i li diu «Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla» (Mc 7, 29)


Jesús és fidel a la religió jueva. Per això, en el moment de la mort, Lluc posa a la seva boca el crit de lliurament del salm 31,6: «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46). 

Apunts de: Salvador Sol
Sobre el llibre: 10 Palabras clave sobre Jesús de Nazaret, Juan-José Tamayo 

dissabte, 24 d’octubre del 2015

UN LLARG VIATGE VERS EL JESÚS DE LA HISTORIA

Apunts,   2a  Trobada (Curs 2015-2016).


Després de constatar la vaguetat de les respostes, a la pregunta: «Qui diu la gent que soc jo?» Jesús fa la pregunta més incisiva: «I vosaltres qui dieu que soc? (Mc 8,29)». Pere no vacil·la: «Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu» (Mt 16,16). Jesús li diu: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» (Mt 16,15-17). Sembla, doncs, que des del coneixement humà no és possible saber si aquell que el sacerdot catòlic J.P.Meier descriu com un «Jueu marginal», és realment el Crist. 

Jesús accepta ser el messies, però: «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8,30). No era el tipus de messies que la gent esperava. Algú capaç d’enfrontar-se als romans i fer-los un poble respectat i lliura. Ell només era el «Fill de l’home», i, «els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. I els ho deia amb tota claredat». (Mc 8,31). Pere protesta i Jesús, el titlla de «Satanàs» (Mc 8,33) perquè: «No veus les coses com Déu, sinó com els homes».

La pregunta de Jesús «I vosaltres qui dieu que soc? encara és viva. Durant segles es va creure en la historicitat dels evangelis i el perfil històric del Jesús que transmetien.

Va ser l’alemany Hermann Samuel Reimanus (s.XVIII) que investigant sobre el Jesús de la història va escriure que el Jesús dels evangelis era una invenció dels deixebles i el cristianisme era, per tant, un frau. També David F. Strauss (1804-1874), de l'escola de Tubinga, negà la fiabilitat històrica dels evangelis, Aquest teòleg i filòsof considerà que els evangelis presenten clarament un fet històric, però transformat i embellit per la fe de les primeres comunitats cristianes. 

Ja al s.XX, el teòleg protestant Rudolf Karl Bultmann, tanca el 1r.Cicle d’investigació considerant impossible poder recuperar científicament el Jesús de la història, i a més, ho considera «irrellevant i il·legítim». Els seus deixebles inicien el 2n Cicle (The New Qust)- criticant els postulats del mestre, orientant la investigació en l’anàlisi de «la manera en que cada evangelista uneix en el seu evangeli els diferents materials que recull de fonts orals o escrites», com a concepcions teològiques de la comunitat de cada autor. 

Ernst Kásemann, teòleg luterà, considera la vida del Jesús terrenal de gran importància per la fe. Considera que l’Església primitiva va tenir cura de no deixar que el mite prengués el lloc de la història que correspon a Jesús, ni que Crist fos considerat un ser celestial que ocupés el lloc de l’home de Nazaret. El crucificat i el ressuscitat són la mateixa persona.

Un altre teòleg luterà, Joachim Jeremias a: El problema del Jesús histórico (1960), proclama que «la base per a una cristologia històrica ha d’estar cimentada en determinar les paraules autèntiques (les dites) i les actuacions (els fets) de Jesús. Per ell, i pels seus seguidors, no hi ha dubte de que Jesús és el Crist, i per tant és correcta la fórmula Jesucrist. Aquest autor afirma «que les paràboles foren pronunciades en un moment determinat de la vida de Jesús, i en unes circumstàncies que només s’han produït una vegada». I, que per trobar el seu sentit original i «sentir» la pròpia veu del Mestre» ens hem de preguntar: Què volia dir Jesús en aquella ocasió? Quin efecte produïren les seves paraules en els oients? 

Jesús segueix estimulant l’interès d’investigadors de diferents disciplines, creients i no creients, membres o no del Jesús seminar, però per la pregunta de Jesús no tenim, encara, una resposta humana. Els cristians només podem recolzar-nos en experiències de fe.

Apunts: Salvador Sol
Sobre l'escrit de Jesús Peláez, en el llibre: 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret

divendres, 9 d’octubre del 2015

ELS NOUS ESCENARIS DE LA CRISTOLOGIA.

Apunts 1a Trobada


Des del s.XIX que s’investiga en el coneixement del Jesús terrenal, per tal de situar-lo en la història de la humanitat i la seva significació en el passat i el present. La investigació recent no nega les categories de la filosofia grega: naturalesa, persona, substància... però es decanta més per la qüestió antropològica i és mostra crítica amb la presentació del Crist espiritualista, desvinculat de la història.

Jesucrist desperta «interès i fascinació» als artistes i intel·lectuals, presentant-lo com un personatge «desestabilitzador de l’ordre religiós i polític».

La cristologia tradicional ha presentat Jesús, i el seu  missatge, amb categories de cultura occidental. Però avui, altres cultures reclamen el seu reconeixement. D’aquí l’exigència del diàleg interreligiós. Raimon Panikkar criticava que les religions abrahàmiques haguessin aplicat el principi de propietat privada, a allò que és diví (sic). «Sense diàleg –puntualitza Panikkar- el ser humà s’ofega i les religions s’aniquilen»

Una actualització cristològica ha de tenir present:
a)    «La nova consciència ecològica». Des de Descartes, Galileu, Newton, etc. S’ha creat un model insostenible que posa la naturalesa al servei de l’ésser humà, que usa i abusa d’ella sense límit ni control. Per la teòloga Sallie Mc Fague. «la presència de Déu no es dóna només en Crist sinó en la totalitat del món».
b)    «La revolució feminista» Elisabeth Johnson –teòloga feminista-, argumenta: la interpretació sexista de Jesús, s’ha elevat a condició essencial per a la seva funció, bloquejant les dones, per raó de sexe, però no per la seva missió redemptora. On radica, doncs, la dificultat?.
c)    «L’horitzó ètic». L'ètica de Jesús posseeix aquestes característiques:
-       És una ètica d'alteritat, generadora d'un teixit social i comunitari, el principi és el reconeixement i acollida de l'altre com a diferent, però amb la seva identitat i dignitat.

-       És una ètica de la compassió, regida pel principi-misericòrdia: sensible al sofriment de les víctimes, que treballa per l'eliminació de les causes.

-       És una ètica d'alliberament, que tendeix a eliminar les opressions -de caràcter cultural, ètnic, social, econòmic, religiós, ecològic i de gènere-. El principi universal crític que guia aquesta ètica és «alliberar al pobre i oprimit i instaurar la justícia ».

-       És una ètica de la solidaritat; una solidaritat que amplia el món del «nosaltres».

«La investigació històrica no dificulta pas la fe sinó que li aporta garantia». (A.Schweitzer, 1950) Per què? Doncs, perquè ajuda a redescobrir el fonament històric i la dimensió alliberadora del cristianisme.

A molts intel·lectuals, científics i artistes els atrau el personatge Jesús de Natzaret i el fet que essent tant important la seva biografia sigui tant escassa.
 
La investigació científica no pretén elucubrar sobre Jesús de Natzaret, el Crist sinó donar sentit als textos evangèlics; respondre avui a la pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc?  Els creients, des de la fe, diem com Pere: Tu ets el Messies. Però tanmateix la història ens diu que es tracte d’Un jueu marginal (J.P.Meier); un laic pobre, procedent d’una zona rural i revolucionària, considerat perillós, subversiu i menyspreable pel poder del seu temps



Notes de: Salvador Sol,  Sobre el llibre 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de Juan-José Tamayo Acosta

dijous, 21 de maig del 2015

UNIVERSAL I LLIURE: L’ESGLÉSIA DE PAU

Apunts 13a Trobada
 

Pau va ressaltar l’arrel del cristianisme discrepant del legalisme judaïtzant de Pere. El protestantisme (s.XVI), va descobrir l’autèntic Pau en contra d’una Església centrada en: tradició, llei i jerarquia. Per això es van separar de l'Església de Roma 
Però els protestants es van equivocar. Pau complia una funció de llibertat oberta, apassionada; però en comunió de fe i amor amb la resta de l’església, de Jerusalem, representada per Pere.
L’Església neix a Israel com un grup de renovació jueva. Pere i els Dotze volien la conversió d’Israel i esperar que els altres pobles s’hi adherissin. Però els Set hel·lenistes, amb Esteve primer i després amb Felip i els altres, eren contraris a aquesta estratègia, interpretant que l’evangeli havia de sortir de Jerusalem, per tal que el Regne també arribés als gentils. (cf Ac 6,5-7) Aquests, imbuïts de la Pasqua, descobriren que l’evangeli és obert (per a tothom), més enllà de la llei i el temple. Començant per Samaria, la veu de Crist i la seva presència salvadora va més enllà del judaisme estricte. «Esteve, ple de la gràcia i del poder de Déu, feia grans prodigis i senyals enmig del poble». (Ac 6.8)
L’any 33 dC. Pau és a Jerusalem. Prové de Tars on conviuen dues cultures. D’aquí els seus noms: Saule (jueu) i Pau (gerc). Rep dels pares el títol de ciutadà romà. És un jueu estricta –un fariseu- amb trets hel·lenistes. Assisteix a les classes del rabí Gamaliel per instruir-se en la llei de Moisès. (cf Ac 22,3). Ataca els seguidors de Jesús perquè rebutgen les glòries d’Israel; les promeses, la llei i el temple. En comptes d’això, veneren (divinitzen!) a qui els jueus consideren un vulgar crucificat.
Això que ara el fereix com una maledicció, ho invertirà després en el seu evangeli. (cf Ga 3,13-14)
Sobre la base d’aquesta maledicció (cf Dt 21,22-23) Pau es posa al servei dels sectors més intransigents d’Israel per a perseguir legalment els cristians «apòstates», que blasfemen contra Déu i trenquen la unitat del poble. Els seguidors de Jesús li fan mal, l’impacten, es mostra intransigent. Però, camí de Damasc, on espera reprimir els cristians de la sinagoga, se li apareix Jesús -teofanía-, queda cec i sent la veu de Jesucrist que l’interpel·la; «Saule, Saule, perquè em persegueixes?» (Ac 9,4)
Pau descobreix que la puresa ritual, la circumcisió i, el legalisme que es practica a Israel són elements superats. És un tipus d’orgull nacional vestit de religió i que es manté per la violència. Pau no diu mai que fos dolent. No ha tingut remordiments ni angoixes internes: complia com un bon fariseu. (cf Fl 3,4-8)
Pau, expert en l’Escriptura, interpreta la paraula de Déu en relació als valors de la Nació israelita. Per això, quan accepta Jesús crucificat com el Crist universal i Fill de Déu esclaten tots els seus esquemes nacionals i socials. Així el podem veure, centrat en un nou naixement cristià, destacant la importància que dóna tenir fe i estar unit amb els creients a la taula.  (Ga 1, 11-16)
La conversió de Pau es produeix en descobrir l’evangeli salvador que representa el Fill de Déu. Pau entén que ha de morir a la llei del judaisme per néixer amb Jesús crucificat. (Ga 2,19-21)
El Déu de Pau segueix essent el de les promeses. Jesús crucificat és el messies que esperaven els jueus de forma equivocada. Però els vertaders fills d’Abraham ja no són els jueus circumcidats, subjectes a la llei sinó aquells que viuen de la fe. (cf Ga 3,7-9 i Gn 12,1-3) Com diu l’Escriptura: «El just viurà per la fe» (cf Ga 3.11) La llei ha estat pel creixement dels fills d’Israel, però Jesús ha dut la salvació als pobles (cf Ga 3,19-22) La fe ens fa hereus del Regne per obra de Déu.(cf Ga 4,7)
Els creients de Jerusalem són jueus i volen que els convertits d’Antioquia segueixin les pràctiques jueves: sabat, circumcisió... Pau els recorda els acords del 1r. Concili celebrat a Jerusalem l’any 50 dC. (cf Ga 2.1-10) en el que Pere i Pau es donaren la ma per deixar clar que la llei ja no és salvadora. Jaume, el germà del Senyor, ha succeït Pere a l’Església de Jerusalem (cf Ga 1,18-19) i acceptà els gentils. Pau escriu: «Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no; només compta la fe que actua per l'amor». (Ga 5,6) Però no va ser fàcil pels jueus renunciar a les seves creences. (cf Ga 2,14) Malgrat les reticències, es va optar per la veritat de l’evangeli i determinar la llibertat dels creients, asseguts a la taula, en comunió d’amor (cf Ga 2,15-21)

Apunts: Salvador Sol
Sobre el llibre de X.Pikaza: Para lere la historia del puebo de Dios

dilluns, 20 d’abril del 2015

PRESÈNCIA DE PERE, L’EVANGELI DE MATEU

Apunts, 12a Trobada
 

A la basílica del Vaticà hi ha aquesta inscripció: «Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva església» (Mt 16,18). Això sustenta l’Església catòlica des de la Pentecosta.  
-       Pels catòlics, Pere és el jutge comunitari: «Et donaré les claus del cel; tot el que lliguis a la terra serà lligat en el cel» (Mt 16.19). Potestat que per tradició s’arroguen els papes.
-       Els protestants invoquen la llibertat de Pau. Rebutgen l’autoritarisme catòlic i consideren que la fe prové d’una revelació personal del Fill de Déu. (cf Ga 2,16-17). Pau es va «enfrontar» a Pere pel seu aferrament als costums jueus. (cf Ga 2,11-14)
-       Els ortodoxes, en la línia d’antigues tradicions eclesials, no han volgut acceptar el centralisme papal (petrí). Accepten l’evangeli de Mateu (Mt 16,16-19), però s’inclinen pel de Joan, perquè estableix una comunitat d’amor: Jesús pregunta a Pere, per tres vegades, si l’estima més que els altres. (cf Jn 21,15-19). Aquestes són les preguntes que cal que respongui cada un dels bisbes, per tal de poder seguir la missió confiada a Pere: «Pastura les mec¡ves ovelles» (Jn 21,17). També argumenten que l’Església que neix de la creu de Jesucrist fa confiança «al deixeble estimat» (Jn 19,25-27).
L’evangeli de Mateu és el més jueu dels evangelis i té present que els cristians encara vivien en l’interior del judaisme. Per això destaca la figura de Pere en la missió de seguir l’obra de Jesús, iniciant unes comunitats (ekklesies), amb llei pròpia i destí universal. Els doctors fariseus consideraren que els seguidors fidels al Senyor Jesús eren una secta perillosa, que no complia amb les tradicions jueves (Misnà) ni en les lleis rabíniques (Talmud), i perseguiren els cristians (Martir d’Esteve), expulsant-los de la sinagoga. 
La ruptura s’ha produït a Jerusalem i el cristianisme s’ha estès per la Galilea i a la diàspora de Síria (Antioquia). El procés ha estat llarg i dolorós, però sobre els anys vuitanta el trencament s’ha consumat. Llavors, un redactor desconegut que la tradició dóna el nom de Mateu, escriu el seu evangeli; un llibre nou sobre l’origen, el missatge i la presència de Jesús entre els homes, destacant el paper principal de Pere, perquè ha estat testimoni la resurrecció de Jesús, i perquè compleix l’encàrrec de convocar i convertir els germans.
En l’evangeli de Mateu, Pere confessa el messianisme de Jesús i se’l presenta com l’origen de la fe cristiana: («Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu»). Jesús li canvia el nom, l’anomena «Cefas» i li atorga tot el poder. També Pau i Lluc en destaquen el paper rellevant: Primer «s'aparegué a Cefes i després als Dotze» (1Co 15,5). I, anunciant-li que el negaria tres vegades: «T’ho asseguro: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades» (Mt 26,34), li confia la continuïtat del grup: «però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans» (Lc 22.32).
Però situades en clau pasqual, les paraules que a Mateu li arriben com dites per Jesús, cal entendre-les com el record de l’acció messiànica que Pere ha realitzat a l’inici de l’església: la roca sobre la que es cimentarà la construcció del Regne. Tanmateix, a l’Església, no hi poden haver personalismes terrenals; els creients no són de Pau ni d’Apol·ló (cf 1 Co 3,4): «Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer. Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega: només compta Déu, que fa créixer» (1 Co 3,6-7),
Pere ha complert la seva missió pasqual: iniciar el recorregut de l’Església de Jesús; una comunitat d’amor i llibertat, d’oració i esperança, disposada a lliurar-se (això és morir) per tal que sorgeixi l’home nou (Mt 25,31-46), en un Regne humà  (propi del Fill de l’Home).

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios, Cap. 24

diumenge, 29 de març del 2015

PENTECOSTA, L’EVANGELI DE LLUC


Apunts, 11a Trobada
 

La pasqua de Jesús posa fi als camins de l’espera. Per la història de la salvació el temps s’ha acomplert, tots som alliberats; ja no hi ha més història que el camí individual amb Crist.
 
Lluc, sembla ser el «el metge estimat» de qui parla Pau (Col 4,14). Oriünd d’Antioquia ciutat hel·lenitzada i pagana. Coneixia bé el llenguatge simbòlic de les Escriptures, en les que hi descobreix el designi amorós de Déu que no deixa de renovar les seves promeses.
 
Els escrits de Lluc van dirigits a unes comunitats que saben que no han estat acollits a l’Aliança per naixement (poble escollit) sinó per la gràcia de l’Esperit (conversió).
 
Lluc escriu el seu relat dividit en dos: «En el meu primer llibre he parlat, Teòfil, de tot el que Jesús va fer i va ensenyar fins al dia que fou endut al cel.» (Ac 1,1-2). Contempla: l’A.T. (Jesús, compliment de la promesa) i la  Història humana de Jesús: de l’Anunciació (Lc 1-2) a la Pasqua i Ascensió (Lc 24, 51). En aquest segon, escriu sobre el Temps de l’Església: la Pentecosta i l’acció missionera dels apòstols, des de Pere fins la predicació de Pau a Roma (Fets dels apòstols).
 
Per Lluc Roma és el símbol de l’imperi, des d’on cal irradiar l’evangeli del Regne: «quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra». (Ac 1,8).
 
L’Església és una realitat escatològica, que se situa entre el Jesús pasqual (Resurrecció-Ascensió) i el Crist, que tornarà gloriós al final del temps (Parusia).
 
Lluc ho explica així: S’apropava la pentecosta i els creients d’Israel tornaven a Jerusalem per a celebrar el naixement del seu poble davant Déu, al Sinaí. S’havien alliberat de l’esclavitud d’Egipte (pasqua jueva). Els deixebles de Jesús estaven reunits, tanmateix, en pregària: «I contínuament eren al temple beneint Déu» (Lc 24,53). Així és que «Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts». (Ac 2,1)
 
Els deixebles de Crist visqueren una forta experiència carismàtica, a través de signes antics:  «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts». (Ac 2,2). I, «unes llengües com de foc» els va omplir de l’Esperit.
 
La Pentecosta s’ha presentat doncs, com el principi de l’Església universal. «Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: --¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? (Ac 2,5-8). Paraula oberta que inverteix la dispersió de Babel. (Gn 11,1-9)
 
Perquè sorgís l’Església, era necessària la teofania de «l’Esperit promès» (Ac 2,32),
 
Amb la Pentecosta culmina la història d’Israel, la seva llei particular, i l’aliança. Ara comença la nova història, la predicació de l’evangeli del Regne. (cf Ac 2) 
 
Les primeres esglésies (assemblea de creients-batejats) constituïren una humanitat perdonada, que per l’acció de l’Esperit iniciaren el nou tipus d’existència que és el tret més importants dels cristians, també d’avui: Alabar Déu amb alegria, pregar de manera nova i contribuir a l’expansió del Regne (regne de pau i de justícia) sobre el món.

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios

 



dissabte, 14 de març del 2015

L’ESGLÉSIA DE JESÚS, El FILL ETERN


Apunts, 10 a  Trobada (Curs 2014-2015).

La Pasqua revela que el Jesús històric -«nascut d'una dona, sota la Llei» (Ga 4,4)-, ha iniciat la nova història de la humanitat. «Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida. [...] Així com som semblants a l'home fet de pols, també serem semblants a l'home que és del cel». (1Co 15,45-49). Aquesta nova humanitat, que neix per les «causes» de Jesús, ha rebut el nom d’ekklesia (assemblea).
 
L’Església està formada pels qui escolten la paraula del Fill etern -«Al principi existia el qui és la Paraula» (Jn 1,1)-, que són renovats per la Pasqua, i no esperen cap novetat o salvació més alta que aquella realitzada pel Crist; una communio que es reuneix per a celebrar la glòria de Déu i compartir, des de la  gràcia, el gran misteri de la vida; una nova comunitat d’alliberats pel Crist, compartint l’esperit d’amor que és «pacient i sempre espera...» (1Co 13,4-7) 
 
Amb Jesucrist ha acabat la història del poder, les divisions que provenen de la lluita i de la por de la mort. «Els qui són de Jesucrist han clavat a la creu totes les passions i tots els desigs terrenals». (Ga 5,24).
 
L’Església s’ha d’entendre des del Regne. Un regne que segueix essent el gran futur, una esperança sempre oberta al món amb signes visibles de la seva presència.
 
L’Església com a resposta a la voluntat de Jesús, obrint nous camins de renovació i plenitud de vida per a tots els humans. (cf Mt 8,11-12).
 
L’Església i l’Esperit de Crist: presència i manifestació (sagrament) de Déu. L’experiència eclesial va lligada a l’acció de Déu, a través de l’Esperit.
 
L’Església com a realitat social. Com va ser des del principi, l’Església avui assumeix tasques socials d’ajuda, solidaritat fraterna i celebració comunitària.
 
Església en societat d’encarnació. En la seva funció profetico-social l’Església encarna la teologia del món: la Doctrina Social establerta pels últims papes.
 
Església en societat de revolució. Mitjançant encícliques com la Populorum progressio, sobre la promoció i desenvolupament dels pobles (Pau VI 1967) l’Església promou el full de ruta per assolir una societat més humana i més justa.  
 
Obertura escatològica. L’Església se situa en el procés escatològic de gratuïtat salvadora, «Quan (al final) el Crist dirà (a Déu): “Tot està sotmès”», (1Co 15,27)
 
L’Església és (hauria de ser):
  -     Poble.- Peregrins caminant vers la terra promesa
        (escatologia)
  -     Assemblea (qahal).- Reunió de compromesos en
        ideals compartits
  -     Comunitat (edah).- Creients units amb finalitat
        religiosa o sagrada.
  -     Crida (kalein).- Homes i dones convocats en
        (koinomiacommunió).
  -     Nova aliança.- Fidels a la promesa de Déu,
        compromesos en el Crist.
  -     Cos de Crist.- Presència del Messies a la terra
        (Sagrament de Déu).
 
En el credo diem que: L’Església és una: unitat que s’edifica en la justícia; és santa, perquè és temple de l’Esperit; és catòlica: oberta a tota la humanitat; es apostòlica, fonamentada en la paraula i en la fe dels apòstols.
 
Salvador Sol
Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.