dijous, 26 de maig del 2022

L’ÚLTIM GEST

Comentari de l’evangeli (Lc 24,46-53) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

46 Els digué:
--Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt. 
50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. (Lc 24,46-53.BCI)

Comentari.-

Jesús era realista. Sabia que no podia transformar d’un dia per l’altre aquella societat on veia patir tanta gent. No té poder polític ni religiós per provocar un canvi revolucionari. Només la seva paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels que pateixen.

Per això li agrada tant de fer gestos de bondat. «Abraça» els nens del carrer perquè no se sentin orfes. «Toca» els leprosos perquè no es vegin exclosos de les aldees. «Acull» amistosament a la seva taula pecadors i indesitjables perquè no se sentin menyspreats.

No són gestos convencionals. Li neixen des de la seva voluntat de fer un món més amable i més solidari en què les persones s’ajudin i es cuidin mútuament. No importa que siguin gestos petits. Déu té en compte fins i tot el «got d’aigua» que donem a qui té set.

A Jesús li agrada sobretot «beneir». Beneeix els petits i beneeix sobretot els malalts i desgraciats. El seu gest està carregat de fe i d’amor. Desitja embolcallar els que més pateixen amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.

No és estrany que, en narrar el seu comiat, Lluc descrigui Jesús aixecant les seves mans i «beneint» els seus deixebles. És el seu últim gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden embolcallats en la seva benedicció.

Ja fa molt de temps que ho hem oblidat, però l’Església ha de ser enmig del món una font de benedicció. En un món on és tan freqüent «maleir», condemnar, fer mal i denigrar, és més necessària que mai la presència de seguidors de Jesús que sàpiguen «beneir», cercar el bé, fer el bé, atreure cap al bé.

Una Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre la societat amb gestos públics de bondat, trencant esquemes i distanciant-se d’estratègies, estils d’actuació i llenguatges agressius que res tenen a veure amb Jesús, el profeta que beneïa la gent amb gestos i paraules de bondat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

dijous, 19 de maig del 2022

EL GRAN REGAL DE JESÚS

Comentari de l’evangeli (Jn 14,23-29) per: J.A.Pagola

Evangeli.-

23 Jesús li respon:
--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.
25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.
27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. 28 Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. (Jn 14,23-29.BCI)

 Comentari

Seguint el costum jueu, els primers cristians se saludaven desitjant-se mútuament la «pau». No era una salutació rutinària i convencional. Per a ells tenia un significat més profund. En una carta que Pau escriu cap a l’any 61 a una comunitat cristiana d’Àsia Menor, els manifesta el seu gran desig: «Que la pau de Crist regni en els vostres cors».

Aquesta pau no cal confondre-la amb qualsevol altra cosa. No és només una absència de conflictes i de tensions. Tampoc una sensació de benestar o una recerca de tranquil·litat interior. Segons l’evangeli de Joan, és el gran regal de Jesús, l’herència que ha volgut deixar per sempre als seus seguidors. Això diu Jesús: «Us deixo la pau, us dono la meva pau».

Sens dubte recordaven el que Jesús havia demanat als seus deixebles en enviar-los a construir el Regne de Déu: «Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa”». Per humanitzar la vida, el primer és sembrar pau, no violència; promoure respecte, diàleg i escolta mútua, no imposició, enfrontament i dogmatisme.

Per què és tan difícil la pau? Per què tornem una i altra vegada a l’enfrontament i l’agressió mútua? Hi ha una resposta primera tan elemental i senzilla que ningú la pren seriosament: només els homes i les dones que posseeixen pau poden portar-la a la societat.

No tothom pot sembrar pau. Amb el cor ple de ressentiment, d’intolerància i de dogmatisme es pot mobilitzar la gent, però no és possible aportar veritable pau a la convivència. No ajuda a apropar postures i a crear un clima amistós d’entesa, mútua acceptació i diàleg.

No és difícil d’assenyalar alguns trets de la persona que porta al seu interior la pau de Crist: busca sempre el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no alimenta l’agressió, fomenta allò que uneix, mai el que enfronta.

Què estem aportant avui des de l’Església de Jesús? ¿Concòrdia o divisió? ¿Reconciliació o enfrontament? I si els seguidors de Jesús no porten pau en el seu cor, què hi porten? ¿Pors, interessos, ambicions, irresponsabilitat?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 12 de maig del 2022

UN ESTIL D’ESTIMAR

 Comentari de l’evangeli (Jn 13,31-33a.34-35) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

31 Quan Judes va ser fora, Jesús digué:--Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. 32 Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. 33 Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir."

34 Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. 35 Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres (Jn 13,31-35.BCI)

.Comentari.-

Els cristians van iniciar la seva expansió en una societat en què hi havia diferents termes per expressar el que nosaltres anomenem avui amor. La paraula més usada era fília, que designava l’afecte cap a una persona propera i s’emprava per parlar de l’amistat, l’afecte o l’amor als parents i amics. Es parlava també d’eros per designar la inclinació plaent, l’amor apassionat o senzillament el desig orientat cap a qui produeix en nosaltres gaudi i satisfacció.

Els primers cristians van abandonar pràcticament aquesta terminologia i van posar en circulació una altra paraula gairebé desconeguda, àgape, a la qual van donar un contingut nou i original. No volien que es confongués amb qualsevol altra cosa l’amor inspirat en Jesús. D’aquí el seu interès en formular bé el «manament nou de l’amor»: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».

L’estil d’estimar de Jesús és inconfusible. No s’acosta a les persones cercant el seu propi interès o satisfacció, la seva seguretat o benestar. Només pensa en fer el bé, acollir, regalar el millor que té, oferir amistat, ajudar a viure. Així ho recordaran anys més tard les primeres comunitats cristianes: «Va passar tota la seva vida fent el bé».

Per això el seu amor té un caràcter servicial. Jesús es posa al servei dels qui el poden necessitar més. Fa lloc en el seu cor i en la seva vida als qui no tenen lloc en la societat ni en la preocupació de la gent. Defensa els febles i petits, els que no tenen poder per defensar-se a si mateixos, els que no són grans o importants. S’acosta als qui estan sols i desvalguts, als qui no coneixen l’amor o l’amistat de ningú.

L’habitual entre nosaltres és estimar els qui ens aprecien i volen de veritat, ser afectuosos i atents amb els nostres familiars i amics, per després viure indiferents cap als que sentim com estranys i aliens al nostre petit món d’interessos. No obstant això, allò que distingeix el seguidor de Jesús no és qualsevol «amor», sinó precisament aquest estil d’estimar que consisteix a acostar-se als qui poden necessitar-nos. No ho hauríem d’oblidar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


.Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia sobre el text joànic del capítol 13, és notablement descri l

L’homilia sobre el text joànic del capítol 13, és notablement descriptiu, doncs ens defineix exactament en què consisteix la veritable estimació, aquella que Jesús va practicar durant els

anys de la seva vida pública i que resta perfectament reflectit quan els diu al seus deixebles: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he

estimat».

 

Tot seguit l’homilia com i de quina manera va estimar, no només als seus deixebles, sinó a tothom: L’estil d’estimar de Jesús és inconfusible. No s’acosta a les persones cercant el seu propi interès o satisfacció, la seva seguretat o benestar. Només pensa en fer el bé, acollir, regalar el millor que té, oferir amistat, ajudar a viure. Així ho recordaran anys més tard les primeres comunitats cristianes:

«Va passar tota la seva vida fent el bé».

Si estiméssim, a la manera de Jesús, tots els que ens definim com a cristians, des de l’alta jerarquia, continuant pels sacerdots i els i les que han consagrat la seva vida a Déu i acabant pels

laics i laiques més compromesos així per tots i cadascun dels simples creients, el món se’ns dubte seria molt diferent del què estem vivint. Malauradament l’egoisme (ens la seva expressió més

àmplia del mot) ha fet i segueix fent estralls, la qual cosa comporta, fitxant-nos només ara en l’actualitat d’aquest any 2022, una invasió descomunal, injustificable i inconcebible a Ucraïna, amb

les conseqüències deplorables que comporta; el desvergonyiment abusiu de les empreses energètiques del gas i l’electricitat, la qual cosa comporta una explotació i enriquiment desproporcionat, una inflació pels núvols i un empobriment cada cop més gran de la classe treballadora... ah!, tot això sense que els que ho podrien, si més no, apaivagar, facin res de res, doncs el poder del diner està per sobre de qualsevol altre poder!!!

L’homilia, contràriament al què és l’actitud més generalitzada de l’acció dels humans, ens diu quina

va ser la de Jesús: es posa al servei dels qui el poden necessitar més.

Defensa els febles i petits, els que no tenen poder per defensar-se a si mateixos, els que no són grans o importants. S’acosta als qui estan sols i desvalguts, als qui no coneixen l’amor o l’amistat de

ningú.

L’homilia conclou d’una manera que ens hauria d’esperonar a tothom, si més no, als que ens diem cristians: allò que distingeix el seguidor de Jesús no és qualsevol «amor», sinó precisament aquest estil d’estimar que consisteix a acostar-se als qui poden necessitar-nos. No ho hauríem d’oblidar.

Us dono un manament nou, diu el Senyor:

Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.

Amigues i amics, que aquesta homilia del Diumenge V de Pasqua, ens esperoni, car si bé les nostres mancances o les de la jerarquia, no són suficients per resoldre l’imperant poder del diner,

si que -molt probablement- podria provocar una reacció molt més generalitzada que frenés o reduís els efectes negatius de l’egoisme desenfrenat.


dijous, 5 de maig del 2022

DÉU NO ESTÀ EN CRISI

Comentari de l’evangeli (Jn 10,27-30) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

27 Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. 28 Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. 29 Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. 30 Jo i el Pare som u. (Jn 10,27-30.BCI)

Cmentari.-

És més freqüent del que pensem. Els creients diem creure en Déu, però a la pràctica vivim com si no existís. Aquest és també el risc que tenim avui en abordar la crisi religiosa actual i el futur incert de l’Església: viure aquests moments de manera «atea».

Ja no sabem caminar en «l’horitzó de Déu». Analitzem les nostres crisis i planifiquem el futur pensant només en les nostres possibilitats. Se’ns oblida que el món està en mans de Déu, no en les nostres. Ignorem que el «Gran Pastor» que té cura i guia la vida de cada ésser humà és Déu.

Vivim com «orfes» que han perdut el seu Pare. La crisi ens desborda. El que se’ns demana ens sembla excessiu. Ens resulta difícil perseverar amb coratge en una tasca sense veure l’èxit per enlloc. Ens sentim sols, i cadascú es defensa com pot.

Segons el relat evangèlic, Jesús és a Jerusalem comunicant el seu missatge. És hivern i, per resguardar-se del fred, es passeja per un dels pòrtics del Temple, envoltat de jueus, que l’assetgen amb les seves preguntes. Jesús està parlant de les «ovelles» que escolten la seva veu i el segueixen. En un moment determinat diu: «Allò que el meu Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del Pare».

Segons Jesús, «Déu ens supera a tots». Que nosaltres estiguem en crisi no vol dir que Déu estigui en crisi. Que els cristians perdem el coratge no vol dir que Déu s’hagi quedat sense forces per salvar. Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l’home d’avui no vol dir que Déu ja no trobi camins per parlar al cor de cada persona. Que les persones marxin de les nostres Esglésies no vol dir que se li escapin a Déu de les seves mans protectores.

Déu és Déu. Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de l’Església podran «arrabassar de les seves mans» aquests fills i filles que estima amb amor infinit. Déu no abandona ningú. Té els seus camins per cuidar i guiar cadascun dels seus fills, i els seus camins no són necessàriament els que nosaltres li pretenem traçar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Cmentari al comentari.-

l’evangeli joànic en els paràgrafs 27-30 del capítol 10.

L’homilia sobre el text joànic del capítol 10, és d’una contundència indiscutible: podem llegir en el text evangèlic: “Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”. Un text del tot esperançador malgrat que els creients i la mateixa Institució eclesial estiguem travessant una gran crisi que no només és de fe, sinó que també és estructural.

L’esmentada institució eclesiàstica fa masses anys que resta encallada en el passat, sense renovar-se, la qual cosa no només desmotiva a les noves generacions donada les maneres arcaiques i desfasades en les que s’expressa i exterioritza, sinó que bloqueja qualsevol intent de posar-se al dia. Cal una gran sacsejada que provoqui la necessària revolució o renovació en tots els sentits, no només teològics, sinó estructurals, litúrgics i també d’eliminació de l’excessiva parafernàlia, a nivell de ritus i d’escenografia ritual amb unes vestimentes del tot inadequades i impròpies dels que pretenen testimoniar-nos el missatge de Jesús de Natzaret.

L’homilia ens adverteix que només: Analitzem les nostres crisis i planifiquem el futur pensant només en les nostres possibilitats; i que Vivim com «orfes» que han perdut el seu Pare. La crisi ens desborda. El que se’ns demana ens sembla excessiu. Ens resulta difícil perseverar amb coratge en una tasca sense veure l’èxit per enlloc. Ens sentim sols, i cadascú es defensa com pot.

El fet que creients i institució eclesiàstica estiguem en crisi, no vol dir que Déu estigui en crisi

Conseqüentment: Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l’home d’avui no vol dir que Déu ja no trobi camins per parlar al cor de cada persona. Que les persones marxin de les nostres Esglésies no vol dir que se li escapin a Déu de les seves mans protectores.

L’homilia, però, conclou amb to esperançador: Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de l’Església podran «arrabassar de les seves mans» aquests fills i filles que estima amb amor infinit. Déu no

abandona ningú. Té els seus camins per cuidar i guiar cadascun dels seus fills, i els seus camins no són necessàriament els que nosaltres li pretenem traçar.

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor: jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi.

Amigues i amics, que aquesta homilia del Diumenge IV de Pasqua, ens esperoni, car ni les nostres