Comentari de l’evangeli (Lc 24,46-53) per: J.A.Pagola
| 46 Els digué: --Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt. 50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. (Lc 24,46-53.BCI) |
Comentari.-
Jesús era realista. Sabia que no
podia transformar d’un dia per l’altre aquella societat on veia patir tanta
gent. No té poder polític ni religiós per provocar un canvi revolucionari.
Només la seva paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels que
pateixen.
Per això li agrada tant de fer
gestos de bondat. «Abraça» els nens del carrer perquè no se sentin orfes.
«Toca» els leprosos perquè no es vegin exclosos de les aldees. «Acull»
amistosament a la seva taula pecadors i indesitjables perquè no se sentin
menyspreats.
No són gestos convencionals. Li
neixen des de la seva voluntat de fer un món més amable i més solidari en què
les persones s’ajudin i es cuidin mútuament. No importa que siguin gestos
petits. Déu té en compte fins i tot el «got d’aigua» que donem a qui té set.
A Jesús li agrada sobretot
«beneir». Beneeix els petits i beneeix sobretot els malalts i desgraciats. El
seu gest està carregat de fe i d’amor. Desitja embolcallar els que més pateixen
amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.
No és estrany que, en narrar el
seu comiat, Lluc descrigui Jesús aixecant les seves mans i «beneint» els seus
deixebles. És el seu últim gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i
els seus seguidors queden embolcallats en la seva benedicció.
Ja fa molt de temps que ho hem
oblidat, però l’Església ha de ser enmig del món una font de benedicció. En un
món on és tan freqüent «maleir», condemnar, fer mal i denigrar, és més
necessària que mai la presència de seguidors de Jesús que sàpiguen «beneir»,
cercar el bé, fer el bé, atreure cap al bé.
Una Església fidel a Jesús està
cridada a sorprendre la societat amb gestos públics de bondat, trencant
esquemes i distanciant-se d’estratègies, estils d’actuació i llenguatges
agressius que res tenen a veure amb Jesús, el profeta que beneïa la gent amb
gestos i paraules de bondat.
José Antonio
Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada