dijous, 18 d’abril del 2024

 VE AMB NOSALTRES

Diumenge IV de Pasqua (Jn 10,11-18) Escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dona, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo soc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».

Comentari

El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles.

El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts.  

Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».

Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 4rt. diumenge de Pasqua del 21 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ve amb nosaltres”, té com a fonament els fragments (11-18) del capítol 10 de l’evangeli Joànic.


En aquesta homilia del 4rt diumenge de Pasqua, posa tot l’èmfasi en el que ens descriu l’evangeli joànic de la definició que Jesús fa d’ell mateix: “Jo soc el bon pastor”: El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles. Aquestes reaccions del molts, malauradament, són d’una supèrbia que els provoca el poder o la seva fortuna (que ves a saber com l’han aconseguit; treballant a ben segur que no...)


El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts. Si un bon pastor, es desviu per les seves ovelles, con no ho està fent Jesús per tot i cadascun de nosaltres.


Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».


L’homilia conclou amb una denúncia contundent, que no només va dirigida a la jerarquia, massa sovint apàtica, sinó que també a mi i a tu ens està intentant desvetllar-nos de la nostra endormiscada actitud conformista: Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?



Al·leluia Jo 10,14

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor;

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixen a mi.



Una homilia la que tenim a les nostres mans, per llegir-la i rellegir-la més d’una vegada, la qual té la virtut de sacsejar-nos amb tendresa i amb molta estimació, la urgent necessitat de no limitar-nos a memoritzar i aplicar allò que vàrem aprendre en aquells ja allunyats anys de quan vàrem fer la primera comunió. Per sort són molts els estudiosos que aprofundit-zen sobre els textos bíblics i sobre els conceptes teològics que cal saber extreure, especialment per una raó fonamental que no és altre que el textos foren escrits amb el llenguatge i per la mentalitat hebrea del segle I després de Crist, un llenguatge que té per característica principal que es base en metàfores i símbols i que conseqüentment, si és llegeixen de manera literal, poden aconseguir confondre al lector occidental, doncs a part que el Nou Testament no és un llibre històric, cal tenir cura que els evangelistes, especialment els dels tres sinòptics, normalment utilitzen unes referències de l’Antic Testament anomenades midrash: que no són altre cosa que introduir un nou relat que reviu uns antics relats sobre fets significatius, que no són ni biogràfics ni literals, però que magnifiquen quelcom de la vida de Jes
ús.

dijous, 11 d’abril del 2024

 Amb les víctimes 

Diumenge 3r. de Pasqua, cicle B - Comentari de l'evangeli Cicle B (Lc 24,35-48) escrit per J.A.Pagola


Evangeli.-

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us venen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, soc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

Comentari.-

Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.

La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.

Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.

En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu.



.José Antonio Pagola
Traducció: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari-

Per: Jaume Rovabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 3r. diumenge de Pasqua del 14 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amb les víctimes”, té com a fonament els fragments (35-48) del capítol 24 de l’evangelista Lluc.


Una nova homilia que ens expressa de manera diàfana l’estimació de Déu vers tots nosaltres, però de manera especial vers els que han estat i estant per diferents maneres i en diferents moment de la història de la humanitat, crucificats pels infinits interessos dels que ostenten els poder, però també per aquells que encegats per l’odi o pel malaltís i covard masclisme, òbviament el principal punt de mira no pot ser altre que, amb el seu testimoni, va explicitat quina ha de ser la nostra fonamental prioritat: estimar-nos uns als altre com ell ens ha estimat: Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.


En l’homilia se’ns fa explicitat que en La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. És doncs l’exemple gràfic de l’amor de Déu, vers el milions de víctimes que la societat d’arreu, ha generat i ho segueix fent dia si i dia també. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.


L’homilia hi posa tot l’èmfasi per descriure que: Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.


L’homilia té la saviesa de concloure amb un nou crit de goig i d’esperança, fonamentalment pels que d’una manera o altre se solidaritza amb els crucificats que malauradament són a milers diàriament: En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu. 


Al·leluia Cf. Lc 24,32

Jesús, Senyor nostre,

obriu-nos el sentit de les Escriptures;

feu que s'abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.


La gran lliçó que ens ofereix aquesta homilia, és recordar-nos una vegada més que Déu és amor i conseqüentment em arraconar per sempre algunes tesis que ens volien ficar la por al cos, parlant-nos d’un Déu justicier i d’altres arguments per sort arraconats. Déu ens estima i l’exemple més gràfic i contundent és el que ens expressa per mitjà del seu fill estimat el Jesús crucificat per donar testimoni de l’amor del Déu Pare, del Jesús que el seguim veien més com un crucificat que no pas, més que no pas com el que és un Jesús viu en esperit i molt proper a cadascun dels que així el contemplin i procuren, per la fe, seguir confiant amb el seu amor.



  








dijous, 4 d’abril del 2024

 RECORREGUT VERS LA FE

Comentari a l'evangeli (Jn 20,19-31) escrit per L.A.Pagola


Evangeli.-

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.


Comentari.-

Estant absent Tomàs, els deixebles de Jesús han tingut una experiència inaudita. Quan el veuen arribar li comuniquen plens d’alegria: «Hem vist el Senyor». Tomàs els escolta amb escepticisme. Per què ha de creure una cosa tan absurda? Com poden dir que han vist Jesús ple de vida, si ha mort crucificat? O potser, serà un altre. Els deixebles li diuen que els ha mostrat les ferides de les mans i el costat. Tomàs no pot acceptar el testimoni de ningú. Necessita comprovar-ho personalment: «Si no li veig a les mans la marca dels claus… i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas». Només creurà en la pròpia experiència.

Aquest deixeble, que es resisteix a creure de manera ingènua, ens ensenyarà el recorregut que hem de fer per arribar a la fe en Crist ressuscitat als qui ni tan sols hem vist el rostre de Jesús, ni n’hem sentit les paraules, ni hem sentit les seves abraçades. Als vuit dies es torna a presentar Jesús. Immediatament s’adreça a Tomàs. No critica el plantejament. Els seus dubtes no tenen per a ell res d’il·legítim o escandalós. La seva resistència a creure revela la seva honestedat. Jesús l’entén i va a trobar-lo mostrant-li les ferides.

Jesús s’ofereix a satisfer les seves exigències: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». Aquestes ferides, abans que «proves» per verificar alguna cosa, no són «signes» del seu amor lliurat fins a la mort? Per això Jesús el convida a aprofundir més enllà dels seus dubtes: «No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs renuncia a verificar res. Ja no sent necessitat de proves. Només experimenta la presència del Mestre, que l’estima, l’atreu i el convida a confiar. Tomàs, el deixeble que ha fet un recorregut més llarg i laboriós que ningú fins a trobar-se amb Jesús, arriba més lluny que ningú a la fondària de la seva fe: «Senyor meu i Déu meu!» Ningú no ha confessat així Jesús.

No ens hem d’espantar en sentir que brollen en nosaltres dubtes i interrogants. Els dubtes, viscuts de manera sana, ens rescaten d’una fe superficial que s’acontenta de repetir fórmules, sense créixer en confiança i amor. Els dubtes ens estimulen a anar fins al final en la nostra confiança en el Misteri de Déu encarnat en Jesús. La fe cristiana creix en nosaltres quan ens sentim estimats i atrets per aquest Déu el rostre del qual podem albirar en el relat que els evangelis ens fan de Jesús. Aleshores, la seva crida a confiar té en nosaltres més força que els nostres propis dubtes. «Feliços els qui creuran sense haver vist!».

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat




Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 2n. diumenge de Pasqua del 7 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Recorregut vers la fe”, té com a fonament els fragments (19-31) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

En el primer paràgraf, l’homilia ens fa dels dubte de Tomàs. El seus companys l’expliquen l’experiència viscuda: Quan el veuen arribar li comuniquen plens d’alegria: «Hem vist el Senyor». Tomàs els escolta amb escepticisme. Per què ha de creure una cosa tan absurda? Com poden dir que han vist Jesús ple de vida, si ha mort crucificat? O potser, serà un altre. Els deixebles li diuen que els ha mostrat les ferides de les mans i el costat. Tomàs no pot acceptar el testimoni de ningú. La seva reacció és ven legítima: necessita comprovar-ho personalment: «Si no li veig a les mans la marca dels claus… i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas». Només creurà en la pròpia experiència.

L’homilia n’extreu una positiva conclusió: Aquest deixeble, que es resisteix a creure de manera ingènua, ens ensenyarà el recorregut que hem de fer per arribar a la fe en Crist ressuscitat als qui ni tan sols hem vist el rostre de Jesús, ni n’hem sentit les paraules, ni hem sentit les seves abraçades. Als vuit dies es torna a presentar Jesús. Immediatament s’adreça a Tomàs. No critica el plantejament. Els seus dubtes no tenen per a ell res d’il·legítim o escandalós. La seva resistència a creure revela la seva honestedat. Jesús l’entén i va a trobar-lo mostrant-li les ferides. 

Jesús, però, s’ofereix a satisfer les seves exigències: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». Aquestes ferides, abans que «proves» per verificar alguna cosa, no són «signes» del seu amor lliurat fins a la mort? Per això Jesús el convida a aprofundir més enllà dels seus dubtes: «No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs renuncia a verificar res. Ja no sent necessitat de proves. Només experimenta la presència del Mestre, que l’estima, l’atreu i el convida a confiar. Tomàs, el deixeble que ha fet un recorregut més llarg i laboriós que ningú fins a trobar-se amb Jesús, arriba més lluny que ningú a la fondària de la seva fe: «Senyor meu i Déu meu!» Ningú no ha confessat així Jesús.

De l’experiència de Tomàs, l’homilia en treu una positiva i esperançadora conclusió: No ens hem d’espantar en sentir que brollen en nosaltres dubtes i interrogants. Els dubtes, viscuts de manera sana, ens rescaten d’una fe superficial que s’acontenta de repetir fórmules, sense créixer en confiança i amor. Els dubtes ens estimulen a anar fins al final en la nostra confiança en el Misteri de Déu encarnat en Jesús. La fe cristiana creix en nosaltres quan ens sentim estimats i atrets per aquest Déu el rostre del qual podem albirar en el relat que els evangelis ens fan de Jesús. Aleshores, la seva crida a confiar té en nosaltres més força que els nostres propis dubtes. «Feliços els qui creuran sense haver vist!». 

Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist. 


Hem viscut una Setmana Santa que de la qual n’hauríem de saber extreure una única conclusió: que Jesús des de Natzaret fins a Jerusalem ens expressa quina és la voluntat de Déu Pare, una voluntat que l’expressa per mitjà del seu testimoniatge d’amor pel pobres, pels malalts, pels marginats i fins i tot pel que aquella societat assenyala com a pecadors als que no compleixen la llei... Però no només això, Jesús s’enfronta contra el dirigents del Temple (avui seria contra la jerarquia eclesiàstica), per haver distorsionat i manipulat la voluntat de Déu expressada per els Patriarca de l’antiga Israel i posteriorment pels seus profetes. El resultat és conegut, però només a mitges, doncs avui una bona part de la jerarquia de l’Església, s’han oposat i s’oposen a les consignes del Vaticà, quan aquestes pretenen ser fidels al missatge de Jesús i, òbviament, a la voluntat de Déu. En qualsevol cas, la gran notícia de la Pasqua és que Jesús és viu (no és mort!) i segueix estant amb nosaltres amb totes i tots, però especialment amb aquelles i aquells que intenten mantenir viva la flama de la fe.


divendres, 29 de març del 2024

 ON CERCAR EL QUI ÉS VIU?

Comentari a l'evangeli de Pasqua (Jn 20,1-9) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Comentari.-

La fe en Jesús, ressuscitat pel Pare, no va brollar de manera natural i espontània al cor dels deixebles. Abans de trobar-se’l, ple de vida, els evangelistes parlen del seu desconcert, la seva recerca al voltant del sepulcre, els seus interrogants i incerteses. Maria de Magdala és el millor exemple del que passa probablement en tots. Segons el relat Joànic, cerca el Crucificat enmig de tenebres, «quan encara era fosc». Com és natural, el cerca «al sepulcre». Encara no sap que la mort ha estat vençuda. Per això el buit del sepulcre la deixa desconcertada. Sense Jesús se sent perduda.

Els altres evangelistes recullen una altra tradició que descriu la cerca de tot el grup de dones. No poden oblidar el Mestre que les ha acollit com a deixebles: el seu amor les porta fins al sepulcre. No troben allà Jesús, però senten el missatge que els indica cap a on han d’orientar la cerca: «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat». La fe en Crist ressuscitat no neix tampoc avui en nosaltres de forma espontània, només perquè ho hem escoltat de petits a catequistes i predicadors. Per obrir-nos a la fe en la resurrecció de Jesús hem de fer el nostre recorregut. És decisiu no oblidar Jesús, estimar-lo amb passió i buscar-lo amb totes les nostres forces, però no al món dels morts. Qui és viu cal cercar-lo on hi ha vida.

Si volem trobar-nos amb Crist ressuscitat, ple de vida i de força creadora, l’hem de cercar no en una religió morta, reduïda al compliment i l’observança externa de lleis i normes, sinó allà on es viu segons l’Esperit de Jesús, acollit amb fe, amb amor i amb responsabilitat pels seus seguidors. L’hem de cercar no entre cristians dividits i enfrontats en lluites estèrils, buides d’amor a Jesús i de passió per l’evangeli, sinó allà on anem construint comunitats que posen Crist al centre, perquè saben que «on estan reunits dos o tres en nom seu, allà hi és ell».

Qui és viu no el trobarem en una fe estancada i rutinària, gastada per tota mena de tòpics i fórmules buides d’experiència, sinó cercant una qualitat nova en la nostra relació amb ell i en la nostra identificació amb el projecte. Un Jesús apagat i inert, que no enamora ni sedueix, que no toca els cors ni encomana la llibertat, és un «Jesús mort». No és el Crist viu, ressuscitat pel Pare. No és qui viu i fa viure.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.- 
Per Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge de Pasqua del 31 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “On cercar el que és viu?”, té com a fonament els fragments (1-9) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

L’homilia d’aquest proper diumenge de Pasqua, no és una homilia més, és bàsicament una invitació a fer un esforç per descobrir, per mitjà d’altres textos diferents dels de la litúrgia i dels que avui encara la jerarquia no ha reconegut, una visió molt més oberta, però també una visió molt més actual del que ens ha de significar ser cristians avui, com a conseqüència de noves investigacions sobres els textos bíblics del Nou Testament. La qual cosa, ens pot obrir a una visió molt més viva de la fe en Jesús ressuscitat i que divergeix radicalment dels oficials que havíem rebut en la nostra infància i que, malauradament, ben poc han canviat en l’actualitat.

En el seu primer paràgraf, l’homilia ens descriu el desconcert dels deixebles al veure que en el sepulcre no hi hagin les despulles del Mestre: la seva recerca els omple d’interrogants i incerteses. Maria de Magdala és el millor exemple del que passa probablement en tots. Segons el relat Joànic, cerca el Crucificat enmig de tenebres, «quan encara era fosc». Com és natural, el cerca «al sepulcre». Encara no sap que la mort ha estat vençuda. Per això el buit del sepulcre la deixa desconcertada. Sense Jesús se sent perduda.

Segons l’homilia, els altres evangelistes recullen una altra tradició que descriu la cerca de tot el grup de dones. No poden oblidar el Mestre que les ha acollit com a deixebles: el seu amor les porta fins al sepulcre. No troben allà Jesús, però senten el missatge que els indica cap a on han d’orientar la cerca: «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? La fe en Crist ressuscitat no neix tampoc avui en nosaltres de forma espontània, només perquè ho hem escoltat de petits a catequistes i predicadors. Per obrir-nos a la fe en la resurrecció de Jesús hem de fer el nostre recorregut. És decisiu no oblidar Jesús, estimar-lo amb passió i buscar-lo amb totes les nostres forces, però no al món dels morts. Qui és viu cal cercar-lo on hi ha vida.

En el tercer paràgraf, l’homilia s’expressa de manera contundent: Si volem trobar-nos amb Crist ressuscitat, ple de vida i de força creadora, l’hem de cercar no en una religió morta, reduïda al compliment i l’observança externa de lleis i normes, sinó allà on es viu segons l’Esperit de Jesús, acollit amb fe, amb amor i amb responsabilitat pels seus seguidors. L’hem de cercar no entre cristians dividits i enfrontats en lluites estèrils, buides d’amor a Jesús i de passió per l’evangeli, sinó allà on anem construint comunitats que posen Crist al centre, perquè saben que «on estan reunits dos o tres en nom seu, allà hi és ell». 

L’homilia conclou amb afirmació concloent: Qui és viu no el trobarem en una fe estancada i rutinària, gastada per tota mena de tòpics i fórmules buides d’experiència, sinó cercant una qualitat nova en la nostra relació amb ell i en la nostra identificació amb el projecte. Un Jesús apagat i inert, que no enamora ni sedueix, que no toca els cors ni encomana la llibertat, és un «Jesús mort». No és el Crist viu, ressuscitat pel Pare. No és qui viu i fa viure.        

Al·leluia 1C 5,7b-8a

Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat:

celebrem en el Senyor la festa de Pasqua.


Una homilia molt adient per llegir-la i meditar-la més d’una vegada, una homilia extraordinària per celebrar la Pasqua i deixar enrere tot el que comporta el muntatge folklòric de la mal anomenada Setmana Santa, donat que el que hi ha en el fons, per part de la Conferència Episcopal Espanyola, és perpetuar i mantenir tot allò que interessa a una jerarquia molt i molt conservadora de l’Espanya profunda, però malauradament també de casa nostra que encara persisteixen en la idea que Jesús va morir per redimir-nos dels nostres pecats, per tant, el que ens ha de comportar és seguir convençuts del molt pecadors que som...  


  


dijous, 21 de març del 2024

 

EL GEST SUPREM

Comentari a l’evangeli (Mc 14,1-15,47) escrit pre J.A.Pagola


Evangeli.- 

Discutien quina seria la manera més astuta d'apoderar-se de Jesús i matar-lo
C. Quan faltaven dos dies per a la festa de la Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots i els mestres de la Llei discutien quina seria la manera més astuta d'apoderar-se de Jesús i de matar-lo. Deien: S. «No podem fer-ho en un acte de la festa; potser el poble s'avalotaria».

S'ha anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat
C. A Betània, a casa de Simó el leprós, mentre Jesús era a taula, vingué una dona amb un gerret d'alabastre que contenia un perfum preuadíssim de nard autèntic. La dona trencà l'alabastre i vessà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns s'ho miraren malament i comentaven entre ells: S. «Per què malgastar el perfum d'aquesta manera? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar-ho als pobres». C. I estaven disgustats amb ella. Però Jesús digué: + «Deixeu-la estar. Per què la inquieteu? Això que ha fet amb mi és molt bo. Els pobres els teniu sempre amb vosaltres i els podreu fer bé sempre que voldreu, però a mi, no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que ha pogut: s'ha anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat. Us ho dic amb tota veritat: Quan aquesta bona nova serà proclamada a tot el món, també diran això que ha fet aquesta dona, perquè Déu li ho tingui present».

Prometeren a Judes Iscariot de donar-li una paga
C. Judes Iscariot, un dels dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús. Ells se n'alegraren i prometeren de donar-li una paga. I buscava com podria fer-ho en un bon moment.

On m'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els meus deixebles?
C. El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: S. «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l'anyell pasqual?» C. Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: + «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar». C. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.

Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi
C. Cap al tard, vingué Jesús amb els dotze. Posats a taula, Jesús digué tot menjant: + «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi». C. Ells es posaren tots tristos i començaren a dir-li, un per un: S. «No soc pas jo?» C. Jesús els digué: + «Un dels dotze que suca amb mi en el mateix plat. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut».

Això és el meu cos. Això és la meva sang, la sang de l'aliança
C. I mentre menjaven, prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: + «Preneu-lo: això és el meu cos». C. Després prengué un calze, digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: + «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu».

Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades
C. Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres. I Jesús els digué: + «Tots tindreu un desengany, perquè l'Escriptura diu: Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran. Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant vostre a Galilea». C. Pere li digué: S. «Ni que tots es desenganyin, jo, no». C. Jesús li respongué: + «T'ho dic amb tota veritat: Avui, aquesta mateixa nit, tu, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». C. Però ell insistia: S. «Ni que hagi de morir amb vós, no us negaré». C. I tots els altres deien el mateix.

Començà a sentir-se esglaiat i abatut
C. Arribaren a una propietat anomenada Guet-Semaní, i Jesús diu als deixebles: + «Seieu aquí mentre jo prego». C. Prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà de sentir-se esglaiat i abatut. I els digué: + «Sento una tristor a l'ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu». C. Ell s'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia: + «Abbà, Pare, a vós tot us és possible: allunyeu de mi aquest calze. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu». C. Després va cap als deixebles i els troba adormits. Diu a Pere: + «Simó, dorms? No has estat capaç de vetllar ni una hora? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L'esperit està decidit a tot; però l'home és feble». C. Se n'anà una altra vegada i pregà repetint les mateixes paraules. Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven, i no sabien què respondre-li. Ve després per tercera vegada i els diu: + «Ja podeu dormir tranquils. És massa tard. Ha arribat l'hora, el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí».

Deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur
C. Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presentà Judes, un dels dotze. L'acompanyava gent armada amb espases i garrots que venia de part dels grans sacerdots i notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: S. «És aquell que jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur». C. Tot seguit se li acosta i li diu: S. «Rabí». C. I el besà. Ells detingueren Jesús. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué: + «Heu vingut a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu amb vosaltres al temple ensenyant i mai no em detinguéreu. És que s'havien de complir les Escriptures». C. Llavors tots el deixaren sol i fugiren. El seguia un jove cobert només amb un llençol, i el van agafar, ell deixà el llençol i fugí tot nu.

Ets tu el Messies, el Fill d'aquell que és beneït?
C. S'endugueren Jesús al palau del gran sacerdot, i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el seguia de lluny fins al pati interior del palau del gran sacerdot, i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè, tot i que eren molts els qui declaraven en fals contra ell, les seves declaracions no concordaven. També s'alçaren alguns que presentaven aquesta falsa acusació: S. «Nosaltres vam sentir que deia això: Jo destruiré aquest santuari, fet de mà d'homes, i en tres dies en reconstruiré un altre, no fet de mà d'homes». C. Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot s'aixecà, es posà al mig i preguntà a Jesús: S. «No et vols defensar de res? Què ens dius de les acusacions que et fan aquests testimonis?» C. Però ell callava i no es defensava de res. Llavors el gran sacerdot li va fer aquesta pregunta: S. «Ets tu el Messies, el fill d'aquell que és beneït?» C. Jesús respongué: + «Sí que el soc, i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós, i venint enmig dels núvols del cel». C. Però el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot dient: S. «Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos heu sentit la blasfèmia. Què us en sembla?» C. Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Alguns començaren a escopir-lo, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: S. «Profetitza». C. I els guardes li donaven bufetades.

No conec de res aquest home de qui parleu
C. Mentre Pere era a baix, al pati, ve una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l mira bé i diu: S. «Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús». C. Però ell ho negà i digué: S. «No sé res d'això que em parles». C. Sortí a fora, cap al vestíbul, i el gall cantà; i la criada, en veure'l, començà una altra vegada a dir als qui eren allà: S. «Aquest home és d'ells». C. Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allà li tornaren a dir: S. «Segur que ho ets. Se't coneix fins i tot que ets galileu». C. Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home de qui parlaven. En aquell moment el gall cantà una altra vegada, i Pere es recordà que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades», i esclatà en plors.

Voleu que us indulti el rei dels jueus?
C. Tot seguit, de bon matí, els grans sacerdots amb els notables del poble i els mestres de la Llei i tot el sanedrí, celebraren una sessió, encadenaren Jesús, el dugueren i l'entregaren a Pilat. Pilat l'interrogà: S. «Ets tu el rei dels jueus?» C. Ell li respongué: + «Sí, teniu raó». C. Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat li preguntà altra vegada: S. «No et vols defensar de res? Mira quantes acusacions et fan». C. Però Jesús ja no li respongué res més, tant, que Pilat n'estava sorprès. Cada any, per la festa, Pilat els indultava el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els revoltosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, pujà i començà a demanar a Pilat que els concedís el que solia fer. Pilat els digué: S. «Voleu que us indulti el rei dels jueus?» C. Perquè s'adonà que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots excitaren la gent perquè fessin indultar Barrabàs. Pilat tornà a parlar-los i els deia: S. «I de Jesús, que teniu per rei dels jueus, què n'he de fer?» C. La gent cridà: S. «Crucifiqueu-lo». C. Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs, i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.

El coronaren amb una corona d'espines que havien teixit
C. Els soldats el conduïren a l'interior del pati del palau, que és el pretori, convocaren tota la tropa, el vestiren de porpra, el coronaren amb una corona d'espines que havien teixit i es posaren a saludar-lo: S. «Salve, rei dels jueus». C. Després li pegaven al cap amb una canya, l'escopien i s'agenollaven com si li fessin homenatge. Acabada la burla, li tragueren el vestit de porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren a fora per crucificar-lo.

Portaren Jesús a l'indret del Gólgota
C. I obligaren a carregar-se la creu de Jesús un tal Simó de Cirena, pare d'Alexandre i de Rufus, que passava tornant del camp. Portaren Jesús a l'indret del Gólgota, que, traduït, vol dir «lloc de la Calavera».

El van comptar entre els delinqüents
C. I li oferien vi adobat amb mirra, però no en va prendre. El crucificaren i es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus, a veure què treia cadascun. Era mig matí quan el crucificaren. En un rètol constava la causa de la seva condemna: «El rei dels jueus». Juntament amb ell crucificaren dos bandolers, un a la seva dreta i un altre a la seva esquerra.

Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix
C. Els qui passaven l'insultaven, movien el cap amb aire de mofa i deien: S. «Ah, tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't tu mateix i baixa de la creu». C. També se'n burlaven els grans sacerdots comentant amb els mestres de la Llei: S. «Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix. El Messies, el rei d'Israel, que baixi ara de la creu, i nosaltres, quan ho veurem, creurem en ell». C. També li feien retrets els qui havien estat crucificats amb ell.

Jesús llançà un gran crit i expirà
C. Arribat el migdia s'estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. I a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força: + «Elohi, Elohi, lamà sabactani?» C. Que traduït vol dir: + «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?» C. Alguns dels qui eren allí deien: S. «Mireu com crida Elies». C. Un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya perquè begués, i deia: S. «Deixeu, a veure si ve Elies a desclavar-lo». C. Jesús llançà un gran crit i expirà.

Aquí tothom s'agenolla, i fa una pausa.

C. En aquell moment la cortina que tancava el santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava dret davant d'ell, quan veié com havia expirat digué: S. «És veritat; aquest home era Fill de Déu». C. També hi havia unes dones mirant-s'ho de lluny. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el menor i de Josep, i Salomé, que havien seguit Jesús quan era a Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos; n'hi havia també moltes altres, que havien pujat amb ell a Jerusalem.

Josep feu rodolar una pedra per tancar l'entrada del sepulcre

C. Ja cap al tard, com que era divendres, a punt de començar el repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre honorable del sanedrí, que esperava també el Regne de Déu, va atrevir-se a anar a trobar Pilat i a demanar-li el cos de Jesús. Pilat s'estranyà que ja fos mort. Cridà el centurió per informar-se'n, i un cop ho sabé per ell, donà el cos a Josep. Josep comprà un llençol, desclavà Jesús, l'amortallà amb el llençol, i el posà en un sepulcre tallat a la roca. Després feu rodolar una gran pedra per tancar l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l'enterraven.


Comentari.-

Jesús ja va comptar amb la possibilitat d’un final violent. No era cap ingenu. Sap a què s’exposa si continua insistint en el projecte del regne de Déu. És impossible buscar amb tanta radicalitat una vida digna per als «pobres» i els «pecadors» sense provocar la reacció d’aquells a qui no interessa cap canvi.

Certament, Jesús no és un suïcida. No cerca la crucifixió. Mai no va voler el patiment ni per als altres ni per a ell. Tota la seva vida s’havia dedicat a combatre’l allà on el trobava: a la malaltia, a les injustícies, al pecat o a la desesperança. Per això ara no corre darrera de la mort, però tampoc no es fa enrere.

Seguirà acollint pecadors i exclosos, encara que la seva actuació irriti al temple. Si acaben condemnant-lo, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat tota la seva vida: confiança total en un Déu que no exclou ningú del seu perdó.

Continuarà anunciant l’amor de Déu als darrers, identificant-se amb els més pobres i menyspreats de l’imperi, per molt que molesti als ambients propers al governador romà. Si un dia l’executen en el suplici de la creu, reservat per a esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.

Ple de l’amor de Déu, continuarà oferint «salvació» als qui pateixen el mal i la malaltia: donarà «acollida» als qui són exclosos per la societat i la religió; regalarà el «perdó» gratuït de Déu a pecadors i gent perduda, incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora, que inspira tota la seva vida, inspirarà també la seva mort.

Per això als cristians ens atrau tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves darreres paraules… perquè en la seva crucifixió veiem el servei últim de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu lliurant el seu Fill per amor a la humanitat sencera.

Per als seguidors de Jesús, celebrar la passió i mort del Senyor és agraïment emocionat, adoració joiosa a l’amor «increïble» de Déu i crida a viure com Jesús, solidaritzant-nos amb els crucificats.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-