Reflexió
Pagola ens ajuda, trobada a trobada, a descobrir el Jesús de la història. I , ens el fa proper. Perquè "malgrat que és difícil entrar a la seva vida interior, Jesús parla i actua d'una manera que ens permet entrellucar la seva experiència". Jesús. Tot i la seva naturalesa divina, com ens dirà st. Pau, és un home com tots els homes, que neix infant i aprèn a viure i resar com vivien i resaven els seus pares, en el poblet humil de Natzaret. Jesús es fa home en els costums i fe d'un "poble creient". Els jueus creient en un sol Déu, únic Senyor, aquell que els alliberà quan eren esclaus del Faraó, aquell que havia creat el cel i la terra. "Pels dirigents religiosos, el més important, era donar glòria a Déu observant la llei, respectant el dissabte i assegurant el culte del temple". La perillosa regla de les obligacions. Jesús, de gran, ho veurà d'una altre manera: "El més important per Déu és que els seus fills i filles gaudeixin de la vida de manera justa i digna".
A Jerusalem, Jesús, «coneixeria l’alegria religiosa d’un poble que se sentia acompanyat al llarg de la seva història per un Déu amic al qui alabaven i cantaven en les grans festes. Déu ha estat l’aliat d’aquests poble». No el veuen però el senten. «És com el “vent” que no es veu però tothom sent els seus efectes». O «com la “paraula” que en sortir de la boca és tant sols alè, però la seva força s’observa quan es compleix allò que s’ha pronunciat». Un Déu que només ha parlat «als grans líders del seu poble i que ara [ell farà que sigui] la gent senzilla i ignorant qui escolta la revelació del Pare».
Jesús practicarà allò que Miquees havia profetitzat: que Déu és bo, i vol que l’home practiqui la justícia, estimi la bondat i es comporti humilment amb Déu (cf. Mi 6,8). Donar culte a Déu?, és clar que sí. Però «un culte buit de justícia no mereix altre futur que el de la seva destrucció».
Al desert, Jesús busca una experiència personal de Déu. En el baptisme ha rebut una vivència que transforma decisivament la seva vida; ha sentit una veu que li ha dit: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat» (Mc 1.9-10) Mogut pel impuls d’aquesta teofania comença la seva vida itinerant de «poeta de la misericòrdia de Déu»
Jesús acompanya la seva predicació del regne de Déu amb una intensa vida de pregària. Ho fa quasi sempre «en secret». Això ho recomana als seus deixebles: «I quan pregueu no ho feu com els hipòcrites, que els agrada posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà» (Mt 6, 5-6)
«A l’hort de Getsemaní, la pregària de Jesús esdevindrà el testimoni més dramàtic de la seva recerca de Déu. La seva confiança és ferma, fins i tot enmig de l’angoixa»
Aquestes són alguns dels trets que Pagola ens presenta del Jesús històric, que ens ajuden tant a conèixer l’origen de la nostra fe i que uns quants bisbes, no pas tots, fan mans i mànigues per silenciar.