dijous, 25 d’abril del 2024

 CONTACTE VITAL

Comentari a l'evangeli /Jn 15, 1-8) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».


Comentari.-

Segons el relat evangèlic de Joan, en vigílies de la seva mort, Jesús revela als seus deixebles el seu desig més profund: «Estigueu en mi». Coneix la seva covardia i mediocritat. Moltes vegades els ha recriminat la seva poca fe. Si no s’hi mantenen vitalment units, no podran subsistir. Les paraules de Jesús no poden ser més clares i expressives: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi». Si no es mantenen ferms en allò que han après i viscut amb ell, la seva vida serà estèril. Si no viuen del seu Esperit, allò que s’ha iniciat s’extingirà.

Jesús empra un llenguatge rotund: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments». Als deixebles els ha de córrer la saba que prové de Jesús. No ho han d’oblidar mai. «El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res». Separats de Jesús, els seus deixebles no podem res. Jesús no només els demana que romanguin en ell. També els diu que «les seves paraules restin en ells». Que no les oblidin. Que visquin del seu evangeli. Aquesta és la font de què han de beure. Ja li ho havia dit una altra vegada: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida».

L’Esperit del Ressuscitat roman avui viu i operant a la seva Església de múltiples formes, però la seva presència invisible i callada adquireix trets visibles i veu concreta gràcies al record guardat als relats evangèlics pels qui el van conèixer de prop i el van seguir. Per això, els evangelis contenen la força més poderosa que tenen les comunitats cristianes per regenerar la seva vida. L’energia que ens cal per recuperar la nostra identitat de seguidors de Jesús. L´evangeli de Jesús és l´instrument pastoral més important per renovar avui l’Església.

Molts bons cristians de les nostres comunitats només coneixen els evangelis de «segona mà». Tot allò que saben de Jesús i del seu missatge prové del que han pogut reconstruir a partir de les paraules dels predicadors i catequistes. Viuen la fe sense tenir un contacte personal amb «les paraules de Jesús». És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis. Res no té més força evangelitzadora que l’experiència d’escoltar junts l’evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes, els patiments i les esperances dels nostres temps.

José Antonio Pagola

Traducci-o: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per. Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 5è. diumenge de Pasqua del 28 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contacte vital”, té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 15 de l’evangeli Joànic.


En aquesta homilia del 5è diumenge de Pasqua, posa tot l’èmfasi en el que ens descriuen no només l’evangeli joànic que ens defineix el que Jesús fa d’ell mateix: “Jo soc el cep veritable”, sinó que també del conjunt dels quatre evangelis. No obstant, des del meu punt de vista òbvia* una qüestió molt i molt important, com és que els quatre evangelis, són escrits amb el llenguatge hebreu d’aquella època que consistia en utilitzar simbolismes o metàfores per descriu un relat, la qual cosa vol dir que la cultural occidental actual, malgrat que els evangelis van ser escrits o traduïts al grec, ho van ser de manera literal, o el què és el mateix que traduïts al grec emprant el llenguatge hebreu, per la qual cosa avui, encara no es pot llegir literalment el Nou Testament, doncs del grec s’han traduït a totes les altres llengües sense haver, prèviament, haver fet la traducció del llenguatge hebreu d’aquella època, doncs fàcilment cauríem amb errors greus. El literalisme encara podria ser més erràtic en els evangelis sinòptics però molt especialment en els de Mateo i Lluc, que a més utilitzen el midrahs (relats de la Bíblia o Antic Testament, per descriure fets del temps que va del naixement de Jesús a la seva mort i resurrecció. Això, malauradament, és una de les raons per les quals les noves generacions i no tan noves, han deixat de banda la seva fe cristiana, car al fer la lectura literal, moltes vegades es pot caure en què l’evangeli ens explica contes de fades inversemblants.     


Jesús revela als seus deixebles el seu desig més profund: «Estigueu en mi». Coneix la seva covardia i mediocritat. Moltes vegades els ha recriminat la seva poca fe. Si no s’hi mantenen vitalment units, no podran subsistir. Les paraules de Jesús no poden ser més clares i expressives: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi». Si no es mantenen ferms en allò que han après i viscut amb ell, la seva vida serà estèril. Si no viuen del seu Esperit, allò que s’ha iniciat s’extingirà. 

Els deixebles eren com tots els humans, dubitatius i amb imperfeccions com ho som nosaltres, que moltes vegades els interessos econòmics o de poder, ens fan corruptes.

Jesús empra un llenguatge rotund: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments». Als deixebles els ha de córrer la saba que prové de Jesús. No ho han d’oblidar mai. «El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res». Separats de Jesús, els seus deixebles no podem res. Jesús no només els demana que romanguin en ell. També els diu que «les seves paraules restin en ells». Que no les oblidin. Que visquin del seu evangeli. Aquesta és la font de què han de beure. Ja li ho havia dit una altra vegada: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida». 

L’Esperit del Ressuscitat roman avui viu i operant a la seva Església (quan llegim el mot Església, sovint ens venen al cap els cardenals, bisbes o sacerdots; aquests formen part de l’Església, però l’Església la formen, fonamentalment, les dones i els homes -siguin o no siguin part del clergat- els que segueixen fidelment el missatge de Jesús), de múltiples formes, però la seva presència invisible i callada adquireix trets visibles i veu concreta gràcies al record guardat als relats evangèlics pels qui el van conèixer de prop i el van seguir. Al arribar a aquest punt, l’homilia ens descriu: Per això, els evangelis contenen la força més poderosa que tenen les comunitats cristianes per regenerar la seva vida. L’energia que ens cal per recuperar la nostra identitat de seguidors de Jesús. L´evangeli de Jesús és l´instrument pastoral més important per renovar avui l’Església. Molts bons cristians de les nostres comunitats només coneixen els evangelis de «segona mà». Viuen la fe sense tenir un contacte personal amb «les paraules de Jesús».

L’homilia conclou d’una manera molt pedagògica, al explicitar que: És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis. Res no té més força evangelitzadora que l’experiència d’escoltar junts l’evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes, els patiments i les esperances dels nostres temps. Una «nova evangelització», que a ben segur ens està insinuant que prèviament, cal tenir en compte el que us he intentant aclarir-vos.*

Al·leluia Jo 15,4.5b Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor. 

Qui està en mi dona molt de fruit.

(*) tant en aquest darrer asterisc, com en el de l’inici dels COMENTARIS, després del mot “òbvia”, els he introduït per assenyalar: 1-. La meva intenció no ha estat, ni és, fer cap mena de crítica als autors de l’Homilia, sinó clarificar que els clergues estant supeditats als dictats del seu bisbe o fins i tot de la CEE. Per la qual cosa segons quina expressió els pot causar greus problemes, com ja va passar anys enrere al Pagola que no sé exactament si fou suspès a “divinis” o un altre de les causes que preveu el Dret Canònic, i conseqüentment, no poden expressar allò que els perjudicaria. 2-. En conseqüència, donat que als laics no ens poden aplicar l’esmentat DC, he volgut clarificar-ho i al mateix temps dir-vos que quan l’homilia, expressa que: És difícil imaginar una «nova evangelització» sense facilitar a les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis”, crec que ens està dient que per poder entendre, segons quina expressió o paràgraf, cal consultar

dijous, 18 d’abril del 2024

 VE AMB NOSALTRES

Diumenge IV de Pasqua (Jn 10,11-18) Escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dona, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo soc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».

Comentari

El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles.

El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts.  

Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».

Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 4rt. diumenge de Pasqua del 21 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ve amb nosaltres”, té com a fonament els fragments (11-18) del capítol 10 de l’evangeli Joànic.


En aquesta homilia del 4rt diumenge de Pasqua, posa tot l’èmfasi en el que ens descriu l’evangeli joànic de la definició que Jesús fa d’ell mateix: “Jo soc el bon pastor”: El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles. Aquestes reaccions del molts, malauradament, són d’una supèrbia que els provoca el poder o la seva fortuna (que ves a saber com l’han aconseguit; treballant a ben segur que no...)


El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts. Si un bon pastor, es desviu per les seves ovelles, con no ho està fent Jesús per tot i cadascun de nosaltres.


Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».


L’homilia conclou amb una denúncia contundent, que no només va dirigida a la jerarquia, massa sovint apàtica, sinó que també a mi i a tu ens està intentant desvetllar-nos de la nostra endormiscada actitud conformista: Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?



Al·leluia Jo 10,14

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor;

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixen a mi.



Una homilia la que tenim a les nostres mans, per llegir-la i rellegir-la més d’una vegada, la qual té la virtut de sacsejar-nos amb tendresa i amb molta estimació, la urgent necessitat de no limitar-nos a memoritzar i aplicar allò que vàrem aprendre en aquells ja allunyats anys de quan vàrem fer la primera comunió. Per sort són molts els estudiosos que aprofundit-zen sobre els textos bíblics i sobre els conceptes teològics que cal saber extreure, especialment per una raó fonamental que no és altre que el textos foren escrits amb el llenguatge i per la mentalitat hebrea del segle I després de Crist, un llenguatge que té per característica principal que es base en metàfores i símbols i que conseqüentment, si és llegeixen de manera literal, poden aconseguir confondre al lector occidental, doncs a part que el Nou Testament no és un llibre històric, cal tenir cura que els evangelistes, especialment els dels tres sinòptics, normalment utilitzen unes referències de l’Antic Testament anomenades midrash: que no són altre cosa que introduir un nou relat que reviu uns antics relats sobre fets significatius, que no són ni biogràfics ni literals, però que magnifiquen quelcom de la vida de Jes
ús.

dijous, 11 d’abril del 2024

 Amb les víctimes 

Diumenge 3r. de Pasqua, cicle B - Comentari de l'evangeli Cicle B (Lc 24,35-48) escrit per J.A.Pagola


Evangeli.-

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us venen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, soc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

Comentari.-

Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.

La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.

Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.

En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu.



.José Antonio Pagola
Traducció: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari-

Per: Jaume Rovabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 3r. diumenge de Pasqua del 14 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amb les víctimes”, té com a fonament els fragments (35-48) del capítol 24 de l’evangelista Lluc.


Una nova homilia que ens expressa de manera diàfana l’estimació de Déu vers tots nosaltres, però de manera especial vers els que han estat i estant per diferents maneres i en diferents moment de la història de la humanitat, crucificats pels infinits interessos dels que ostenten els poder, però també per aquells que encegats per l’odi o pel malaltís i covard masclisme, òbviament el principal punt de mira no pot ser altre que, amb el seu testimoni, va explicitat quina ha de ser la nostra fonamental prioritat: estimar-nos uns als altre com ell ens ha estimat: Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.


En l’homilia se’ns fa explicitat que en La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. És doncs l’exemple gràfic de l’amor de Déu, vers el milions de víctimes que la societat d’arreu, ha generat i ho segueix fent dia si i dia també. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.


L’homilia hi posa tot l’èmfasi per descriure que: Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.


L’homilia té la saviesa de concloure amb un nou crit de goig i d’esperança, fonamentalment pels que d’una manera o altre se solidaritza amb els crucificats que malauradament són a milers diàriament: En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu. 


Al·leluia Cf. Lc 24,32

Jesús, Senyor nostre,

obriu-nos el sentit de les Escriptures;

feu que s'abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.


La gran lliçó que ens ofereix aquesta homilia, és recordar-nos una vegada més que Déu és amor i conseqüentment em arraconar per sempre algunes tesis que ens volien ficar la por al cos, parlant-nos d’un Déu justicier i d’altres arguments per sort arraconats. Déu ens estima i l’exemple més gràfic i contundent és el que ens expressa per mitjà del seu fill estimat el Jesús crucificat per donar testimoni de l’amor del Déu Pare, del Jesús que el seguim veien més com un crucificat que no pas, més que no pas com el que és un Jesús viu en esperit i molt proper a cadascun dels que així el contemplin i procuren, per la fe, seguir confiant amb el seu amor.



  








dijous, 4 d’abril del 2024

 RECORREGUT VERS LA FE

Comentari a l'evangeli (Jn 20,19-31) escrit per L.A.Pagola


Evangeli.-

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.


Comentari.-

Estant absent Tomàs, els deixebles de Jesús han tingut una experiència inaudita. Quan el veuen arribar li comuniquen plens d’alegria: «Hem vist el Senyor». Tomàs els escolta amb escepticisme. Per què ha de creure una cosa tan absurda? Com poden dir que han vist Jesús ple de vida, si ha mort crucificat? O potser, serà un altre. Els deixebles li diuen que els ha mostrat les ferides de les mans i el costat. Tomàs no pot acceptar el testimoni de ningú. Necessita comprovar-ho personalment: «Si no li veig a les mans la marca dels claus… i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas». Només creurà en la pròpia experiència.

Aquest deixeble, que es resisteix a creure de manera ingènua, ens ensenyarà el recorregut que hem de fer per arribar a la fe en Crist ressuscitat als qui ni tan sols hem vist el rostre de Jesús, ni n’hem sentit les paraules, ni hem sentit les seves abraçades. Als vuit dies es torna a presentar Jesús. Immediatament s’adreça a Tomàs. No critica el plantejament. Els seus dubtes no tenen per a ell res d’il·legítim o escandalós. La seva resistència a creure revela la seva honestedat. Jesús l’entén i va a trobar-lo mostrant-li les ferides.

Jesús s’ofereix a satisfer les seves exigències: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». Aquestes ferides, abans que «proves» per verificar alguna cosa, no són «signes» del seu amor lliurat fins a la mort? Per això Jesús el convida a aprofundir més enllà dels seus dubtes: «No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs renuncia a verificar res. Ja no sent necessitat de proves. Només experimenta la presència del Mestre, que l’estima, l’atreu i el convida a confiar. Tomàs, el deixeble que ha fet un recorregut més llarg i laboriós que ningú fins a trobar-se amb Jesús, arriba més lluny que ningú a la fondària de la seva fe: «Senyor meu i Déu meu!» Ningú no ha confessat així Jesús.

No ens hem d’espantar en sentir que brollen en nosaltres dubtes i interrogants. Els dubtes, viscuts de manera sana, ens rescaten d’una fe superficial que s’acontenta de repetir fórmules, sense créixer en confiança i amor. Els dubtes ens estimulen a anar fins al final en la nostra confiança en el Misteri de Déu encarnat en Jesús. La fe cristiana creix en nosaltres quan ens sentim estimats i atrets per aquest Déu el rostre del qual podem albirar en el relat que els evangelis ens fan de Jesús. Aleshores, la seva crida a confiar té en nosaltres més força que els nostres propis dubtes. «Feliços els qui creuran sense haver vist!».

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat




Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 2n. diumenge de Pasqua del 7 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Recorregut vers la fe”, té com a fonament els fragments (19-31) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

En el primer paràgraf, l’homilia ens fa dels dubte de Tomàs. El seus companys l’expliquen l’experiència viscuda: Quan el veuen arribar li comuniquen plens d’alegria: «Hem vist el Senyor». Tomàs els escolta amb escepticisme. Per què ha de creure una cosa tan absurda? Com poden dir que han vist Jesús ple de vida, si ha mort crucificat? O potser, serà un altre. Els deixebles li diuen que els ha mostrat les ferides de les mans i el costat. Tomàs no pot acceptar el testimoni de ningú. La seva reacció és ven legítima: necessita comprovar-ho personalment: «Si no li veig a les mans la marca dels claus… i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas». Només creurà en la pròpia experiència.

L’homilia n’extreu una positiva conclusió: Aquest deixeble, que es resisteix a creure de manera ingènua, ens ensenyarà el recorregut que hem de fer per arribar a la fe en Crist ressuscitat als qui ni tan sols hem vist el rostre de Jesús, ni n’hem sentit les paraules, ni hem sentit les seves abraçades. Als vuit dies es torna a presentar Jesús. Immediatament s’adreça a Tomàs. No critica el plantejament. Els seus dubtes no tenen per a ell res d’il·legítim o escandalós. La seva resistència a creure revela la seva honestedat. Jesús l’entén i va a trobar-lo mostrant-li les ferides. 

Jesús, però, s’ofereix a satisfer les seves exigències: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». Aquestes ferides, abans que «proves» per verificar alguna cosa, no són «signes» del seu amor lliurat fins a la mort? Per això Jesús el convida a aprofundir més enllà dels seus dubtes: «No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs renuncia a verificar res. Ja no sent necessitat de proves. Només experimenta la presència del Mestre, que l’estima, l’atreu i el convida a confiar. Tomàs, el deixeble que ha fet un recorregut més llarg i laboriós que ningú fins a trobar-se amb Jesús, arriba més lluny que ningú a la fondària de la seva fe: «Senyor meu i Déu meu!» Ningú no ha confessat així Jesús.

De l’experiència de Tomàs, l’homilia en treu una positiva i esperançadora conclusió: No ens hem d’espantar en sentir que brollen en nosaltres dubtes i interrogants. Els dubtes, viscuts de manera sana, ens rescaten d’una fe superficial que s’acontenta de repetir fórmules, sense créixer en confiança i amor. Els dubtes ens estimulen a anar fins al final en la nostra confiança en el Misteri de Déu encarnat en Jesús. La fe cristiana creix en nosaltres quan ens sentim estimats i atrets per aquest Déu el rostre del qual podem albirar en el relat que els evangelis ens fan de Jesús. Aleshores, la seva crida a confiar té en nosaltres més força que els nostres propis dubtes. «Feliços els qui creuran sense haver vist!». 

Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist. 


Hem viscut una Setmana Santa que de la qual n’hauríem de saber extreure una única conclusió: que Jesús des de Natzaret fins a Jerusalem ens expressa quina és la voluntat de Déu Pare, una voluntat que l’expressa per mitjà del seu testimoniatge d’amor pel pobres, pels malalts, pels marginats i fins i tot pel que aquella societat assenyala com a pecadors als que no compleixen la llei... Però no només això, Jesús s’enfronta contra el dirigents del Temple (avui seria contra la jerarquia eclesiàstica), per haver distorsionat i manipulat la voluntat de Déu expressada per els Patriarca de l’antiga Israel i posteriorment pels seus profetes. El resultat és conegut, però només a mitges, doncs avui una bona part de la jerarquia de l’Església, s’han oposat i s’oposen a les consignes del Vaticà, quan aquestes pretenen ser fidels al missatge de Jesús i, òbviament, a la voluntat de Déu. En qualsevol cas, la gran notícia de la Pasqua és que Jesús és viu (no és mort!) i segueix estant amb nosaltres amb totes i tots, però especialment amb aquelles i aquells que intenten mantenir viva la flama de la fe.