VE AMB NOSALTRES

Diumenge IV de Pasqua (Jn 10,11-18) Escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dona, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo soc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».

Comentari

El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles.

El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts.  

Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».

Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 4rt. diumenge de Pasqua del 21 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ve amb nosaltres”, té com a fonament els fragments (11-18) del capítol 10 de l’evangeli Joànic.

En aquesta homilia del 4rt diumenge de Pasqua, posa tot l’èmfasi en el que ens descriu l’evangeli joànic de la definició que Jesús fa d’ell mateix: “Jo soc el bon pastor”: El símbol de Jesús com a pastor bo produeix avui en alguns cristians cert fastiguegi. No volem ser tractats com ovelles d’un ramat. No necessitem ningú que governi i controli la nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor. Els primers cristians no ho sentien així. La figura de Jesús, bon pastor, esdevingué ben aviat la imatge més estimada de Jesús. Ja a les catacumbes de Roma se’l representa portant sobre les espatlles l’ovella perduda. Ningú no està pensant en Jesús com un pastor autoritari, dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que té cura de les seves ovelles. Aquestes reaccions del molts, malauradament, són d’una supèrbia que els provoca el poder o la seva fortuna (que ves a saber com l’han aconseguit; treballant a ben segur que no...)

El «bon pastor» es preocupa de les ovelles. És el seu primer neguit. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d’elles. Està sempre atent a les més febles o malaltes. No és com el pastor mercenari, que, quan veu algun perill, fuig per salvar la vida, abandonant el ramat: no li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla que es preocupi de si mateix. Sempre se’l veu pensant en els altres. Li importen sobretot els més desvalguts. Si un bon pastor, es desviu per les seves ovelles, con no ho està fent Jesús per tot i cadascun de nosaltres.

Però hi ha alguna cosa més. «El bon pastor dona la vida per les ovelles». És el segon neguit. Fins a cinc vegades l’evangeli de Joan repeteix aquest llenguatge. L’amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima tots amb amor de bon pastor, que no fuig davant del perill, sinó que dona la seva vida per salvar el ramat. Per això, la imatge de Jesús, «bon pastor», esdevingué ben aviat un missatge de consol i de confiança per als seus seguidors. Els cristians van aprendre a adreçar-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res… Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu:… Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor».

L’homilia conclou amb una denúncia contundent, que no només va dirigida a la jerarquia, massa sovint apàtica, sinó que també a mi i a tu ens està intentant desvetllar-nos de la nostra endormiscada actitud conformista: Els cristians vivim sovint una relació força pobra amb Jesús. Necessitem conèixer una experiència més viva i entranyable. No creiem que ell té cura de nosaltres. Se’ns oblida que podem acudir-hi quan ens sentim cansats i sense forces, o perduts i desorientats. Una Església formada per cristians que es relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat només de manera doctrinal, un Jesús llunyà la veu del qual no se sent bé a les comunitats… corre el risc d’oblidar el seu Pastor. Però, qui cuidarà l’Església si no és el seu Pastor?

Al·leluia Jo 10,14

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor;

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixen a mi.

Una homilia la que tenim a les nostres mans, per llegir-la i rellegir-la més d’una vegada, la qual té la virtut de sacsejar-nos amb tendresa i amb molta estimació, la urgent necessitat de no limitar-nos a memoritzar i aplicar allò que vàrem aprendre en aquells ja allunyats anys de quan vàrem fer la primera comunió. Per sort són molts els estudiosos que aprofundit-zen sobre els textos bíblics i sobre els conceptes teològics que cal saber extreure, especialment per una raó fonamental que no és altre que el textos foren escrits amb el llenguatge i per la mentalitat hebrea del segle I després de Crist, un llenguatge que té per característica principal que es base en metàfores i símbols i que conseqüentment, si és llegeixen de manera literal, poden aconseguir confondre al lector occidental, doncs a part que el Nou Testament no és un llibre històric, cal tenir cura que els evangelistes, especialment els dels tres sinòptics, normalment utilitzen unes referències de l’Antic Testament anomenades midrash: que no són altre cosa que introduir un nou relat que reviu uns antics relats sobre fets significatius, que no són ni biogràfics ni literals, però que magnifiquen quelcom de la vida de Jesús.