Apunts, 5a..Trobada (Curs 2018-2019).
Els profetes parlaven
en nom de Déu. Ara, amb Jesús (Logos) és Déu mateix qui ens parla. Perquè,
aquell infant que Maria duu al món, segons Mateu i Lluc és «encarnació de Déu»» I això es reafirma, quan en
el baptisme de Jesús, «Mentre pregava [...] una veu digué des del cel: --Tu ets el meu Fill, el
meu estimat». (Lc 3, 21´22 )
Nadal és epifania (επιφάνεια= manifestació).
Però això no és un fet passat, sinó que segueix manifestant-se «ara i sempre,
pels segles dels segles». (Glòria)
Amb Jesús, els
cristians, també hem de ser «manifestació humana de Déu», «Vosaltres
sou la sal de la terra».
(Mt 5,13) «Vosaltres sou la llum del món». (Mt 5,14). Com ho van ser: Pau de Tars, «Ja no
sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi». (Ga 2,20), Francesc
d’Assís, Teresa de Calcuta, Oscar Romero d’Amèrica, «con Oscar Romero, Dios
pasó porr El Salvador» (Ellacuria). I se’n podrien citar molts més que han fent
de la seva vida una identificació a la de Jesús (el Crist). En paraules del
papa Francesc: «cada sant és una missió, un projecta del Pare». Però no ens confonguem,
una cosa és ser «manifestació» de Déu i un altre «voler ser» com Déu (Mite del
Paradís Perdut).
No tenir por a
la humanitat de Déu, vol dir fer la Seva voluntat; ser fidels al Parenostre:
«que es faci [que fem] la teva voluntat». Als romans la Lex talionis els hi permetia un càstig equivalent
al mal comés: «ull per ull, dent per dent». «Però jo us dic –-és Jesús qui ens
parla--: -Si algú et pega a la galta
dreta, para-li també l'altra». (Mt 5,39). I que, els que diuen NO a fer la
voluntat de Déu (publicans, prostitutes...) però després es penedeixen «passen
al davant» dels que diuen SI, però sense voluntat de penediment (grans
sacerdots, notables del poble...) «en el camí cap al Regne de Déu. (Mt 21,31)
«Déu no vol sacrificis
sinó amor» (Escriptures). «Si algú ve a mi [Fill estimat] i no m'estima
més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i
fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser
deixeble meu». (Lc 14.26)», Perquè «Qui
vulgui salvar la seva vida [el triomf material],
la perdrà, però el qui la perdi per mi, [per treballar per les causes de Jesús]
la salvarà. (Lc 9.24). Recordem que els evangelis
van sempre del «ara i aquí» a «l’escatologia».
Aquest llenguatge ens fa
por. La por humana és antropològica. Però «hi ha un Nadal cada dia», que ens ha
de dur a l’esperança, que ens resistim a reconèixer perquè també hi ha «una
crucifixió a cada instant». Però Déu s’ha humanitzat, i «és el Messies, el Senyor». (Cant litúrgic de
Nadal), i no ens abandona.
Les festes de Nadal i
Reis ens han recordat que «la divinitat» (és a dir, Déu mateix) s’ha manifestat
als humans, prenent forma humana, per a viure en persona les nostres mateixes
dificultats, però a la vegada, perquè confiem en les Benaurances.
Aquest és el «missatge
de fons de Nadal, tossut i provocador». (José M. Castillo). Que es repeteix
cada any. I ens diu que no tinguem por, Que no busquem Déu en el cel ni entre els
poderosos ni en les grans celebracions... Déu ens ve en forma de nen per a
viure entre nosaltres. I que, tot el que afecta a l’home i la dona (debilitat, dolor,
marginació, exclusió social...) també afecta a Déu.
Apunts de Salvador Sol