EXPERIÈNCIA DECISIVA

Comentari a l'evangeli (Mc 14,12-16,22-26) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'hi acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l'anyell pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar». Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.

I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després prengué el calze, digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el Regne de Déu».

Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Comentari.-

Com és natural, la celebració de la missa ha anat canviant al llarg dels segles. Segons l’època, els cristians n’han destacat alguns aspectes i n’han descuidat d’altres. La missa ha servit de marc per celebrar coronacions de reis i de papes, rendir homenatges o commemorar victòries de guerra. Els músics l’han convertit en concert. Els pobles l’han integrat a les seves devocions i costums religiosos… Després de vint segles pot ser necessari recordar algun dels trets essencials del darrer sopar del Senyor, tal com era recordat i viscut per les primeres generacions cristianes.

Al rerefons d’aquest sopar hi ha una convicció ferma: els seus seguidors no quedaran orfes. La mort de Jesús no podrà trencar la seva comunió amb ell. Ningú no ha de sentir el buit de la seva absència. Els seus deixebles no es queden sols, a la mercè dels avatars de la història. Al centre de tota comunitat cristiana que celebra l’eucaristia hi ha Crist viu i operant. Aquí hi ha el secret de la seva força. Se n’alimenta la fe dels seus seguidors. No n’hi ha prou d’assistir a aquest sopar. Els deixebles són convidats a menjar. Per alimentar la nostra adhesió a Jesucrist necessitem reunir-nos a escoltar les seves paraules i introduir-les al nostre cor; necessitem acostar-nos a combregar amb ell identificant-nos amb el seu estil de viure. Cap altra experiència no ens pot oferir aliment més sòlid.

No hem d’oblidar que «combregar» amb Jesús és combregar amb algú que ha viscut i ha mort «lliurat» totalment als altres. Així insisteix Jesús. El seu cos és un «cos lliurat» i la seva sang és una «sang vessada» per la salvació de tothom. És una contradicció acostar-se a «combregar» amb Jesús resistint-se a preocupar-se de quelcom que no sigui el nostre propi interès. No hi ha res més central i decisiu per als seguidors de Jesús que la celebració d’aquest sopar del Senyor. Per això l’hem de cuidar tant. Ben celebrada, l’eucaristia ens modela, ens va unint a Jesús, ens alimenta amb la seva vida, ens familiaritza amb l’evangeli, ens convida a viure en actitud de servei fratern i ens sosté en l’esperança del retrobament final amb ell.

                                                                                                                                                                   José Antonio Pagola                                                                                                                                                                                                                   Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al ccmentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 2 de juny de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Experiència decisiva”, té com a fonament els fragments (12-16.22-26) del capítol 14 de l’evangeli de Mateu.

Tal i com s’inicia l’homilia, ens recorda que durant segles s’ha celebrat les misses de molt diferent manera i per motius diversos i, a més amb una creença erràtica: Com és natural, la celebració de la missa ha anat canviant al llarg dels segles. Després de vint segles pot ser necessari recordar algun dels trets essencials del darrer sopar del Senyor, tal com era recordat i viscut per les primeres generacions cristianes. La missa no és altre cosa que una celebració commemorativa de la institucionalització de l’Eucaristia que Jesús ens va deixar abans de la seva mort. Com en tantes múltiples ocasions, se n’ha fet una lectura literal del text de Mateo la qual cosa ha fet creure fins no fa massa que en el pa i el vi de la missa hi havia –un cop consagrat pel capellà- el cos i la sang de Crist. Res més lluny de la realitat, l’eucaristia és un altre simbolisme que ens recorda que Jesús abans de morir, en va deixar una solemne penyora de la seva infinita estimació, per tal que ens servis de recordança i, perquè no, d’agraïment pel seu amor i testimoniatge que foren els seus tres anys de la seva vida pública:  Al rerefons d’aquest sopar hi ha una convicció ferma: els seus seguidors no quedaran orfes. La mort de Jesús no podrà trencar la seva comunió amb ell. Ningú no ha de sentir el buit de la seva absència. Els seus deixebles no es queden sols, a la mercè dels avatars de la història. Al centre de tota comunitat cristiana que celebra l’eucaristia hi ha Crist viu i operant. Aquí hi ha el secret de la seva força. Se n’alimenta la fe dels seus seguidors. No n’hi ha prou d’assistir a aquest sopar. Els deixebles són convidats a menjar. Per alimentar la nostra adhesió a Jesucrist necessitem reunir-nos a escoltar les seves paraules i introduir-les al nostre cor; necessitem acostar-nos a combregar amb ell identificant-nos amb el seu estil de viure. Cap altra experiència no ens pot oferir aliment més sòlid.

El darrer paràgraf de l’homilia, ens ho clarifica i és la constatació del significat del que vol dir combregar: No hem d’oblidar que «combregar» amb Jesús és combregar amb algú que ha viscut i ha mort «lliurat» totalment als altres. Així insisteix Jesús. El seu cos és un «cos lliurat» i la seva sang és una «sang vessada» per la salvació de tothom. És una contradicció acostar-se a «combregar» amb Jesús resistint-se a preocupar-se de quelcom que no sigui el nostre propi interès. No hi ha res més central i decisiu per als seguidors de Jesús que la celebració d’aquest sopar del Senyor. Per això l’hem de cuidar tant. Ben celebrada, l’eucaristia ens modela, ens va unint a Jesús, ens alimenta amb la seva vida, ens familiaritza amb l’evangeli, ens convida a viure en actitud de servei fratern i ens sosté en l’esperança del retrobament final amb ell.  

Al·leluia Jo 6,51

Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;

qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Una vegada més aquesta homilia, ens clarifica de manera incommensurable el veritable sentit de la celebració de la missa, tot deixant de banda tots els elements que dissortadament les religions cristianes ens han volgut fer creure, car tots sabem que també en qualsevol religió (institucions humanes), ja des dels i inicis de l’expansió cristiana, hi va haver una forta lluita d’interessos per assolir el poder del que ja era una notable expansió mundial del cristianisme. Aqueta lluita d’interessos, cal dir-ho amb claredat i sense tapar o amagar les dificultats que avui té el papa Francesc per introduir reformes dintre de l’Església per la forta oposició del sector no sé si majoritari o no, però si molt vinculat a uns interessos neoliberals d’extrema dreta.         

  

 L'ESSENCIAL DEL CREDO (Festivitat de la Santíssima Trinitat)

Comentari a l'evangeli (Mt 28,16-29) escrit per J.A.Pagola 

Evangeli.-

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'hi acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari.-

Al llarg dels segles, els teòlegs cristians han elaborat estudis profunds sobre la Trinitat. No obstant això, força cristians dels nostres dies no aconsegueixen copsar què tenen a veure amb la seva vida aquestes admirables doctrines. Sembla que avui necessitem sentir parlar de Déu amb paraules humils i senzilles, que toquin el nostre pobre cor, confús i descoratjat, i reconfortin la nostra fe vacil·lant. Necessitem, potser, recuperar allò essencial del nostre Credo per aprendre a viure’l amb alegria nova.

«Crec en Déu Pare, creador del cel i de la terra.» No estem sols davant dels nostres problemes i conflictes. No vivim oblidats. Déu és el nostre «Pare» estimat. Així l’anomenava Jesús i així l’anomenem nosaltres. Ell és l’origen i la finalitat de la nostra vida. Ens ha creat a tots només per amor, i ens espera a tots amb cor de Pare al final del nostre pelegrinatge per aquest món. El seu nom avui és oblidat i negat per molts. Les noves generacions se’n van allunyant, i els creients no sabem encomanar-los la nostra fe, però Déu ens continua mirant a tots amb amor. Encara que visquem plens de dubtes, no hem de perdre la fe en aquest Déu, Creador i Pare, ja que hauríem perdut la nostra darrera esperança.

«Crec en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre». És el gran regal que Déu ha fet al món. Ell ens ha explicat com és el Pare. Per a nosaltres, Jesús mai no serà un home més. Mirant-lo a ell veiem el Pare: en els seus gestos en captem la tendresa i la comprensió. Hi podem sentir Déu humà, proper, amic. Aquest Jesús, el Fill estimat de Déu, ens ha animat a construir una vida més fraterna i més feliç per a tothom. És el que més vol el Pare. Ens ha indicat, a més, el camí a seguir: «Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu.» Si oblidem Jesús, qui ocuparà el seu buit?, qui ens podrà oferir la seva llum i esperança?

Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida. Aquest misteri de Déu no és una cosa llunyana. És present al fons de cadascun de nosaltres. El podem percebre com Esperit que encoratja les nostres vides, com Amor que ens porta cap als qui pateixen. Aquest Esperit és el millor que hi ha dins nostre. És una gràcia gran caminar per la vida batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. No ho hem d’oblidar.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge de Pentecosta del 19 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “L’essencial del Credo”, té com a fonament els fragments (16-20) del capítol 28 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia d’aquest proper diumenge, com totes les que ens ofereixen l’equip del Pagola, sempre ens ofereixen –si les llegim amb una mica d’atenció i interès- un quelcom que ens ajuda a pensar i entendre millor el bàsic i essencial per tenir fe en el missatge cristià que ens va transmetre Jesús, per mitjà d’un llenguatge planer i entenedor per qui foren els seus seguidors i deixebles, en els seus anys de predicament i testimoniatge per les terres de Galilea a Jerusalem. Contràriament, els teòlegs cristians han elaborat estudis profunds i complexos, sobre la Trinitat. No obstant això, força cristians dels nostres dies no aconsegueixen copsar què tenen a veure amb la seva vida aquestes admirables doctrines, però que no estan a l’abast de la gent senzilla: avui necessitem sentir parlar de Déu amb paraules humils i senzilles, que toquin el nostre pobre cor, confús i descoratjat, i reconfortin la nostra fe vacil·lant. Necessitem, potser, recuperar allò essencial del nostre Credo per aprendre a viure’l amb alegria nova. 

«Crec en Déu Pare, creador del cel i de la terra.» No estem sols davant dels nostres problemes i conflictes. No vivim oblidats. Déu és el nostre «Pare» estimat. Així l’anomenava Jesús i així l’anomenem nosaltres. Ell és l’origen i la finalitat de la nostra vida. Ens ha creat a tots només per amor, i ens espera a tots amb cor de Pare al final del nostre pelegrinatge per aquest món. Malauradament, avui les noves generacions se’n van allunyant, i els creients no sabem encomanar-los la nostra fe, però Déu ens continua mirant a tots amb amor. Encara que visquem plens de dubtes, no hem de perdre la fe en aquest Déu, Creador i Pare, ja que hauríem perdut la nostra darrera esperança. 

«Crec en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre». És el gran regal que Déu ha fet al món. Ell ens ha explicat com és el Pare. Per a nosaltres, Jesús mai no serà un home més. Mirant-lo a ell veiem el Pare: en els seus gestos en captem la tendresa i la comprensió. Hi podem sentir Déu humà, proper, amic. Aquest Jesús, el Fill estimat de Déu, ens ha animat a construir una vida més fraterna i més feliç per a tothom. És el que més vol el Pare. Ens ha indicat, a més, el camí a seguir: «Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu.» Si oblidem Jesús, qui ocuparà el seu buit?, qui ens podrà oferir la seva llum i esperança? 

Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida. Aquest misteri de Déu no és una cosa llunyana. És present al fons de cadascun de nosaltres. El podem percebre com Esperit que encoratja les nostres vides, com Amor que ens porta cap als qui pateixen. Aquest Esperit és el millor que hi ha dins nostre. És una gràcia gran caminar per la vida batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. No ho hem d’oblidar. 

Aquests són els element més essencials del Credo, que ens cal intentar tenir-los permanentment presents.

Al·leluia Cf. Ap 1,8

Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant,

a Déu que és, que era i que ha de venir.

Aquesta homilia, del proper diumenge després de Pentecosta, és una diàfana lliçó pels que volem seguir ser cristians, així com també un senzill aclariment de quin són els elements que hem de tenir clars i al màxim assumits possible. Sovint se’ns han inculcat un reguitzell de manaments i obligacions que les noves generacions, a diferència de les que ja tenim una edat, solen voler les coses més entenedores i més pràctiques possibles. 

 ALÈ DE VIDA

Comentari de l'evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: J.A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l'Esperit de la veritat que prové del Pare donarà testimoni de mi. I vosaltres, que sou amb mi des del principi, també en donareu testimoni. Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Comentari.-

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida. Així la creació de l’home descriu un vell relat, molts segles anterior a Crist: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu».

És allò que diu l’experiència. L’ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot esmicolar. Com caminar amb peus de fang? Com mirar la vida amb ulls de fang? Com estimar amb cor de fang? Tot i això, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’Alè de Déu. El seu Esperit vivificador.

Al final del seu evangeli, Joan ha descrit una escena grandiosa. És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar l’alè de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. D’on traurà esperança si no és de l’alè de Jesús? Com es defensarà de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús podem acabar vivint en una Església que es tanca a tota renovació: no és permès somiar en grans novetats; el més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible; allò que hem rebut d’altres temps és també el millor per als nostres; les nostres generacions han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Els camins estan marcats. No ens hem de preguntar per què.

Com no cridar amb força: «Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església. Vine a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora?» No hem de mirar els altres. Hem d’obrir cadascú el nostre propi cor.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragular

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge de Pentecosta del 19 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Alè de vida”, té com a fonament els fragments (19-23) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 19 de maig, que una vegada més, ens convida a una esperança que no és incerta ni irreal, sinó una esperança que el Jesús fill de Déu ens la va expressar constantment duran la seva estada entre nosaltres, però molt especialment molt poc abans de la seva mort a la creu. Una homilia que ens descriu el relat de la creació de l’home i la dona de manera al·legòrica (metafòrica), la qual cosa no desdibuixa la fragilitat humana ni el concepte bíblic que descriu que els humans som fang. O el que és el mateix, d’una debilitat igual o semblant a la del fang: És allò que diu l’experiència. L’ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot esmicolar. Com caminar amb peus de fang? Com mirar la vida amb ulls de fang? Com estimar amb cor de fang? Tot i això, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’Alè de Déu. El seu Esperit vivificador. 

Tot seguit l’homilia ens diu que al final d’aquests versets del capítol 20, l’evangèlic Joànic ens descriu una escena grandiosa: És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant». Tot afegint tot seguit: Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar l’alè de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. D’on traurà esperança si no és de l’alè de Jesús? Com es defensarà de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Tant és així que durant llargs períodes de la història de l’Església, i com es pot constatar fins i tot en l’actualitat on el papa Francesc es veu en greus dificultats per l’oposició d’una gran part de la jerarquia a qualsevol intent d’introduir renovacions. Conseqüentment sense l’Esperit creador de Jesús podem acabar vivint en una Església que es tanca a tota renovació: no és permès somiar en grans novetats; car prefereixen el més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible; doncs creuen que allò que hem rebut d’altres temps és també el millor per als nostres; aquest bloqueig provoca que les nostres generacions actuals han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Amb la dificultat que això comporta. Els camins, però, estan marcats. No ens hem de preguntar per què.

L’homilia acaba amb un gran clam fort i esperançat: «Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església. Vine a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora?» No hem de mirar els altres. Ens hem d’obrir cadascú el nostre propi cor. 

Al·leluia 

Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels

i enceneu-hi la flama del vostre amor.

Una nova homilia, la d’aquest diumenge de Pentecosta, que de manera diàfana, ens convida a que cadascun de nosaltres ens obrim al que ens dicti la nostra consciència si objectivament ens adonem que pel malaurat bloqueig d’una part de la jerarquia (a casa nostra és clarament observable que la gran majoria de bisbes i cardenals segueixen ancorats al passat). És un fet constatable que l’Església espanyola és de les més conservadores de l’hemisferi europeu (la catalana, no ho és tant clarament), la qual cosa fa molt difícil el desig del papa Francesc d’adequar l’Església als temps actuals, notablement diferents dels temps del Concili de Trento en què els darrers pontificats ens van voler dur.  

  

UN TAST DE CEL

Comentari de l'evangeli (Mc 16,15-20) per J.A.Pagola

Evangeli.-´

En aquell temps, Jesús s'aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons». Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. Ells se n'anaren a predicar pertot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien.

Comentari.-

El cel no es pot descriure, però en podem fer un tast. No el podem assolir amb la nostra ment, però és difícil no desitjar-lo. Si parlem del cel no és per satisfer la nostra curiositat, sinó per revifar el nostre desig i la nostra atracció per Déu. Si el recordem és per no oblidar l’anhel últim que portem al cor. Anar al cel no és arribar a un lloc sinó entrar per sempre en el Misteri de l’amor de Déu. Per fi, Déu ja no serà algú amagat i inaccessible. Encara que ens sembli increïble, podrem conèixer, tocar, tastar i gaudir del seu ésser més íntim, de la seva veritat més fonda, de la seva bondat i bellesa infinites. Déu ens enamorarà per sempre.

Aquesta comunió amb Déu no serà una experiència individual. Jesús ressuscitat ens acompanyarà. Ningú no va al Pare si no és per mitjà de Crist. «Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Colossencs 2,9). Només coneixent i gaudint del misteri clos en Crist penetrarem en el misteri insondable de Déu. Crist serà el nostre «cel». Veient-lo a ell «veurem» Déu. Crist no serà l’únic mediador de la nostra felicitat eterna. Encesos per l’amor de Déu, cadascú de nosaltres ens convertirem a la nostra manera en «cel» per als altres. Des de la nostra limitació i finitud tocarem el Misteri infinit de Déu assaborint-lo en les seves criatures. Gaudirem del seu amor insondable tastant-lo en l’amor humà. El goig de Déu se’ns regalarà encarnat en el plaer humà.

El teòleg hongarès Ladislaus Boros intenta suggerir aquesta experiència indescriptible: «Sentirem la calor, experimentarem l’esplendor, la vitalitat, la riquesa desbordant de la persona que avui estimem, amb qui gaudim i per la qual agraïm a Déu. Tot el seu ésser, la fondària de la seva ànima, la grandesa del seu cor, la creativitat, l’amplitud, l’excitació de la seva reacció amorosa ens seran regalats». Quina plenitud assolirà en Déu la tendresa, la comunió i la joia de l’amor i l’amistat que hem conegut aquí. Amb quina intensitat ens estimarem llavors els qui ens estimem ja tant a la terra. Poques experiències ens permeten tastar millor el destí últim a què som atrets per Déu.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 7è. diumenge de Pasqua del 12 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Un tast del cel”, té com a fonament els fragments (15-20) del capítol 16 de l’evangeli de Marc.

En aquest 7è diumenge de Pasqua, l’homilia ens proposa una mirada vers el destí desitjat per aquells que tenim fe en el que ens va ensenyar Jesús i que mantenim l’esperança de gaudir eternament del goig espiritual de “viure” sempre del Déu Pare que tan ens estima: Si parlem del cel no és per satisfer la nostra curiositat, sinó per revifar el nostre desig i la nostra atracció per Déu. Si el recordem és per no oblidar l’anhel últim que portem al cor. Anar al cel no és arribar a un lloc sinó entrar per sempre en el Misteri de l’amor de Déu. Per fi, Déu ja no serà algú amagat i inaccessible. Encara que ens sembli increïble, podrem conèixer, tocar, tastar i gaudir del seu ésser més íntim, de la seva veritat més fonda, de la seva bondat i bellesa infinites. Déu ens enamorarà per sempre.

L’homilia no intenta transmetre’ns il·lusions que no siguin ben fonamentades, com ho és el missatge que que ens va trametre Jesús:  Aquesta comunió amb Déu no serà una experiència individual. Jesús ressuscitat ens acompanyarà. Ningú no va al Pare si no és per mitjà de Crist. «Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Colossencs 2,9). Només coneixent i gaudint del misteri clos en Crist penetrarem en el misteri insondable de Déu. Crist serà el nostre «cel». Veient-lo a ell «veurem» Déu. Crist no serà l’únic mediador de la nostra felicitat eterna. Encesos per l’amor de Déu, cadascú de nosaltres ens convertirem a la nostra manera en «cel» per als altres. Des de la nostra limitació i finitud tocarem el Misteri infinit de Déu assaborint-lo en les seves criatures. Gaudirem del seu amor insondable tastant-lo en l’amor humà. El goig de Déu se’ns regalarà encarnat en el plaer humà.

L’homilia, recull el què ens descriu el teòleg hongarès Ladislaus Boros, que intenta suggerir aquesta experiència indescriptible: «Sentirem la calor, experimentarem l’esplendor, la vitalitat, la riquesa desbordant de la persona que avui estimem, amb qui gaudim i per la qual agraïm a Déu. Tot el seu ésser, la fondària de la seva ànima, la grandesa del seu cor, la creativitat, l’amplitud, l’excitació de la seva reacció amorosa ens seran regalats». Quina plenitud assolirà en Déu la tendresa, la comunió i la joia de l’amor i l’amistat que hem conegut aquí. Amb quina intensitat ens estimarem llavors els qui ens estimem ja tant a la terra. Poques experiències ens permeten tastar millor el destí últim a què som atrets per Déu. 

  

Al·leluia Mt 28,19.20

Aneu a convertir tots els pobles;

jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 12 de maig, en la qual se’ns convida a una esperança que no és incerta ni irreal, sinó una esperança que el Jesús fill de Déu ens la va expressar constantment duran la seva estada entre nosaltres.                      

e nosaltres.

 DE LA POR A L'AMOR 

Comentari a l’evangeli (Jn 15,9-17) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l'amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m'heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Comentari.-

No és una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i de promesa, és la clau del cristianisme: «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

I, tanmateix, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure.

Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

L’acceptació de Déu o el seu rebuig es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu.

Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona.

Per a molts, aquest pot ser el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 6è. diumenge de Pasqua del 5 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “de la por a l’amor”, té com a fonament els fragments (9-17) del capítol 15 de l’evangeli Joànic.

En aquest 6è diumenge de Pasqua, l’homilia posa tot l’èmfasi en el que és l’essència del missatge de Jesús: l’amor! «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor.» Estem tocant aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per destriar la seva veritat. Únicament «mantenint-se en l’amor» podem caminar en la veritable direcció. Oblidar aquest amor és perdre’ns, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.

Malauradament, no sempre hem estat en aquest amor. A la vida de molts cristians hi ha hagut i hi ha encara massa temor, massa manca de confiança filial en Déu. La predicació que ha alimentat aquests cristians ha oblidat massa l’amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme. Allò que un dia va ser «Bona Notícia», perquè anunciava a la gent «l’amor insondable» de Déu, ha esdevingut força en la mala notícia d’un Déu amenaçador, que és rebutjat gairebé instintivament perquè no deixa ser ni viure, més aviat se’n ha educat més en el temor a Déu que en tenir-hi tota la nostra confiança. Tanmateix, la fe cristiana només pot ser viscuda, sense trair-ne l’essència, com a experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en aquest moment en què molts abandonen un determinat «cristianisme» –l’únic que coneixen–, ens hem de preguntar si, en la gestació d’aquest abandonament, i juntament amb altres factors, no s’hi amaga una reacció col·lectiva contra un anunci de Déu poc fidel a l’evangeli.

Fer els possibles per confiar-hi o simplement acollir-se al menfotisme o pitjor a la incredulitat o rebuig de la seva existència: es juga, en gran part, en la manera com el sentim de cara a nosaltres. Si el percebem només com a vigilant implacable de la nostra conducta farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l’experimentem com a amic que impulsa la nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un dels serveis més grans que l’Església pot fer a l’ésser humà és ajudar-lo a passar de la por a l’amor de Déu. 

Al arribar a aquest punt, l’homilia és molt clara i pedagògica: Sens dubte hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L’Escriptura el considera «el començament de la saviesa». És el temor a malmetre la nostra vida tancant-nos-hi. Un temor que desperta la persona de la superficialitat i la fa tornar cap a Déu. Però hi ha una por de Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d’ell. És una por que deforma el veritable ésser de Déu, fent-lo inhumà. Una por danyosa, sense fonament real, que ofega la vida i el creixement sa de la persona. 

L’homilia conclou amb una afirmació que pot esdevenir vital quan en el nostre pelegrinatge per aquest món, ens aturem i ens disposem a fer una mena d’examen del que ha estat la nostra vida fins aquell moment, aquesta aturada pot significar: el canvi decisiu. Passar de la por de Déu, que no engendra sinó rebuig més o menys dissimulat, a una confiança en ell que fa brollar en nosaltres aquesta alegria promesa per Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa».   

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor; el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 5 de maig que pot significar un canvi de rumb. L’experiència ens expressa que quan hom ha tingut la voluntat de fer una parada en el camí i fer la mena d’examen del camí fet i de com se sent interiorment de tot el seu camí fet, de les vicissituds viscudes, del que se’n sent satisfet i del que se’n sent insatisfet, sovint aquesta aturada reflexible provoca un canvi de rumb i un desig de retrobar-se amb l’esperit (l’Esperit de Déu) per tal que guiï-hi la nova seva nova etapa.