ALÈ DE VIDA

Comentari de l'evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: J.A. Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l'Esperit de la veritat que prové del Pare donarà testimoni de mi. I vosaltres, que sou amb mi des del principi, també en donareu testimoni. Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Comentari.-

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida. Així la creació de l’home descriu un vell relat, molts segles anterior a Crist: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu».

És allò que diu l’experiència. L’ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot esmicolar. Com caminar amb peus de fang? Com mirar la vida amb ulls de fang? Com estimar amb cor de fang? Tot i això, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’Alè de Déu. El seu Esperit vivificador.

Al final del seu evangeli, Joan ha descrit una escena grandiosa. És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar l’alè de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. D’on traurà esperança si no és de l’alè de Jesús? Com es defensarà de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús podem acabar vivint en una Església que es tanca a tota renovació: no és permès somiar en grans novetats; el més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible; allò que hem rebut d’altres temps és també el millor per als nostres; les nostres generacions han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Els camins estan marcats. No ens hem de preguntar per què.

Com no cridar amb força: «Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església. Vine a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora?» No hem de mirar els altres. Hem d’obrir cadascú el nostre propi cor.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragular

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge de Pentecosta del 19 de maig de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Alè de vida”, té com a fonament els fragments (19-23) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

Una homilia la d’aquest proper diumenge 19 de maig, que una vegada més, ens convida a una esperança que no és incerta ni irreal, sinó una esperança que el Jesús fill de Déu ens la va expressar constantment duran la seva estada entre nosaltres, però molt especialment molt poc abans de la seva mort a la creu. Una homilia que ens descriu el relat de la creació de l’home i la dona de manera al·legòrica (metafòrica), la qual cosa no desdibuixa la fragilitat humana ni el concepte bíblic que descriu que els humans som fang. O el que és el mateix, d’una debilitat igual o semblant a la del fang: És allò que diu l’experiència. L’ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot esmicolar. Com caminar amb peus de fang? Com mirar la vida amb ulls de fang? Com estimar amb cor de fang? Tot i això, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’Alè de Déu. El seu Esperit vivificador. 

Tot seguit l’homilia ens diu que al final d’aquests versets del capítol 20, l’evangèlic Joànic ens descriu una escena grandiosa: És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant». Tot afegint tot seguit: Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar l’alè de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. D’on traurà esperança si no és de l’alè de Jesús? Com es defensarà de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Tant és així que durant llargs períodes de la història de l’Església, i com es pot constatar fins i tot en l’actualitat on el papa Francesc es veu en greus dificultats per l’oposició d’una gran part de la jerarquia a qualsevol intent d’introduir renovacions. Conseqüentment sense l’Esperit creador de Jesús podem acabar vivint en una Església que es tanca a tota renovació: no és permès somiar en grans novetats; car prefereixen el més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible; doncs creuen que allò que hem rebut d’altres temps és també el millor per als nostres; aquest bloqueig provoca que les nostres generacions actuals han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Amb la dificultat que això comporta. Els camins, però, estan marcats. No ens hem de preguntar per què.

L’homilia acaba amb un gran clam fort i esperançat: «Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església. Vine a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora?» No hem de mirar els altres. Ens hem d’obrir cadascú el nostre propi cor. 

Al·leluia 

Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels

i enceneu-hi la flama del vostre amor.

Una nova homilia, la d’aquest diumenge de Pentecosta, que de manera diàfana, ens convida a que cadascun de nosaltres ens obrim al que ens dicti la nostra consciència si objectivament ens adonem que pel malaurat bloqueig d’una part de la jerarquia (a casa nostra és clarament observable que la gran majoria de bisbes i cardenals segueixen ancorats al passat). És un fet constatable que l’Església espanyola és de les més conservadores de l’hemisferi europeu (la catalana, no ho és tant clarament), la qual cosa fa molt difícil el desig del papa Francesc d’adequar l’Església als temps actuals, notablement diferents dels temps del Concili de Trento en què els darrers pontificats ens van voler dur.