dissabte, 23 d’abril del 2016

«Qui diuen les dones que soc jo?»



Apunts,   12a  Trobada (Curs 2015-2016).

La teologia feminista busca relacionar: L’Experiència de vida de les dones amb l’Experiència que tenen de Déu, viscuda i experimentada, des de la quotidianitat femenina..
Si Déu està de part dels més dèbils, vol dir que està a favor dels nens, les dones i els vells.
Fent una relectura, hermenèutica, de la Bíblia, es poden rescatar els elements positius a favor de la dona que el patriarcalisme ha dissimulat. Per això les feministes reivindiquen el valor, les vivències i l’experiència que avui tenen de Déu. També la capacitat de resistència i d’esperança.
L’antropomorfisme presenta la imatge de Déu en forma masculina, i els evangelis deixant clar que Jesús va ser un home. Però, més que la seva figura masculina cal centrar-se en les seves «dites» i els seus «fets», preguntant-se si el Salvador, també ho és per a les dones.
La marginació de la dona en el cristianisme neix de la redacció dels capítols 2 i 3 del Gènesi, fent de la dona un «ser inferior» pel fet d’haver estat creada després de l’home i des de l’home. Pels sants i doctors de l’Església Agustí i Tomàs, «la naturalesa inferior (de la dona) prové del càstig per haver estat la inductora al pecat». I a més, antropològicament –segons ells- tenen: menys capacitat racional i menys control moral. Per això, doncs, no poden formar part de la jerarquia que es recolza en l’ordre natural creat per Déu.
Però no va ser així en les primeres comunitats cristianes, on les dones havien tingut papers destacats. Lluc transcriu del profeta Joel aquesta narració dels últims dies: «Els darrers dies, és Déu qui ho afirma, abocaré el meu Esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran. [...] abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves serventes, i profetitzaran». (Ac 2,17.18)
La cristològica va considerar que només els homes podien actuar com a in persona Christi, En las cartes a Timoteu 1 i 2, i a Tito (no escrites per Pau), es parla de l’organització de les comunitats cristianes, establint jerarquies d’orde i de govern, amb exclusió de les dones.
L’any 312 dC, amb la conversió de l’emperador Constantí la religio illicita passà a ser religió oficial. El cristianisme s’instal·la en el poder polític i l’Església recupera la idea davídica del messianisme. I encara un altre factor. A l’edat mitjana l’Església adoptà la concepció aristotèlica de la reproducció, en que l’home és portador del semen (de la vida) i rebaixa la dona al paper d’habitacle on es desenvolupa el nou ser. Atenent a aquesta superioritat de l’home, la cristologia del moment només podia acceptar que Déu s’encarnés en un cos d’home. I, si Crist ontològicament havia de ser home, només l’home podia representar Crist,
L’exprofessor de Tubinga Jürgen Moltmann, destaca que Jesús va cridar homes i dones a seguir-lo i anunciar la Bona Nova. L’exegeta nord-americà Leonard Swidler, va escriure al Catholic World, que Jesús va ser el primer feminista de la història, atenent al respecta i deferència en que les va tractar. Pau parla de la Nova Humanitat, en la que «no hi ha dona sense home ni home sense dona; perquè, si bé la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu». (1 Co 11,11-12).
El fet que Jesús fos home, no es teològicament rellevant per a la comunitat cristiana. Per la força de l’Esperit dones i homes, negres i blancs, ancians i joves, la naturalesa entera estem caminant vers una realitat nova transformada, on la igualtat i dignitat de tots serà respectada.

Notes de: Salvador Sol, Sobre text de: Ana María Tepedino, (10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de Juan-José Tamayo Acosta)

divendres, 8 d’abril del 2016

El Crist còsmic



Apunts,   11a  Trobada (Curs 2015-2016).

La fe cristològica afirma que Jesucrist té a veure amb el misteri de la creació i no només amb el de la redempció. Es desprèn de Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula» (Jn 1,1) I de Pau: El «Fill estimat» ha estat «engendrat abans de tota la creació» (Col 1,13-15) També a nosaltres, Déu «ens escollí en ell abans de crear el món» (Ef 1,4).
Crist abasta tot L'univers. No interessa només als creients, sinó que té a veure també amb tots els éssers humans. I, no interessa només als humans, sinó a tots els éssers de l'univers. El messianisme de Crist el podem trobar en altres humans i en els processos còsmics.
La cosmologia moderna entén el cosmos com una cosmogènesi i l'antropologia com antropogènesi. Això vol dir que l'evolució no es limita als éssers orgànics, sinó a tot l'univers que va sorgir del Big Bang fa 15.000 milions d'anys, en un procés evolutiu.
Tot el que existeix ja existia en l’univers d’alguna forma; també la idea de Déu abans d'estar en la ment i en el cor de les persones (AT), i abans de revelar-se en Jesús (NT). El «Crist» encarnat en Jesús ja existia abans del procés cosmogènic i antropogènic. Pierre Teilhard de Chardin, va intuir un element «crístic» en l'univers, que és assumit pels creients.
El títol de «Crist / messies» (l’ungit i predestinat) que els cristians donem a Jesús, no és un nom propi, sinó un adjectiu qualificatiu. Un adjectiu que compartim però que en Jesús adquireix un tal grau de densitat i intimitat que ens obliga a reconèixer que ell i el Pare són una mateixa cosa (cf. Jn 10,30). Tanmateix, tots, i no només els cristians, som portadors d’un cert grau de messianisme. I alguns esdevenen, fins i tot, en referents crístics.
L'encarnació de Jesús s’emmarca en l’univers i en el misteri, vers el punt omega. Només llavors cobrarà sentit parlar de l'encarnació que es produeix dins el procés evolutiu. La connexió de Crist amb tot l’univers. Teològicament, «l'encarnació és l'elevació de tot l'univers en la direcció de la persona divina». L'encarnació no és només l’assumptus homo Jesús, sinó de tota la humanitat que comença a pertànyer a Déu, prenent consciència de que el Verb segueix emergint de la matèria i en la història fins verbificar l’univers sencer i introduir-lo en el regne de la Trinitat, en el que tot estarà en el Tot.
El Jesús històric, que era part de l'univers, per la resurrecció assumeix la totalitat del cosmos: «Senyor de l’univers». Pau va escriure sobre la resurrecció: el Jesús fet de «carn» passa a ser el Crist fet d’«esperit» (que és la manera de ser de Déu); assumint, per tant, un «cos espiritual» (cf. 1C0 15,45)
Per la resurrecció Jesús és com si fos transportat al terme del procés evolutiu i aconseguís el punt omega. Ell inaugura un nou ésser: «els qui viuen en Crist són una creació nova» (2Co 5,17).
Jesús passa de Verb preexistent a Verb transfigurat. El Crist còsmic i universal engloba totes les fases de la manifestació del Verb a l'interior de la creació en evolució. La nostra vinguda al món el i el nostre treball es realitza en contacte amb el Crist ressuscitat i còsmic, assumint forma sacramental, que Teilhard de Chardin, al desert de Gobi a la Xina, un dia de Pasqua, ho va convertir en eucaristia: «Ja que avui, jo el vostre sacerdot, no tinc ni pa, ni vi, ni altar, estendré les mans sobre la totalitat de l'univers i prendré la seva immensitat com a matèria del meu sacrifici; hoc est corpus meum». (La missa sobre el món, Himne de l’univers)

Apunts: Salvador Sol.  Text: Leonardo Boff. (10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de Juan-José Tamayo Acosta)