dimecres, 14 de novembre del 2012

L’EVANGELI DE MARC, I. LA CRISI INEVITABLE I LATENT



Apunts.-


Entrar en l’evangeli de Marc és com entrar en un dels llocs més sants del temple, allà on Jesús ens atreu com a Mestre i Senyor, que predica i guareix i acull a la gent.

Marc mostra que Jesús és el Fill engendrat pel Pare, home entre els homes, ungit Messies, que predica amb autoritat, guareix amb misericòrdia, i es fa el centre de la vida de Déu. Que transgredeix, com a Senyor, la Llei del dissabte. També suggereix que l’autoritat de Jesús creava una forta tensió amb els custodis de la tradició, els quals “començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.  (Mc 3,6)

En l’evangeli de Marc hi ha tres escenes introductòries: La presentació del Baptista, com missatger que prepara el camí del Senyor; El Baptisme de Jesús i la seva teofania: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat”; i Les temptacions de Jesús, que de forma esquemàtica el presenta davant Satanàs, els animals feréstecs i els àngels.

Marc ens presenta l’elecció dels deixebles, i tot seguit cinc escenes intenses, (del capítol 2 al 3,6) que formen el “climax” i ens col·loquen molt a prop de la prèdica i gest terapèutic del Mestre i Senyor.

Guarició d'un paralític (Mc 2,1-12) que presenta que a Jesús si arriba amb esforç, i mostra als mestres de la Llei la seva condició messiànica: perdona pecats i fa que el  paralític camini.

Jesús crida Leví (Mateu), un publicà (Mc 2,13-17), que presenta l’elecció d’un recaptador d’impostos (gent mal vista pels jueus d’aquell temps) que a la veu del Mestre “s’aixecà” (signe de resurrecció) i el seguí. Després, quan “els mestres de la Llei del grup dels fariseus” el criticaven perquè es “posà a la taula a casa d’ell” amb “publicans i altres pecadors”, Marc ens descobreix la categoria de l’escena. Jesús els diu: “El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”.

Discussió sobre el dejuni (Mc 2,18-22) que presenta l’estranyesa dels qui preguntaren a Jesús: “Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?” I, la resposta de Jesús: 
“¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran”.

Les espigues arrencades en dissabte (Mc 2,23-28) que presenta Jesús un dissabte passejants pels sembrats, i els seus deixebles arrencant “espigues”. Jesús diu al fariseus que li recriminen l’acció dels deixebles, després de recordar-los l’acció de David: “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte”.  

Un home curat en dissabte (Mc 3,1-6) que presenta Jesús que en entrar a la sinagoga veu “un home que tenia la a paralitzada”. Jesús pregunta als qui l’espiaven, si en dissabte és permès “fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? La pregunta no té resposta ètica possible; cal inter`pretar la Llei. Però els fariseus, veient que Jesús tornava el moviment a la ma paralitzada, “llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.

Aquestes cinc escenes, Marc les presenta per a fer-nos entendre que; Som davant de l’home Crist Jesús; Som davant del Messies i Som davant de l’home que ve de Déu. Més humà que nosaltres, que a voltes som cruels o intransigents... Com a Messies (ungit) per l’Esperit, pot expandir entre els homes/dones la justícia enclosa en l’Amor de Déu. (cf, Mt 3,15). Perquè ve de Déu, dona testimoni de l’amor de Déu al qui no creu, i al qui creu fa que pugui experimentar aquests amor. En l’escrit de Rovira Bellsos, “El creient, més d’una vegada, experimenta que camina amb molta soledat. No obstant això, en la pau que li és donada, el creient que camina sol experimenta quelcom que no sembla venir d’ell mateix.   

Salvador Sol

diumenge, 21 d’octubre del 2012

SOBRE ELS EVANGELIS DE LA INFÀNCIA.



Apunts.- 2a. SESSIÓ. 

Aquests evangelis de Mateu i de Lluc –diu Rovira Belloso- són meditacions teològiques sobre fets produïts en la història (per exemple, la col·laboració de Maria a l’obra de la salvació i el naixement de Jesús), o bé són escenes simbòliques, que no es presenten com a dades històricament comprovables, però que “signifiquen” moments espiritualment importants en la infància del Messies, d’un alt valor teològic: l’ajut de Maria a la mare de Joan, símbol de l’amor fratern; la presentació al Temple i l’episodi de Jesús perdut i trobat, símbols de la dedicació de Jesús al Pare; el relat dels mags, imatge de la recerca del Messies que faran totes les nacions; i la fugida a Egipte, en la qual Jesús reviu l’èxode de tot el poble, del qual Ell és representant...).

Són evangelis que ensenyen que en les coses petites hi ha el què és més gran. Marc ho magnifica: “Us asseguro que qui no acull el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas”. (Mc 10,15).
Déu es dona al qui és petit, humil i senzill. (Mt11,25) Si acollim el més petit acollim el Tot de Déu.
Marc ens presenta una viuda pobra i vella tirant dues monedes petites “de coure”. La viuda sap unir gratuïtat, pobresa i generositat; ha donat el què tenia. (cf. Mc 12,41-44).
Jesús ens ha deixat uns camins, unes formes d’existència que ens ajuden a dur no només la vida dels sentits sinó la vida segons l’Esperit, que ens orienten vers Déu: la fe, l’esperança i l’amor. Són uns itineraris o paradigmes cristians que brollen de les narracions i del misteri de Nadal.
1.- La interioritat.- Que neix i creix en el silenci i en la humilitat. “Maria conservava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”. I feia un cant de lloança: “La meva ànima magnifica el Senyor”
2.- La Llibertat en Déu.- Com a diàleg positiu amb Déu. L’encarnació de Déu ha brollat en la llibertat d’una noia senzilla. “Que es compleixin en mi les vostres paraules”.

3.- El silenci.-  La “Paraula” parla des del silenci. La mateixa Paraula ens fa de coixí de silenci perquè l’orella pugui escoltar Jesús: “no us n’adoneu?; no ho sentiu?”, (Is 43,19).

4.- La nit.- Pau diu que nosaltres no som de la nit sinó del dia. La nit és el moment d’incertesa, d’esglai i de bloqueig. Però, la nit és oberta a la glòria de Déu. Al voltant del Messies, es fa un camí pacífic però esforçat cap al Regne de Déu, i ens col·loca entre la nit del món i la llum del Regne.         

5.- La pobresa.- En el pelegrinatge cap a Betlem la pobresa es manifesta en el viatge: no hi ha posada, no hi ha comoditats. no hi ha privilegis. Hi ha l’amor de Maria i Josep, la solidaritat dels pastors...

6.- La pau.- La pau és estar bé amb Déu. El missatge de Nadal és: Pau als homes que Déu estima.

7.- La joia o l’alegria perfecta.- La pau i la joia van sempre unides. “Joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat delícies per sempre” (Sa 16,11).

8.- L’èxode.- Cal veure la Sagrada Família pas a pas vers l’Egipte mític i real. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D'Egipte he cridat el meu fill. (Mt 2,15). fugida y èxode són camins del Regne. 

9.- La presència de l’altre.- “Ens ha nascut un infant; ens ha estat donat un fill” (Is 9,5). No tenim pas sota control la presència de l’Altre, però l’Altre arriba sempre. Com els deixebles d’Emaús sempre estem acompanyats per l’Altre, misteriós, fugisser, però ben real.

10.- L’amor i el servei.- Quan des del silenci, des de la nit o la tribulació sortim de nosaltres mateixos i entrem en relació amb els altres, fent-los el bé dels que estan necessitats, és segur que estimem.

11.- Adoració, lloança, acció de gràcies.- Els mags no són només el símbol de la vinguda de tots els pobles per adorar el Messies, sinó que dibuixen l’estructura de l’home interior, capaç de posar-se en camí, a través de les contingències de la història, per adorar l’Absolut.

12.- El pressentiment de la Creu.- Nadal i sant Esteve: naixement, vida i martiri. Des de Nadal ens és donada la possibilitat de fer de la creu de Jesús el pas que ens fa entrar al Regne.

 Salvador Sol

diumenge, 7 d’octubre del 2012

DEL BAPTISME DE JOAN AL DE JESÚS

1a Trobada.-



El bateig de Joan era amb aigua (purificació), el de Jesús és en esperit (i en foc). «L’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist» (1Pe 3,21). L’esperit ens nodreix en l’amor, i el foc -que ens dona calor i vida-, con en temps de Jesús a la vall de la Geenna, va consumint interiorment tot allò que ens impedeix reeixir en la bondat.

Molts fariseus anaren al Jordà per rebre el baptisme i obtenir el perdó, però sense convicció. Joan els diu: «Cria d’escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? Doneu els fruits que demana la conversió». (Mt 3, 7-8) 

Jesús, ja esdevingut Crist, es presentà als deixebles dient-los-hi: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,21-22)               

Els fruits del baptisme s’expressen vivint no segons les tendències del món sinó fent la voluntat de Déu; vivint de forma preventiva. Pau ens exhorta amb allò de: «Venç el mal amb el bé» (Ro 12,21). Jesús recomanava una nova manera de viure: «Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit [...]. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més» (Mt 6,31-33)

Ha dit algú que «el mal es presenta com l’únic objecta que truca al nostre enteniment com una veritable evidència». L’evidència del mal és una constant en el món i se’ns presenta de formes diverses i subtils: poder, riquesa, sexe, notorietat... «Molts viuen com enemics de la creu de Crist. La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre i posen la seva glòria en les parts vergonyoses» (Fl 3,18-19)

El baptisme de Joan assumeix la justícia, no l’elimina pas, Quan el principal concepte ètic diu: «No mataràs», l’esperit potencia el seu sentit, dient: «reconciliat», «perdona»... Així ho explica Leonardo Boff: «No n’hi ha prou en dir no mataràs o no cometràs adulteri, la ira i la mirada cobdiciosa ja són pecat. Per què? Doncs perquè no n’hi ha prou en combatre les conseqüències, primer cal eliminar les causes» (cf. Mt 5,22-28). Es tracta de la «dimensió imprescindible del testimoniatge cristià» (Joan Pau II)

«Avui dia, a l’Església catòlica, coexisteixen els de tarannà observant (religiositat de tipus ètic) i els de tarannà contemplatiu (místic), la disciplina acceptada des de l’exterior distinta a l’entrega confiada a l’amor més gran» (Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, ps. 41-42). Les dues, diu el mateix autor, tenen: «virtuts, mancances i exageracions». Però per Karl Rahner, «El cristià del segle XXI serà místic o no serà»

La mística, ha escrit Raimon Pannikar, és «una realitat present en tota la història de la humanitat i una paraula ambivalent que suposa tenir els ulls molt desperts: el sensible, el racional i l’espiritual (l’ull de la fe)» (De la mística. Experiencia plena de la vida)

Els batejats hem estat sepultats en Crist. «O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort?» (Ro 6,3) El baptisme de regeneració infon la gràcia: «I si nosaltres hem estat units a ell per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva resurrecció». (Ro 6,5)  

Salvador Sol

dimarts, 1 de maig del 2012

L'ESPERANÇA CRISTIANA


Apunts de cristologia.-



Josep Gil considera que: «Qui s'aferra a la realitat tal com és [...] no és realista ja que exclou el futur, nega l'avenir i, per tant, nega les possibilitats que tanca la història dels homes».

El cristià «que de veritat creu, espera i estima el futur últim de Déu per als homes no pot conformar-se amb el món actual tal com és. L'esperança no tranquil·litza al creient sinó que l'inquieta, ja que li descobreix la distància enorme que encara el separa del futur últim de Déu que li està reservat».

Pagola parla de l’Esperança cristiana i de l’esperança humana. El creient no pot mantenir-se aliè i indiferent davant d’homes i dones que no compartint la seva fe, s'esforcen per millorar la societat. Però, el cristià/na no s’ha d'identificar sense més amb qualsevol moviment transformador. El què aconseguim els homes i les dones és sempre provisional. La nostra meta última està en Déu, Pare de nostre Senyor Jesús.
  
Per Leonardo Boff, La fe i l'esperança de Jesús el duien a obeir només allò «que jutja que és la voluntat de Déu: la felicitat i l'alliberament de l'home». «La fe i l’esperança van constituir l'existència de Jesús, deixant que les seves determinacions fossin sempre a partir de Déu i de l'altre i no simplement a partir de les normes religioses i de les convencions socials de l'època». Conseqüent i amb esperança va suportar les contradiccions, els riscos i les temptacions que impliquen l'aventura de la fe».

Pagola recorda que Pau ens presenta Crist com exemple d'algú que va creure i va saber suportar «la creu sense por a la ignomínia» (He 12,2).

Boff comenta l’anomenada crisi de Galilea: «Se sent abandonat pels seus seguidors, s'albira a l'horitzó una mort violenta, com la dels profetes. La temptació de la muntanya de Getsemaní arriba al paroxisme: Pare aparta de mi aquest calze. Però també el propòsit de suportar-ho tot i de portar el seu compromís fins al final. A la creu crida gairebé desesperat: Déu meu, per què m'has abandonat?. Tot i així continua cridant Déu meu».

Pagola destaca la fe de Jesús que, adonant-se que la mort violenta estava dins de les possibilitats reals de la seva vida, «es va afirmar en la seva voluntat», és a dir, «va prendre resoludament la decisió d'anar a Jerusalem» (Lc 9,51). «A Jesús no el frenen les conseqüències que li comportarà l’anunci del regne de Déu a Jerusalem. No s'atura. Creu en la seva missió alliberadora i espera contra tota esperança: «marxava davant d'ells ... els qui el seguien tenien por» (Mc 10,32)

«Davant els trets sorprenents que van caracteritzar la vida de Jesús de Natzaret i, sobretot, davant el fet inaudit de la resurrecció, la comunitat cristiana confessa el fet més original i central del cristianisme. La tasca de Jesús no s’ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de la seva execució, pren contacte amb els seus per posar en marxa un moviment de "testimonis" capaços de contagiar a tots els pobles la seva Bona Notícia: "Vosaltres en sou testimonis". Ell els renovarà l’esperança, enfortirà la seva fe. El més important és que no se sentin sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aquestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: "Pau a vosaltres... Per què esteu torbats?"».

Pagola ens invita a «preguntar-nos què significa per a un creient que Jesús de Natzaret, el Fill de Déu, s'hagi fet home per la nostra salvació?»

Salvador Sol 

dissabte, 14 d’abril del 2012

UNA NOVA FE EN DÉU, PARE DE JESUCRIST.


Apunts de cristologia.-

Pagola afirma, que: A partir de la resurrecció de Jesús, els creients podem creure en Déu amb una fe nova, amb una nova llum, perquè compleix les promeses. Si ha ressuscitat Jesús, vol dir que Déu no abandonarà als homes, no defraudarà mai l’esperança que posem en Ell. Déu, Pare fidel, complirà la promesa de salvar l’home/dona per sobre de la mort. Pau ho diu als efesis: Li demano (a Déu) que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb què va obrar en el Crist, quan el ressuscità d'entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt al cel, (Ef 1, 18-20).

L’esperança cal posar-la en Déu, no en les nostres forces. Germans, no volem que ho ignoreu: el perill que vam passar a l'Àsia ens va aclaparar enormement, més enllà de les nostres forces, fins al punt que desesperàvem de sortir-ne amb vida. Dins nostre ja ens donàvem per sentenciats a mort: tot va ser perquè no poséssim la confiança en nosaltres mateixos, sinó en Déu, que ressuscita els morts. (2 Co 1, 9).
 
Déu és el futur que li espera a l’home/dona que sap estimar. Ressuscitant Jesús, se’ns descobreix com Algú que no permetrà que una vida humana viscuda en l’amor acabi en el fracàs de la mort. Els primers cristians van viure amb la convicció que Déu no permet que aquell/aquella que viu, com Jesús, des de l’amor i per a l’amor, lliurat al Pare i als germans, acabi la seva vida en la mort. Joan ho escriu a la primera carta: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. (1 Jn 3,14)
 
Déu protesta contra el mal, Algú que no està conforme amb un món injust, un món en el que som capaços de crucificar al millor home que ha trepitjat la nostra terra. Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort. (Ac 2, 24).
  
En la resurrecció els cristians descobrim que Jesús es el nostre únic Salvador. L’únic que ens pot dur a la alliberació i a la vida. La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos. (Ac 4, 12). Déu no ha ressuscitat a qualsevol profeta o alliberador, Déu ha ressuscitat Jesús de Natzaret. La dreta de Déu l'ha enaltit com a capdavanter i salvador, per concedir a Israel la conversió i el perdó dels pecats. (Ac 5, 31).
 
La resurrecció ens ha descobert que la mort de Jesús no ha estat una mort qualsevol. La seva mort ha estat el pas a la vida de Déu. La resurrecció ens ha descobert que Jesús no era un home qualsevol. A partir de la resurrecció els cristians creiem en Jesús, el Fill de Déu, que viu ple de força i creativitat al costat del Pare. Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d'ells. (Hb 7, 25)
 
Els cristians creiem en Jesús-Crist que viu en mig nostre. «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. (Mt 18, 19-20).

Creure en el Ressuscitat és deixar-nos interpel·lar per la seva paraula viva, és veure’l aparèixer representat en l’última i més petita de les persones. Creure en la resurrecció de Jesús és creure en la nostra pròpia resurrecció. Així ho deia l’apòstol: I Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. (1 Co 6, 14).

Selecció i redacció: Salvador Sol

diumenge, 25 de març del 2012

LA RESURRECCIÓ, PUNT DE PARTIDA PER DESCOBRIR CRIST


Apunts de cristologia.-
(Sobre un text de José Antonio Pagola)
 

Va ser després de la resurrecció, que els primers creients van començar a reflexionar sobre la vida i la mort de Jesús.

Jesús morí a la creu, en compliment de la llei, abandonat de tots. També abandonat per Déu? No, Déu l’ha ressuscitat desautoritzant la llei i els qui la van interpretar. Les paraules de Pere ho deixen clar: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. [...] vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat. (cf. Ac 2, 23-24). «Vosaltres vau matar el qui obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts» (Ac 3, 15)

«El Déu que ha ressuscitat Jesús, què feia a l'hora de la seva execució?» Paagola es fa aquesta pregunta i ell mateix contesta: «Aquest Déu que en la resurrecció s'ha manifestat plenament identificat amb Jesús, estava també amb ell a la creu». Amb Jesús «moribund a la creu, estava Déu compartint la nostra vida humana fins al fracàs i la destrucció total». Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. (2 Co 5, 19)

Els deixebles van compredre que si Déu havia ressuscitat Jesús, aquests era el messies de la promesa. Però, contràriament al que esperaven: «La mort ha deixat clar que el Messies és un home feble, mortal com nosaltres». I, «si Jesús ha mort, vol dir que és home com tots nosaltres», «Que Déu, en aquest home, ha volgut compartir la nostra vida humana». Com diu Pau: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.  (Fl 2, 6-11)

«La mort de Jesús no ha estat la seva destrucció, sinó el seu pas a la vida del Pare». Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme. (Ap 1, 18)

Si Jesús no és un difunt, els creients sabem que intercedeix al Pare per a tots els homes i dones. Qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? (Rm 8, 34).

Al Senyor ressuscitat se’l descobreix pels signes. Els deixebles d’Emmaús el van reconèixer en partir el pa. (cf. Lc 24, 13-35). Als cristians també ens costa descobrir-lo al costat nostra. Però ell ho ha dit: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». (Mt 28, 20). Les comunitats de creients no s’han de sentir òrfenes, «perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». (Mt 18, 20)

Cal saber-lo descobrir; saber escoltar-lo en l'Evangeli; saber trobar-lo en la persona necessitada.

La resurrecció de Jesús ha estat l'esdeveniment decisiu per a la fe cristiana; per creure en Déu amb una llum nova. Crist ens fa comprendre la nostra existència i ens hi podem enfrontem amb una esperança nova.

Salvador Sol

dimecres, 14 de març del 2012

EL VALOR REDEMPTOR DE LA MORT DE JESÚS


Apunts de cristologia

Pagola destaca de la mort de Jesús l’actitud d'obediència i fidelitat total al Pare i, alhora, una actitud d'amor i perdó pels homes. (Jesucristo. Catequesis cristológica)

La mort, era la manifestació suprema del pecat i la ruptura amb Déu. Ara és la manifestació suprema de l'amor i la reconciliació; s'ha convertit en font de vida per a tots nosaltres. Aquesta gràcia, ara ha estat revelada amb la manifestació de Jesucrist, el nostre salvador, que ha destituït la mort i, per mitjà de l'evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat. (2 Tm 1, 7-10).
Al llarg dels segles, s'ha vist la creu com un ritu de sang que ha apaivagat la ira de Déu, com el sacrifici de l'única víctima agradable al Pare, la pena amb la qual ha estat expiat el càstig infinit merescut pels nostres pecats, el rescat ofert per la nostra redempció, la reparació necessària per satisfer a Déu, etc.
Però pels primers creients, la mort de Jesús a la creu no era un esdeveniment aïllat sinó eÉs el gest que resumeix i on culmina tota la seva vida. Jesús ha anat morint per al Pare i pels homes dia rere dia. Per això, des del seguiment al crucificat els cristians anem donant sentit al sofriment de cada dia i a la mort.
La mort no ha perdut el seu caràcter tràgic, però ha canviat de signe pel creient. Ja no és el final de tot. El cristià no mor per quedar mort sinó per ressuscitar.
El cristià, més que preparar-se per una bona mort, ha d'aprendre a "morir bé"; desvivint-se per la construcció del Regne. Aleshores, el Baptisme cobra un sentit sacramental, ens comprometem a viure la vida "morint en Crist", i l'Eucaristia ens va ajudant a assimilar la mort de Jesús per participar també un dia de la seva resurrecció. I, des d'aquesta esperança aprenem a afrontar amb un altre sentit l'envelliment i la mort de les cultures, de les idees, de la creació entera. Tot el que viu, camina d'alguna manera cap a la mort. Però Crist l’ha vençut.
Seguir Jesús és seguir a Algú que ha acabat executat pels homes. Ser fidel a Algú que ha estat perseguit i condemnat per l'escàndol provocat amb el seu missatge i la seva actuació. Seguir el Crucificat és prosseguir la seva obra, construir el Regne de Déu, defensar la causa de l'home, oferir gratuïtament el perdó, servir al germà i saber que aquesta actuació ens portarà patiment. El creient, no vol el patiment, però accepta seriosament la inseguretat, el sofriment, la solitud, l'alienació, el dolor, el costat fosc i negatiu de la vida. Però amb Crist i des de Crist descobreix que també aquí hi pot haver salvació i alliberament. Des de Crist tracta de descobrir quina és la manera més humana i alliberadora d'assumir i viure el sofriment propi i aliè.
Creure en el Crucificat no suprimeix el mal. El mal continua sent una cosa dolenta i inhumà, però es pot convertir en el lloc més eficaç, realista i convincent de viure la fe en el Pare i la solidaritat amb els homes. Per això el cristià va descobrint que fins i tot el sofriment pot ser alliberador quan es viu amb l'esperit del Crucificat.
Pagola ens invita a descobrir noves possibilitats de seguir avui al Crucificat: preferint sofrir injustament abans de col·laborar amb la injustícia; saber patir el mal abans de cometre el mal, compartir el patiment dels injustament maltractats; acceptar la inseguretat i els riscos propis d'una vida conseqüent amb la fe cristiana; acceptar les conseqüències doloroses d'una defensa clara i ferma de la justícia, la veritat i la llibertat; acceptar la inseguretat, la manca de poder i la debilitat del que vol actuar amb honradesa humana i senzillesa evangèlica; saber comprendre el valor d'una vida austera i equilibrada enmig de la nostra societat de consum i benestar.

Salvador Sol

dilluns, 5 de març del 2012

JESÚS, DESERT,FERES I SATÀN



El primer diumenge d’aquesta quaresma Marc ens va dir que: «l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs, animals feréstecs i àngels» (Mc 1, 12-13). Potser aquesta experiència, als cristians d’avui ens queda lluny, incomprensible... No obstant, pel teòleg Xabier Pikaza, «És un text estranyament actual i recull el primer de tots els grans drames de la història», tot allò que s’oposa al pla de Déu. Perquè seguim vivint atrapats entre les forces del be i del mal, en un món on el Regne encara no és del tot present, encara hem de demanar al Pare que «vingui a nosaltres el vostre regne» i que es faci la «voluntat de Déu, aquí a la terra... ». Satanàs, aquí representa el poder del mal!. En el nostre temps no es parla de posseïts (endimoniats) con en temps de Jesús, però les temptacions existeixen (la possibilitat de fer-se ric sense escrúpols n’és una, i ben actual); la nostra societat hedonista, segueix marginant els pobres (què són, sinó, els desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca...?); pel bé d’una quants, les lleis dels homes permeten perseguir i matar als seus contrais. «Doncs be –escriu Pikaza-, enmig d’aquesta “guerra”, Jesús ha buscat (i trobat) Déu entre aquells a qui la gent tenia com abandonats de Déu». Des del desert Jesús entra a la seva missió apostòlica; ha superat la prova! «Es tracta de la “prova” messiànica, signe de dificultats i problemes (...) en lluita amb Satanàs».
La purificació en el desert era una pràctica dels jueus del temps de Jesús. Potser les temptacions en el desert sigui una construcció de l’evangelista, però sembla un fet cert que en un moment determinat Jesús deixà Galilea per anar al desert a fer-se batejar per Joan, a les aigües del Jordà. Pagola, explica en el seu llibre: Jesús, Aproximación histórica (pàg.64) que: «Quan, en mig del silenci del desert, callaven de nit els crits del Baptista i no s’escoltava el rumor dels pecats confessats (...) Jesús escoltava la veu de Déu, que el cridava a una nova missió». (Pàg.63). Si seguim el relat de Marc, Jesús és temptat per Satanàs. Aquest esperit està descrit en la Bíblia com l’”adversari”. Jesús en parla als seus deixebles: «Jo veia Satanàs –els diu- que queia del cel com un llamp (Lc 10,18). I, tota la seva vida vetllarà per no caure en temptacions. A Pere el refusa dient-li: «Aparta’t de mi Satanàs, perquè els teus pensaments no són els de Déu» (Mc 8,31-33) i al cap de la sinagoga que l’increpa per haver curat una dona en dissabte, li diu: ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d’Abraham que Satanàs tenia subjecta des de feia divuit anys? (Lc 13,16).
Pikaza, en el seu blog, ha escrit que «Marc ha volgut presentar des del principi a Satanàs, perquè se sàpiga qui ha estat (i està sent) l'antagonista de Jesús». És una forma de catequesi en que l’evangelista presenta la vida de Jesús a partir del baptisme. I, ens diu que Jesús estarà al desert quaranta dies. Potser aquesta dada no és exacta; potser ho vol enllaçar amb els quaranta anys que el poble d’Israel va trigar a passar de l’esclavitud d’Egipte a la terra promesa. Tot un simbolisme de l’alliberament que en la teofania del baptisme va experimentar Jesús.
Els israelites, diu Pikaza, qualificaven la impuresa de demoníaca, fruit del pecat, «perquè destrueix l’ésser humà i li impedeix realitzar-se en plenitud. (...) És demoníaca, en especial, una mena de bogeria més o menys propera a l’epilèpsia i/o l’esquizofrènia, ja que treuen l’home fora de si i el deixan en mans d’una espècia de necessitat que el domina». El messianisme de Jesús se centra en alliberar els “posseïts” d’ahir i d’avui, i obrir, també per a ells, el camí del Regne.   
Amb Jesús s’inicia un nou temps en el que ja no seran els àngels els qui lluitaran contra el mal, sinó que serà ell mateix qui se n’allibera, resistint les temptacions. I, conscient de la nostra feblesa, ens ensenya a pregar al Pare demanant-li que no «permeti que caiguem en la temptació». Comentant l’evangeli del primer diumenge de Quaresma, Pagola escriu: «Al llarg de la seva vida, Jesús es mantindrà vigilant per descobrir "Satanàs" en les circumstàncies més inesperades». I, en relació a nosaltres: «Els temps de prova hem de viure'ls, com ell, atents al que ens pot desviar de Déu». 

Salvador Sol

dijous, 1 de març del 2012

L'ENIGMA DE JESÚS

Apunts de cristologia


Afirma Pagola que Jesús no es va aturat massa a parlar de si mateix, i la seva actuació ha  estat sorprenent, enigmàtica i original. Foren les comunitats creients les que li atribuïren els títols de: Senyor, Salvador, Fill de Déu, Paraula de Déu, Imatge del Pare, Déu. Ell no ho havia fet. Tampoc és fàcil saber si Jesús es va definit com a Fill de l'home. Però els seus contemporanis van veure en Jesús el Messies esperat, és a dir, l'”Enviat”, l’”ungit”. Israel l’esperava per a restablir el regne davídic que els alliberés de l’esclavitud de Roma. Pere li diu: «Tu ets el Messies» però Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8, 27-30). No obstant, aquest serà el reconeixement més important. Crist, en grec, esdevindrà per la fe dels creients el veritable alliberador de l'home, l'únic que pot respondre a les esperances i aspiracions de la humanitat. Déu està actuant (a través d’ell) enmig de la vida. (Mt 12, 28). Jesús es considera un factor decisiu per a la salvació de l’home». La sort dels homes dependrà de la postura que adoptin davant seu.. (Vegis Lc 12, 8-9 i Mc 8, 35).
Jesús té autoritat davant la Llei. Es presenta com l'únic que pot interpretar legítimament la Llei de Moisès. Jesús contraposa a la Llei antiga el seu nou missatge: «Ja sabeu que es va dir als antics... Però jo us dic» (Mt 5,21-22). Conscient que la seva interpretació era la correcta, pretenent conèixer, amb certesa suprema i immediata, la voluntat veritable de Déu mateix. Ho diu així: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». (Mt 11, 27). Jesús parla superant la llei de Moisès, i «...la gent quedava admirada de la seva doctrina perquè els ensenyava amb autoritat». (Mt 7,28-29)
Jesús concedeix el perdó als pecadors. És una de les dades, segons Pagola, més testimoniades: Jesús de Natzaret menjava amb publicans i altres pecadors (cf Mc 2,15). No hi ha dubte: Jesús s’atreveix a unir-se als pecadors davant Déu i celebrar anticipadament la festa final, perquè: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passaran al davant en el camí cap al regne de Déu» (Mt 21, 31). El perdó que ofereix Jesús, a diferència del de Joan, no exigeix penitència prèvia. Actitud que Pagola considera sense precedents en la història del poble jueu. Jesús acull els pecadors per a concedir-los el perdó de Déu.  Per explicar-ho, Lluc reprodueix les paràboles de: l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig. (Vg. Lc 15,1-31)
Jesús invoca a Déu com a Pare. Jesús, en dirigir-se a Déu en la seva pregària, empra una expressió sorprenent i inusitada; es dirigeix ​​sempre a Déu dient-li "Abbà" (Mc 14, 36), amb la mateixa confiança i familiaritat amb que un nen jueu es dirigia al seu pare. Cap jueu s'hauria atrevit a adreçar-se així al Senyor. Els primers cristians, no van voler traduir la paraula aramea, que Pau reprodueix, tot i no haver-la escotat mai de llavis del mestre. (Rm 8,15)
Definicions dogmàtiques sobre Crist. Per a definir la naturalesa de Jesús i el seu missatge es van haver de celebrar diversos concilis. La primera, trobada a Jerusalem entre Pere i Jaume per una banda i Pau i Bernabé per l’altre per a definir el destí del missatge: Els cristians no són una secta del judaisme; la circumcisió no és condició necessària per ser batejat; el què realment importa no és complir amb les normes i lleis (la Torà), sinó la fe en Jesús, que és l’únic que salva. Després els concilis: Nicea (325): «Jesús és consubstancial al Pare»; Constantinoble (381): «consubstancialitat de l’Esperit Sant amb el Pare i el Fill»; Efes (431): Maria és Mare de Déu; Calcedònia (451): hi ha dues naturaleses en l’única persona de Crist, «sense que hi hagi confusió, ni divisió, ni separació entre elles».

Text original: José Antonio Pagola
Selecció: Salvador Sol

dijous, 16 de febrer del 2012

TRETS FONAMENTALS EN L'ACTUACIÓ DE JESÚS

Apunts de cristologia

Jesús s'imposa com un home lliure enfront de tot i davant de tots els que puguin obstaculitzar la seva missió. Els seus familiars: Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: --Ha perdut el seny! (Mc 3,21). El cercle dels seus amics que volen dictar com ha de ser la seva conducta: Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: --Vés-te'n d'aquí, Satanàs! (Mc 8, 32-33). Enfront de la pressió social exercida per les classes dominants i, de manera especial, pels grups fariseus que retenen indegudament el poder d'interpretar la Llei:  --Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. (Mt 23. 1-3). Enfront del poder polític de les autoritats romans: --Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. (Mt 20, 25). No es deixa arrossegar per l'estratègia de les forces de resistència als ocupants romans, defraudant així les il·lusions de molts que esperaven un regne jueu messiànic dominador del món sencer: Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya. (Jn 6, 15). Tampoc es deixa esclavitzar per «les tradicions dels antics» que allunyaven els jueus de la veritable voluntat de Déu: Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: --Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? Ell els respongué: --Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: «Aquest poble m'honora amb els llavis, / però el seu cor es manté lluny de mi./ El culte que em donen és buit, / les doctrines que ensenyen / són preceptes humans. (Mc 7, 5-6). I es manifesta lliure enfront de ritus, prescripcions i lleis litúrgiques que queden buides de sentit si s'oblida que han d'estar al servei de l'home: Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada: --Aixeca't i posa't aquí al mig. Llavors els pregunta: --Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? (Mc 3, 1-4). El què Déu «vol és amor i no sacrificis»: ...el Fill de l'home és senyor del dissabte. (Mt 12, 8).
Aquesta llibertat total de Jesús, tant en la seva paraula com en la seva actuació, irrita els defensors del sistema legal jueu que desitgen assegurar la seva interpretació de la Torà, però desperta les esperances del poble que comença a descobrir un sentit nou a la vida i aconsegueix l'adhesió d'alguns seguidors.
L’objecta de l’actuació de Jesús és l’obediència radical al Pare. Jesús és totalment lliure perquè viu lliurat completament a complir la voluntat d'un Déu a qui ell anomena «Pare»: --El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. (Jn 4,34). Ell ha vingut a anunciar una Bona Nova: «Déu està prop de l'home». El Déu que ve a regnar en la vida de l'home no és un tirà, un dictador, un senyor venjatiu o capritxós, que busca el seu propi interès. És un Déu alliberador, que busca la recuperació de tot home perdut. (Lc 15,4-7); un Pare que sap acollir i perdonar. (Lc 15,11-32). Un Senyor que crida a una gran festa a tots els homes per molt pobres, desgraciats i perduts que es trobin (Mt 22, 1-14).
Jesús només viu per els altres; un home lliure per estimar. No és la Llei la que ha de determinar com ens hem de comportar en cada situació. Prenent a Jesús d’exemple, tota la nostra vida té sentit en la mesura que servim l'home necessitat. (Lc 10, 29-37). Jesús va ser fidel a allò que predicava, fins la mort.

Text original: Pagola
Selecció: Salvador Sol

dimarts, 24 de gener del 2012


Apunts

No tenim cap biografia de Jesús, però els investigadors n’han fet un quadre històric suficient on situar-lo històricament. Ningú dubta seriosament de la seva existència, entre 4 a.C i 30 d.C. Que era jueu, fill de Maria. Que visqué a Galilea -regió semi pagana, menyspreada per molts jueus-. Parlava arameu, però coneixeria l'hebreu. També sabem que després d'una vida ordinària de treballador, rebé el baptisme de Joan i començà una activitat de predicació, amb petites paràboles extretes de l'observació atenta de la naturalesa i de la vida.
El tema central de tota la seva predicació és l'arribada del Regne de Déu.
Realitzà curacions inexplicables per a demostrar l'acció salvadora de Déu.
Els miracles, ocupen un lloc tan important en els evangelis que és impossible rebutjar-los tots. L'estudi crític pot fer-nos dubtar de l’autenticitat de la narració, però, en conjunt, no és legítim negar l'activitat miraculosa de Jesús.
I és també un fet segur que morí crucificat pels romans, acusat de revolucionari polític. Poca cosa més ens poden dir els investigadors. Però pels evangelis sabem que va ser un home singular. Un personatge sociològicament inclassificable.
Jesús no és un sacerdot pertanyent a l'alta classe sacerdotal ni a les modestes famílies de la tribu de Leví. Jesús és un laic, un seglar dins de la societat jueva. (He 7, 13-14). No obstant això, s'atreveix a criticar l'actuació dels sacerdots que havien convertit la litúrgia del temple en un mitjà d'explotació dels pelegrins. (Mc 11, 15-19). 
Jesús no és un saduceu de l'alta aristocràcia jueva. Molt conservadors. I proclius a mantenir el seus interessos col•laborant amb les autoritats. Jesús es manté lliura i s’enfronta a les autoritats romanes quan s'oposen a la seva missió. (Lc 13, 31-33). Ell era d’origen modest, sense un denari i, tractà Herodes de guineu. (Mt 22, 23-33)
Jesús no és un fariseu. Gent de classe mitjana, molt influent, que vivien en petites comunitats. Escrupolosament religiosos, dedicats a l’estudi de la Torà i evitant tenir tracte amb gent pecadora. Jesús es mou lliurement en ambients de pecadors -publicans, lladres i gent de mala fama-. Condemna amb fermesa la teologia farisea del mèrit, d'aquells homes que se senten segurs davant Déu i superiors als altres  (Mt 5, 20-48) i rebutja la hipocresia de reduir la religió a un conjunt de pràctiques externes, lluny d’una vida de justícia i amor. (Mt 23, 1-30)
Jesús no és un terrorista zelota. No va prendre part activa en el moviment de resistència armada per establir per la força el regne messiànic. El Regne que predica no accepta la violència. (Lc 20, 24-25) / (Lc 22, 24-27) Malgrat que el seu missatge supera profundament els ideals del zelotes, va ser acusat de revolucionari. 
Jesús no és monjo de Qumran. Aquesta comunitat religiosa vivia al desert, a la vora del Mar Mort, separada de la resta del poble, amb una vida d'observança rigorosa de la Llei, dejunis i purificacions rituals. Jesús no volgué organitzar una comunitat de gent selecta, separada dels altres. Jesús es dirigeix a tot el poble, especialment als pecadors (Lc 5, 32). La primacia de l'amor i el perdó de la seva predicació el distancien profundament de l'ambient que es respirava a Qumran. Jesús tampoc no viu retirat al desert com Joan el Baptista. Els seus deixebles no dejunen. (Mc 2,18-20). Jesús participa en banquets amb gent de mala fama. (Mt 9, 10-13).
Jesús no és un rabí encara que alguns contemporanis l'hagin anomenat així. No es dedica, com un rabí, a interpretar fidelment la Llei de Moisès per aplicar-la a les diverses circumstàncies de la vida. Jesús parla amb una autoritat desconeguda, sense necessitat de citar cap mestre anterior a ell, i, fins i tot, sense apel•lar a l'autoritat de Moisès. (Mc 1, 22)
Jesús no és un profeta més. És cert que va ser considerat pels seus contemporanis com un profeta de Déu (Mt 21, 11)  i en la seva actuació emprà un estil profètic com aquells homes portadors de l'Esperit del Senyor i portaveus de la Paraula de Déu per al poble. Però Jesús no té necessitat de legitimar la seva predicació al•ludint a una trucada rebuda de Déu («Això diu el Senyor», «Escolteu el que diu el Senyor», «És oracle del Senyor») com feien els profetes del primer Testament. (Am 7, 15), (Is 6, 8), (Jr 1, 4-5). Ell s’expressa en una fórmula típica seva, totalment desconeguda en la literatura profètica i que manifesta una autoritat plena i sorprenent: «En veritat, en veritat us dic». Jesús anuncia una cosa nova: el regne de Déu comença ja a ser realitat.