Apunts

No tenim cap biografia de Jesús, però els investigadors n’han fet un quadre històric suficient on situar-lo històricament. Ningú dubta seriosament de la seva existència, entre 4 a.C i 30 d.C. Que era jueu, fill de Maria. Que visqué a Galilea -regió semi pagana, menyspreada per molts jueus-. Parlava arameu, però coneixeria l'hebreu. També sabem que després d'una vida ordinària de treballador, rebé el baptisme de Joan i començà una activitat de predicació, amb petites paràboles extretes de l'observació atenta de la naturalesa i de la vida.

El tema central de tota la seva predicació és l'arribada del Regne de Déu.

Realitzà curacions inexplicables per a demostrar l'acció salvadora de Déu.

Els miracles, ocupen un lloc tan important en els evangelis que és impossible rebutjar-los tots. L'estudi crític pot fer-nos dubtar de l’autenticitat de la narració, però, en conjunt, no és legítim negar l'activitat miraculosa de Jesús.

I és també un fet segur que morí crucificat pels romans, acusat de revolucionari polític. Poca cosa més ens poden dir els investigadors. Però pels evangelis sabem que va ser un home singular. Un personatge sociològicament inclassificable.

Jesús no és un sacerdot pertanyent a l'alta classe sacerdotal ni a les modestes famílies de la tribu de Leví. Jesús és un laic, un seglar dins de la societat jueva. (He 7, 13-14). No obstant això, s'atreveix a criticar l'actuació dels sacerdots que havien convertit la litúrgia del temple en un mitjà d'explotació dels pelegrins. (Mc 11, 15-19). 

Jesús no és un saduceu de l'alta aristocràcia jueva. Molt conservadors. I proclius a mantenir el seus interessos col•laborant amb les autoritats. Jesús es manté lliura i s’enfronta a les autoritats romanes quan s'oposen a la seva missió. (Lc 13, 31-33). Ell era d’origen modest, sense un denari i, tractà Herodes de guineu. (Mt 22, 23-33)

Jesús no és un fariseu. Gent de classe mitjana, molt influent, que vivien en petites comunitats. Escrupolosament religiosos, dedicats a l’estudi de la Torà i evitant tenir tracte amb gent pecadora. Jesús es mou lliurement en ambients de pecadors -publicans, lladres i gent de mala fama-. Condemna amb fermesa la teologia farisea del mèrit, d'aquells homes que se senten segurs davant Déu i superiors als altres  (Mt 5, 20-48) i rebutja la hipocresia de reduir la religió a un conjunt de pràctiques externes, lluny d’una vida de justícia i amor. (Mt 23, 1-30)

Jesús no és un terrorista zelota. No va prendre part activa en el moviment de resistència armada per establir per la força el regne messiànic. El Regne que predica no accepta la violència. (Lc 20, 24-25) / (Lc 22, 24-27) Malgrat que el seu missatge supera profundament els ideals del zelotes, va ser acusat de revolucionari. 

Jesús no és monjo de Qumran. Aquesta comunitat religiosa vivia al desert, a la vora del Mar Mort, separada de la resta del poble, amb una vida d'observança rigorosa de la Llei, dejunis i purificacions rituals. Jesús no volgué organitzar una comunitat de gent selecta, separada dels altres. Jesús es dirigeix a tot el poble, especialment als pecadors (Lc 5, 32). La primacia de l'amor i el perdó de la seva predicació el distancien profundament de l'ambient que es respirava a Qumran. Jesús tampoc no viu retirat al desert com Joan el Baptista. Els seus deixebles no dejunen. (Mc 2,18-20). Jesús participa en banquets amb gent de mala fama. (Mt 9, 10-13).

Jesús no és un rabí encara que alguns contemporanis l'hagin anomenat així. No es dedica, com un rabí, a interpretar fidelment la Llei de Moisès per aplicar-la a les diverses circumstàncies de la vida. Jesús parla amb una autoritat desconeguda, sense necessitat de citar cap mestre anterior a ell, i, fins i tot, sense apel•lar a l'autoritat de Moisès. (Mc 1, 22)

Jesús no és un profeta més. És cert que va ser considerat pels seus contemporanis com un profeta de Déu (Mt 21, 11)  i en la seva actuació emprà un estil profètic com aquells homes portadors de l'Esperit del Senyor i portaveus de la Paraula de Déu per al poble. Però Jesús no té necessitat de legitimar la seva predicació al•ludint a una trucada rebuda de Déu («Això diu el Senyor», «Escolteu el que diu el Senyor», «És oracle del Senyor») com feien els profetes del primer Testament. (Am 7, 15), (Is 6, 8), (Jr 1, 4-5). Ell s’expressa en una fórmula típica seva, totalment desconeguda en la literatura profètica i que manifesta una autoritat plena i sorprenent: «En veritat, en veritat us dic». Jesús anuncia una cosa nova: el regne de Déu comença ja a ser realitat.