NOVA IDENTITAT CRISTIANA

Evangeli (Mc 9,2-10) del diumenge 28 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ² Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; ³ els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. ⁴ Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. ⁵ Pere digué a Jesús:

--Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

⁶ No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. ⁷ Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

⁸ Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

⁹ Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. ¹⁰ Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».(Mc 9,2-10.BIC)

 

Comentari.- Per ser cristià, el més decisiu no és quines coses creu una persona, sinó quina relació viu amb Jesús. Les creences, en general, no canvien la nostra vida. Un pot creure que existeix Déu, que Jesús ha ressuscitat i moltes coses més, però no ser un bon cristià. És l’adhesió a Jesús i el contacte amb ell el que ens pot transformar.

En els evangelis es pot llegir una escena que, tradicionalment, s’ha convingut a anomenar la «transfiguració» de Jesús. Ja no és possible reconstruir l’experiència històrica que va donar origen al relat. Només sabem que era un text molt estimat entre els primers cristians, doncs, entre altres coses, els animava a creure només en Jesús.

L’escena se situa en una «muntanya alta». Jesús està acompanyat de dos personatges llegendaris en la història jueva: Moisès, representant de la Llei, i Elies, el profeta més estimat a Galilea. Només Jesús apareix amb la cara transfigurada. De l’interior d’un núvol surt una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

L’important no és creure en Moisès ni en Elías, sinó escoltar Jesús i sentir la seva veu, la del Fill estimat. El més decisiu no és creure en la tradició ni en les institucions, sinó centrar la nostra vida en Jesús. Viure una relació conscient i cada vegada més compromesa amb Jesucrist. Només llavors es pot sentir la seva veu enmig de la vida, en la tradició cristiana i en l’Església.

Només aquesta comunió creixent amb Jesús va transformant la nostra identitat i els nostres criteris, va guarint la nostra manera de veure la vida, ens va alliberant d’esclavituds, va fent créixer la nostra responsabilitat evangèlica.

Des de Jesús podem viure de manera diferent. Les persones ja no són simplement atractives o desagradables, interessants o sense interès. Els problemes no són assumpte de cadascú. El món no és un camp de batalla on cadascú es defensa com pot. Ens comença a fer mal el patiment dels més indefensos. Ens atrevim a treballar per un món una mica més humà. Ens podem assemblar més a Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LA CONVERSIÓ ENS FA BÉ

Evangeli (Mc 1,12-15) del diumenge 21 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-  12 Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. 13 Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. 14 Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. 15 Deia: --S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. (Mc 1,12-15.BCI)

Comentari.- La crida a la conversió evoca gairebé sempre en nosaltres el record de l’esforç exigent, propi de tot treball de renovació i purificació. No obstant això, les paraules de Jesús: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia», ens conviden a descobrir la conversió com a pas a una vida més plena i gratificant.

L’evangeli de Jesús ens ve a dir alguna cosa que mai hem d’oblidar: «És bo convertir-se. Ens fa bé. Ens permet experimentar una manera nova de viure, més sana i joiosa. Ens disposa a entrar en el projecte de Déu per a construir un món més humà». Algú es preguntarà: però com viure aquesta experiència?, quins passos donar?

El primer és aturar-se. No tenir por de quedar-se a soles amb nosaltres mateixos per fer-nos les preguntes importants de la vida: qui sóc jo?, què estic fent amb la meva vida?, és això l’únic que vull viure?

Aquesta trobada amb si mateix exigeix sinceritat. L’important és no continuar enganyant-nos per més temps. Cercar la veritat del que estem vivint. No entestar-se a ocultar el que som i en semblar el que no som. És fàcil que experimentem llavors el buit i la mediocritat. Apareixen davant nostre actuacions i postures que estan arruïnant la nostra vida. No és això el que hauríem volgut. En el fons desitgem viure una mica millor i més joiosament.

Descobrir com estem danyant la nostra vida no té per què enfonsar-nos en el pessimisme o la desesperança. Aquesta consciència de pecat és saludable. Ens dignifica i ens ajuda a recuperar l’autoestima. No tot és dolent i roí en nosaltres. Dins de cadascú està actuant sempre una força que ens atrau i empeny cap al bé, l’amor i la bondat. És Déu, que vol una vida més digna per a tothom.

La conversió ens exigirà sens dubte introduir canvis concrets en la nostra manera d’actuar. Però la conversió no consisteix en aquests canvis. Ella mateixa és el canvi. Convertir-se és canviar el cor, adoptar una postura nova davant la vida, prendre una direcció més sana. Col·laborar en el projecte de Déu.

Tots, creients i menys creients, poden donar els passos esmentats fins aquí. La sort del creient és poder viure aquesta experiència obrint-se confiadament a Déu. Un Déu que s’interessa per mi més que jo mateix, per resoldre no els meus problemes, sinó «el problema», aquesta vida meva mediocre i fallida que sembla no tenir solució. Un Déu que m’entén, m’espera, em perdona i em vol veure viure de manera més plena, més joiosa i més gratificant.

Per això el creient viu la seva conversió invocant Déu amb les paraules del salmista: «Compadeix-te de mi, Déu meu, pel teu amor; per la teva gran misericòrdia, esborra’m les faltes. Renta’m ben bé de les culpes, purifica’m dels pecats. Déu meu, crea en mi un cor ben pur, fes renéixer en mi un esperit ferm. Torna’m el goig de la teva salvació» (Sal 51 [50]).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ESTENDRE LA MÀ

Evangeli (Mc 1,40-45) del diumenge 14 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ⁴⁰ Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava:

--Si vols, em pots purificar.

⁴¹ Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué:

--Ho vull, queda pur.

⁴² A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. ⁴³ Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. ⁴⁴ Li digué:

--Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova.

⁴⁵ Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu. (Mc 1,40-45.BCI)

 

Comentari.- La felicitat només és possible allà on ens sentim acollits i acceptats. On falta acolliment, falta vida; el nostre ésser es paralitza; la creativitat s’atrofia. Per això una «societat tancada és una societat sense futur, una societat que mata l’esperança de vida dels marginats i que finalment s’enfonsa a si mateixa» (Jürgen Moltmann).

Són molts els factors que conviden als homes i dones del nostre temps a viure en cercles tancats i exclusivistes. En una societat en què creix la inseguretat, la indiferència o l’agressivitat és explicable que cadascú procuri d’assegurar la seva «petita felicitat» al costat dels qui sentim iguals.

Les persones que són com nosaltres, que pensen i volen el mateix que nosaltres, ens donen seguretat. En canvi, les persones que són diferents, que pensen, senten i volen de manera diferent, ens produeixen inquietud i temença.

Per això s’agrupen les nacions en «blocs» que es miren mútuament amb hostilitat. Per això busquem cadascú el nostre «recinte de seguretat», aquest cercle d’amics, tancat a aquells que no són de la nostra mateixa condició.

Vivim com «a la defensiva», cada vegada més incapaços d’escurçar distàncies per adoptar una postura d’amistat oberta cap a tota persona. Ens hem acostumat a acceptar només els més propers. Els altres els tolerem o els mirem amb indiferència, si no és amb cautela i prevenció.

Ingènuament pensem que, si cada un es preocupa d’assegurar la seva petita parcel·la de felicitat, la humanitat seguirà caminant cap al seu benestar. I no ens adonem que estem creant marginació, aïllament i solitud. I que en aquesta societat serà cada vegada més difícil ser feliç.

Per això el gest de Jesús adquireix especial actualitat per a nosaltres. Jesús no només neteja el leprós. Estén la mà i el toca, trencant prejudicis, tabús i fronteres d’aïllament i marginació que exclouen els leprosos de la convivència. Els seguidors de Jesús hem de sentir-nos cridats a aportar amistat oberta als sectors marginats de la nostra societat. Són molts els que necessiten un cop de mà estesa que arribi a tocar-los.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

ALLEUJAR EL PATIMENT

 Evangeli (Mc 1,29-39) del diumenge 07 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.- ²⁹ Sortint de la sinagoga arribaren, acompanyats de Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. ³⁰ La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. ³¹ Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.

³² Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. ³³ Tota la població s'havia aplegat davant la porta. ³⁴ Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

Jesús predica per tot Galilea

³⁵ De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant.

³⁶ Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. ³⁷ Quan el van trobar li digueren:

--Tothom et busca.

³⁸ Ell els diu:

--Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.

³⁹ I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis. (Mc 1,29-39.BCI)

 

Cpmentari.- La malaltia és una de les experiències més dures de l’ésser humà. No només pateix el malalt que sent la seva vida amenaçada i pateix sense saber per què, per a què i fins quan. Pateix també la seva família, els éssers estimats i els que l’atenen.

De poc serveixen les paraules i explicacions. Què fer quan la ciència no pot aturar l’inevitable? Com afrontar de manera humana el deteriorament? Com estar al costat del familiar o l’amic greument malalt?

El primer és acostar-s’hi. A qui pateix no se’l pot ajudar des de lluny. Cal estar a prop. Sense presses, amb discreció i respecte total. Ajudar-lo a lluitar contra el dolor. Donar-li forces perquè col·labori amb els qui procuren curar-lo.

Això exigeix acompanyar-lo en les diverses etapes de la malaltia i en els diferents estats d’ànim. Oferir-li el que necessita en cada moment. No incomodar-se davant la seva irritabilitat. Tenir paciència. Romandre al seu costat.

És important escoltar-lo. Que el malalt pugui explicar i compartir el que porta dins: les esperances frustrades, les seves queixes i pors, la seva angoixa davant el futur. És un respir per al malalt poder desfogar-se amb algú de confiança. No sempre és fàcil escoltar. Requereix posar-se al lloc de qui pateix, i estar atents al que ens diu amb les seves paraules i, sobretot, amb els seus silencis, gestos i mirades.

La veritable escolta exigeix acollir i comprendre les reaccions del malalt. La incomprensió fereix profundament a qui està patint i es queixa. De res serveixen consells, raons o explicacions doctes. Només la comprensió de qui acompanya amb afecte i respecte pot alleujar.

La persona pot adoptar davant la malaltia actituds sanes i positives, o pot deixar-se destruir per sentiments estèrils i negatius. Moltes vegades necessitarà ajuda per confiar i col·laborar amb els que l’atenen, per a no trobar-se sol en el seu dolor, per tenir paciència amb si mateix o per ser agraït.

El malalt pot necessitar també reconciliar-se amb si mateix, guarir ferides del passat, donar un sentit més profund al seu patiment, purificar la seva relació amb Déu. El creient pot llavors ajudar a pregar, a viure amb pau interior, a creure en el seu perdó i a confiar en el seu amor salvador.

L’evangelista Marc ens diu que la gent portava els seus malalts i posseïts a Jesús. Ell sabia acollir amb afecte, despertar la seva confiança en Déu, perdonar el seu pecat, alleujar el seu dolor i guarir la seva malaltia. La seva actuació davant el sofriment humà sempre serà per als cristians l’exemple a seguir en el tracte amb els malalts.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat