diumenge, 21 d’octubre del 2012

SOBRE ELS EVANGELIS DE LA INFÀNCIA.



Apunts.- 2a. SESSIÓ. 

Aquests evangelis de Mateu i de Lluc –diu Rovira Belloso- són meditacions teològiques sobre fets produïts en la història (per exemple, la col·laboració de Maria a l’obra de la salvació i el naixement de Jesús), o bé són escenes simbòliques, que no es presenten com a dades històricament comprovables, però que “signifiquen” moments espiritualment importants en la infància del Messies, d’un alt valor teològic: l’ajut de Maria a la mare de Joan, símbol de l’amor fratern; la presentació al Temple i l’episodi de Jesús perdut i trobat, símbols de la dedicació de Jesús al Pare; el relat dels mags, imatge de la recerca del Messies que faran totes les nacions; i la fugida a Egipte, en la qual Jesús reviu l’èxode de tot el poble, del qual Ell és representant...).

Són evangelis que ensenyen que en les coses petites hi ha el què és més gran. Marc ho magnifica: “Us asseguro que qui no acull el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas”. (Mc 10,15).
Déu es dona al qui és petit, humil i senzill. (Mt11,25) Si acollim el més petit acollim el Tot de Déu.
Marc ens presenta una viuda pobra i vella tirant dues monedes petites “de coure”. La viuda sap unir gratuïtat, pobresa i generositat; ha donat el què tenia. (cf. Mc 12,41-44).
Jesús ens ha deixat uns camins, unes formes d’existència que ens ajuden a dur no només la vida dels sentits sinó la vida segons l’Esperit, que ens orienten vers Déu: la fe, l’esperança i l’amor. Són uns itineraris o paradigmes cristians que brollen de les narracions i del misteri de Nadal.
1.- La interioritat.- Que neix i creix en el silenci i en la humilitat. “Maria conservava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”. I feia un cant de lloança: “La meva ànima magnifica el Senyor”
2.- La Llibertat en Déu.- Com a diàleg positiu amb Déu. L’encarnació de Déu ha brollat en la llibertat d’una noia senzilla. “Que es compleixin en mi les vostres paraules”.

3.- El silenci.-  La “Paraula” parla des del silenci. La mateixa Paraula ens fa de coixí de silenci perquè l’orella pugui escoltar Jesús: “no us n’adoneu?; no ho sentiu?”, (Is 43,19).

4.- La nit.- Pau diu que nosaltres no som de la nit sinó del dia. La nit és el moment d’incertesa, d’esglai i de bloqueig. Però, la nit és oberta a la glòria de Déu. Al voltant del Messies, es fa un camí pacífic però esforçat cap al Regne de Déu, i ens col·loca entre la nit del món i la llum del Regne.         

5.- La pobresa.- En el pelegrinatge cap a Betlem la pobresa es manifesta en el viatge: no hi ha posada, no hi ha comoditats. no hi ha privilegis. Hi ha l’amor de Maria i Josep, la solidaritat dels pastors...

6.- La pau.- La pau és estar bé amb Déu. El missatge de Nadal és: Pau als homes que Déu estima.

7.- La joia o l’alegria perfecta.- La pau i la joia van sempre unides. “Joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat delícies per sempre” (Sa 16,11).

8.- L’èxode.- Cal veure la Sagrada Família pas a pas vers l’Egipte mític i real. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D'Egipte he cridat el meu fill. (Mt 2,15). fugida y èxode són camins del Regne. 

9.- La presència de l’altre.- “Ens ha nascut un infant; ens ha estat donat un fill” (Is 9,5). No tenim pas sota control la presència de l’Altre, però l’Altre arriba sempre. Com els deixebles d’Emaús sempre estem acompanyats per l’Altre, misteriós, fugisser, però ben real.

10.- L’amor i el servei.- Quan des del silenci, des de la nit o la tribulació sortim de nosaltres mateixos i entrem en relació amb els altres, fent-los el bé dels que estan necessitats, és segur que estimem.

11.- Adoració, lloança, acció de gràcies.- Els mags no són només el símbol de la vinguda de tots els pobles per adorar el Messies, sinó que dibuixen l’estructura de l’home interior, capaç de posar-se en camí, a través de les contingències de la història, per adorar l’Absolut.

12.- El pressentiment de la Creu.- Nadal i sant Esteve: naixement, vida i martiri. Des de Nadal ens és donada la possibilitat de fer de la creu de Jesús el pas que ens fa entrar al Regne.

 Salvador Sol

diumenge, 7 d’octubre del 2012

DEL BAPTISME DE JOAN AL DE JESÚS

1a Trobada.-



El bateig de Joan era amb aigua (purificació), el de Jesús és en esperit (i en foc). «L’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist» (1Pe 3,21). L’esperit ens nodreix en l’amor, i el foc -que ens dona calor i vida-, con en temps de Jesús a la vall de la Geenna, va consumint interiorment tot allò que ens impedeix reeixir en la bondat.

Molts fariseus anaren al Jordà per rebre el baptisme i obtenir el perdó, però sense convicció. Joan els diu: «Cria d’escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? Doneu els fruits que demana la conversió». (Mt 3, 7-8) 

Jesús, ja esdevingut Crist, es presentà als deixebles dient-los-hi: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,21-22)               

Els fruits del baptisme s’expressen vivint no segons les tendències del món sinó fent la voluntat de Déu; vivint de forma preventiva. Pau ens exhorta amb allò de: «Venç el mal amb el bé» (Ro 12,21). Jesús recomanava una nova manera de viure: «Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit [...]. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més» (Mt 6,31-33)

Ha dit algú que «el mal es presenta com l’únic objecta que truca al nostre enteniment com una veritable evidència». L’evidència del mal és una constant en el món i se’ns presenta de formes diverses i subtils: poder, riquesa, sexe, notorietat... «Molts viuen com enemics de la creu de Crist. La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre i posen la seva glòria en les parts vergonyoses» (Fl 3,18-19)

El baptisme de Joan assumeix la justícia, no l’elimina pas, Quan el principal concepte ètic diu: «No mataràs», l’esperit potencia el seu sentit, dient: «reconciliat», «perdona»... Així ho explica Leonardo Boff: «No n’hi ha prou en dir no mataràs o no cometràs adulteri, la ira i la mirada cobdiciosa ja són pecat. Per què? Doncs perquè no n’hi ha prou en combatre les conseqüències, primer cal eliminar les causes» (cf. Mt 5,22-28). Es tracta de la «dimensió imprescindible del testimoniatge cristià» (Joan Pau II)

«Avui dia, a l’Església catòlica, coexisteixen els de tarannà observant (religiositat de tipus ètic) i els de tarannà contemplatiu (místic), la disciplina acceptada des de l’exterior distinta a l’entrega confiada a l’amor més gran» (Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, ps. 41-42). Les dues, diu el mateix autor, tenen: «virtuts, mancances i exageracions». Però per Karl Rahner, «El cristià del segle XXI serà místic o no serà»

La mística, ha escrit Raimon Pannikar, és «una realitat present en tota la història de la humanitat i una paraula ambivalent que suposa tenir els ulls molt desperts: el sensible, el racional i l’espiritual (l’ull de la fe)» (De la mística. Experiencia plena de la vida)

Els batejats hem estat sepultats en Crist. «O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort?» (Ro 6,3) El baptisme de regeneració infon la gràcia: «I si nosaltres hem estat units a ell per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva resurrecció». (Ro 6,5)  

Salvador Sol